|
|
|
Notícies :: guerra |
|
Les dones iraquianes
|
|
|
per illacrua |
31 gen 2006
|
✖ La taxa de mortalitat materna s’ha triplicat des de l’ocupació en comparació amb la
del període 1989-2002.
✖ La majoria de dones no tenen ingressos que provinguin de treballs formals o informals.
✖ Abans de l’ocupació nord-americana, les dones iraquianes ocupaven el 40% dels
llocs de treball públics. Actualment, la majoria estan a l’atur.
✖ L’octubre de 2003, un milió de dones a l’Iraq eren caps de família perquè s’havien
quedat vídues o havien estat abandonades.
✖ Es calcula que el 60% dels habitants de zones rurals i el 20% del de les zones urbanes
només tenen accés a aigua contaminada i la beuen.
✖ La major part del país disposa tan sols de 3 hores d’electricitat al dia. Això fa que
es propaguin les malalties a través de l’aigua perquè no es pot bullir a casa per purificar-
la.
✖ Es calcula que uns 400.000 infants iraquians pateixen malnutrició crònica, unes xifres
que són molt més elevades que les d’Uganda i Haití.
✖ Una quarta part de la població viu amb menys de dos dòlars al dia.
✖ Des que va esclatar la guerra, la majoria d’hospitals no poden funcionar bé a causa
de la manca d’aigua neta, d’electricitat, de medicines i d’equipaments.
HTTP://WWW.ILLACRUA.NET/IRAQUIANES.PDF |
IRAQUIANES
26 ILLACRUA
Els casos de dones violades per les
tropes d’ocupació es recullen a
comptagotes a la guerra de l’Iraq i
tenen lloc a dins i a fora de les presons.
Un dels últims de què es té notÃcia va
succeir el passat 16 d’octubre a la ciutat
de Tal Afar (al nord del paÃs) i en
van ser testimonis metges i personal
sanitari. Durant l’ocupació d’aquesta
localitat, militars nord-americans van
violar tres dones de 18, 22 i 31 anys
respectivament als seus domicilis, una
de les quals va morir després de ser
agredida nombroses vegades.
Les dues supervivents d’aquestes violacions
no han parlat. Els resulta massa
dolorós i se senten avergonyides, més
encara si es té en compte que a la societat
iraquiana l’honor val tant o més que
la vida i que el sistema judicial culpa
normalment la dona de les agressions.
“No t’ho podem explicar�, diuen moltes
vÃctimes en diversos informes d’Amnistia
Internacional. “Tenim famÃlies i no podem
parlar del que ha passat. Si la meva
famÃlia se n’assabenta em mataranâ€?. Per
a elles, el judici que hi pot haver per
aquests fets és com una “altra violació�,
ja que s’examinen públicament la salut
mental de la dona i la seva història sexual
per exculpar el violador. L’hostilitat
contra les vÃctimes pot arribar a ser extrema,
fins i tot poden arribar a matarles.
Sense anar més lluny, el 29 de maig
de 2004, el rotatiu mexicà La Jornada
informava que diverses iraquianes que
havien estat violades a Abu Ghraib s’havien
suïcidat o havien estat assassinades
a mans dels seus familiars per “netejar�
la deshonra de la seva famÃlia.
A més de la qüestió de l’honor, les
dones iraquianes no parlen perquè tenen
por que es reprodueixin les tortures
de què van ser objecte. També desconfien
dels mitjans de comunicació,
pensen que treballen per als serveis de
la intel·ligència nord-americans. Finalment,
no troben cap benefici a fer públics
els seus testimonis. Consideren
que es vol comerciar amb elles polÃticament
o en els mitjans de comunicació.
Arma de guerra
No cal dir que el silenci d’aquestes dones
beneficia clarament els agressors, ja els
permet seguir actuant impunement. La
violació ha estat utilitzada des de sempre
com a arma de guerra. La impunitat
dels temps de guerra genera més abusos
i violacions, i això és el que passa a l’Iraq:
les dones s’han convertit per a les
tropes de l’ocupació en objecte de violació,
per molt que Bush digués durant la
campanya que va fer per atacar l’Iraq
Abu Ghraib és, des de fa dos anys, sinònim de tortura. Aquesta presó de
Bagdad no seria avui famosa si els soldats nord-americans no haguessin
martiritzat els seus detinguts. Ni tampoc les seves detingudes, perquè a
Abu Ghraib també hi havia dones. La violència sexual i els abusos comesos
contra elles són molt més que fets aïllats i s’estenen per tot el paÃs.
