|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Més de 250 entitats demanen el dret a l'autodeterminació
|
|
|
per x |
11 feb 2006
|
Negociacions polÃtiques al marge, hi ha qui creu que l’Estatut no resol les inquietuds nacionals de Catalunya perquè es manté fidel a l’actual Estat de les Autonomies, un autèntic fre a les aspiracions polÃtiques i socials del paÃs. Per aquestes persones, només el dret a l’autodeterminació permetria aconseguir la llibertat en el conjunt dels Països Catalans, sense reformes i sense Estatuts. Per aquesta raó es va engegar la Campanya Unità ria per l’Autodeterminació, que ha convocat una manifestació aquest dissabte a les 19:00 hores. Més de 250 entitats i associacions ja han donat suport a la iniciativa.
El lema de la marxa, que s’iniciarà a la plaça Universitat, serà Prou Estatuts! Som una nació, Autodeterminació. Des d’allà , la manifestació acabarà a la plaça del Rei i allà s’hi celebraran alguns parlaments i diverses actuacions musicals.
En la presentació de la Campanya, dijous passat, es va llegir el manifest que recull els seus objectius i va quedar clar que els responsables de la iniciativa veuen fracassat l’actual model d’Estat. Argumenten que acceptar els estatuts comporta “acceptar les regles del joc constitucional espanyol, és a dir acceptar els lÃmits imposats per aquests i admetre els pilars bà sics del sistema: el capitalisme, la negació dels drets nacionals, la monarquia, etcâ€?.
El manifest també diu que els estatuts ataquen directament les aspiracions de llibertat dels Països Catalans i que per posar punt i final a aquesta situació cal “un procés constituent popular i democrà tic, per tal de construir un nou model de relacions polÃtiques, socials, econòmiques i laborals als Països Catalansâ€?. Segons el text, només l’autodeterminació és la via perquè es decideixi lliurement el futur del paÃs.
http://www.autodeterminacio.net |
Més manifestacions
La de dissabte, però, no serà l’única concentració convocada per demanar el dret a decidir. El dia 18 hi haurà una altra marxa a Barcelona sota el lema Som una nació i tenim el dret a decidir. Aquesta iniciativa, que ha rebut el suport de diverses formacions polítiques, començarà a les 17:00 hores a la plaça Espanya. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Més de 250 entitats demanen el dret a l'autodeterminació
|
|
per ... |
11 feb 2006
|
Els de Google sempre tant atents:
http://www.nitium.com/googlecat/index.htm |
|
Re: Més de 250 entitats demanen el dret a l'autodeterminació
|
|
per josep maria |
11 feb 2006
|
EL FEDERALISME DE LA SEGONA TRANSICIÓ?
Després de veure com els partits dominants pacten els estatuts d´autonomia, tinc la sensació d´haver obtingut una resposta a la pregunta que encapçala aquest escrit.
En el debat sobre el futur de Catalunya, hi ha intervingut des de qui defensa la independència fins a qui interpresta el fet català com un apèndix de la constitució espanyola, passant pels qui defensen el federalisme, qui accepta el marc autonòmic o aquells que volen un aprofundiment de l´autogovern.
Existeix, però, un aspecte que s´obvia massa sovint: l´abast territorial. aquest és, habitualment i arreu, l´aspecte bàsic de tota proclamació nacionalista: delimitar el territori, prefixar l´espai físic sobre el qual s´ha configurat la nació. Però fins ara, al nostre país, no n´hem fet un punt clau. Fins on arriba Catalunya? Quin és el mapa sencer de la nostra nació? En l´actualitat conviuen respostes diferents amb diversos matisos: des de qui considera Catalunya com les quatre províncies i prou, o qui inclouria la Catalunya Nord, als qui qualifiquen el conjunt de terres de parla catalana com una unitat cultural i lingüística però no política. També hi ha gent que defensa similituds més enllà de les culturals entre el Principat i les Illes però que dubte d´incloure les terres que van des de Vinaròs al riu Segura (els valencians no ens volen, ens recorden).
I, finalment, es troben els qui opinen, i per sort cada dia són més, que Catalunya, va des de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca, amb Andorra inclosa. Aquesta és la Catalunya sencera i sense renúncies territorials, la que dibuixà l´escriptor en dir que el seu país -el nostre- s´estén fins allà on quan dic "Bon dia" em responen "Bon dia".
