Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal : criminalització i repressió : immigració : pobles i cultures vs poder i estats : guerra
Defensem els drets nacionals i socials dels pobles
05 feb 2006
Amb les rotundes declaracions de Zapatero segons les quals la reforma estatutària pactada amb Mas ha de durar dècades i âpot ser per a sempreâ? hem vist confirmar-se no només el tancament ràpid de la porta que va obrir la seua retòrica de lâEspanya âpluralâ? sinó també, i sobretot, la seua aposta decidida per privilegiar lâaliança amb CIU i, més enllà dâaixò, per una mirada més a la dreta que, de passada, li permeta aprofitar lâespai deixat per la bel·ligerància extrema del PP per a afeblir a aquest com alternativa de govern.

En efecte, que allò que es proclamava com âun nou Estatutâ? acabe sent un simple afegitó del text vigent des de 1979 per a incloure algunes noves competències i la cessió de la gestió dâun percentatge una mica major de determinats impostos, és un resultat que està molt per sota de les expectatives obertes per un procés que alguns creien que podia obrir fins i tot una veritable âsegona transicióâ? en tot lâEstat. Ni en el plànol simbòlic -la paraula ânacióâ? no apareixerà probablement ni tan sols en el preàmbul-, ni en el competencial, institucional o financer ha estat respectat el projecte -ja retallat per a ajustar-se als límits constitucionals- del parlament de Catalunya; per això és fàcilment comprensible que fins al mateix Josep Piqué sâhaja precipitat a entrar en lâacord i que Ibarra i Bono hagen mostrat la seua satisfacció pel resultat assolit. Enfront dâaquest nou âconsensâ? està sorgint un rebuig significatiu des de Catalunya completament legítim i que esperem sâexpresse amb força en la manifestació convocada a Barcelona aquest 18 de febrer sota el lema âSom una nació i tenim el dret de decidirâ?. A això se suma lâhoritzó dâun referèndum en aquesta Comunitat sobre el pacte aconseguit que pot convertir-se en una desautorización popular -expressada sota distintes formes de vot o abstenció- a les elites signants dâaquest. Caldrà veure si la direcció dâERC és capaç de mantenir fins al final la posició crítica que li ha forçat a mantenir la majoria dels seus militants o si, per contra, cedeix a lâinterès per mantenir la seua parcel·la de poder dintre del Tripartit en nom de la âgovernabilitatâ? i del consens.

Però és que a més el desenllaç dâaquest procés obliga a concloure ja que tampoc per a Euskadi es veuran satisfetes les esperances que siga acceptada una nova proposta que, àdhuc arribant a contar amb major consens que el Pla Ibarretxe, continga lâexigència del seu reconeixement com poble amb dret a decidir el seu futur. A mitjà termini, doncs, frustrada la perspectiva dâun Estat federal plurinacional, és previsible que malgrat els intents per esmorteir les tensions per part de Zapatero, CIU i PNB, les demandes de major autogovern i dâautodeterminació des de, almenys, Catalunya i Euskadi seguiran manifestant-se amb força i aspiraran a anar més enllà dels límits constitucionals i de la timidesa mostrada per la majoria dels partits catalans.

No és casual tampoc que el procés de negociació del Estatut haja coincidit amb una mesura tan greu i simbòlica en el plànol social com lâacomiadament de 646 treballadors i treballadores de SEAT, pactat amb les direccions sindicals i amb el beneplàcit de la Generalitat. Es verifica aquí també la distància enorme entre el presumpte âintervencionismeâ? del Estatut en el seu apartat de drets i deures -que probablement es veurà, a més, rebaixat en la seua versió final- i una pràctica que ni tan sols pot ser qualificada de âsocial-liberalâ?. Per això no té sentit que forces com ICV-EUiA seguisquen participant en aquest govern i, el que és pitjor, es mantinguen al marge del moviment de solidaritat que sâestà desenvolupant al voltant del col·lectiu de treballadors afectat.

La complicitat dels governs de lâEstat i de Catalunya amb empreses transnacionals com la Volkswagen en SEAT apareix més evident encara en el cas dâunes altres amb âseu-mareâ? en el nostre país, com és el cas de REPSOL i la política de xantatge i pressió que estan començant a exercir ja sobre el nou govern bolivià de Evo Morales. De nou aquí podem comprovar que lâinterès âgeneralâ? del que ens parla Zapatero és, més aviat, el dâunes multinacionals que no estan disposades a renunciar als seus enormes beneficis derivats de lâexpoliació dels béns comuns dels pobles, tot i que la voluntat de reapropiació dâaquests es recolze en uns resultats electorals aclaparadorament favorables.

