Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : mitjans i manipulació : xarxa i llibertat : guerra
# Connivencia del PSOE amb els Miltars espanyols colpistes
08 gen 2006
La història es repeteix:
Els dirigents dels partits polítics catalans «parlamentaris» ens menteixen
quan carreguen totes les culpes al PP i obvien la molt més gran culpa del
PSOE en l’actual actitud colpista i catalanofòbica dels militars espanyols

Si sou partidaris de conèixer la història per a evitar de caure al mateix forat, us recomano que llegiu amb molta atenció el darrer capítol sobre «La monarquia transfranquista» del llibre —la portada, gastada de tantes lectures que n'he fet, il·lustra aquest post— El colpisme espanyol i Catalunya (Jordi Martell [anònim], El Llamp, 1988). Hi veureu el paral·lelisme amb l’actual situació que patim, hi trobareu els protagonistes que són gairebé els mateixos que ara ens governen; en fi, us adonareu que amb aquesta llopada de rapinyaires que «dirigeixen» el nostre destí, el de Catalunya (esquifida), no ens en sortirem, ans al contrari, perperirem!

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
Tot just encetat el 25è any del cop dâestat del tinent coronel Tejero (lâaniversari sâescaurà només dâací a sis setmanes) un nou «pronunciamiento», en aquest cas del cap de lâexèrcit de terra espanyol, el tinent general José Mena Aguado, amenaça el poder civil i el retorna a col·locar allà on li pertoca per la voluntat de lâartífex del «atado y bien atado»: al servei de la unitat de la pàtria espanyola i de la liquidació de Catalunya.

La responsabilitat, molt greu, dels dirigents catalans en amagar-nos la realitat de la veritable inexistència de la «democràcia» espanyola els situa en línia amb la dels dirigents que defensen del suposat partit «dâesquerres», tot i atacant els dolents «de dretes».

llegiu, llegiu
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

Al Regne dâEspanya no hi ha cap problema de dretes i d'esquerres, el problema som nosaltres els catalans, és Catalunya. Mentre Catalunya existeixi, Espanya no aconseguirà la plena identitat. Als espanyols seâls en fot els bascs i lâETA, és més, usen de la fastigosa discussió de lâestatutet (o la suara imposada «llei del tabac») per amagar-nos les negociacions de pau amb Euskal Herria: els catalans tornem a ser la moneda de canvi de lâestabilitat espanyola, i de la basca inclosa.

La màxima responsabilitat de les declaracions del militar colpista (dâahir 6 de gener) recau en el cap suprem de les forces armades espanyoles, un individu que pertany a la casta més catalanofòbica que mai no hagi existit sobre la terra: un capità general que és de la Casa de Borbó. Aquest personatge, imposat a dit per Franco, anima amb el seu lideratge, amb les seves paraules, als colpistes a repetir lâoperació que fa vint-i-cinc anys els donà tant bon resultat.

Després, en lâordre de responsabilitats, el segueixen José Luis Rodríguez Zapatero, el president del govern del Regne dâEspanya, i José Bono, el seu ministre de Defensa, que són els qui van posar el tinent general Mena al capdavant de l'exèrcit espanyol de terra. La dimissió d'aquests dos dirigents del PSOE i el desterrament del Borbó i llur família són les condicions sine qua non per a iniciar converses amb Espanya en peu d'igualtat. El deplorable «càstig» d'arrest domiciliari demostra qui mana a Espanya: els militars espanyols!

El PSOE de Felipe González i dâAlfonso Guerra (suara resuscitat per a fer de comissari polític del PSC) fou qui sâaprofità dels cops militars per a aconseguir el poder. Pactaren amb la cúpula militar (presidida pel Borbó) i rentaren la cara al transfranquisme encara vigent.
La divisa: la unitat de la seva pàtria (Espanya). Lâenemic a batre: Catalunya.

Llegiu, llegiu...:









La monarquia borbònica transfranquista



La mort del dictador espanyol va estar precedida tant al nostre país com a Espanya per una llarga crisi política i social. La combativitat popular anava en augment i fins i tot diversos sectors de la burgesia deixaven de recolzar un règim que ja no els era d'utilitat. El poder de Franco es mantenia cada cop més mercès a la fidelitat de les for­ces armades. La repressió prenia les més diverses formes i es concretava en estats d'excepció, lleis especials, consells de guerra, execucions, terrorisme parapolicial, etc. Malgrat tot, l'oposició anava en augment.

El moviment d'alliberament nacional va començar a construir-se sobre bases marxistes a partir de 1968. Amb el naixement del PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Na­cional) cristal·litzaren els propòsits de reunificació, independència i socialisme per tot Catalunya. La lluita per la independència va revestir noves formes de combat militar a través de les accions del FAC (Front d'Alliberament Ca­talà) i de l'OLLA (Organització de Lluita Armada). Per la seva banda, les organitzacions obreres estatalistes malda­ven, almenys teòricament, per integrar els immigrants es­panyols en la lluita pels drets nacionals de Catalunya. Però, a l'ensems amb els partits espanyolistes més arrelats, limitaven els seus objectius a la consecució d'estatuts d'au­tonomia regionals, acceptant la formulació de l'autodeter­minació com una simple concessió retòrica.

Amb la desaparició física del general Franco es va ini­ciar el període de transició dissenyat durant els darrers temps de la dictadura. Es tractava de salvar l'essencial de la dominació colonial capitalista a través d'una forma d'Estat aparentment democràtica. La solució que havia propo­sat Gil Robles en els anys cinquantes va ser posada en pràc­tica vint anys després. La monarquia instituïda pel dictador feixista va ser l'encarregada de portar a cap la reforma del règim mitjançant la coronació del fill de l'hereu de la casa de Borbó. Les forces de l'oposició que més endavant havien de constituir l'arc parlamentari ajudaren tàcitament la ins­tauració monàrquica per temor a enfrontar-se amb els mi­litars espanyols. Les opcions radicals, independentistes i revolucionàries que propugnaven la ruptura del sistema per les mobilitzacions populars, foren acarnissadament perseguides i marginades.

