Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal : pobles i cultures vs poder i estats
Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Joan Teran / La Fàbrica 09 mar 2006
Aquest text és una reflexió personal d’un militant independentista dirigida a tothom que la vulgui llegir, i més en concret, a tota la militància i la gent que no milita però que hi està interessada – que és força més de la que ens pensem. No és ni un programa polític, ni un “Què fer?�, ni un conjunt de receptes, però sí conté moltes reflexions sobre què penso que es podria millorar, i sobre què penso que caldria fer. Per debatre.
Acostumats com estem a que els mitjans de comunicació i la classe política ens diguin què hem de fer i què hem de deixar de fer, com hem de pensar i com hem de deixar de pensar, què hem de comprar i què hem de deixar de comprar, resulta estrany a primer cop d’ull que aquells que ens considerem independentistes i revolucionaris i que per tant lluitem contra l’ordre establert haguem de condicionar la nostra activitat – o com a mínim, una part significativa de la nostra activitat – justament a una de les qüestions que ens han dit que toca: en aquest cas, les reformes dels estatuts d’autonomia.

És cert que més que entusiasme, el debat oficial sobre aquest tema ha generat avorriment, cansament i fins i tot rebuig en la majoria de la població catalana. Però també ho és que l’independentisme d’esquerres ha encertat clarament en donar importància a aquest debat i en participar-hi, en la mesura de les seves possibilitats, per socialitzar un dels fonaments del nostre projecte com és el dret a l’autodeterminació, és a dir, el dret de qualsevol poble a decidir el seu futur, el dret a organitzar els seus recursos materials en funció dels interessos de la majoria i no d’una minoria, el dret de qualsevol cultura a defensar-se enfront d’un sistema econòmic uniformitzador, en resum, el dret de qualsevol poble a governar-se a sí mateix.

Aquest plantejament ideològic general, juntament amb el plantejament organitzatiu – alhora unitari, alhora descentralitzat i basat en la crida a la mobilització popular – són els dos principals actius de la Campanya Unitària per l’Autodeterminació. Caldrà valorar el seu èxit per la seva capacitat de fer arribar el seu missatge al màxim de llocs i de persones, pel reforçament i l’expansió de les diferents estructures organtizatives independentistes i per l’assoliment d’un major enteniment, respecte i cohesió política entre aquestes. És amb la vista posada en aquest triple objectiu que els i les independentistes hem de treballar en aquesta campanya, més enllà dels seus objectius immediats. En aquesta línia, la manifestació a Barcelona del passat 11 de febrer va resultar ser una presentació pública força encoratjadora.

Aquest text és una reflexió personal d’un militant independentista dirigida a tothom que la vulgui llegir, i més en concret, a tota la militància i la gent que no milita però que hi està interessada – que és força més de la que ens pensem. No és ni un programa polític, ni un “Què fer?�, ni un conjunt de receptes, però sí conté moltes reflexions sobre què penso que es podria millorar, i sobre què penso que caldria fer. Per debatre.

Extensió i arrelament socials de l’independentisme

De l’independentisme sempre s’ha criticat que, malgrat tenir uns objectius polítics globals, la seva pràctica i el seu discurs semblen més aviat sectorials. En d’altres paraules, que malgrat pretendre ser un moviment polític que vol denunciar tots els aspectes de l’opressió que pateixen els Països Catalans (l’opressió nacional, la social i la patriarcal), la seva pràctica – o com a mínim la imatge que es projecta de la seva pràctica – és més aviat la d’un moviment social com podrien ser els moviments ecologista, veïnal o obrer. Una cosa és el que es vol ser, una altra el que amb la pràctica s’intenta ser, i una altra el que es pot interpretar d’acord amb aquesta pràctica.

El cert és que la trajectòria del moviment independentista durant els anys 80, amb els seus encerts i les seves mancances, contribuí a aquesta percepció, sent vist com un moviment que es dedicava únicament a qüestions lligades a la llengua i la cultura catalanes i que deixava de banda – o tractava més de forma secundària – altres qüestions igualment importants. Però no es pot oblidar tampoc que aquella generació complí la seva funció històrica, la d’estendre i normalitzar l’independentisme, un plantejament de bojos i de marginals a finals dels setanta i principis dels vuitanta i un plantejament, si no majoritari, sí perfectament normal a principis dels noranta i més encara a principis del segle XXI.

Aquesta perspectiva històrica ens ha de servir per entendre que avui no n’hi ha prou amb proclamar-se independentista o amb simpatitzar amb aquest plantejament i que cal omplir-lo de contingut. És la tasca que el moviment independentista es va plantejar a finals dels 90 i que encara ara tenim pendent. Per aconseguir- ho cal insistir en feines que ja s’estan fent, com són la construcció d’infrastructures organitzatives, l’extensió i projecció de mitjans de comunicació locals i nacionals, el desenvolupament d’eines que ajudin a la formació de la militància i a la creació d’un discurs basat en el coneixement de la realitat catalana i internacional, en l’obertura i la consolidació de casals, ateneus i centres socials de tot tipus que serveixin de punt de trobada i de centre d’operacions pel moviment i per la gent amb inquietuds – que és la que fa el moviment.

Tot aquest conjunt d’eines ens han permès fer arribar el nostre discurs no només amb les xerrades o les tasques normals d’agitació (encartellar o pintar), sinó sobretot organitzant (i participant en) campanyes àmplies sobre qüestions “d’actualitat� amb un discurs propi, tot aprofitant – això sí – el calendari polític que ens imposa el poder. Més enllà de les campanyes obligades pels cops repressius de l’Estat, hem de recordar que alguns dels moments en què el moviment independentista ha respost millor i ha fet arribar el seu discurs a més gent en els darrers anys han estat la desfilada de l’exèrcit espanyol el maig de l’any 2000, la cimera de caps d’estat de la Unió Europea a Barcelona el març de 2002, o la campanya contra la Constitució Europea que s’estengué entre el 2004 i el 2005. En els tres casos, estem parlant de qüestions que els mitjans de comunicació del poder i la seva classe política ens deien que eren d’actualitat i que els moviments socials i polítics aprofitàvem per fer sentir el nostre discurs. Però en la majoria d’aquestes campanyes l’independentisme acostumàvem a quedar relegats tot abastant només una part del discurs global de la campanya, normalment el de “pobles� o “cultures�.

