Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme
Les arrels ideològiques del terror: el salafisme jihadista
per info	08 feb 2006
Una disecció del salafisme, els seus orígens i evolució com a doctrina que alimenta el terrorisme jihadista El món ha estat sacsejat en els darrers anys per uns atacs d’un violència indiscriminada i inusitada que no respecta gènere, edat, classe ni religió. El noranta nou per cent d’aquests atacs han estat reivindicats per organitzacions terroristes islàmiques, i els atacs més espectaculars, però no per això els més terribles, han estat llançats contra objectius occidentals. L’atac a les Torres Bessones de Nova York l’onze de setembre de 2001, o els atemptats a trens de Madrid l’onze de Març de 2004, són tan sols dos exemples que tothom coneix.
En aquest article ens centrarem en la ideologia que empara aquesta violència i tractarem d’explicar perquè tot el món “occidental� és considerat un enemic en sí mateix. Per començar, cal entendre que el conflicte, l’enfrontament, és considerat pels terroristes islàmics com un afer estrictament religiós. Això vol dir que, per a ells, totes les seves accions, incloses les matances indiscriminades, tenen el suport de Déu-Alà, i a més, disposen d’un corpus doctrinal i d’uns líders religiosos que justifiquen i afavoreixen aquestes accions violentes. L’Islamisme radical, també anomenat fonamentalisme, es troba dividit en diferents branques ideològiques, sovint enfrontades entre elles, la més virulenta i extremista de les quals és l’anomenada “salafista jihadista�. Aquesta és la ideologia que, sense anar més lluny, sustenta Al Qaida i les organitzacions de la seva òrbita. Desgraciadament, tothom coneix ja el significat de la paraula àrab “jihad�. Aquesta és traduïda com a “guerra santa�. Val a dir que aquesta és una traducció “occidental�, però acceptada en el món musulmà, ja que la traducció literal del mot és “intentar� (1). De fet, la jihad és tant important que sovint ha estat qualificada de “sisè pilar de l’Islam�, i és obligació de tot musulmà en determinades circumstàncies: “tots els musulmans han de realitzar constantment la jihad fins el màxim de la seva capacitat pràctica. En particular, quan s’ataca a un musulmà per practicar l’Islam, la resta de la comunitat musulmana ha de defendre’l� (2). Lògicament, aquesta obligació de tot musulmà té diverses interpretacions, que van des de les més moderades –si ataquen a un musulmà o a la comunitat musulmana, cal defendre’ls- i les més radicals i agressives, com la que pregona la mateixa Al Qaida en la seva declaració del febrer de 1998 en que anunciava la creació del “Front Internacional Islàmic per la Jihad contra els Jueus i els Croats� (3), una organització que, de fet, declarava així la guerra a tot el món impiu, entès aquest com totes les religions excepte la islàmica en la seva acepció sunní més conservadora, el salafisme, així com totes les tendències islàmiques que no impliquin el reconeixement, l’assumpció en definitiva, d’aquesta interpretació rigorista, restrictiva, reaccionària i conservadora de l’Islam. La mateixa dinàmica d’Al Qaida i de la resta d’organitzacions que signaren el document, com la “Gama’ah a-Islamiya� egipcia (responsable de l’assassinat de cristians coptes pel simple fet de ser-ho), o la pakistanesa “Gamat alal ulma� (que assassina per igual musulmans xiites, hindús o cristians), confirmen el que diem. Cal aclarir que tot i que “el terme <salafí> no té un altre significat que <islàmic primitiu>, i es refereix als que van viure en els primers segles després de Mahoma. En la seva accepció religiosa, designa l’oposició a la reforma i la purificació de l’Islam a càrrec d’elements estrangers� (4). “Però en l’accepció dels militants, els salafistes són aquells que comprenen les prescripcions dels textos sagrats en el sentit literal fixat per la tradició, representada sobretot pel gran ulema del segle XIV, Ibn Taïmiyya, referent principal dels wahhabites� (5). Taïmiyya (1263-1328) va desenvolupar una teoria que justificava “the de-legitimation of and rebellion against rulers who fail to adhere to the Sharia� (6), esdevenint així el primer referent del salafisme, inclòs el jihadista. Efectivament, fins a l’aparició del que podríem