|
|
|
|
|
Anàlisi :: antifeixisme : pobles i cultures vs poder i estats |
|
Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
|
per AndalucÃa Libre |
13 feb 2006
|
|
Dos articles d'anàlisis sobre el fenomen ‘33’ publicats en: Andalucia Libre nº 261 dimarts, 12 d'abril de 2005 |
Nota Prèvia: El text que es reproduïx a continuació era originàriament una aportació enviada a l'abril de 2001 a una llista de debat nacionalista andalús en Internet, avui desapareguda. Per tant recull opinions basades en les dades assequibles en aquesta època. Signat llavors individualment, ara ho assumim com Andalucia Libre i ho editem perquè creiem que encara conserva interès i resulta útil com material introductori sobre la qüestió. Per a situar-lo més, convé referir que la seva elaboració va respondre a la participació activa en aquell moment en la llista de correu citada d'un subscriptor natural dels Països Catalans que s'identificava ideològicament amb el que després es coneixeria com "moviment 33" (derivat de la ubicació en l'alfabet de les inicials de "Catalunya Catalana") i que feia allí proselitismo sobre els seus postulats (amb nul eco, per cert), potser intentant afavorir la generació d'alguna cosa semblant a Andalusia. Li acompanyem una posdata que actualitza i àmplia algunes reflexions sobre el fenomen. Per cert, a propòsit de la simbologia "33", no està de més recordar que a Europa l'ús d'acrònims alfanumèrics com aquest ha tingut com precedents el del "18" (per "Adolf Hitler") i el "88" (per "Heil Hitler").
Catalunya
33-El Símptoma Unitat Nacional Catalana (1)
Andalusia Lliure
9 d'Abril de 2001.
Unitat Nacional Catalana (UNC) és una organització política relativament recent i es troba encara en procés de conformació. Si ha estat tan desproporcionadament citada en aquesta llista és com a conseqüència, no tant del seu pes específic en el nacionalisme català al dia d'avui, com pels seus posicionaments favorables cap a les declaracions xenòfobes de Heribert Barrera(1) sobre la immigració magrebina i del seu comunicat oficial rebutjant la celebració de la Fira d'Abril de Catalunya(2). Ambdós emesos possiblement amb la intenció de remarcar un espai i identitat polítiques pròpies a la calor d'escàndols prèviament existents o induïts. Per això sembla interessant aportar algunes opinions referent a això, basades bàsicament en els textos que la pròpia UNC col·loca en la seva pàgina i subsidiàriament en impressions fundades a partir d'intervencions en fòrums catalans de qui s'identifiquen amb UNC o els seus postulats.
UNC és minoritària en el seno del moviment nacionalista català. Expressament se situa al marge i enfrontada a les organitzacions polítiques que han vinculat estretament lluita nacional per la independència de Catalunya i un projecte socialista (Endavant, PSAN, MDT, Maulets...). D'aquestes els diferencia el seu rebuig als seus continguts socialistes i la seva disconformitat amb l'excés de referències miméticas feia Euskadi que observa en alguna de les citades organitzacions o en el seu àmbit d'influència. UNC, per la seva banda, assumeix el sistema capitalista i el marc geoestratégico on es troba inserida avui Catalunya (OTAN, Unió Europea). A part de ser aquestes les seves conviccions, justifica aquestes postures com 'un acte de realisme inexcusable per a atreure a tots els catalans', al marge de la seva classe social, a la independència en el context històric de la postguerra fria. De ERC la separa, per la seva banda, la consideració d'aquesta ultima com tèbia i oportunista quant a la radicalitat i coherència de la seva posició independentista.
Es considera hereva de qui des del nacionalisme radical català, van combatre simultàniament al franquisme i a la CNT en 1936-37.
La seva entitat, dimensions, arrels socials i plantejaments no la fan homologable ni al PNB ni al Parti Quebequois, forces polítiques de les respectives burgesies nacionalistes, com afirma R*. Potser sigui també simplificador definir-la simplement com una ‘força feixista’; qualificació que sol adjudicar-se-li acaloradamente en la polèmica interna del nacionalisme català. Encara que si és cert que el seu plantejament ideològic etnicista, la seva anàlisi política i social i la seva estratègia d'afirmació la duen amb facilitat (com ha pogut comprovar-se en els casos citats) cap a posicions xenòfobes.
Particularment, el que més interessa i crida l'atenció de UNC avui és la seva expressió i funció com símptoma.
Símptoma, primer, de la frustració nacionalista catalana per la sensació de paulatina minorització en el propi país davant el manteniment de la preeminència social del castellà derivada de la situació de bilingüisme oficial. Manifestació de la inoperancia de les practiques normalitzadores permeses sota els limitis del marc constitucional per a arribar a una normalització cultural i lingüística satisfactòria.
Símptoma, segon, d'angoixa nacional davant l'ambigüitat i debilitat de la capacitat d'integració catalana en un sentit de pertinença exclusiva, especialment en relació a la comunitat andalusa emigrada i el manteniment tant d'uns evidents senyals d'especificitat com d'una receptivitat innegable per part per una banda significativa d'ella cap al discurs espanyolista, sigui en les seves versions més furibundes o més constitucionals. UNC té interès per expressar, fer-se eco i desenvolupar un autentico i profund temor cap a les perspectives de desaparició de la nació catalana.
