|
ANTIMILITARISME I ALLIBERAMENT NACIONAL: UNA
APROXIMACIO HISTORICA
INTRODUCCIÓ
Aquest text vol ser una forma d’introduir
un debat que alguns creiem necesari tant en el Moviment
d’Alliberament Nacional com en el Moviment Antimilitarista.
No pretén ser un estudi exhaustiu del tema, sinó que he volgut
il·lustrar unes reflexions extretes d’una pràctica
política concreta i de l’observació del nostre passat
col·lectiu. Està fet per un afeccionat a la història, per la
qual cosa s’hi poden trobar mancances i aspectes poc
clarificats. Per altra, segons qui sigui el lector/a (molt o poc
informat/da en el camp de la història), pot fer que sigui a
vegades supèrfluament llarg o massa curt i poc desenvolupat. Si
més no, la intenció és el que val, diuen.
El text ressegueix dues idees-base i dues que
s’hi relacionen:
1.a) la primera, que un dels trets fonamentals
(no anem a discutir aquí si el més o el menys) de l’Exèrcit
espanyol en relació als Països Catalans és el d’actuar i
ser un exèrcit d’ocupació. Els militars
espanyols són, a més, plenament conscients d’això i així
ens ho han demostrat durant la seva història.
b) La burgesia catalana, classe dirigent
del país, col·laborarà repetides vegades amb aquest
exèrcit.
2.a) En canvi, el poble catala té una
llarga tradició de lluita antimilitarista (1)
A diferència d’altres països, aquí va lligada a una
afirmació nacional, a la lluita per
ser un poble lliure i contra un exèrcit del que se sap que no
és del país, quan no se’l reconeix clarament com
d’ocupació.
b) Relacionada amb aquesta hipòtesi veiem com
sometents, guerrilles i d’altres tipus d’organització
popular seran, en canvi, les formes de lluita del poble català
en revoltes, guerres ... Lligades, a més, a la defensa de la
terra i del territori nacional. Aquestes formes de lluita
desmilitaritzades no deixen massa espai (excepte alguns
cassos) a formes jeràrquiques, autoritàries, separades de la
població... militars(2).
ANTECEDENTS: LA REVOLTA CATALANA (GUERRA DE
SEPARACIÓ O DELS SEGADORS, 1640-1652)
Emmarcarda en una Europa sis-centista on
guerres i contínues crisis són la tònica general, els Països
Catalans patiran a més l’enfrontament amb
l’expansionisme castellà. A la crisi econòmica (sobretot
amb les males collites del 1637-38) s’afegirà
l’augment de la militarització del país: allotjaments de
tropes, lleves forçoses i noves contribucions de guerra (aquest
dos últims fets, contraris a les Constitucions de Catalunya,
seran rebutjades per les Corts; a València i l’Aragó,
seran acceptades, però de mal grat). Això, juntament al naixent
espanyolisme, clarament expressat per Comte-Duc d’Olivares, valido
de Felip IV(3), el despreci d’aquests per les Corts i
Constitucions catalanes... acabaran provocant una Revolta
nacional i social que després de 12 anys de guerra, fracassarà.
És interessant veure com el poble defensarà la seva terra a toc
de sometent (p.ex., Vic i Girona), enfrontant-se a la nova
militarització impulsada per la Generalitat i l’exèrcit
francés (allotjaments, creació de cossos regulars... ) i no
participant en lluites fora del Principat(4), on és produirà la
Revolta.
Posteriorment la Revolta dels Gorretes de
1687-89 tindrà les mateixes causes: allotjaments, situació
econòmica. Aquest cop les classes dirigents del país donaran
suport a la repressió.
L’OCUPACIÓ BORBÒNICA
«Habiendo cesado por la entrada de las
armas del Rey N.S. [...] la representación de la Diputación y
Generalidad de Cataluña»(5)
«y assí no tiene más privilegios ni
fueros que aquellos que Su Magestad quisiere conceder en
adelante»
[a causa del] «justo derecho de la
conquista que de ellos han hecho ultimamente mis armas» (6)
El final de la Guerra de Successió portarà a
la pèrdua total d’independència dels Països Catalans.
L’exèrcit de Felip V entrarà com a exèrcit invasor, com a
força d’ocupació: s’aboliran furs i
constitucions pròpies, el territori serà dividit en
corregiments (divisió castellana) i Capitanies Generals (el seu
titular serà la més alta autoritat del país); es prohibiran
els mitjans per exercir el poder propi com el sometent, també
els simbols; l’ocupació militar serà un fet de la mà del
cobrament dels nous impostos que es crearan; es generalitzará la
repressió i s’instaurarà la Nova Planta. Els efectes seran
similars a tots els territoris de l’antiga Corona
d’Aragó (excepte Menorca, que passarà a domini britànic).
Els últims intents de revolta es produiran cap el 1736(7).
L’exèrcit espanyol actual té el seu origen en aquesta
època, reformat després a finals del segle XVIII (8).
Els Borbons també portaran durant el s. XVIII,
l’intent d’imposició de les quintes.(9)
Contràries als antics furs, aquests seran reivindicats en les
revoltes fins ben entrat el s. XIX (10). Ja el 1724, se’n
produeix una a Mallorca. (11) Els anomenats Rebomboris de
Barcelona, el 1773, tindran com a resultat la seva supressió
a Catalunya (per altra banda, catalans i catalanes del Principat
es defensaran després de la invasió francesa a la Guerra Gran
de 1793 amb el ressucitat sometent i batallons de voluntaris)
(12). A València, el 1801, una nova lluita portarà a la seva
extinció per Capità General.(13) A Menorca, el 1810, la
protesta popular provocarà també la seva supressió durant
anys.