anomenar “salafisme modern� a principis del segle XX, hi havia diverses corrents dintre de l’Islam que predicaven una visió fortament integrista del mateix. A la península Aràbiga, i especialment a l’Aràbia Saudita, una doctrina extesa per un emir, Muhammad ibn Abd al Wahab (1703-1792), “perseguidor de les <supersticions> culpables d’haver adulterat l’islam original� (7), és adoptada per la família dels Saud, una de les moltes tribus beduines de la zona, la qual es va fer amb el lideratge de la guerra contra els otomans. Amb la creació de Regne de l’Aràbia Saudita el 1932, aquest adopta l’Alcorà com a Constitució i el rei es dota de “facultades absolutas para interpretarlo� (8). Assistim així a la creació del primer Estat fonamentalista, el qual s’ocuparà d’estendre a tot el món la seva ideologia, la qual “es portadora d’un conservadorisme social exclusiu, mentre que l’islamisme pot ser reivindicat tant per grups socials revolucionaris com conservadors� (9). La monarquia saudí utilitza doncs, el wahabbisme, com a ideologia única que li serveix de sustentació en el poder. De tota manera, aquesta visió de l’Islam, té poca prèdica fora de la Península Aràbiga, tot i que coincideix amb moviments islàmics conservadors i integristes com el deobandi (nascut a la �ndia a finals del S. XIX com a reacció contra la religió hindú predominant), i que serveix d’exemple a la que serà la primera organització integrista o fonamentalista contemporània: els Germans Musulmans. Aquests neixen a Egipte el 1928 com a reacció a la destrucció del califat otomà i la creació d’una república laica turca duta a terme per Atatürk. Tot i que la història dels Germans Musulmans serà objecte d’anàlisi exclusiva en un altre article donada la seva importància, cal fer-se una idea bàsica del que eren en el moment de la seva creació. Així, Laqueur afirma que “el fundador dels Germans, Hassan al-Banna va considerar que la seva feina principal era la propaganda religiosa, i va crear l’organització per a dur a terme activitats missioneres (...) Tal i com va anunciar al-Banna: l’Islam era una religió i un Estat. L’Alcorà i l’espasa eren inseparables. (...) L’antagonisme entre al-Banna i Occident era profund i inquebrantable. En una carta oberta als líders dels Estats musulmans el 1946, va dir d’Occident no solament que era un món tirànic i injust, sinó també molt dèbil i decadent; segons al-Banna, una empenta d’un exèrcit de fidels portaria al món a la calma i la pau sota l’ègida de l’Islam.� (10). Hassan al-Banna serà substituït, a la seva mort, per un home que esdevindrà un dels grans ideòlegs del salafisme jihadista: Saïd Qotb. Aquest elabora dues figures que tindran una importància bàsica per a entendre el desenvolupament del moviment fins als seus extrems més inhumans. En primer lloc, Qotb retroba el concepte de jahiliyya. Aquest, extret del mateix Alcorà, havia estat usat fins al moment per a anomenar “l’estat d’<inòpia> en què vivien els àrabs abans de la revelació de l’islam al profeta Mahoma� (11). Qotb afirma que la jahiliyya torna a regnar a tot el món, inclòs l’islàmic, ja que aquest hauria perdut el seu sentit “pur� a mans d’ideologies occidentals com el socialisme i el laïcisme. Es feia necessari doncs, tornar a la lluita primigènia duta a terme per Mahoma per tal de retornar el món a l’Islam, això implica la jihad. Però tot i que Qotb no ho expressa exactament en aquests termes, diferents organitzacions sorgides dels Germans Musulmans ho entendran en aquest sentit i passaran a usar les armes per a fer-se amb el poder i tornar al califat islàmic. La segona figura, que s’esdevé de la primera, és el takfir: Aquest terme “declara impiu qualsevol que sigui o es declari musulmà, se l’excomunica, en deixar-lo de banda de la comunitat de creïents, de l’umma (...) un impiu d’aquesta mena no està subjecte a cap protecció legal; segons l’expressió consagrada, <la seva sang és lícita>, és mereixedor de la pena de mort� (12). El takfir esdevindrà entre els grups més radicals l’excusa ideal per a assassinar tothom qui no sigui del propi grup, propiciant matances de musulmans, especialment a Egipte i Algèria. És en aquest context ideològic que cal entendre l’assassinat del President egipci, Annuar el Sadat, el 6 