Símptoma, tercer, del descrèdit de l'esquerra en general com força de ruptura i d'errors d'implantació de l'esquerra independentista en particular.
La resposta de UNC es resumeix en el seu lema de "Catalunya catalana" ("33"). En aquest concepte inclou no només la defensa de l'oficialitat exclusiva del català (proposta que, de forma sorprenent articula en la seva proposta practica amb moderació potser fins a excessiva, alhora que contradictòriament vessa una successió d'insults esencialistas sobre el castellà) o la sobirania nacional, sinó també una posició que considera alienes i invasores a les manifestacions culturals existents a Catalunya que no tinguin matriu catalana (del que pot desprendre's una extensió a les persones que d'elles participen d'aquesta consideració).
Com reacció al espanyolisme quotidià, la seva proposta es resumeix en dues alternatives mútuament excloents: a. Assimilació plena i desaparició de trets de visibilitat diferenciada; que pot assemblar-se prou bé a una negació dels propis orígens, o bé, b. Exclusió de la comunitat nacional catalana, el que implica la consideració dels no assimilats i per tant exclosos com una espècie de 'base colonial espanyola' i pot comportar, en pura lògica, des de propostes de discriminació civil i política fins a la mera expulsió.
És destacable l'absència d'anàlisis concretes sobre la Catalunya dels últims cinquanta anys que permetin explicar singularment tant el fenomen de l'emigració andalusa com les relacions Catalunya-Andalusia-Espanya, etc.
Tampoc hi ha anàlisis de les posicions de les diverses classes socials catalanes ni de les pròpies forces polítiques que permetin explicar d'on neixen els suports al règim autonòmic o al bilingüisme; com s'ha creat i desenvolupat el pujolismo, quines conseqüències ha provocat, etc.
Tampoc es dóna especial atenció a la naturalesa política i social concreta de l'Estat espanyol, a les seves fonts de legitimació, a les seves funcions, discurs propagandístic, a les relacions que amb ell estableixen diversos sectors de la societat catalana (autòctons i immigrants)...
Per contra predomina en el seu discurs una identificació nacionalista abstracta, atemporal; que tendeix a vincular la situació contemporània amb episodis històrics com les derrotes catalanes de 1654 o 1714. Aquesta assimilació, més les omissions citades, tendeix a presentar el conflicte nacional centrat en el seno intern de la societat catalana i amb uns antagonistas que són descrits d'un costat com "patriotes catalans" i de l'altre, com "opressors espanyols".
El discurs de UNC expressa bé la paradoxa que mentre en alguns sectors andalusos immigrats es viu la situació actual com d'un pretès assetjament paulatí català; sectors catalans la percebrien per la seva banda com de complet lliurament i renúncia nacional.
La 'Catalunya políticament centrada i normalitzada', voldrà potser veure aquest fenomen com una nova justificació de la idoneïtat de la seva aposta de coexistència esquizofrenica plasmada en el marc polític, legal i en el discurs políticament correcte a l'ús.
No obstant això, més aviat el que manifesta és que el balanç del pujolismo i del marc constitucional, ha d'incloure destacadamente no només no haver soldat internament la nació catalana; no haver avançat passos significatius cap a la seva normalització lingüística -entesa com la possibilitat de viure a Catalunya només en català, el que implica la seva oficialitat exclusiva- o no haver-se plantejat la sobirania política. També que deixa en herència una tensió interna soterrada que pot expressar-se de les maneres més imprevistas i negatives, per poc que coincideixi amb altres circumstàncies polítiques o amb una depressió econòmica. Són costos inseparables de la trajectòria històrica catalana viscuda des de la Transició, en la qual els efectes combinats de la capitulació nacional (acceptació del bilingüisme oficial com situació estable; rebuig a l'autodeterminació) i de la política neoliberal afavorida amb entusiasme per Pujol han construït una Catalunya íntimament dividida, enfrontada i conservadora i on la seva àmpliament majoritària classe obrera, no juga el paper polític que hauria de desprendre's del seu pes social objectiu a causa del sucursalismo espanyol dominant entre les seves organitzacions sindicals i polítiques.
Com una cruel 'venjança de la història', pot aquí versi que l'abdicar del paper de classe nacional (és a dir, de participar d'un projecte nacional alternatiu català de continguts socialistes) el que redunda no és en el manteniment d'una presumpta 'unitat' sinó en la consolidació de l'escisió social i l'aprofitament d'aquesta circumstància per forces burgeses catalanes i espanyoles, en un primer grau i moment, i la gestació conseqüent de situacions que abrigallin l'emersió d'avortaments reaccionaris.