LA GUERRA DEL FRANCÉS
Ja a partir de la Guerra Gran es produí un
ressorgiment de la consciència pròpia i de la capacitat
d’organització autònoma.(14) Amb la Guerra del Francès
(1808-1814), aquest catalanisme popular es reafirmarà. Estarà
lligat aquí també a l’odi contra les quintes i
l’exèrcit regular. Els catalans desertaran en massa
d’aquest, preferint lluitar amb la guerrilla (un altre cop,
com a sometent o miquelet) (15). Els anònims contra les quintes
que es difongueren el 1809 són una bona mostra d’un
"odi a l’exèrcit (...) antipatia respecte dels
castellans (...) i una consciència de la pròpia
personalitat"(16) (vg. Annex I).
Com a resposta a la desfeta del poder de la
monarquia borbònica, les classes altes crearan les Juntes,
institucions que teòricament dirigiran la lluita contra
l’invasor. Tindran, però, constants conflictes amb
l’Exèrcit i els Capitans Generals. Fruit d’això i de
ser encapçalades per una burgesia cada cop més espanyolitzada,
evolucionaran de ser governs autònoms a plegarse a
l’autoritat central (la Junta Superior de Catalunya
serà dissolta pel Capità General).
Per altra banda i amb la Guerra, l’Exercit
espanyol rebrà durant aquest període una profunda
transformació.
L’ERA DELS PRONUNCIAMIENTOS I LA
REVOLUCIÓ BURGESA (1808-1874)
A l’Antic Regim, els militars eren
majoritàriament membres de la noblesa. Amb la Guerra amb
Napoleó hi haurà una entrada massiva de nous oficials
provinents de la guerrilla i lligats moltes vegades a
l’ascendent burgesia quI, degut a la seva feblesa contra els
elements reaccionaris i l’oligarquia terratinent i a la por
als moviments populars i el naixent moviment obrer, utilitzarà
la via dels pronunciamientos militars per donar sortida a
ls seus interessos polítics liberals, intentant així deixar al
marge la temuda participació popular.
Un altre sector de l’Exèrcit, disconforme
amb una política cada cop més liberalitzant, lligat a grups
socials reaccionaris (clegart, petits propietaris rurals...) i
recolzat per un camperolat que veu en el canvi burgès un
empitjorament de la seva situació, donarà peu al Carlisme.
Aquest anirà agafant cada cop més, degut a motivacions diverses
(recolzament camperol, llocs a on sorgeix...), la reivindicació
dels antics furs "nacionals".
Aquest dos sectors, el carlí i el liberal,
juntament amb els militars moderats, es reunificaran a
partir de l’advertència que és l’entrada en escena
del moviment obrer organitzat i del federalisme amb la 1a.
República, passant a ser la columna vertebral del règim de la
Restauració.(17)
La poca participació catalana en aquest
Exercit (18) (excepte en el cas de la Guerra del Marroc del
1859-60) no impedirà que la "nostra" burgesia
s’alii i doni suport a les fraccions més progressistes
d’aquest: Espartero, Prim... El fet de ser la zona on
l’Estat s’enfronta amb més lluites socials i el
manteniment de la consciència nacional (mitjançant carlins o
federalistes), portarà als Països Catalans a viure una nova
ocupació militar: a) a Catalunya, des del 1814 al 1900 es viurà
més de 60 anys sota l’estat d’excepció; b) el 1850,
un 26% de l’Exèrcit era al Principat, sobre un 10% del
total estatal de població(19) Burgesia i Exèrcit col·laboraran
estretament a la repressió dels moviments populars (la Jamància
de 1843, els Matiners...).
El fruit de tot aquest procés serà
l’augment de la centralització i militarització de
l’Estat (imposició del sistema tributari
castellano-aragonès, creació de la Guardia Civil...),
reafirmant-se l’espanyolisme i anti-catalanisme de
l’Exèrcit.(20)
ELS MOVIMENTS POPULARS I LES REVOLTES CONTRA
LES QUINTES
Tot el període anterior estarà ple de lluites
populars. Aquestes mostres, entre d’altres qüestions, un
manteniment de la consciència nacional i de la memòria
col·lectiva. Per exemple, la Ciutadella barcelonina,
fortificació militar borbònica i símbol de l’ocupació,
serà començada a enderrocar varies vegades (també per motius
urbanísitics) i l’exercit obligarà a reconstruir-la (vegeu
l’apartat c de l’Annex II).
Les quintes seran objecte de l’odi popular
(vg. Annex II). Les redempcions i substitucions dels
quintats obtindran especial importància al nostre país (21) (a
diferència de Galicia, per exemple, on s’optarà per la via
més "barata" de la deserció, on arriba fins a un 50%
dels quintats). Progressistes, federals i, posteriorment,
anarquistes i socialistes, recolliran en els seus programes
l’abolició de l’anomenada contribució de sang.
La seva supressió serà una reivindicació constant en els
moviments i lluites populars. Hi haurà contínues revoltes, les
més conegudes el 42 i el 45 a Barcelona, el 56 a València...
