|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
L´independentisme, un pont entre dues genertacions
|
|
|
per karla |
28 gen 2006
|
|
|
A què obeeix l’atomització actual de
l’esquerra independentista?
Eva Serra: Més que atomització, parlaria
de sensibilitats mancades de direcció polÃtica
a causa de l’evolució del propi independentisme
arran de la Reforma. L’important
és que existeix una base hereva
dels qui vam lluitar des del Psan o el
Front Nacional els anys 60. En aquella
dècada, l’independentisme provenia d’una
idea republicana amb més elements
anarquistes que comunistes, que vam reformular
en els principis d’‘Independència,
socialisme i Països Catalans’. Aquest
és el llegat que defineix l’actual moviment.
Joan Sebastià Colomer: Estic d’acord
amb aquest plantejament. A vegades
sembla que l’independentisme hagi existit
sempre, però tal com l’entenem avui,
pren forma als anys 60. Aixà i tot, es parla
d’un escenari catastròfic, quan des del
1969 fins a la liquidació de l’Mdt i Terra
Lliure es genera l’independentisme sociològic,
un fenomen massiu que morirÃ
de creixement en no haver-hi les estructures
organitzatives que el sustentessin.
E.S.: Perquè es vegi la tendresa del moviment,
diverses persones van ser empresonades
el 1982 acusades de rebel·lió
per treure una pancarta que posava ‘Independència’.
Era l’època de reestructuració
de la Transició a través de la Loapa.
És a dir, fa quatre dies que sortim
amb una pancarta demanant la llibertat.
Ho dic perquè la idea ha perdurat mal-
L’INDEPENDENTISME,
UN PONT ENTRE DUES GENERACIONS
En la seva història recent, l’independentisme d’esquerres ha sofert tota mena de vicissituds. D’ençà el pacte
constitucional, l’intent de bastir un espai rupturista arrelat a la societat ha culminat sovint en desencontres als
quals cal afegir la repressió infringida per l’Estat. Amb el propòsit d’analitzar aquest fenomen, dues persones
vinculades al moviment repassen les claus per entendre l’evolució i les seves possibles expectatives: Eva Serra
(Barcelona, 1942), doctora en Història i exmilitant del Front Nacional de Catalunya, i Joan Sebastià Colomer
(Barcelona, 1974), llicenciat en Filosofia i responsable de relacions polÃtiques d’Endavant, dues generacions
compromeses amb els ideals independentistes que donen sentit a la pervivència d’un teixit ampli, però afeblit per
la manca d’estructures sòlides.
4 ILLACRUA
XAVI FARRÉ
XAVI FARRÉ
grat les garrotades, les quals han impedit
articular una ofensiva de trencament
de l’Estat; ruptura que l’havia de posar
en crisi i permetre l’alliberament social i
nacional del nostre poble.
JS.C.: Ara queda un espai orfe. Sobretot
quant a gent i estructures capacitades,
no pas en l’iderari i la necessitat de trobar-
ne. Prova d’això és la Pua primer i
’Endavant després, la subsistència de
Maulets com a espai que connecta amb
aquell perÃode, o l’aparició d’assemblees
de joves amb un discurs basat en
aquests tres parà metres d’‘Independència,
socialisme i Països Catalans’.
La Reforma ha estat el gran obstacle
per les expectatives de l’independentisme?
E.S.: Ha creat divisions. Mentre uns pensaven
que s’havia d’aprofitar el terreny
que donava la Reforma, altres crèiem
que el nou sistema estava al servei de
l’Estat i, per tant, que calia elaborar una
estratègia de confrontació. Això va provocar
divisions i un desencÃs a molta
gent que es va accentuar amb la repressió.
Ara el context és diferent. Erc s’ha
dedicat a alimentar-se de la repressió
que afebleix l’independentisme radical
per, acte seguit, prioritzar la via institucional.
I aquà rau el problema. El moviment
ha de ser transversal, des d’organitzacions
socials fins a entitats
culturals, i no s’ha de supeditar a una
opció que té com a estratègia el parlamentarisme.
Entre altres coses perquè
la lluita institucional ha de ser tà ctica,
mai estratègia, com planteja Erc a través
del Pacte del Tinell i altres acords.
