|
|
|
|
|
Anàlisi :: globalització neoliberal |
|
Andalusia en Dades - AndalucÃa en datos (Població, emigració/immigració; subordinació nacional, subdesenvolupament i Dependència)
|
|
|
per Andalucia Libre |
02 feb 2006
|
|
Articulo sobre Población y Economia de Andalucía, publicado en Andalucía Libre nº 262, 20 de abril de 2005. Traducido al catalán por Internostrum. |
|
Andalusia en Dades
Andalusia Lliure
Recentment s'han produït noves publicacions i actualitzacions estadístiques sobre Andalusia, que poden consultar-se en la paginas de l'Institut Nacional d'Estadística de l'Estat espanyol i de l'Institut d'Estadística d'Andalusia. Després de repassar-les, ens ha semblat d'interès exposar algunes dades que poden ser útils per a ajudar a configurar la nostra imatge nacional. Amb tot, volem advertir d'entrada, que convé assumir-los amb una certa prudència. A part de les nostres possibles fallades interpretatius o comptables a l'exposar-los -que hem intentat evitar, lògicament- cal tenir en compte els canvis successius de criteris per a la seva elaboració -subjectes a consideracions que poden ser científiques, però també polítiques- i també la insuficiència o falta d'algunes dades primàries -per manca o inexistència documental- o les contradiccions segons les fonts, que poden afectar a la seva qualitat final, tant en l'aspecte quantitatiu com analític.
Població
L'actualització del Padró d'Habitants de 2004 (INE) ens oferix, amb tot, algunes dades interessants sobre la població andalusa. Això és així, fins i tot si tenim en compte que és evident que les seves xifres no reflecteixen en part substancial als immigrants de fora de l'Estat espanyol en situació il·legal a Andalusia, que per raons derivades de les seves circumstàncies i inestabilitat en uns casos i també seguint orientacions d'algunes ONGs, en uns altres, no han tingut fins a la data especial interès per inscriure's. L'actual Procés de regularització d'estrangers en curs -que requereix aquesta inscripció- és molt possible que aporti aviat noves dades a aquest particular, acostant una mica més el reflex estadístic a la realitat.
També cal contar a l'hora d'establir nacionalitats que el Padró o els altres suports existents no tenen en compte la autoconsideración nacional dels subjectes. Només oferixen dades sobre el seu país de naixença i ciutadania estatal (i encara cal buscar en altres fonts quan ocorre que no es corresponen ambdues, per a esbrinar si el fet prové de nacionalitzacions de forans o de la tornada d'autòctons o dels seus fills). Aquestes falles afecten específicament a Andalusia a l'hora de quantificar globalment les seves nacionals fora d'Andalusia (quants andalusos de la Diàspora es consideren andalusos i quants dels seus fills?) i també a l'hora de valorar les migracions a Andalusia provinents dels països d'acollida per a distingir amb seguretat entre tornades d'andalusos de primera o segona generació i la pura instal·lació d'estrangers.
Una estimació usual sobre l'emigració andalusa en el segle XX -no en temps remots sinó bé propers- la xifra en prop de dos milions i mig de persones; alguna cosa així com si algú hagués deportat en massa a tota la població de les actuals províncies de Jaén, Granada i Còrdova, deixant-les completament buides.
Segons l'informe del IEA, Un segle de demografia a Andalusia(1), Andalusia perd entre 1911 i 1940 -durant la Monarquia i la II República espanyoles- 226.033 persones; després, 229.115 andalusos es van durant els anys de la fam i la repressió massiva del primer franquisme entre 1940 i 1950.
Durant aquests primers anys el franquisme espanyol no induïx a l'emigració andalusa, al contrari, posa dificultats (salvoconductos, devolucions forçoses, etc) doncs requereix aquí de molta mà d'obra barata perquè Andalusia produeixi els productes agraris i miners amb que equilibra la balança exterior espanyola. El canvi de política emigratoria es produïx quan el Règim franquista -seguint directrius que es recolliran després en l'Informe del Banc Mundial de 1962- aposta per la seva inserció exterior i pel cridat "desarrollismo", que segons el costum secular, per a Andalusia significarà més subdesenvolupament.(2) Cessen els obstacles i es dóna via lliure que els andalusos acudeixin en massa com força de treball a les fabriques de Catalunya o Euskadi; a les empreses que el Règim induïx a obrir a Madrid i a cobrir les necessitats de mà d'obra d'Europa occidental (algunes estimacions parlen de 600.000 emigrats a França, 300.000 a Suïssa i 200.000 a Alemanya, per aquestes dates). Les remeses de divises produïdes per aquesta emigració andalusa exterior -sempre controlades per bancs no andalusos- financessin com propina el desenvolupament industrial d'uns altres.
