|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
"Houston, tenim un problema...": 'Andalusos de Catalunya' - 'Fariseos en Catalunya'
|
|
|
per Monfà |
07 feb 2006
|
|
Dos articles que tracten alhora sobri com són les coses, com es presenten i com s'usen i utilitzen. Un s'ha publicat en la premsa andalusa. Un altre en la catalana. |
"Houston, tenim un problema..."
Dos articles que tracten alhora sobri com són les coses, com es presenten i com s'usen i utilitzen. Un s'ha publicat en la premsa andalusa. Un altre en la catalana.
Estaria de més dir-lo, però si de cas i com el qual els col·loca en el fòrum és andalús, explicitar que reproduir-los aquà no significa estar d'acord ni identificar-se amb alguna o cap de les opinions expressades.
Salutacions
MonfÃ
Reforma de l'estatut catalÃ
'ANDALUSOS' DE CATALUNYA"
Diario de Sevilla (y demás diarios del grupo Joly: Diario de Cádiz, Granada Hoy, Málaga Hoy, Huelva Información, Europa Sur, El DÃa de Córdoba, Diario de Jerez)
lunes, 6 de febrero de 2006
Dels gairebé set milions de persones que resideixen a Catalunya, 845.000 van néixer a Andalusia (a la fi dels anys 70 van arribar a ser 1.300.000). Si afegim els seus descendents, els catalans d'origen andalús són un component bà sic per a entendre l'important increment poblacional que s'ha produït a Catalunya, a Barcelona i la seva provÃncia principalment, en la segona meitat del segle XX. La polèmica sobre la reforma de l'Estatut català ha obert un debat especial en el seno de les comunitats andaluses: els *andalusos (andalusos en català ), en general, no reneguen dels seus orÃgens però defensen els drets adquirits com ciutadans catalans. El debat adquireix més virulència en el seno del Partit Socialista de Catalunya (PSC), el partit més votat pels andalusos.
El president de la Federació d'Entitats Culturals Andaluses de Catalunya (FECAC), Francisco GarcÃa Prieto, és possiblement una de les persones més influents en el seno de les comunitats andaluses. Aquest onubense nascut en La Dehesa, un llogaret de Rio Tinto, va arribar a la presidència en 1986 i des de llavors va construir una federació que en l'actualitat té adscrites 84 associacions per tot el territori català i que atresora una gran influència social i polÃtica. "Sóc de naixença andalús, però català de drets i obligacions", assegura. "En la reforma de L'Estatut ha tingut un gran protagonisme Manuela de Madre, que és andalusa, i el president de la Junta, Manuel Chaves, també ho ha fet possible, i això ens dóna certes garanties que estarà dintre de la Constitució i que no es llevarà ni una pesseta a Andalusia", explica per a justificar el seu suport inicial. "No anem a permetre un *cerrojazo a la solidaritat: la comunitat que més té, ha d'aportar ara mateix més. No es pot oblidar que Catalunya és el que és grà cies a l'esforç de molta gent que vam venir de fora", agrega.
GarcÃa Prieto va prendre especial protagonisme quan la FECAC va començar a organitzar a principis dels 80 la Fira d'Abril de Catalunya, a imatge i semblança de la sevillana: "La nostra Fira és reflex d'una Catalunya oberta, moderna i pròspera, i suposa una de les aportacions de la cultura andalusa a la catalana, sense oblidar la Nadal, la Setmana Santa i la nostra gastronomia", afegix.
En dues associacions de la FECAC, la penya Antonio Mairena de L'Hospitalet de Llobregat i en l'Associació Cultural Andalusa Plaça de Macael de Esplugas, en el cinturó metropolità de Barcelona, la reforma de l'Estatut català la veuen com una mica aliè als problemes quotidians que sofreix la majoria dels ciutadans: habitatges, salaris, immigració, etc..., però es mostren *expectantes per conèixer el text final de l'acord. Això sÃ, en general, rebutgen la campanya contra els productes catalans, critiquen majorità riament la postura *apocalÃptica del PP, no veuen amb bons ulls el caire nacionalista del PSC i la seva aliança amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i creuen que Andalusia, al final, pot sortir afavorida d'aquest procés de reformes estatutà ries iniciat a Catalunya. Francisco Pegalajar, assessor de GarcÃa Prieto i president de les associacions andaluses d'Hospitalet, considera que "el problema és més polÃtic que social" i rebutja, igual que tots els directius de les dues associacions citades, que la situació creada pot provocar la tornada d'alguns andalusos que s'asseuen incòmodes.