El 22 de novembre de 1975, el Príncipe de España va ser coronat rei amb el nom de Juan Carlos I, sense que el seu pare hagués abdicat. El nou monarca espanyol havia estat format en les acadèmies militars franquistes i havia jurat fidelitat als Principios Fundamentales del Movimiento. La tradició militarista del «rei-soldat» iniciada per Alfonso XII es reproduïa en el seu besnét i continuaria amb l'hereu d'aquest, el futur Felipe VI. Les necessitats del capitalisme, en uns moments de greu aïllament internacional d'Espanya i de fort creixement de l'agitació popular, van fer que el règim continuïsta mostrés un tarannà més obert. L'adequa­ció de l'Estat espanyol a les exigències del sistema polític­econòmic occidental imposava una certa modificació de les superestructures jurídico-institucionals.

L'estratègia, elaborada pels especialistes nord-ameri­cans, havia estat aplicada abans a Grècia i a Portugal, amb excel·lents resultats. Posteriorment s'utilitzaria a Turquia, Llatino-Amèrica, Filipines i altres indrets sota la influència EUA. Es tractava de substituir les gastades dictadures fei­xistes per aparents democràcies, desmobilitzant així les grans forces que es congriaven contra elles. La brutalitat dels règims obertament dictatorials empenyia les masses cap als partits comunistes, en tant que la democràcia bur­gesa encobertament controlada per un fort dispositiu mi­litar servia millor els designis del capitalisme i afavoria la passivitat popular. Només en cas de perill imminent pel sistema era recomanable recórrer a la intervenció militar descarada.

Per aconseguir els objectius proposats, la nova monar­quia borbònica va haver de fer algunes concessions formals tant en l'aspecte social com en el nacional. Les mobilitza­cions convocades pels organismes unitaris de l'oposició contribuïren a decantar la balança. Així el minso indult que es va atorgar amb motiu de la coronació de Juan Car­los I va haver de ser ampliat als lluitadors bascos. Els pa­triotes catalans, que no estaven recolzats per un moviment tant poderós com el d'Euskadi âi sobretot, que no dispo­saven d'un exèrcit ben organitzatâ foren exclosos de les mesures de gràcia. El poble català no havia pogut arrencar de les presons franquistes els seus millors combatents.

El primer govern de la nova monarquia espanyola va ser presidit per Carlos Arias Navarro, ex-fiscal feixista i mi­nistre de Governació quan la mort de Carrero Blanco, a rel de la qual va passar a ocupar el càrrec. La presència militar en el gabinet Arias estava assegurada a través dels generals Fernando de Santiago, Félix �lvarez-Arenas, Car­los Franco Iribarnegaray i l'almirall Gabriel Pita da Veiga. Enmig d'una creixent onada de reivindicacions populars el govern espanyol es va revelar incapaç d'exercir l'adequat equilibri entre tolerància i repressió. De 4.317 causes incoa­des el 1975, el sinistre Tribunal de Orden Público va passar a obrir-ne 6.000 l'any 1976. La jurisdicció militar, per la seva banda, continuava encarregant-se de penalitzar les ac­tivitats polítiques i d'expressió del personal civil. El mi­nistre de Governació, Manuel Fraga Iribarne, va militarit­zar els treballadors de Correus i de ferrocarrils per acabar amb la conflictivitat laboral. El ministre de l'Exèrcit, ge­neral �lvarez-Arenas, manifestava públicament que les for­ces armades espanyoles eren la garantia de l'ordre insti­tuït. L'almirall Pita da Veiga havia dit en la seva presa de possessió: «Nosotros velamos por la seguridad de la Pa­tria y porque no se alteren sus esencias, de las que somos depositarios».1

EI poc èxit dels intents de mantenir el sistema dins dels estrets marges del Movimiento, malgrat tots els excessos repressius, va fer que �rias Navarro fos rellevat del càrrec. EI substituí un obscur polític falangista, Adolfo Suá­rez González, però els ministres militars no en resultaren afectats. Poc abans, el tinent general Manuel Gutiérrez Me­llado havia estat col·locat al front del Estado Mayor Cen­tral. Uns mesos més tard, Suárez va fer aprovar per les Corts franquistes espanyoles l'anomenada Ley de la Refor­ma Política. L'exèrcit va acceptar la transformació exterior del règim, amb la condició que els canvis no afectessin l'es­tament militar. Això no obstant, entre els vots contraris a La Reforma hi hagué els dels quinze alts comandaments de l'exèrcit que formaven part de la Cambra.

Pel setembre de 1976 el tinent general De Santiago va abandonar la vice-presidència del govern espanyol a causa de la seva oposició a legalitzar les activitats sindicals i les organitzacions obreres. Pocs mesos abans en una reunió del Centro Superior de Estudios para la Defensa (Ceseden) s'havia plantejat


«Si el nacionalismo conservador en Cataluña o en las Vascongadas se suma por presiones o por voluntad propia, al terrorismo y al nacionalismo separatista [sic], la inter­vención armada será la única profilaxis política capaz de detener la desintegración de la Patria.»2


Mentre, els serveis secrets de l'exèrcit espanyol subven­cionaven i organitzaven bandes feixistes que actuaven amb total impunitat contra el nacionalisme català (atemptats a llibreries nacionalistes o democràtiques, agressions, etc.). Al Sud aparegueren els Grupos de Acción Valencianista (GAV) formats per elements de la ultradreta local, que actuaven preferentment a la ciutat de València, fomentant el secessionisme, atacant persones i institucions i intentant destruir els signes d'identitat nacional.

A primers d'octubre es van reunir a Madrid diversos ca­pitans generals. De la trobada en van sortir algunes adver­tències serioses al poder civil i a la monarquia sobre l'en­carrilament de La Reforma. Es va fer avinent que l'exèrcit no estava disposat a permetre «el desmantelamiento de la autoridad de la jerarquía militar [sic]». Juan Carlos I i el president Suárez hagueren d'empenyorar la seva paraula per aconseguir l'aquiescènda de les forces armades al pro­jecte reformista. A desgrat de tot, els sectors «ultres» pro­testaren sorollosament quan el general Campano va ser substituït per Ibáñez Freire al front de la Guardia Civil.