Des dels primers moments de la Revolució de 1868 es succeiran
manifestacions motins i aldarulls, essent el més important la
revolta de març-abril de 1870 durament reprimida per
l’Exèrcit. Les Juntes revolucionàries publicaran decrets i
propostes per a la seva abolició. La Diputació de Barcelona, a
proposta dels federals radicals, demanarà a les Corts la seva
supressió. (22) Finalment la 1a. República les abolirà,
constituint batallons de voluntaris. L’adveniment de la
Restauració capgirarà un altre cop la situació, encara que es
produiran noves revoltes (el 74 i el 86). En tots aquests
moviments hi ha un lligam amb les reivindicacions nacionals (p.
ex., la revolta de 1870, es farà al crit d’Abaix les
quintes i Visca Catalunya) (23).
DE LA RESTAURACIÓ A PRIMO DE RIVERA
(1874-1930)
El règim de la Restauració, nascut del pacte
entre les classes dominants espanyoles té, en relació a
l’Exèrcit, 2 característiques: 1) És la columna vertebral
del sistema i la seva eina privilegiada, amb un monarca
relacionat directament amb aquesta institució, seguint la nova
tendència del rei-soldat; 2) és un exèrcit marcat per
la guerra colonial d’ultramar i la pèrdua de Cuba i
Filipinas, la qual cosa el volcarà cap a la defensa de la
"unitat" peninsular. Per altra banda, en el nostre
país destaquen dos fets: el naixament del catalanisme polític,
progressivament dominat per la burgesia de la Lliga Regionalista.
Aquesta qüestió farà que aquesta prengui posicions
contradictòries en les relacions amb els militars (des de
l’enfrontament de 1905 fins a les bones relacions de 1923).
L’altre fet és el ressorgiment del moviment obrer de
tradició anarquista, sobretot a partir del segle, amb el
naixament de l’antimilitarisme modern (anarquista o
socialista).
L’espanyolisme de l’Exèrcit
arribarà a protagonitzar fets destacats a principis de segle,
estimulat per la pèrdua de les colònies d’ultramar. Això
serà ridiculitzat per la premsa catalanista de la Lliga i
d’altra premsa progressita. Els militars, animats a vegades
pel lerrouxisme, assaltaran el 1905 les oficines del Cu-cut,
La Veu de Catalunya i, posteriorment, el 1906 La
Humanidad, d’Alcoi. Els assalts contra el separatisme
i la canalla catalanista fou aplaudit per tot
l’Exèrcit. El Govern dimitirà, s’atacarà legalment
el catalanisme (prohibint Societats). S’aprovà la Ley de
Jurisdiciones, donant tot el poder als militars en delictes
contra la patria y ejercito. Serà de fet un nou pronunciamiento,
un nou cop d’estat. Els diputats catalans com a resposta
abandonaran el Congrés (24)
Mentrestant, l’antimilitarisme popular
anava creixent potenciat per anarquistes i socialistes. El 1909,
la nova campanya al Nord d’Africa obligava a portar tropes
que fonamentalment sortien del nostre pais. Arre d’aixo es
podruira a finas de juliol a Barcelona, la revolta de la Setmana
Tragica, despres dirigida en un sentit anticlerical pels
lerrouxistes i, posteriormente, aplastada, Hi haura tambe
enfrontaments a Alcoi i Valencia, duramente repirmits per
l’Exercit. El 1911, el Pais Valencia viura una nova situacio
de rebelio a molts indrets, Alzira, Xativa, Valencia, Elx...
La Dictadura de Primo de Rivera
culminarà`aquest periode arribant aixi l’Exercit a exercir
el poder directament. Sera una fase de repressio del catalanisme
i el moviment obrer. Aquest fet contribuira a la seva propia
caiguda.
LA REPUBLICA I LA GUERRA CIVIL
L’Exercit, que s’havia mantigut
passiu en la instauracio de la Republica, ben aviat comença a
conspirar (cop d’estat fracassat de Sanjurjo, el 1932). Es
ben possible que la retirada de la Republica Catalana al 1931,
fou sota l’amença militar. Al 1934 la nova proclamacio de
la Republica Catalana sera durament reprimida pel General Batet i
la guarnicio de Barcelona.
(Un fet significatiu en l’evolucio de la
lluita contra el militarisme en aquest pais i que intenta
recollir aquest rebuig popular, es la introduccio d’un
fragment a l’Estatut de Nuria de 1931 que diu el seguent:
"El poble de Catalunya, no com una aspiracio exclusiva, sino
com una redempcio de tots els pobles d’Espanya, voldria que
la joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei
militar")(25)
Posteriorment, el cop d’estat de 1936
donara peu a que a Catalunya s’obtingui el grau més elevat
de sobirania de de 1714. En efecte, el cop militar (que serà
clarament espanyolista, a pesar de l’adhessio de Cambó i la
Lliga o de sectors carlins) serà seguit de la Revolucio del 19
de juliol. Es constituirà el Comité Central de Milicies
Antifeixistes, autèntic poder revolucionari català, amb poders
molt amplis. Aquesta etapa se tancarà quan els Guardies
d’Assalt espanyols, d’acord amb Companys, arribaran a
Barcelona per a reprimir la revolta del maig del 37, quedant
anulada de fet l’autonomia catalana (26)A Valencia un paper
semblant el tindra un Comité Executiu Popular.
Un element a remarcar d’aquells anys es la
creacio de les milicies populars, formes d’organitzacio
desmilitaritzada, base de la defensa i alliberament d’Arago
i l’intent de Mallorca (on el cop triomfà des dels primers
dies), progressivament integrades a l’Exercit republicà, no
sense resistencia.
Finalment, el febrer del 1939, l’Exercit
ocuparà`Catalunya i per l’abril ho farà amb Valencia i
Menorca. Els militars i els feixistes entraran en el nostre pais
intentant destruir tot vestigi de personalitat propia, amb una
clara idea etnocida, é´s a dir, eliminar els catalans i
catalanes com a poble diferenciat. Serà la Nova Planta feixista.