Així, en aquestes dècades, que obrirà formalment el Pla d'Estabilització de 1959, es van successivament d'Andalusia, 596.620 (1951-1960); 809.181 (1961-1970) i 345.427 (1971-1980). En total, un saldo negatiu net que es quantifica en un mínim acreditat de 2.206.000 persones per a Andalusia entre 1911 i 1990. Aquest mateix informe estima les tornades entre 1981 i 1991 en 146.700, repartits entre 122.534 provinents d'altres nacions de l'Estat espanyol i 24.166 de l'exterior. A més, segons la Junta d'Andalusia, entre 1992 i 2002 van regressar altres 43.598 andalusos, el que en conjunt fa ascendir el numero total de retornats en els últims 20 anys a 190.298, bona part dels quals -entorn d'un 70%- són pensionistes ja jubilats.
Avui dia, segons les dades del Padró de 2004 i del Cens de residents en l'estranger, Andalusia és una Nació de 8.543.088 persones, de les quals 6.782.791 viuen en la seva Pàtria (prenent com criteri definidor en tots els casos només als nascuts a Andalusia i sense contar als seus descendents). Això vol dir que, almenys, 1.760.297 andalusos encara viuen en la diàspora i no han pogut tornar A Andalusia, un 20,6% de la nació. Les més importants comunitats andaluses en l'exterior resideixen a Catalunya, on viuen 743.516 (10,91% de la seva població total); 223.271 a el País Valencià (4,9%, aneu); 91.543 a Balears (9,58% aneu), que sumats donen un parcial de 1.058.330 andalusos residents en els Països Catalans. En Madrid, viuen 282.664 andalusos (4,86%) i 53.103 a Euskadi (1,96%). En França, es registren 31.181; 22.631 a Alemanya i 20.531 en l'Argentina.(3)
En Andalusia consten com residents en 2004, 7.687.518 persones (un 17,79% del total de l'Estat espanyol, que ascendeix a 43.197.684). És a dir, 904.727 de qui viuen aquí han nascut fora (siguin descendents andalusos retornats o estrangers), que es poden agrupar en 416.892 nascuts fora de l'Estat espanyol i 487.835 dintre de les seves fronteres. D'aquest total de registrats, 321.570 no tenen ciutadania espanyola i d'aquests, al seu torn, 116.236 són ciutadans d'algun dels 25 estats de la Unió Europea.
De tots els nascuts fora i per citar algunes dades significatives, 266.741 provenen del que pogués denominar-se "Espanya Profunda" (on al seu torn, viuen 166.463 andalusos). De Madrid -que podria associar-se a l'anterior concepte, però que per poder incloure retornats de segona generació se cita aquí a part- vénen a més 81.514.
Nascuts a Catalunya que visquin a Andalusia, són 88.221 (sense que tampoc se sàpiga, quants són catalans i quants andalusos). De països d'on també caben tornades, procedeix citar que resideixen a Andalusia, 27.768 oriünds del País Valencià; 10.837 de Balears o 28.436 d'Euskadi. Com punt de comparança prenent com referència altre país d'emigració on el desplaçament d'andalusos és anecdòtic, anotar que hi ha 22.000 gallecs a Andalusia i 11.000 andalusos a Galícia. Nascuts al Marroc estan inscrits com residents a Andalusia 79.552 (dels quals amb ciutadania marroquina, 54.162); una diferència quantitativa en la qual se sumen marroquines naturalitzats i antics colons de l'època del Protectorat. Amb passaport de Gran Bretanya, hi ha 47.136 (on potser s'inclogui també als andalusos amb estatus gibraltareño residents a aquest costat del Reixat). Nascuts a Argentina, es conten 32.563 (dels quals 8.000 tenen ciutadania espanyola i 24.562, no). Tambien hi ha empadronats 24.063 persones de l'Equador i 17.770 de Colòmbia (en ambdós casos, amb excepcional i significativa majoria de dones); 13.000 de Romania i només 15.642 de diversos països d'Àfrica, una xifra registrada cridanerament baixa.
