Imprès des de Indymedia Barcelona : https://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
Es poden reformar les Espanyes?
per Ferran 08 feb 2006
Aquesta setmana a l'AixòToca (www.aixotoca.com) han penjat aquest article:
Podria escriure sobre el vaixell enfonsat al Mar Roig o sobre les caricatures de Mahoma. Podria fer un article insultant a l'àrbitre que ens va expulsar de la Copa del Vividor o, fins i tot, podria fotre a caldo al vividor del Rei d'Espanya... Però no em ve de gust. Tinc ganes de parlar de l’Estatut de Catalunya -el del País Valencià és tan depriment que mereix una menció especial-. Som-hi, l'Estatut de Catalunya que tenim a dia d'avui és poca cosa ¿Com podem aceptar aquesta baixada de pantalons? ¿Què podem fer? ¿Quan ens deixarem d'hòsties? ¿Quan entendrem que reformar l'Espanya del toro és perdre el temps? Vés a saber. Sembla ser que aquestes preguntes no tenen resposta, almenys a hores d'ara. Mentrestant, passen els dies i aquí estem: esperant (...)

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Es poden reformar les Espanyes?
per mus 08 feb 2006
També podies haver pujat a l'Aconagua i tirar-te des de dalt i així evitar-nos les teves paranoies !
Re: Es poden reformar les Espanyes?
per XEVI83 08 feb 2006
DIFICIL HO TENIM. NO VAL LA PENA. TIREM PEL DRET: INDEPENDÈNCIA!!
Re: Es poden reformar les Espanyes?
per oriol illa 09 feb 2006
Semblava que ZP era més que una marca. Semblava que era un president demòcrata i amb sensibilitat. Semblava que les esquerres castellanes fraternitzarien amb les esquerres periferiques a la forma que ho fan les esquerres de qualsevol país democràtic del món. Semblava que l’Estatut recolzat pel 90% de la legítima cambra catalana, tot i ser difícil, podia encetar un veritable procés federalitzant a l’estat espanyol. Però també semblava que el consens i la unitat dels partits catalans era determinant. Semblava que la història no ens la tornaria a jugar. Semblava que érem un país com qualsevol altre quan crèiem que en temes de país, dretes i esquerres anaven juntes. En definitiva, semblava que sobre l’escenari, s’hi interpretava política en majúscules. La política bilateral. La política que es fa a consciència, amb principis i dignitat nacional. Malgrat tot el vent que bufava en contra. Malgrat la caverna i la Brunete. Malgrat la COPE i l’exèrcit. Malgrat els bisbes i el PP. Però un cop més el realisme polític d’Étienne de La Boétie, guanya l’idealisme polític de Thomas More. Un cop més el pragmatisme guanya l’utopia. Un cop més el simulacre guanya a la imatge. Un cop més, la semblança de Plató, perd la jugada davant el maquillatge de Maquiavel. El pacte PSOE-CiU torna a escapçar un cop més les legítimes aspiracions del nostre poble. És la trista història d'un país que sembla voler creure’s a sí mateix. Un país venut, de voltes a la força, de voltes de bon grat i a canvi d'engrunes. És el mercadeig de la dignitat nacional a canvi d’interessos particulars. S’ha transaccionat un estatut per un acord de legislatura que probablement caducarà abans de signar-se. S’ha acceptat un finançament vertebrat a partir de l’IRPF, quan dos dies abans el Ministre Solbes va asseverar-nos que rebaixaria els trams, per tant que es recaptaria menys. Aquest és l'esforç de tota una generació feta a l'ombra del president Pujol i que ens deixa com a herència un estatut conjuntural, de pas, de transició cap a una nova edició del “cafè per a tothom�.
ZP, a diferència d’Aznar, és un polític demòcrata convençut. Segurament també republicà. Però potser inconscient de la deslleialtat que suposa desdir-se d'un compromís dit i reiterat a Barcelona en campanya primer i a Palau de la Generalitat en la constitució del govern tripartit després. Tampoc queda massa ben parat el president de la Generalitat a qui, després de relacions realment complicades amb el Govern d'Espanya, queda despullat en tot aquest procés, tot i que ell s'hi resisteixi a admetre-ho. El govern del PSOE, el seu govern, ha pactat a esquenes seves, amb l'oposició, sabent que salvant-se uns, els d'allà, podrien perdre els altres, els d'aquí. No hi pot haver excuses. Si n'hi ha, son per justificar el coup militar i mediàtic. Potser quan el simulacre guanya a la imatge, el desenmascarament és la solució. Potser serà la única possibilitat de no trair-nos els principis ni la dignitat nacional. Perquè al cap i a la fi, el país és la gent, el país no és cap quimera ni entelèquia. I traint al país, es traeix a la gent. Hi ha l'esperança d’una revolta silenciosa i democràtica d'un poble madur que no acceptarà gat per llebre. Serà trist però, com deia aquell poeta de Berga, determinats polítics pretendran fer-nos veure blanc, el que tota la vida ha estat gris, amb aquesta paleta de colors que és la Constitució.
Re: Es poden reformar les Espanyes?
per Pere 09 feb 2006
Tots el paisos que han tingut un imperi, encara que ara no siguin res al panorama mundial, continuen tenint una actitut imperialista cap als altres pobles...Turquia, Espanya,Mongolia...
Sindicato Sindicat