És important destacar que en la darrera campanya contra la Constitució Europea, i gràcies a un treball planificat, portant en molts moments la iniciativa i el pes de la campanya, l’independentisme va aconseguir sobrepassar aquesta “sectorialització�, aquest representar una part del discurs de la campanya, tot assumint el paper de moviment polític que aportava propostes globals i que, en molts casos, era capaç de convèncer i fer assumir els seus plantejaments pel conjunt de sectors que formaven la campanya. La implicació organitzativa del conjunt de l’independentisme, col•laborant de forma decisiva en l’extensió territorial de la campanya a través de la creació de nuclis locals arreu dels Països Catalans, va ser una altra de les seves principals aportacions a més de les contribucions ideològiques, les propostes pràctiques i de la planificació amb què en tot moment es va treballar. I tot això malgrat la relativa divisió que va causar dins del moviment la participació de les Candidatures d’Unitat Popular – cal dir que amb el suport de bona part del moviment – en les eleccions europees de 2004.

La Campanya Unitària per l’Autodeterminació respon en part a aquests condicionants. La reforma dels estatuts d’autonomia ha estat centrant part de l’activitat del moviment independentista en els darrers anys. Recordem que ja l’any 2003, en un moment en què l’atenció mediàtica sobre la qüestió dels estatuts era molt més baixa, les organitzacions independentistes centraren el seu discurs en el rebuig als processos de reforma dels estatuts en les diades de l’Onze de Setembre al Principat i del Nou d’Octubre al País Valencià. Cal recordar també que a través de la Coordinadora de l’Esquerra Independentista, les principals organitzacions del moviment feren una important feina d’elaboració de discurs comú al voltant d’aquesta qüestió amb el document “Amb els estatuts no hi ha futur: independència�. En aquell document s’establien els principis fonamentals que han centrat el discurs de l’independentisme al voltant d’aquesta qüestió en els darrers anys. El treball planificat amb temps ha de donar els seus fruits ara: la Campanya Unitària per l’Autodeterminació n’és segurament el més palpable.

El llistat d’organitzacions i de col•lectius que hi donen suport són com una fotografia, una instantània, que reflecteix el fruit d’aquest treball pacient de base dels darrers anys i que ens aporta una informació molt important sobre l’actual extensió territorial del moviment, sobre la seva pluralitat organitzativa – de la qual tots n’hem de treure conclusions –, sobre la influència que l’independentisme té en el teixit associatiu del país (només cal comptar el seguit d’associacions i col•lectius pertanyents més al món de la cultura popular que al de la política en sentit estricte) i de les àmplies possibilitats que ens ofereix un treball polític planificat i unitari. Però això no vol dir que ens puguem donar per satisfets. Fer-ho seria caure en una il•lusió política i ensorrar la feina feta fins ara, quan la realitat és que no deixem de ser una minoria més o menys organitzada. Cal treballar encara molt més per consolidar aquesta teranyina sobre la qual es recolza el moviment i per eixamplar-ne la seva base i la seva capacitat per comunicar. I això passa per omplir de contingut el nostre missatge, per treballar per fer-lo arribar íntegrament i per convertir aquest potencial en una activitat política que a través de l’organització i la mobilització popular posi en qüestió els projectes i els “txantxullos� de la classe política i de les classes dominants a les quals aquesta representa i serveix.

De l’autonomisme a l’independentisme
En aquest context el paper d’ERC ha de ser tingut en compte. L’experiència dels anys 90 ha de servir per no repetir els coneguts errors del passat, però això no només passa per fer un repàs de l’operació Colom, ni de l’operació Garzón, sinó sobretot, per analitzar correctament la realitat actual amb els esquemes mentals corresponents al moment actual. En primer lloc, perquè la gran majoria de la militància independentista no va viure aquells processos, però sobretot perquè la conjuntura política dóna suficients elements d’anàlisi per mantenir les distàncies necessàries respecte d’un partit que avantposa els seus interessos electorals i institucionals a les necessitats i els interessos de la majoria de les classes populars catalanes.

És des d’aquest punt de vista que cal interpretar l’oportunista política de gestos i d’aliances d’ERC no només en el procés de reforma estatutària, sinó la seva tebiesa i manca de política pròpia en les grans qüestions que avui determinen bona part del futur dels Països Catalans. Aquests temes són, fonamentalment, la desindustrialització accelerada del país lligada a la terciarització de la nostra economia, amb la precarització en el treball que això comporta per a la majoria de les nostres capes treballadores; el desmantellament i la privatització de serveis públics claus com són la sanitat i l’educació fonamentalment, que afecten de forma més aguda les capes socials més desafavorides del país; i finalment la destrucció del territori per culpa del paper que el procés de construcció europea – amb el beneplàcit de les classes dominants catalanes, totalment subordinades – han reservat per als Països Catalans: ser l’àrea de descans i d’oci d’Europa.

