Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Febrer»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28          

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: amèrica llatina : pobles i cultures vs poder i estats
Brasil: La situació dels Caiouà als marges de la carretera
19 gen 2006
Els indígenes que es troben acampats als marges de la carretera MS 384, que uneix els municipis de Antônio João i Bela Vista, van patir la destrució de les seves cases i pertinences pels âfazendeirosâ?
342777.jpg
342783.jpg
342860.jpg
Els indígenes que es troben acampats als marges de la carretera MS 384, que uneix els municipis de Antônio João i Bela Vista, van patir la destrució de les seves cases i pertinences pels âfazendeirosâ?, que no els deixen tenir accés als seus horts, ni permeten que busquin llenya dins lâàrea disputada. La FUNAI i el Ministeri Públic (ministeri de lâinterior) a Dourados intenta impedir la destrucció dels cultius dels indígenes, o almenys fer una valoració dels perjudicis per poder indemnitzar-los, però els âfazendeirosâ? pressionen per destruir-ho tot al més ràpid possible. El problema més gran és que els tècnics que haurien de fer aquesta valoració no han estat enviats per la FUNAI, que alega manca de fons,

Els indígenes relaten que han rebut amenaces de mort dâhomes desconeguts. Algunes dâaquestes amenaces van ser fetes de manera clara, dient als indígenes que per a que no retornin a la âfazendaâ? Santa Creuza (anomenada Pikyri pels Caiouà), per recollir les pertinences o treballar en els cultius, ja que si això succeeix seran morts. Els homes que van efectuar aquestes amenaces també volien saber que era el responsable del campament de la carretera la âfazendaâ? Santa Creuza té prop de 800 hectàrees dins de lâàrea de Nhande Ru Marangatu, i es troba a 5 km dâ Antônio João.

Els acampats a la carretera viuen ara de manera totalment diferent a la tranquilitat i abundància que tenien a les seves terres Les barraques de lona són precàries, no suporten les plujes fortes i són molt calentes, més en aquesta època de lâany. El menjar arriba a través de donacions dâòrgans estatals, com Funasa, i dâaltres entitats de suport, però són insuficients, ja que moltes famílies asseguren estar passant fam. No hi ha condicions mínimes d'âigiene i l'âigua que utilitzen ve de canonades improvisades pels indígenes que porten lâaigua a uns pocs i petits dipòsits. A causa del calor, lâaigua sâacaba escalfant, ja que les canonades es troben descobertes. âÃs necessari que lâalcaldia dâAntônio João obri una cuneta per a la canonada, per qvitar que quedi exposada al Solâ?, demana Rosa Ribeiro, que viu a Campestre, però va resoldre acampar als marges de la via, per quedar-se juntament amb la seva germana. Un altre problema és el tràfic constant de cotxes i camions per la via, que aixeca polsegam constantment, amenaça les criatures que juguen a la carretera i als marges, a més del soroll durant tot el dia i tota la nit.

Si no fos suficient amb això, encara existeix lâamenaça dels agrotòxics que són usats als cultius de soja que arriben als marges de la carretera, al costat mateix de les barraques montades pels indígenes. âEstic molt preocupat amb la situació, principalment pels infants, que poden ser enverinadesâ?, diu Dário Peralta, un dels acampats. âAixò és molt greu, ´ñes necessari que la Funai i la Funasa facin alguna cosa per protegir-nosâ?diu. La Funaivfa ser avisada i va informar que ha trucat al âfazendeiroâ? demanant que sâaturés de ruixar lâagrotòxic Segons Sebastião Pedro, agent de la Funasa a Campestre, una criatura ja va ser intoxicada, i la seva situació és gru ja que la desnutrició és severa. Aquest infant va ser dut a lâhospital dâAntônio João per rebre tractament, juntament amb un altre infant que pateix desnutrició. I aquestes no són les úniques, 25 criatures més es troben en el mateix estat de desnutrició. Sebastião relarta que a Nhande Ru Marangatu la situació estava sent controlada, però que després dl desallotjament els casos han augmentat i poden sortir del control âLes condicions a la carretera són totes propícies per a que la salut de les criatures empitjori. No hi ha aigua fresca, hi ha molta pols, brutícia, agrotòxics dels cultius de soja i la mateixa pèrdua de llibertat de les criatures, ja que els pares tenen por de deixar-les jugar lliurement a causa del tràfic de cotxesâ? alerta. No obstant, el coordinador de la Funasa per a la regió, Gildo Galeno, es va mostrar insatisfet amb les denúncies fetes pels indígenes, alegant que la desnutrició no succeeix per falta de menjar. Ell va arribar a renyar els agents de Funasa a Campestre, que havien parlat de la situació calamitosa dels infants indígenes a alguns diaris la reacció de Gildo ha causat indignació a la comunitat Caiouà âNosaltres hem de dir la veritat sobre el sofriment del nostre poble, no estem aquí per agradar a la Funasa. Aquest organisme existeix en funció dels indígenes i ha de treballar en pro dâellsâ? va dir Eugênio Morales.