Juan José Guisado, president de la Casa d'Andalusia a Barcelona i empresari, no és de la mateixa opinió. Segons el parer d'aquest cordovès nascut en Doña MencÃa, alguns s'estan plantejant regressar pel caire nacionalista que està prenent Catalunya. "En el meu cas, el meu andalucisme i el meu catalanisme acaben on es qüestiona a Espanya; aquà sóc espanyol", explica per a deixar clara la seva postura. Amo de l'empresa '*Eurolotes', Guisado, no obstant això, no comparteix la campanya contra els productes catalans: "Quan es diu que no es begui cava català , s'està dient que no es begui cava espanyol".
Per a Manuel G. RodrÃguez, taxista nascut a AlmerÃa però amb mitja vida a Catalunya i votant del PP, la situació és "més greu encara del que sembla". "El tripartitt -agrega- està buscant l'autodeterminació de Catalunya i la ruptura d'Espanya, i Zapatero i el PSOE ho estan permetent. El que ocorre és que aquà tots els mitjans de comunicació estan comprats i l'únic que diu la veritat és la COPE".
En les antÃpodes de la FECAC se situa LluÃs Cabrera i la resta de membres de 'Els Altres Andalusos', que rebutgen frontalment la representativitat dels andalusos a Catalunya que s'atribuïx la federació que presideix GarcÃa Prieto. Pròxim a ERC segons els seus detractors -ell se sent llibertari català -, Cabrera, nascut en Arbuniel, un poble proper a Jaén, i propietari d'un taller de música molt prestigiós a Barcelona, es defineix com un *andaluño -"sóc català a Catalunya i andalús a Andalusia", diu-, assegura que el món andalús aquà renda i interessa i ho certifica referint-se a la Fira d'Abril que se celebra ara en els terrenys del Fórum: "Monopoli de la FECAC en totes les casetas del recinte en relació amb la venda de begudes i tapes (magatzem regulador); exempció de les taxes municipals per ocupació d'espai públic; convenis sucosos amb la Generalitat, Diputació i Ajuntament, a més d'altres suports vinculats amb les infraestructures; pagament municipal directe del caché dels artistes que actuen en la carpa de la Federació; cobrament "a precari" del cà non a feriantes i mesoneros; campanya publicità ria de promoció i difusió de la Fira a cà rrec del Departament d'Imatge i Comunicació del consistori barcelonÃ". D'altra banda, dóna suport la reforma de l'Estatut perquè és l'única forma de corregir el dèficit fiscal que sofreix Catalunya. "Aquà 4 més 4 no sumen 8, sinó que donen com resultat 5", sentencia aquest *joÃo convers, com es autocalifica en la seva aportació al lliuro Els Altres Andalusos i al col·lectiu del mateix nom.
L'actual PSC neix de la conjunció de tres col·lectius socialistes: el PSC-Reagrupament, d'extracció nacionalista i que estar liderat per Josep Pallach; el PSC-Congrés, compost per fills de la burgesia il·lustrada i catalanista menjo Raventós, Serra, Nadal, Obiols i Maragall, i la Federació Catalana del PSOE, de Josep MarÃa Triginer, que aglutinava als treballadors afiliats a la UGT i representava a la majoria dels emigrants d'Andalusia i de la resta d'Espanya. Actualment, en el PSC conviuen en la seva classe dirigent representants de la burgesia catalanista i els hereus de l'antic PSOE i el moviment obrer espanyol. AixÃ, Pasqual Maragall és el president; José Montilla, natural de Iznájar (Còrdova), és el secretari general, i De Mare, nascuda a Huelva, és la vicepresidenta.
En les últimes eleccions a la Generalitat, el PSC va tornar a ser el partit més votat, una vegada més grà cies al vot de Barcelona i la seva provÃncia, on es concentra el major nombre d'emigrants andalusos, però CIU va anar de nou el qual més escons va assolir. No obstant això, l'acord amb ERC i Iniciativa per Catalunya (Esquerra Unida) va permetre a Maragall accedir a la presidència de la Generalitat i engegar la reforma de l'Estatut amb el respatller del nou president del Govern, el socialista José Luis RodrÃguez Zapatero.