Des del nostre punt de vista, una proposta política i ideològica de les característiques de la de UNC, que ja neix alienant-se d'entrada a gairebé la meitat de la població catalana, no té virtualitat alguna com projecte viable d'emancipació nacional (al marge de la naturalesa reaccionària de bona part dels seus postulats genèrics i sobretot de les conseqüències que d'ells es desprendrien en una hipotètica aplicació practica en la concreta societat catalana). Más encara, les posicions de UNC constituïxen el negatiu ideal requerit i necessitat pel españolismo per a trobar un espantajo sobre el qual basar la seva demagògia instrumental a Catalunya. No obstant això, que sigui estèril per a alliberar Catalunya no implica que no pugui estendre's aprofitant precisament aquest sentiment de marginació, frustració i minorització nacional i que pugui convertir tot això en enfrontaments civils. En altres paraules, UNC -o més aviat els postulats que encarna i pretén representar- pot construir-se com un gueto o un quist a la societat catalana i sobretot al seu moviment d'alliberament nacional, dificultant encara més si cap la lluita per l'emancipació nacional de Catalunya.
Per això, seria molt convenient que el moviment català d'alliberament nacional no es conformés amb una simple desqualificació i inclogués en la seva agenda de debats una anàlisi profunda, detallat i seriós del que UNC representa i significa com fenomen, més enllà de la seva concreta implantació partidària; com una manifestació més dels problemes de la societat catalana en general i del moviment nacionalista en particular.
A nosaltres, des d'Andalusia, només ens resta prendre nota i desitjar sort.
9 d'Abril de 2001.
notes:
(1). Veure sobre aquest assumpte: ‘ERC davant declaracions de Heribert Barrera’, de Josep Lluis Carod-Rovira a Andalusia Lliure nº 81, 5/Març/2001 i el nostre comentari ‘La immigració i la qüestió nacional’, Andalusia Lliure nº 82, 14/març/2001. Relacionat amb la qüestió, veure l'articulo de Miquel Àngel Maria i Ballester (del PSM-EN), ‘Immigració i normalització lingüística’, a Andalusia Lliure nº 79, 20/Febrer/2001
(2). Veure ‘Comunicat de UNC contra la Fira d'Abril de Catalunya’ i ‘Resposta d'Andalusia Lliure’
--------------------------------------------
Posdata Actualitzada
UNA EXTREMA DRETA CATALANA (2)
Andalusia Lliure - 12 d'Abril de 2005.
UNC, com organització política; Nova Catalunya, i altres plataformes agitativas en construcció i "33" com referència simbòlica, avui poden ja caracteritzar-se com forces catalanes d'extrema dreta (o de dreta extrema, no perdem-nos en nominalismos), entenent aquesta definició no simplement com un exabrupto o un nero sinònim del feixisme clàssic -el que seria simplificador- sinó com una ubicació definida pel seu projecte, discurs i naturalesa polítiques.
Convé, no obstant això, no confondre-les amb altres entitats actuantes a Catalunya com la xenòfoba 'Plataforma per Catalunya',(PxC)(1) encara que, per raons d'oportunitat, aquesta formació utilitzi també últimament el català com suport lingüistíco. PxC és una branca ultraderechista de matriu espanyolista -amb vincles expressos amb altres homòlegs espanyols- que intenta construir-se a Catalunya aprofitant essencialment les reaccions que provoca el fenomen immigratori recent. Encara constatant que puguin existir concomitancias entre els uns i els altres, ha de subratllar-se que el discurs, projecte i motivació de l'espanyola PxC i els del català 33-UNC responen a orígens, motivacions i objectius globalment distints i seria un error no veure'l així, caient en simplificacions potser còmodes però analítica i políticament estèrils. No és casual i manifesta les seves diferències, que, per exemple, mentre la PxC centri les seves bateries contra la immigració extraeuropea en l'àmbit 33-UNC sigui comparativament molt major l'enverino en relació a la comunitat andalusa a Catalunya (i no solament en relació a la ideologia espanyolista per una banda dels seus components).
A hores d'ara seria ja ingenu veure a UNC-33 només com un subproducto, més o menys desafortunat, generat reactivament per les conseqüències del espanyolisme exprés o vergonyant d'aquesta esquerra que puguin encarnar el PSOE o IU o per la incoherència de tota aquesta altra esquerra que, eternament embullada en rituals "autodeterminacions per a la lliure unió", persisteix empecinadamente en negar-se a reconèixer que l'únic camí per a possibilitar una sincera relació fraterna entre les nacions que hem suportat el pes del bastó espanyol, passa inexcusablement per destruir Espanya i aconseguir la respectiva independència nacional.
També seria simplista atribuir la seva emersió als possibles errors de tal o com organització de l'esquerra independentista o del seu conjunt.
Certament, UNC-33 actua aprofitant-se de manques com la molt feble reflexió existent en el independentismo català sobre el fenomen andalús a Catalunya per a difondre's. D'igual manera que utilitza també altres problemes afrontats de manera parcial o insuficient pel conjunt de l'esquerra o pretendidamente resolts només a força de tòpics políticament correctes com l'actitud a mantenir davant la 'nova immigració' i tots els debats connexos (conseqüències de la globalització capitalista; definició conceptual i política de ciutadania, nacionalitat, residència; d'assimilació i integració, etc), situats a més en l'extremadament enrevesado escenari sociopolítico català, sempre sobredeterminado per la seva història nacional i la seva inserció concreta com Nació sense Estat en l'Estat espanyol.
