|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
L´ Espanya federal és una enganyifa
|
|
|
per visca la terra! |
29 gen 2006
|
|
Els límits de l'engany: la via estàtutària és morta. Moviment de Defensa de la Terra MDT |
Ja tenim dos Estatuts miserables. Després de l’aixecada de camisa de l’Estatut del PaÃs Valencià per mitjà d’un pacte vergonyós PP-PSOE, els principals actors en la representació del debat entorn de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’estan encarant cap a una destrucció que, encara que previsible, ha estat sorprenent i descarada pel que fa a la forma.
El pacte CIU-PSOE no ha estat cap sorpresa perquè tothom coneixia el tarannà fraudulent d’aquestes dues maquinà ries polÃtiques, però ha sobtat la descaradura de la forma com s’ha fet: en ple “climaxâ€? de promeses i grans declaracions autoestimulants (que el PSOE – segons Montilla – prepara les propostes millors de la història, que CIU –deia Mas- no cedirà en les seves Ãntegres posicions), apareix “el gran fiascoâ€? en tota la seva esplendor.
No hem d’oblidar que CIU representa els interessos d’una part de la burgesia i les multinacionals que operen a Catalunya, mentre que el PSOE és el representant preferit en aquest moment pel capitalisme més internacionalitzat de l’Estat espanyol. Per això, aquest pacte representa un nou repartiment dels guanys entre els gestors de la burgesia, però els pagans, som tots i totes, el conjunt del poble català i especialment la classe treballadora.
Després de marejar-nos amb l’escenificació d’un “debat sobre grans temes�, qüestions realment importants però que han valgut ben poc en aquest mercat de rebaixes, com són el reconeixement com a nació i el finançament, ens trobem que, al marge de la població, han lligat una misèria de proposta que ens deixa igual que abans, cosa que vol dir pitjor si tenim en compte les necessitats del present i del futur. A més a més, pretenen que els catalans i catalanes interioritzem un altre missatge: la impossibilitat de canvis qualitatius.
Però cal analitzar què ens ensenya aquest acord fraudulent entre els professionals vitalicis de la polÃtica, més enllà del rostre dels seus protagonistes.
L’Espanya federal és una enganyifa
La Nova Espanya promesa pel PSOE és l’Espanya de sempre, amb els seus militars, els jutges, el rei i els seus bisbes, escridassant el poble, i els seus polÃtics agenollats davant el poder econòmic i les oligarquies. N’hi ha hagut prou amb un parell de preses de posició públiques d’aquests fantasmes vinguts del passat perquè els qui viuen de la polÃtica s’apressessin a rebaixar les seves ja minses pretensions.
No és possible la regeneració d’Espanya perquè no és pas qüestió de voluntats sinó d’interessos i Espanya és en si mateixa el resultat d’un projecte d’explotació i espoliació. Per tant, els federals que determinat dirigent de l’esquerra nacional invocava aquests darrers dies només existeixen en la imaginació dels i les qui, en lloc de fer polÃtica independentista, han volgut fer d’aprenents de bruixot intentant (inútilment) federalitzar un Estat irreformable.
El marc parlamentari és una ratera
El marc parlamentari espanyol ha mostrat clarament els seus lÃmits, i els de les nostres possibilitats dins aquest sistema. Si és cert que tot parlamentarisme té unes limitacions ben conegudes que es podrien expressar pel que es podria anomenar “l’instint de conservació institucionalâ€?, que porta a mantenir les formes de poder, el marc parlamentari espanyol, on tot s’ha de sotmetre al cÃnic joc aritmètic on sempre serem perdedors, és un veritable carreró sense sortida, és l’expressió polÃtica de la presó de pobles que és l’Estat espanyol. Creure-hi és no sols una ingenuïtat sinó una veritable deshonestedat polÃtica.
I els partits de l’esquerra nacional?
Els partits que s’han proclamat algun cop nacionals i d’esquerra no s’escapen d’aquest panorama general: IC ha demostrat per enèsima vegada que és un apèndix del PSOE (perquè el PSC ha desaparegut en tot aquest afer). Sense haver participat en la seva gestació, l’endemà mateix del pacte CIU-PSOE, el vice-president d’IC ja s’afanyava a donar-hi el vist-i-plau. Es fa difÃcil de trobar un exemple tan ignominiós de subordinació d’una força polÃtica a una altra.
Pel que fa a ERC, es mostra com un compendi de contradiccions. Pocs dies abans del pacte, un dels seus dirigents més destacats s’apressava a anunciar un “sà crÃticâ€?, però ara, pressionats per les seves bases, es veuen obligats a escenificar alguna mena de (simulacre) de resistència. Caldrà observar amb atenció aquesta organització sempre tan disposada a facilitar les coses de la manera més acrÃtica a les forces dominants espanyoles i a les institucions establertes.
