|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí : globalització neoliberal |
|
Sentit comú i futur: la utopia possible
|
|
per vivaldi
Correu-e: gatatix@gmail.com (no verificat!) |
10 feb 2006
|
|
El present text demana el compromís de definir un projecte humà construït sobre la participació i opció en la solidaritat. |
SENTIT COMÚ I FUTUR: LA UTOPIA POSSIBLE
Afirmar que el nostre temps es caracteritza perque en aquest es produeix un profund canvi del quadre de referència que ha marcat durant molts anys la nostra societat -dins del qual s´explicava la nostra inserció personal-, encara que no sigui original no deixa de ser cert, i no queda més remei que fer-ho constar. I de totes les manifestacions que comporta aquest canvi, tal vegada la més significativa sigui el desplaçament del lloc que ha d´ocupar la nostra individualitat en la complexa filatura de relacions amb què es presenta avui la vida del planeta.
Sentim el desconcert quan els llaços que ens uneixen aamb les altres persones s´esvaeixen, o es relativitzen, fins a un punt que la nostra pròpia identitat es neguiteja. No sabem qui som quan no sabem què significat té per a la nostra vida els éssers que es troben al nostre costat o lluny, però de qui intuïm que la distència no suposa una desconnexió. No podem romandre en una contínua incertesa i necessitem trobar una resposta, una forma de relacionar-nos on sabem qui som en cada moment. aquesta necessitat no és una altra que la permanent recerca del sentit de la nostra existència. Un sentit que no es troba escrit als estels ni als gens que ens constitueixen. trobar el llenguatge que formuli amb convicció i efectivitat en cada moment aquesta vinculació ha estat, d´una manera o d´una altra, amb un o altre contingut, la tasca de l´ètica i la filosofia en general.
La globalitat o la mundialització, sigui quin sigui el terme amb que ho denominem i sense entrar en els continguts i recorreguts que tingui, se´ns presenta com una dimensió coneguda. Allò planetari, les categories globals (població, medi ambient, pobresa, seguretat...),els processos transnacionals (migracions, empreses, integracions polítiques...) sembla que s´imposen com a fets donats i creixents en la seva extensió. Davant d´ells la persona singular s´angunieja, perd el lloc (la posició), com si no tingués res a dir de les macroxifres i les transversalitats que escapen a les fronteres conegudes. O, pitjor, entén que se li està dient que no ha de dir res.
La reacció és la retirada a l´espai d´allò que es coneix, allò que es domina, on es troba el sentit de la pròpia vida. Les preocupacions i les relacions se circunscriuen al món de la família, el veïnatge i el treball, i l´horitzó de l´existència es posa en unes fronteres que es corresponen més o menys amb les que dibuixen els mapes respecte del nostre país. Però sobretot, les marques dels límits són les que cadascú o cadascuna sent que són les seves. Més enllà d´elles, s´extén un món que no és el nostre, i si l´és, no resulta imprescindible.
La vida personal trobarà la seva perfecció en l´espai domèstic de la urbanització aséptica, pels sectors més acomodats, o del pis a on es destinen tots els estalvis en una progressiva dedicació dels nostres afectes per a què ens asseguri la necessària pau del cos. Les possibilitats fantàstiques se´ns ofereixen, se´ns presenten i les desitgem en unàmbit cada cop més estret, encara que cada vegada viatgem més pel món, però també cada vegada més a través d´uns mecanismes establerts que no ens obren les marques posades, en gran part perque tampoc es busquen ni se sent la necessitat.
En definitiva, es debilita el sentit de la nostra relació amb el conjunt dels éssers humans. No ens definim de manera decidida com a membres d´aquesta humanitat; més aviat fugim d´aquesta per a trobar altres formes de pertinença al génere humà. Podrà negar-se la solidaritat o la fraternitat, però això també és una forma de definir una relació.
Quines són avui les bases, els fonaments sobre els que construir les nostres relacions com a espècie humana? La resposta es troba en l´existència o no d´interessos comuns de cara al futur, i en la intensitat d´aquests interessos. Sols des d´aquí té sentit preguntar-se qui som com a éssers humans. La pregunta és saber qui som enfront del futur. O, dit d´una altra manera, quin futur podem i volem construir per a tots i totes? Aquí no es tracta de predir l´escenari que es pensa més probable d´acord amb les anàlisis que es facin de les tendències o forces que s´endevinen més poderoses. És quelcom més distint i més decisiu: és plantejar la voluntat i el compromís d´avançar cap un determinat escenari de sobirania. És partir del pressupost de què el futur és inevitablement un projecte en mans nostres, de què la seva concrecció no es troba determinada des de fora. I de què en aquest projecte cap tant la fraternitat comla convivència.