La Dictadura militar i el nou exercit d’ocupacio faran
arribar la repressio contra el moviment popular fins a cotes mai
realitzades.
CONCLUSIONS
Sense pretendre treure cap ídea definitiva,
volem assenyalar una seria de punts a tenir en cornpte. Hí ha
una diferència entre un prnner període, els segles XVIII-XIX,
on la ídea expressada en un princípi de l'existèncía d'una
tradícíó antimílitarísta llígada a una afirmació nacional
(potser la més polèmica. la qual cose donaría una bona part de
sentit al present text) funciona a tots nívells: i un segon el
segle XX, en que hí ha poca coíncidèncía entre el rebuig
social a Ia militarítzacíó í la lluita per
l’alliberament nacional. La causa d'aíxò seria els camins
diferenciats que agafen les reivíndicacions nacíonals í el
moviment obrer partir de l’anomenat Sexenní democràtic
(1868-1873). En efecte. ens trobem que el nacíonalisme català
de finaIs de segle serà cada cop més dirigit per una burgesía
regionalista que qüestíona nornés uns aspectes de l'opressió
nacíonal: i un movínient obrer que assumeíx. ja de forma
teoritzada, l’antimilitarisme. però que dirigit per
anarquistes i socialistes es dístancía de la qüestió
nacíonal en base a una política "ínternacionalista"
(llegiu interestatalisme). Aixo ha perdurat d 'una forma o altra
fíns avuí.
Víst aixo i el que s'ha exposat fíns ara, i
amb l’objectiu d’encaminar un desitjat debat
sobre el tema ens aventurem a fer un parell de
reflexions-propostes provisionals:
- El Movíment Antimiltarista s'ha de basar
en la crítíca a tots els aspectes del
militarisme, i a més,. ha de concretar a aixo en cada
cas. En el nostre país s'ha de fonamentar en
l’ànalisi rigoros del que és í representa
l'Exercit espanyol, no oblídant cap ni un dels aspectes
d'aquest ní de les crítíques que des de la societat
civíl se li han fet. I una de les més clares ha estat
la que questiona el paper que té aquest Exercít com a
defensor radical del projecte nacional
"España".
- El Movíment d'Alliberament Nacional, aixi
mateix, ha de criticar tots els aspectes de
l'opressió nacional. en la qual l'Exercit espanyol juga
un paper de primer ordre (recordeu l'Article 8 de Ia
Constitució, del 1978, pel qual s'atorga a aquell la
defensa de l’unítat d'Espanya) . Recuperant alhora
un component històríc en les lluítes del nostre poble,
que donaría una dimensió realment alternatíva i
alliberadora a la lluita d’aquest Moviment.
El tipus d'història que s'ha fet aquí pot
èsser crítícada. Però. sense caure en presentismes, com díu
Moreno Fragínals (26) la història ha de ser una
"arrna", ens ha d'ajudar a actuar avui. sense
condicíonar res, i amb la mirada posada en un futur que,
evídenment no té res a veure arnb el que defensen els
academicistes de torn. I pafrasejant a l’hístoríador cuba,
l’unica forma de captar les lluites socials es
participant-hi conscientment, ja que es vulgui o no sempre es
pren partit, perquè l’unic punt de partida és el present.
ANNEX I: ANONIMS CONTRA LES QUINTES
Els següents textos formen part d'un conjunt
de proclames. pasquins i anònims que circularen pel Príncipat
els anys 1809, 1810 i 1811. Com ha dít Antoní Moliner (28):
"manífesten el desíg de no lliurar les armes als soldats
castellans, l'oposició al sistema de quíntes -tan odiós per
als catalans- í el desig de lluitar ells sols contra l'enemic.
Al mateíx temps, aquestes accíons constítueixen una afirmació
de particularisme català i una consciència de la pròpia
personalitat";
a. "Catalans. No hi a més temps. Es hora
de desengañarmos. La patria crida a veus funestes que som
banuts. La traicio abunda. Esta veu de la quínta vos amenaza y
vol portarvos al patívulo. La traícíó abunda. Ningú
entregueu las armas. Lo Govern esta reduít y volen
sacrificarvos. Posan los ulls en Girona y veureu que ab 7 mesos
de sítí no han trobat consol. Animo catalans y a ma veu se
alsareu 1os verdaders españols. La Religió, lo Rey. la Patría,
van a ser victimas, no volgeu morír abandonats per una traició.
Es temps que mireu a nostres pasats y díguem que los Catalans no
necesitan de Provincies estrañas, valor y animo fills catalans.
Despertauvos yo portaré la delantera y fare temer los enemics.
Castígaré los desordres y fare renaixer lo nomn català al
mítx de los que nos abominan. Prenem las armas poble català y
nostre estrepit fara temer tots los galons españols y lo orgull
francés. Sera voste cap. Lo Tigre dels catalans."
b. "Catalans: aquesta va per segon avis.
Son venuts. Los Galons son nostros enemichs. La quinta vol
portarvos a la mort. Lo Govern està reduít per los francesos,
mireu a Girona sense consol. Alsemnos antes de veurenos esclaus.
Serà vostre cap Lo Tígre de los Catalans."
ANNEX II: ROMANÇOS CONTRA LES QUINTES 1 UN
HIMNE CONTRA LA CIUTADELLA BORBONICA (29)
a) Fora
quintas!(fragments) "Oírem
a eix poble d'héroes,
a aqueix poble català:
‘¡Fora eix monument d'oprobi'
¡Eixa ciutadela, abaix!