Aquestes dades de l'INE indiquen que, almenys, el 88,23% de la població empadronada a Andalusia en 2004 és andalusa d'origen o el que és el mateix, que el 11,77% podria no ser-lo. En 1996, segons el mateix suport, era el 91,42%; el que suposa que en vuit anys s'ha incrementat la població nascuda en l'estranger en un 3,19% del total. En 1996 estaven registrades a Andalusia 620.561 persones nascudes allèn les nostres fronteres; de les quals 171.460, de fora de l'Estat espanyol, sent 89.641 els residents amb altres ciutadanies estatals. Com resum indicatiu i per a comparar creixements, apuntar que en aquesta data constaven 24.039 amb passaport britànic; 36.731 nascuts al Marroc, dels quals 13.676 tenien passaport marroquí; 6.703 nascuts a Argentina (dels quals 2.073 no tenien ciutadania espanyola) i tot la resta de Sudamérica només sumava conjuntament 1.818. De Romania, apareixien 116. En 1991 -només fa tretze anys- segons dades de la Direcció general de Migracions espanyola, residien a Andalusia un total de 48.772 persones amb altres ciutadanies i havia, per exemple, inscrits només 7.000 marroquins, 1.854 argentins o 1.044 britànics treballant a Andalusia. Les dades il·lustren l'abast de l'ona immigratòria i el seu desenvolupament comprimit en pocs anys.
A data d'avui, 2004, també podem comparar aquest 88,23% anteriorment citat, de residents a Andalusia andalusos de naixença, amb dades similars de percentatge d'autòctons a Balears (58%); Catalunya (64%); Euskadi, (74,65%) o Canàries (78,39%). Referent a això i per a fer-nos un quadre analític ajustat de la situació, podem i hem d'acompanyar sempre aquesta xifra amb la dada dels 1.760.297 andalusos que encara viuen en la diàspora i que no han pogut tornar A Andalusia (un 20,6% de la nació).
Les fonts, ja de per si insegures sobre altres aspectes, no oferixen fàcilment altres dades que podrien ser qualitativament molt interessants de conèixer, com el numero de funcionaris no andalusos (i especialment, professorat, donada la condició estratègica de l'educació per a la consciència nacional) que exerceixen a Andalusia o la distribució per nacionalitat dels quadres mitjos o de comandament en les empreses andaluses. Pot ser que en algun moment algun sindicat andalús satisfaci aquest va buidar documental, aplicant a la nostra situació nacional allò que tan bé descrivia la frase: "no és el mateix ser un francès a Algèria que un algerià a França", encara que sigui un exemple extrem i històricament superat. Altra dada qualitativa significatiu a documentar seria conèixer la nacionalitat d'origen dels parlamentaris electes per Andalusia -tant al Parlament andalús com a l'espanyol- o dels alcaldes i regidors de les ciutats andaluses de més de 50.000 habitants, la seva distribució partidària i si escau, la seva correspondència amb el percentatge dels seus connacionales residents a Andalusia. També tindria interès fer una comparança proporcionada amb el cas de la representació institucional i lloc social obtinguts pels andalusos residents en altres nacions.
Dependència
Tant a l'hora de valorar la generació i persistència de la nostra Diàspora com la funció i lectura de les distintes immigracions, hem de tenir presents altres magnituds per a incardinar-les en un context equilibrat.
A manera de mostra, les Sèries actualitzades de l'Enquesta de població activa-base 2001, ens diuen que en 1996 l'Estat espanyol reconeixia a Andalusia una mitjana d'uns 900.000 aturats -el 32,87% de taxa d'atur- en tant la mitjana espanyola baixava al 22%, deu punts menys
Ara, en 2004, amb una taxa d'activitat mitja del 53,6%, recuentan a Andalusia una mitjana anual d'uns 568.000 aturats, el 17,06% (que puja al 22,86% entre les dones) mentre la mitjana estatal baixa al 11%. Per a fer-se una idea total de la situació andalusa convé tenir present que aquest 17,06% nacional inclou becs provincials com Cadis, 21,30%; Còrdova, 20,83%; Jaén, 18,40%; Huelva, 17,49% o Sevilla, 16,43% i comparar aquest resultat nacional d'atur amb els quals fixa la mateixa font per a Madrid, 6,63%; Balears, 7,57%; Catalunya, 8,84%; Navarra, 4,68% o fins i tot Galícia, 12,51%. De les noves ocupacions generats a Andalusia entre 1995 i 2002, el 24,4% estan en la Construcció, que pugen al 32,07% si incloem els adscrits al sector Immobiliàries.
