Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Setembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Accions per a Avui
Tot el dia

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats : guerra
Remor de sabres: antimilitarisme i alliberament nacional
07 gen 2006
Aquest petit i arqueologic text esta recuperat d'unes discussions realitzades a Girona l'any 93 pel desaparegut MILI-KK Col·lectiu antimilitarista de Girona L'autor el rescriuria, pero ves a saber, potser pot servir encara per alguna cosa MILITARS A LA FOGUERA
grosz0.jpg

ANTIMILITARISME I ALLIBERAMENT NACIONAL: UNA APROXIMACIO HISTORICA

INTRODUCCIÓ

Aquest text vol ser una forma d’introduir un debat que alguns creiem necesari tant en el Moviment d’Alliberament Nacional com en el Moviment Antimilitarista. No pretén ser un estudi exhaustiu del tema, sinó que he volgut il·lustrar unes reflexions extretes d’una pràctica política concreta i de l’observació del nostre passat col·lectiu. Està fet per un afeccionat a la història, per la qual cosa s’hi poden trobar mancances i aspectes poc clarificats. Per altra, segons qui sigui el lector/a (molt o poc informat/da en el camp de la història), pot fer que sigui a vegades supèrfluament llarg o massa curt i poc desenvolupat. Si més no, la intenció és el que val, diuen.

El text ressegueix dues idees-base i dues que s’hi relacionen:

1.a) la primera, que un dels trets fonamentals (no anem a discutir aquí si el més o el menys) de l’Exèrcit espanyol en relació als Països Catalans és el d’actuar i ser un exèrcit d’ocupació. Els militars espanyols són, a més, plenament conscients d’això i així ens ho han demostrat durant la seva història.

b) La burgesia catalana, classe dirigent del país, col·laborarà repetides vegades amb aquest exèrcit.

2.a) En canvi, el poble catala té una llarga tradició de lluita antimilitarista (1) A diferència d’altres països, aquí va lligada a una afirmació nacional, a la lluita per ser un poble lliure i contra un exèrcit del que se sap que no és del país, quan no se’l reconeix clarament com d’ocupació.

b) Relacionada amb aquesta hipòtesi veiem com sometents, guerrilles i d’altres tipus d’organització popular seran, en canvi, les formes de lluita del poble català en revoltes, guerres ... Lligades, a més, a la defensa de la terra i del territori nacional. Aquestes formes de lluita desmilitaritzades no deixen massa espai (excepte alguns cassos) a formes jeràrquiques, autoritàries, separades de la població... militars(2).

ANTECEDENTS: LA REVOLTA CATALANA (GUERRA DE SEPARACIÓ O DELS SEGADORS, 1640-1652)

Emmarcarda en una Europa sis-centista on guerres i contínues crisis són la tònica general, els Països Catalans patiran a més l’enfrontament amb l’expansionisme castellà. A la crisi econòmica (sobretot amb les males collites del 1637-38) s’afegirà l’augment de la militarització del país: allotjaments de tropes, lleves forçoses i noves contribucions de guerra (aquest dos últims fets, contraris a les Constitucions de Catalunya, seran rebutjades per les Corts; a València i l’Aragó, seran acceptades, però de mal grat). Això, juntament al naixent espanyolisme, clarament expressat per Comte-Duc d’Olivares, valido de Felip IV(3), el despreci d’aquests per les Corts i Constitucions catalanes... acabaran provocant una Revolta nacional i social que després de 12 anys de guerra, fracassarà. És interessant veure com el poble defensarà la seva terra a toc de sometent (p.ex., Vic i Girona), enfrontant-se a la nova militarització impulsada per la Generalitat i l’exèrcit francés (allotjaments, creació de cossos regulars... ) i no participant en lluites fora del Principat(4), on és produirà la Revolta.

Posteriorment la Revolta dels Gorretes de 1687-89 tindrà les mateixes causes: allotjaments, situació econòmica. Aquest cop les classes dirigents del país donaran suport a la repressió.

L’OCUPACIÓ BORBÒNICA

«Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N.S. [...] la representación de la Diputación y Generalidad de Cataluña»(5)

«y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que Su Magestad quisiere conceder en adelante»

[a causa del] «justo derecho de la conquista que de ellos han hecho ultimamente mis armas» (6)

El final de la Guerra de Successió portarà a la pèrdua total d’independència dels Països Catalans. L’exèrcit de Felip V entrarà com a exèrcit invasor, com a força d’ocupació: s’aboliran furs i constitucions pròpies, el territori serà dividit en corregiments (divisió castellana) i Capitanies Generals (el seu titular serà la més alta autoritat del país); es prohibiran els mitjans per exercir el poder propi com el sometent, també els simbols; l’ocupació militar serà un fet de la mà del cobrament dels nous impostos que es crearan; es generalitzará la repressió i s’instaurarà la Nova Planta. Els efectes seran similars a tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (excepte Menorca, que passarà a domini britànic). Els últims intents de revolta es produiran cap el 1736(7). L’exèrcit espanyol actual té el seu origen en aquesta època, reformat després a finals del segle XVIII (8).

Els Borbons també portaran durant el s. XVIII, l’intent d’imposició de les quintes.(9) Contràries als antics furs, aquests seran reivindicats en les revoltes fins ben entrat el s. XIX (10). Ja el 1724, se’n produeix una a Mallorca. (11) Els anomenats Rebomboris de Barcelona, el 1773, tindran com a resultat la seva supressió a Catalunya (per altra banda, catalans i catalanes del Principat es defensaran després de la invasió francesa a la Guerra Gran de 1793 amb el ressucitat sometent i batallons de voluntaris) (12). A València, el 1801, una nova lluita portarà a la seva extinció per Capità General.(13) A Menorca, el 1810, la protesta popular provocarà també la seva supressió durant anys.

LA GUERRA DEL FRANCÉS

Ja a partir de la Guerra Gran es produí un ressorgiment de la consciència pròpia i de la capacitat d’organització autònoma.(14) Amb la Guerra del Francès (1808-1814), aquest catalanisme popular es reafirmarà. Estarà lligat aquí també a l’odi contra les quintes i l’exèrcit regular. Els catalans desertaran en massa d’aquest, preferint lluitar amb la guerrilla (un altre cop, com a sometent o miquelet) (15). Els anònims contra les quintes que es difongueren el 1809 són una bona mostra d’un "odi a l’exèrcit (...) antipatia respecte dels castellans (...) i una consciència de la pròpia personalitat"(16) (vg. Annex I).

Com a resposta a la desfeta del poder de la monarquia borbònica, les classes altes crearan les Juntes, institucions que teòricament dirigiran la lluita contra l’invasor. Tindran, però, constants conflictes amb l’Exèrcit i els Capitans Generals. Fruit d’això i de ser encapçalades per una burgesia cada cop més espanyolitzada, evolucionaran de ser governs autònoms a plegarse a l’autoritat central (la Junta Superior de Catalunya serà dissolta pel Capità General).