Un ministre, sens pietat.
robarnos vol nostres fills
nostres afectes mes cars,
nostre descasn. nostre apoyo.
...
-Calma ta pena, Nineta.
Sossegat, que’ls catalans
no volen més quintas
...
iFora la contríbucíó de sanch!
....
(Un jove)
entrà en quínta, eixí y ja
ne's un criat del rey, (soldat
d'un verdugo ja es esclau;
y si no fa, lo que vulga
lo sargent, ‘l capità
se lí tirarán a sobre
com uns tígres afamats
y'l durán al calabosso
o bé lo maltractarán.
...
Abuy tots digam,
pares, doncellas, jermans,
joves y vells, xíchs y grans,
'Protestem solemnement
del acte inicuo, anti-humà de las
quíntas... !Fora. fora
la contribució de sanch!"
Versos de J.C.R. publicats a "La Alíanza
de los pueblos", 12 de març de 1869.
b) iAbaix las Quintas!
"Mínyons, abaix las quíntas
minyons, fora soldats,
minyons, per abolirlas
haurem de treballar.
Oy da. oy da,
que abusín de nosaltres
oy da. oy da,
que tot s'acabarà.
Los homens de Seternbre
no han fet pas lo pactat,
van dir: ¡abaix las quintas!
y ara'ns volen quintar.
Oy da. oy da,
que quíntin mentres puguín
oy da, oy da,
que .ja s 'acabarà.
Minyons, sí sou realistas,
veníu tots y escolteu:
realistas son los qu 'ara
ens han engallinat.
Oy da, oy da,
no vull pas ser realista.
oy da, oy da,
vull ser republica.
Los díputats monarquics
que avans de ser nombrats
van dir 'abaíx las quintas',
las quíntas han votat.
Oy da, oy da.
no estem per embusteros. oy da. oy da,
fora la farsa ja.
Ens diuhen que las quíntas
ja mai s'abolirán,
perque, díuhen, la patria necessita
soldats.
Oy da, oy da,
tot aíxó son romansos
oy da. oy da,
y no'ls hem d'escoltá.
Si la patria perilla
soldats se trobarán,
que de la nostra patria
tots volem ser soldats.
Oy da, oy da,
sí tots som bons patriotas,
oy da, oy da,
la patria hem d'estímá.
Los homens que'ns gobernan
tant sols volen soldats,
no per servír la patría
sino per dalshi graus.
Oy da, oy da,
no estem per ambiciosos
oy da , oy da,
aíxó s'ha d'acabà.
Ja saben los francesos
cuan se presenta'l cas,
si saben dar batallas
los que no son soldats.
Oy da, oy da
per defensá la patria
oy da, oy da, ja basta lo paysá.
Ja saben los carlistas,
cuan se presenta'L cas,
si saben dar batallas
los que no son soldats.
Oy da, oy da,
per batrer als carlístas
oy da, oy da,
ja basta lo paysá.
Ja saben cuants coneixen
al partít lliberal
que'l poble sempre l'ordre
ha sabut conservar.
Oy da, oy da,
si acàs l'ordre perilla
oy da, oy da
lo poble 'l salvarà.
La llíbertat y l'ordre
no'salvarà ab soldats,
prou sabem que l'exércit
no ha estat mai llíberal.
Oy da, oy da,
no volem bayonetas
oy da, oy da
que'ns vinguín a matá.
La índustría necessíta
dels homes lo treball
y 'ls homes no treballan
si'ls roban los tirans.
Oy da, oy da,
la índustria no vol quintas,
oy da. oy da,
y aixó s'ha d'acabá.
Pares si teniu.fílls
sígueu republicans,
míreu que la repúblíca
es la que'ns sa1varà.
Oy da, oy da,
que víngui aíxí que pugui
oy da, oy da,
que'l poble la vol ja.
Cuan tinguem la républica
tothom serà paysa,
y no tindrem exercít
que aixi'ns xucli la sanch.
Oy da, oy da.
y en lloch de tants cuartels
oy da, oy da,
sols estudís y haurà.
Sí'ls homens que'ns gobernan
no escoltan los afanys,
y a tota costa volen
que'ls joves sian quintats.
Oy da. oy da,
digueu, que s'equivocan
oy da, oy da,
que aqui no's quinta ja.
Si en Prim encara te ganas
de ser un xich mes alt
digueu que busqui un globo
y no busquí soldats.
Oy da, oy da,
que'l poble d'esqueneta
oy da, oy da.
ja may mes servírà.
Los fílls son per las mares.
no pe'ls que volen graus;
los homens son per casa,
no pas per ser esclaus.
Oy da, oy da
qui diguí lo contrari,
oy da, oy da,
poble't vol enganyá.
¡Ay! quin sera aquell dia
que'l poble soberà.
tíndrà ja. la República,
tindra la federal.
Oy da. oy da,
que vingui, si, ben prompte.
oy ds, oy da.
qu'ella 'ns hs de salvar.
Minyons, abaix las quíntas,
minyons ¡fora soldats!
minyons, per ' abolirlas,
haurem de treballar
Oy da, oy da,
que vingui la republica
oy da, oy da
y aixis no’s quintará
.Sense lloc i data d'edició (B.,1870?). Escrit
per "Un intransígent".
c) Imne patríotích pera cantarse ab la
popular musica del Imne de Ríego
"Coro.
lAbaix la Ciutadela!
abaix y tot seguít,
que per Borbons fou feta
no ho posem en olvit.