L'ocupació a Andalusia -com a conseqüència de la nostra dependència i subordinació- és també de qualitat qualitativament inferior.
La precarietat és un tret nacional que roman a traves dels diversos règims espanyols i impregna a la societat andalusa, amb múltiples conseqüències en tots els ordenis. Així ho demostra la mateixa EPA-2004 (INE) en el seu quadre Distribució d'assalariats per sexe, tipus de contracte i comunitats autònomes que reconeix a Andalusia un 44,3% d'ocupació precària temporal -967.200 treballadors- sobre el total nacional d'assalariats mentre la mitjana estatal descendeix al 30,6%, és a dir, hi ha un 13,7% més a Andalusia. La dada de temporalitat en l'ocupació entre les dones andaluses -per a avís de les feministes no cooptadas pel règim- és encara més escruixidor: estan precàries el 47,6% (382.700), mentre la mitjana espanyola baixa al 33,5%.
Tampoc està de més realitzar un mínim recorregut comparatiu estatal per a així situar en el seu just abast la nostra singularitat nacional. Així, en la Cort de Madrid l'ocupació temporal és del 20,6%, un 23,7% menys que a Andalusia o el que és el mateix: a Andalusia hi ha més del doble d'ocupació precària que en la urbs creada i alletada per Espanya. En Catalunya, la dada és del 21,9%, un 22,4% menys que a Andalusia; a Euskadi, el 26,9%, un 17,4% menys; a Balears, un 29,1%, el 15,2% menys; fins i tot a Galícia amb un 34%, hi ha un 10,3% menys i a Canàries, amb un 39,1%, un 5,2% menys.
Tambien el salari mig distingeix als andalusos. Tot i que és obvi que aquestes mitjanes són sempre enganyoses, donen certa idea de conjunt. Així, segons l'estudi de l'INE, Comprat de treball i pensions en les fonts tributàries de 2002 i recordant que substancialment el cost de la vida és similar a escala estatal, resulta que el salari mig anual andalús ascendeix a 11.428 euros, mentre la mitjana estatal se situa en els 14.370, és a dir, els andalusos guanyem com intervé el 79,5% que els espanyols, 2.942 euros menys anuals. Les dones andaluses, novament, estan específicament encara pitjor: la seva mitjana retributiva nacional és de 8.631 euros, 2.544 euros menys. Si procedim a algunes comparances a manera d'exemple, el quadre global encara resulta més tétrico: a Madrid, el salari mig puja a 18.770 euros anuals, 7.342 euros més que els andalusos o el que és igual, els andalusos guanyem com mitjana només el 60,8% del que es paga a Madrid. En Catalunya, es cobra una mitjana de 16.042 euros, 4.614 euros més que a Andalusia; a el País Valencià, 13.285 o a Balears, 13.590. De totes aquestes magnituds referides es desprèn també -entre altres possibles consideracions- l'inqüestionable fracàs, la demagògia discursiva i el constatable caràcter nociu de tot el sindicalisme espanyol a Andalusia -sigui en la seva versió neovertical (CCOO-UGT), sigui en unes altres que es presenten com més a la seva esquerra- i conseqüentment l'evident necessitat per a la classe obrera andalusa de dotar-se d'un sindicalisme nacional de classe independent, no sucursalista i de construir un marc andalús de lluita de classes, des del qual soscavar primer i destruir després l'expoli i la discriminació espanyoles sobre Andalusia.
En un plànol complementari, la Comptabilitat Regional d'Espanya Base 1995/Sèrie 1995/2004 (INE), en la seva qualificació per PIB per capita en Paritats de Poder Adquisitiu, prenent com base 100 la mitjana de la UE a 25 Estats, situa a Andalusia en 2000 al 68,1% (Estat espanyol, 91,7%, a 23,6 punts per damunt); en el Terme mitjà 2000-2002, Andalusia es queda en el 69,3% (Estat espanyol, 92,9%, a la mateixa distància). Per contrast, la Cort de Madrid en similars dates té respectivament el 122,9% i 124,7%; Catalunya, 110,2% i 110,9%; Balears, 115,9% i 116%; el País Valencià, 87,8% i 89%; Euskadi (sense Navarra), 115,6% i 115,2%; Canàries, 87,2% i 87,8% i Galícia, 72,8% i 73,4%. Amb aquestes dades, només Andalusia i Galícia (més un parell de regions espanyoles) compleixen els requisits que permeten accedir als Fons Europeus per al període 2007-2013 (menys del 75%) encara que el cridat "efecte estadístic" conseqüent a l'annexió de l'Est europeu avança -com ja avança la previsió de 2003- que aquest serà, en tot cas, l'ultimo. A titulo de curiositat, la CRE avança que el PIB a preus constants d'Andalusia va ascendir en 2002 a 77.138.176.000 d'Euros, mentre que el de l'Estat espanyol a 556.651.000.000, és a dir, que el PIB andalús va suposar el 13,85% de l'espanyol.
