Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
L´independentisme, un pont entre dues genertacions
28 gen 2006
A què obeeix lâatomització actual de
lâesquerra independentista?
Eva Serra: Més que atomització, parlaria
de sensibilitats mancades de direcció política
a causa de lâevolució del propi independentisme
arran de la Reforma. Lâimportant
és que existeix una base hereva
dels qui vam lluitar des del Psan o el
Front Nacional els anys 60. En aquella
dècada, lâindependentisme provenia dâuna
idea republicana amb més elements
anarquistes que comunistes, que vam reformular
en els principis dââIndependència,
socialisme i Països Catalansâ. Aquest
és el llegat que defineix lâactual moviment.
Joan Sebastià Colomer: Estic dâacord
amb aquest plantejament. A vegades
sembla que lâindependentisme hagi existit
sempre, però tal com lâentenem avui,
pren forma als anys 60. Així i tot, es parla
dâun escenari catastròfic, quan des del
1969 fins a la liquidació de lâMdt i Terra
Lliure es genera lâindependentisme sociològic,
un fenomen massiu que morirà
de creixement en no haver-hi les estructures
organitzatives que el sustentessin.
E.S.: Perquè es vegi la tendresa del moviment,
diverses persones van ser empresonades
el 1982 acusades de rebel·lió
per treure una pancarta que posava âIndependènciaâ.
Era lâèpoca de reestructuració
de la Transició a través de la Loapa.
Ãs a dir, fa quatre dies que sortim
amb una pancarta demanant la llibertat.
Ho dic perquè la idea ha perdurat mal-
LâINDEPENDENTISME,
UN PONT ENTRE DUES GENERACIONS
En la seva història recent, lâindependentisme dâesquerres ha sofert tota mena de vicissituds. Dâençà el pacte
constitucional, lâintent de bastir un espai rupturista arrelat a la societat ha culminat sovint en desencontres als
quals cal afegir la repressió infringida per lâEstat. Amb el propòsit dâanalitzar aquest fenomen, dues persones
vinculades al moviment repassen les claus per entendre lâevolució i les seves possibles expectatives: Eva Serra
(Barcelona, 1942), doctora en Història i exmilitant del Front Nacional de Catalunya, i Joan Sebastià Colomer
(Barcelona, 1974), llicenciat en Filosofia i responsable de relacions polítiques dâEndavant, dues generacions
compromeses amb els ideals independentistes que donen sentit a la pervivència dâun teixit ampli, però afeblit per
la manca dâestructures sòlides.
4 ILLACRUA
XAVI FARRÃ
XAVI FARRÃ
grat les garrotades, les quals han impedit
articular una ofensiva de trencament
de lâEstat; ruptura que lâhavia de posar
en crisi i permetre lâalliberament social i
nacional del nostre poble.
JS.C.: Ara queda un espai orfe. Sobretot
quant a gent i estructures capacitades,
no pas en lâiderari i la necessitat de trobar-
ne. Prova dâaixò és la Pua primer i
âEndavant després, la subsistència de
Maulets com a espai que connecta amb
aquell període, o lâaparició dâassemblees
de joves amb un discurs basat en
aquests tres paràmetres dââIndependència,
socialisme i Països Catalansâ.
La Reforma ha estat el gran obstacle
per les expectatives de lâindependentisme?
E.S.: Ha creat divisions. Mentre uns pensaven
que sâhavia dâaprofitar el terreny
que donava la Reforma, altres crèiem
que el nou sistema estava al servei de
lâEstat i, per tant, que calia elaborar una
estratègia de confrontació. Això va provocar
divisions i un desencís a molta
gent que es va accentuar amb la repressió.
Ara el context és diferent. Erc sâha
dedicat a alimentar-se de la repressió
que afebleix lâindependentisme radical
per, acte seguit, prioritzar la via institucional.
I aquí rau el problema. El moviment
ha de ser transversal, des dâorganitzacions
socials fins a entitats
culturals, i no sâha de supeditar a una
opció que té com a estratègia el parlamentarisme.