No podem quedar-nos, però, amb aquesta anàlisi. És evident que ERC vol reforçar la seva força institucional, de govern, negociadora, a través de la mobilització, o com a mínim, amb la seva participació en iniciatives populars de mobilització. Aquesta actitud ha estat una constant durant el temps que portem de tripartit: participar dels beneficis que dóna la posició en els governs de la Generalitat i en importants ajuntaments del Principat – amb la imatge de responsabilitat que volen vendre –, però alhora distanciar-se d’aquests governs en els temes de més contestació popular. Aquest joc a dues bandes els ha servit per guanyar-se una merescuda fama d’oportunisme. Però cal dir també que ERC és vist per importants sectors populars com “l’únic partit que planta cara�, tot i que en realitat, això diu més en contra de la resta de partits que a favor d’ERC. La seva participació en la plataforma “Som una nació i tenim el dret a decidir� ha de ser interpretada per la necessitat de reforçar la seva posició davant les últimes negociacions de l’Estatut a Madrid, i com un termòmetre que utilitzarà la direcció d’ERC per seguir calculant la seva posició definitiva davant la reforma estatutària de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Però com més passa el temps, més difícil és que ERC digui sí a l’estatut principatí, principalment perquè fer-ho comprometria encara més la imatge que ha donat durant tota la negociació, i sobretot, perquè el que comprometria realment seria les seves possibilitats electorals en les properes eleccions, en contra del què han dit els analistes propers al PSC i al PSOE (entre els quals cal comptar també els d’ICV) i els de CiU. A tots aquests no els queda més remei que preveure la catàstrofe per aquells que no subscriguin el pacte que van subscriure Mas i Zapatero. Però tots ells obvien intencionadament que el que ha fet el procés negociador de l’estatut principatí i més concretament l’esmentat pacte entre CiU i PSOE, ha estat esquerdar una mica més la confiança de les classes populars catalanes en la seva classe política i sembrar el camp per a l’avenç de posicions rupturistes.

Cal insistir que aquestes posicions rupturistes encara no existeixen realment, o que com a mínim, no constitueixen una alternativa real. Són massa anys de desmobilització des que la classe política que avui encara mana als Països Catalans va convèncer, amb motiu de l’anomenada transició democràtica, que el millor camí era renunciar a la mobilització popular, donar confiança als “representants del poble�, i confiar-los la negociació del nostre futur per obtenir les “petites conquestes possibles� tot oblidant (o descafeïnant) les reivindicacions populars. Aquest ha estat el model que ha triomfat des de les primeres eleccions després de la mort de Franco fins ara. El mateix model que representava l’Estatut aprovat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya pel 90% dels parlamentaris.

És aquest model negociador el que toca la seva fi, i és tasca de l’esquerra independentista i els moviments socials donar pas a una nova forma d’entendre la política, d’arrel popular, basada en l’organització i la mobilització. Una política no ingènua, que no confia ni pot confiar en els seus suposats representants que renuncien a les legítimes aspiracions populars a canvi d’un plat de llenties.

La plataforma “Som una nació i tenim el dret de decidir� està a cavall d’aquestes dues formes d’entendre la política. És un reflex del trànsit d’un important segment de la societat catalana entre el desencís i la mobilització, entre l’autonomisme i l’independentisme, entre la confiança amb la classe política catalana i espanyola i el seu trencament. La seva ambigüitat, o millor dit, la seva contradicció principal, de la qual ERC fa un ús partidista, consisteix en la defensa abstracta “del dret a decidir� sense qüestionar el marc jurídico-polític que n’impedeix el seu exercici. Un dels seus portaveus, Pep Ribas de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, ho reconeixia en unes declaracions al diari Gara els dies previs a la manifestació del 18 de febrer tot parlant sobre l’Estatut aprovat pel parlament principatí: “S’arribà fins on la Constitució permetia, que era molt poc. Aquesta Constitució continua sent una llosa, perquè legalment impedeix que les nacions que hi ha en el conjunt de l’Estat puguin desenvolupar- se com a tals. Evidentment, fins que no es canviï aquesta Constitució no hi haurà res a fer�. Malgrat això, el manifest de la plataforma no diu res de la Constitució i es presta ben fàcilment a la interpretació que, interessadament, n’ha fet ERC a través dels seus dirigents en declaracions públiques, tot cridant a participar a la manifestació per ser un element de pressió per als partits que encara estan negociant l’Estatut.

El cert és que la plataforma “Som una nació i tenim el dret de decidir� reflecteix un nivell de consciència d’importants sectors populars desencantats per l’autonomisme però sense una alternativa política clara. En aquesta situació, ERC es presenta com el seu referent polític, però alhora es presenta com un fre objectiu a l’avenç d’aquesta consciència política des de l’autonomisme fins al rupturisme. Els màxims dirigents d’ERC així ho reconeixen dia sí, dia també afirmant que l’error de CiU no ha estat tant pactar una rebaixa de l’Estatut del parlament principatí, sinó fer-ho sols i abans d’hora. Com afirmava Ridao a El País, “si [els partits] haguéssim pogut mantenir la tensió, hauríem tret més coses. El PSOE estava disposat a donar més.�

Però l’assistència a la manifestació del 18 de febrer, que fins i tot acceptant les anàlisis del col•lectiu Contrastant cal qualificar-la de massiva, demostra un nivell de consciència més avançat que el que a ERC li agradaria o li convindria creure. Malgrat no existir una alternativa clara a l’autonomisme, podem dir que és justament això, una alternativa, el que reclamaven aquells milers i milers de persones que es van manifestar pels carrers de Barcelona, i és per això que des de la Campanya Unitària per l’Autodeterminació és necessari plantejar-se un treball de propaganda política en profunditat des de fora.

Aquest treball passa per insistir en algunes idees fonamentals en què han coincidit Endavant, Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra: en primer lloc, que les reaccions de Madrid contra el procés estatutari principatí són un reflex de la manca de cultura democràtica de l’Estat espanyol, incapaç de respectar reivindicacions i decisions democràtiques sempre que qüestionin principis com els de la “unidad indisoluble de la nación española�; en segon lloc, que és justament el marc constitucional, del qual emanen els estatuts d’autonomia, el que nega expressament la sobirania nacional i qualsevol possible formulació dels Països Catalans i que això fa impossible de reformar l’Estat espanyol; i tercer, que davant d’això, no només és necessari reclamar “el dret a decidir�, sinó que es fa necessari denunciar qualsevol mena de renúncia a la sobirania nacional i al seu exercici real per part d’aquells que donin suport a l’Estatut que surti de les Corts. L’única alternativa real és apostar per un procés de construcció nacional i social dels Països Catalans que rebutgi les ingerències externes, si cal a través de l’exercici de la desobediència, i que es basi en l’organització i la mobilització populars a través de la construcció d’organismes amplis i representatius.