Coneixent només aquestes dades -i molts altres més que podrien sumar-se, com el pes de l'economia submergida o les condicions laborals en horaris, seguretat i intensitat del treball, etc, que també mostren el signe de la desigualtat- es conclou fàcilment que el independentismo andalús no és una estratègia i un projecte amb raons només basades en el passat, en la història o la cultura sinó també en el present i en el futur i que neix i es nodreix del conjunt de les condicions reals de vida de la nació andalusa.
Així mateix, amb aquest quadre general resulta obvi que els andalusos de la diàspora, de fet, no tenen llibertat per a retornar i reestablecerse en la seva Pàtria, si aquest anés el seu desig. Això implica, per tant, que les "assimilacions", "integracions" o "marginacions" dels andalusos en altres nacions han de reconèixer-se i analitzar-se sempre sobredeterminadas i condicionades per aquesta situació nacional de perpetuació de la dependència produïda per la dominació espanyola (que també pertoca a altres camps, aquí no abordats, com la usurpació i alienació cultural).
També es desprèn de tots aquestes dades que la immigració ha de ser considerada a Andalusia singularment; sense assimilar-la a la qual es produïx en altres realitats nacionals bé distintes, sense diluir-la en el tòpic políticament correcte o veure-la deformada amb els anteojos apriorísticos dels quals creuen en el pecat original i sempre caminen buscant on flagel·lar-se -vingui o no a conte- sigui per a reclutar nous fidels o per a guanyar-se el seu particular paradís imaginari, estenent indiscriminadament la seva particular mania penitencial a qui no tenen culpa ni responsabilitat alguna.
Aquí a Andalusia la immigració no és conseqüència del desenvolupament -com va poder o pot ser en altres països i èpoques- sinó del subdesenvolupament i serveix per a afermar-lo; afavorint la consolidació de l'intercanvi desigual, els baixos salaris, la precarietat i l'economia submergida, nodrida entre altres fonts gràcies al Subsidi Agrari. Amb 568.000 aturats i almenys 1.760.297 andalusos encara avui fora del seu país; amb els nostres salaris miserables i ocupacions precàries i amb el preu de l'habitatge que retenen el creixement de la nupcialidad i la natalitat andaluses -per no seguir indefinidament afegint raons- resulta empíricament fals afirmar que Andalusia necessiti objectivament immigrants. A part de l'habitual i escassament citada instal·lació de quadres de comandament forans, més correcte seria dir que el que l'economia depenent andalusa ha demandat en els últims anys -donat el paper adjudicat a Andalusia pel capitalisme espanyol i per la UE- són més semiesclavos, disposats a treballar en condicions comparatives de sobreexplotació (tot i que, subjectivament, els resultin tolerables per referència a les encara pitjors dels seus països d'origen). Procedeix doncs distingir amb nitidesa entre la supressió d'una vergonyosa situació sobrevinguda -indigna per a tota la nació i especialment negativa per a la força de pressió de la seva classe obrera- de qualsevol seguidismo neoliberal que deixi la determinació del nostre futur nacional al albur dels interessos de qui controlen el mercat. La necessària estabilització de tots els treballadors estrangers ja instal·lats a traves d'una ultima regularització efectiva i general pot ser una via per a la seva integració social i si escau possible futur accés a la ciutadania i assimilació nacional, però ha d'acompanyar-se de l'exigència del dret d'Andalusia com nació a decidir sense limitació exterior alguna la seva política immigratòria i així poder tallar d'arrel una espiral incontrolada -que fins i tot hi ha qui frívolament vol indefinida- que gens positiu justifica en cap ordre.