Una altra expressió del descontentament militar va pro­duir-se el mes d'abril de 1977. El Partido Comunista de Es­paña i la seva filial del Principat havien sol·licitat la inscrip­ció en el Registro de Asociaciones Políticas. Això significava que acceptaven la legitimitat de la monarquia instituïda pel dictador. Seguint la línia claudicant encetada pel PSOE, els comunistes oficials abandonaven la lluita. En aquestes condicions Adolfo Suárez va poder decidir la legalització del PCE3 el dia 9. El 12, el Consejo Superior del Ejército va manifestar la seva disconformitat i alguns tinents gene­rals proposaren que es demanés al rei d'Espanya la des­autorització d'Adolfo Suárez i del vice-president, general Gutiérrez Mellado. Els ministres de Marina i de l'Exèrcit âl'almirall Pita da Veiga i el tinent general Ã?lvarez-Arenas, respectivamentâ van presentar la dimissió.

El 15 de juny es van celebrar a tot l'Estat les primeres eleccions del nou règim. Els partits republicans, revolucio­naris, independentistes o d'esquerra radical no van poder concórrer com a tals en la consulta. La Unión de Centro Democrático (UCD), fundada a cuita-corrents per Adolfo Suárez, va treure el major nombre de diputats a Espanya, en tant que al nostre país hi hagué una forta presència so­cialista, comunista i nacionalista burgesa.

Les Corts Constituents nascudes de les eleccions del juny de 1977 van procedir a la redacció d'un text constitucional que consagrés La Reforma. Els treballs dels polítics es van fer sota la pressió constant de l'exèrcit espanyol. Un dipu­tat ha explicat que en la comissió encarregada de redactar la llei d'amnistia,


«cada vegada que es fregava el tema militar, la discussió s'agarrotava i els representants d'UCD, que personalment eren partidaris d'incloure els militars en la llei, havien d'anar a la Moncloa a consultar. Quan ja anàvem per l'enèsima sortida de Rafael Arias Salgado, i a fi que la llei pogués ser aprovada sense incloure els militars, aquell ens va explicar que havia anat al despatx de Gutiérrez Mellado. El va trobar envoltat per un nombrós grup de generals, profundament seriosos i que no van badar boca, davant dels quals Gutiérrez Mellado va dir que si es concedia l'am­nistia militar ell no estava en condicions de mantenir la disciplina, que el Consejo Supremo de Justicia Militar inva­lidaria la llei [!], que ell dimitiria i que no responia del que pogués ocórrer. Davant d'aquestes paraules âo d'a­quests perillsâ, els partits polítics van haver de renun­ciar.»4


Un altre militar demòcrata afegeix:


«Per això el Senat i el Congrés van tramitar, posterior­ment i respectivament, les proposicions de llei del 29 de desembre del 1978 i de 26 de juny del 1980, les quals, per coac­cions de la mateixa classe que les d'octubre del 1977 van acabar com els sants innocents.»5


La conseqüència de les pressions militars i de les rei­terades amenaces colpistes va ser una amnistia al gust de l'exèrcit. Ni els independentistes catalans, ni els membres de la UMD, ni els oficials de la República estigueren in­closos en la llei. Només a aquests darrers els fou concedida posteriorment una petita compensació econòmica.

Els moviments de l'exèrcit espanyol davant l'aparent canvi de règim eren la manifestació de la resitència cas­trense a abandonar la direcció dels assumptes polítics en mans dels civils. Es produïen perquè les forces armades no havien estat depurades i no havia minvat la presència dels militars en les institucions repressives. Hi havia tam­bé diferències entre els interessos de la milícia i els de la burgesia colonialista. Sense excloure per això una posició comuna en allò que respecta al paper de les nacions ocu­pades i al manteniment de l'explotació de classe, hi hagué entre els militars i els capitalistes algunes diferències es­tratègiques considerables. Per això certes intervencions mi­litars no estaven plenament d'acord amb els plans de la burgesia. Calgué aleshores afalagar l'exèrcit amb pagues i concessions, convencent-lo que era millor deixar actuar els representants polítics dels capitalisme âencara que es pre­sentin amb etiquetes socialistesâ sacrificant el protagonis­me de l'estament militar. La presència de caps i oficials compromesos amb la dictadura feixista en llocs de coman­dament i el domini absolut que els militars exerceixen so­bre els serveis secrets de l'Estat espanyol garanteixen a les forces armades el suficient control de la situació i els permeten esmenar qualsevol mesura governamental.

El creixement de la consciència nacional al nostre país es va plasmar de manera immediata en l'exigència de l'au­togovern. Tanmateix, la secular divisió derivada de l'ocu­pació espanyola de la nostra pàtria, els diferents graus de consciència sectorial i la incapacitat o manca de voluntat de la majoria de les forces polítiques van impedir que Ca­talunya es presentés unida. Llevat d'alguns intents aïllats, les comarques meridionals i insulars participaren en les instàncies unitàries estatals com a apèndixs d'Espanya. Fins i tot a la Catalunya Central, on els sentiments nacio­nals eren més estesos i existia un organisme unitari propi, la reivindicació de la reunificació nacional va ser minori­tària.

Amb les eleccions i la consegüent dissolució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals i de l'Assemblea de Cata­lunya, substituïdes per assemblees regionals de parlamen­taris electes, desaparegué la coordinació antifeixista al nostre país. No obstant això, i continuant el precedent de 1976, hi hagué mobilitzacions massives per exigir un auto­govern cada cop més tenyit d'autonomisme. L'Onze de se­tembre de 1977 es van congregar a Barcelona més d'un mi­lió de persones demanant l'Estatut del Principat i el 9 d'octubre una altra manifestació multitudinària demanava des de València una autonomia per la Catalunya del Sud.

En l'entremig es reunien a Xàtiva (la Costera) un gran nombre de comandaments militars espanyols. Sembla que es va acordar obligar a la Corona a canviar el govern de Suárez per un de presidit per un general i dissoldre les Cambres durant dos anys. El programa del gabinet preto­rià és fàcil d'imaginar: mà dura contra l'esquerra i contra els independentistes bascos i catalans. El mateix Juan Car­los I va haver de donar explicacions tranquil·litzadores i el tinent general Gutiérrez Mellado va afirmar el març de 1978 que «el Gobierno, la nación entera y las fuerzas armadas esta­mos dispuestos a que estas palabras no sean palabras sino hechos: España va a seguir siendo una».

