Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme : pobles i cultures vs poder i estats
Si la transició fos estat �taca, a qui lladraries, Argos?
20 gen 2006
Vint anys havien passat des que Ulisses va deixar �taca per fer part durant tres anys dels exèrcits aqueus a la Guerra de Troia. Després va romandre set anys retingut per la nimfa Calipso i deu anys més durà el llarg periple... Vint anys més tard, en retornar a �taca, l'únic ésser que va reconèixer Ulisses va ser el seu ca Argos.
Gairebé trenta anys després del començament de la Transició, ens demanam: -Qui reconeix Ulisses? Però...qui és Ulisses? El rei Juan Carlos? Adolfo Suárez? Felipe González? La perruca de Santi Carrillo?... I si fos el poble, el Poble, qui va fer i va fent la travessia? Cap a on? Ha arribat ja a �taca? Però... on, on són les �taques? S'hi arriba mai del tot al port de la Democràcia?

Posem que m'anava fent aquestes o semblants preguntes després de sentir, dilluns passat, el discurs de Fèlix Pons Irazazába, pronunciat en l'acte solemne de l'ajuntament de Ciutadella amb motiu de la celebració de la Diada del Poble de Menorca. Les paraules del polític mallorquí havien sonat impecables en la forma i interessants en el contingut expressat, però encara ressonaven en el meu cervell provocant-me pensament contradictoris. Havia dit coses que sempre m'han semblat molt raonables: la consideració de les polítiques que afecten les persones part damunt dels debats essencialistes; la consideració dels individus com a portadors de drets i deures, o sigui com a ciutadans, més que no les qüestions identitàries; la necessitat de la política democràtica com a generadora de sinergies, com a conformadora de cohesió social i com a forma de superació de les legítimes discrepàncies amb el diàleg. Molt bé.

Tanmateix, i si ho vaig entendre correctament, l'apel·lació a deixar de banda la història a l'hora d'analitzar el present i de configurar el futur em produïa rebuig. L'exministre de Felipe González i expresident del Congrés dels Diputats es declarava «autonòmicament feliç» i un fervent partidari de l'statu quo. No puc reproduir en la seva literalitat allò que va dir respecte a la Constitució i al paper del rei, però em semblà que deia que el rei havia estat clau en el futur de la democràcia espanyola i especialment va lloar el discurs de la Corona de l'any 1978 en l'aprovació del text constitucional, precisament pel fet que no havia volgut girar els ulls enrere, sinó que havia parlat del futur que havíem de construir. En un moment del seu discurs es va referir a les vies de llibertat que la Constitució va obrir per als espanyols i es carregà l'irredentisme d'aquells nacionalistes que mai no en tenen prou, que reivindiquen sempre més competències i mai no n'estan satisfets, i que culpabilitzen l'altre si les coses no van com voldrien. Especialment crític es va mostrar l'exdiputat socialista amb la política del govern de Rodríguez Zapatero -en cap moment, però, no el va anomenar- i, òbviament també amb la línia oficial del seu partit, pel que suposava de condescendent a les pressions del nacionalisme identitari (aquí no va esmentar el passat pacte de progrés ni el present del debat estatutari català amb el quatripartit, però a ningú mínimament informat li'n pogueren passar per alt les referències crítiques). Hom no cal ser gaire espavilat per comprendre el perquè de la cara de satisfacció que feien els populars en sentir l'advocat mallorquí i la incomoditat d'alguns socialistes (els que se n'assabentaven de les càrregues de profunditat que es sentiren a dalt la Sala) i de la resta de representants de l'oposició d'esquerres del consistori.

Ja és sabut que els discursos de Diada no permeten debats en la sala de plens ni és el meu propòsit d'entrar en detall en els motius de la meva discrepància (caldria per açò, tenir-ne el text literal). Vull, amb tot, deixar constància que si l'estat d'irritació permanent és dolenta per al ventrell, instal·lar-se en el cofoïsme pot dur a raure a la «síndrome del capitán Lozano», o sigui la memòria nostàlgica tramposament idealitzada i falsament innocent (dit segons el diccionari de la Transició, elaborat pel periodista Francesc-Marc Àlvaro). En efecte, l'amnèsia del passat immediat, que va suposar el pacte de les élites dels partits per acceptar l'anomenada Transició espanyola i que ha estat presentada pel poder com al més gran dels seus èxits (èxit de la Transició i èxit del Poder), va servir per passar de la memòria franquista a la memòria progre-monàrquica oficial. ¿I com volia algú que el rei esmentàs el passat en aquell discurs inaugural del 1978 si aquell passat qüestionava, ras i curt, la seva pròpia legitimitat democràtica com a successor de Franco i jurant dels Principis del Movimiento, a més de contradir la línia de successió, que corresponia a son pare Don Juan? Són ja majoria els historiadors rigorosos que veuen en l'amnèsia la base que ha permès una gran mentida: una narració segons la qual la transició va ser fruit d'un disseny que van preparar mitja dotzena de caps clars i que, sota el guiatge del rei, es va aplicar amb èxit miraculós; una narració segons la qual els ciutadans de les espanyes es van reconciliar, d'un dia per l'altre, sense que ningú no digués la veritat.