Les âreformesâ? laboral i fiscal anunciades reflecteixen igualment nous passos endavant en aquest camí dâadaptació a les exigències del empresariat i del capital financer i especulatiu, sense que les direccions dels sindicats majoritaris sâatrevesquen a sortir de les seues tímides protestes verbals i passen a lâacció. Aquesta passivitat sâestà convertint en una veritable anomalia en comparança fins i tot amb països clau de la Unió Europea, on les mobilitzacions sindicals contra la directiva Bolkestein i les polítiques neoliberals dels seus respectius governs estan recobrant un nou impuls. Ãs responsabilitat, per tant, de lâesquerra sindical i dels sindicats minoritaris prendre iniciatives que, sense caure en el sectarisme, contribuesquen a generar accions de solidaritat amb lluites com la dels treballadors i treballadores de SEAT i, més enllà dâaquesta, afavoresquen la reactivació dâun moviment obrer combatiu i a lâaltura dels reptes dâun capital cada vegada més insaciable en la seua obsessió per augmentar la seua taxa de benefici.

Hi ha altres temes que estan també en lâagenda política i sobre els quals caldrà pronunciar-se des de lâesquerra anticapitalista i alternativa. Lâavantprojecte de Llei de Dependència, per exemple, es presenta solemnement com el quart âpilarâ? de lâEstat de benestar (com si lâeducació, la sanitat i les pensions, sotmeses totes elles a una deterioració creixent, ho foren en la pràctica) però la seua lectura obliga a constatar tant el biaix sexista que el recorre com la disposició a afavorir a un sector privat disposat a trobar en âels serveisâ? que âregulaâ? una nova font de beneficis entre la clientela amb recursos per a pagar-los.

Si el futur que es presenta davant una majoria social és el dâuna creixent precarietat i inseguretat respecte al gaudi i exercici de drets socials fonamentals, el panorama es fa més ombrívol per a aquells adolescents i joves que, en la seua lluita per la supervivència quotidiana, acaben veient-se afectats per la proposta governamental de reforma de la Llei de Responsabilitat Penal del Menor. Perquè, com han denunciat ja diversos col·lectius socials i el Grup dâEstudis de Política Criminal, aquest avantprojecte sâaparta fins i tot de la Convenció internacional de drets del nen i aposta per un enduriment de les penes que es concreta, entre altres mesures, en la possible rebaixa de lâedat penal a 12 anys i en una política dâinternament en presons per delictes de petita gravetat, renunciant així a atallar les causes de les seues accions i, sobretot, a la necessitat dâadoptar polítiques socials i educatives de prevenció i reinserció. També en això el govern sembla disposat a cedir al populisme punitiu de la dreta i dâun sector de lâopinió pública, seguint així un camí perillós que no farà més que afavorir lâextensió dâuna falsa âcultura de la porâ? enfront dâaltres col·lectius, com ja succeïx amb la població immigrant.

Un repàs a la situació que vivim en lâEstat espanyol no pot fer-se al marge del que està ocorrent en el món. Perquè si lâaixafador triomf electoral de Evo Morales a Bolívia demostra lâextraordinària força arribada a pels moviments socials en aquest país i confirma la possibilitat real dâavançar cap a la construcció, almenys en el continent llatinoamericà, del âsocialisme del segle XXIâ?, en lâaltre costat del mapa lâèxit electoral de Hamas en Palestina revela els efectes reactius de lâestratègia de âguerra permanentâ? de Bush i Sharon i el fracàs polític de la direcció dâAl Fatah. En aquestes condicions, les amenaces de les grans potències nuclears, com EEUU i la Unió Europea, a Iran apareixen com una cínica farsa incapaç de desviar lâatenció davant el polvorí que les seues pròpies polítiques generen i dâocultar davant els seus propis pobles la seua doble vara dâamidar a lâhora de tractar amb els seus âenemicsâ?. Ãs per tant obligació de lâesquerra anticapitalista i alternativa contribuir a reconstruir, juntament amb la diversitat de xarxes i organitzacions socials que sâhan trobat ja en el Fòrum Social Mundial de Bamako i Caracas i que aviat ho faran a Karachi, un ampli moviment de solidaritat i convergència amb els pobles dâAmèrica Llatina i dâOrient Mitjà en la lluita contra la guerra, lâimperialisme i el capitalisme neoliberal.
Mira també:
http://www.nodo50.org/espacio/

This work is in the public domain
Sindicat