JS.C.: Resulta interessant veure el paral
·lelisme entre l’acte de la Crida a la
Solidaritat de 1981, que amb el lema
‘Som una nació’ va tenir un gran carà cter
reivindicatiu, i l’article d’un estatut
reformista que recull aquesta aspiració.
Com també ho és que l’autodeterminació
sigui utilitzada amb normalitat per sectors
gens nacionalistes, que l’admeten
com a dret irrenunciable. Per tant, no es
pot fer una lectura derrotista de l’independentisme,
ja que les seves contÃnues
catarsis han creat una base social à mplia.
El repte és tenir estructures capaces
d’evitar que el seu discurs sigui absorbit
i desnaturalitzat permanentment.
El preu del trencament generacional
no ha estat massa car en l’objectiu de
crear una alternativa creïble?
E.S.: L’important és que la diversitat d’ara
esdevingui virtut i no pressuposi la
mort del moviment, en el camà de trobar
la direcció polÃtica. Però insisteixo: si
abans et posaven a la presó per treure
una pancarta, ara l’independentisme
està viu i desacomplexat.
JS.C.: Quan parlem de crear estructures
polÃtiques, no oblidem la crisi dels models
de representació. Els partits estan qüestionats
i rarament veiem com els moviments
socials cristal·litzen en organitzacions
clà ssiques. En bona part, la
fragmentació de l’esquerra independentista
ha vingut d’això, no solament per
una raonable desorientació produïda per
escissions o per la caiguda del Mur de
BerlÃn, que obliga a actualitzar les estratègies
contra el capitalisme i l’Estat espanyol.
E.S.: Possiblement no s’ha trobat el model
d’organització òptim, perquè l’independentisme
no ha cregut mai en el centralisme
democrà tic, sinó en estructures
poc jerarquitzades. I un altre element
que s’ha de combatre és que, amb la
caiguda del Mur, la societat es desideo-
ILLACRUA 5
XAVI FARRÉ
XAVI FARRÉ
logitza i els valors ètics de l’esquerra
desapareixen.
JS.C: Ara es podria dir que existeix una
ala conservadora i una de liberal, entenent
que la conservadora conté elements
d’extrema dreta i la liberal, d’exsocialistes.
La via alternativa a les
dues també és vÃctima de la manipulació
de determinats conceptes. El ‘socialisme’
mateix, que té un fort component
revolucionari, és utilitzat per un
partit que governa a Catalunya i al
conjunt de l’Estat. Aleshores, com
planteges a la gent que no et refereixes
al socialisme del Psoe ni tampoc al comunisme
dels anys 30?
Potser l’independentisme s’ha basat
en el tema identitari en lloc de formular
un missatge útil i tangible. Hi esteu
d’acord?
E.S.: Li cal penetrar socialment i fugir de
la mera agitació. Però fins i tot l’Estatut
és una mostra d’aquesta manca d’arrelament.
Moltes coses que hauria de preveure,
com l’aigua, el territori o el model
energètic, no les té en compte.
JS.C.: L’Estatut demostra que la via institucional
mai no pot ser l’avantguarda
del moviment independentista, perquè el
poder no està al Parlament, ni tan sols
als municipis. El cor de l’adversari estÃ
en els à mbits de decisió econòmica.
E.S.: Es tracta de connectar lluites socials
que aparentment no tenen una
orientació independentista però que, si
rasques una mica, la trobes. En altres
paraules: no sabem agafar el moviment
de l’Ebre i el de l’Alta Tensió i presentarlos
com una sola cosa. Ni tampoc sabem
superar aquesta despolitització que impedeix
a la gent relacionar els problemes
reals amb la polÃtica.
Voleu dir que l’independentisme té
pendent explicar a la societat que el
problema de l’aigua és conseqüència
d’un model més global?
JS.C: Precisament la nostra feina és donar
coherència a aquest conjunt de lluites,
a més d’articular discurs i formar
quadres polÃtics. Ara que l’Estat ha demostrat
una manca de resposta enfront
del capital, ens toca a nosaltres lluitar
directament contra els poders privats.