Si finalment ERC es manté ferm en la seva resistència, no s’hauran d’oblidar, però, les seves responsabilitats en tot aquest afer: d’una banda, en els darrers anys ha apostat per l’estratègia (tan poc independentista) de reformar l’Estat espanyol, el resultat de la qual ha pogut comprovar aquesta setmana. D’altra banda, alhora que desplegava aquesta estratègia suïcida, ha desmobilitzat el poble català fent creure que els temes importants estaven lligats i donant per fet que amb la presència institucional n’hi havia prou, amb la qual cosa oblidava una lliçó històrica que cap partit que s'anomeni d’esquerres mai no pot ignorar: en polÃtica el resultat és sobretot una qüestió de força, i la força del poble depèn de l’autoorganització i la mobilització.
Cal anar a fons: mobilitzem-nos i organitzem-nos per l’autodeterminació
Per això la resposta polÃtica al pacte CIU-PSOE no passa pas per la defensa numantina i idealista de la proposta de reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre, que tot i que havia permès una certa presència en el debat quotidià de temes importants, com a aspecte positiu de la present conjuntura, no complia els mÃnims fonamentals que havÃem reclamat des de l’Esquerra Independentista (autodeterminació, concert econòmic, instruments de construcció nacional) i, per tant, era tan rebutjable com el text que serà aprovat finalment.
Ans al contrari, per no trobar-se entrampats en aquest joc absurd, el que cal és desenvolupar una dinà mica de mobilització i d’organització populars. Precisament, aquest mateix mes de febrer pot començar el camà cap a la Ruptura Democrà tica per la Independència, la primera etapa del qual és aconseguir l’extensió de la consciència i la voluntat a favor del Dret d’Autodeterminació.
Països Catalans, 27 de gener de 2006 |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: L´ Espanya federal és una enganyifa
|
|
per no estem sols |
29 gen 2006
|
No és cap enganyifa. És una realitat per la qual cal treballar també!!! No només l'Espanya federal, sino l'Europa, el Mediterrani dels pobles amics i cooperants!!!
L'independentisme rotllo "nosaltres sols" sí que és patètic!!! |
|
Re: L´ Espanya federal és una enganyifa
|
|
per Indepe |
29 gen 2006
|
Què tal si per una vegada, entre tots i totes, NOSALTRES SOLS, poem decidir el NOSTRE FUTUR, en pau i en LLIBERTAT?
Si decidim federar-nos, que sigui perquè nosaltres volem, i amb que volguem, sense intrusismes de ningú.
INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME i canya als reformistes! |
|
Re: L´ Espanya federal és una enganyifa
|
|
per sinn fein |
29 gen 2006
|
"necessiten, a tindre confiança en la capacitat de la seva pròpia classe per cobrir tots els llocs de l'exèrcit revolucionari; quan, en resum, nosaltres la classe treballadora socialista es faça seu el significat del terme Sinn Féin, Nosaltres Sols, i l'aplique en el treball de la reconstrucció industrial, l'era dels arrogants i dels fatxendes finirà i ens adonarem finalment què volia dir Marx quan parlava de la revolta dels qui res no tenen a perdre llevat de llurs cadenes" Connolly 1908
Independència de classe + Independència de poble = alliberament |
|
Re: L´ Espanya federal és una enganyifa
|
|
per un |
30 gen 2006
|
|
molt criaturada aquest comunicat |
|
Re: L´ Espanya federal és una enganyifa
|
|
per ny |
30 gen 2006
|
el pròxim estiu quan es real.litzi el referendum sobre el si o el no a l'estatut, cadascú que voti el que cregui (o que no voti), jo en el meu cas votaré per el no, però serà un no, per que no hi hagut transparència en les negociacions i per el que fa al contingut de l'estatut, no han informat a la pobalció sobre l'abast real de totes les lleis que hi entren en el nou estatut, i venin del PSC que a barna ja han procedit a real.litzar lleis diguem-ne amb poc "talante" d'esquerres com les lleis sobre el civisme...arees verdes, etc. només se'ns ha informat sobre temes molt "famosos" com el terme nació o la financiació, segur que n'hi ha moltes més lleis intervencionistes en assumptes que fins ara no ho eren com les recent estrenades lleis de barna.
psc, icv, erc, ciu aneu ha cagar tots plegats i agafadets de la mà
l'estatut no és la solució, independència sense condicions!! |
|
|