La victòria dels partits espanyolistes en les eleccions van fer que només al Principat l'autonomia fos una exi­gència inqüestionable ja que pràcticament totes les forces s'havien compromès a defensar-la. Aprofitant el fracàs de les negociacions entre Espanya i els representants del Prin­cipat, l'últim president de la Generalitat republicana va tor­nar de l'exili, anà a Espanya i va proposar a Adolfo Suárez una fórmula transitòria. El seu propòsit era adquirir un protagonisme que li reportés beneficis personals. Del pacte entre Tarradellas, Suárez i els parlamentaris catalans sortí el restabliment d'una Generalitat Provisional a Barcelona. El plantejament de la institució presidida per Tarradellas s'acostava més al projecte descentralitzador espanyol que no pas a l'Estatut de 1932, que era el que reclamaven les forces polítiques majoritàries. A la resta de Catalunya l'au­tonomia comptava amb un cert suport popular però era defensada sense gaire entusiasme per les forces espanyo­listes victorioses que només es preocupaven d'assegurar el sotmetiment de la nostra terra a Espanya.

La pressió de les forces populars i la voluntat de la monarquia espanyola de presentar-se com un règim dife­rent de l'anterior van fer que Espanya es dotés d'una Cons­titució. El text definitiu, aprovat pel parlament de Madrid el 31 d'octubre, va ser sotmès a referèndum el 6 de desem­bre i promulgat amb la sanció reial el 27 del mateix mes. La Constitució espanyola de 1978 recull teòricament la pro­tecció dels drets i llibertats públiques en ella establerts. Però una cosa és la formulació de principis i una altra molt diferent la pràctica quotidiana. Com en anteriors exemples històrics, l'aplicació de les llibertats constitucio­nals espanyoles s'allunya força de les suposades bones in­tencions dels seus redactors. Sense analitzar-lo exhaustiva­ment podem dir que el text constitucional espanyol con­templa:

1r. La definició unitària de l'Estat, malgrat el reco­neixement del dret a l'autonomia. Ãs de notar que en l'article corresponent es parla de la «indisoluble unidad» de l'Estat espanyol «patria común e indivisible» (cursi­ves nostres). Els Estatuts d'autonomia es converteixen de fet en simples instruments de descentralització administra­tiva, no política, atorgats per Espanya. Cosa que implica la negació de la sobirania de les nacions ocupades.

2n. La prohibició terminant de qualsevol mena de federació entre comunitats autònomes (article 145). Com en anteriors textos constitucionals espanyols, aquest punt està especialment dirigit contra la reunificació de la Cata­lunya sotmesa a l'Estat espanyol i consagra la divisió d'a­questa part del nostre país en tres «autonomies», «regions» o circumscripcions separades.

3r. La consolidació del sistema capitalista (article 33) i la inamovibilitat de fet de la Constitució, a desgrat de l'apa­rent establiment teòric de mecanismes de reforma. Subrat­llem que, a més, la iniciativa popular en aquest terreny res­ta exclosa de forma categòrica (article 166) i que la com­posició de les Corts espanyoles impedeix que les minories nacionals puguin aconseguir la reforma sense comptar amb els partits espanyols.

4rt. Confereix a les forces armades la defensa de la integritat territorial de l'Estat i de l'ordenament constitu­cional. D'aquesta manera s'afavoreix obertament l'interven­cionisme colpista, doncs atribueix a l'exèrcit espanyol el paper d'àrbitre i dipositari de la legitimitat política. Se­guint el que hem comentat en els punts anteriors, la mis­sió constitucional de l'exèrcit espanyol és clarament la de protegir el sisterna capitalista i perpetuar el domini colo­nial d'Espanya sobre els altres pobles. Les lluites d'allibe­rament nacional i social cauen, per tant, dins l'àmbit d'ac­tuació repressiva de les forces armades d'Espanya i es con­verteixen en assumptes fonamentalment militars. Sura una altra volta la tradició militarista espanyola.

5è. La consideració del monarca com a comandament suprem de l'exèrcit espanyol converteix de fet la monar­quia constitucional transfranquista en una institució de tints autocràtics.

La tasca desmovilitzadora i claudicant dels partits par­lamentaris espanyols i dels col·laboracionistes catalans es va concretar en la signatura dels Pactes de la Moncloa l'oc­tubre de 1977. L'acceptació de les premisses constitucionals anteriorment citades va significar la culminació de la ne­fasta política possibilista de les forces esmentades. Només la residual Esquerra Republicana de Catalunya, alguns par­tits extraparlamentaris, el senador Xirinacs i els indepen­dentistes es van oposar al text elaborat per les Corts es­panyoles. Tant l'esquerra espanyolista com la dreta prete­sament nacionalista del nostre país van ajudar a obtenir el vot favorable dels catalans envers el text confegit per les Corts espanyoles.

Amb la flamant imatge democràtica fornida pel marc constitucional, Espanya pretenia legitimiar un cop més la dominació colonial sobre Catalunya i les altres nacions sot­meses dins del sistema d'explotació capitalista. Es confi­gurava així mateix el model repressiu alemany de super­control policíac. Els sectors progressistes que no accepta­ven l'actual remodelació de l'Estat començaren de nou a ser víctimes d'una persecució implacable tendint al seu desmantellament. A pesar de les repetides denúncies de la manca de respecte als Drets Humans,6 l'Estat espanyol ja podia integrar-se de ple dret en els organismes internacio­nals del capitalisme (MCE, Euratom, OTAN, etc.). Els he­reus de Franco consolidaven allò que havia començat a tron­tollar els darrers temps del general.

Com ja s'ha dit anteriorment no és la lluita armada d'alliberament nacional la que afavoreix el colpisme de l'e­xèrcit espanyol, sinó ben al contrari. La trajectòria insur­reccional dels militars espanyols es deu a raons de compo­sició social de les forces armades, a la seva situació de prepotència en el si de l'Estat, al seu corporativisme i a la mentalitat colonial i feixista que les informa.7 Hi ha un munt de fets històrics que ho demostren, entre els que es compta l'opinió expressada per la Junta de Jefes de Estado Mayor (Jujem) el 17 de juliol de 1978. Amb motiu de l'a­provació dels règims pre-autonòmics de la Catalunya meri­dional i insular, els militars van dir al president espanyol que calia frenar «el separatismo catalán».