Per altra banda i amb la Guerra, l’Exercit espanyol rebrà durant aquest període una profunda transformació.

L’ERA DELS PRONUNCIAMIENTOS I LA REVOLUCIÓ BURGESA (1808-1874)

A l’Antic Regim, els militars eren majoritàriament membres de la noblesa. Amb la Guerra amb Napoleó hi haurà una entrada massiva de nous oficials provinents de la guerrilla i lligats moltes vegades a l’ascendent burgesia quI, degut a la seva feblesa contra els elements reaccionaris i l’oligarquia terratinent i a la por als moviments populars i el naixent moviment obrer, utilitzarà la via dels pronunciamientos militars per donar sortida a ls seus interessos polítics liberals, intentant així deixar al marge la temuda participació popular.

Un altre sector de l’Exèrcit, disconforme amb una política cada cop més liberalitzant, lligat a grups socials reaccionaris (clegart, petits propietaris rurals...) i recolzat per un camperolat que veu en el canvi burgès un empitjorament de la seva situació, donarà peu al Carlisme. Aquest anirà agafant cada cop més, degut a motivacions diverses (recolzament camperol, llocs a on sorgeix...), la reivindicació dels antics furs "nacionals".

Aquest dos sectors, el carlí i el liberal, juntament amb els militars moderats, es reunificaran a partir de l’advertència que és l’entrada en escena del moviment obrer organitzat i del federalisme amb la 1a. República, passant a ser la columna vertebral del règim de la Restauració.(17)

La poca participació catalana en aquest Exercit (18) (excepte en el cas de la Guerra del Marroc del 1859-60) no impedirà que la "nostra" burgesia s’alii i doni suport a les fraccions més progressistes d’aquest: Espartero, Prim... El fet de ser la zona on l’Estat s’enfronta amb més lluites socials i el manteniment de la consciència nacional (mitjançant carlins o federalistes), portarà als Països Catalans a viure una nova ocupació militar: a) a Catalunya, des del 1814 al 1900 es viurà més de 60 anys sota l’estat d’excepció; b) el 1850, un 26% de l’Exèrcit era al Principat, sobre un 10% del total estatal de població(19) Burgesia i Exèrcit col·laboraran estretament a la repressió dels moviments populars (la Jamància de 1843, els Matiners...).

El fruit de tot aquest procés serà l’augment de la centralització i militarització de l’Estat (imposició del sistema tributari castellano-aragonès, creació de la Guardia Civil...), reafirmant-se l’espanyolisme i anti-catalanisme de l’Exèrcit.(20)

ELS MOVIMENTS POPULARS I LES REVOLTES CONTRA LES QUINTES

Tot el període anterior estarà ple de lluites populars. Aquestes mostres, entre d’altres qüestions, un manteniment de la consciència nacional i de la memòria col·lectiva. Per exemple, la Ciutadella barcelonina, fortificació militar borbònica i símbol de l’ocupació, serà començada a enderrocar varies vegades (també per motius urbanísitics) i l’exercit obligarà a reconstruir-la (vegeu l’apartat c de l’Annex II).

Les quintes seran objecte de l’odi popular (vg. Annex II). Les redempcions i substitucions dels quintats obtindran especial importància al nostre país (21) (a diferència de Galicia, per exemple, on s’optarà per la via més "barata" de la deserció, on arriba fins a un 50% dels quintats). Progressistes, federals i, posteriorment, anarquistes i socialistes, recolliran en els seus programes l’abolició de l’anomenada contribució de sang. La seva supressió serà una reivindicació constant en els moviments i lluites populars. Hi haurà contínues revoltes, les més conegudes el 42 i el 45 a Barcelona, el 56 a València... Des dels primers moments de la Revolució de 1868 es succeiran manifestacions motins i aldarulls, essent el més important la revolta de març-abril de 1870 durament reprimida per l’Exèrcit. Les Juntes revolucionàries publicaran decrets i propostes per a la seva abolició. La Diputació de Barcelona, a proposta dels federals radicals, demanarà a les Corts la seva supressió. (22) Finalment la 1a. República les abolirà, constituint batallons de voluntaris. L’adveniment de la Restauració capgirarà un altre cop la situació, encara que es produiran noves revoltes (el 74 i el 86). En tots aquests moviments hi ha un lligam amb les reivindicacions nacionals (p. ex., la revolta de 1870, es farà al crit d’Abaix les quintes i Visca Catalunya) (23).

DE LA RESTAURACIÓ A PRIMO DE RIVERA (1874-1930)

El règim de la Restauració, nascut del pacte entre les classes dominants espanyoles té, en relació a l’Exèrcit, 2 característiques: 1) És la columna vertebral del sistema i la seva eina privilegiada, amb un monarca relacionat directament amb aquesta institució, seguint la nova tendència del rei-soldat; 2) és un exèrcit marcat per la guerra colonial d’ultramar i la pèrdua de Cuba i Filipinas, la qual cosa el volcarà cap a la defensa de la "unitat" peninsular. Per altra banda, en el nostre país destaquen dos fets: el naixament del catalanisme polític, progressivament dominat per la burgesia de la Lliga Regionalista. Aquesta qüestió farà que aquesta prengui posicions contradictòries en les relacions amb els militars (des de l’enfrontament de 1905 fins a les bones relacions de 1923). L’altre fet és el ressorgiment del moviment obrer de tradició anarquista, sobretot a partir del segle, amb el naixament de l’antimilitarisme modern (anarquista o socialista).

L’espanyolisme de l’Exèrcit arribarà a protagonitzar fets destacats a principis de segle, estimulat per la pèrdua de les colònies d’ultramar. Això serà ridiculitzat per la premsa catalanista de la Lliga i d’altra premsa progressita. Els militars, animats a vegades pel lerrouxisme, assaltaran el 1905 les oficines del Cu-cut, La Veu de Catalunya i, posteriorment, el 1906 La Humanidad, d’Alcoi. Els assalts contra el separatisme i la canalla catalanista fou aplaudit per tot l’Exèrcit. El Govern dimitirà, s’atacarà legalment el catalanisme (prohibint Societats). S’aprovà la Ley de Jurisdiciones, donant tot el poder als militars en delictes contra la patria y ejercito. Serà de fet un nou pronunciamiento, un nou cop d’estat. Els diputats catalans com a resposta abandonaran el Congrés (24)

Mentrestant, l’antimilitarisme popular anava creixent potenciat per anarquistes i socialistes. El 1909, la nova campanya al Nord d’Africa obligava a portar tropes que fonamentalment sortien del nostre pais. Arre d’aixo es podruira a finas de juliol a Barcelona, la revolta de la Setmana Tragica, despres dirigida en un sentit anticlerical pels lerrouxistes i, posteriormente, aplastada, Hi haura tambe enfrontaments a Alcoi i Valencia, duramente repirmits per l’Exercit. El 1911, el Pais Valencia viura una nova situacio de rebelio a molts indrets, Alzira, Xativa, Valencia, Elx...