És necessari elaborar un programa d’actuació per dirigir a tots els sectors que donen suport a la campanya “Som una nació i tenim el dret de decidir� per fer possible el seu pas – que no sembla tenir marxa enrera – des de l’autonomisme vers el rupturisme. L’exercici del dret a l’autodeterminació, entès com a procés de construcció nacional desobedient amb la legalitat imposada, ha de ser-ne la base.

Anar més enllà de la “questió nacional�

Però les darreres mobilitzacions per l’autodeterminació i pel dret a decidir han reflectit una altra qüestió que no podem deixar passar. És evident que les reformes estatutàries i les retallades imposades per l’Estat i acceptades per quasi la totalitat de la classe política catalana, han mobilitzat majoritàriament sectors populars amb consciència nacional. Al marge n’ha quedat una important segment de la població, en bona part indiferent (si no refractari) respecte les qüestions identitàries que afecten el procés. Des de l’esquerra independentista, hem de preocupar-nos per mobilitzar també els sectors populars amb menys consciència nacional tot vinculant la consecució de drets polítics i socials amb la sobirania i l’autodeterminació, així com denunciant el model econòmic, polític i social dels nous Estatuts, de la Constitució de 1978 i de l’Europa que s’està construint.

Encertadament, la Campanya Unitària per l’Autodeterminació ha definit com a consigna central el “Som una nació: autodeterminació� perquè amb aquesta senzilla idea es sintetitza el fet que només a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació i de la sobirania populars, es pot tornar la capacitat de decisió al poble, a les majories. La democràcia, per poder ser reconeguda com a tal, s’ha de basar en un model econòmic i social que posi els recursos materials del país al servei de la majoria i no d’una minoria, que retorni la capacitat de decisió al poble sobre aquells afers que l’afecten, i que protegeixi els recursos naturals del país de la voracitat dels interessos de les multinacionals.

Per això cal anar més enllà del “Som una nació: autodeterminació�. És necessari reforçar el contingut social de la campanya a través de l’elaboració de noves consignes que deixin clar a quins interessos responen realment les reformes estatutàries que s’han elaborat i que vinculin l’exercici de l’autodeterminació amb la democràcia, amb la consecució de drets socials, laborals, etc. Això passa per dur a terme les feines d’agitació i propaganda més enllà dels cercles habituals, tot reforçant vincles amb organismes populars de defensa dels drets socials i laborals, tot invitant-los a participar en debats sobre la reforma dels estatuts, intercanviant anàlisis sobre la qüestió i invitant-los també a participar en la campanya i en les seves mobilitzacions.

Organismes com la Xarxa Contra el Tancament d’Empreses i la Precarietat poden aportar molt en debats sobre les reformes estatutàries tot explicant els compromisos del govern català (i no diguem de la seva suposada oposició parlamentària) amb les multinacionals que tracten el nostre país com una colònia. També poden demostrar com el contingut social del projecte d’Estatut principatí, venut com un estatut intervencionista des de la classe empresarial, no és sinó l’expressió del projecte de les classes dominants catalanes per assolir una millor posició per controlar l’economia espanyola i per mantenir la posició de Catalunya en l’engranatge europeu – que en el millor dels casos és ser l’àrea de descans i d’oci de la Unió Europea. Qui dubti de les aportacions que podria fer la Xarxa, que llegeixi les seves anàlisis a la seva pàgina web i vegi amb els seus propis ulls fins a quin punt són propers a la Campanya Unitària per l’Autodeterminació els seus plantejaments.

Tal i com ja vam fer amb la campanya contra la constitució europea, és necessari mobilitzar el màxim de sectors populars no només amb vistes al proper referèndum sobre l’Estatut principatí i per seguir denunciant els processos estatutaris al País Valencià i a les Illes, sinó també per seguir construint el projecte ampli de ruptura que volem: la Unitat Popular. Per fer-ho cal anar més enllà i omplir de contingut social l’exercici del dret a l’autodeterminació, vincular-lo a les lluites i reivindicacions populars més sentides pel nostre poble, i oposar-lo al model polític, econòmic i social que provoca aquestes lluites.

Cal fer actes el més amplis possibles, en els quals, a més de la veu de la campanya, que s’ha de fer sentir ben ferma i ben clara, s’hauria d’escoltar les opinions dels sectors en lluita sobre els processos de reforma i fins i tot sectors de la plataforma “Tenim el dret de decidir�. Però més enllà d’això ens cal fer propostes polítiques concretes a tots aquests sectors. L’objectiu d’aquestes propostes hauria de ser mobilitzar tots els sectors afectats per un procés de reforma dels estatuts que allunya solucions favorables als interessos populars, i aplegar-los en una resposta comuna que visualitzi els problemes reals. Els comitès locals de campanya s’haurien de transformar en veritables “coordinadores de lluites populars� que cridin a no votar l’Estatut per estar fet d’esquenes el poble i per negar-li el seu dret a decidir el seu futur. Les reivindicacions concretes es podrien resumir en una plataforma de 5 o 6 punts molt sintètics: pels drets nacionals i l’autodeterminació; per la llengua i la cultura; pels drets socials i contra la precarietat i les deslocalitzacions; contra la repressió i pels drets polítics dels immigrants; i contra la destrucció del territori. L’important és que els comitès locals de la campanya siguin conscients que s’han de preocupar per mobilitzar el màxim possible de sectors descontents per reduir al mínim el suport popular d’aquest estatut. La idea de la “coordinadora de lluites populars� pot ser una bona manera de dur-ho a terme.