d’octubre de 1981 durant una desfilada militar. Tot un avís per al món sencer, i especialment per a Occident, que aquest només va saber entendre en el context de la guerra freda. Recordem que Egipte, tot i que havia signat la pau amb Israel, encara era en l’òrbita soviètica. A la mort de Qotb, els Germans Musulmans escullen un substitut: Umar Abdel Rahman, un xeic ceg. Aquest “dictaba les fatwes necessàries, ja fos per a robar i assassinar als orfebres locals (que solíen ser cristians), o per a declarar la guerra als Estats Units, la font, en les seves paraules, de tots els mals i el principal enemic de l’Islam, i el responsable de la infelicitat del món musulmà.� (13). També va ser “el <guia espiritual> de la gama’a (...) <muftí> dels assassins de Sadat� (14). Curiosament, Rahman va fugir als USA a finals del 1990, fet que cal entendre dintre de la política internacional de l’època, la qual donava suport als grups islamistes al món àrab, seguint l’exemple de l’Afganistan, un suport que, com ja sabem, li sortiria ben car. Les activitats del xeic tant als mateixos Estats Units, com els seus viatges i relacions internacionals, van ser tolerades fins que el febrer de 1993 aquest va ser arrestat per l’atemptat contra el Word Trade Center de Nova York. Tot això passava menys d’un any després de la caiguda de Kabul a mans dels Mujaidins, l’abril del 1992. En aquesta època, molts dels anomenats “àrabs afganesos� o “afghan alumni� (denominació que preferim, ja que no tots els “afganesos� eren àrabs), és a dir, els musulmans, principalment àrabs, que havien lluitat contra els soviètics a l’Afganistan, havien tornat als seus països d’origen on tractaven de trasplantar la jihad que havien dut a terme a l’Afganistan. Aquests mujaidins, plens a rebosar d’optimisme després d’haver derrotat la segona potència mundial, tot i que en clara decadència, estaven segurs de vèncer règims molt més dèbils que el soviètic, i havien començat a actuar a molts dels seus països d’origen. Comptaven no tant sols amb una llarga experiència guerrillera, sinó també amb un refugi i centre d’entrenament en els camps que, amb aquesta fi, s’havien creat a la zona fronterera amb el Pakistan, un país que va apostar amb força pels talibans i que en permetia i fins i tot finançava, les activitats (15). A més, tornaven absolutament empeltats de les idees més extremes sobre l’Islamisme radical i, per suposat, de la necessitat i les virtuts de la jihad. La importància d’aquests “afghans alumni� és bàsica per a comprendre el desenvolupament del terrorisme islàmic que s’ha estès a tot el món des dels anys noranta. Tornant, però, a les arrels doctrinals del salafisme jihadista, cal fer esment de la figura del pakistanès Mawdudi (1903-1979), de gran influència en el seu país i, per suposat, un dels ideòlegs de capçalera dels talibans, els quals passarien les seves idees als “alumni�. Per a entendre el contexte en que Mawdudi el·labora les seves doctrines, cal tenir en compte que “els àrabs només representen, al final del segle XX, menys d’una cinquena part dels musulmans del món, que tenen els seus centres demogràfics al subcontinent indi i a l’Àsia del Sud-est (...) A través de Mawdudi i de xarxes menys conegudes, com l’escola deobandi, on s’han format els talibans, els textos en llengua urdú, profusament traduïts a l’àrab i a l’anglès, van exercir una gran influència sobre l’evolució global de l’islamisme internacional al llarg del segle� (16) És precisament en urdú, la llengua de l’ètnia pashtún, majoritària entre els talibans i entre les elits pakistaneses, que Mawdudi publica el seu primer llibre, La jihad a l’islam, cap a la fi dels anys vint, en l’època que es creen els Germans Musulmans a Egipte i molt poc temps abans que Qotb publiqui la seva obra. Per a Mawdudi “tot nacionalisme és impietat (kufr) i encara més si té una concepció de l’estat d’inspiració europea. A més, els ulemes només mereixen la seva desconfiança i els retreu haver-se avingut a un govern no musulmà des que els ocupants britànics es van fer amb el poder el 1857 (...) Mawdudi preconitza la islamització <des de dalt>, obra d’un estat on la sobirania s’exerceix en nom d’Al·là i que aplica la Shària. Declara que la política és <un component integral