La Dictadura de Primo de Rivera culminarà`aquest periode arribant aixi l’Exercit a exercir el poder directament. Sera una fase de repressio del catalanisme i el moviment obrer. Aquest fet contribuira a la seva propia caiguda.

LA REPUBLICA I LA GUERRA CIVIL

L’Exercit, que s’havia mantigut passiu en la instauracio de la Republica, ben aviat comença a conspirar (cop d’estat fracassat de Sanjurjo, el 1932). Es ben possible que la retirada de la Republica Catalana al 1931, fou sota l’amença militar. Al 1934 la nova proclamacio de la Republica Catalana sera durament reprimida pel General Batet i la guarnicio de Barcelona.

(Un fet significatiu en l’evolucio de la lluita contra el militarisme en aquest pais i que intenta recollir aquest rebuig popular, es la introduccio d’un fragment a l’Estatut de Nuria de 1931 que diu el seguent: "El poble de Catalunya, no com una aspiracio exclusiva, sino com una redempcio de tots els pobles d’Espanya, voldria que la joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei militar")(25)

Posteriorment, el cop d’estat de 1936 donara peu a que a Catalunya s’obtingui el grau més elevat de sobirania de de 1714. En efecte, el cop militar (que serà clarament espanyolista, a pesar de l’adhessio de Cambó i la Lliga o de sectors carlins) serà seguit de la Revolucio del 19 de juliol. Es constituirà el Comité Central de Milicies Antifeixistes, autèntic poder revolucionari català, amb poders molt amplis. Aquesta etapa se tancarà quan els Guardies d’Assalt espanyols, d’acord amb Companys, arribaran a Barcelona per a reprimir la revolta del maig del 37, quedant anulada de fet l’autonomia catalana (26)A Valencia un paper semblant el tindra un Comité Executiu Popular.

Un element a remarcar d’aquells anys es la creacio de les milicies populars, formes d’organitzacio desmilitaritzada, base de la defensa i alliberament d’Arago i l’intent de Mallorca (on el cop triomfà des dels primers dies), progressivament integrades a l’Exercit republicà, no sense resistencia.

Finalment, el febrer del 1939, l’Exercit ocuparà`Catalunya i per l’abril ho farà amb Valencia i Menorca. Els militars i els feixistes entraran en el nostre pais intentant destruir tot vestigi de personalitat propia, amb una clara idea etnocida, é´s a dir, eliminar els catalans i catalanes com a poble diferenciat. Serà la Nova Planta feixista. La Dictadura militar i el nou exercit d’ocupacio faran arribar la repressio contra el moviment popular fins a cotes mai realitzades.

CONCLUSIONS

Sense pretendre treure cap ídea definitiva, volem assenyalar una seria de punts a tenir en cornpte. Hí ha una diferència entre un prnner període, els segles XVIII-XIX, on la ídea expressada en un princípi de l'existèncía d'una tradícíó antimílitarísta llígada a una afirmació nacional (potser la més polèmica. la qual cose donaría una bona part de sentit al present text) funciona a tots nívells: i un segon el segle XX, en que hí ha poca coíncidèncía entre el rebuig social a Ia militarítzacíó í la lluita per l’alliberament nacional. La causa d'aíxò seria els camins diferenciats que agafen les reivíndicacions nacíonals í el moviment obrer partir de l’anomenat Sexenní democràtic (1868-1873). En efecte. ens trobem que el nacíonalisme català de finaIs de segle serà cada cop més dirigit per una burgesía regionalista que qüestíona nornés uns aspectes de l'opressió nacíonal: i un movínient obrer que assumeíx. ja de forma teoritzada, l’antimilitarisme. però que dirigit per anarquistes i socialistes es dístancía de la qüestió nacíonal en base a una política "ínternacionalista" (llegiu interestatalisme). Aixo ha perdurat d 'una forma o altra fíns avuí.

Víst aixo i el que s'ha exposat fíns ara, i amb l’objectiu d’encaminar un desitjat debat sobre el tema ens aventurem a fer un parell de reflexions-propostes provisionals:

  1. El Movíment Antimiltarista s'ha de basar en la crítíca a tots els aspectes del militarisme, i a més,. ha de concretar a aixo en cada cas. En el nostre país s'ha de fonamentar en l’ànalisi rigoros del que és í representa l'Exercit espanyol, no oblídant cap ni un dels aspectes d'aquest ní de les crítíques que des de la societat civíl se li han fet. I una de les més clares ha estat la que questiona el paper que té aquest Exercít com a defensor radical del projecte nacional "España".
  2. El Movíment d'Alliberament Nacional, aixi mateix, ha de criticar tots els aspectes de l'opressió nacional. en la qual l'Exercit espanyol juga un paper de primer ordre (recordeu l'Article 8 de Ia Constitució, del 1978, pel qual s'atorga a aquell la defensa de l’unítat d'Espanya) . Recuperant alhora un component històríc en les lluítes del nostre poble, que donaría una dimensió realment alternatíva i alliberadora a la lluita d’aquest Moviment.

El tipus d'història que s'ha fet aquí pot èsser crítícada. Però. sense caure en presentismes, com díu Moreno Fragínals (26) la història ha de ser una "arrna", ens ha d'ajudar a actuar avui. sense condicíonar res, i amb la mirada posada en un futur que, evídenment no té res a veure arnb el que defensen els academicistes de torn. I pafrasejant a l’hístoríador cuba, l’unica forma de captar les lluites socials es participant-hi conscientment, ja que es vulgui o no sempre es pren partit, perquè l’unic punt de partida és el present.

ANNEX I: ANONIMS CONTRA LES QUINTES

Els següents textos formen part d'un conjunt de proclames. pasquins i anònims que circularen pel Príncipat els anys 1809, 1810 i 1811. Com ha dít Antoní Moliner (28): "manífesten el desíg de no lliurar les armes als soldats castellans, l'oposició al sistema de quíntes -tan odiós per als catalans- í el desig de lluitar ells sols contra l'enemic. Al mateíx temps, aquestes accíons constítueixen una afirmació de particularisme català i una consciència de la pròpia personalitat";

a. "Catalans. No hi a més temps. Es hora de desengañarmos. La patria crida a veus funestes que som banuts. La traicio abunda. Esta veu de la quínta vos amenaza y vol portarvos al patívulo. La traícíó abunda. Ningú entregueu las armas. Lo Govern esta reduít y volen sacrificarvos. Posan los ulls en Girona y veureu que ab 7 mesos de sítí no han trobat consol. Animo catalans y a ma veu se alsareu 1os verdaders españols. La Religió, lo Rey. la Patría, van a ser victimas, no volgeu morír abandonats per una traició. Es temps que mireu a nostres pasats y díguem que los Catalans no necesitan de Provincies estrañas, valor y animo fills catalans. Despertauvos yo portaré la delantera y fare temer los enemics. Castígaré los desordres y fare renaixer lo nomn català al mítx de los que nos abominan. Prenem las armas poble català y nostre estrepit fara temer tots los galons españols y lo orgull francés. Sera voste cap. Lo Tigre dels catalans."

b. "Catalans: aquesta va per segon avis. Son venuts. Los Galons son nostros enemichs. La quinta vol portarvos a la mort. Lo Govern està reduít per los francesos, mireu a Girona sense consol. Alsemnos antes de veurenos esclaus. Serà vostre cap Lo Tígre de los Catalans."