Les persones adultes, per la seva banda, es ressenten per la pérdua de la seva terra, del seu model de vida, de la seva tranquilitat. âA la nostra terra teníem tot el que necessitavem, ara depenem de la caritat dâaltres per menjar i hem dâafrontar aquestes condicions pèssimes, amb el calor i, quan plou, amb el fang que envaeeix les barraquesâ?, reclama Polônia de Sousa. Tots es mostren angoixats amb la seva situació i, tot i esperar que es faci justícia, ja no creuen en ella. âNosaltres respectem la llei i vam sortir pacíficament de lâàrea, però la llei no respecta els nostres dretsâ? diu lâindígena Hamilton Lopes.
Mira també:
http://www.midiaindependente.org

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Brasil: La situació dels Caiouà als marges de la carretera
19 gen 2006
Les criatures Caiouà a Nhande Ru Marangatu
CMI Goiania 12/1/06

El nombre dâinfants desnutrits estava sent controlat i reduit, però després del desallotjament, les condicions en les que estan vivint les famílies als marges de la carretera han fet tornar a crèixer aquest nombre.
Existiesen tres llocs on són localitzats els habitants de Nhande ru Marangatu. Es troben a lâaldea Campestre, que va ser donada per lâalcaldia dâAntônio Joao després de ser expulsats de les seves cases.

El desallotjement va ser el dia 15 de desmbre, sobre les 11 del matí. Els indígenes van optar per deixar les seves cases de manera pacífica,per evitar un resultat sangrient del conflicte, tant que quan va arribar la Policia Federal amb el seu fortíssim aparell, ja havia trobat els indígenes a la carretera relitzant els seus càntics, dances i oracions. Els indígenes van construir barraques als marges de la carretara amb palla, pals i lones, i allà es van quedar aguardant la nova decisió del STF. Aquest recurs serà jutjat ara, per tots els jutjes encarregats, després de la decisió arbitrària d e Nelson jobim, que va anul·lar la homologació de les terres que havia estat feta pel president Lula el març passat.

Són moltes les criatures que viuen a aquewtes tres aldees de Nhande Ru Marangatu. Lews que estan a les seves cases, a lâàrea de 26 hectàrees a Campestre estan, en certa manera, jugant com volen. Pujen als arbres, corren jugant a fet i amagar, juguen amb lâaro de les rodes de les bicicletes, juguen com si fossin animalets amagant-se rere els arbustos, inventen jocs amb coses que són pel terra (com un tros de mànega), juguen amb joguines fetes al Paraguai i a altres ciutats, especialment cotxets. I juguen molt a la pilota, desde futbol a jocs adaptats. També hi ha molts pedaços de niñez pel terra, però hi ha poques criatures jugant amb elles. Algunes dâaquestes criatures tenen aparell de televisió a les cases on hi ha energia eléctrica, i passen moltes hores davant la tele.

A causa de tot el procès històric de confinament a que els indígenes són sobmesos moltes de les seves joguines preferides es van quedar lluny, com somnis difícils de realitzar. Com diu lâEdson, dâonze anys: âamb el que més mâagrada jugar és amb la pilota i els cotxes. Mâagrada banyar-me a la bassa en els dies de molta calor, però la bassa està molt llunyâ?. Lâaigua més propera a Campestre, on viu lâEdson, i de lâàrea de 26 has., és la del sortidor. Amb certesa, les àrees amb les reserves dâaigua da Nhande Ru Marangatu es troben a les mans dels invasors i avui es diuen âfazendasâ?.