Amb tot això i més, atribuir-los a aquests factors la seva constitució com corrent polític seria un exercici de simplisme i desmerèixer l'abast de la cosmovisión que els anima i impulsa. Tots els elements objectius citats podrien haver provocat altra hipotètica resposta que seguís inserida dintre del camp de l'esquerra socialista que ha abastat a la gairebé totalitat del independentismo català, almenys des de 1969. No obstant això, el ‘nacionalisme pur’ de UNC -que es diu sense adherències de classe o projecte social i per aquest motiu es dirigeixi a "tots els homes i dons que posin pel damunt de tot, aquest ideal, independentment del seu origen, creença o ideologia social"- dóna cobertura en realitat a un projecte de darwinismo social temperat per la demagògia, expressament antitético al de l'esquerra.
Más encara, els seus posicionaments i dinàmica implícita adverteixen que de ser l'esquerra independentista més forta i representativa del que és avui (per exemple, si tingués representació parlamentària) i no diguem si esdevingués en hegemónica entre la classe obrera de Catalunya o si -per posar un exemple que cau proper- s'aconseguís la ‘desespañolización’ del gruix de la minoria nacional andalusa amb una afirmació conscient de la seva nacionalitat originària compatible amb la seva inclusió ciutadana i classista en un projecte nacional català conseqüent, això només empenyeria a aquest corrent dretà a redoblar els seus esforços contra aquesta esquerra, encara quan hagués de buscar altres excuses i basamentos des dels quals desenvolupar-los.
Una prova política clau per a realitzar ja avui aquest diagnòstic i per a caracteritzar a l'entramat 33-UNC com una referència d'extrema dreta/dreta extrema catalana, és que es defineixi de fet per considerar com prioritari adversari polític a l'esquerra independentista, encara quan recorri habitualment per raons tàctiques -especialment per a promoure el seu reclutament entre els joves- als tan coneguts emplaçaments presumptament unitaris; sempre a concretar, clar, sota els seus propis pressupostos. Aquesta oposició dels animadors de UNC i del "33" a l'esquerra independentista, expressada en termes de rebot global històric, estratègic, tàctic i ideològic, va més enllà d'una mera competència per espais partidaris. Deriva que precisament és l'esquerra independentista catalana -amb tots els seus encerts i tots els seus errors- l'obstacle essencial que UNC-33 (i el que poden representar) troba en el seu camí per a autoproclamarse com 'únic sector conseqüentment nacional', apropiar-se així per als seus propòsits reaccionaris de la bandera catalana i poder després dedicar-se a metes més àmplies i ambicioses. Obstinats en aquesta primera tasca, UNC-33 intenten avui costi el que costi sortir de l'aïllament que els asfíxia, mossegant espais entre el que pogués denominar-se com independentismo sociològic. Per a això promouen mediacions pretendidamente neutres des de les quals obtenir audiència i intentar soscavar a l'esquerra independentista, ara mateix intentant impedir la seva expansió davant les decepcions que pugui provocar l'actual Govern tripartitt català. El seu segon objectiu del moment en aquesta feina és extremar algunes actituds chauvinistas, no expresses però preexistents entre alguns sectors de les bases socials de CiU i encara en menor amidada de ERC -que no per desiguals en el seu repartiment i formulació, poden ser ignorades- buscant a poc a poc fer-les emergir per a oferir-los cobertura, vertebració i nova referència polítiques.
Els termes i temàtiques que UNC-33 escull polemitzar amb CiU -tant els quals explicita com els quals omet- són singularment significatius referent a això sobre les seves premisses i aspiracions. Com vulgui que encara postulant-se, manca avui dels suports econòmic-socials dels quals gaudeix CiU ha de guanyar d'alguna manera els meritos deguts per a ser presa en compte en un futur més o menys proper, si no com alternativa si almenys al principi com equip de suport o força complementària i d'aquí també la seva èmfasi a eliminar de l'escena a l'esquerra independentista, transcendint qualitativament el rol polític tradicionalment adjudicat a les JNC.
Aquesta relació dialèctica -avui només en l'estadi de projecte- entre un corrent políticament marginal -amb la realitat i suports com els quals ara administra UNC i agiten i estenen els "33"- i els quals es representen en CiU recorda en gran manera altres precedents històrics i d'altres latituds. Que el corrent 33-UNC pugui en un futur progressar actuant com element agitativo i de pressió en relació a aquestes forces (a la manera que ho va fer a la calor de les declaracions de Barrera o Ferrusola) o bé combinar-lo en diferent proporció amb una presència pròpia, depèn de l'evolució dels esdeveniments polítics a Catalunya.