La qüestió no és tan senzilla. La solidaritat amb els nostres semblants no és tan evident com a per a què sigui una dada de la que poguem començar. No és segur que trobem en el fons de la natura humana una determinant biològica que ens condueixi irremissiblement a la cooperació amb l´espècie. Precisament la història humana és la difícil construcció d´una convivència respectuosa, sempre amenaçada i amb mostres contíues de trangressions. El segle XX ha estat un dels més sagnants de la història, sinó el que més.
La solidaritat és una meta a la que hem d´arribar, serà el fruït de la voluntat i de l´esforç de la imaginació i del compromís per les realitzacions. No descobrirem mai la solidaritat si no som capaços de proposar-nos-la i de crear-la. No convergim cap a la convivència cooperadora ni cap a la independència alliberadora si no ens ho plantegem com a objectiu, com a definició. Som i serem el que vulguem ser; ens definim contínuament, sense respondre a una constitució establerta. Però, qui participa i qui ha de participar en l´el.laboració d´una resposta solidària? Aquesta és una qüestió central, donat que no pot partir-se de l´accepatació general i incontestada de la necessitat de la participació. Partir de la negació de tota exclusió és el principi d´una forma de definir allò que és humà; amb aquesta s´està dient que la definició d´allò humà és el resultat de totes les voluntats o, en cas de no donar-se, no és humà el projecte que es proposa. L´afirmació de la participació com a requisit imprescindible de construir una convivència humana vàlida i valuosa no és evident, sinó es planteja decididament com a projecte. Afirmar que ha de ser la comunitat humana la que participi, al màxim possible -sempre serà millorable-, en la definició del seu futur, implicar fer el necessari per a què aquesta participació sigui real. No és una ximple declaració de rebel.lia, sinó que determina com a prioritat que les persones i els col.lectius disposin dels instruments i de les capacitats per a participar.
Crear una comunitat solidària és obrir els espais i oferir les oportunitats per a què el futur sigui cada cop més el resultat de múltiples aportacions interconectades i interdependents, però no confoses i amainades. En aquest joc, la base és la persona individual. Si no hi ha la garantia que tota persona participa efectivament en les decisions que adopta el grup més elemental al que pertany, el procés naix viciat per admetre l´exclusió. En darrera instància, això significa que a determinades persones se´ls nega el futur. No serveix donar el material des de fora; sinó ha participat en decidir el que vol, li hem arrabassat la seva llibertat de ser el que podria ser, li hem deixat sense futur.
L´ésser humà es constitueix quan les seves potencialitats es posen en moviment, i aquestes només ho faran quan davant d´ell es presenti un futur. Una persona arriba al seu benestar quan pot decidir sobre la seva vida, quan les seves capacitats i els recursos de què disposa el permeten contravenir i criticar, optar i rebutjar, programar, desitjar, sentir...El reconeixement d´aquest objectiu com a base d´humanitat i el compromís d´exercitar l´acció política necessària per a conseguir la seva realització és la base ética que es proposa per tal de construir un paradigma humà i solidari que respongui a la dimensió planetària que ens ha tocat viure.
La manca de futur ens deshumanitza, i un futur humà només es pensable desde la reinvenció del paper que cada persona ha de jugar en la seva formulació i realització. Denunciar tot allò que en la nostra societat impideix o dificulta avançar en la construcció del futur necessari, el que sigui obra de la participació sempre inacabada i incomplerta, sempre millorable, és la tasca prèvia per a reiventar un paradigma d´emancipació, com ho crida Sousa santos. D´aquest autor prenc les seves paraules per acabar: CONSTRUIR AQUESTA NOVA UTOPIA ÉS CONSTRUIR UNA UTOPIA PRAGMÀTICA DEL SENTIT COMÚ, TASCA QUE NO ÉS GENS FÀCIL; PERÒ SI, COM DIU HEGEL, LA PACIÈNCIA DELS CONCEPTES ÉS GRAN, LA PACIÈNCIA DE LA UTOPIA ÉS INFINITA. |
This work is in the public domain |