Entre altres coses perquè
la lluita institucional ha de ser tàctica,
mai estratègia, com planteja Erc a través
del Pacte del Tinell i altres acords.
JS.C.: Resulta interessant veure el paral
·lelisme entre lâacte de la Crida a la
Solidaritat de 1981, que amb el lema
âSom una nacióâ va tenir un gran caràcter
reivindicatiu, i lâarticle dâun estatut
reformista que recull aquesta aspiració.
Com també ho és que lâautodeterminació
sigui utilitzada amb normalitat per sectors
gens nacionalistes, que lâadmeten
com a dret irrenunciable. Per tant, no es
pot fer una lectura derrotista de lâindependentisme,
ja que les seves contínues
catarsis han creat una base social àmplia.
El repte és tenir estructures capaces
dâevitar que el seu discurs sigui absorbit
i desnaturalitzat permanentment.
El preu del trencament generacional
no ha estat massa car en lâobjectiu de
crear una alternativa creïble?
E.S.: Lâimportant és que la diversitat dâara
esdevingui virtut i no pressuposi la
mort del moviment, en el camí de trobar
la direcció política. Però insisteixo: si
abans et posaven a la presó per treure
una pancarta, ara lâindependentisme
està viu i desacomplexat.
JS.C.: Quan parlem de crear estructures
polítiques, no oblidem la crisi dels models
de representació. Els partits estan qüestionats
i rarament veiem com els moviments
socials cristal·litzen en organitzacions
clàssiques. En bona part, la
fragmentació de lâesquerra independentista
ha vingut dâaixò, no solament per
una raonable desorientació produïda per
escissions o per la caiguda del Mur de
Berlín, que obliga a actualitzar les estratègies
contra el capitalisme i lâEstat espanyol.
E.S.: Possiblement no sâha trobat el model
dâorganització òptim, perquè lâindependentisme
no ha cregut mai en el centralisme
democràtic, sinó en estructures
poc jerarquitzades. I un altre element
que sâha de combatre és que, amb la
caiguda del Mur, la societat es desideo-
ILLACRUA 5
XAVI FARRÃ
XAVI FARRÃ
logitza i els valors ètics de lâesquerra
desapareixen.
JS.C: Ara es podria dir que existeix una
ala conservadora i una de liberal, entenent
que la conservadora conté elements
dâextrema dreta i la liberal, dâexsocialistes.
La via alternativa a les
dues també és víctima de la manipulació
de determinats conceptes. El âsocialismeâ
mateix, que té un fort component
revolucionari, és utilitzat per un
partit que governa a Catalunya i al
conjunt de lâEstat. Aleshores, com
planteges a la gent que no et refereixes
al socialisme del Psoe ni tampoc al comunisme
dels anys 30?
Potser lâindependentisme sâha basat
en el tema identitari en lloc de formular
un missatge útil i tangible. Hi esteu
dâacord?
E.S.: Li cal penetrar socialment i fugir de
la mera agitació. Però fins i tot lâEstatut
és una mostra dâaquesta manca dâarrelament.
Moltes coses que hauria de preveure,
com lâaigua, el territori o el model
energètic, no les té en compte.
JS.C.: LâEstatut demostra que la via institucional
mai no pot ser lâavantguarda
del moviment independentista, perquè el
poder no està al Parlament, ni tan sols
als municipis. El cor de lâadversari està
en els àmbits de decisió econòmica.
E.S.: Es tracta de connectar lluites socials
que aparentment no tenen una
orientació independentista però que, si
rasques una mica, la trobes. En altres
paraules: no sabem agafar el moviment
de lâEbre i el de lâAlta Tensió i presentarlos
com una sola cosa. Ni tampoc sabem
superar aquesta despolitització que impedeix
a la gent relacionar els problemes
reals amb la política.
Voleu dir que lâindependentisme té
pendent explicar a la societat que el
problema de lâaigua és conseqüència
dâun model més global?
JS.C: Precisament la nostra feina és donar
coherència a aquest conjunt de lluites,
a més dâarticular discurs i formar