En tot aquest procés, Manuela de Madre, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet des de 1991 a 2002, ha resultat decisiva al costat de José Montilla al cedir dintre del PSC davant les pretensions més nacionalistes de Maragall. Molt volguda a Catalunya pel seu tarannà i pel seu 'resistència crònica' a la fibromialgia que pateix, la onubense destaca que en la polèmica de l'Estatut "la comunitat andalusa no ha estat separada del poble català ". "En les últimes setmanes, en els contactes que he tingut amb associacions regionals, amb germanors com la rociera de Santa Coloma, els únics dubtes que m'expressaven era pel terme nació, però ja se sap que no va en l'articulat i que no té, per tant, efectes jurÃdics, i em demanaven, això sÃ, que no li féssim mal a José Luis (RodrÃguez Zapatero)", cita la vicepresidenta del PSC aquests com únics retrets que ha escoltat en aquests dies per part de la comunitat andalusa.
De Madre se sent catalana i subratlla que el mestissatge és la mà xima aportació andalusa a la Catalunya actual. "Però no podem oblidar que vam portar també una determinada filosofia de vida, la creació de centres culturals, l'associacionisme i el compromÃs polÃtic en els partits d'esquerres i l'obrer entorn dels sindicats. Hem millorat l'espècie", sentència.
Francisco Hidalgo Gómez, delegat de la Junta d'Andalusia per a les comunitats andaluses de Catalunya, València i Balears, militant del PSC i president del col·lectiu socialista Gresol, es mou entre el moviment associatiu, la representació institucional i la milità ncia socialista.
Aquest cordovès de Posadas té, a més, l'honor d'haver estat un dels dos diputats que el Partit Socialista Andalús (PSA) va treure en les eleccions a la Generalitat de 1980, amb uns 70.000 vots. Adscrit actualment al sector majoritari del PSC que encapçala Maragall grà cies al suport que li brinden els andalusos José Montilla i Manuela de Madre, Hidalgo rebutja que l'acord arribat per RodrÃguez Zapatero i CIU posi a Catalunya als peus de l'autodeterminació. "El terme nació només apareix en el preà mbul i no en l'articulat; per tant no té cap validesa jurÃdica. El senyor Alfonso Guerra fa poc els peus del tiesto i s'hagué de callar quan algú li va recordar que fa uns anys ell va definir a Catalunya com una nació. AL final, en l'articulat, el que va a quedar és una proposta anterior del PP, que es va formular quan estava en el Govern el senyor Aznar", explica amb un verb molt polÃtic. "Quant al finançament, per tots és sabut que existeix una gran descompensació entre els impostos que paguem i el que ens costen els serveis. Només n'hi ha prou amb fer una fotografia a la mateixa hora d'una autopista de peatge a Catalunya i una autovia a Extremadura: aquà apareixeran mil cotxes i allà un", agrega aquest cà rrec de confiança de la consellera de Governació, Evangelina Naranjo Taronger.
Dintre del PSC, dos grups crÃtics, 'Ã?gora socialista' i 'Socialistes en positiu', estan clarament en contra de les tesis que mantenen Maragall, Montilla, De Mare i el propi Gentilhome. José Castellà no, membre fundador de la primera corrent, andalús de Écija i dirigent històric del PSOE a Catalunya, considera que la reforma de l'Estatut és "en realitat un Estatut nou, uneixi Constitucioncilla catalana de la senyoreta Pepis que ataca les competències de l'Estat". "El dèficit fiscal és una gran mentida, ja que no pot vincular-se al territori sinó a les persones. I si paguem més, és perquè guanyem més", afegix.
Castellà no culpa de la deriva nacionalista del PSC als dirigents del cinturó industrial, entre els quals destaca a Manuela de Mare. "El seu paper resulta patètic i vergonyós; s'ha mogut a cavall de la immigració en Santa Coloma, i ara està bolcada amb Maragall i els seus contra els ciutadans no nacionalistes". A més, demana "a Chaves, Ibarra i companyia que tinguin un gest, que vagin més enllà d'unes meres declaracions perquè les coses comencin a canviar a Catalunya". "Amb aquest PSC, l'Estat i el PSOE ho van a passar molt mal", sentència.