ANNEX II: ROMANÇOS CONTRA LES QUINTES 1 UN HIMNE CONTRA LA CIUTADELLA BORBONICA (29)

a) Fora quintas!(fragments)

"Oírem a eix poble d'héroes,

a aqueix poble català:

‘¡Fora eix monument d'oprobi'

¡Eixa ciutadela, abaix!

Un ministre, sens pietat.

robarnos vol nostres fills

nostres afectes mes cars,

nostre descasn. nostre apoyo.

...

-Calma ta pena, Nineta.

Sossegat, que’ls catalans

no volen més quintas

...

iFora la contríbucíó de sanch!

....

(Un jove) entrà en quínta, eixí

y ja ne's un criat del rey, (soldat

d'un verdugo ja es esclau;

y si no fa, lo que vulga

lo sargent, ‘l capità

se lí tirarán a sobre

com uns tígres afamats

y'l durán al calabosso

o bé lo maltractarán.

...

Abuy tots digam,

pares, doncellas, jermans,

joves y vells, xíchs y grans,

'Protestem solemnement

del acte inicuo, anti-humà de las quíntas... !Fora. fora

la contribució de sanch!"

Versos de J.C.R. publicats a "La Alíanza de los pueblos", 12 de març de 1869.

b) iAbaix las Quintas!

"Mínyons, abaix las quíntas

minyons, fora soldats,

minyons, per abolirlas

haurem de treballar.

Oy da. oy da,

que abusín de nosaltres

oy da. oy da,

que tot s'acabarà.

Los homens de Seternbre

no han fet pas lo pactat,

van dir: ¡abaix las quintas!

y ara'ns volen quintar.

Oy da. oy da,

que quíntin mentres puguín

oy da, oy da,

que .ja s 'acabarà.

Minyons, sí sou realistas,

veníu tots y escolteu:

realistas son los qu 'ara

ens han engallinat.

Oy da, oy da,

no vull pas ser realista.

oy da, oy da,

vull ser republica.

Los díputats monarquics

que avans de ser nombrats

van dir 'abaíx las quintas',

las quíntas han votat.

Oy da, oy da.

no estem per embusteros. oy da. oy da,

fora la farsa ja.

Ens diuhen que las quíntas

ja mai s'abolirán,

perque, díuhen, la patria necessita soldats.

Oy da, oy da,

tot aíxó son romansos

oy da. oy da,

y no'ls hem d'escoltá.

Si la patria perilla

soldats se trobarán,

que de la nostra patria

tots volem ser soldats.

Oy da, oy da,

sí tots som bons patriotas,

oy da, oy da,

la patria hem d'estímá.

Los homens que'ns gobernan

tant sols volen soldats,

no per servír la patría

sino per dalshi graus.

Oy da, oy da,

no estem per ambiciosos

oy da , oy da,

aíxó s'ha d'acabà.

Ja saben los francesos

cuan se presenta'l cas,

si saben dar batallas

los que no son soldats.

Oy da, oy da

per defensá la patria

oy da, oy da, ja basta lo paysá.

Ja saben los carlistas,

cuan se presenta'L cas,

si saben dar batallas

los que no son soldats.

Oy da, oy da,

per batrer als carlístas

oy da, oy da,

ja basta lo paysá.

Ja saben cuants coneixen

al partít lliberal

que'l poble sempre l'ordre

ha sabut conservar.

Oy da, oy da,

si acàs l'ordre perilla

oy da, oy da

lo poble 'l salvarà.

La llíbertat y l'ordre

no'salvarà ab soldats,

prou sabem que l'exércit

no ha estat mai llíberal.

Oy da, oy da,

no volem bayonetas

oy da, oy da

que'ns vinguín a matá.

La índustría necessíta

dels homes lo treball

y 'ls homes no treballan

si'ls roban los tirans.

Oy da, oy da,

la índustria no vol quintas,

oy da. oy da,

y aixó s'ha d'acabá.

Pares si teniu.fílls

sígueu republicans,

míreu que la repúblíca

es la que'ns sa1varà.

Oy da, oy da,

que víngui aíxí que pugui

oy da, oy da,

que'l poble la vol ja.

Cuan tinguem la républica

tothom serà paysa,

y no tindrem exercít

que aixi'ns xucli la sanch.

Oy da, oy da.

y en lloch de tants cuartels

oy da, oy da,

sols estudís y haurà.

Sí'ls homens que'ns gobernan

no escoltan los afanys,

y a tota costa volen

que'ls joves sian quintats.

Oy da. oy da,

digueu, que s'equivocan

oy da, oy da,

que aqui no's quinta ja.

Si en Prim encara te ganas

de ser un xich mes alt

digueu que busqui un globo

y no busquí soldats.

Oy da, oy da,

que'l poble d'esqueneta

oy da, oy da.

ja may mes servírà.

Los fílls son per las mares.

no pe'ls que volen graus;

los homens son per casa,

no pas per ser esclaus.

Oy da, oy da

qui diguí lo contrari,

oy da, oy da,

poble't vol enganyá.

¡Ay! quin sera aquell dia

que'l poble soberà.

tíndrà ja. la República,

tindra la federal.

Oy da. oy da,

que vingui, si, ben prompte.

oy ds, oy da.

qu'ella 'ns hs de salvar.

Minyons, abaix las quíntas,

minyons ¡fora soldats!

minyons, per ' abolirlas,

haurem de treballar

Oy da, oy da,

que vingui la republica

oy da, oy da

y aixis no’s quintará

.Sense lloc i data d'edició (B.,1870?). Escrit per "Un intransígent".

c) Imne patríotích pera cantarse ab la popular musica del Imne de Ríego

"Coro.

lAbaix la Ciutadela!

abaix y tot seguít,

que per Borbons fou feta

no ho posem en olvit.

Los catalans un dia

de líbres blasonaren

y sa sanch derramaren

per teni llibertat.

Mes un Borbon infame

pera ser rey de Espafía,

ple de rabiosa saña

al poble ha encadenat.

Coro, etc.

Castellans y francesos

a Catalunya pasan,

furíosos tot arrasan

poble, vila y ciutat.