Respecte la possibilitat de demanar el vot nul, penso que podria quedar molt diluït respecte el vot contrari o l’abstenció i l’esquerra independentista quedaria clarament fora de joc per reivindicar el descontentament popular respecte la reforma, que en el cas que finalment ERC demanés el vot favorable, només seria capitalitzat pel PP i per la tropa d’en Boadella. Per tant, penso que la prioritat per l’esquerra independentista és demanar el vot contrari a l’estatut o, com a mínim, l’abstenció. Si paral•lelament es vol fer una consulta com la que van fer la gent que demanava la condonació del deute extern, això sí que es pot fer, però la prioritat s’ha de fixar clarament.

Més enllà de les consignes: les tasques pendents

Les darreres manifestacions celebrades a Barcelona han estat motiu d’alegria per més d’un. I per motius ben diferents. La primera, la de l’11 de febrer va ser, més enllà de les xifres que es vulguin donar, una bona mostra de la capacitat mobilitzadora i militant de l’esquerra independentista. Cal recordar que la campanya només va poder comptar amb els recursos a l’abast de la militància: amb els nostres mitjans d’informació (en paper o per internet), amb el boca a orella, amb els cartells, i tot el que es vulgui, però amb un mínim ressò mediàtic en els dies previs a la manifestació. En aquest punt cal valorar com a positives les accions de Països Catalans Insubmisos a les seus barcelonines de CiU i del PSC els dies previs a la manifestació perquè van ajudar a trencar aquest silenci. Però en qualsevol cas, cal considerar la manifestació com un petit èxit que només pot ser un esperó per intensificar la feina feta i per a què, en les properes ocasions, es millorin els resultats.

La segona, la manifestació del 18 de febrer, i més enllà de les barroeres interpretacions partidistes de tot l’arc parlamentari principatí, va ser un autèntic bany de masses independentista i de gent emprenyada. Hem d’estar contents de veure com la gent no ha perdut el gust per sortir al carrer (gust que havia agafat en els darrers temps davant les constants agressions del govern del PP), i sobretot, que hi ha molta gent que no s’ha empassat el pacte de la vergonya (com ja s’ha qualificat el pacte Mas-Zapatero). Si algú havia pensat que la campanya contra els estatuts ens situava més que mai “a la contra�, i ens assenyalava com “aquells que sempre van en contra de tot i de tothom�, resulta que ara es demostra que tenim camp per córrer i que el nostre discurs pot tenir força orelles disposades a escoltar-lo.

Ens cal avançar. I això no passa per abandonar cap dels camps d’actuació tot substituïnt-los per d’altres. No és el moment de fer “política� com si fins ara no se n’hagués fet. Es tracta d’intensificar (i millorar, evidentment) el treball que s’ha estat fent els darrers anys a nivell campanyes i de construcció d’infrastructures socials i polítiques de cara a aconseguir una cada vegada major incidència social i capacitat de mobilització. Un altre objectiu polític clar ha de ser la presència en les properes municipals de primavera de 2007 que estan al caure, de cara a les quals caldrà seguir el criteri de presentar candidatures allà on hi hagi lluites i organització popular més enllà de les CUP: les candidatures municipals independentistes han de ser el reflex d’aquestes lluites i posar-se al seu servei, més enllà de la necessitat d’elaborar propostes concretes per als nostres pobles i viles. Pel que fa a la participació en altres convocatòries electorals, l’independentisme ha de ser capaç d’analitzar els encerts i les mancances de campanyes anteriors (em refereixo tant a les darreres eleccions europees de 2004 com a les anteriors experiències de Catalunya Lliure). Penso que fins que no hi hagi una infrastructura organitzativa i de lluita molt més potent, fins que “la gent� no identifiqui la Unitat Popular com un agent social real, serà contraproduent presentar-la a unes eleccions autonòmiques o generals “per comptar quants som�. Tot i això, és necessari fer campanyes polítiques quan hi hagi eleccions per tal de defensar els posicionaments polítics independentistes.

Una clau fonamental per la consolidació del projecte d’unitat popular passa per construir uns mitjans de comunicació sòlids al servei de la lluita i que puguin fer arribar a cada vegada més gent fora dels cercles estrictament militants les notícies, reflexions i convocatòries que genera el moviment. El reforçament dels mitjans de comunicació existents, i la creació de nous mitjans a nivell local o comarcal, ha de ser un objectiu per a totes les assemblees i col•lectius independentistes. I s’hi ha de dedicar recursos. És en campanyes com la que està duent la Campanya Unitària per l’Autodeterminació o com per exemple la passada Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea quan L’Accent demostra el seu potencial comunicatiu i mobilitzador. L’esquerra independentista ha d’adonar-se’n i potenciar-ho. És possible i necessari ampliar i millorar-ne la capacitat i la distribució, i per això cal la implicació del conjunt de l’esquerra independentista organitzada. L’única garantia per trencar la manipulació i el silenci als quals els mitjans de comunicació del poder ens condemnen és la construcció d’una xarxa de mitjans de comunicació (nacionals i locals, en format paper o electrònic, d’actualitat o de reflexió, etc.) basats en l’autogestió.

Una altra qüestió sobre la que s’ha parlat molt però sobre la qual cal insistir és la necessitat d’organitzar o participar en actes en què s’expressin posicions diferents i amb gent provinent de diferents espais. Les reformes estatutàries han suscitat suficient interès com per muntar actes més amples que els usuals de consum intern, i en aquest tema ens interessa especialment l’enfrontament verbal i argumental amb els autonomistes. L’independentisme d’esquerres no ha de tenir por de discutir i argumentar, és una bona manera per trencar murs i arribar a més gent. I tenim una militància suficientment preparada i bregada en un bon nombre de lluites com per fer-ho sense haver de recórrer a patums. En aquest sentit, el paper de Xirinachs ha estat correcte en la mesura en què ha donat suport a la convocatòria tot presentant-se com un pont generacional respecte de la generació que va lluitar durant la transició, però la seva pràctica és més pròpia d’un líder carismàtic o, per parlar en termes laborals moderns d’un free-lance, d’un home que va per lliure les opinions del qual no es corresponen moltes vegades amb els interessos o les necessitats comunicatives concretes del moviment. Tornem-hi: malgrat ser bo reservar un espai per gent més coneguda que en certa manera ens obre portes per poder ser escoltats, és necessari potenciar portaveus del moviment (de les seves organitzacions) perquè ens permetran donar un missatge més coherent i d’acord amb la planificació política del moviment i perquè, a més, ens permet acumular experiència comunicativa real en benefici del moviment.