Aquesta és en alguns traços, a manera d'aperitiu i a partir d'algunes dades proporcionades per institucions espanyols o sotmeses, la realitat de l'Andalusia Imparable que ha construït el PSOE durant els últims 25 anys (amb l'ajuda del PA durant vuit). La imatge que resulta d'aquest repàs precipitat amb tota seguretat podria detallar-se i completar-se quantitativa i qualitativament, per poc que hagués economistes i experts universitaris andalusos que es dediquessin amb consciència patriòtica a aquesta feina.(4)
Andalucía en Datos, Andalucía Libre nº 262, 20 de abril de 2005
http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/msg/317/
Otros articulos sobre Financiación, Desigualdad, Dependencia.
- Fondos europeos, robos españoles e impotencia andaluza, Andalucía Libre nº 81, 5 de Marzo de 2001
- Financiación autonómica: Variantes de expolio y Alternativa nacional, Andalucía Libre nº 89, 27 de Mayo de 2001
- Acuerdos de financiación Autonomica: Andalucía sigue expoliada, Andalucía Libre nº 97, 22 de Agosto de 2001
- Asuntos financieros España-Andalucía, Andalucía Libre nº 136, 23 de Septiembre de 2002
- La decadencia economica andaluza, Andalucía Libre nº 146, 1 de Diciembre de 2002
- Economía y Estatuto, Andalucía Libre nº 211, 31 de Diciembre de 2003
- Cataluña, Las Cuentas Claras /Amnesia catalana y desvergüenza española, Andalucía Libre nº 210 (29/12/2003)
- Financiación autonómica: Entre ladrones y consentidores, Andalucía Libre nº 215, 18 de enero de 2004
- Ajustando Cuentas, Andalucía Libre nº 216, 24 de enero de 2004
- Andalucía en desventaja [Resumen de situación economica], Andalucía Libre nº 223, 23 de febrero de 2004
- Estafa contra Andalucía: Chaves y Zapatero pactan la devolución de sólo 2.500 millones, Andalucía Libre nº 240, 2/6/2004
- Por Andalucía; Vota No a la Constitución Europea, Andalucía Libre nº 257, 16 de febrero de 2005
------------------------------------
A N D A L U C I A L I B R E
* Sitio: http://www.andalucialibre.tk
* Alta: andalucialibre-alta ARROBA eListas.net |
Mira també:
http://www.andalucialibre.tk
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La Decadència Econòmica Andalusa
|
|
per Santiago Roldan, Juan Muñoz i Angel Serrano |
02 feb 2006
|
Andalusia - D'ahir a avui
LA DECADÈNCIA ECONÒMICA ANDALUSA
Santiago Roldan, Juan Muñoz i Angel Serrano*
EL PAÃ?S | Economia -
L'economia andalusa es troba sumida en un procés de regressió que arrenca des de lluny i adquireix senyals d'identitat des que s'inicia la industrialització espanyola amb una dinà mica pròpia, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX.
La història de la decadència andalusa coincideix, precisament, amb el desenvolupament del capitalisme espanyol, en tant que, fins a llavors, l'economia andalusa ocupa un *primerÃsimo lloc -generalment desconegut- entre les diferents regions i nacionalitats espanyoles. Encara en 1800, segons estimacions de J. Plaza Prieto, el producte brut d'Andalusia ascendia al 24,75% del total espanyol, mentre que, per exemple, Catalunya només sumava el 8,28% -una tercera part del producte brut andalús- i el PaÃs Basc el 2,02%, dades tots ells que, a pesar de la seva limitada fiabilitat, revelen una considerable distà ncia entre Andalusia i la resta de les regions espanyoles. Només Sevilla, que ocupava el primer lloc entre totes les provÃncies espanyoles, absorbia un 14% del producte brut total, superant amb escreix a tota Catalunya i PaÃs Basc juntes. Fins i tot en els començaments del procés d'industrialització, Andalusia aconsegueix encara èxits importants amb les primeres factories metalúrgiques de les provÃncies de Mà laga i Sevilla, que forcen -en la primera meitat del segle XIX- el que Jordi Nadal, catedrà tic de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha denominat la« industrialització del Sud-est».
Però tanta fortuna s'esvaïx en poc temps, justament quan el procés d'industrialització arrenca definitivament. A partir de llavors -i ja sense solució de continuïtat durant més de cent anys- la sort es torna d'esquena per a Andalusia. AL final d'aquesta etapa, segons les més recents estimacions del servei d'estudis del Banc de Bilbao, el producte brut d'Andalusia havia descendit al 12% del total, mentre que la provÃncia de Barcelona s'havia situat en el 16%, i la de Biscaia per sobre del 4%. Només la provÃncia de Madrid conta amb un producte brut -gairebé el 17 % del total- que supera ja al de tota Andalusia.