Castellà no emmarca les seves crÃtiques dintre de les conductes que han d'imperar en una esquerra democrà tica com la socialista i es desmarca del PP, "la radicalitat del qual i cerrilidad ho fan estèril per a combatre eficaçment aquesta ofensiva nacionalista a Catalunya".
Des de la segona corrent socialista crÃtica, Pedro Gómez Carriezo, nascut català però de pares andalusos, se sent en l'actual Catalunya com "si estiguéssim en la clandestinitat", mentre "els genets de marrada -Montilla, De Mare, etc...-es limiten a mantenir-se en la seva muntura, al servei de 'establisment' catalanista que formen Maragall, Obiols i companyia, i no representen a la gent que en veritat li ha votat, que no és nacionalista". "El 89% de la classe polÃtica catalana ha donat suport un Estatut identitario i això no és versemblant, no quadra amb la realitat social de Catalunya. CIU i ERC formen part de la Catalunya profunda i el PP fa el que pot, però el qual falla en veritat és el PSC, que no representa a qui ha de representar", insisteix.
Mentre l'Estatut està en portes de trà mit parlamentari, els afins de les tesis oficialistes del PSC esperen que es faci valer l'acord entre RodrÃguez Zapatero i CIU i que ERC se sumeix a ell. Els socialistes catalans crÃtics es mobilitzen entorn d'històrics dirigents del PSOE per a intentar avortar-lo i maduren, de cara al futur, la iniciativa Ciutadans per Catalunya, un moviment heterogeni antinacionalista integrat per Arcadi Espasa, Francesc de Carreres, Félix Ovejero i altres que pogués acabar en partit polÃtic. El PP, per la seva banda, crema els seus últims cartutxos amb una campanya de recollida de signatures que va iniciar el dimarts a Cadiz el seu president, Mariano Rajoy, per a exigir un referèndum nacional.
http://www.diariodesevilla.com/diariodesevilla/articulo.asp?idart=241884
FARISEOS EN CATALUNYA
Francesc de Carreras –
La Vanguardia, 02/02/2006
El ministre Jordi Sevilla, en conversa privada, va assegurar el dilluns al secretari general de Comissions Obreres, José MarÃa Fidalgo, que José Montilla no tenia moltes possibilitats de presidir la Generalitat per la seva condició de "charnego", és a dir, per no haver nascut a Catalunya. A l'endemà , Sevilla es va ratificar en la seva opinió i va afegir que Montilla compartia també aquest criteri.
En canvi, segons La Vanguardia d'ahir, les reaccions de la classe polÃtica catalana han estat de "estupor". Joaquim Nadal, portaveu del Govern, va manifestar que "a Catalunya tots tenim clar que pot ser candidat a president qualsevol ciutadà que visqui i treballi a Catalunya, ara i fa dècades". El conseller Josep Bargalló va afirmar que el terme "charnego" està "fora de l'imaginari dels catalans". Felip Puig, en nom de CIU, després d'assegurar que "l'expressió no forma part del lèxic de Catalunya", va declarar que "totes les persones tenen les mateixes possibilitats de promoció social, econòmica i polÃtica amb independència del seu origen".
Si no fora perquè des de fa anys és evident que a Catalunya hi ha una veritat oficial i una veritat real, el que em causaria estupor serien les paraules de Nadal, Bargalló i El Puig. Ara bé, potser en una qüestió formal tinguin raó: la paraula charnego no sol ser utilitzada avui en públic per les seves connotacions discriminatòries en nom d'una correcció polÃtica que en la Catalunya oficial es cuida molt. Però en la selecció de certs cà rrecs públics, les prevencions sobre la idoneïtat d'un candidat en el cas que no sigui català de naixença segueix sent una de les regles no escrites de la polÃtica catalana. Charnegos, doncs, en aquest món, com les meigas, haver-los, haylos.