i inseparable de la fe islàmica i l’estat islàmic que pretén edificar l’acció dels musulmans és la panacea a tots els seus problemes> (...) Per ell, els tradicionals cinc <pilars de l’islam (...) no són més que una formació, una preparació a la jihad –el combat contra les criatures d’Al·là que han usurpat la seva sobirania (...) Per tirar endavant aquesta jihad organitza <l’avanguarda de la revolució islàmica> amb un partit fundat el 1941, la Jama’at-e Islami, que presenta nombroses semblances amb el model leninista (...) Mawdudi va ser el primer, el segle XX, a teoritzar políticament aquesta ruptura fundacional de l’islam original i transformar-la en estratègia d’acció. Per fer-ho es va inspirar en els partits <d’avanguarda> europeus dels anys trenta. Qotb i els seus successors s’inscriuran en el mateix enfocament� (17). “En la gestació de l’islamisme contemporani, l’aportació de Mawdudi consisteix en el caràcter pioner de la seva ruptura cultural, que és el primer a teoritzar, alhora contra els <nacionalistes musulmans> i el món dels ulemes (...) Cap a la fi dels anys seixanta, la influència creuada de Qotb i de Mawdudi prepara, dins el món musulmà sunnita, la irrupció del moviment islamista de la dècada següent. L’un ha sorgit de l’Orient Mitjà, on l’islam s’ha imposat des de fa catorze segles, i on la colonització europea no ha pogut posar en qüestió el seu arrelament. L’altre prové del subcontinent indi, on la majoria de la població s’ha mantingut hindú, malgrat uns deu segles de dominació política islàmica� (18). L’Afganistan va ser, primer durant la guerra contra els soviètics, i després sota el règim dels talibans, el camp de proves de tot aquest corpus ideològic, i pels islamistes radicals va ser la prova que la jihad era la única solució per a convertir un món impiu en una societat islàmica sota l’ègida de la Shària en la seva versió més “medieval�: el salafisme dut a la pràctica. La persona que va dur a la pràctica aquesta conjunció entre ideologia i mètode, va ser el palestí Abdulah Azzam, definit per Laqueur com “el primer ideòleg i estratega d’aquesta nova jihad que es desencadenava a l’Afganistán� (19). Anant encara més enllà, Schweitzer i Shay afirmen que “Azzam, Bin-Laden’s partner in Afghanistan, held the ultimate responsibility for formulating the perceptions of the ‘Global Jihad’� (20). Abdulah Azzam, (1941-1989), era un clergue nascut a Palestina, “on havia estudiat agricultura abans de ser educat en l’Islam a Síria i Egipte. Allà es va doctorar en llei islàmica (...) Azzam volia dedicar la seva vida a la jihad, una tasca que considerava com el deure de tot musulmà. Així, va optar per traslladar-se al Pakistán a principis dels anys vuitanta, on va fundar, a Peshawar, el Bait al Ansar, batejat posteriorment com a Maktab el Jadamat (oficina de serveis), una institució que va actuar durant molts anys com a oficina d’enllaç pel reclutament de voluntaris procedents de diferents països musulmans (...) En la seva opinió, l’alliberament d’Afganistan no era l’objectiu, sinó la primera passa d’una jihad en gestació. L’autèntic propòsit era tornar a col·locar sota el mantell de la llei musulmana tots els territoris que, en altres temps, havien estat seus, del sud d’Espanya a les Filipines, Àsia Central, la �ndia i vàries zones d’Europa i d’Àfrica.� (21). Aquesta doctrina serà incorporada per Al Qaida i reivindicada tant en el document fundacional del Front Internacional Islàmic per la Jihad contra els Jueus i els Croats com en la resta de documents reivindicatius i doctrinals de l’organització. El 1984, Azzam coneix i passa a ser valedor d’un jove Bin-Laden arribat al Pakistan tot just un parell d’anys abans, i que es va convertir “en el seu seguidor i en el seu principal suport financer� (22). El novembre de 1989, el xeic palestí i els seus dos fills van ser assassinats per mitjà d’una bomba quan anaven a la mesquita. Hi ha fortes sospites sobre l’autoria de l’atemptat, que diverses fonts atribueixen al mateix Bin-Laden qui hauria trencat amb el seu mentor per raons no aclarides, però que en tot cas es feia, amb la mort d’Azzam, amb el control de l’organització que ambdós havien aixecat: Al Qaida, “la Base�. Amb Azzam desapareix el darrer gran ideòleg de la jihad