quadres polítics. Ara que lâEstat ha demostrat
una manca de resposta enfront
del capital, ens toca a nosaltres lluitar
directament contra els poders privats.
E.S.: Hem de saber aprofitar lâactual
conjuntura. El ânoâ a la Constitució europea
és un ânoâ a lâEuropa dels estats,
que deixa un camp per córrer per construir
una societat en la qual puguem
realitzar-nos socialment, nacionalment
i culturalment. I també hem dâaprofitar
que la nova immigració està construint
la seva nova identitat, i això ens dóna
la possibilitat de convertir la cultura de
resistència que ens ha caracteritzat
sempre en una cultura dâintegració.
JS.C.: Lâofensiva del neoliberalisme no
solament treu a lâEstat la capacitat dâintervenció
sobre les nostres vides, sinó
que provoca situacions encara més
dramàtiques. La població sâadona que
les mínimes conquestes socials assolides
les darreres dècades sâhan esvaït i la vida
ha empitjorat notablement, sobretot
en lâàmbit laboral.
A diferència del nacionalisme basc, a
lâindependentisme li manca aquest
instrument nacional i de classe?
JS.C.: Sorprèn que el moviment no articulés
cap sindicat durant els anys 70 i
80. Però existeixen factors sociològics
que no es poden obviar, ja que bona
part de la base treballadora catalana
era nouvinguda. Podia acceptar algunes
consignes, però difícilment podia
sumar-se a un moviment independentista
obrer. I ara que la configuració de
la classe obrera és nova, el capitalisme
continua afeblint-lo. No només intenta
maximitzar el benefici, sinó que a través
de polítiques contractuals i la doble
escala salarial pretén destruir la possibilitat
dâuna acció col·lectiva.
E.S.: Als anys setanta vam patir una situació
similar. Els pactes de la Moncloa i
la reconversió industrial van desvallestar
una capa treballadora força enquadrada.
Doncs bé, aquest teixit social torna a estar
desestructurat; només un assentament
sòlid es pot integrar en un projecte
emancipador.
JS.C.: Tanta ha estat la força de desmobilització
del capitalisme que, en lâanomenat
âcinturó roigâ, una minoria va votar
contra la Constitució europea. Allà
on tradicionalment sâhavien produït revoltes
obreres, el potencial revolucionari
ha estat liquidat, sigui per petits caciquismes
o estratègies de control, tant és.
Per tant, hem definir de nou com plantegem
que lâalliberament nacional pot ser
un mitjà dâalliberament de classe per a
aquesta gent.
Aquest ha estat el gran triomf del
neoliberalisme, el fet que cadascú estigui
pendent de resoldre les seves necessitats
immediates i oblidi que totes
són expressions dâun sistema global
injust?
E.S.: No lliga les petites coses amb les
6 ILLACRUA
E.S.: âLâindependentisme
ha de tenir veu en
aspectes com lâEstatut.
Ens agradi o no,
condicionarà el nostre
futur individual
i col·lectiuâ? XAVI FARRÃ
grans polítiques, i aspectes com lâespoli
econòmic o el debat sobre el finançament
es perceben com una entelèquia.
JS.C.: En general sâha perdut lâesperança
que les nostres institucions dediquin els
cabals públics necessaris per millorar la
sanitat o la nostra educació.
E.S.: Però lâindependentisme no ha de renunciar
a tenir veu en aquests aspectes i
altres com lâEstatut. Ens agradi o no,
existeix i ens condicionarà el nostre futur
individual i col·lectiu.
JS.C.: Com a agent polític, lâindependentisme
ha dâabordar aquestes qüestions,
però ho ha de fer qüestionant la legitimitat
de les estructures de dominació que
genera aprovar un Estatut, perquè finalment
la seva aprovació serà lâexcusa per
negar-nos qualsevol reclamació durant
trenta anys. Per això cal oposar-sâhi.
Ara bé, la recepta no pot ser âEstatut
no, i anem a fer la revolucióâ?. Perquè
revolució, per la majoria de la ciutadania,
significa conflicte i té unes connotacions
que no accepta.
