Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: corrupció i poder : criminalització i repressió
Hipotecades per l´article 8
17 feb 2006
ILLACRUA 8
Arran del procés de tramitació a Madrid
del projecte de reforma de lâEstatut
dâAutonomia elaborat pel Parlament
de Catalunya, la vida política
espanyola sâha agitat de tal manera
que sembla que Espanya sâhagi dâenfonsar.
I el que és pitjor: els catalans
ens hem convertit en blanc de les fòbies
i paranoies de bona part de lâopinió
pública espanyola. Tot per un text
mancat dâambició des dâun bon inici
que, per si no fos prou, ha estat modificat
en la seva essència després del
seu pas per la capital.
El projecte presentat al Congrés dels Diputats per part de quatre dels cinc grups de
la cambra catalana dista molt de significar una amenaça per a lâordenament constitucional
de lâEstat i, encara menys, per a la seva integritat territorial. Per què, doncs, tant
de rebombori?
Des que el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va arribar amb el
famós llapis de memòria al Congrés dels Diputats, arreu de lâEstat se nâhan sentit de tots
colors âi, de vegades, de lâalçada dâun campanarâ en contra dels catalans. El boicot als
productes catalans (no gens menyspreable si ens atenem a la pèrdua de vendes que van
denunciar les grans empreses del sector del cava), el suposat intervencionisme dâEta (!)
en el procés de redacció de la reforma estatutària, lâaparició dâexitosos webs anticatalanistes
o les declaracions del tinent general José Mena Aguado i del president del Tribunal
Suprem, Francisco José Hernando, han estat tan sols els fets que més transcendència
han adquirit dâuna brutal campanya de criminalització dirigida ja no contra el catalanisme
o lâindependentisme, sinó contra la mateixa catalanitat (és a dir, contra la condició,
no escollida, de ser català).
EL NACIONALISME ESPANYOL: DISCURS DE CLIXÃS
Tot el discurs catastrofista de la imminència de la ruptura dâEspanya que ha omplert
la majoria dels mitjans de comunicació de Madrid en els últims mesos es basa en un doble
clixé. Dâuna banda, la presumpta inexistència dâun nacionalisme propi, tret molt ca-
KALEGORRIA
LâESTATUT A MADRID: DIATRIBA ESPANYOLISTA
CONTRA LA PRUDÃNCIA CATALANA
racterístic dels centralismes dels estatsnació
consolidats, que és utilitzada per
tal dâarremetre de forma exacerbada
contra els nacionalismes alternatius existents.
Aquest atac focalitzat sâencobreix
sota un discurs de criminalització genèrica
de tots els nacionalismes, fet que obvia
que el seu propi prisma és el dâun altre
nacionalisme (el centralista).
Lâaltre gran clixé apareix quan es produeix
un reconeixement âencara que sigui
implícitâ de lâexistència dâun nacionalisme
espanyol. Aleshores sâaddueix que
sâha tractat sempre dâun nacionalisme de
base cívica, política, en contraposició al
de base cultural. Sâamaga, dâaquesta manera,
que la construcció de la identitat
espanyola sâha basat, almenys, en dos
elements eminentment culturals (encara
persistents avui): la llengua castellana i
una argumentació historicista, que recolza
en la idea tradicionalista de la preexistència
de la nació espanyola, els orígens
de la qual es remuntarien a lâèpoca dels
Reis Catòlics.
A partir dâaquestes presumpcions,
una tímida proposta de reforma estatutària
per part dâuna de les disset comunitats
autònomes que integren lâEstat ha
provocat una autèntica allau dâanticatalanisme
i, el que és pitjor, de catalanofòbia,
és a dir, dâaversió a tot allò que provingui
de Catalunya. El més preocupant
és que tot aquest discurs està fent efecte,
i no tan sols entre la dreta autoritària,
sinó també entre amplis sectors suposadament
dâesquerres. Un exemple
més de la terrible capacitat de persuasió
de les masses que tenen els mitjans de
comunicació, i de la facilitat que aquests
posseeixen per convertir autèntiques
barbaritats en veritats inqüestionables.
UNA REFORMA PRUDENT
La proposta presentada inicialment
per part de quatre dels cinc grups del
Parlament de Catalunya no era sinó una
via dâaprofundiment en el model autonòmic
dissenyat per la Constitució de
1978; un aixecament de lâautogovern català
als màxims nivells permesos pel marc
constitucional i que, per tant, no significava
cap alteració de lâessència de lâEstat
de les autonomies. La reforma partia de
la diagnosi feta el 2003 per lâInstitut
dâEstudis Autonòmics, el qual va recomanar
una millora de lâautogovern âafeblit
per la perversa aplicació de la legislació
bàsica de lâEstatâ a través del blindatge
de competències i dâun nou sistema de
finançament. Sempre, és clar, dins dels límits
constitucionals, qüestió en la qual
els partits catalans van esmerçar una cura
especial per tal que Madrid no pogués
adduir cap mena dâinconstitucionalitat.