Per exemple, en resposta a les paraules de Sevilla, Carod-Rovira va presumir abans-d'ahir que de moment "l'únic candidat charnego a la presidència de la Generalitat sóc jo". Efectivament, aixà és: el seu pare va néixer a Aragó i la seva mare a Catalunya. Però fixin-se: no es fa cridar Carod Rovira sinó Carod-Rovira, amb guió entre ambdós cognoms. A què respon aquest significatiu detall?. Molt probablement per a deixar clar que el seu origen és també català : si bé el seu pare és un Carod aragonès, la seva mare és una Rovira catalana, potser emparentada amb Rovira i Virgili. Estem, doncs, salvats: amb aquestes credencials un pot ja circular còmodament pels passadissos de la polÃtica catalana.
Vegem-lo des d'altre angle: els cognoms dels membres del Govern català . Aquà va la llista: Maragall i Mira, Bargalló i Valls, Ciurana i Saragossa, Simó i Castell, Huguet i Biosca, Mieras i Barceló, Castells i Oliveras, Cid i Pañella, Carretero i Grau, Tura i Camafreita, Vallès i Casadevall, Milà i Solsona, Nadal i Farreras, Saura i Laporta, Geli i Fà brega, Rañé i Blasco, Solà i Ferrando. Si no m'equivoco, tots nascuts a Catalunya, excepte Mieras i Solà , que han nascut, respectivament, a Balears i a la Comunitat Valenciana i són, per tant, catalanoparlants. En fi, que no passa gens, que tot pot ser una casualitat, que fins i tot alguns d'aquests cognoms no semblen ser originà riament catalans. Però no em negaran que no deixa de ser sorprenent que no aparegui cap Sánchez, González, RodrÃguez, Pérez, MartÃnez o GarcÃa, els quals més abunden, amb gran diferència, en la guia telefònica.
Per tant, potser no caldria mostrar estupor per les paraules de Sevilla, sinó pel fet que entre els membres del Govern de Catalunya no figuri cap cognom acabat en z. Tot això potser confirma la probable vigència d'aquella famosa frase d'Antonio Santiburcio, dirigent del PSC prematurament mort, que al ser preguntat per les seves possibilitats de ser candidat a alcalde de Barcelona, atès que era el mà xim dirigent del seu partit en la ciutat, va respondre: "Lamentablement, un immigrant a Catalunya encara no té possibilitats d'aspirar a ésser ni alcalde de Barcelona ni president de la Generalitat". Davant aquestes paraules, un conegut arquitecte va comentar: "Però qui és aquest Santiburcio?". Només li faltava afegir: amb aquest cognom no pot aspirar a no-res.
Però la vida polÃtica oficial de Catalunya està repleta de fariseÃsmo i hipocresia i el polÃticament correcte és negar que existeixi la discriminació per origen. Com també és polÃticament correcte dir que els causants de la crispació són el PP i la Cope sense tenir en compte la molt copiosa contribució catalana. Per exemple, es comenten un dia després d'un altre en les tertúlies televisives i radiofòniques els insults i el llançament d'ous que rebre fa uns dies el diputat del PP Jorge Fernández-DÃaz per part de joves independentistes? Ho han condemnat amb claredat els seus col·legues dels altres partits?. O bé altre fet encara més escandalós: els grollers insults pronunciats per l'actor Pepe Rubianes en un programa de TV3 davant la passivitat del presentador Albert Om. No sé si vostès s'han assabentat, però mereix un parà graf a part.
Va dir Rubianes, a mitjan tarda, davant l'audiència catalana: "Que es vagin a prendre pel cul aquests espanyols, tant de bo els explotin els collons i vagin al cel els seus collons, es vagi a la merda la puta Espanya". I va prosseguir: "Catalunya dóna per a mejar a mitjan Extremadura, ni els gossos feroços o *rabiosos mosseguen la mà que els dóna per a mejar". S'imaginen que algú en la resta d'Espanya digués el mateix de Catalunya i dels catalans?
En Catalunya no es crispa l'ambient!. Fariseos.