Los catalans un dia
de líbres blasonaren
y sa sanch derramaren
per teni llibertat.
Mes un Borbon infame
pera ser rey de Espafía,
ple de rabiosa saña
al poble ha encadenat.
Coro, etc.
Castellans y francesos
a Catalunya pasan,
furíosos tot arrasan
poble, vila y ciutat.
Més Catalunya tota
contra del tirà abansa,
y entre foch y matansa
mort per la la llibertat.
Coro, etc.
Lo gabaíx als acossa
i la gent de Castella.
mata, roba, atropella
l’ínfant. la niña. al vell
Més lo català jura
rnorir en la palestra
y ha destruil se apresta
o deixarí la pell.
Coro. etc
Barcelona esforsada
un deíx ab porfia
sa terra ...
No li fa po lo siti,
bombarda ni metralla.
ni tem a vil canalla;
la pesta. ní la fam.
Coro. etc.
La rendició demana
lo exercít que sítía,
y per resposta envía
lo poble català:
‘Que si vol Barcelona
que la víngia a guanyarla,
que ell sabrà guardarla
y a la muralla està.
Coro, etc.
Asaltan las murallas,
la batalla comensa.
Barcelona has defensa
corn rabiós lleó.
Cada pam de terreno
que guanya temerarí,
y deixa lo atversari
del exercit la fló.
Coro, etc.
Los joves, vells y donas
lo rich, lo proletari,
tothom hí vol anari
ningu fa falta allí.
La llíbertat defensan,
la llíbertat que's vída,
sí perdan la partida
mes se estiman morí.
Coro, etc.
La forsa bruta guanya,
y es Catalunya esclava:
¡Catalunya la Brava
esclava de un Borbó!
Per padró de ígnominia
la Ciutadella alsa
per si vol revelarse
ferse fe la rahó.
Coro, etc.
Mitxa ciutat aterra
de la part mes poblada,
y forma una esplanada
y un grandios castell.
Y alli per forsa mana
lo Borbo estrafalarí,
que hí vaxía a treballari
lo jove y també'l vell.
Coro. etc.
Mes ja n'arribat l'hora
que de un cop vagia a terra.
que no es bo per la guerra
y es contra la ciutat.
Ja la rassa Borbónica
de Espanya es desterrada,
ja naíx nova alborada, ja tenim
llíbertat.
Coro, etc.
Los catalans la feren per forsa allà
en son dia,
que voluntari sia
tothom ha treballà.
¡Abaix la Ciutadella!
¡abaix lo poble crídal
abax tot deseguída
y abaix ne te de anà.
Coro, etc.
Per un Borbó fou feta,
ja los Borbons son fora;
ni un dia. ni una hora.
ni un cuart, ní un minut.
Mes no te de afrontarnos
llansemla en lo abisme
¡abaix lo despotisme!
¡abaix la esclavítud!
Coro, etc. "
(B.. 1868?)
BIBLIOGRAFIA
ARDIT. M.. BALCELLS. A. i SALES. N., Hístòría
dels Països Catalans. vol. II, coord. A. BALCELLS,
Barcelona, 1980.
BOLLOTEN. B. La revolución espanola. Sus
origenes, la izquíerda y Ia lucha por el poder durante la Guerra
Civil (1936-1939), Barcelona, 1980.
BUSQUETS BRAGULAT, J., El militar de carrera en
España. Estudio de socíología militar, Barcelona, 1967.
CURET, F. Rebomboris i bullanges de Barcelona.
Barcelona, 1971.
DANTí, J., La revolta dels Gorretes a
Catalunya (1687-1689) "Estudis d'Història. Agràría",
núm. 3. Barcelona, 1979.
FERNANDEZ BASTARRECHE. F. , El Ejercíto
español en el síglo XIX. Madríd. 1978.
FONTANA. J. , La. fí de l'Antic Règim í la
industrialització (1787-1868). a Hístòría de Catalunya,
vol. V, dirígida per P. VILAR. Barcelona, 1988.
GARCIA. J.. GISBERT.T. .PORRET, F,.
MUÑOZ, J. . Amb raó, Insubmissio Barcelona, 1989.
HERRERO SIERRA. J.L. El ejercíto español en
el siglo XIX. Madrid, 1975.
KAMEN H. ,Una ínsurreció oblidada del
segle XVII: l'alçament dels camperols catalans de l'any 1688,
a "Recerques" núm. 9, Barcelona, 1979. pp. 11-28.
MARTELL, J., El colpísme espanyol í Catalunya,
Barcelona, 1988.
MORENO FRAGINALS, N., La hístoria como arma y
otros estudios sobre esclavos, ingeníos y plantaciones,
Barcelona, 1983.
MOLINER I PRADA. A. La Catalunya resístent a
la dominacíó francesa (1808-1812), Barcelona, 1989.
PAYNE, S.G., Los militares y la política en la
Espafía contemporanea, París. 1968.
SALES, N. , Sobre esclavos. reclutas y
mercaderes de quintos. Barcelona, 1974.
SALES.N..Senyors. bandolers.
miquelets i botiflers;:estudis d'Històna de Catalunya (segles
XVI al XVIII), Barcelona, 1984.
SALES, N., Els segles de la decadència (segle
XVI-XVII), a Història de Catalunya, vol.
IV, dirigída per P. VILAR. Barcelona, 1999.