Dâaltra banda, tot i la tebior de la reforma,
aquesta va ser presentada com a
indispensable. Ja des de la campanya per
a les últimes eleccions autonòmiques, la
pràctica totalitat dels partits representats
al Parlament català van insistir que la
promulgació dâun nou Estatut era indispensable
per tal de fer front als reptes
dâavui. Una afirmació altament qüestionable
si tenim en compte, per exemple,
que ni tan sols han estat capaços dâexigir
el compliment dels criteris de finançament
fixats per lâEstatut de 1979. Contràriament
al que ens han volgut vendre, en
canvi, sâha perdut una oportunitat per
avançar en determinats drets socials: així,
per exemple, es va renunciar dâantuvi a
atorgar el dret de participació en els processos
electorals a les persones immigrades.
I per si no fos prou es va renunciar
també a fer respectar el dret de Catalunya
a decidir lliurement el que vol ser o
deixar de ser, tot acceptant dâentrada un
procés de negociació que ha acabat de
forma precipitada a causa de la set de
protagonisme de Mas. Un acord que,
més enllà dâhaver significat una important
modificació del text presentat per la
cambra catalana, exemplifica el nul respecte
de Madrid envers la voluntat dels
pobles de lâEstat.
LA RENÃNCIA A LâAUTODETERMINACIÃ
Però, sens dubte, la renúncia més significativa
feta a priori va ser la de la reivindicació
efectiva del dret a lâautodeterminació,
que ni tan sols va ser reclamat
amb la vehemència que caldria pels partits
que, com Erc o Icv i Euia, lâinclouen
âdâuna manera més o menys explícitaâ entre
els seus principis. No es tracta dâuna
renúncia nova: ja durant la Transició, els
partits dâesquerra i nacionalistes catalans
que van intervenir en el pacte constitucional
van renunciar a exigir-lo, malgrat que
tots lâincorporaven en els seus programes.
LâAssemblea de Catalunya, el principal
organisme de lâantifranquisme a
Catalunya, incloïa la defensa del âple
exercici del dret dâautodeterminacióâ? entre
els seus punts programàtics. I també
el Pce i, el que ara pot resultar més sorprenent,
el Psoe, el van defensar obertament
en els anys previs a la mort de
Franco. Posteriorment, ambdós partits
van anar matisant la seva posició (la Platajunta
ja no feia cap referència explícita
a la qüestió en el seu programa de la
âruptura democràticaâ?) fins al punt que,
paradoxalment, lâorganització territorial
de lâEstat regulada pel títol VIII de la
Constitució âuna de les qüestions en què
les posicions de les diferents forces polítiques
estaven més allunyadesâ va ser
fruit, principalment, dels plantejaments
dels ponents de lâesquerra, i no de la
concepció unitària i centralista de la dreta.
Posteriorment, com és sabut, Psoe i
Ucd es van encarregar dâaigualir, a través
del âcafè per a tothomâ?, la tímida autonomia
concedida.
La referència simbòlica que feia el
preàmbul del projecte de nou Estatut a
âla vocació i el dret dels ciutadans de Catalunya
de determinar lliurement el seu
futur com a pobleâ? no passa de ser un
element decoratiu, de cara a la galeria
âaixí ho demostra la nul·la preocupació
que ha generat a Madridâ, com ho han
estat les diferents resolucions aprovades,
en aquest mateix sentit, per part del Parlament
de Catalunya al llarg dels últims
25 anys. No estem ni davant dâuna oportunitat
històrica per a Catalunya, com
ens han volgut vendre des dâaquí, ni davant
del desmembrament de lâEstat, com
bramen des dâallà. Hi haurà Estatut, Espanya
continuarà dempeus i el conflicte
territorial seguirà per resoldre
PAU CASANELLAS
paucasanellas ARROBA illacrua.net
9 ILLACRUA
LâACORD A QUÃ ES VA ARRIBAR EXEMPLIFICA EL NUL RESPECTE DE MADRID ENVERS
LA VOLUNTAT DELS POBLES DE LâESTAT.
ILLACRUA 10
HIPOTECATS PER LâARTICLE 8
Si després de morir Franco, al llit, el
1975, els polítics oportunistes, del
franquisme i de lâoposició, van aconseguir
desactivar la lluita obrera i popular
i vendreâns una democràcia que
no va tallar mai el cordó amb la dictadura
(lâanomenada âtransicióâ?), trenta
anys més tard comprovem amb resignada
estupefacció que ben poques coses
han canviat. Aquesta democràcia
portava a la panxa lâalien del règim, i
ara la bèstia, alimentada pel Pp amb
lâesquer de lâEstatut, ha eclosionat de
nou. Les amenaces de militars com
Mena i Tejero ens evoquen, talment
com un rot pudent, un passat que,
sense saber-ho, ha viatjat amb nosaltres
fins al present, pitjor encara que
ha modelat el nostre present i ara hipoteca
el nostre futur.
