Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: dones
Comunicat de la CGT pel 8 de març
per CGT Correu-e: spccc ARROBA cgt.es (no verificat!)	02 mar 2006
Manifest de la CGT pel dia 8 de Març, dia de la dona treballadora LA CONCILIACIÓ ÉS MENTIDA. Fem del tenir cura per la vida una responsabilitat de totes i tots.
Continuant amb la línia que vam marcar fa un any —el dia 8 de març— a la CGT “cap a la transformació d’aquesta societat capitalista i patriarcal en un altra d’igualitària, justa i lliure que tingui prioritat per les necessitats de la vida per sobre dels interessos del mercat�, aquest any volem entrar en el tema del tenir cura vers les persones. Les tasques quotidianes de tenir cura vers les persones han estat realitzades en la seva gran majoria per dones, sense rebre cap mena de remuneració per aquest fet sinó com a resultat de l’assignació msocial d’aquesta responsabilitat. Estem parlant de les tasques necessàries per al manteniment de la vida, la seva perpetuació i les millores per tal d’anar elevant la qualitat d’aquesta. Aquesta feina invisible i gratuïta representa el 80 % del total del treball no remunerat i dels dos terços de tota la feina que es realitza amb la societat. El fet de tenir cura de les persones ha patit un canvi qualitatiu en els darrers anys. Està entrant en certa mesura en l’àmbit mercantil; i ho està fent per la línia de treball precari. Sostingut en gran part per les dones immigrants que es dediquen a això i d’això viuen, o hauríem de dir que malviuen amb el que els paguen per tenir cura de les persones? Actualment es parla que hi ha crisi del fet de tenir cura vers les persones encara que malgrat això, el que està succeint és una reorganització d’aquesta feina. Procés en el qual aquesta feina ha traspassat l’àmbit privat i invisible en el qual s’estaven realitzant. Es diu que el motiu radica en el fet que les dones hem aconseguit introduir-nos en el mercat laboral —no només en àrees considerades femenines— i per tant disposem de menys temps per aquestes cures. Acusant-nos fins i tot per això, malgrat que continuem aportant una enorme quantitat de temps i energia a aquestes feines, naturalment sense cobrar, després d’una jornada laboral, aquí sí, compartida amb els homes. Davant la crisi, s’ha desenvolupat tota una parafernàlia sota el nom de conciliació de la vida familiar i laboral. Normativa dictada al respecte i que es continua repetint en tots els protocols als quals s’han apuntat ja moltes empreses, en les que es declara la desaparició de tota mena de comportament discriminatori per sexe i tota penalització per maternitat i excedències per tenir cura de les persones, mentre s’afavoreix la coparticipació dels pares en les tasques d’aquestes cures, especialment en el cas de fills i filles. Però una cosa és la teoria i una altra la pràctica, ja que, tan bon punt trepitgem la realitat quotidiana ens trobem amb les limitacions que imposa /la lògica del màxim benefici, /centre de la vida pública i que està assumida per tots i totes. ¿Com assumir la responsabilitat social del fet de tenir cura envers els demés —seria la lògica de la vida— quan es continua la lògica del màxim benefici? El conflicte entre ambdues es va mostrant amb la vida diària, encara que ens volen fer creure que són compatibles. ¿Quin exemple pot ser més clar que les acomiadades de Seat? ¿El govern i les empreses com ara Seat promouen la conciliació?, ¿la conciliació de qui, de les acomiadades? D’aquesta manera, es vol ¡volem! fer veure la bona voluntat de les empreses, representants del capital, quan en la majoria dels casos els protocols es limiten a transcriure les normes d’obligat compliment. I no es vol ¡no volem! veure les trampes que contenen i sobre tot, les discriminacions que amb qualsevol disfressa es continuaran realitzant. No hem d’oblidar, que /els drets no són concessions, sinó el resultat de les conquestes. Mentre no sigui ineludible, la majoria dels homes no agafaran permisos ni per paternitat ni per tenir cura d’algú, sinó que seran les dones les que continuaran assumint la responsabilitat de la vida, alhora que continuaran sent víctimes del mercat i de la /impossible conciliació. /En la seva feina remunerada, i en la seva condició de poder donar feina a altres dones que realitzaran les tasques de manteniment de la vida que ella hagi, deixat de fer en el moment d’entrar en el mercat laboral, passant a jugar, d’alguna manera, els diferents papers de víctima i botxí, inevitables en el mercat. La responsabilitat de la vida i per tant de la seva cura correspon a la societat en el seu conjunt. /No s’ha d’assignar exclusivament a cap ser individual ni a un col·lectiu específic, ni tan sols a l’Estat. ¿Volem un Estat que tingui cura per poder estar cent per cent disponibles per tal de vendre la nostra mà d’obra en el mercat? ¿O volem que el mercat i l’Estat s’adaptin a les exigències i necessitats de la vida? La CGT és partidària de la responsabilitat col·lectiva, la qual pot materialitzar-se en qualsevol tipus d’agrupació en la que les persones decideixen estructurar-se, formant-se d’aquesta manera, els nuclis de responsabilitat autogestionats dels que parlem. Això no vol dir alliberar a l’Estat de les responsabilitats que li corresponguin. Ha d’haver un /sistema públic i universal /que garanteixi el dret a rebre les cures i el dret a no fer-les. Rebutgem els termes de l’avantprojecte de Llei de Promoció de l’Autonomia Personal en la mesura en què fomenta els serveis privats, limita la universalitat dels drets a establir el copagament i continua basant-se en la figura de les persones que tenen cura amb els seus familiars. Augmentar la qualitat de vida /de totes les persones, un cop assumida la responsabilitat del manteniment d’aquesta, ha de ser també un objectiu de la nostra societat. Ha de respondre a les necessitats específiques dels diferents col·lectius que la formen, acceptant la diversitat i fomentant la seva independència. Volem cridar especialment l’atenció sobre la situació de /les dones amb discapacitat, /en quant són considerades subjectes passius, amb drets legals però no reals. Sent molts cops, precisament elles, les que assumeixen el tenir cura, malgrat que la seva diversitat funcional les ocasiona dificultats més grans a l’hora d’assolir el que anomenaríem una vida digna ¡que és el que volem per tots/tes! LA CONCILIACIÓ ÉS MENTIDA Fem del tenir cura per la vida una responsabilitat de tots/es Confederació General del Treball (CGT) >>>>> descarrega't el cartell i el full de CGT pel 8 de març 2006 al web: www.cgtcatalunya.org
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more