Aquesta manera de veure i entendre Catalunya és la més valenta de fer-ho. Totes les altres, les que tallen el territori català excusant-se amb criteris o raons inexactes, no científiques o, almenyys, força discutibles, són maneres de veure i entendre Catalunya a la manera borbònica o jacobina.
Últimament, molta gent quan parla de Catalunya, ho fa en el sentit ampli. Aquest fet s´explica per diverses raons: la popularització de l´assaig del valencià Josep Guia: "És molt senzill: digueu-li Catalunya", que recull i actualitza algunes idees del també valencià Joan Fuster. Proposa anomenar directament Catalunya el territori conegut fins ara per Països Catalans, formula elegida en el seu dia provisionalment. Es tracta d´esventar les pors que molta gent té quan sent parlar, per exemple, de l´anticatalanisme a València. Però resulta que allà, qui es reconeix català, vol que a tot el territori se l´anomeni Catalunya, així de clar i senzill. El llibre recull altres raons per substituir Països Catalans per Catalunya -un canvi que es vol gradual i sense confrontacions- com ara que l´expressió Països Catalans recorda que tota pluralitat genera diversitat mentre que Catalunya és un sol país i no un conjunt de països, o que la fredor de l´expressió, intel.lectualitzada i pròpia d´un registre culte, s´allunya massa de la terminologia popular, tal com ha de ser el nom de qualsevol nació. D´altres causes que han afavorit aquest procés de reconeixement de la pròpia dimensió del país han estat l´accés a l´ensenyament públic i un creixement general de la consciència nacional que ha afectat sobretot les noves generacions. El fet que la proposta concreta sorgís d´un valencià ha afavorit també aquest procés.
Pel que fa al cas específic del País Valencià o Catalunya del Sud, altres teòrics com en Damià Molla i l´Eduard Mira (De impura Natione) defensen l´existència d´una nacionalitat valenciana diferenciada de l´espanyola i la catalana, que es trobaria a cavall entre les dues. Aquesta idea ha estat coneguda, sobretot a València, com la "tercera via" però, avui dia, resta força desprestigiada, sobretot després que els seus impulsors hagin demostrat molt poca catalanitat però molta espanyolitat disfressada de folclorisme. Els fets han demostrat que, de Vinaròs en avall, la polèmica gira a l´entorn de l´incorporació al món de la plena catalanitat garantidora de cultura i modernitat o la permanència en un estat espanyol que no garanteix en absolut, ans al contrari, la vitalitat cultural i benestar social dels ciutadans del sud.
En altres zones de Catalunya, com les Illes, no sembla existir un rebuig massa important contra la unitat de les terres catalanes i, fins i tot, el cap del Consell General Balear, de tendència conservadora, ha reconegut, en més d´una ocasió, que l´eix de relació comercial i humana entre el triangle mediterrani de Mallorca-Barcelona-València, és el que per adscripció natural correspon a les Illes.
Andorra, la franja de Ponent i la Catalunya nord, presenten unes peculiaritats molt marcades. La primera és un co-principat on el català és l´única llengua oficial, la franja està sota administració aragonesa mentre que la Catalunya nord pateix una situació de colonialisme econòmic i cultural per l´estat francès. Són tres realitats ben singulars però d´una indubtable catalanitat que entre tots hem de salvaguardar.
Catalunya, doncs, no és tan petita com a vegades ens volen fer creure, tot el contrari: es tracta d´una gran nació amb més de 12 milions d´habitants, que pot esdevenir próspera i lliure dins el context de les nacions sense estat, si abans ha assolit la seva reunificació, perquè només des d´una Catalunya completa tindrem la suficient força per aconeguir la llibertat nacional que tots anhelem.
Allò que es veia com un projecte boirós, envoltat d´especulacions i incerteses, la nova cadena estatutària, s´ha acabat fent realitat: ja som a la cruïlla del canvi de regim, ara només ens toca callar durant els pròxims 25 anys. Afortunadament no sortim del no-res i la ciutadania veu que els focs artificials del Maragall i del PSPV no són benestar i sobirania, són reformes insignificants que se´ns expliquen com a fonamentals en una democràcia on els militars tenen més poder que les urnes. Però ni ens enganyem ni enganyem: intentar que una veu discordant i menuda s´obri camí, en un món dominat pel poder del diner, el monopoli de la informació i la despolitització creixent, no resulta gens fàcil.
INSUBORDINACIÓ I RESISTÈNCIA!
A LES BARRICADES!
LLIBERTAT! |
|
|