El 2 de novembre de 1978 el general Gutiérrez Mellado, vice-president primer i ministre de la Defensa espanyol, va declarar a la premsa que no hi havia cap perill de cop d'es­tat. Una setmana després els serveis d'intel·ligència detec­taven l'existència d'un complot en el que estaven compro­mesos més de dos-cents oficials de la guarnició de Madrid i possiblement altres militars destinats al nostre país i a Espanya. La conspiració era tan extensa que el dia 16 uns ultradretans havien fet saber a algunes dones de militars que s'estava gestant un cop d'estat. Segons informacions periodístiques, una Junta de Altos Militares estava prepa­rada per donar el poder a un grup de personalitats d'extre­ma dreta que els deixarien les mans lliures per actuar con­tra l'independentisme. Tot això malgrat l'augment de més del 20 per cent en els sous de l'oficialitat i de les quanties de les partides pressupostàries que Espanya destinava a De­fensa.

El dia 16 Adolfo Suárez es va assabentar a través d'uns generals i de membres dels serveis secrets que es prepara­va un moviment colpista. El president espanyol va decidir avortar la rebel·lió i el matí del dia 17 va ordenar que la policia segrestés el periòdic El Imparcial que publicava les claus per la sublevació. Un parell de dies abans el general Pascual Galmés âa qui trobarem el 23-F en la capitania general de Barcelonaâ havia dissuadit el cap de la División Acorazada Brunete8 perquè no col·laborés amb els colpis­tes. Probablement, Suárez va comptar amb la neutralitat de la DAC quan va decidir fer front a la conjura.

El govern espanyol va procurar només parar el cop sen­se desmantellar la xarxa feixista. Es tractava en essència d'impedir que la pressió militar sortís al carrer, malmetent els esforços de la monarquia per canviar la façana del rè­gim. Per cobrir l'expedient de cara a l'exterior foren detin­guts el tinent coronel de la Guardia Civil Antoni Tejero Molina i el capità de la policia Ricardo Sáenz de Ynestri­llas. Ambdós foren condemnats a uns mesos de presó per l'Operación Galaxia però sortiren de seguida en llibertat.

Durant la mateixa època es va conèixer la convocatòria d'una reunió sediciosa d'oficials en el Casino Militar de Madrid, amb la finalitat de preparar una nova insurrecció. El tinent general �lvarez-Arenas va ser cessat com a direc­tor de l'Escuela Superior del Ejército per la seva partici­pació en la conjura, però no es va anar més endavant.

Els drets formalment reconeguts en la Constitució es­panyola van ser aviat retallats i conculcats mitjançant tota mena de pressions i lleis especials9 amb la finalitat exclu­siva d'acontentar els militars. L'Audiencia Nacional va ocu­par el lloc del Tribunal de Orden Público franquista en l'e­xercici de la jurisdicció excepcional per causes polítiques. Sota el pretext de combatre els grups armats, tota la legis­lació especial espanyola es dirigeix a l'ampliació de les facultats dels tradicionals cossos repressius. Endemés, com que la tortura és una pràctica usual en les comissaries i casernes espanyoles, el llarg període de detenció protegeix la seva aplicació, la qual cosa ha tingut com a resultat di­versos assassinats. Tota la política esmentada ha rebut el suport dels partits de dretes, inclosa la burgesia catalana, i de l'esquerra parlamentària espanyolista. Val a dir que la repressió dirigida especialment contra el moviment d'alli­berament nacional revolucionari afecta tots els ciutadans.

La plena vigència teòrica de la Constitució espanyola no és obstacle per a la vulneració dels drets fonamentals. El Reial Decret Llei 3/79 del 26 de gener, sobre Seguridad Ciu­dadana es va afegir a la Ley sobre Grupos Armados. El De­cret 3/79 criminalitza l'actuació dels piquets de vaga, esta­bleix el delicte d'apologia de les activitats terroristes i de col·laboració amb bandes armades i consagra el control del ministeri de l'Interior sobre el lloguer i compra-venda de pisos i locals. La finalitat de la llei anava dirigida a emmor­dassar les opinions discrepants. Espanya es dotava d'ins­truments jurídics que li permetessin reprimir legalment els qui no estiguessin disposats a acceptar els límits imposats per La Reforma.

En l'aspecte lingüístic, mentre el Parlament espanyol atorgava el sistema pre-autonòmic a Catalunya i una co­missió elaborava l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia del Principat, el govern de Madrid va dictar un decret res­tringint l'ús de la llengua catalana en les corporacions pú­bliques. Contràriament a la cooficialitat que es proposava en el projecte estatutari de la Catalunya Central âposte­riorment modificat més restrictivament per Espanyaâ les disposicions de la metròpoli anaven en el sentit de man­tenir la diglòssia. El decret de 1979 va ser el continuador de la primera llei que havia signat oficialment Juan Carlos de Borbó. El 31 d'octubre de 1975, a causa de la malaltia del general Franco, el futur rei d'Espanya va sancionar una disposició que restringia la lliure expressió del nostre idioma.10

Poc abans d'aprovar-se el text del primer dels estatuts d'autonomia d'una part de Catalunya i no gaires dies des­prés de la commemoració de la Diada Nacional al Princi­pat, el colpisme «de guant blanc» tornà a fer acte de pre­sència. Els tinents generals Milans del Bosch, Merry Gor­don i González del Yerro advertiren al govern espanyol sobre «la crisis de autoridad del régimen democrático» [sic]. El pronunciament va ser «tou» però no per això menys efectiu. Quedava sobreentès que si el poder civil no actuava d'acord amb els desitjos dels militars, l'exèrcit entraria en acció. L'executiu espanyol va acceptar submis­sament les imposicions de les seves forces armades i no va prendre cap mesura disciplinària.

A principis de 1980 es va descobrir un altre intent col­pista. La desarticulació del complot no va anar més enllà de la destitució del general Torres Rojas però com a com­pensació es va processar el director d'un diari madrileny per «injúries a l'exèrcit». El rotatiu havia publicat el 25 de gener un article titulat «Intentona militar abortada en Ma­drid» denunciant les activitats conspiratives de Torres Ro­jas. Aquest militar, que després apareixerà implicat en el cop d'estat del 23-F, era el cap de la Divisió Cuirassada Brunete des de juny de 1979. El mes de juliol havia tret les tropes al carrer per patrullar una zona de Madrid âse­gurament amb finalitats d'assaig i estudi de les reaccions de «l'enemic»â. Pel desembre s'havia presentat davant del rei d'Espanya dient que l'havia anat a veure per fer-lo sa­bedor que la DAC estava disposada a lluitar «para defender la unidad de España, su independencia, su integridad terri­torial y el orden constitucional». El cessament de Torres Rojas va ser molt mal acollit pels altres caps de la Divisió Cuirassada.11

No havent estat desmantellada la xarxa colpista les conspiracions continuaren. El mes d'octubre es celebrà una obscura reunió en un xalet de les rodalies de Madrid. Hi assistiren nombrosos generals, coronels i tinents coro­nels. Trobades semblants tenien lloc des de principis de mes entre oficials âespecialment coronelsâ de les diver­ses Regiones Militares. El cop va ser fixat pel 2 de maig de l'any vinent. El seu objectiu era col·locar al front de l'Estat una Junta de generals que «posés ordre», frenés el procés autonòmic i acabés amb la resistència armada dels patriotes bascos i catalans (Terra Lliure havia estat fun­dada oficialment aquell mateix any).