Per la seva banda, l'evolució de la població és una dada més que significatiu dels desequilibris espacials i la concentració de la producció: mentre que Madrid, Barcelona o Biscaia han vist multiplicada la seva població per més de set des dels començaments de la industrialització espanyola, la d'Andalusia -a pesar del seu més elevada taxa de natalitat- només s'ha duplicat en el mateix perÃode.
El resultat és que, en 1975, la renda *per *cápita d'Andalusia se situa en 103.103 pessetes, molt per sota de la mitjana nacional -144.731 pessetes- i fins i tot per sota de la mitjana d'altres dues regions, Castella la Vella-León i Castella-la Manxa, que han travessat també una progressiva i accentuada decadència.
Especialització productiva i dependència comercial
Andalusia es troba, doncs, insereix en un procés de regressió estructural que no pot explicar-se al marge de l'altre procés que segueix l'economia espanyola a partir de la segona meitat del segle XIX. No es tracta aquà d'abordar una anà lisi detinguda d'aquests factors, però no es pot ometre el simple esment d'alguns d'ells. AixÃ, és obligada la referència a l'explotació colonial de l'excepcional riquesa minera d'Huelva, Jaén, Còrdova, Sevilla, Granada, etcètera, en tant que l'economia andalusa es converteix en el principal *abastecedor de matèries primeres minerals que van a facilitar l'enlairament industrial de determinades metròpolis. Tot això, després del triomf revolucionari -curiosa «paradoxa» per a Andalusia- de 1868. No menys importà ncia té en l'explicació del subdesenvolupament andalús la gran propietat *latifundista que diversos autors, com MartÃnez Alier, Malefakis, Antonio Bernal, Manuel Artola o les obres ja clà ssiques de Pascual Carrión han valorat amb precisió.
I, finalment, tampoc pot oblidar-se la progressiva articulació d'un sistema proteccionista, propiciat pels interessos sectorials que dominen el procés d'industrialització (metalúrgics, siderúrgics, tèxtils, etcètera), que assegura avantatges comparatius als interessos industrials enfront dels agraris andalusos. Referent a això, convé recordar que el reiterat pacte de la restauració, entre agraris i industrials, va anar sempre menys avantatjós per als primers, que es veuen obligats, en diverses ocasions, a acceptar acords netament favorables als segons. Bastaria una referència als nombrosos debats que susciten els aranzels de 1891, 1906 i 1922, o a la simple composició de la junta d'aranzels i valoracions, o a l'examen dels seus acords, per a comprovar fins a quin punt van sortir perjudicats els interessos de la burgesia andalusa.
Les conseqüències de tot això són à mpliament conegudes: a) La balança comercial d'Andalusia amb l'exterior és fortament depenent en béns d'alt valor i productes manufacturats, a més de béns de capital, però també en productes elaborats del propi sector agrari. b) La balança de dependència sectorial és fortament *excedentaria, el que significa que són molt més importants i nombroses les exportacions de *inputs -que són elaborats i transformats en altres regions- que les importacions d'aquests mateixos productes.
Finalment, l'anà lisi de les relacions *intersectoriales a través de les taules *input-*output -recentment elaborades per l'Institut de Desenvolupament Regional de la Universitat de Sevilla i el Departament de PolÃtica Econòmica de la Universitat de Mà laga- revela l'escassa articulació existent en l'economia andalusa, que es comporta en la prà ctica com una estructura productiva tÃpica d'un à rea subdesenvolupada.
També els fluxos financers han contribuït en el cas d'Andalusia -com en les restants regions endarrerides- a accentuar la dependència econòmica respecte als centres industrials que protagonitzen el creixement econòmic de les últimes dècades. Gran part de l'estalvi de la regió s'ha canalitzat cap a inversions en els centres industrials que han concentrat el capital i la mà d'obra. AixÃ, les dades relatives a la distribució provincial del crèdit -utilitzats amb les degudes excepcions, doncs no sempre els crèdits concedits o amatents s'inverteixen en les provÃncies que es concedeixen- i les xifres corresponents de dipòsits confirmen aquesta hipòtesi.