FRANCESC DE CARRERAS, es catedrático de Derecho Constitucional de la UAB
http://www.lavanguardia.es/web/20060202/51231531627.html
(miembro del colectivo españolista Ciutadans per Catalunya)
Sobre los apellidos
JORDI CARRERAS - 03/02/2006
SANT QUIRZE DEL VALLÈS
Duran Lleida, De Madre, Fernández Teixidó, Montilla, Corbacho, Sánchez Llibre són cognoms tan catalans com els Mas, Pujol, Piqué, Maragall, Clos, etcétera. En l'à mbit laboral, comparteixo el treball amb cognoms com Sánchez, Hurtado o Moreno, i també amb Roig, Tarrés o Sallent. Tots tenim les nostres responsabilitats, inquietuds i idees, sense perjudicis sobre el cognom o origen. De Carreres (2/II/2006) sembla utilitzar perversament les paraules d'un ministre irresponsable per a aflorar un conflicte inexistent en una societat integradora com la nostra. Catalans som tots, independentment del seu origen i el seu ideari polÃtic. Comparteixo la crÃtica de l'autor sobre la nostra irresponsable classe polÃtica i alguns actes i comentaris deplorables i condenables. De totes maneres, seria desitjable que De Carreres valorés alguns tics d'extrema dreta que s'estan donant fora de Catalunya. Fins a en un teatre infantil de Múrcia es pregona el anticatalanisme amb diners públics.
Si l'autor vol formar un partit polÃtic, em sembla molt saludable. Ara, no barregin la diversitat de Catalunya amb la polÃtica. Dediquin esforços a proposar idees per a resoldre el veritable boicot de l'Estat durant aquests últims 25 anys, el dèficit d'infraestructures i transport públic en comparança no amb les comunitats amb menys riquesa, que evidentment necessiten de la solidaritat, sinó amb la de Madrid.
http://www.lavanguardia.es/web/20060203/51232593107.html
_________________ |
Mira també:
http://www.andalucialibre.tk
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: "Houston, tenim un problema...": 'Andalusos de Catalunya' - 'Fariseos en Catalunya'
|
|
per Quim |
07 feb 2006
|
|
La clau es la llengua. No es pot acceptar Catalunya sense aprende la seva llengua. Per aixo els jutjes i militars mai s'integraran, perque no entenen aixo., per a ells la llengua catalana nomes es folklore. |
|
Re: "Houston, tenim un problema...": 'Andalusos de Catalunya' - 'Fariseos en Catalunya'
|
|
per Monfà |
07 feb 2006
|
Ocorre que ni el país del visitant -Andalusia- ni el país visitat -Catalunya- són "països normals" perquè cap dels dos té un Estat nacional propi.
Ocorre també que les relacions entre ambdós països són complexes i múltiples, pel passat i pel present i perquè encara sent un ric i l'altre empobrit, ambdós formen part avui del mateix Estat espanyol que els nega als dos reconeixement ple de la seva personalitat nacional i dels drets conseqüents.
Un element especial d'aquestes relacions per a ambdues parts -que no es pot oblidar- és que les més importants comunitats andaluses en l'exterior resideixen a Catalunya, on viuen 743.516 persones nascudes a Andalusia (10,91% de la seva població total); 223.271 a el País Valencià (4,9%, aneu); 91.543 a Balears (9,58%, aneu), que sumats donen un total de 1.058.330 andalusos nascuts a Andalusia residents en els Països Catalans. Se suposa que ha de ser fàcil entendre que totes aquestes dades objectives donen a la presència d'independentistes andalusos en un fòrum català un sentit especial i alguna singularitat que no pot produir-se en una hipotètica presència en un fòrum, per exemple, escoces.
La nostra raó d'ésser és negar i combatre la españolitat a Andalusia (i per extensió també a Catalunya atenent als interessos andalusos entre els nostres compatriotes emigrats allí). Llocs a buscar espanyols creo que gents d'antiga soca catalana com Pujol, Maragall, Mas, Duran Lleida, el comte de Godo, Piqué, els presidents de la Caixa o dels venedors de cava, entre molts altres, han fet molts més meritos per a merèixer el qualificatiu de "espanyols" que els independentistes andalusos.
Quin defensa de la "españolidad" pot haver en qui a Andalusia -ull- defensen públicament que el català sigui l'única llengua oficial de Catalunya, el que per cert no fa cap de les forces polítiques representades en el Parlament de Catalunya, inclosa ERC?.