La trama dels coronels no era pròpiament de caràcter franquista, per bé que connectava amb generals i sectors de la ultradreta. El seu model era més acostat al dels mi­litars turcs o argentins. Les gestions prop dels alts comandaments de la Jujem aconseguiren que aquest organisme acceptés d'encapçalar el moviment sediciós. Els coronels havien posat els generals en l'alternativa de dirigir el cop o oposar-s'hi amb totes les conseqüències. La Junta de Caps d'Estat Major va escollir la primera opció. Com diuen Morales i Celada,


«ni el mal govern de la UCD, ni l'estèril política de l'es­querra parlamentària envers les forces armades, ni les accions d'ETA, no poden ser considerades com a causa o origen del colpisme. Durant tot aquest temps, ni les més altes jerarquies de les forces armades no han exclòs la necessitat d'una intervenció armada en el cas que perillés "la integritat de la pàtria". El 1977 es produeix la primera conspiració se­riosa dirigida a provocar un cop d'Estat. I tanmateix, les accions d'ETA no havien produït encara cap víctima en els comandaments militars.»12


No obstant això, alguns membres de la Jujem discon­formes amb el plantejament dels coronels intentaren or­ganitzar un contracop que s'avancés al de maig. Es trac­tava de donar el poder a un govern de Salvació Nacional presidit pel general Armada, per la qual cosa comptaven amb l'avinença de diversos partits parlamentaris, entre ells el PSOE. El moviment estava programat pel mes de març. Per la seva banda, els sectors més obertament fran­quistes de l'exèrcit planejaven aprofitar el cop d'estat dels coronels per implantar una dictadura del vell estil feixis­ta. Els ultres estaven amatents per desviar qualsevol mo­viment cap als seus propòsits nostàlgics.

El president del govern espanyol va negar el seu suport al cop d'estat de març en l'entrevista que a tal efecte va sostenir amb Juan Carlos I i va dimitir sobtadament.

L'inesperat abandó de Suárez va crear un buit de poder que els militars s'apressaren a aprofitar. S'entaulà alesho­res una competició per veure quin dels grups aconseguia el control de la situació. El 23 de gener, de disset generals reunits a Madrid per discutir sobre la viabilitat d'un cop d'estat, quinze s'havien pronunciat a favor i només dos foren de l'opinió que podia fracassar. Tot era a punt pel 21 de març. Però els ultres adelantaren els esdeveniments. El 23 de febrer de 1981 el tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero va assaltar amb els seus homes el Congreso de los Diputados espanyol i segrestà els seus estadans, entre ells el govern de l'Estat en ple. Es repetia l'esquema de l'«Operació Galaxia» que els portaveus ofi­ciosos del ministeri de Defensa havien qualificat d'«obra de cuatro locos».13

Els fets són prou coneguts. A Catalunya l'exèrcit d'ocu­pació es mantingué aparentment inactiu excepte a la ciutat de València, on els tancs sortiren al carrer i el capità ge­neral Milans del Bosch decretà l'estat de setge a la III Región Militar. Els partits polítics desaparegueren de la vida pública i moltes organitzacions començaren a cremar els arxius. A Espanya hi hagué âa part dels fets de Madridâ ­símptomes dâinquietud en algunes capitanies generals i en diversos indrets s'enregistraren moviments de tropes.14

L'ocupació del Congrés espanyol i el pronunciament de València van quedar aïllats després de la neutralització de la Divisió Cuirassada Brunete, a Madrid. La majoria dels capitans generals de l'Estat es mantingueren indecisos i no es va produir la cascada d'adhesions que els colpistes esperaven. L'acció es va anar diluint en les negociacions entre el rei d'Espanya i els insurrectes. Els membres de la Jujem que promovien el Gobierno de Salvación Nacio­nal intentaren que el general Armada fos investit president del govern espanyol. Però Tejero s'hi negà perquè no es­tava disposat a consentir que Felipe González i altres prohoms del PSOE ocupessin càrrecs ministerials. Aleshores Juan Carlos I va bloquejar el projecte dels ultres. L'isola­ment dels colpistes va facilitar l'acord: es faria la política que decidís l'exèrcit però guardant les formes aparentment democràtiques. Els partits parlamentaris s'hi avingueren. El cop havia triomfat.

Els resultats del 23-F no trigaren a fer-se sentir. El pro­grama d'exigències mínimes dels militars espanyols sem­bla que contemplava l'anihilament per tots els mitjans de la lluita d'alliberament nacional de les colònies, el refor­çament de «la incuestionable unidad de la patria», la inte­gració a l'OTAN i l'acabament dels gestos d'amistat es­panyols envers els moviments revolucionaris d'arreu del món. A més d'això era clar que calia dotar l'exèrcit amb uns majors pressupostos per tal de tenir-lo content. Els participants en el cop foren alliberats pocs dies després i només restaren a la presó aquells la culpabilitat dels quals era massa evident.15

De seguida es va iniciar una interpretació encara més restrictiva de la Constitució espanyola i dels Estatuts d'au­tonomia. Pel maig es promulgà la Ley de Defensa de la Constitución, que té els seus antecedents en la Ley de Defensa de la República i en tota la legislació excepcional espanyola, inclosa la Ley Orgánica 11/1980 que amplia de manera permanent la potestat repressiva dels Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado. Un any després l'Estat espanyol ingressava a l'OTAN contra la voluntat majori­tària de la població i amb l'oposició frontal del PSOE. Tam­bé es va produir l'augment desorbitat de les despeses militars: els pressupostos de Defensa quadruplicaren els de 1975.

