Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: mitjans i manipulació
I bona sort . . .
13 mar 2006
"El que ara podem trobar a la ràdio i la televisió [...] són proves de decadència, evasió i aïllament de les realitats del món en què vivim. Actualment som rics, anem tips, vivim ben instal·lats i som autocomplaents. Ens hem tornat al·lèrgics a tota informació que ens desplagui o incomodi. I els nostres mitjans ho reflecteixen. I, si no és que ens traiem de sobre els excessos i reconeixem que la televisió s'està utilitzant principalment per distreure, enganyar, divertir i aïllar-nos, la televisió i els qui la paguen, els que la miren i els que hi treballen s'adonaran de la realitat massa tard".
Aquestes són frases del discurs que Edward R. Murrow (1908-1965), la llegendària figura del periodisme nord-americà que es va encarar des de la CBS al senador McCarthy i la seva cacera de comunistes, fa a l'Associació de Directors de Noticiaris de Ràdio i Televisió i amb el qual comença i acaba l'excel·lent pel·lícula Good Night, and Good Luck. El més colpidor de tot, tanmateix, és que el parlament de Murrow és del 1958. Edward R. Murrow, però, creia que les coses encara podien ser diferents: "La televisió pot ensenyar, pot il·luminar i fins i tot pot orientar. Ara bé, això només serà així en el ben entès que tinguem la determinació d'utilitzar-la amb aquestes finalitats. Si no, esdevindrà merament una caixa tonta".

Gairebé cinquanta anys més tard, l'estiu del 2004, Patrick Le Lay, director general de TF1, la principal cadena pública de la televisió francesa, provocava un cert escàndol amb les seves opinions sobre el paper de la televisió que l'agència de notícies AFP feia públiques. Le Lay afirmava: "Es poden dir moltes coses de la televisió. Però des del punt de vista empresarial, siguem realistes: fonamentalment, el paper de TF1 és, diguem, ajudar la Coca-cola a vendre el seu producte".

Le Lay explicava en què consistia aquesta ajuda: "Per tal que un missatge publicitari sigui percebut, cal que el cervell del teleespectador estigui disponible. La vocació de les nostres emissions és fer-lo disponible: és a dir, divertir-lo i distendre'l per preparar-lo entre anunci i anunci. El que venem a la Coca-cola és temps de cervell humà disponible. Aconseguir aquesta disponibilitat és molt difícil, a causa dels canvis permanents. Cal buscar programes que funcionin, seguir la moda, deixar-se portar per les tendències, i tot en un context on la informació s'accelera, es multiplica i es banalitza".

El que separa Murrow i Le Lay, a més d'un oceà i cinquanta anys, és que el primer és un periodista en el sentit clàssic del terme i el segon és un gestor públic postmodern, sigui dit amb ironia. És a dir, que el primer, davant d'una realitat decebedora, manté el compromís d'informar-ne per transformar-la, mentre el segon s'acomoda a l'estat de les coses dominant, i s'escuda covardament en aquest terrible "siguem realistes" que hem d'escoltar tan sovint.

Al nostre país, el film Good Night, and Good Luck -però també la familiaritat del perfil professional de Le Lay- esdevenen una pedra de toc que no hauríem de deixar passar. El "tot per l'audiència" en boca d'algunes autoritats televisives és una excusa de mal pagador per traslladar la responsabilitat de la seva rendició interessada davant del client cap al teleespectador anònim. L'audiència, lamentablement, és tan dòcil que es deixa subornar per ben poca cosa, especialment si la regalen. Per això, dir que és l'audiència qui imposa les regles de joc no és només una exageració: és una mentida.

I és que els mitjans de comunicació atenen els seus veritables clients, que són les grans empreses que paguen publicitat, sempre a través d'agències intermediàries. Si es comprova l'actual concentració de publicitat en unes poques empreses -vehicles, grans magatzems, telefonia, energia i entitats de crèdit- i la seva distribució a mans d'un nombre encara més petit de majoristes, fàcilment es pot entendre la lògica de la seva programació. D'afegit, els mitjans públics tenen un altre client, l'Administració pertinent, que també imposa les seves regles per damunt de la responsabilitat individual del periodista en forma de normes formals o de pressions informals. La banalitat, la grolleria, l'estupidesa, la informació servida al bany maria perquè ningú no s'escaldi, no són exigències de l'audiència sinó dels clients que paguen. Les cadenes que viuen de les seves audiències -la NPR als EUA, la BBC a la Gran Bretanya...- són més independents i, sempre, de millor qualitat. I al contrari, com menys participació té l'audiència en el suport econòmic dels mitjans, més se la maltracta. Només cal veure els continguts de la premsa gratuïta de més difusió, que té notícies banals amb informació de tot a cent perquè és la més barata d'elaborar. Un maltractament que porta afegit el menyspreu a la llengua dels lectors, és clar.

A tot això, hi ha la responsabilitat del periodista que, ara com fa 50 anys, encara que escassa, és la que explica les notables excepcions dels qui, com diu Murrow, mantenen la determinació d'unes finalitats contràries al "divertir-se fins a morir", segons expressió feliç del títol del llibre de Neil Postman. I, certament, hi ha la responsabilitat no pas d'una audiència feta d'anònims perfils estadístics, sinó d'individus lliures, responsables i participatius, que tenen a les seves mans alterar les decisions dels qui s'acontenten a "ser realistes".

Un periodista responsable no té una audiència passiva sinó que reuneix ciutadans crítics, i al revés, uns lectors, oients o televidents exigents fan bons periodistes. Uns i altres, pensava Murrow, necessitem molta sort.



Salvador Cardús
Mira també:
http://www.contrastant.net

This work is in the public domain

Comentaris

Re: I bona sort . . .
13 mar 2006
Ui.... si, cuidado.....
Sindicat