Com pot observar-se en el quadre nombre 2, Madrid, Barcelona i Bilbao estan rebent, a través de la banca privada, importants recursos financers que són en gran part captats en espais econòmics subdesenvolupats. Concretament a Andalusia -vegi's el quadre nombre 2-, de cada cent pessetes dipositades en la banca, només s'inverteixen 74,7 pessetes, corresponent els majors desfasaments a AlmerÃa -de cent pessetes dipositades només 24,4 pessetes s'inverteixen en crèdits en la provÃncia-, a Granada (50,5 pessetes), a Jaén (64,5 pessetes), i a Mà laga (57,4 pessetes). En l'extrem oposat, Madrid absorbeix 143,3 pessetes en crèdits per cada cent pessetes en dipòsits; Barcelona, 121,3 pessetes per cada cent pessetes, i Bilbao, 180,5 pessetes per cada cent pessetes. En total, els citats centres aporten el 46,1 % dels dipòsits bancaris, mentre que reben en crèdits el 63,9 %.
Aquests transvasaments de fluxos financers s'accentuen a través de les Caixes d'Estalvis. Especialment, a causa del coeficient d'inversió obligatòria en valors computables de grans empreses que, en les últimes dècades, han canalitzat gran part dels recursos d'aquestes institucions financeres: més d'un 40 % fins a 1977, i entorn del 30 % en l'actualitat, com a conseqüència de les reduccions previstes per un decret d'agost de 1977. Com és ben conegut, les empreses els tÃtols de les quals han figurat tradicionalment com valors computables per a la inversió de les Caixes són grans societats (Alts Forns de Biscaia, *Iberduero, *Hidroeléctrica Espanyola, etcètera) la major part d'elles localitzades, o amb activitats predominants, fora de la regió. No en va, de les 1.200 grans empreses industrials, només 59 tenen el seu domicili social a Andalusia; només 31, a GalÃcia; 35, a Castella la Vella i León; mentre que, a Madrid, estan domiciliades 448; a Barcelona, 317, i a Bilbao, 83.
Els transvasaments de fluxos financers també s'accentuen a través del pla d'inversions -si és que aixà poden denominar-se- del *INI, o les transferències de rendes que generen les quantioses pèrdues de les empreses públiques (*Hunosa, *Ensidesa, etcètera), poques d'elles localitzades a Andalusia. En efecte, l'immobilitzat acumulat pel *INI a Andalusia, a 31 de desembre de 1976, només representava el 4,2% del total, xifra molt inferior a qualsevol altre indicador regional, com la distribució de la població o la producció neta. AixÃ, l'immobilitzat acumulat per habitant -3.899 pessetes- se situa en un dels últims llocs, depassant només al d'Extremadura i PaÃs Valencià . La resta del sector públic compensa, en part, aquests transvasaments a través de les transferències de la Seguretat Social -donat el carà cter de subvenció amb que funciona el règim agrari- i les entitats oficials de crèdit que tenen efectes redistributius de signe contrari. Finalment, el sistema fiscal llança també un saldo de fluxos favorables que es reduïx drà sticament si es té en compte els recents treballs sobre imputació dels ingressos i despeses públiques. La qüestió més polèmica se centra en la discutible identificació de la recaptació provincial dels impostos amb els pagaments impositius realment efectuats en cadascuna de les provÃncies. En el cas d'Andalusia, la Direcció general de Tributs ha demostrat que les recaptacions provincials dels impostos que registren les delegacions d'Hisenda són molt inferiors als ingressos fiscals efectivament satisfets pels seus ciutadans.
En definitiva, l'economia andalusa es troba sumida en un procés de regressió estructural que coincideix -i s'inicia- amb el desenvolupament del capitalisme espanyol i la industrialització dels segles XIX i XX.
*Santiago Roldán és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Juan Muñoz i �ngel Serrano ho són de la Universitat Complutense de Madrid. Els tres pertanyen a l'equip d'economistes del PSOE.
Articulo publicat el 6 de Març de 1980.
Reproducido en ANDALUCIA LIBRE nº 146 - Economia - Canarias - Ecuador -
1 de diciembre de 2002
Traducido al catalan por Internostrum. |
|
Re: Andalusia en Dades - AndalucÃa en datos (Població, emigració/immigració; subordinació nacional, subdesenvolupament i Dependència)
|
|
per ... |
04 feb 2006
|
vosaltres si que sou internacionalistes
moltissimes gracies companys i companyes
Visca Andalusia i els Paisos Catalans lliures, solidaris i socialistes |
|
|