Més Catalunya tota

contra del tirà abansa,

y entre foch y matansa

mort per la la llibertat.

Coro, etc.

Lo gabaíx als acossa

i la gent de Castella.

mata, roba, atropella

l’ínfant. la niña. al vell

Més lo català jura

rnorir en la palestra

y ha destruil se apresta

o deixarí la pell.

  • Coro. etc
  • Barcelona esforsada

    un deíx ab porfia

    sa terra ...

    No li fa po lo siti,

    bombarda ni metralla.

    ni tem a vil canalla;

    la pesta. ní la fam.

    Coro. etc.

    La rendició demana

    lo exercít que sítía,

    y per resposta envía

    lo poble català:

    ‘Que si vol Barcelona

    que la víngia a guanyarla,

    que ell sabrà guardarla

    y a la muralla està.

    Coro, etc.

    Asaltan las murallas,

    la batalla comensa.

    Barcelona has defensa

    corn rabiós lleó.

    Cada pam de terreno

    que guanya temerarí,

    y deixa lo atversari

    del exercit la fló.

    Coro, etc.

    Los joves, vells y donas

    lo rich, lo proletari,

    tothom hí vol anari

    ningu fa falta allí.

    La llíbertat defensan,

    la llíbertat que's vída,

    sí perdan la partida

    mes se estiman morí.

    Coro, etc.

    La forsa bruta guanya,

    y es Catalunya esclava:

    ¡Catalunya la Brava

    esclava de un Borbó!

    Per padró de ígnominia

    la Ciutadella alsa

    per si vol revelarse

    ferse fe la rahó.

    Coro, etc.

    Mitxa ciutat aterra

    de la part mes poblada,

    y forma una esplanada

    y un grandios castell.

    Y alli per forsa mana

    lo Borbo estrafalarí,

    que hí vaxía a treballari

    lo jove y també'l vell.

    Coro. etc.

    Mes ja n'arribat l'hora

    que de un cop vagia a terra.

    que no es bo per la guerra

    y es contra la ciutat.

    Ja la rassa Borbónica

    de Espanya es desterrada,

    ja naíx nova alborada, ja tenim llíbertat.

    Coro, etc.

    Los catalans la feren per forsa allà en son dia,

    que voluntari sia

    tothom ha treballà.

    ¡Abaix la Ciutadella!

    ¡abaix lo poble crídal

    abax tot deseguída

    y abaix ne te de anà.

    Coro, etc.

    Per un Borbó fou feta,

    ja los Borbons son fora;

    ni un dia. ni una hora.

    ni un cuart, ní un minut.

    Mes no te de afrontarnos

    llansemla en lo abisme

    ¡abaix lo despotisme!

    ¡abaix la esclavítud!

    Coro, etc. "

    (B.. 1868?)

    BIBLIOGRAFIA

    ARDIT. M.. BALCELLS. A. i SALES. N., Hístòría dels Països Catalans. vol. II, coord. A. BALCELLS, Barcelona, 1980.

    BOLLOTEN. B. La revolución espanola. Sus origenes, la izquíerda y Ia lucha por el poder durante la Guerra Civil (1936-1939), Barcelona, 1980.

    BUSQUETS BRAGULAT, J., El militar de carrera en España. Estudio de socíología militar, Barcelona, 1967.

    CURET, F. Rebomboris i bullanges de Barcelona. Barcelona, 1971.

    DANTí, J., La revolta dels Gorretes a Catalunya (1687-1689) "Estudis d'Història. Agràría", núm. 3. Barcelona, 1979.

    FERNANDEZ BASTARRECHE. F. , El Ejercíto español en el síglo XIX. Madríd. 1978.

    FONTANA. J. , La. fí de l'Antic Règim í la industrialització (1787-1868). a Hístòría de Catalunya, vol. V, dirígida per P. VILAR. Barcelona, 1988.

    GARCIA. J.. GISBERT.T. .PORRET, F,. MUÑOZ, J. . Amb raó, Insubmissio Barcelona, 1989.

    HERRERO SIERRA. J.L. El ejercíto español en el siglo XIX. Madrid, 1975.

    KAMEN H. ,Una ínsurreció oblidada del segle XVII: l'alçament dels camperols catalans de l'any 1688, a "Recerques" núm. 9, Barcelona, 1979. pp. 11-28.

    MARTELL, J., El colpísme espanyol í Catalunya, Barcelona, 1988.

    MORENO FRAGINALS, N., La hístoria como arma y otros estudios sobre esclavos, ingeníos y plantaciones, Barcelona, 1983.

    MOLINER I PRADA. A. La Catalunya resístent a la dominacíó francesa (1808-1812), Barcelona, 1989.

    PAYNE, S.G., Los militares y la política en la Espafía contemporanea, París. 1968.

    SALES, N. , Sobre esclavos. reclutas y mercaderes de quintos. Barcelona, 1974.

    SALES.N..Senyors. bandolers. miquelets i botiflers;:estudis d'Històna de Catalunya (segles XVI al XVIII), Barcelona, 1984.

    SALES, N., Els segles de la decadència (segle XVI-XVII), a Història de Catalunya, vol. IV, dirigída per P. VILAR. Barcelona, 1999.

    -----------------------

    NOTES

    1, El terme "antimilitarista" és un terme actual. Aquí està utilitzat en un sentit ampli com a lluita contra qualsevol forma de militarització: lleves, quintes, allotjaments, ocupació militar i altres formes d'influència a la societat civil per part d'un exèrcit. És evident que als segles XVIII o XIX no existia de forma teoritzada aquest rebuig popular i per tant el terme.
    El mateix passa amb conceptes com "nació", "Països Catalans", "catalanisme popular", "afirmació nacional", "espanyolisme", etc. alguns actuals, alguns utilitzats de forma diferent en altres èpoques, però que defineixen des del meu punt de vista i a un nivell o un altre, realitats lligades a les contemporànies.

    2. És veritat, però, que en la nostra història existeixen fets que podrian ser considerats part d'una tradició "militarista": els voluntaris a la 1a. Guerra Mundial, la participació catalana a la Guerra d'Àfrica de 1859-60 o els miquelets dels segles XVII-principis del XIX. És evident, però, que no poden considerar-se fets majoritaris, representatius.
    A més, és discutible en cassos com els miquelets que ens estiguem referint a cossos militars: a vegades, ha estat utilitzat el mot en referència a mercenaris d'origen català; també és utilitzat per definir un paisà armat, la característica del qual és la seva indisciplina i irregularitat. Molts d'aquests miquelets eren jornales que ne les èpoques que no hi havia sega venien els seus serveis al poder que millor pagués. El mot fa referència a realitats molt diferents segons el context.
    Per altra banda, d'aquests fets extreure, com s'ha fet a vegades, una suposada tradició d'Exèrcit català és no entendre gens el que significa això. L'Exèrcit modern apareix en una època caracteritzada al nostre país per la pèrdua del poder polític, factor necessari per l'existència d'un Exèrcit: cos separat de la població, que monopolitza l'ús de la violència en la defesna d'uns interessos determinats (els d'aquell poder polïtic), que regeix el seu funcionament en base a la jerarquització, l'autoritarisme, la disciplina, la unifromització ... Els únics exèrcits que ha conegut el poble català són exèrcits estrangers que a la majoria dels cassos portaven la destrucció i la submissió al nostre país.
    Ara bé, això no comporta que aquest poble no utilitzés la violència (principalment, de tipus defensiva o revolucionària) cada cop que considerés necessari fer-ho.