Seguir amb aquesta feina de formigueta – sense buscar resultats a curt termini però buscant rendibilitzar la feina que es fa (i que és molta) – construint poder popular, educant la gent en l’organització i la mobilització popular com a única via per la defensa i la consecució de drets, continua sent una necessitat per avançar realment cap a la independència i el socialisme. Això no és fer volar coloms ni cap utopia, és probablement la reflexió més possibilista que podem aportar a les classes populars perquè abandonin finalment la classe política poruga i servil que segueix manant i apostin per construir el seu propi futur en llibertat.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Si 09 mar 2006
Cal continuar.
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per oi tant 09 mar 2006
la lluita continua... però el que ens cal és la unitat popular, sense això cagada pastoreta
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Albert 09 mar 2006
De tots els punts que toques, n'assenyalo els que m'han agradat més:

-L'anàlisi de les masses del 18f
-L'anàlisi d'ERC
-Les relacions entre les dues plataformes

La qüestió és evitar que se segelli la reforma autonomista, sigui com sigui, i possibilitar que el procés continui fins a fer diana sobre la Constitució. I això sols ho podrem aconseguir les masses mobilitzades.

Pràcticament, d'acord amb tu.
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Marc 09 mar 2006
Doncs jo el primer que vaig pensar despres de sapiguer que hi havia anat tanta gent el 18 de febrer, vaig pensar que la CUP l'havia cagat desvinculant-s'hi dos o tres dies avanç, i més encara tenint en compte que ho va fer d'una manera poc discreta.

El que més m'ha agradat del teu escrit és la visio de llarg plaç, coincideixo en la idea que tot s'ha de fer a llarg plaç i contant amb totes les sensibilitats politiques de la gent d'esquerres.

Per aquesta rao penso que desvincular-se de la plataforma pel dret a decidir es un error.

Ja diras què opines perque em penso que sobre aixo no dius res i em penso que aixo és força important.

Salut!
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Albert 10 mar 2006
Marc, parles de la visió a llarg plaç. Jo crec que precisament per aquest motiu l'esquerra independentista no pot vincular-se massa estretament a la plataforma pel dret a decidir. Principalment, perquè aquesta plataforma no té horitzó a llarg plaç. Ha nascut i té únicament la utilitat de defensar l'estatut del parlament. Els seus creadors i patrocinadors són una part de la burgesia catalana, no ho oblidem. No tota la "nostra" burgesia va unida; un sector vol negociar més, i està descontenta amb el pacte de la vergonya. La tarda del 18f, es va postposar unes hores el partit del Barça, per tal que la gent pogués assistir a la mani. Queda clara la presència en aquest moment d'aliats burgesos. La presència d'ERC, partit de naturalesa financera burgesa, n'és una altra prova.

Però també hem de tenir clar que, com a burgesos que són, són conservadors, i no emprendran la via de la independència. Si el procés continua, i aconseguim que no se segelli la reforma estatutària, aquesta gent frenaran. Es tancarà l'aixeta mediàtica i financera. Es dissoldrà la plataforma. Igual, exactament igual, que l'Assemblea de Catalunya. Se la van carregar i la gent es va quedar desmobilitzada, amb un pam de nas.

Per tant, l'única garantia és l'esquerra independentista, que ha de romandre unida. Unida en una plataforma independent, on pugui elaborar un discurs propi sobre l'estat del procés i els passos a seguir. En aquest discurs, la plataforma pel Dret a Decidir n'ha de ser el centre, ja que en aquests moments és on hi ha les masses. Cal actuar-hi, cal ser-hi presents, sense dissoldre-s'hi.

L'esquerra independentista va sofrir un xoc quan va presenciar el 18f. Sens dubte. Ningú s'imaginava l'esdeveniment. Les primeres dues setmanes, l'esquerra independentista va mantenir-se autista; no hi havia comunicats oficials ni pràcticament alusions escrites al 18f. Ara el xoc s'està superant. I cal reubicar-se davant la nova situació. Penso que l'escrit del Joan és un esforç molt treballat en aquest sentit.
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per marc 10 mar 2006
Hola Albert, desconeixia l'exemple de l'Assemblea de Catalunya.

Tanmateix jo no estic dient que s'hagi de disoldre la plataforma per l'autodeterminacio. Nomes dic que la CUP hauria d'estar present a la Plataforma pel Dret a Decidir, i incidir-hi en la mesura de les seves possibilitats, igual que estan fent les altres 700 entitats signants.

Jo tinc una mica d'experiencia en el treball en grans plataformes i no crec que siguin tant fàcilment manipulables com em sembla que penses. En aquest païs tenim una cultura asamblearia molt forta i això comporta que en les grans plataformes hi hagi bastant espai per treballar-hi i per incidir-hi.

Respecte a la por que menciones de que la Plataforma pel dret a decidir la puguin liquidar fàcilment des del poder, em penso que es una por poc justificada si tenim en compte que aquesta plataforma neix i assoleix l'èxit amb pràcticament tots els poders fàctics del pais i de l'estat en contra.