E.S.: Hem de saber aprofitar l’actual
conjuntura. El ‘no’ a la Constitució europea
és un ‘no’ a l’Europa dels estats,
que deixa un camp per córrer per construir
una societat en la qual puguem
realitzar-nos socialment, nacionalment
i culturalment. I també hem d’aprofitar
que la nova immigració està construint
la seva nova identitat, i això ens dóna
la possibilitat de convertir la cultura de
resistència que ens ha caracteritzat
sempre en una cultura d’integració.
JS.C.: L’ofensiva del neoliberalisme no
solament treu a l’Estat la capacitat d’intervenció
sobre les nostres vides, sinó
que provoca situacions encara més
dramà tiques. La població s’adona que
les mÃnimes conquestes socials assolides
les darreres dècades s’han esvaït i la vida
ha empitjorat notablement, sobretot
en l’à mbit laboral.
A diferència del nacionalisme basc, a
l’independentisme li manca aquest
instrument nacional i de classe?
JS.C.: Sorprèn que el moviment no articulés
cap sindicat durant els anys 70 i
80. Però existeixen factors sociològics
que no es poden obviar, ja que bona
part de la base treballadora catalana
era nouvinguda. Podia acceptar algunes
consignes, però difÃcilment podia
sumar-se a un moviment independentista
obrer. I ara que la configuració de
la classe obrera és nova, el capitalisme
continua afeblint-lo. No només intenta
maximitzar el benefici, sinó que a través
de polÃtiques contractuals i la doble
escala salarial pretén destruir la possibilitat
d’una acció col·lectiva.
E.S.: Als anys setanta vam patir una situació
similar. Els pactes de la Moncloa i
la reconversió industrial van desvallestar
una capa treballadora força enquadrada.
Doncs bé, aquest teixit social torna a estar
desestructurat; només un assentament
sòlid es pot integrar en un projecte
emancipador.
JS.C.: Tanta ha estat la força de desmobilització
del capitalisme que, en l’anomenat
‘cinturó roig’, una minoria va votar
contra la Constitució europea. AllÃ
on tradicionalment s’havien produït revoltes
obreres, el potencial revolucionari
ha estat liquidat, sigui per petits caciquismes
o estratègies de control, tant és.
Per tant, hem definir de nou com plantegem
que l’alliberament nacional pot ser
un mitjà d’alliberament de classe per a
aquesta gent.
Aquest ha estat el gran triomf del
neoliberalisme, el fet que cadascú estigui
pendent de resoldre les seves necessitats
immediates i oblidi que totes
són expressions d’un sistema global
injust?
E.S.: No lliga les petites coses amb les
6 ILLACRUA
E.S.: “L’independentisme
ha de tenir veu en
aspectes com l’Estatut.
Ens agradi o no,
condicionarà el nostre
futur individual
i col·lectiu� XAVI FARRÉ
grans polÃtiques, i aspectes com l’espoli
econòmic o el debat sobre el finançament
es perceben com una entelèquia.
JS.C.: En general s’ha perdut l’esperança
que les nostres institucions dediquin els
cabals públics necessaris per millorar la
sanitat o la nostra educació.
E.S.: Però l’independentisme no ha de renunciar
a tenir veu en aquests aspectes i
altres com l’Estatut. Ens agradi o no,
existeix i ens condicionarà el nostre futur
individual i col·lectiu.
JS.C.: Com a agent polÃtic, l’independentisme
ha d’abordar aquestes qüestions,
però ho ha de fer qüestionant la legitimitat
de les estructures de dominació que
genera aprovar un Estatut, perquè finalment
la seva aprovació serà l’excusa per
negar-nos qualsevol reclamació durant
trenta anys. Per això cal oposar-s’hi.
Ara bé, la recepta no pot ser “Estatut
no, i anem a fer la revolució�. Perquè
revolució, per la majoria de la ciutadania,
significa conflicte i té unes connotacions
que no accepta.
E.S.: El debat s’ha de traslladar a un terreny
més prà ctic. Primer si l’Estatut s’ha
de retirar i després, dir que s’ha de retirar
perquè s’ha esbiaixat i no s’ha consultat
la gent.
JS.C.: L’única estratègia per l’independentisme
seria que l’Estatut tornés retallat,
i això servÃs per recordar a la ciutadania
que, sense autodeterminació,
només pots presentar textos que, encara
que impliquin avenços, seran retallats.