L’any 1993, durant el règim de Sadam
Hussein, la Unicef elogiava la
constitució iraquiana de 1970 perquè
era la més progressiva del món à rab i
la més equiparadora. La Unicef en
destacava dos aspectes: la igualtat de
sou entre homes i dones i el fet que
els ingressos d’una dona es reconeguessin
com a independents dels del
seu marit, i la gratuïtat de l’educació
a tots nivells, aixà com l’obligatorietat
per a infants fins als 12 anys.
Però la nova Constitució iraquiana,
aprovada el passat 15 d’octubre,
ho capgira tot. S’ha establert la xà ria
(llei islà mica) com a principal font de
la legislació en la nova constitució, i
cap llei que contradigui les regles de
l’islam no es podrà a provar. Algunes
conseqüències: es restringiran
els drets de la dona pel que fa al divorci,
l’herència, la custòdia dels infants,
la llibertat per escollir si es volen
casar o no i amb qui, i la llibertat
per viatjar sense un home. El paper
de la dona quedarà reduït i emmarcat
a la cura dels infants i les persones
grans.
A més, l’article 25 del nou text
consagra per al paÃs un sistema capitalista
en el qual, per exemple, si bé
es garanteixen els drets dels iraquians
a la salut i l’educació, s’inclou
la creació del sector privat en aquests
camps i la gratuïtat de l’educació desapareix [...]
â–
[...]que la invasió era un mitjà per alliberar
les dones de l’Iraq de la repressió de l’-
home i de l’estat. I és també el que va
passar a altres guerres: a Bòsnia, l’any
1992, 20.000 dones musulmanes van
ser violades, i a Ruanda, el 1994, la majoria
de dones supervivents al genocidi
van patir tota mena d’agressions.
Les agressions masclistes s’han intentat
ocultar en aquesta guerra. Mentre la
violació dels homes es va reconèixer de
seguida, la de dones i nenes va ser inicialment
descartada. El govern de Bush
va permetre que es publiquessin centenars
d’imatges d’homes torturats, però
en canvi es va negar a difondre fotografies
d’iraquianes torturades. Només les
van veure els membres del Congrés.
Les poques dones que han parlat de
la seva estada a la presó d’Abu Ghraib,
sempre sota l’anonimat, diuen que les
van empresonar per interrogar-les i torturar-
les per obtenir informació sobre
els seus parents masculins, suposadament
vinculats a la resistència. Per a
elles, la tortura gairebé sempre va començar
amb la violació, sovint en grup.
Entre les escasses informacions que
s’han publicat destaca la d’una presonera
que, el desembre de 2003, va poder
treure de la presó una nota on afirmava
que els guà rdies nord-americans violaven
les dones detingudes i les obligaven
a despullar-se. Algunes van quedar embarassades.
També se sap que hi ha hagut
dones que, després de la seva experiència
a Abu Ghraib, van enviar cartes
als seus marits demanant-los que les
matessin pel que els havia passat.
No es pot dir que els abusos d’Abu
Ghraib es van produir perquè no hi
havia dones en la jerarquia militar per
aturar-los. Dels set soldats nord-americans
acusats de cometre’ls, tres eren
dones: la presó estava dirigida per una
dona; l’oficial de rang més alt de la Intel
·ligència nord-americana a l’Iraq, que
s’encarregava de supervisar l’estat dels
detinguts abans d’alliberar-los, era
també una dona, i la funcionà ria responsable,
en última instà ncia, de la direcció
de l’ocupació a l’Iraq era Condoleezza
Rice. Que les dones formin part
de l’exèrcit no significa, doncs, que
aquest s’humanitzi.
La violència contra les dones a l’Iraq
sembla que forma part de l’estratègia
de les forces de l’ocupació per crear un
nou Iraq, més dependent i feble. Per
fer-hi front, en els últims temps s’han
format a l’Iraq diverses organitzacions
de defensa dels drets de les dones que
exigeixen que s’adoptin mesures per
posar fi a aquesta violència. Aquest és
un missatge que a poc a poc es va estenent,
encara que de moment només sigui
entre els grups de dones. És per
això que el Dia internacional contra la
violència masclista d’enguany (que es
va celebrar el passat 25 de novembre)
es va dedicar a la dignitat de les iraquianes.
El següent pas hauria de ser
que els països occidentals, els mitjans
de comunicació i les institucions deixessin
d’ignorar aquest genocidi â–
Marta Salinas |
Mira també:
http://www.uv.es/~pla/03215bar.htm
http://www.fundacioperlapau.org/iraq/
|
This work is in the public domain |