    3. Memoràndum secret del Comte-Duc d'Olivares, citat entre d'altres per Núria Sales:
    "«Tenga V.M. por el negocio más importante de su monarquía el hazerse Rey de España, quiero decir, Señor, que no se contente V:M con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona [...] sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos [...] al estilo y leyes de Castilla ...»
    I per arribar aquesta finalitat, Olivares provosava «tres caminos» possibles:
    »El primero señor, y el más dificultoso de conseguir -pero el mejor pudiendo serlo- sería que V.M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá [...] de manera que viendose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla se olvidasen los corazones de aquellos privilegios [...]. El segundo sería si hallándoseV.M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias porvia de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que obrando mucho la fuerza se desconociese lo más que se pudiese [...] El ter camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería. hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino [...] y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente y con ocasión de sosiego general y prevención [...] como por una nueva conquista, asentars las leyes en la conformidad de Castilla.»"
    SALES, N., Els segles de la decadència (segles XVI-XVII) a Història de Catalunya, dirigida per P.Vilar, vol. IV, Barcelona, 1989, p. 333

    4. Vegeu SALES, N., op. cit., pp. 328-329, 351-353, 356.
    Segons les Constitucions, els catalans només estaven obligats a lluitar dintre del territori de Catalunya.

    5. Decret del Mariscal Duc de Berwick, del 16-9-1714, citat per SALES, N., op. cit., p. 424.

    6. Declaració del Duc de Berwick, després de la ocupació de València, el 8-5-1707; i decret de Felip V per qual abolia els furs del regne de València, el 29-6-1707. Citats per ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., Història dels Països Catalans, vol. II, Barcelona, 1980, p. 104.

    7. ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., pp. 15-39.

    8. PAYNE, S.G., Los militares y la política en la España contemporànea,París, 1968, p. 7.

    9, "Aquestes obliguen a servir obliguen a servir en l'exèrcit un de cada cinc nois útils de 17 a 36 anys i surten escollits per públic sorteig. El servei militar dura vuit anys, per això un fill enviat a fer de soldat era popularment considerat com un fill perdut: moriria en campanya, o per les insalubres condicions de les casernes... La mortalitat era, com han observats diferents historiadors, altíssima, xifrada en 5,7% en temps de pau i de més d'un 50% en guerra, i és precisament per aquet motiu que la mili era considerada un impost de sang. A més, els nois enviats a l'exèrcit deixaven els camps i els tallers sense braços per a treballar, cosa que significava una pèrdua econòmica gravíssima sobretot per a les famílies més humils." (GARCIA, J.,GISBERT, T., PORRET, F., MUÑOZ, J., Amb raó, Insubmissió, Barcelona, 1989).
    Núria Sales assenyala mortandats d'una quarta o cinquena part dels quintats pels anys 1860 a 1871 i del 50% en els períodes 1866-67 i 1895-98. A més, es podia tornar a mobilitzar el quintat com a reservista, cosa que passava habitualment. (SALES, N., Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos, Barcelona, 1974).

    10. Francesc Curet ens ha parlat de "l'esperit anti-casernari, fonamentalment enemic de tot el que significa militarisme, dels catalans." (CURET, F., Rebomboris i Bullangues de Barcelona, Barcelona, 1971, p.19)

    11. ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., p. 115.

    12. FONTANA, J., La fi de l'Antic Règim i la industrialització (1787-1868) a Història de Catalunya, dirigida per P.Vilar, Barcelona, 1988, pp. 133-134.

    13. Un fet a destacar: l'edicte de supressió fou en bilingüe, a dues columnes, una en castellà i l'altra en català. (ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., p. 188).

    14. FONTANA, J., op. cit., pp. 130-137.

    15. Insisteixo en el fet que el terme miquelet és confós. En el cas d'aquest període indica un guerriller i no un soldat.
    Vegeu nota 2 i SALES, N., Senyors, bandolers, miquelets i botiflers, Barcelona, 1984.

    16. FONTANA, J., op. cit., pp. 157-160, cita p.160.
    Vegeu també MOLINER I PRADA, A., La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Edicions 62, Barcelona 1989, pp 53-57.

    17. Del qual es podria dir que és o representa un pacte entre l'oligarquia i la burgesia moderada.

    18. Vg. FERNANDEZ BASTARRECHE, F., El ejercito español en el siglo XIX, Madrid, 1978, pp. 126-133.

    19. ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., p. 270.
    Vegeu també el que diuen el cònsol anglès de Barcelona, el 1845 i el governador civil de Barcelona, el 1864, sobre la militarització del país. FONTANA, J. op. cit., p. 295.

    20. N'es una mostra un article citat per Fontana:
    "El 1847 la Revista Militar publicava un article que, reproduit el 12 de gener de 1848 per periòdic El Español, produia escàndol i indignació a Catalunya. L'article venia a dir que el fet que la Guerra dels Matiners durés tan llargament, quan s'havien mobilitzat tantes forces per esclafar-la, només podia explicar-se per la rebel·lia endèmica dels catalans, que donaven suport als insurrectes carlins sense més objectiu que el de perpertuar uns privilegis econòmics -se sobreentén arancelaris- que arruinaven altres províncies. «Las provinciaas vinateras de España son sacrificadas al engrandecimiento de Catalunya y todo el resto de la Península sufre las consecuencias del sistema prohibitivo adopatado para hacer florecer su industria.» A la qual cosa afegien ara el refús a acceptar les quintes i els consums. I acabava amb aquest plantejament: «Esa actitud siempre hostil, ¿tendrà por objeto hacer temer al gobierno la introducción de reformas que, aunque redunden en bien general, podrían perjudicar algún tanto sus intereses, particulares? ¿Pretenderán monopolizar eternamente la industria, aplazar definitivamente la contribución de sangre y subsidios, y eludir, en fin, las principales cargas que hoy recaen en todo su peso sobre las provincias tranquilas y obedientes? Si tales hipótesis fueran exactas, en lugar de decir que la rebelión en Cataluña es una costumbre, podría muy bien decirse que es un sistema.»
    [...] l'autor de l'article havia entés molt bé un punt central: que la guerra civil no era solament contra els carlins, sinó que estava en bona mesura inspirada pel conjunt de la societat catalana, de manera activa o amb el seu suport i simpatia. I allò que separava Catalunya de las provincias tranquilas y obedientes eren diferències molt profundes."
    FONTANA, J., op. cit., p. 314.