HaurÃem d’aprofitar aquesta conjuntura.
Potser una de les mancances de l’independentisme
és que té massa interioritzat
el fet espanyol, en lloc de
plantejar un subjecte amb referents
propis.
E.S.: Hi estic d’acord. És un error reproduir
esquemes o a donar la volta al discurs
per mera reacció. En el cas d’Euskadi,
la decisió d’Ibarretxe de no assistir a
la conferència dels presidents autonòmics
té una gran importà ncia simbòlica,
tot i que és una estratègia de cara a la
galeria. AquÃ, en canvi, la llengua és un
element anecdòtic per a molts sectors, fet
que demostra la interiorització del fet espanyol
i el complex d’inferioritat que
arrosseguem.
JS.C.: Avui la meitat de la població no
veu el català com la seva llengua. I això
que abans ho tenÃem pitjor. Aquest és el
gran fracàs de les institucions catalanes.
E.S.: No hi ha un projecte cultural. AixÃ
com els parà metres econòmics són importants,
l’accés de tothom a la cultura
és clau per a la cohesió i la integració social.
Si volem construir una societat única,
no dividida amb guetos, cal una polÃtica
cultural integral.
JS.C.: Aquest és precisament el discurs
que ha de transmetre l’independentisme.
No hi ha lluita cultural deslligada del fet
social. La diversitat, que és un valor de
l’esquerra, s’ha utilitzat de forma molt
perversa. En nom de la diversitat, per
exemple, sembla que hem de tolerar la
imposició espanyola al nostre paÃs, tant
per part de l’Estat com pels poders que
han envaït l’espai privat. I també que es
titlli de “nacionalista� un mitjà pel sol fet
de tenir el català com a llengua pròpia.
E.S.: Quan parlo de la necessitat de bastir
un teixit civil únic, em refereixo sobretot
al fet que les sensibilitats diverses –sigui
l’ecologista, la pacifista o la feminista–
han de veure que tot plegat va unit.
Quines són les assignatures pendents
de l’esquerra independentista a partir
d’ara?
JS.C.: Ens cal resoldre la manca de direcció
polÃtica i d’una oferta concreta que sigui
valorada per tothom. I a partir d’aquÃ,
aconseguir reestructurar-ho tot d’acord
amb l’experiència que tenim de processos
anteriors. Això ha de permetre la segona
transició de l’independentisme.
E.S.: La superació d’aquest escenari de
grupets i sigles només vindrà per un procés
de maduresa polÃtica, que faci un
diagnòstic de la situació i eviti la sectorialització
de les lluites, les quals han de
veure que la seva també és nacional. De
moment estem en una fase reflexiva, com
pertoca als corredors de fons.
JS.C.: El referent unitari és necessari.
Però els acords per assolir-lo han de
comptar amb feina de base; altrament, es
creen unitats poc sòlides que es descomponen
fà cilment. Abans d’articular un organisme
unitari, doncs, cal potenciar les
relacions entre les diferents expressions
de l’independentisme, tant en l’à mbit sectorial
com territorial. Això permetrà arribar
al desglaç i assolir la unitat. I en paral
·lel, cal que l’independentisme estigui
en el centre dels moviments de contestació
anticapitalista i demostrar que aquestes
lluites van lligades a una lluita d’alliberament
nacional. Aleshores tindrem
una opció independentista per al futur â–
Àlex Romaguera
ILLACRUA 7
JS.C.: “Hem de tornar a
definir com plantegem
que l’alliberament
nacional pot ser un mitjÃ
d’alliberament de classe
per a la classe
treballadora� XAVI FARRÉ |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
|
|
per revetlla |
28 gen 2006
|
|
ILLACRUA 7
JS.C.: “Hem de tornar a
definir com plantegem
que l’alliberament
nacional pot ser un mitjÃ
d’alliberament de classe
per a la classe
treballadora� XAVI FARRÉ
La veritat és que l'independentisme polÃtic i l'alliberament de la classe treballadora poc té a veure... per molt que volgueu. Mentre seguiu amb les vostres prà xis polÃtiques, la classe treballadora seguim sense solucions inmediates als nostres problemes dià ris. I de mentres, aquells que som catalans ho practiquem dia a dia, sense necessitat de fer bandera en favor d'uns privilegis. Siguin privilegis d'una classe polÃtica, classe burgesa, o una classe dirigent de l'independentisme i la classe treballadora...
