|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Taller de formació "Catalunya: un està ndard per a una nació"
|
|
per AC La Fornal
Correu-e: aclafornal@gmail.com (no verificat!) |
13 gen 2006
|
|
Diumenge 15 de gener, a les 19 a la seu de l'Associació Cultural La Fornal, de Vilafranca del Penedès. |
 està ndart.doc (168,5 KiB) |
Taller obert sobre l'estandarització del català que cerca el posicionament dels participants sobre una qüestió essencial per avançar, definitivament, vers una situació de plena normalitat on la nostra llengua esdevingui imprescindible per a viure a Catalunya, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
Aquest taller anirà a càrrec de Joan Terrassa, sociolingüista especialitzat en l'estandarització que ens aproparà, mitjançant diversos materials, a
la teoria i la planificació de l'estàndard, les interferències lingüístiques i l'anàlisi de la situació sociològica del català.
Segons Biel Bibiloni, lingüista i professor de la UIB, en l'article Un estàndard nacional o tres estàndards regionals?, << (...) els
estàndards són instruments que permeten que funcionin les xarxes d'interacció social que són les comunitats lingüístiques. La clau d'aquest funcionament és el fet que tota la comunitat comparteix un instrument únic que possibilita les transaccions amb l'eficàcia requerida. Gràcies a això qualsevol producte en la difusió del qual hi
hagi un fet de comunicació verbal podrà circular al llarg i ample de tota la comunitat sense dificultats. L'estàndard està al servei d'una
xarxa social, i el que és pertinent aquí és l'abast i els límits d'aquesta xarxa social.
(...) En la mesura que es vulgui substituir l'estàndard espanyol per l'estàndard català caldrà que disposem d'aquest estàndard i que tingui la mateixa operativitat que ara té l'estàndard de la llengua dominant.
Aquest és el quid de la qüestió, i la realitat actual és ras i curt la inexistència d'aquest estàndard (...).
El rol que juga l'espanyol com a instrument conformador de la xarxa social catalana, part d'una xarxa de més abast, possibilita la funció
del català, subsidiària i circumscrita a un tipus de comunicació intraregional. Avui tot el que no es vehicula en espanyol resta encaixonat dins els límits que marquen les comunitats autònomes. Els
principals productes de consum oferits a tots els catalans, com els mitjans de comunicació audiovisuals, són en espanyol, i els que són en
català, els encaixonats dins les comunitats autònomes, requereixen un model lingüístic regional (...). No es tracta, per descomptat, de cap problema d'intercomprensió, sinó d'un fet de no-acceptació social, amb alguns components clarament planificats i alimentats. L'important per a l'ordre establert és que l'espanyol no perdi la condició d'instrument necessari per a la comunicació interregional (...). >> |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
apunts intuitius i a la babalà sobre l'està ndard
|
|
per un no sociolinguista |
14 gen 2006
|
1. La llengua, aixà com l'actual procés de minoritzacio i substitució lingüÃstica, és un fet social, històric i viu.
2. Els Països Catalans són i han estat una societat de classes.
3. En cap societat es pot separar el fet social de la llengua de les diferents formes de viure-hi, a baix o a dalt, com a home o com a dona, com a noble, com a senyor, com a pagès benestant o com pagès pobre, al camp o a la ciutat, com a prohom o marginat, com a patriciat o menestral, com a proletari, com a burgès, com a botiguer, com obrer industrial, de la construcció, del turisme, com obrer dels serveis, com a universitari... I no és purament una qüestió de registres, ja que
3. en la seva decadència, en el conflicte...
a) cada grup social ha tendit a prendre una posició històrica respecte a la llengua: per exemple la castellanització de la burgesia al XIX o l'alta burgesia del XX, l’edició de la premsa republicana i obrera en castellà , l'autentica tradició originada en el lerrouxisme -petit burgès- de confondre català -burgesia, castellà -classe obrera...
b) cada à rea geogrà fica ha pres una orientació diferent: a les principals ciutats i a Barcelona, on l'aparell de l'Estat liberal arriba primer i més fortament, on els mass-media del XX hi són més presents... l’espanyolització lingüÃstica és més present; al contrari, a les à rees més rurals, que escapen més al control de l'Estat, on els mitjans de comunicació arribaven més tard... l’espanyolització lingüÃstica ha estat més feble
4. Però també en el seu moment de plenitud: no podia parlar de la mateixa forma un remença de la muntanya que Jaume I, un menestral de Perpinyà que un Ramon Llull, un mercenari almogà ver que un monjo de Poblet, Ferran II –que, per cert, parlava en castellà - o Joan de Canyamars (el remença que va intentar assassinar-lo)
5. Els registres també canvien quan es tracta de llengua escrita o llengua parlada. Ningú escriu de la mateixa manera que parla. Per exemplificar-ho, fixem-nos com nosaltres mateixos tendim a escriure d'una forma més "culta" de la que parlem. (i en qualsevol societat, la cultura dominant és la de la classe dominant, reproduïda mitjançant les seves institucions ideològiques: església, universitat, ensenyament...).