Avui mateix llegia la campanya que esta preparant la CAL en contra de l'estatut. On en l'acte central parlan l'Arcadi Oliveras, el Terricabres i una representant del partit Quebeques.
Et poso aquest exemple per dir-te que tota aquesta gent, com per exempla la gent de la CAL, no sé si son "burgesos" o no pero penso que és gent força respectable amb qui cal sumar esforços i anar plegats en un projecte sobiranista de base popular, i penso que l'espai d'encontre ampli es la Plataforma pel Dret a Decidir.
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per marc 10 mar 2006
Hola Albert, desconeixia l'exemple de l'Assemblea de Catalunya.

Tanmateix jo no estic dient que s'hagi de disoldre la plataforma per l'autodeterminacio. Nomes dic que la CUP hauria d'estar present a la Plataforma pel Dret a Decidir, i incidir-hi en la mesura de les seves possibilitats, igual que estan fent les altres 700 entitats signants.

Jo tinc una mica d'experiencia en el treball en grans plataformes i no crec que siguin tant fàcilment manipulables com em sembla que penses. En aquest païs tenim una cultura asamblearia molt forta i això comporta que en les grans plataformes hi hagi bastant espai per treballar-hi i per incidir-hi.

Respecte a la por que menciones de que la Plataforma pel dret a decidir la puguin liquidar fàcilment des del poder, em penso que es una por poc justificada si tenim en compte que aquesta plataforma neix i assoleix l'èxit amb pràcticament tots els poders fàctics del pais i de l'estat en contra.

Avui mateix llegia la campanya que esta preparant la CAL en contra de l'estatut. On en l'acte central parlan l'Arcadi Oliveras, el Terricabres i una representant del partit Quebeques.
Et poso aquest exemple per dir-te que tota aquesta gent, com per exempla la gent de la CAL, no sé si son "burgesos" o no pero penso que és gent força respectable amb qui cal sumar esforços i anar plegats en un projecte sobiranista de base popular, i penso que l'espai d'encontre ampli es la Plataforma pel Dret a Decidir.
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Albert 10 mar 2006
Marc, fa molt poc temps que hem presenciat la manupilació de masses més gran de la història del nostre país: la plataforma Aturem la Guerra. Va aconseguir la mani més gran presenciada mai al nostre país, i tot seguit, havent iniciat ja l'atac a l'Irak, es va desconnectar i dissoldre. Vaig anar a l'última mani del No a la Guerra, ja en plena guerra (d'alliberament, l'autèntica) i érem uns 3 o 4 mil.

La burgesia va fer i desfer la plataforma (jo no poso cometes a la paraula burgesia, per a mí és un fet ben real i no metafòric). I creu-me que postposar el partit del Barça és totalment impossible si no ets burgès.

Pel que fa a l'Arcadi i el Terricabres, són burgesos. No els estic insultant ni res per l'estil, només els defineixo. Són intel·lectuals burgesos. Surten per la tele burgesa, diaris burgesos, etc. Si en algun moment plantessin cara de debò, se'ls tallaria l'aixeta i punt. Mut i a la gàbia.

ôstia, realment no et vas adonar que van liquidar la plataforma contra la guerra des de dalt? Justament quan més falta feia!
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per pepet el profeta 10 mar 2006
Aneu fen les formiguetes nacionalistes & indepes:(

que després tornareu a ballar sardanes al camp nou el primer de maig (dia de sant josep obrer) disfressats amb espardenyes i barretines quan torni un altre "caudillo" per a deixar-vos ben claret que qui mana, mana.

abur, germanofils
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Debatre? No gràcies! 10 mar 2006
Pepet: si vols, encara pots afegir molts més tòpics sobre la relació entre tot allò que faci olor de català amb el clericalisme, el tradicionalisme, etc. De fet te'n falten molts.
Però el que fa més pena, :( com dius tu, és el complexe de superioritat que gasteu els que us considereu "no-nacionalistes".
Vosaltres sí que sou 1 meravella.
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Marc 11 mar 2006
Albert aixo no es aixi.
En primer lloc la plataforma aturem la guerra no esta dissolta. En segon lloc
ningu l'ha pogut manipular malgrat s'ha intentat, per exemple els punts més calents que son el dret a la resistencia armada d'iraquians i palestins no l'ha pogut canviar ningu malgrat que s'ha intentat en nombroses ocasions. Tampoc s'ha pogut treure en cap moment de l'agenda de la plataforma la causa palestina, malgrat que hi havia molts interessos per treure-la.
Una altra cosa molt diferent es que el periodico, el pais i companyia ja no convoquin a primera plana del seu diari a les manis de la plataforma aturem la guerra, cosa que ja ho sabiem, i que cap plataforma per mes esquerranosa que sigui ho podra evitar.

Respecte a lo de "burgesos" o no burgesos (que poso entre cometes perque estic citant les teves paraules) crec que es una manera de jutjar les coses una mica simplista. Si observes la base social i encara mes els quadres i dirigents de l'independentisme revolucionari te n'adonaras que molts provenen de la classe mitja, sens dubte la calsse mitja esta sobre representada en l'EI. I diria que sempre ha estata aixi començant per Marx i Lenin.

A mi el que em preocupa més, i reconec que ho desconec, es sapiguer si els dirigents de la Plataforma pel Dret de Decidir es gent digne, i si es gent capaç de conectar amb les classes populars o no.

De totes maneres reconec que en aquests assumptes tinc dubtes. Per exemple és sabut que en el moviment negre, es vol que els dirigents siguin negres. També en el moviment de dones es vol que les dirigents siguin dones. Potser tambe seria logic que en el moviment revolucionari es treballes perque els dirigents siguessin de classes poupulars. No ho sé, pero el que sí sabem és que historicament aixo no ha estat aixi i que en el present tampoc ho és, i l'independentisme revolucionari no n'és cap excepció.
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Albert 13 mar 2006
Hola, Marc. Reconec que vaig explicar-me molt malament en relació a la plataforma Aturem la Guerra. I també quan parlava de la classe social del Terricabres i l'Arcadi:

1-Deia que van dissoldre la plataforma. Ho corregeixo, van dissoldre el moviment (que no la plataforma, en això tens raó) tancant l'aixeta dels mitjans burgesos. Ha quedat l'esquelet sense múscul, invàlid. Citava aquest argument perquè a la mani del 18f la majoria de la gent era convocada pels mitjans burgesos (alguns van fer boicot, d'altres no). Això s'ha de tenir en compte. A Euskalherria, l'esquerra abertzale sola (obrers i petit-burgesos) pot convocar mobilitzacions de masses sense necessitat de comptar amb la burgesia; les classes populars catalanes no podem, de moment. En Joan Teran crec que és conscient d'això, ja que insisteix molt en reforçar un teixit mediàtic propi. En aquest punt, suposo que estem d'acord.