Les criatures que estan vivint forçosament als marges de la carretera de terra, amb moltes pedres, la MS 384, no juguen gaire. Hi ha molt pocs llocs amb ombra, i el Sol és molt fort pràcticament tot el dia, i el moviment de vehicles és molt gran, aixecant molta pols. Aquests factors fan que la majoria de les mares no deixin els fills jugar lliurement, procuren tenir-los a prop, a lâombra de les barraques. A això se suma el fet que moltes criatures es trobin malaltes, està havent un brot de diarrees i vòmits, i moltes de les criatures es troben en estat de desnutrició severa a causa de lâescassedat. Estan reben cistelles bàsiques, però sâacaben ràpid, i falta carn, falten nutrients importants per a lâalimentació infantil. ânosaltres, a les nostres terres, podíem plantar de tot, hi havia molta varietat de menjar, podíem pescar i fins i tot caçar. Ara hem de menjar aquest menjar plastificat, disculpa el terme, però no sé com explicar millorâ? es desfogava el Caiouà Hamilton, que és acampat al costat de la carretera. Les persones adultes desconfien dâaltres factors causants de les malalties, âcrec que les criatures sâestan posant malaltes per causes emocionals, sap? A causa de la manca de llibertat, abans eren lliures per jugar, corrien cap a totes bandes, es quedaven a lâombra dels arbres, i ara no poden fer res, sâhan dâestar sempre prop de la mare. Sâha acabat la llibertat!â?com diu Leia, mestra de lâescola indígena Marcial de Souza a Campestre, rtelatant la confidència dâuna mare acampada.

La desnutrició infantil

La desnutrició infantil a Nhande Ru Marangatu ja ha arribat a lâíindex més alt dâentre les aldees de la regió. Els números són tan alts que han contribuit a la sensibilització dels responsables de declarar aquesta terra com indígena. Avui podem veure adolescents de 15 anys amb mida dâinfants de 10 anys. Més criatures Caioià desnutrides.

Aquest nombre dâinfants desnutrits estava sent controlat i reduit, però després del desallotjament i les condicions en que estan vivint les famílies als marges de la carretera, aquestes xifres tornaran a crèixer. Avui hi ha 27 infants en estat de desnutrició severa, dos estan a lâhospital dâAntônio João, i segons els agents de la Funasa el pes de les criatures sâestà reduïnt molt de pressa, el que pot dur a augmentar la xifra de nens desnutrits. âNecessitem tornar a la nostra terra, sinò les criatures poden morirâ?, diu Sebastião, lâagent de la Funasa.

Breu història antiga i actual de la terra indígena Nhande Ru Marangatu
Isaias Sanches Martins âIndígena Caiouà 13/1/06

El territori indígena Nhande Ru Marangatu va sorgir a lâèpoca en què el Mariscal Cândido Rondon va donar la terra per als indígenes a diverses parts del Brasil. Va ser quan ens van donar 25.000 hectàrees en aquest cantó de la frontera. Décades més tard va sorgir una petita vila formada per immigrants que venien dâaltres estats del país. Poc després es va anomenar la colònia Penzo.

Això va succeir més o menys entre els anys 1935 i 1938. No sabme la data exacta perquè nosaltres comptem els anys per lâèpoca de fred i els mesos pel cicle lunar. Va ser llavors quean aquesta família Penzo es va vendre lâàrea que havia estat cedida pel mariscal, i nosaltres no en sabíem res del món blanc i les seves lleis capitalistes. Vam ser venuts sense assabentar-nos de res. En aquells temps va esdevenir també la primera visita a lâaldea. Lâhoome blanc va arribar a la casa del capità, que era llavors el nostre tataravi, que es deia Vitorino da Silva, pare de lâactual morador de la aldea, el Sr. Constâncio da Silva.

Així va ser com els nostrs avis van vaure un home blanc arribar a la casa del seu líder. El jove Pio da Silva en aquell temps era jove, uns 28 anys més o menys. Va arribar amb un carro ple de pertinences per mudar-se, duia també la seva dona i els seus fills Acabaven de comprar les terres i sâhi instal·laven. Al dia següent ja començava a donar ordres als seus treballadors i als mateixos indígenes, per a començar les feines al camp. Així, poc a poc, es va anar apoderant de les terres sense donar gaires explicacions i, nosaltres, sense saber defensar-nos ni discutir, vam anar arraconant-nos, empesos cap a la frontera amb el Paraguai.