-----------------------
NOTES
1, El terme "antimilitarista" és un
terme actual. Aquí està utilitzat en un sentit ampli com a
lluita contra qualsevol forma de militarització: lleves,
quintes, allotjaments, ocupació militar i altres formes d'influència
a la societat civil per part d'un exèrcit. És evident que als
segles XVIII o XIX no existia de forma teoritzada aquest rebuig
popular i per tant el terme.
El mateix passa amb conceptes com "nació", "Països
Catalans", "catalanisme popular", "afirmació
nacional", "espanyolisme", etc. alguns actuals,
alguns utilitzats de forma diferent en altres èpoques, però que
defineixen des del meu punt de vista i a un nivell o un altre,
realitats lligades a les contemporànies.
2. És veritat, però, que en la nostra història
existeixen fets que podrian ser considerats part d'una tradició
"militarista": els voluntaris a la 1a. Guerra Mundial,
la participació catalana a la Guerra d'Àfrica de 1859-60 o els
miquelets dels segles XVII-principis del XIX. És evident, però,
que no poden considerar-se fets majoritaris, representatius.
A més, és discutible en cassos com els miquelets que ens
estiguem referint a cossos militars: a vegades, ha estat
utilitzat el mot en referència a mercenaris d'origen català;
també és utilitzat per definir un paisà armat, la característica
del qual és la seva indisciplina i irregularitat. Molts
d'aquests miquelets eren jornales que ne les èpoques que no hi
havia sega venien els seus serveis al poder que millor pagués.
El mot fa referència a realitats molt diferents segons el
context.
Per altra banda, d'aquests fets extreure, com s'ha fet a vegades,
una suposada tradició d'Exèrcit català és no entendre gens el
que significa això. L'Exèrcit modern apareix en una època
caracteritzada al nostre país per la pèrdua del poder polític,
factor necessari per l'existència d'un Exèrcit: cos separat de
la població, que monopolitza l'ús de la violència en la
defesna d'uns interessos determinats (els d'aquell poder polïtic),
que regeix el seu funcionament en base a la jerarquització,
l'autoritarisme, la disciplina, la unifromització ... Els únics
exèrcits que ha conegut el poble català són exèrcits
estrangers que a la majoria dels cassos portaven la destrucció i
la submissió al nostre país.
Ara bé, això no comporta que aquest poble no utilitzés la violència
(principalment, de tipus defensiva o revolucionària) cada cop
que considerés necessari fer-ho.
3. Memoràndum secret del Comte-Duc d'Olivares,
citat entre d'altres per Núria Sales:
"«Tenga V.M. por el negocio más importante de su monarquía
el hazerse Rey de España, quiero decir, Señor, que no se
contente V:M con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia,
conde de Barcelona [...] sino que trabaje y piense con consejo
maduro y secreto por reducir estos reinos [...] al estilo y leyes
de Castilla ...»
I per arribar aquesta finalitat, Olivares provosava «tres
caminos» possibles:
»El primero señor, y el más dificultoso de conseguir -pero el
mejor pudiendo serlo- sería que V.M. favoreciese los de aquellos
reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los
de acá allá [...] de manera que viendose casi naturalizados acá
con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de
Castilla se olvidasen los corazones de aquellos privilegios
[...]. El segundo sería si hallándoseV.M. con alguna gruesa
armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas
materias porvia de negociación, dándose la mano aquel poder con
la inteligencia y procurando que obrando mucho la fuerza se
desconociese lo más que se pudiese [...] El ter camino, aunque
no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería. hallándose
V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel
reino [...] y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande
y con este pretexto meter la gente y con ocasión de sosiego
general y prevención [...] como por una nueva conquista,
asentars las leyes en la conformidad de Castilla.»"
SALES, N., Els segles de la decadència (segles XVI-XVII) a Història
de Catalunya, dirigida per P.Vilar, vol. IV, Barcelona, 1989, p.
333
4. Vegeu SALES, N., op. cit., pp. 328-329,
351-353, 356.
Segons les Constitucions, els catalans només estaven obligats a
lluitar dintre del territori de Catalunya.
5. Decret del Mariscal Duc de Berwick, del
16-9-1714, citat per SALES, N., op. cit., p. 424.
6. Declaració del Duc de Berwick, després de
la ocupació de València, el 8-5-1707; i decret de Felip V per
qual abolia els furs del regne de València, el 29-6-1707. Citats
per ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., Història dels Països
Catalans, vol. II, Barcelona, 1980, p. 104.
7. ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op.
cit., pp. 15-39.
8. PAYNE, S.G., Los militares y la política en
la España contemporànea,París, 1968, p. 7.
9, "Aquestes obliguen a servir obliguen a
servir en l'exèrcit un de cada cinc nois útils de 17 a 36 anys
i surten escollits per públic sorteig. El servei militar dura
vuit anys, per això un fill enviat a fer de soldat era
popularment considerat com un fill perdut: moriria en campanya, o
per les insalubres condicions de les casernes... La mortalitat
era, com han observats diferents historiadors, altíssima,
xifrada en 5,7% en temps de pau i de més d'un 50% en guerra, i
és precisament per aquet motiu que la mili era considerada un
impost de sang. A més, els nois enviats a l'exèrcit deixaven
els camps i els tallers sense braços per a treballar, cosa que
significava una pèrdua econòmica gravíssima sobretot per a les
famílies més humils." (GARCIA, J.,GISBERT, T., PORRET, F.,
MUÑOZ, J., Amb raó, Insubmissió, Barcelona, 1989).