El passat 6 de gener, el fantasma colpista ens va clavar un altre ensurt. Quan semblava
que ja feia més de 20 anys que havien emmudit per sempre, aquest gener de 2006
hem tornat a sentir soroll de sabres, primer en forma dâarenga del tinent general Mena,
en què anuncia una intervenció de lâexèrcit segons com surti lâEstatut de Catalunya, i
després en forma dâemail enviat per altres militars al rei i de manifest de suport a Mena
signat per sis generals i una cinquantena dâalts càrrecs militars a la reserva, publicat per
La Razón, que sembla complir el paper que va fer El Alcázar el 1981, i dâulteriors declaracions
com la del capità de la Legión Roberto González, que mana la 1ª Compañía de
la I Bandera que significativament porta el nom de âCte. Francoâ?.
Tradicionalment la classe política i els media han reconegut al felipisme, i en
concret al seu primer ministre de Defensa, Narcís Serra, el mèrit dâhaver posat al seu
lloc els militars, els quals hauria entretingut amb més tancs, avions, míssils i vaixells
(el costosíssim programa de rearmament FACA) i amb viatges a Brussel·les per fer-se
amb els seus col·legues de lâOtan. Doncs avui constatem que ni aquests regals ni les
missions internacionals âhumanitàriesâ? no han pogut aplacar del tot la fera.
Escudat en un poderós conglomerat anticatalà (el Pp i part de lâaparell del Psoe,
el poder judicial, la premsa feixistoide de Madrid, la Cope, els bisbes espanyols...), el
tinent general va invocar lâarticle 8 de la Constitució, que diu: âLas Fuerzas Armadas,
constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen
por misión garantizar la soberanía e independencia
de España. defender su
integridad territorial y el ordenamiento
constitucionalâ?.
Saber com es va esmunyir dins una
Constitució teòricament democràtica
com la del 78 un article que consagra a
lâExèrcit en una mena de quart poder
il·legítim i tutor dels altres tres resulta
molt alliçonador. Miquel Herrero y Rodríguez
de Miñón explica a les seves
Memorias de estío que va ser ell
lâencarregat de portar a la Ponència
Constitucional que redactava la Constitució
un sobre que havia dâobrir quan
es discutís lâarticle 8. Segons conta,
quan li va tocar llegir el paper que hi
havia dintre, nâhi va haver prou ensenyant
el segell estampat al document,
el de lâExèrcit, perquè tothom callés i
acceptés el que sâhi deia, que es convertiria
en lâarticle 8 de la Constitució.
De fet, només Paco Letamendia, dâEia
(lâesquerra abertzale), va objectar
sense èxit que calia traslladar-lo al Títol
IV, dedicat a lâadministració de lâEstat,
com fan pràcticament totes les constitucions
europees. En canvi, absolutament
tots els grups parlamentaris que
participaven en la Ponència (tots els
partits de lâèpoca menys els nacionalistes
bascos), van acceptar-ne per unanimitat
tant la ubicació com allò més important,
el contingut.
Arzallus, a les memòries que acaba
de publicar (Así fue), recorda que va
preguntar a Enrique Múgica com havien
callat en aquest assumpte dâuna
manera tan vergonyosa i que el socialista
li va respondre: âEra el precio que
había que pagar. Ãse era el precioâ?. De
fet, Arzallus considera que lâarticle 8
anava dirigit a amenaçar els comunistes
i els nacionalistes bascos.
També és instructiu saber en què es
van inspirar els militars per redactar-lo.
No va ser en cap constitució europea,
sinó en lâarticle 37 de la franquista Ley
Orgánica del Estado, de 1967, que deia:
âLas Fuerzas Armadas de la Nación,
constituidas por los Ejércitos de Tierra,
Mar y Aire, y las Fuerzas del Orden Público,
garantizan la unidad e independencia
de la Patria, la integridad de su
territorio, la seguridad nacional y la
defensa del orden institucionalâ?. Fixeuvos
com sâassemblen.
En aquells mesos, lâexcapità dâInfanteria,
Fernando Reinlein, expulsat de
lâexèrcit per haver pertanyut a la Umd
(Unión Militar Democrática), va advertir:
âEstem assistint a lâelaboració dâun
text constitucional pactat amb els qui
sâautotitulen representants dels poders
fàctics, que pot hipotecar el futur dâEspanya
en els propers anys⦠Sobre la
base de quina anàlisi sâinstitucionalitza
lâexistència dâun âlobbyâ militar o dâun
quart poder que pot fer perillar lâencara
fràgil democràcia espanyola? Els partits
poden estar hipotecant el futur
dâEspanya quan accepten lâexistència
del quart poder, aliè a la sobirania popularâ?
(Diario 16, 6-VIII-78. âDemocracia
tuteladaâ?). Gairebé trenta anys més
tard, els demòcrates, la gent autènticament
dâesquerres i els nacionalistes
dels pobles oprimits per lâEstat espanyol
seguim pagant la hipoteca
JORDI GARCIA JANÃ
jordigarcia ARROBA illacrua.net
11 ILLACRUA


LâARTICLE 8 EL VAN REDACTAR DIRECTAMENT ELS MILITARS I TOTS ELS PARTITS DE
LA PONÃNCIA CONSTITUCIONAL EL VAN ACCEPTAR SENSE PIULAR.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Hipotecades per l´article 8
17 feb 2006
200 families organitzaren la guerra civil, i les mateixes governen aquests país, res a cambiat en aquesta societat d'am@s i esclaus/ves
Sindicat