Encara que UNC sigui un component políticament nou de la realitat catalana i del independentismo, que s'ha vingut gestant al llarg dels anys 90, no deixa de ser simptomàtic que llocs a buscar precedents -al costat del socorregut recurs a abrigallar-se sota els simbòlics i consensuals Macià i Companys- faci enfàtica i reiterada opció en reclamar-se del "Estat Català" dels anys 30, personificado en Josep Dencàs o en els germans Badia, assassinats per l'anarquista FAI a l'abril de 1936 en venjança per haver actuat com rompehuelgas i caps de policia de l'Autonomia catalana. Que aquesta tragèdia sigui manipuladorament presentada per UNC com un simple conflicte entre españolismo i catalanisme -sense que això exculpi les múltiples manques polítiques de l'anarquisme català- a part d'impedir entendre tot el procés català durant la II Republica espanyola i les causes del fracàs nacional i social català de 1936-37, té una clara lectura contemporània. A qui així aposten des de UNC no pot escapar-se'ls que qualsevol balanç objectiu d'aquest presumpte avantpassat històric ha de constatar la seva esterilitat com factor impulsor de la independència nacional catalana en la seva època, així que tractant-se d'una reivindicació feta des d'una força política i no des d'un club acadèmic, cap concloure que al prendre'ls com referència actual el que s'està afirmant des de UNC-33 és la seva predisposició a actuar, de donar-se la circumstància, com força de xoc en defensa de l'ordre polític i social vigent.
D'altre costat, que en el repartiment de funcions en el "moviment 33", UNC cuidi avui amb manyaga extrema la seva imatge honorable, amidant els seus pronunciaments, purgant qualsevol afirmació que pugui associar-la a l'extrema dreta a l'ús, rebutjant l'antisemitisme, signant fins i tot manifests per la ‘integració de la immigració’ o assumint el fonamentalisme liberal-democràtic com el seu suport doctrinario al mateix nivell que qualsevol editorialista mediàtic, denoten quanta prudència i previsió hi ha per la seva banda -fins i tot ara que encara es troben en la seva mínima expressió- en la seva presentació pública (i no deixa de ser significatiu que considerin que no els perjudica el seu pronunciament negatiu sobre la Fira d'Abril catalana, que per descomptat no se sustenta en el seu rebuig al discurs espanyolista de Garcia Prieto o a la seva gestió per la FECAC -que pot ser rebutjable- sinó en la seva oposició a qualsevol visualització de la presència andalusa a Catalunya). Queda per a uns altres dintre d'aquest món "33" -usualment a titulo individual- el fer defenses de l'extrema dreta flamenca del Vlaams Belang (fins a fa poc, més conegut menjo Vlaams Blok).
Amb tota la seva cuidada reserva i encara sabent en cuan poc valen els programes d'aquest tipus de forces, UNC no pot eludir totalment el compromís d'identificar-se d'alguna manera davant la seva parròquia i així ho fa al proclamar en el punt primer dels seus "40 punts per la llibertat" que "considerant com a català qui participa del sentiment català i empra la llengua i cultura catalans com a pròpies".
Aquesta definició, perduda entre el maremagnum d'altres textos, no és una simple resposta a la tan gastada com insuficient sentència -encunyada per Pujol fa quaranta anys i feta seva després pel PSUC- que "català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya". La proposta de UNC implica dir que és català qui UNC així ho decideixi i qui assumeixi la seva cultura, tal com l'entengui UNC; que molt probablement consideressin que figures com Salvador Seguí, Andreu Nin o Joaquim Maurin no formen part d'ella.
Segons aquesta definició de UNC, un andalús resident a Catalunya, que sabés, utilitzés, parlés i escrivís català, però que no per això apostatara de la seva consciència nacional com andalús ni renunciés a ballar rumba o sevillanes quan encarte o a comunicar-se en la seva llengua en el seu nucli familiar i tot i que amb totes aquestes mateixes adscripcions se sentís solidari de la nació catalana, no tindria per a UNC la condició de català. I com UNC no diferencia entre ciutadania i nacionalitat (i en la seva concepció, la integració o l'assimilació actuen com eufemismes de la autonegació), quedaria en coherència desposseït dels seus drets polítics, reduït a la condició de ‘ilota’(2). Ni fabricades ‘ex profeso’, caben imaginar postures més contraproduents que aquestes de UNC per a dificultar al màxim la consecució tant de l'oficialitat exclusiva del català a Catalunya com de la independència catalana.
Donades les seves posicions, tot el seu vigorós rebuig -reiterat sempre a la menor ocasió- a reconèixer-se com ‘extrema dreta catalana’ o la seva indignació al ser ratllada de ‘racista’ així com la seva repetida autoproclamació com ‘força per sobre de l'esquerra i la dreta, només motivada per la recerca de la independència nacional’, poden raonablement reduir-se a un recurs ad hoc, destinat a sortejar barreres de prevenció social en la seva recerca de noves audiències; que respon tant a la seva constatació de la tradició antifeixiste històrica del independentisme català i com a una valoració ajustada dels limitis d'actuació política d'una dreta extrema expressa en les condicions polítiques catalanes.
Si bé encara avui -sobretot si del que es tracta és d'identificar idees amb suports orgànics- UNC segueixi sent una referència pràcticament desconeguda per al conjunt de la societat catalana i vaig continuar molt minoritària i feble en relació al conjunt del independentismo català, és innegable la seva persistència i la seva consolidació paulatina durant aquests últims anys. Que siguin pocs o no se'ls vegi massa no significa que no existeixin o no puguin reproduir-se, tal com ocorre amb les epidèmies de rosegadors de donar-se les condicions ambientals necessàries. Tampoc seria d'estranyar que -segons es desenvolupin els esdeveniments a Catalunya- UNC/33 comenci a ser utilitzada pel espanyolisme com espantajo instrumental al seu servei dintre i especialment fora de Catalunya. És important per tot això prendre previsoramente constància de la seva existència i delimitar-la, per a generar el seu degut cèrcol polític i ideològic preventiu.