Per molt socialistes que us volgueu fer passar, ni arriveu amb les vostres formacions als pares i mares dels futurs catalans i catalanes, ni la majoria dels treballadors i treballadores veiem en vosaltres cap mena de resultat prà ctic en l'emancipació de la nostra classe.
Perquè ser català no té res de polÃtic. Més acció directa i menys politiqueig. Per l'emancipació total de la classe treballadora, i la destrucció dels privilegis. Anarcosindicalisme! |
|
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
|
|
per De Ambris |
28 gen 2006
|
Per un sindicalisme revolucionari, nacional i de classe!
Mori Borghi! |
|
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
|
|
per revolta |
28 gen 2006
|
Pel revetlla:
sembla que no tens les mires no gaire lluny. Que una o altra organització independentista no arribi als pares i mares dels nens del demà no vol dir que la independència no sigui l'eina que ens cal, sinó que l'organització en qüestió té mancances. I punt. O és que resulta que l'anarcosindicalisme, amb tots els respectes, sí que arriba a la societat i aquesta el veu com l'alliberament als seus mals? No fotem. |
|
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
|
|
per revetlla |
29 gen 2006
|
La diferència és que l'anarcosindicalisme no preten representar com a eïna política a la classe treballadora. L'anarcosindicalisme és una eïna diària, un mètode per a solucionar els problemes que tenim cada dia com a treballadors i treballadores. El que els anarcosindicalistes pretenem és fer arrivar a la major quantitat de gent possible aquest coneixement, però qui l'aurà de posar en pràctica són els propis treballadors i treballadores. La diferència és que vosaltres feu bandera "en favor de", però ho feu vosaltres excloent-vos del col·lectiu.
Els anarcosindicalistes som treballadors i treballadores, i ens defensem del capital (sigui aquest local, estatal o internacional) i l'Estat; alhora que mostrem, per la propaganda pel fet, quines altres vies possibles tenim la Classe Treballadora.
No és qüestió de les vostres organitzacions, és problema del vostre concepte de l'independència com una solució política i no com una pràxis diària.
A mi no em cal conquistar cap parlament, ni cap ajuntament ni res de tot això per a ser català. Ho sóc i punt. Però sí que necessito l'organització dels treballadors/es; primer per a solucionar els problemes laborals al meu centre de treball i després per organiztar-me federalment per assolir marcs més àmplis.
I mica en mica, pel contagi diàri en la lluita per la solució de problemes econòmics, construïm una altra realitat social.
Siau. |
|
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
|
|
per independentista llibertari |
29 gen 2006
|
|
La independència, la plena sobirania d´un poble així com la d´una persona plantejada des d´una òptica revolucionària tb és una eina diària per resoldre els problemes quotidians, molts dels quals per no dir qüasi bé tots, tenen a veure amb la imposició ke suposa l´impediment d´exercir akesta plena sobirania. |
|
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
|
|
per que es això ? |
29 gen 2006
|
això és d'una anrcosindicalista...??
vaya CACA de discurs, reformista, antirevolucionari, que no es critic, sinó que es destructor, que parteix de mentides per sustentar-se en que no s'ha de crear cap alternativa.
Menteix amb que l'independentisme no te res de politic, ser català te connotancies politiques, i es veu a les eleccions.
ba....................
un text de merda per una anarkod e merda... quin fastic de gent, no son mes qe CONTRAREVOLUCIONARIS, i ho mostren aixÃ.
volen destruir l'INDEPENDENTISME descontruintlo i impedin la seva formació com alternativa real al sistema,
Treien al catalanisme independentista el caracter de classe (com msotra l'ultim paragraf) per poder aixi dir que el catalanisme es de buregsos.
CONTRAREVOLUCIONARIS NO GRACIES
anarkos go home !
ENDAVANT AMB EL SOCIALISME, CONTRUÃ?M EL COMUNISME
independecia i comunisme |
|
|