    21. Per la redempció es commutava el servei amb un pagament a l'Estat. Amb la substitució és pagava a algú com substitut. A principi d'aquest segle es prohibiren, però encara existia el mozo de cuota o el cuota, que pel mateix sistema se li reduia la durada del servei (és obvi que la majoria de les classes populars no accedien a aquestes vies). La ciutat de Barcelona havia arribat a fer redempcions col·lectives (vg. SALES, N., Sobre esclavos ...)

    22. TERMES, J., De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939) a Història de Catalunya, vol. VI, dirigida per P. Vilar, Barcelona, 1987, p. 20.

    23. ARDIT,M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., p. 282.

    24. PAYNE, S.G., Los militares y la política en la España contemporanea, Paris, 1968, pp. 82-84.. HERRERO SIERRA, J.L., El Ejercito español en el siglo XIX, Madrid, 1975, p. 38.

    25. SOBREQUES, J., Catalunya i la Segona Republica. Barcelona, 1983, p. 502.

    26. BOLLOTEN, B. La revolucion española. Barcelona, 1980, pp. 568-569.

    27. MORENO FRAGINALS, M. La historia como arma y otros estudios sobre esclavos, ingenios y plantaciones, Barcelona, 1983

    28. MOLINER I PRADA. A.. La Catalunya resístent a la dominacio francesa (1808-1812). Barcelona, 1989, pp. 53-57. Aquests anonims han estat trobats per aquest ínvestigador

    29. TERMES, J. . Anarquísmo y síndicalísmo en España. La Primera Internacional (1864-1831), Barcelona. 1977, pp. 429-431. 532-533


    This work is in the public domain

    Comentaris

    Re: Remor de sabres: antimilitarisme i alliberament nacional
    07 gen 2006
    http://elracolliure3.forum.ijijiji.com/
    Re: Remor de sabres: antimilitarisme i alliberament nacional
    07 gen 2006
    Tots els exèrcits són d'ocupació.
    Si no es parteix d'aquesta premisa i es fixa tant l'atenció en l'exèrcit espanyol, vol dir que les idees són més oportunistes que antimilitaristes, i que més aviat es rebutja un exèrcit a canvi d'una altra aspiració.
    Re: Remor de sabres: antimilitarisme i alliberament nacional
    07 gen 2006
    l'acusacio d'oportunista espero que sigui d'algu amb una llarga practica en l'antimilitarisme, perque de fantasmes que fan servir paraules gruixudes en corren forces, espero que no sigui el cas

    jo he vist fer la mateixa acusacio d'oportunista feta per un no violent a un anarquista que l'unica que cosa perque criticava l'exercit era el seu autoritarisme i jerarquitzacio, no pels seus aspectes belicistes i violents, per exemple

    per tant el que ha d'esta clar, si rellegeixes l'article es definir el que es militarisme i antimilitarisme: tots els aspectes que atanyin a l'Exercit i la seva influencia dins la societat civil, el militarisme

    tu mateix et contradius amb les intencions: si tots els exercits son d'ocupacio, fixar-se en l'exercit espanyol com d'ocupacio seria una consequencia logica de la teva primera frase

    el que passa es que jo no crec, personalment, que tot els exercits siguin d'ocupacio (aquesta afirmacio es tan gratuita com la teva)

    el que no es tan gratuit es que per saber el que atany a l'exercit en questio (no sobre suposats exercits inexistents o coses que no han estat mai, perque llavors entrariem en el terreny de la ficcio i encara no m'he pres cap acid avui) es que UN DEL SEUS ELEMENTS CENTRALS és el haver-se configurat historicament com a força d'ocupacio i promotor de l'espanyolisme (al igual com haver-se configurat historicament com a defensor del masclisme, de la defensa de valors reaccionaris, autoritaris, violents, homofobs, etc i de defensa de l'ordre social classista)

    no veure aixo es equivalent a no haver-se llegit cap diari (ni oficial ni alternatiu) avui

    perque el general de marres ho té molt clar: la missio de l'exercit es defensar l'unitat de España (ah aquells companys que els tractaven de "perros catalanes" quan feien allo de la "mili")

    llegeix-te l'article i les referencies historiques, fill, llegeix (potser era una mica pamfletari, t'ho reconec; pero les cites de Fontana, Sales, Moliner o Termes no tenen perdua, perdona)

    PD: com que et veig molt interessat pel tema (basicament per treure el teu dedo acusador d'oportunisme -si haguessim de parlar d'oportunisme i acusacions d'oportunisme... en aquest pais .... que va fer una gent que es posava la xapa de certa ideologi A en el moviment antimilitarista... no te dic pas res treure aquestes foteses... encara seriem quatre anant a fer accions als sorteigos de quintos- poso unes interessants referencies més perque ampliis la teva visio unidireccional i poc informada de les declaracions del militarot d'avui:

    Porret, Garcia: Abajo los muros de los cuarteles Ed Hacer (no tinc l'any deu ser de mitjans 80) especialment pags. 120-133; 223-233

    Porret, Q: L'antimilitarisme popular als Paisos Catalans, La Puça, (no veig el numero) 1981

    Garcia, J: Antimilitarisme i questio nacional als Paisos Catalans , La Puça, 1984 (tampoc veig el numero, truca a l'Illacrua)

    Monografic: El Mocador a Prada, Mocador 22

    Sobre l'espanyolisme rabios de l'Exercit espanyol crec recordar que Antonio Pereda, La tropa atropellada, (ed. Revolucion) en posava alguns exemples mes...

    T'ho repeteixo: l'exercit es pot rebutjar des de molts aspectes, perque es bel·licista, perque es masclista i homofob, perque es violent, perque es autoritari i jerarquic, perque es carrega el medi ambient, perque es una peça clau del sistema, perque es espanyolista i als Paisos Catalans es força d'ocupacio. Veure nomes una perspectiva del problema i dir que les altres son no se que, que vols que et digui.

    El lerrouxisme latent us perd a alguns, que diria Anselmo Lorenzo.
    Re: Remor de sabres: antimilitarisme i alliberament nacional
    07 gen 2006
    per si ho rellegeixes, com que ja et veuria a venir:
    com a cos separat de la poblacio que monopolitza la violencia en defensa d'uns determinats interessos

    apa, espero que et sembli oportu l'aclariment
    Re: Remor de sabres: antimilitarisme i alliberament nacional
    08 gen 2006
    Molt interessant.
    merci per la informació, ja hu sabia però sempre va be recordar-ho.

    Salut
    Re: Remor de sabres: antimilitarisme i alliberament nacional
    08 gen 2006
    Militarismo no sólo define un ejército de un país ocupante, ni un ejército del Sistema.

