Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme
Els cinc pilars del fonamentalisme
per David Garrido	14 feb 2006
D’on es nodreix ideològicament el fonamentalisme islàmic? La ‘jihad’ com a doctrina va sorgir alhora que l’Islam, però avui dia ha estat influïda pel pensament de Sayyid Qutb i els Germans Musulmans egipcis. La guerra de l’Afganistan posà les bases d’una praxis quasi apocalíptica, bastida sobre cinc principis bàsics, que no dubta a enviar els seus militants al martiri.
Cal cercar els orígens ideològics de la jihad, la causa suprema de déu o guerra santa, en els inicis de l’Islam, al llunyà segle VII, encara en vida de Mahoma, quan sorgí el primer estat islàmic a Medina. Des de llavors l’Alcorà indueix en bon nombre d’aleies –versicles– a combatre per la causa de déu (2: 190-191, 216-217, 8: 40, 9: 5), a sacrificar fins i tot la vida si cal, perquè “si moriu o fóssiu morts per la causa de Déu, sapigueu que la indulgència i la clemència de Déu és preferible a tot allò que atresoreu. I sapigueu que, tant si moriu com si sou morts, a Déu sereu tornats� (3: 157-158). Fins i tot una sura alcorànica, la 61, As-Saff, pren el seu nom de la renglera d’una formació en combat: “Per cert que Déu aprecia els qui combaten en fila per llur causa, com si fossin una sòlida construcció� (aleia 4). La morada islàmica –Dar al-Islam– i particularment l’àrab se sentí especialment agreujada amb el reconeixement de l’estat confessional d’Israel, el 1948. El contenciós cobrà vitalitat a partir de la primera Intifada de 1987 i l’aparició de Hamàs, acrònim de Haraka al-Muqawama al-Islamiyya (Moviment de Resistència Islàmica), guanyador dels darrers comicis a l’Assemblea Legislativa Palestina. Derivació autòctona dels Germans Musulmans egipcis, des del 1988 predica la jihad contra Israel. Hamàs i els altres grups jihadistes, com també els salafistes (partidaris de l’Islam primitiu), beuen en la doctrina de l’egipci Sayyid Qutb (1906-1966), que justificava l’ús de la força per establir un estat islàmic universal. La influència de Qutb arrelà en els sectors més rigoristes, tot inspirant grups d’ideologia semblant en altres països musulmans, malgrat les diferències d’índole tàctica, com el Laskar Jihad indonesi, que conceben la revolució islàmica país per país, o els voluntaris de la guerra de l’Afganistan (1979-89), de caràcter internacionalista. La guerra de l’Afganistan esdevingué així la cobertura ideològica de la jihad internacional. A l’Afganistan confluïren voluntaris islamistes de tots els racons del món; allí reberen instrucció religiosa i militar que després traslladarien als seus països d’origen. Si la divisió a les files de les faccions afganeses va provocar l’ascens dels talibans (“estudiants�), és també en aquest context que sorgeix la figura d’Ossama bin Laden, un saudita ultraortodox i posseïdor d’una gran fortuna que combaté a l’Afganistan, per després trencar amb el seu país per consentir l’entrada de l’exèrcit dels EUA a l’Aràbia Saudita en la primera guerra del Golf (1991). A l’Afganistan, l’ideòleg jordanopalestí Abd Allah Azzam va fundar Al-Qaida as-Sulba “la Base Sòlida� el 1987, amb l’objectiu d’encarrilar les energies dels mujahidins –combatents jihadistes– àrabs envers altres objectius. Azzam i Bin Laden havien fundat a Peshawar (Pakistan) el 1984 la Maktab al-Khidmat li-l-Mujahidin al-Arab (MAK) o Oficina de Serveis per als Combatents Àrabs, també coneguda com Afghan Service Bureau. A través del MAK es difongué propaganda, es recaptaren diners i, sobretot, foren reclutats voluntaris per a la jihad afganesa. Acabada la guerra, Al-Qaida es transformà en nucli aglutinant des d’on es coordinava la jihad amb visió mundial. D’ací neix la ideologia jihadista, d’una mescla de les doctrines tradicionals dels Germans Musulmans i el pensament d’Azzam, que podem resumir en cinc punts, els cinc pilars de la filosofia guerrera dels mujahidins del segle XXI: 1. Instauració del bé i prohibició del mal, que només pot assolir-se amb la jihad. El mal, representat en vides i propietats dels que s’oposen a l’Islam, ha de ser destruït. 2. La maldat d’Occident. Argumenta que els EUA i Europa donen suport a l’estat d’Israel. A partir d’aquí, elucubra la teoria de la conspiració contra els musulmans, encapçalada pels EUA. No és, però, una idea original, puix que les teories de confabulació contra l’Islam ja són als escrits de Sayyid Qutb. Bin Laden afegeix, això sí i de collita pròpia, la idea que tots els ciutadans dels EUA són malvats, car el Govern nord-americà, que humilia el poble musulmà, ha estat escollit amb els seus vots. 3. Els governs col·laboracionistes musulmans són pèrfids. Tot començant pel Govern saudita, que ha permès l’ocupació de Terra Santa per infidels. Bin Laden declarà des de l’Afganistan que tornaria a l’Aràbia quan “la llei de Déu governés en aquella terra� i crida a la rebel·lió contra el Govern “titella� dels Estats Units. 4. Unió de la Dar al-Islam. La restauració del califat universal és la finalitat suprema dels jihadistes. En aquest sentit criden l’atenció les paraules dirigides a la pèrdua d’Al-Andalus i la comparació que fa amb la Palestina actual: “Wl món ha de saber que no permetrem que torni a repetir-se la tragèdia d’Al-Andalus a Palestina.� 5. ‘Jihad’. Per la resurrecció del califat Bin Laden predica la jihad. Per això, el 1998 fundà, a partir d’Al-Qaida, Al-Jabha al-Islamiyya al-Alamiyya li-Qital al-Yahud wa-s-Salibiyyun o “Front Islàmic Mundial per a la lluita contra Jueus i Croats�. El fonamentalisme jihadista dóna suport a la seva visió apocalíptica en una anàlisi selectiva de les aleies alcoràniques sobre la jihad per justificar un Islam ofensiu, tot obviant les que conceben la causa suprema de Déu com un acte defensiu, com la que diu “Combateu per la causa de Déu els qui us combatin, però no provoqueu, perquè Déu no estima els agressors� (2: 190). També la base doctrinal de la jihad té gran presència en el conjunt de hadithat o successos atribuïts a Mahoma, com el que transmet Abu Hurayra (4, 52, 46), que “sentí l’Apòstol de Déu dir: l’exemple d’un lluitador per la causa de Déu –i Déu és qui millor coneix qui s’esforça de debò en la seva causa– és com el de la persona que dejuna i resa continuadament. Déu garanteix al combatent per la seva causa el paradís si mor, o el seu retorn sa i estalvi a la llar amb recompensa i botí de guerra�.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more