5. Això s'ha de tenir en compte a l'hora de fer servir les fonts que s'utilitzin per conèixer quina era realment la llengua popular abans de 1714 o de 1500. En una societat on el percentatge d'analfabetisme era aclaparador. Objectiu que sembla, doncs, difÃcil de creure que es pugui aconseguir.
6. En el model de llengua que es generà a partir de Pompeu Fabra no es pot obviar el context social, cultural i polÃtic que l'envoltava, aixà com els interessos que hi prenien part.
a) En el catalanisme, d'origen federal i petit-burges, predominava el que s'havia convertit en un instrument polÃtic de la burgesia, el regionalisme, el qual sempre ha buscat concretar les seva proposta polÃtica en un poder propi que no qüestioni l'Estat ni el marc espanyol, i que li permeti tenir una incidència més important en el conjunt de forces que animen l’existència d'aquell Estat i les seves polÃtiques.
b) La Renaixença del XIX, es digui el que es digui, era un moviment animat per capes mitges de la societat amb una incidència més que discutible entre el proletariat urbà i les classes populars del camp. On hi predominava una visió burgesa, interclassista, idÃl·lica i reaccionaria del passat català : la romà ntica "Historia de les Glòries".
c) En un altre sentit, en el moviment obrer de principis del XX havia tingut especialment incidència el lerrouxisme, apartat des d'aleshores per l'anarcosindicalisme; influencia, però, que no ha deixat de ressentir-se’n en dècades posteriors.
7. Tampoc es pot obviar que, al model de llengua proposat pel matemà tic Fabra, s'hi oposà el de Mossèn Alcover, un mallorquà que fixava la seva atenció en les diferents parles i dialectes que componen el conjunt de la llengua.
[Aquestes premisses són el resultat de la reflexió, des de la meva ignorà ncia en filologia cientÃfica -i acadèmica-, sobre alguns dels defectes que crec entreveure en el model de llengua i les formes que s'han anat fent servir per a la seva extensió:
- l’existència d'una tendència "arcaïtzant" per a definir el que és correcte i el que no; per exemple amb la utilització de mots de dubtosa procedència del català popular -pel que s'ha dit abans-, com "vers" "car" "quelcom", etc., (alguns d'ells de difÃcil pronuncia en una llengua que sembla impregnada d'una profunda tendència a relaxar la parla, sobretot en les variant nordorientals)
- acompanyada de certa estesa actitud elitista, "cultureta", nefasta per a poder implicar a tots i totes les catalanoparlants en posar aturador a l’espanyolització lingüÃstica; i que, a més, allunya la resolució del conflicte dels propis afectats i afectades, havent creat una nova casta tecnocrà tica, els filòlegs, els quals tenen sempre la darrera paraula en l’evolució del procés (!), cosa no apta per als profans..
- tendència a diferenciar-se d'una forma artificiosa d'una llengua romà nica veïna, el castellà , obviant la teoria del "continuum lingüÃstic"; és la mentalitat del "com més diferent del castellà , millor, més català "; la qual cosa pot portar a pÃfies com que a principis dels anys 80 es consideres els mots "abantes" o "antes", propis d'algunes comarques, com a castellanismes (barbarismes!), esmenat posteriorment, un cop sabuda la evolució ben pròpia i catalana d'aquestes paraules.
- centralisme barcelonà i principati del model està ndard, malgrat que hi hagin està ndards per les altres variants; que porta moltes vegades al menyspreu i la dificultat de comunicació entre diferents parlants, sobretot per part dels d'aquesta à rea central (és, per exemple, allò del "aquests menorquins parlan molt raru", en una entonació que oblida que una caracterÃstica ben estesa del català oriental és l’existència de la vocal neutra; i en podrÃem trobar uns quants més)
- minimitzar el paper de la llengua com a registre històric i viu de la realitat de les classes populars, de les seves opressions, tant socials com nacionals (per exemplificar-ho, posem-hi per cas, voler normalitzar l’expressió "aquest és un senyorito" podria ser carregar-se una prova de l’espanyolització de les classes altes des de fa un bon grapat d’anys)
- en conseqüència, en (en les) literatura, poesia, musica....: l’encarcarament, fer el cultureta, la marginació de les avantguardes, l’encartronament quan es tracta de fer-ho popular (un ampli ventall del subvencionat rock català de principis del 90) etc., sembla el cà stig divà pel fet de ser un poble sense estat i amb una llengua minoritzada (un es pot arribar a trobar en la traducció d’una novel·la de gansters l’expressió: “ai, las!� feta per un poli perseguint un pispa pels carrers d’un suburbi i no saber si et poses a plorar de riure o de tristesa)
- ...