Núria Sales assenyala mortandats d'una quarta o cinquena part
dels quintats pels anys 1860 a 1871 i del 50% en els períodes
1866-67 i 1895-98. A més, es podia tornar a mobilitzar el
quintat com a reservista, cosa que passava habitualment. (SALES,
N., Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos, Barcelona,
1974).
10. Francesc Curet ens ha parlat de
"l'esperit anti-casernari, fonamentalment enemic de tot el
que significa militarisme, dels catalans." (CURET, F.,
Rebomboris i Bullangues de Barcelona, Barcelona, 1971, p.19)
11. ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op.
cit., p. 115.
12. FONTANA, J., La fi de l'Antic Règim i la
industrialització (1787-1868) a Història de Catalunya, dirigida
per P.Vilar, Barcelona, 1988, pp. 133-134.
13. Un fet a destacar: l'edicte de supressió
fou en bilingüe, a dues columnes, una en castellà i l'altra en
català. (ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., p. 188).
14. FONTANA, J., op. cit., pp. 130-137.
15. Insisteixo en el fet que el terme miquelet
és confós. En el cas d'aquest període indica un guerriller i
no un soldat.
Vegeu nota 2 i SALES, N., Senyors, bandolers, miquelets i
botiflers, Barcelona, 1984.
16. FONTANA, J., op. cit., pp. 157-160, cita
p.160.
Vegeu també MOLINER I PRADA, A., La Catalunya resistent a la
dominació francesa (1808-1812), Edicions 62, Barcelona 1989, pp
53-57.
17. Del qual es podria dir que és o representa
un pacte entre l'oligarquia i la burgesia moderada.
18. Vg. FERNANDEZ BASTARRECHE, F., El ejercito
español en el siglo XIX, Madrid, 1978, pp. 126-133.
19. ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op.
cit., p. 270.
Vegeu també el que diuen el cònsol anglès de Barcelona, el
1845 i el governador civil de Barcelona, el 1864, sobre la
militarització del país. FONTANA, J. op. cit., p. 295.
20. N'es una mostra un article citat per
Fontana:
"El 1847 la Revista Militar publicava un article que,
reproduit el 12 de gener de 1848 per periòdic El Español,
produia escàndol i indignació a Catalunya. L'article venia a
dir que el fet que la Guerra dels Matiners durés tan llargament,
quan s'havien mobilitzat tantes forces per esclafar-la, només
podia explicar-se per la rebel·lia endèmica dels catalans, que
donaven suport als insurrectes carlins sense més objectiu que el
de perpertuar uns privilegis econòmics -se sobreentén
arancelaris- que arruinaven altres províncies. «Las provinciaas
vinateras de España son sacrificadas al engrandecimiento de
Catalunya y todo el resto de la Península sufre las
consecuencias del sistema prohibitivo adopatado para hacer
florecer su industria.» A la qual cosa afegien ara el refús a
acceptar les quintes i els consums. I acabava amb aquest
plantejament: «Esa actitud siempre hostil, ¿tendrà por objeto
hacer temer al gobierno la introducción de reformas que, aunque
redunden en bien general, podrían perjudicar algún tanto sus
intereses, particulares? ¿Pretenderán monopolizar eternamente
la industria, aplazar definitivamente la contribución de sangre
y subsidios, y eludir, en fin, las principales cargas que hoy
recaen en todo su peso sobre las provincias tranquilas y
obedientes? Si tales hipótesis fueran exactas, en lugar de decir
que la rebelión en Cataluña es una costumbre, podría muy bien
decirse que es un sistema.»
[...] l'autor de l'article havia entés molt bé un punt central:
que la guerra civil no era solament contra els carlins, sinó que
estava en bona mesura inspirada pel conjunt de la societat
catalana, de manera activa o amb el seu suport i simpatia. I allò
que separava Catalunya de las provincias tranquilas y obedientes
eren diferències molt profundes."
FONTANA, J., op. cit., p. 314.
21. Per la redempció es commutava el servei
amb un pagament a l'Estat. Amb la substitució és pagava a algú
com substitut. A principi d'aquest segle es prohibiren, però
encara existia el mozo de cuota o el cuota, que pel mateix
sistema se li reduia la durada del servei (és obvi que la
majoria de les classes populars no accedien a aquestes vies). La
ciutat de Barcelona havia arribat a fer redempcions col·lectives
(vg. SALES, N., Sobre esclavos ...)
22. TERMES, J., De la Revolució de Setembre a
la fi de la Guerra Civil (1868-1939) a Història de Catalunya,
vol. VI, dirigida per P. Vilar, Barcelona, 1987, p. 20.
23. ARDIT,M., BALCELLS, A. i SALES, N., op.
cit., p. 282.
24. PAYNE, S.G., Los militares y la política
en la España contemporanea, Paris, 1968, pp. 82-84.. HERRERO
SIERRA, J.L., El Ejercito español en el siglo XIX, Madrid, 1975,
p. 38.
25. SOBREQUES, J., Catalunya i la Segona
Republica. Barcelona, 1983, p. 502.
26. BOLLOTEN, B. La revolucion española.
Barcelona, 1980, pp. 568-569.
27. MORENO FRAGINALS, M. La historia como arma
y otros estudios sobre esclavos, ingenios y plantaciones,
Barcelona, 1983
28. MOLINER I PRADA. A.. La Catalunya resístent
a la dominacio francesa (1808-1812). Barcelona, 1989, pp. 53-57.
Aquests anonims han estat trobats per aquest ínvestigador
29. TERMES, J. . Anarquísmo y síndicalísmo
en España. La Primera Internacional (1864-1831), Barcelona.
1977, pp. 429-431. 532-533
|