Una posició que implica políticament defensar sense ambigüitats que els castellanoparlants a Catalunya no tenen cap dret lingüístic originari personal o col·lectiu a Catalunya més enllà dels quals pragmàticament tingui a bé concedir-los la nació catalana en el seu conjunt, si ho considera convenient als seus interessos i el seu projecte nacional. És a dir, assumir que és just i democràtic que en la seva recerca de normalització lingüística Catalunya pogués prendre totes les mesures que estimés oportunes -incloent hipotèticament algunes de caràcter coactiu com per exemple vincular drets polítics i de ciutadania a coneixement i ús oral i escrit del català- entenent que el realment injust i l'antidemocràtic és l'actual situació de co-oficialitat. Això és propi de "espanyols"?.
Tan difícil o incomodo és entendre que entre el "charnego" (espanyol) i el "andaluso" (assimilat que no integrat) -que semblen les dues úniques opcions existents en els caps d'alguns catalans de curts abastos- hi ha una tercera posició possible que és l'andalusa en relació a aquests assumptes?. O el que és el mateix, que hagi andalusos que igual que no volen que hagi més espanyols -catalans inclosos- que vengen a Andalusia a espanyolitzar en l'ensenyament o en la funció publica, entenen que els catalans vulguin pel seu costat que la seva nació sigui una nació normal.
La questió de la llengua em suggereix dues apreciacions, una personal i altra general. La personal és que -encara que el saber no ocupa lloc- sent andalús i resident a Andalusia sense projecte de traslladar-me a Catalunya amb entendre i llegir català ja m'és suficient i no entra entre les meves prioritats posar-me a aprendre a escriure en català. Llocs a estudiar llengües em posaria a millorar el meu curt angles o les meves nocions de francès o a aprendre àrab, que em semblen més *utiles.
A titulo general, estenc la reflexió. Pinso que -encara que pogués estudiar-se en les Universitats andaluses al nivell d'unes altres com per exemple l'hongarès o l'italià- a nivell general per a l'ensenyament dels andalusos el català no entra dintre de les llengües estrangeres prioritàries, que haurien d'haurien de ser l'angles -com llengua franca internacional- i l'àrab (aquesta ultima pel seu paper històric en la història d'Andalusia i sobretot pel seu lloc present i futur en el món actual i el veïnatge amb Andalusia) i en un segon nivell francès/alemany/rus. El que alguns federalistes han plantejat en alguna ocasió que s'estudiï en tot l'actual Estat espanyol, català o basc és un brindis al sol. A més, fins i tot una Catalunya independent segur que mantindria per pròpia voluntat i per raons de conveniència pròpia mirant a Amèrica Llatina, un ampli coneixement del castellà com llengua estrangera.
Seguint amb idees que poden resultar poc agradables a ulls catalans, creo que cal constatar que entre Andalusia i Catalunya i entre els independentistes conseqüents de les dues nacions hi ha alhora i simultàniament coincidència d'interessos i conflicte de posicions. I cal saber comportar ambdós plans, sabent prioritzar.
Entre els independentistes de debò d'ambdues nacions hi ha una convergència objectiva derivada del fet de compartir un enemic comú: Espanya i l'Estat espanyol.
Però també hi ha conflictes objectius i seriosa neci negar-los.
Contradiccions derivades, primer, del fet que Catalunya ha sortit més bienparada i beneficiada de la seva pertinença a l'Estat espanyol que Andalusia i això significa que cap independentista andalús seriós o conseqüent pot assumir el discurs victimista català sobre 'l'expoli fiscal' o similars.
Podem recordar sempre que un paràsit com Madrid creat per Espanya ha estat més beneficiat que Catalunya (i per cert, totes les propostes catalanes afavoreixen específicament a Madrid pel seu propi plantejament i lògica fins al moment) però no podem obviar la realitat històrica i present en tant Catalunya segueixi formant part del mateix Estat que Andalusia i això significa, per exemple, que en tant Andalusia no rebés compensacions significatives en forma de concert econòmic propi hem d'oposar-nos als privilegis aliens, siguin de les comunitats autònomes basques o de Catalunya i als discursos que pretenen justificar-los. No per solidaritat, que no creiem que hi ha existit ni existeixi ni reclamem, sinó per criteris de devolució i justícia.