Més enllà de tot això hi ha dos fets que són clars, però:
- la necessitat d’un està ndard per a la recuperació de la llengua, que queda fora de tota discussió
- qualsevol posició sobre la llengua del tipus “el català que ara es parlaâ€? (“lightâ€?) representa, de forma conscient o inconscient, interessada o no, una infravaloració del procés de minoritzacio de la llengua, essent una forma d’espanyolització lingüÃstica encoberta] |
|
Re: Taller de formació "Catalunya: un està ndard per a una nació"
|
|
per AC La Fornal |
14 gen 2006
|
Coneixem la polèmica que envolta l'estandarització, per això hem volgut plantejar la sessió com a taller. Per assistir-hi caldria deixar d'entendre la necessitat de l'estàndard com a una imposició. Qui està en condició d'imposar (entre d'altres, les diferents administracions regionals del País i els seus mitjans de comunicació)treballen en la dfirecció contrària. Els tres estandars: per les Illes, València i el Principat...caldria tenir-ho molt present.
En segon lloc, caldria llevar-se, també, els prejudicis sobre qui està treballant per a questa estandarització. Precisament el ponent convidat no és barceloní, ni tampoc principatí.
Respecte a buscar formes oposades i ben diferenciades de l'espanyol estic convençuda de que caldria un debat molt més profund sobre la composició d'aquest estàndard. Al taller podem dedicar una estona a plantejar diferents possibilitats sobre quina podria ser aquesta composició però caldrà tenir en compte que la funció principal d'una llengua potser no sigui la comunicació sino la identificació. Podriem organitzar una llarga marxa, de Cadis fins al sud d'Itàlia i ens quedariem sorpresos de les similituds entre les diferents llengües que aniriem trobant. Mirant com s'incorporen nous termes al català (d'origent anglès, per exemple) veiem que existeix una tendència claríssima a incorporar les novesparaules a partir de la traducció que en fa l'espanyol. Aquesta tendència és ridícula: qualsevol llengua normal utilitza el mot original per adaptar-lo a la seva realitat, sense necessitat de passar pel filtre d'una tercera llengua.
De totes maneres, seria interessant incorporar les teves reflexions al debat.
Moltes gràcies per les teves aportacions i fins demà. |
|
Re: Taller de formació "Catalunya: un està ndard per a una nació"
|
|
per Vaig peix! |
14 gen 2006
|
M'agradaria tenir més informació detallada sobre els continguts d'aquest taller. No m'interessa tant la construcció d'aquest estàndard a nivell lingüístic com la vessant més política. Podrieu avançar-me alguna cosa?
Salut. |
|
Re: Taller de formació "Catalunya: un està ndard per a una nació"
|
|
per AC La Fornal |
14 gen 2006
|
Sí, el taller no se centrarà en aspectes únicament lingüístics, de fet només en tractarà alguns i de manera general. No és només un taller adreçat a professionals de la llengua, sinó a qualsevol perona que s'interessi per l'estandardització de la llengua catalana arreu de Catalunya: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Aleshores, obviar el component polític és totalment impossible perquè hi és inherent. Creiem que l'objectiu bàsic del taller és argumentar i defensar la idea que l'únic camí possible per a la consolidació del catlà és un únic estàndard comú. Catalunya: un estàndard per a una nació.
Gràcies i fins demà! |
|
Re: Taller de formació "Catalunya: un està ndard per a una nació"
|
|
per el del post critic |
15 gen 2006
|
gracies per tenir en compte la reflexio
no he pogut assistir, estic en periode d'examens (i la meva militancia fisica sol ser escassa ja que soc de classe trebadiantil -8 hores de treball, 5 o 6 d'estudi, la resta repartides-)
un afegit: llegeixo en el darrer numero de l'Escletxa (la revista de la CAL) el percentatge en disminucio de gent que fa Filologia Catalana:
Demano humilment disculpes als i les resistents pel algun dels comentaris: endavant que sou els i les millors.
(Un parell mes de apunts: la teoria del "continuum linguistic" no se si és seva, la conec per en Nadal, de Girona; insisteixo els Paisos Catalans son una societat de classes, és la principal diferencia d'un nacionalisme interclassista tant abundant al pais, a un nacionalisme obrer i de classe que es el que pretenc entendre jo; per altra banda sense negar la necessitat de l'estandard, crec que una de les principals forces que tenim és la nostra propia i rica diversitat com a poble, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Mao, precisament; la tendencia uniformista la podem deixar pels Estats reaccionaris -tots ho son?- tipus Espanya; es en la riquesa de totes les varietats de la llengua que a mi personalment també m'identifiquen amb aquest poble plural i divers que és el nostre; perquè es la realitat d'un poble que ha aconseguit perviure precisament des d'abaix, sense estructures estatals; sense aparells de dominacio; a partir de la realitat popular, que sempre és viva; aquesta és la nostra força més gran, malgrat el 600 d'en Max Cahner i Edicions 62; l'estàndard ha de ser un fidel reflex d'aquesta realitat popular i diversa: és una greu errada que un parlant de Barcelona o Girona no conegui minimament les caracteristiques propies d'un parlant d'Alacant, de Soller o de Perpinyà; per un estàndard dels Paisos Catalans i, ho sento per la questio de mots que no és gens anecdotica, no de la "Catalunya estricta") |
|
|