En fi, no és la primera vegada que es diu que una nació no és allò que diuen els diccionaris de la llengua, sinó que és el resultat d'una manera de contar la història. Cal tenir, però, eines d'Estat (finances, exèrcit, sistema de comunicació i d'educació de masses, etc.) per construir-la. Perquè, a veure, posats a criticar els essencialismes criticables, per què no referir-se als articles constitucionals espanyols, els més metafísics de tots els països democràtics del món: «La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible...»? -Un incís: ara se m'acut que la solució a l'article dos del projecte d'estatut català podria ser aquest: «Catalunya és una nació» (escrit així, en minúscula, ja no seria inconstitucional; però no donem idees...).

Té raó el Sr. Fèlix Pons: les identitats són perilloses, i les més grans i poderoses, aquestes, encara en són més, de perilloses. Al contrari, doncs, del que vaig entendre que afirmava en fèlix en el seu rol «autonòmicament feliç», m'hauria agradat que hagués estat una mica més crític i autocrític en la construcció ideològica del seu discurs. Si practicàssim més la memòria, potser arribaríem a comprendre el gran cambalache (mantenguin-me el castellanisme) que significà el procés autonòmic a les Illes Balears, on la UCD i el partit del Sr. Pons aleshores en van dur la part de responsabilitat més forta. Pels vots populars? No del tot cert, em sembla. ¿Que no és ver que els partits que anaren a les eleccions el 1977 mantenien en els seus programes la voluntat d'obtenir per a les Illes Balears l'autonomia forta, que en representava l'accés per la via de l'art. 151? Quin referèndum feren aquí per canviar de via i dur-nos a la coa de l'article 143 (via lenta decafé para todos) a criteri dels pactes entre Felipe i Leopoldo, quan ja els cops d'estat d'Armada, Milans del Bosch, Tejero i companyia, no consumats del tot, havien començat a donar fruits? Els solcs de llibertat que la Constitució crèiem que marcava s'estrenyien molt; no es pot silenciar que els solcs establerts des del febrer de 1981 van ser llaurats pels tractors del poder i dissenyats prèviament per les cadenes dels tancs de la Brunete.

Que exager? Tal vegada sí. Però no es poden entendre les insatisfaccions d'ara, amb els problemes d'Euskadi i Catalunya sense resoldre, oblidant-ne les causes.

Bé va que se'ns parli de política en els termes amb què ho va fer a Ciutadella el conegut polític mallorquí. Primer, perquè la política és una activitat molt important, a desgrat del desprestigi a què alguns polítics actualment la sotmeten. Segon, perquè el debat polític és imprescindible a la democràcia, com la sang ho és dins les venen d'un animal viu. Tercer, perquè el diàleg implica aproximació de posicions entre contraris sempre i quan no es faci trampa. I quart: jo també pens que cal ser intolerant davant les actituds violentes. Tot el rigor democràtic contra els terroristes. Per exemple, si un periodista ha insultat un colpista, entenc que no ha de demanar disculpes per açò; és el procolpista qui hauria de demanar-ne a tots els ciutadans per haver volgut robar-nos la sobirania. Els militars haurien d'estar orgullosos de la seva professionalitat al servici del poder civil, emanat de les urnes; per tant, no es deuen sentir insultats per qui ataca els colpistes (ells no en són de terroristes!) o els que es situen fora de la Constitució tot dient defensar-la. Finalment, no és gens bo d'entendre que des de partits soi-disant demòcrates alguns (no tots per sort són com el senador del PP per Melilla!) juguin a fer el paper del famós alcalde de Móstoles.

Manipular el passat per fer-ne lectures interessades, per treure'n conclusions que afavoreixen les pròpies posicions de poder és una estratègia prou coneguda, però és, sense dubte, una forma subtil de violència, contra la qual no hem de callar.



F. López Casasnovas. .

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat