Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: educació i societat : altres temes : sexualitats : dones
Costums prehistòrics
per Antoni Ferret	11 mar 2006
La lectura d'«El clan de l'ós de les cavernes», primer llibre de la sèrie «Els fills de la Terra», permet observar tota una colla de costums perhistòrics altament interessants. Sobretot perquè l'autora, Jean M. Auel, no ha inventat tots els detalls de la seva novel·la, sinó que molts d'aquests són fruit d'una intensa investigació. L'acció se situa a Europa entre 35.000 i 25.000 anys enrere, quan convivien al nostre continent les dues espècies d'humans: neandertals i cromanyons. Vegem alguns dels contums observats. * La gent vivia agrupada en clans o grups familiars d'unes 20 o 30 persones, familiars. I vivien en coves naturals. * En aquestes unitats hi havia 3 persones que exercien un lideratge destacat: el cap, el bruixot i la remeiera. * En el clan hi havia una jerarquia ben marcada, sobretot entre homes i dones: les dones eren considerades de categoria inferior; però la remeiera contrarestava en part aquesta submissió. Els homes podien manar a les dones i pegar-los. * Encara que el clan era una comunitat, el manteniment alimentari depenia de cada família, que vivia al voltant d'un foc, dins la mateixa cova. * S'alimentaven d'herbes i vegetals, que collien, i de carn d'animals, que caçaven. * En els desplaçaments, les dones anaven carregades amb totes les coses que s'havien de transportar, i els homes anaven lliures. * Els homes tenien responsabilitats pròpies: prendre decisions, caçar, pregar als esperits... Les dones havien de cuidar els menuts, fer feines domèstiques i arreplegar herbes i vegetals. * Una dona a 20 anys ja es considerava molt gran per tenir el primer embaràs. El clan ja havia cregut que era estèril. * La religió, o relació amb els esperits, era fortament present, i inhibia moltes iniciatives, si es creia que no agradarien a aquells. Qualsevol desgràcia era interpretada com produïda pel seu enuig. Cada nit, i sota la direcció del bruixot, els homes —només els homes— feien un seguit de cerimònies per demanar la protecció dels esmentats esperits. * Cada persona tenia un tòtem propi. Era un esperit, identificat amb un animal, que tenia la missió de protegir la persona. * Totes les dones, però sobretot la remeiera, tenien un gran coneixement de les herbes i de les seves propietats curatives i alimentoses. * Quan es desplaçaven, portaven un tió encès embolicat amb fulles i herbes, per facilitar l'encesa del següent foc. * Els grups de les dues espècies (neandertals i cromanyons) no convivien, sinó que habitaven territoris diferents. Ocasionalment es trobaven i mostraven curiositat en observar les seves diferències. Sobretot en la cara: els neandertals tenien un «morro» sobresortint, i els cromanyons tenien una cara més «plana». Però tendien a evitar-se. * Tenien una llengua composta d'una barreja de signes o gestos i paraules. * En arribar a la pubertat, nois i noies eren aparellats, i en la decisió hi intervenia el cap del clan. Un home podia tenir més d'una esposa. * Les relacions sexuals eren lliures, tant abans com després de l'aparellament. I es realitzaven davant la gent, fins i tot davant els petits. Tot home podia requerir qualsevol dona, i aquesta estava obligada a obeir-lo, com en tot. * Quan una noia tenia la primera regla (cosa que era atribuïda als esperits), havia de passar aquells dies sola, apartada de tothom. Era la seva prova d'iniciació per ser considerada dona. La prova d'iniciació dels nois era matar el primer animal de caça. * Es diferenciava totalment la relació sexual, del tot lliure (però a iniciativa obligatòria masculina), de l'embaràs, el qual era atribuït als esperits (i no a la relació sexual). Per això els homes es referien sempre «al fill, o filla, de la meva dona». * Quan algú cometia un crim, o quelcom que el clan considerés un crim, se'l castigava amb la «maledicció de mort», que volia dir que se l'abandonava i se l'ignorava (sense ni parlar-hi, ni mirar-lo). Podia ser temporal i definitiva. En cas de ser temporal, si la persona resistia el temps establert i tornava, era acceptada i perdonada.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more