E.S.: El debat sâha de traslladar a un terreny
més pràctic. Primer si lâEstatut sâha
de retirar i després, dir que sâha de retirar
perquè sâha esbiaixat i no sâha consultat
la gent.
JS.C.: Lâúnica estratègia per lâindependentisme
seria que lâEstatut tornés retallat,
i això servís per recordar a la ciutadania
que, sense autodeterminació,
només pots presentar textos que, encara
que impliquin avenços, seran retallats.
Hauríem dâaprofitar aquesta conjuntura.
Potser una de les mancances de lâindependentisme
és que té massa interioritzat
el fet espanyol, en lloc de
plantejar un subjecte amb referents
propis.
E.S.: Hi estic dâacord. Ãs un error reproduir
esquemes o a donar la volta al discurs
per mera reacció. En el cas dâEuskadi,
la decisió dâIbarretxe de no assistir a
la conferència dels presidents autonòmics
té una gran importància simbòlica,
tot i que és una estratègia de cara a la
galeria. Aquí, en canvi, la llengua és un
element anecdòtic per a molts sectors, fet
que demostra la interiorització del fet espanyol
i el complex dâinferioritat que
arrosseguem.
JS.C.: Avui la meitat de la població no
veu el català com la seva llengua. I això
que abans ho teníem pitjor. Aquest és el
gran fracàs de les institucions catalanes.
E.S.: No hi ha un projecte cultural. Així
com els paràmetres econòmics són importants,
lâaccés de tothom a la cultura
és clau per a la cohesió i la integració social.
Si volem construir una societat única,
no dividida amb guetos, cal una política
cultural integral.
JS.C.: Aquest és precisament el discurs
que ha de transmetre lâindependentisme.
No hi ha lluita cultural deslligada del fet
social. La diversitat, que és un valor de
lâesquerra, sâha utilitzat de forma molt
perversa. En nom de la diversitat, per
exemple, sembla que hem de tolerar la
imposició espanyola al nostre país, tant
per part de lâEstat com pels poders que
han envaït lâespai privat. I també que es
titlli de ânacionalistaâ? un mitjà pel sol fet
de tenir el català com a llengua pròpia.
E.S.: Quan parlo de la necessitat de bastir
un teixit civil únic, em refereixo sobretot
al fet que les sensibilitats diverses âsigui
lâecologista, la pacifista o la feministaâ
han de veure que tot plegat va unit.
Quines són les assignatures pendents
de lâesquerra independentista a partir
dâara?
JS.C.: Ens cal resoldre la manca de direcció
política i dâuna oferta concreta que sigui
valorada per tothom. I a partir dâaquí,
aconseguir reestructurar-ho tot dâacord
amb lâexperiència que tenim de processos
anteriors. Això ha de permetre la segona
transició de lâindependentisme.
E.S.: La superació dâaquest escenari de
grupets i sigles només vindrà per un procés
de maduresa política, que faci un
diagnòstic de la situació i eviti la sectorialització
de les lluites, les quals han de
veure que la seva també és nacional. De
moment estem en una fase reflexiva, com
pertoca als corredors de fons.
JS.C.: El referent unitari és necessari.
Però els acords per assolir-lo han de
comptar amb feina de base; altrament, es
creen unitats poc sòlides que es descomponen
fàcilment. Abans dâarticular un organisme
unitari, doncs, cal potenciar les
relacions entre les diferents expressions
de lâindependentisme, tant en lâàmbit sectorial
com territorial. Això permetrà arribar
al desglaç i assolir la unitat. I en paral
·lel, cal que lâindependentisme estigui
en el centre dels moviments de contestació
anticapitalista i demostrar que aquestes
lluites van lligades a una lluita dâalliberament
nacional. Aleshores tindrem
una opció independentista per al futur â 
Ãlex Romaguera
ILLACRUA 7
JS.C.: âHem de tornar a
definir com plantegem
que lâalliberament
nacional pot ser un mitjà
dâalliberament de classe
per a la classe
treballadoraâ? XAVI FARRÃ