-En quant a la classe social dels intel·lectuals citats, no em referia estrictament als seus comptes corrents, sinó a la classe que els sustenta com a intel·lectuals. Són intel·lectuals burgesos en aquest sentit. Jo no sé si trencarien, en cas de revolució, i es passarien a defensar els interessos del poble. Per norma general, no ho hem d'esperar. Per aquesta mateixa norma, no hem d'esperar que els dirigents de la plataforma pel dret a decidir vagin més enllà de l'estatut del Parlament, ja que cap fracció de la burgesia catalana ho desitja. Et preguntes si són gent digne; jo crec que sí, digne com tu i com jo, però amb interessos materials diferents. No estem parlant de bons i dolents, sinó de raons materials, que són, en última instància, les que acaben determinant les voluntats de la majoria. És clar que hi ha excepcions, persones amb gran personalitat que passen per damunt dels interessos materials. Però són això, excepcions. No hem de comptar-hi.

Afirmes que la classe mitja es troba sobre-representada a l'EI. Abans de donar-te la raó, hauríem d'aclarir què és classe mitja. Avui en dia tothom es pensa que és classe mitja, quan en realitat són treballadors amb estudis. Aquesta classe de treballador és nova a la història, ja que intel·lectualment és burgès però materialment és treballador. Té estudis, capacitat, però viu totalment alienat del món real, material que li pertany. Però, bé, aquí entraríem en una discussió eterna, interessant i necessària, però inacabable.

Salut!
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Marc 13 mar 2006
Val, ara entenc el què vols dir sobre en Terricabres i l'Oliveres, suposo que sí tens raó. I una prova és en xirinacs, que jo em vaig haver d'enterar per l'Accent que havia assistit a la mani de l'EI.

Respecte a lo de burgesos o no, crec que mareges una mica la pardiu per no admetre que la classe mitja esta sobrerepresentada a l'EI.

Seguint la discusio, jo crec que el punt de partida, que el Joan em penso que esmentava, de ttoa analisi és el seguent penso:
1. plantejar-se "la revolucio" com un projecte a molt llarg plaç, probablement a 20, 30 o 40 anys vista. I probablement més temps, com una successio de revolucions que comencen, fan evolucionar la societat i acaven per trair els seus principis, i tornem a començar, torna a haver una revolucio, fa avançar la societat i torna a fracassar. I així successivament, fent evolucionar globalment la societat.
2. el moviment no creix tant de enganxar gent nova, sinó de sumar en una mateixa direccio la gent que ja està movilitzada.

Tenint en compte aquestes dues premisses, jo trovaria un disbarat que l'EI es desmarques d'aquest proces sobiranista que sembla es pot engegar. Es evident que no aconseguira la independencia ni la revolucio final on tothom sera feliç, pero potser sí creara un moviment que fara avanhçar el sobiranisme, aconseguira alguns canvis, i evidentment el partit que ho capitalitzi, ERC, acabara traint els principis del moviment.

Pero al capdavall s'haura aconseguit un avenç, s'haura aconseguit amp`liar base social, s'haura aconseguit que l'EI penetri en sectors socials que ara mateix els hi queda molt lluny....

Salut Albert.
Re: Contribucions a la campanya per l'autodeterminació
per Albert 14 mar 2006
Respecte del punt 1, estic completament d'acord. No sé si pels mateixos motius que tu, però comparteixo la visió a llarg plaç: per a mi, fer avançar la societat és superar el sistema econòmic capitalista, emprenent el camí cap a una societat comunista, la societat sense classes. I, com a comunista català, sóc independentista, ja que és el pas més immediat. Per la mateixa raó que com a palestí formaria part de Hamàs, malgrat siguin islamistes. Cada terra fa sa guerra; aquesta frase és més vàlida que mai. Pensa globalment, actua localment; aquesta altra també. Les lluites no són homologables, i ens hem de respectar els uns als altres. Aquest argument, més desenvolupat, l'utilitzo quan parlo amb un company de feina, comunista extremeny. És un argument terapèutic, desactiva rencors, pors i desconfiances. La lluita de classes, en les seves formes locals, és el punt de trobada de tots els pobles del món.

Sí, és probable que en Teran ho vegi així, focalitzi el procés i no tant l'objectiu. De fet, el procés nacional basc iniciat durant el final del mandat de Franco els va dur a la construcció d'un moviment no-burgès únic en tot Europa. Si els catalans i els gallecs (i els espanyols també) admirem aquesta gent és per aquest motiu, haver aconseguit crear una infraestructura intel·lectual i política popular, viva, oxigenada. I tot gràcies a la qüestió nacional. A Catalunya no ho vam aconseguir, en part a causa de l'Assemblea de Catalunya, burgesa. Jo no temo que l'EI es desmarqui del procés, sinó que en el moment que la burgesia catalana talli l'aixeta, no siguem capaços de seguir piulant. L'objectiu immediat de l'EI ha de consistir en fer-se forta i independent aprofitant el procés obert, i ser capaç de continuar empenyent per sí sola quan el procés es tanqui, el tanquin. O l'intentin tancar. En altres paraules, l'EI és la garantia que el procés no es tanqui!

Salut!!
Sindicat Terrassa