En el camp colonial es va aprovar la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA), text anti­constitucional que restringia fins i tot els minsos Estatuts autonòmics i que va ser fruit del pacte entre les principals forces espanyoles. Hi va haver igualment un enduriment de les mesures contra les manifestacions nacionals dels po­bles sotmesos i una major persecució de l'idioma i dels símbols diferenciadors, que encara continua. Es va frenar la reforma administrativa, es posaren entrebancs al dret a la informació, amb sancions a periòdics i periodistes, etc. Per exigència expressa dels militars, la senyalització de les carreteres catalanes figura obligatòriament en espanyol. No cal dir que la repressió contra l'independentisme no va disminuir i que el terrorisme d'Estat va afectar els patrio­tes refugiats a l'altra banda de la frontera estatal.

Malgrat que el govern espanyol va fer als militars totes les concessions que preveien els acords del 23-F, els movi­ments sediciosos no s'han aturat. L'exèrcit espanyol no ha estat depurat ni tan sols han estat desarticulades les tra­mes colpistes. A finals de 1981 un periòdic feixista va pu­blicar un manifest signat per un centenar d'oficials en ac­tiu que donava suport a Tejero i Milans del Bosch. El do­cument atacava les migradíssimes llibertats formals que encara restaven i la premsa progressista. Els promotors de la sedició foren benèvolament sancionats però els mitjans de comunicació sofriren l'aplicació de noves mesures res­trictives.

La crisi interna de la UCD i la seva incapacitat mani­festa per aconduir a bon port la modernització del sistema capitalista l'obligaren a deixar pas als socialdemòcrates del PSOE. El Partido Socialista Obrero Español, liderat per Felipe González, havia estat legalitzat el 1977 després d'abandonar els postulats d'esquerres. El procés de social­democratització es va accentuar els darrers anys fins arri­bar a una completa dretanització més o menys hipòcrita­ment dissimulada. La campanya electoral de 1982 âsub­vencionada i beneïda pel gendarme nord-americàâ va ser d'una demagògia delirant però va permetre a aquest partit la victòria electoral. Els seus propòsits de gestor del capi­talisme havien estat exposats als EUA en una visita que González i altres dirigents del PSOE havien fet abans de la contesa electoral. No és conegut públicament però sembla també que diversos alts càrrecs del partit asseguraren a l'exèrcit espanyol que podia estar tranquil.

Pocs dies abans dels comicis es va descobrir a Madrid un altre complot militar. Com en els altres casos semblants dels darrers anys, no s'ha arribat a saber clarament qui eren els implicats i què es proposaven. Els coronels Luis Muñoz Gutiérrez i Jesús Crespo Cuspinera foren detinguts juntament amb el tinent coronel José Crespo Cuspinera.16 El capità Sáenz de Ynestrillas, que havia estat detingut amb motiu de l'Operación Galaxia i que després va ser as­cendit a comandant, va ser traslladat a Canàries i nombro­sos caps i oficials compromesos foren enviats lluny de Ma­drid. Posteriorment el coronel Muñoz i els germans Crespo van ser condemnats a dotze anys de presó, però el tribunal mateix va sol·licitar una reducció de les penes. Amb motiu de l'entrada en vigor del nou Código de Justicia Militar els encausats foren posats en llibertat al cap de poc temps. En l'endemig, el comandant Sáenz de Ynestrillas havia es­tat executat per les forces armades basques d'alliberament nacional.

Sota la direcció del PSOE el govern espanyol va assolir de fet el major grau de submissió del poder civil al mili­tar de tota la història constitucional. Felipe González i el seu partit, en el que no faltaven els col·laboracionistes cata­lans, van llançar des del primer moment una furibunda campanya de nacionalisme espanyol a l'estil franquista. El pretext va ser la reivindicació del Penyal de Gibraltar ce­dit a Anglaterra per Felipe V, i la resistència a abandonar les places marroquines dominades per Espanya. L'aconten­tament dels militars ha anat essent quasi l'únic objectiu del govern del Partido Socialista espanyol: costosíssimes com­pres de material bèl·lic als EUA, integració dissimulada en l'aparell militar de l'OTAN âa més de la plena integració oficial, en flagrant contradicció amb les promeses electo­ralsâ, política econòmica al servei del capitalisme, reduc­ció de la capacitat legislativa i executiva de les autonomies i ofegament econòmic d'aquestes, reforçament del colonia­lisme cultural i del genocidi idiomàtic, augment de la re­pressió i del control policíac, etc. Diversos oficials colpis­tes han estat ascendits mentre s'endarreria la incorporació dels membres de la UMD a l'exèrcit.

Les repercussions a Catalunya de la presència del PSOE al govern espanyol han estat nefastes. D'acord amb les directrius emanades del poder militar i amb els seus pro­pis sentiments i interessos, el govern de la metròpoli con­tinua mantenint la dominació colonial amb expedients més o menys subrepticis. Es pretén perpetuar l'esquarterament del nostre país en tres «comunitats autònomes», entreban­cant la plena recuperació nacional i es persegueix acarnis­sadament l'independentisme manipulant l'opinió pública. Fins i tot s'ha arribat a atacar el tímid regionalisme de la burgesia del Principat, oposant-se a les més petites con­questes en el camp lingüístic i cultural. A la Catalunya del Sud, on la influència dels socialdemòcrates espanyols és important, la bandera històrica ha estat oficialment subs­tituïda per la que reclamaven els feixistes i es dificulta tant com es pot la presa de consciència nacional i popular.

Als textos legals discriminadors s'hi afegeixen pràctiques i mesures governatives tendents al deteriorament de la so­cietat catalana i de l'economia nacional (cas dels Alts Forns de Sagunt, etc.).

Malgrat les claudicacions del govern del PSOE front als militars17 el seu mandat no ha estat exempt de pressions per part d'aquests. Entre les que han trascendit a l'opinió pú­blica hi ha les efectuades per diversos capitans generals. En discursos, conferències i declaracions, els alts coman­daments espanyols han manifestat repetidament la seva oposició a «la ruptura de la unidad nacional» que identi­fiquen amb les autonomies. També han fustigat la «bochor­nosa mescolanza de silencios, miedos, claudicaciones, com­plicidades y cobardias»18 del govern de l'Estat davant la lluita d'alliberament de les colònies espanyoles. Igualment, han insistit en la demanda de reducció o anuHació de les condemnes als protagonistes del 23-F que gaudeixen d'u­nes condicions de reclusió immillorables (comoditats, aten­cions, visites, llibertat de moviments, banquets, sou ele­vat, etc.), oposant-se alhora al reingrés dels ex-membres de la UMD.