This work is in the public domain

Comentaris

Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
28 gen 2006
ILLACRUA 7

JS.C.: “Hem de tornar a definir com plantegem que l’alliberament nacional pot ser un mitjà d’alliberament de classe per a la classe treballadora? XAVI FARRÉ

La veritat és que l'independentisme polític i l'alliberament de la classe treballadora poc té a veure... per molt que volgueu. Mentre seguiu amb les vostres pràxis polítiques, la classe treballadora seguim sense solucions inmediates als nostres problemes diàris. I de mentres, aquells que som catalans ho practiquem dia a dia, sense necessitat de fer bandera en favor d'uns privilegis. Siguin privilegis d'una classe política, classe burgesa, o una classe dirigent de l'independentisme i la classe treballadora...

Per molt socialistes que us volgueu fer passar, ni arriveu amb les vostres formacions als pares i mares dels futurs catalans i catalanes, ni la majoria dels treballadors i treballadores veiem en vosaltres cap mena de resultat pràctic en l'emancipació de la nostra classe.

Perquè ser català no té res de polític. Més acció directa i menys politiqueig. Per l'emancipació total de la classe treballadora, i la destrucció dels privilegis. Anarcosindicalisme!

Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
28 gen 2006
Per un sindicalisme revolucionari, nacional i de classe!
Mori Borghi!
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
28 gen 2006
Pel revetlla:
sembla que no tens les mires no gaire lluny. Que una o altra organització independentista no arribi als pares i mares dels nens del demà no vol dir que la independència no sigui l'eina que ens cal, sinó que l'organització en qüestió té mancances. I punt. O és que resulta que l'anarcosindicalisme, amb tots els respectes, sí que arriba a la societat i aquesta el veu com l'alliberament als seus mals? No fotem.
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
29 gen 2006
La diferència és que l'anarcosindicalisme no preten representar com a eïna política a la classe treballadora. L'anarcosindicalisme és una eïna diària, un mètode per a solucionar els problemes que tenim cada dia com a treballadors i treballadores. El que els anarcosindicalistes pretenem és fer arrivar a la major quantitat de gent possible aquest coneixement, però qui l'aurà de posar en pràctica són els propis treballadors i treballadores. La diferència és que vosaltres feu bandera "en favor de", però ho feu vosaltres excloent-vos del col·lectiu.
Els anarcosindicalistes som treballadors i treballadores, i ens defensem del capital (sigui aquest local, estatal o internacional) i l'Estat; alhora que mostrem, per la propaganda pel fet, quines altres vies possibles tenim la Classe Treballadora.

No és qüestió de les vostres organitzacions, és problema del vostre concepte de l'independència com una solució política i no com una pràxis diària.

A mi no em cal conquistar cap parlament, ni cap ajuntament ni res de tot això per a ser català. Ho sóc i punt. Però sí que necessito l'organització dels treballadors/es; primer per a solucionar els problemes laborals al meu centre de treball i després per organiztar-me federalment per assolir marcs més àmplis.
I mica en mica, pel contagi diàri en la lluita per la solució de problemes econòmics, construïm una altra realitat social.

Siau.
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
29 gen 2006
La independència, la plena sobirania d´un poble així com la d´una persona plantejada des d´una òptica revolucionària tb és una eina diària per resoldre els problemes quotidians, molts dels quals per no dir qüasi bé tots, tenen a veure amb la imposició ke suposa l´impediment d´exercir akesta plena sobirania.
Re: L´independentisme, un pont entre dues genertacions
29 gen 2006
això és d'una anrcosindicalista...??


vaya CACA de discurs, reformista, antirevolucionari, que no es critic, sinó que es destructor, que parteix de mentides per sustentar-se en que no s'ha de crear cap alternativa.
Menteix amb que l'independentisme no te res de politic, ser català te connotancies politiques, i es veu a les eleccions.

ba....................
un text de merda per una anarkod e merda... quin fastic de gent, no son mes qe CONTRAREVOLUCIONARIS, i ho mostren així.
volen destruir l'INDEPENDENTISME descontruintlo i impedin la seva formació com alternativa real al sistema,
Treien al catalanisme independentista el caracter de classe (com msotra l'ultim paragraf) per poder aixi dir que el catalanisme es de buregsos.

CONTRAREVOLUCIONARIS NO GRACIES
anarkos go home !

ENDAVANT AMB EL SOCIALISME, CONTRUÃ?M EL COMUNISME

independecia i comunisme
Sindicat