Això implica defensar davant els andalusos que se senten andalusos a Catalunya i que ara són ciutadans de Catalunya que no donin suport -per exemple- ni l'actual pacte estatutari Zapatero-Més ni tampoc la versió cuatripartita que va aprovar el Parlament català, que vénen a coincidir a apostar per perpetuar l'actual repartiment de papers dintre de l'Estat espanyol en perjudici d'Andalusia.
Altra contradicció prové de l'existència d'una Diàspora andalusa a Catalunya que pel seu origen històric no pot valorar-se d'igual manera que altres immigracions posteriors, ni A Catalunya ni A Andalusia. Des d'aquí podem entendre que allí se de el asimilacionisme exprés o atenuat (tipus El Altres Andalusos) però encara que defensem la integració i per tant rebutgem projectes espanyolistes tipus FECAC, no podem donar el salt a assumir ni defensar l'assimilació. En termes històrics i generals ocorrerà el que hagi d'ocórrer i els independentistes andalusos no tenim avui força per a determinar-lo a curt termini (tampoc segons sembla, els independentistes catalans de debò). Entretant, vam combatre el discurs "cavall de Troia" però també rebutgem el "*andalu güeno", vergonyant. El nostre model no és ni Justo Molinero ni García Duarte ni tampoc López Bulla ni Montilla ni de Madre, que coincideixen a utilitzar als andalusos com carn de cànon al servei de projectes aliens.
El nostre model ha de ser que els andalusos que resideixin a Catalunya -com en qualsevol altre país- sàpiguen, entenguin i usin habitual i correctament la llengua del país de residència i participin de la seva cultura, sense per això abandonar, abdicar ni renunciar a la seva cultura o a la seva identitat nacional originària ni als seus vincles amb Andalusia, lluitant per aconseguir una situació digna i prospera d'Andalusia que els permeti realment disposar de llibertat per a optar on vincular-se establement emocional i materialment.
El va desafiar que compartim independentistes andalusos i catalans és saber conviure amb ambdós plànols -sense ocultar-los- sabent alhora prioritzar el que objectivament ens fa coincidir en un costat de la barricada. Si la tasca pròpia dels andalusos és barallar contra la catalanofobia que tan negativa és per als mateixos interessos nacionals d'Andalusia, el va desafiar especifico per als catalans és saber diferenciar les posicions andaluses de les espanyoles i encara més, entendre i assumir fins que punt aquestes poden ser beneficioses i claus per a l'èxit dels quals tenen com objectiu real i no només retòric aconseguir la independència catalana.
Per això creo modesta i respectuosament que una presència independentista andalusa en un fòrum català com aquest no és una presència qualsevol.
Salutacions desde Andalusia
Monfí |
|
Re: "Houston, tenim un problema...": 'Andalusos de Catalunya' - 'Fariseos en Catalunya'
|
|
per Apocalipsis |
07 feb 2006
|
|
Lee brutal critica, neeeen. Además, neeen, nadie lo había escrito antes, neeeen. La izquierda nacionalsocialista desde las prisiones, neeeen!. |
|
Re: Apocalipsis neeen
|
|
per Monfi |
08 feb 2006
|
Si tienes que decir algo ¿porque no lo dices claro y que se te entienda?.
¿Te da vergüenza? |
|
Re: "Houston, tenim un problema...": 'Andalusos de Catalunya' - 'Fariseos en Catalunya'
|
|
per 33 i res més |
08 feb 2006
|
Mentre s'aboquin diners a la feria d'abril i els polítics no defensin els costums i la llengua catalana estem ben perduts.
Catalunya catalana! ni un euro per la feria d'abril, qui vulgui fira q vagi a Sevilla i millor q no torni
33 amunt!!! |
|
Re: Drogues per tothom!
|
|
per candid |
08 feb 2006
|
Millor que els hi donem als Pets, als Gossos, als Sopa de Cabra, Lax and Busto i altres "genis" dels roc català els diners dels impostos de tothom.
Així es moriran avans per sobredosi de cocaina... |
|
Re: Los 33 deberÃan pedirle comisión al PP
|
|
per Monfà |
08 feb 2006
|
Los 33 más tonticos no pueden ser.
Se habla de cositas serias y lo unico que se les ocurre es meterse con la Feria de Abril.
Más bien parece que su prioridad es el odio a los andaluces que la independencia de Cataluña. |
|
|