Molts indígenes van passar a treballar per a ell a la seva colònia, molts van morir per no voler complir les seves ordres, i el treball era sovint treball esclau. Els indígenes treballaven jornades llarguíssimes per aconseguir objectes o roba, sense tenir dret a caçar, els que mataven els animals eren treballadors de Pio Silva, i es necessitava llavors treballar tres o quatre dies per aconseguir carn.

En aquella àpoca la nostra terra era plena de fustes de llei, animals de tipus i mida diversos, una varietat dâaus incomparable, flors i fruits comestibles, i remeis naturals per a tot tipus de malaltia. Llavors es va iniciar la venda de fusta i lâintercanvi de fusta per caps de bestiar. No vam suportar gaire les seves atrocitats amb nosaltres, i vam ser obligats a desallotjar les nostres cases, els horts, i vam haver de passar al costat paraguaià, érem més o menys 500 famílies escampades a tres llocs anomentats i coneguts per nosaltres com Serro Sombrero, Forquilha i lâactual Marangatu.

Després de ser expulsats i obligats a canviar de lloc diverses vegades vam sortir i ens vam anar cap al Paraguai i molts es van escampar per diversos pobles. No sabem si en Pio canviava fusta per totxanes, o c les comprava en aquella època en que usava les nostres cases com a magatzems. Això era que anàvema caçar, i quan tornaàvem no podiem entrar a les nostres cases.

Alguns, com el nostre avi eren obligats a treballar a les terres a canvi de sostre i manutenció a les seves pròpies terres.
Mesos després vamornar a la nostra antiga aldea, i vam trobar el bosc destruït i ocupat per plantacions i per bestiar, i la vía que ens servia de avinguda principal va ser bloquejada per la casa del âfazendeiroâ?. Des de llavors va prohibir que passèssim per allà.

I dâaquesta manera van passar dècades, però els que vam quedar al costat del Brasil ens vam multiplicar amb el pas dels anys, fins a ser una població suficient com per formar una nova comunitat, en aquell temps, les generacions noves ja ens havíem acostumat a lâhome blanc, i vam descobrir que els nostres avi havien estat expulsats, maltractats i assassinats per lâúnic invasor, el senyor Pio Silva. Els defensors dels indígenes i algunes ongs ens van fer veure els Drets Humans que tenim era quan marçal Tupãâl encara vivia al trosset de terra anomenat Campestre, reconegut com aldea en aquella època. Aquell terròs va ser reconegut pels âfazendeirosâ?.

Conscienciats pel drets humans reprenem la nostra àrea el 1998, i ens van respondre amb diverses amenaces de mort i desallotjament, fins que va ser declarat i demarcat lâany 2004 i homologat el març de 2005. Tot i les difícils condicions de supervivencia que hem patit, i veient com sâha destruit la resta del que ens ha quedat, vam resoldre rependre un tros més de terra que estava sent desvastat, i vam ocupar 800 hectàrees més que les 26 en les que vivíem.

Tot i que hem recuperat tros a tros , quan quasi recuperem tot per la nostra lluita, va ser amenaçat i destruit. De totes maneres, seguim lluitant, fins a la mort. En el transcurs dâaquests anys ens han intentat intimidar per la injusticia del poder judicial, però hi ha tot tipus de proves, que ens han afavorit. Hem dâafirmar que, tot i la lluita, ara ens trobem a la vora de la carretera, al costat del que ens pertany.

Nosaltres, que som resistents des de 1500, i que no per aquesta petita injusticia desistirem.
?ndios acampados recebem assistência da Funasa
21 gen 2006
Por Ascom/COREMS/FUNASA 18/01/2006 às 03:01


�ndios acampados recebem assistência da Funasa


à sob o sol quente, todas as tardes, que Geníria da Silva, indígena, mãe de cinco filhos, lava as roupas da família e dá banhos nas crianças. "Agora, com a água, a gente consegue aliviar um pouco o calor muito forte daqui", declara a indígena guarani-kaiowa, acampada, entre as 96 famílias, na rodovia MS 384, próxima ao município de Antônio João. Geníria está no local há quase um mês, depois que as famílias foram despejas da aldeia Cerro Marangatu. Na aldeia, permaneceram 36 famílias numa área delimitada de 30 hectares.