global: “Abdullah Azzam left many books behind him as well as an organized doctrine regarding the concept of jihad that constitutes a theoretical basis for modern jihas organizations. His actions and concepts influenced the development of numerous phenomena and processes in radical Islam� (23). El testimoni tant a nivell organitzatiu com teòric, però ja sota el lideratge incontestable de Bin-Laden, va ser pres pel Dr. Ayman al-Zawahiri. Nascut a El Caire el 1951 “en una coneguda família cairota de metges i diplomàtics; el 1978 es va doctorar en cirurgia (...) Militant des de l’adolescència en el moviment islamista clandestí a l’època nasseriana, es va integrar en el grup dels assassins de Sadat (...) Detingut l’octubre de 1981 i alliberat el 1984, va passar el final de la dècada a l’Afganistan i va viatjar per Europa� (24). Zawahiri va ser el “cervell� de la Jihad Islàmica egipcia i va adquirir grans coneixements en la pràctica terrorista: “Under Zawahiri’s leadership, the new ideology of Al Qaeda became marked by a willingness to carry out armed struggle against all who they perceived to be the enemies of Islam� (25). Zawahiri no hauria lluitat tant sòls a Egipte, on ja sabem que va complir condemna per participar en l’assassinat de Sadat, també hauria estat partícip de l’intent d’assassinat del ministre de l’Interior d’aquest país l’agost del 1992, així com de les matances de turistes, i també d’activitats a nivell internacional com l’assassinat d’un diplomàtic egipci a Suïssa, de participar en els atacs a les ambaixades nord-americanes de Kenya i Tanzània el 1998, i d’organitzar les forces somalis que, l’octubre del 1993, van causar grans baixes a les forces dels EUA, que actuaven al país africà sota mandat de l’ONU, i que van fer prendre al govern nord-americà la decisió de retirar-se de la zona. (26). Darrera d’ell apareixen personatges que, si bé tenen una gran importància, i alguns són uns excel·lents agitadors, no posseeixen la seva talla. En aquesta línia cal esmentar les figures de Suleimán Abú Gaith, portaveu d’Al Qaeda, i d’Omar Bakri. El primer va escriure el juny de 2002 tota una declaració del que significa avui la jihad a nivell global: “Els Estats Units són el cap de l’heretgia en el món modern i estan regits per un règim democràtic infidel basat en la separació de l’Estat i de la religió, i governats per gent que es recolza en lleis contraries als ensenyaments d’Al·là i que permet el que Al·là ha prohibit>. Aquest es el fonament per a la crida a que tota la terra es posi sota el mantell de l’Islam, <creat per a ocupar un lloc central i hegemònic>, i l’afirmació de que <tenim dret a matar, com a mínim, a quatre milions de nord-americans>.� (27) Pel que fa a Bakri, ha estat, juntament amb Abú Qatada y Abú Hamza “un tipus borni i amb un ganxo per mà� (28) el gran agitador, a nivell europeu, i especialment al Regne Unit del salafisme jihadista i de la concepció global d’aquesta. “Bakri era al capdavant de dos organitzacions religioso-polítiques, anomenades Hizb ul Tahrir, Partit de l’Alliberament, i Al Muhajirun, <els emigrants>, en referència a aquells que van acompanyar a Mahoma en el seu trajecte de La Meca a Medina (...) Les crides de Bakri no es limitaven a acabar amb jueus i cristians, sinó que pregonaven l’assassinat de tots els governants del món musulmà, titelles tots ells sense excepció d’Occident� (29). No podem menystenir de cap manera la influència d’aquests i altres clergues els quals, bevent, i fins i tot manipulant i radicalitzant les fonts, els autors esmentats, són els responsables de la manipulació ideològica dels joves terroristes que varen perpetrar els atacs a Madrid i a Londres, a més de liderar organitzacions que envien altres joves a lluitar a l’Iraq o allà on hi hagi un conflicte en el que estiguin implicats musulmans sunnites radicals. Les principals raons adduïdes per aquests propagandistes de la jihad global i, no ens enganyem, elements decisius en el procés de consolidació del fonamentalisme Islàmic han estat, i són, bàsicament: 1) Topada amb Occident, de la qual culpen els seus problemes. Al mateix temps que senten amenaçat el seu modus vivendi, la superioritat militar, tecnològica, científica i econòmica occidental conformen i sumen una “invasió cultural�. 2) Confrontació física amb Occident, la qual implica una càrrega emocional ja que representa un sentiment d’inferioritat davant la “superioritat� (en els termes explicats en el punt anterior) occidental. 3) Enfrontament amb els propis governs, els quals persegueixen, empresonen, torturen els militants islamistes. Sovint l’empresonament implica un canvi de visió del militant que fa que canviï els seus objectius primaris i passin de ser Occident, l’imperialisme i el sionisme pel govern del propi país, o a l’inrevés. 4) Dificultat d’integrar-se en la societat occidental. Polèmiques com la de l’ús del mocador a les escoles franceses, o les manifestacions contra l’escriptor Salman Rushdie a Gran Bretanya, radicalitzen els sentiments d’inferioritat i “forcen� molts joves a buscar en l’Islam una “superioritat� moral basada en la religió. 5) Les dues guerres del Golf. La primera va radicalitzar els fonamentalistes de tal manera que els va posar del costat d’un règim considerat fins llavors impiu pel seu laïcisme. La presència de tropes occidentals a la terra dels “Llocs Sants� (veure Annexe) va ser considerada com una traïció per part de les monarquies del Golf, principals financeres fins el moment de les activitats jihadistes especialment a l’Afganistan, i com una agressió contra tot el poble musulmà. La segona guerra del Golf, amb l’ocupació d’Iraq va suposar un revifament d’aquest sentiment d’agressió, i una excusa perfecta pels atacs massius contra Occident. Fou sota aquesta excusa que es varen justificar els atacs als metros de Madrid i Londres. Aquestes guerres varen provocar que tot conflicte amb un país o comunitat musulmana –Palestina, Txetxènia, Filipines, Iraq, etc.- sigui considerat un atac al conjunt del món musulmà. 6) El martiri en la lluita en defensa de l’Islam. Tot i que aquest és un tema que requereix, i que serà tractat de forma exclusiva, és important entendre que dintre de la ideologia jihadista donar la pròpia vida és el màxim exponent d’amor pel Alà i per l’Islam. La manipulació d’aquest fet per part dels propagandistes, així com les recompenses promeses als suïcides un cop arribat al paradís, són elements a tenir en compte per a comprendre no tant sòls la psique d’un jihadista radical, sinó també el seu modus operandi, i la importància d’analitzar la ideologia que l’empeny cap a la pròpia mort alhora que es desprecia absolutament la dels demés. Aquest és, exposat de forma esquemàtica i bàsica, el corpus ideològic, religiós, i emocional, sota el que es mouen els terroristes jihadistes. El present article és tan sols un intent d’aclarir, de fer una mica entenedor, si això és possible, què és el que porta joves musulmans d’arreu del món a matar éssers humans de forma indiscriminada, i fins i tot, a immolar-se ells mateixos en nom d’una causa determinada. Notes: 1- Horrie, Chris; Chippindale, Peter, ¿Qué es el Islam?, Alianza Editorial, Madrid, 2005, pag. 71. 2- �bid, pag. 71. 3- Schweitzer, Yoram; Shay, Shaul, The globalization of terror, The International Policy Institute for Counter-Terrorism-Transaction Publishers, Herzliya 2003, pag. 26. 4- Laqueur, Walter, La guerra sin fin. El terrorismo en el siglo XXI, Destino, Barcelona 2003, pags. 41-42. 5- Kepel, Gilles, La jihad. Expansió i declivi de l’islamisme, Empúries, Barcelona 2002, pag. 282. 6- Schweitzer, Shay, pag. 11. 7- Kepel, pag. 71. 8- Horrie, Chippindale, pag. 245. 9- Kepel, pag. 71. 10- Laqueur, pags. 43, 44, 45 11- Kepel, pag. 42. 12- Kepel, pag. 49. 13- Laqueur, pag. 51. 14- Kepel, pag. 348. 15- Per a una visió molt complerta dels conflictes a Afganistan, veieu Ahmed Rashid, Los Talibán, Península, Barcelona. 16- Kepel, pag. 51. 17- Kepel, pag. 53. 18- Kepel, pag. 54. 19- Laqueur, pag. 74. 20- Schweitzer, Shay, pag. 22. 21- Laqueur, pag. 74. Per a més informació sobre el personatje, veieu www.islam.org.au/articles 14/azzam.html. i www.calvin.use.edu). 22- Laqueur, pag. 75. 23- Schweitzer, Shay, pag. 23. 24- Kepel, pag. 544. 25- Gunaratna, Al Qaeda’s Ideology, a Current trends in islamic ideology, Hudson Institute, pag. 63. 26- Schweitzer, Shay. 27- Laqueur, pag. 82. 28- Laqueur, pag. 95. 29- Laqueur, pag. 95.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more