Particularment a Andalusia és necessari estar convenientment avisats referent a això per a eludir el risc que el espanyolisme -sigui en la seva versió estatal o falsament ‘andalucista’- ens refregui a aquest corrent com fals justificant dels seus propòsits impositius enfront dels drets nacionals de Catalunya.
Això implica no caure mai en l'equivocació d'identificar-la amb aquest ‘independentismo sociològic’ que té avui com referent electoral majoritari a ERC; fins i tot a l'hora de criticar amb contundència tant les posicions polítiques d'aquesta ultima com algunes de les construccions ideològiques predominants avui en aquest espai social. Aquesta confusió induïda és un dels seus objectius i d'imposar-se aquesta amalgama, seria enormement negatiu tant per a Catalunya com per a Andalusia.
Desenvolupar una perspectiva independentista andalusa pròpia sobre Catalunya i difondre la labor i posicions de l'esquerra independentista catalana seran una bona vacuna referent a això i un exercici no només de internacionalismo conseqüent sinó també de defensa intel·ligent dels autèntics interessos nacionals andalusos (en la Pàtria i en la diàspora).
NOTES
(1).
Veure referent a això, ‘L'extrema dreta existeix’ i ‘L'explotació de la xenofòbia’, articles de José Luis Barberia, en El País (21 i 22/3/2005) que encara que amb els tics espanyolistes instrumentals propis del discurs Prisa-PSOE, pren nota i descriu el fenomen en el seu actual estat d'incubació.
(2).
"Article 5.- Diàspora andalusa:
1.- Totes les persones residents en l'exterior que hagin disposat del seu últim veïnatge administrativa en la Comunitat d'Andalusia, així com les seves descendents, si així ho sol·liciten, podran gaudir, de conformitat amb el que disposin les lleis, tant de la nacionalitat andalusa com dels drets polítics que corresponen a les ciutadanes i ciutadans andalusos.
2.- Sense perjudici del disposat en l'apartat anterior, les institucions andaluses fomentaran des d'una perspectiva integral els vincles socials, econòmics i culturals amb els membres de les col·lectivitats i centres andalusos en l'exterior. Per llei del Parlament Andalús es regularan les relacions amb ells, així com els drets i prestacions que es considerin oportuns.
3.- A fi de prestar l'assistència necessària als membres de les col·lectivitats andaluses en l'exterior, les institucions andaluses podran formalitzar convenis i tractats de cooperació amb institucions públiques i privades dels països en els quals se situen."
En la polèmica pólítica catalana existeix certa malsana tradició de contemplar tan sols com ofertes possibles de futur per als andalusos de Catalunya, bé la "assimilació" (entesa com dissolució) o bé la instrumentalizació espanyolista i a viure angoixantment l'afirmació andalusa només com una variant d'aquesta ultima.
És una conseqüència de no reconèixer a la nació andalusa. A part que aquesta tesitura comporta, d'entrada, descartar ja per endavant el "tornada" -que implica inevitablement la reparació històrica del maltractament nacional sofert per Andalusia i els andalusos per part d'Espanya- aquesta reducció piga, en tot cas, no només d'ignorar el seu origen nacional específic sinó de manca absoluta d'imaginació política.
Per a evidenciar-lo, basta mirar aquest "Articulo 5" que és només una transcripció del Artº 5 de l'Estatut Polític de la Comunitat d'Euskadi, Pla Ibarretxe, aprovat pel Parlament basc on s'ha canviat "basc", per "andalús".
Com vulgui que no sembla assenyat acusar al PNB-EA d'abrigar aspiracions 'lerrouxistas' en ningun part d'on està instal·lada l'emigració basca, reproduir-lo potser pugui servir a alguns a Catalunya per a estimular-los a pensar en com construir allí una relació amb Andalusia que tingui en compte tant els conceptes de 'ciutadania' i de 'nacionalitat' com els pactes conseqüents necessaris entre dues nacions, unides per punts vinculos entre si, però que requereixen para per a poder formular-los en el seu mutu benefici disposar d'independència per a definir-los lliure i paritàriament.
Articulos publicats en Andalucia Lliure nº 261, dimarts, 12 d'abril de 2005.