Para amenizar a situação vivida pelos indígenas na rodovia, a Coordenação Regional da Fundação Nacional de Saúde (Funasa) de Mato Grosso do Sul tem levado água, assistência médica e alimentação, não só para as famílias acampadas, mas também para indígenas da Cerro Marangatu e da Aldeia Campestre, com 64 famílias, também localizada em Antônio João. Através do Pólo-Base da Funasa localizada no município, indígenas de Bela Vista, da aldeia de Pirakuá, e Ponta Porã, das aldeias de Kokue-y e Lima Campo, também recebem a mesma assistência.

Para o acampamento, a Funasa levou sete caixas d´ água, de 250 litros cada, e mais 900 metros de mangueira para a distribuição para as famílias, sendo 200 metros adquiridos através de parceria com a Prefeitura Municipal. Segundo o chefe da Divisão de Engenharia de Saúde Pública da Funasa no Estado, Sidney Barros Lázaro, a orientação é para que as mangueiras sejam enterradas e não fiquem sobre o solo,
expostas ao calor do sol. Todas as famílias contam ainda com filtros, que foram distribuídos em outubro do ano passado, numa parceria entre a Funasa, a Prefeitura e o Unicef.

Para garantir a alimentação, a Funasa distribui cestas básicas do Programa de Segurança Alimentar, do Governo Federal. "Todas as famílias, com ou sem
documentação pessoal, estão recebendo as cestas, já que vivem numa situação mais delicada", afirma o responsável pelo Pólo no município, Gildo Galindo. Desde o despejo, foram duas remessas do Governo Federal e duas do Governo do Estado, através da Secretaria Estadual de Trabalho, Assistência Social e Economia Solidária. Para a próxima semana, a Funasa realiza nova entrega de cestas.

Gildo conta que para as famílias com crianças menores de cinco anos, são distribuídos leite em pó. "São 500 gramas de leite em pó, semanalmente, para cada
criança da residência", explica.

Para o atendimento médico, o Pólo de Antônio João conta com uma equipe médica multidisciplinar composta por um médico, um enfermeiro, um auxiliar de enfermagem e um odontólogo. A equipe se desloca até a aldeia, por três vezes na semana. Nas aldeias de Cerro Marangatu e Campestre, e no acampamento, dois agentes indígenas de saúde fazem o acompanhamento diário. A Prefeitura Municipal também realiza
atendimento nos locais, reforçando a equipe da Funasa.


Saúde Indígena Infantil

Através do trabalho da equipe do Pólo, foram identificadas 327 crianças com até dez anos, no acampamento. Do total, 59 são crianças de zero a cinco anos. Conforme dados do Sistema de Vigilância Nutricional (Nutrisis) da Funasa, nos indígenas da
Cerro Marangatu (aldeia e acampamento), foram identificadas 16 crianças menores de cinco anos com desnutrição severa. Os casos são acompanhados pelos agentes indígenas de saúde e pelas equipes médicas do Pólo e da Prefeitura.

Segundo a equipe do Pólo, o ultimo caso de morte por desnutrição infantil foi registrado em janeiro de 2005. No acampamento, após o despejo das famílias, foi
registrada uma morte de uma criança indígena, de 2 anos e 2 meses. De acordo com o atestado de óbito, E. G, faleceu, no dia 19 de dezembro, de insuficiência
respiratória e broncopneumonia. A menina residia em Itaum, distrito próximo a Antônio João e estava há dez dias no acampamento.

Em mortalidade infantil, o Pólo registrou, em 2005, o coeficiente de 16,95 para cada mil nascidos vivos. O número aponta queda em relação ao ano de 2004, com o
índice de 20,83 para cada mil nascidos vivos. Em 2002, a mortalidade infantil das aldeias de Antônio João, Bela Vista e Ponta Porá, chegou a 81,63.

"A queda no indicador é resultado do trabalho de vigilância em saúde, desenvolvido pelas equipes e pelos agentes nas aldeias. Graças a orientação permanente às famílias indígenas, temos conseguido mudar nosso quadro de saúde", analisa a
enfermeira Luciana Aparecida Ferreira Lima.

A enfermeira conta ainda que realizou trabalho com mais de 40 mães das aldeias de Cerro Marangatu, Campestre e do acampamento, para tratar de temas como qualidade da água, utilização do filtro, diarréia e preparo de soro fisiológico.


13.01.06

Mais informações:
Ascom/COREMS/FUNASA
Telefones: (67) 3325-1499
Ramais 1300, 1301 e 1302

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more