    Militarista es toda aquella organización humana que se arma, se prepara y se coordina para defender sus intereses pretendiendo aplicar una fuerza física y violenta superior o empleada de tal forma que supere y derrote a otra antagonista.

    Si además existe algún tipo de jerarquía, lo cual sucede en prácticamente el cien por cien de los casos (me hacen mucha gracia los ejemplos del caso contrario que se citan) será un Militarismo "con mayúsculas" por muy "popular" que pretenda ser.

    Poned otro nombre a vuestras fantasías guerrilleras de lucha armada, pero no tengáis el morro de emplear el término "antimilitarista"

    El antimilitarismo por definición excluye el empleo de la fuerza física, de cualquier tipo de jerarquía (ni siquiera esa en la que "el que manda manda obedeciendo") y de cualquier mecanismo de control del pensamiento.

    Lo vuestro se podrá valorar mejor o peor, pero es otra cosa.

    Salut
    Re: Remor de sabres: antimilitarisme i alliberament nacional
    08 gen 2006
    pretendre que les milicies antifeixistes de 1936, organitzades en la major part dels cassos, sobretot les anarquistes, siguin "fantasias guerrilleras de lucha armada" és ridicul

    perque -un altre de purista sectari com el d'abans, pero amb una altra xapa- l'unic antimilitarisme no es el no-violent

    Antimilitarisme es allo que va contra el militarisme. Tant pseudollibertaris com neoGandhis podeu continuar fent la vostra diatriba puritana. El fet es que als Paisos Catalans i a l'Estat espanyol hi ha una llarga tradicio de lluita antimilitarista i en els darrers 20 anys, a banda d'algun que altra il·luminat, ha participat gent d'ideologies ben diverses: pacifistes, no-violents, comunistes, anarquistes, independentistes, feministes, del moviment d'alliberament gai i lesbi, ecolos...

    Basicament perque l'Exercit es la imatge en negatiu de tots els projectes d'alliberament que des de diferents perspectives han tingut els moviments alternatius.

    El antimilitarismo no excluye por definicion el empleo de la fuerza fisica. Et repeteixo: aixo ha estat definit com la no-violencia. Que a mes d'un conjunt de teories, son unes practiques. Practiques que, per cert, molta gent que ha participat en el moviment antimlitarista a Catalunya ha tendit a assumir com a propies, independentment que es declares o no no-violent (i aqui m'hi incloc).

    Precisament, hom pot pensar que en el fet que el MOC es declares com a noviolent va estar a l'origen de que es creeissin altres col·lectius antimilitaristes com els Mili-KK o l'Assemblees Antimilitaristes (a Osona o altres comarques, per exemple)... Evidentment durant molts anys el debat va estar obert, no sense apassionades discussions i fins i tot autentica escissionitis (Campi, Plataforma etc.)

    Pero es innegable que la lluita de centenars o milers de companys i companyes des de totes aquelles perspectives i de milers d'insubmissos va possibilitar que l'escletxa oberta fa 30 anys per en Pepe Beunza i altres i augmentada a partir del 1989 amb l'insubmissio va possibilitar en primer lloc la fi del SMO, la punta de llança del que havia estat el fenomen més important de militaritzacio social des del segle XIX. Un objectiu que personalment crec que tothom que va participar en aquella historia es bo que ens autoreconeixem. Perque poques lluites acaben amb una part dels objectius aconseguides com aquesta. I els milers de dies i anys passats a la preso per la gent que se la va menjar tambe s'ho valen.

    I es clar, era nomes una petita part dels objectius. El que s'intentava era extendre la consciencia antimilitarista a la societat. Aixo en bona part tambe ha anat incidint. No s'explicaria el gran pes de les mobilitzacions antiguerra de fa dos anys a Catalunya sense aquesta tradicio antimilitarista arrelada i continuament alimentada que es pot fer arrencar si es vol molt enrera, pero que en la lluita antiOtan, l'objeccio i la insubmissio te els seus antecedents menys llunyans.

    I es clar, la intencio ultima era i es la d'acabar amb l'Exercit, aquest cos separat de la poblacio que monopolitza l'us de la violencia, en benefici d'uns determinats interessos. I amb tots els seus mecanismes d'influencia a la societat: el militarisme.

    Plantejar-ho d'una altra manera es voler definir una cosa al marge del que ha estat realment en aquest pais, no se en d'altres llocs. I en tot cas el que es pot considera es que es tracta de la reinvencio de l'antimilitarisme d'una forma excloent (s'ha de reconeixer que amb els anys en van quedar molt poquets pero encara n'hi havien; jo en coneixia algun dels de l'Assemblea d'Objeccio de Consciencia)

    Salutacions antimilitaristes i revolucionaries.
    Re: Remor de sabres: antimilitarisme i alliberament nacional
    08 gen 2006
    insiteixo: es ben curios que encara hi hagi gent que us molesti tant relacionar els dos termes primers

    De fet en certs sectors ja aixecava ampolles aquelles epoques. No, si els dos termes eran uns altres: antimilitarisme i feminisme, antimilitarisme i ecologisme, antimilitarisme i anarquisme, antimilitarisme i no-violencia...

    Clar, a ningu se li acudiria parlar amb aquest tipus de segones de canvi (quereis otra cosa...) si per exemple hom fa una critica feminista a l'Exercit; o una critica no-violenta a l'Exercit...)

    De fet, una de les excuses del que, em sap greu, aquesta mena de criptoespanyolisme es la que hi han sectors de l'independentisme o del(s) moviment(s) d'alliberament nacional que reivindiquen l'existencia d'un Exercit (les referencies a Euskadi o a Terra Lliure son ineludibles). Pero clar, fent parel·lelismes un no pot oblidar que hi ha sectors d'altres moviments o corrents de pensament des dels que s'ha criticat l'Exercit que no estan ni han estat en absolut en la mateixa tendencia que l'antimilitarisme (exemples: el Partit Feminista; exemples: el Movimiento por la Paz y el Desarme de la Sauquillo; exemples: un dels ponents de la Llei d'Objeccio de Consciencia empresonadora d'objectors, de cuyo nombre no quiero acordarme, es definia com a No-violent).

    Per tant, excloure la critica antiespanyolista (per no usar altres termes) de l'antimilitarisme amb aquesta excusa es totalment gratuit, sino malintencionat. Es mes, excloure-la es deixar-se a la butxaca un dels components del militarisme. I que a més, en el cas que ens ocupa, el de l'Exercit espanyol, es un ELEMENT CENTRAL en la seva realitat. Molt coix queda un suposat antimilitarisme a casa nostra que obvii aquesta questio. Potser a un altre pais, aqui passar per sobre d'aixo es ser el que es vulgui, pero consequentment antimilitarista, no.

    Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
    Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
    Comments can not be added to this article any more