Veure tambe:
Informació: El mallorquí 'Lobby per la Independència', Andalusia i els andalusos
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/236769/index.php
Andalucía Libre
* Alta: andalucialibre-alta ARROBA eListas.net
Independencia - República - Socialismo
========================== |
Mira també:
http://www.andalucialibre.tk/
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per catala |
13 feb 2006
|
amb la de feina que tenen al seu país, i han d'anar a fixar-se amb quatre matats nazis d'aqui
no els i donguem més volada, marginem-los!! |
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per UNC i 33 són virtuals no reals |
13 feb 2006
|
|
L'UNC i els 33 i demés feixistes són un moviment virtual que no tenen més que a quatre freaks amb molt de temps martellant amb les seves palles mentals a internet. El moviment que denomineu no té cap presència física en els carrers de Catalunya excepte els quatre pringats que es fan fotografies al camp del Barça i d'altres hedonistes varis que es pensen que són multitut pel fet de fer molt soroll als forums i pàgines vàries, a la pràctica res de res. Encara no he estat a cap lloc o mani on hagi vist a ningú amb aquest nom o simbologia. No els feu cas, com diu el company no els donem més volada, el tema de la marginació no cal, ells solets estan més marginats que ningú. Són les possibilitats i miseries de la xarxa que qualsevol que escrigui quatre tonteries ja es fa passar per real. A la pràctica res de res. |
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per Català 33 |
13 feb 2006
|
Que no anem a les vostres manifestacions no vol dir que no existim! Al Catalunya-Paraguai erem uns 200 (l'any passat un centenar) I anem creixent!
Els mateix dieu de les JNC (que són 4 gats, que no estàn al carrer, etc...) quan tenen mes de 5000 militants i CIU casi un milió de votants.
L'ei com a molt aspira a 6500 vots en unes eleccions (com les europees).
PD: Manifestar-se no vol dir lluitar sinó protestar. 300 comunistes de mitjana a les vostres manifestacions... I a qui li importa? Desde quan això vol dir estar al carrer? Jo cada dia surto al carrer per anar a treballar! |
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per un |
13 feb 2006
|
Això això entornaten als partits de futbol (divertit l'exemple que dones, aviam si el proxim partit de la selecció catalana sou uns quans més! anims! jejej).
Fora xenòfobs! |
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per xD |
13 feb 2006
|
200? va va, ja serà menys merda hooligans. Molt divertit allò de cremar banderes llibertaries durant el partit. Foteu pena.. bé, més que pena, FÀSTIC!
Fora nazis! |
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per Gerard |
14 feb 2006
|
Sempre mentint, eh monfi!! No tens prous problemes a Andalusia que vens a Catalunya ha desfogar-te.
I el tema dels insults i d'acusar de nazi a tohtom que no pensa com tu fa que perdeu la credibilitat.
Com sempre qui discrepa el criminalitzem , no us sona això. (és a dir no pot haver indepes que no siguin revolucionaris, oi??, i encara us dieu tolerants)
Per Catalunya lliure i catalana.
P.S: Com que no hi ha feixistes a catalunya sempre us fixeu en els patriotes catalans, pot ser que ens els espanyols no teniu coratge???o serà covardia ?? |
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per 33 i res més. |
14 feb 2006
|
|
Jo veig q dia a dia els 33 són més, i això sap greu a alguns q es creuen q tenen el patrimoni de la lluita per la independència i l'únic q tenen és el sabor del fracàs 30 anys de lluita per estar al mateix punt de sortida i no haver avançat cap pas. Però tranquis q això s'acaba ara hi ha gent seriosa q treballa decididament per assolir aquest objectiu, el futur és nostre colla de fracassats. |
|
33/UNC Catalanisme Unità ri, no sectari.
|
|
per Hordes 33 |
14 feb 2006
|
Exactament, cada dia som més els que lluitem per una catalunya lliure i catalana, partint de les bases d'integració, NO OBLIGACIÓ....
I així seguirem augmentant, perque la gent se'n adona tard o d'hora de que no hi ha cap tipus de relació amb el nazisme, simplement són MENTIDES que els sectaris diuen.
I en referència al Andalús...no vinguis a separar-nos, que ara és quan més units hem d'estar.
Salut i Independència!!
Hordes 33 Antinazis sempre!! |
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per 33? |
14 feb 2006
|
Hordes 33 antinazis i ANTICOMUNISTES???
Només feu que tirar merda sobre els comunistes amb la vostre falsa unitat, però clar és més fàcil recolzar l'empresari català que té diners que no l'obrer, que cony importa la classe si tenim la nostra nació estimada.
INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME |
|
33/UNC Catalanisme Unità ri, no sectari.
|
|
per Hordes 33 |
14 feb 2006
|
Exactament, cada dia som més els que lluitem per una catalunya lliure i catalana, partint de les bases d'integració, NO OBLIGACIÓ....
I així seguirem augmentant, perque la gent se'n adona tard o d'hora de que no hi ha cap tipus de relació amb el nazisme, simplement són MENTIDES que els sectaris diuen.
I en referència al Andalús...no vinguis a separar-nos, que ara és quan més units hem d'estar.
Salut i Independència!!
Hordes 33 Antinazis sempre!! |
|
33/UNC Catalanisme Unità ri, no sectari.
|
|
per Hordes 33 |
14 feb 2006
|
Exactament, cada dia som més els que lluitem per una catalunya lliure i catalana, partint de les bases d'integració, NO OBLIGACIÓ....
I així seguirem augmentant, perque la gent se'n adona tard o d'hora de que no hi ha cap tipus de relació amb el nazisme, simplement són MENTIDES que els sectaris diuen.
I en referència al Andalús...no vinguis a separar-nos, que ara és quan més units hem d'estar.