Els rumors de malestar en les forces armades espanyo­les fan que el govern del PSOE corri a complaure-les, acu­mulant opressió sobre opressió i despesa rera despesa.19 La traïció a les promeses electorals i l'ingrés de l'Estat espa­nyol a l'OTAN20 s'emmarquen dins d'aquesta política de complaença i revelen la bona disposició dels socialistes espanyols a servir els interessos del capitalisme multina­cional contra els drets de les nacions ocupades per Es­panya.



NOTES

1. Discurs de presa de possessió del nou almirall de l'Armada, 10 d'octubre de 1975.

2. MORALES, J. L., i CELADA, J., La alternativa militar. El golpismo después de Franco, Madrid, 1981.

3. El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va haver d'es­perar encara un mes a rebre l'autorització governativa d'Espanya.

4. BUSQUETS, J., Pronunciamientos y golpes de Estado en España,

Barcelona, 1982.

5. PITARCH, J. L., «Ãltims moviments militars, o l'ombra allarga­da de Franco», El Temps, núm. 126, 17 de novembre de 1986.

8. La División Acorazada Brunete (DAC), amb seu a les rodalies de Madrid, és una de les més importants i modernes agrupacions de tancs i forma part del cinturó militar que envolta la capital espa­nyola. La distribució de les millors unitats i dels efectius d'acció immediata a l'entorn de la capital de l'Estat correspon a un concepte intervencionista del paper de les forces armades. ­

9. Entre la més important legislació repressiva destaca l'anome­nada «Llei Antiterrorista» de desembre de 1978, anterior a la promul­gacióde la Constitució espanyola; el Decret-llei de Seguretat Ciuta­dana, del 26 de gener de 1979; el Reial Decret-llei del 23 de novembre de 1979 prorrogant la legislació anomenada «antiterrorista»; la Llei Orgànica de l'1 de desembre de 1980 perpetuant la legislació excep­cional; la Ley de Defensa de la Constitución del 4 de maig de 1981; la llei reguladora dels estats d'alarma, excepció i setge, del 20 de maig del mateix any i la nova «Llei Antiterrorista» del 26 de desem­bre de 1984, aiX� com nombroses disposicions menors que complemen­ten l'arsenal jurídic restrictiu. La legislació sobre grups armats (llei 50/1978 i seqüeles) autoritza la perllongació dels interrogatoris poli­cials fins a 10 dies, els escorcolls domiciliaris i la violació postal, tele­gràfica o telefònica, sense necessitat de permís judicial. Alguns d'aquests instruments repressius podrien quedar incorporats al Codi Penal espanyol, amb la qual cosa es consagrarien les limita­cions a la Constitució que ells representen.

10. FERRER i GIRONÃS, F., La persecució política de la llengua cata­lana, Barcelona, 1985.

11. MORALES i CELADA, op. cit.

12. Idem.

13. El País del 22 de novembre del 1979.

14. Per exemple, es diu que el coronel de la base aèria de Valladolid va telefonar a Capitania amenaçant que si no es retiraven els tancs que avançaven cap a la ciutat els faria bombardejar. El capità general de Valladolid era l'ultra Angel Campano però els tancs es van retirar (MORALES i CELADA, op. cit.).

15. Ja el 6 de març començaren a ser posats en llibertat, en virtut del «pacte del capó», els números de la guardia civil que ha­vien assaltat el Congrés amb les armes a la mà.

16. José Crespo Cuspinera figurava entre els més destacats agents del Servicio de Información del Ejército (SIE) en la llista facilitada per un portaveu de la UMD durant la roda de premsa celebrada a París el 13 d'octubre de 1975.

17. Fins i tot en el terreny internacional: expulsió dels represen­tants de la República Ãrab Sahariana Democràtica (RASD) i del Font Polisario; obertura d'oficines dels mercenaris antisandinistes; rela­cions militars amb la racista Sud-Ãfrica; suministrament d'armes a la dictadura xilena; col·laboració amb les agressions nord-americanes contra Líbia, etc.

18. Tinent general Prudencio Pedrosa en la commemoració de la Pasqua Militar. Gener de 1986.

19. Els pressupostos militars espanyols de 1984 ascendiren a 552.834 milions de ptes. Els de 1985 assoliren els 956.000 milions. Les inversions en investigació tecnològica militar, que el 1980 eren de 400 milions de ptes. el 1987 arribarien als 15.500 milions.

20. Val a dir que el primer pas de la integració espanyola a l'OTAN el va donar el govern d'UCD després del cop d'estat del 23-F. Com ja hem indicat, aquesta era una de les condicions exigides pels militars i per això es va fer desafiant la voluntat majoritària dels pobles de l'Estat.

Com tothom coneix, l'Aliança Atlàntica és un instrument de la política intervencionista EUA arreu del món. Amb el pretext de fer front a una hipotètica i mai no provada amenaça soviètica, l'OTAN serveix els designis armamentistes i bel·licosos de l'imperialisme. Per exemple, l'article 4rt. del Tractat disposa que els aliats s'hauran de consultar (per prendre mesures, se sobreentén) en cas d'amenaça a la «integritat territorial, independència política o seguretat de qualse­vol de les parts». La fórmula, semblant a la que utilitza la Constitu­ció espanyola per definir la missió de l'exèrcit, implica la inamovibilitat de l'status quo en els països membres. Si en algun d'ells es produís una victòria electoral comunista (que «posés en perill la independència política») o independentista (que «atemptés contra la integritat territorial») la intervenció oberta de l'OTAN estaria jus­tificada. L'actuació «preventiva» encoberta es produeix pel sol fet de pertànyer-hi.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: # Connivencia del PSOE amb els Miltars espanyols colpistes
08 gen 2006
psoe 23f, psoe+erc 11m

golpes de estado con sangre o sin sangre si quieren uno llame a la izquierda que se lo haran rapido
Re: # Connivencia del PSOE amb els Miltars espanyols colpistes
08 gen 2006
Home, jo llegiria una mica més de tot... Mira el Quixot, massa novel·les de cavalleria i... ;-)
Sindicat Terrassa