Salut i Independència!!
Hordes 33 Antinazis sempre!! |
|
33/UNC Catalanisme Unità ri, no sectari.
|
|
per Hordes 33 |
14 feb 2006
|
D'on creus que prové aquesta "merda" que dius que tirem sobre els comunistes? A cas som nosaltres els que comencem dient-vos alguna cosa? Som unitàris, el principal objectiu és la Independècia, així que ets benvingut, sempre que no et posis a insultar-nos com la majoria.
Apa Salut! |
|
Andalucia Libre al servei de la colonització espanyola
|
|
per Llibertari |
14 feb 2006
|
Volem denunciar l'entitat (que segurament és sols una persona ressentida i expulsada del PCE-A) que es dedica a difamar sota el nom d'"AndalucÃa Libre", i que crida al boicot contra la mani del dia 18.
Les postures polÃtiques d'aquesta "entitat" o "grupuscle" stalinista s'han demostrar repetidament lerrouxistes i criptoespanyolistes:
-Demana la subvenció de la Feria d'Abril a terres catalanes, com si no estigués ja prou subvencionada, fins i tot més que a la pròpia Andalusia.
-Demana, com Franco, el "Gibraltar español". I si no us ho creeu, demaneu-ho i veureu què us contesta.
-Té sovint expressions i crides a l'odi en una mentalitat que simpatitza amb l'islamisme. Es tracta d'una mena d'antisemitisme i d'odi a tot allò anglosaxó.
-Fa molt temps que té una déria malaltissa trescant en fòrums i llistes independentistes catalans, on crea confusió i enfrontaments.
Per això us demanem que rebutgeu aquest grup totalitari i no el permeteu entrar a emmerdar als vostres fòrums. De fet és una versió independentista andalusa de la secta espanyolista "Unión Comunista de España", que tothom sap està protegida pel PP.
----
Com va dir algú: "Creo que en sectores nacionalistas catalanes hay cierto desprecio o prejuicio antiandaluz, igual que entre nacionalistas andaluces hay cierto desprecio y prejuicio anticatalán (lo comprobé cuando estuve varios meses en la Lista andalucista vuestra), aunque por razones distintas: los catalanes suelen tener
reparos hacia lo andaluz porque lo perciben (demasiado
superficial o simplistamente) como punta de lanza del
colonialismo español (esas sevillanas sacadas a todo
trapÃo tribal por las TVs españolas como amenazas a los que nos opongamos a la “furia espaÑolaâ€?), los andaluces lo tienen porque en AndalucÃa hay mucho anticatalanismo y españolismo y muchos sentimientos e información les viene filtrada, lógicamente, por el ambiente dominante, por aquello que decÃa Marx (las ideas de una sociedad son las ideas de su clase dominante).
Esta desconfianza mutua es sin duda peligrosa porque es lo que quiere el Imperiet espaÑol: Divide y vencerás. Para nada soy partidario de estereotipos ni divergencias, todo lo contrario, busco la concordia y la entente entre andaluces y catalanes, de hecho hace años diversos independentistas andaluces y catalanes fundamos una asociación de amistad Andalusia-Països Catalans que no fructificó especialmente. |
|
Re: Llibertari, Les voltes que dóna la vita...
|
|
per La veu |
14 feb 2006
|
Les voltes que dóna la vita...
Se de un que va anar del POUM en els 70
I que després va anar d'UPV i ho van expulsa (o es va anar, sobre això hi ha opinions...)
Que va veure a déu, es va fer catòlic i va descobrir que calia estar 'per sobre de l'esquerra i la dreta'.
Va ser abans o després que caigués el Mur?
Llavors va recordar el que havia llegit de Frantz Fanon i no havia entès i es va posar a aplicar-lo al cas de Catalunya
I que llavors es va passar a exercir de gurú respectable per als 33
Ara sembla que és 'llibertari'
Serà per a caure simpàtic a algu despistat?. Serà branca Durruti, branca Lorenzo o branca Segui?. Perquè la branca Dencas és altra...
O serà que m'he quedat antic i ja no es res de res
I això no són contes ni llegendes...
La veu |
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per 33? |
16 feb 2006
|
És normal que des de sectors d'esquerres es critiqui el vostre missatge, unitat amb els burgesos? en aquest cas suposo que també unitat amb feixistes catalans no? i amb nazis catalans? perquè en la unitat cap tothom no?
Recordant la vostra pàgina més important
ESPANYOLS ELS ÚNICS ENEMICS(ni nazis ni feixistes veig aquí)
tothom que va en contre vostra és un espanyol fill de puta, això si que és realitat pura i dura i no demagogia barata com la que és fa servir contra vosaltres(notis una certa ironia, per si és difícil de captar).
Un salut des d'un independentista que té molt clar quina és la seva terra però també la seva classe. |
|
Re: Anà lisi - 33-El SÃmptoma UNC / Una extrema dreta catalana
|
|
per LluÃs 33 |
12 mar 2006
|
catalunya catalana, ara i per sempre! 33, un símbol molt ben trobat que deixa interpretar de moltes maneres diferents, el seu significat.
Lluís |
|
|
