Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Notícies :: educació i societat
Enfrontar la LOE, enfrontar el PP
15 des 2005
La massiva mobilització de l'Església i el PP és un pas més en el camí de polarització social al que està empenyent el PP des de la seva pèrdua del govern central i enllaça amb la que va protagonitzar contra els matrimonis homosexuals, el seu combat contra l'Estatut, etc... És l'intent de plasmar al carrer Una de las dos Españas de Machado, al millor estil dels anys 30. Ideològica i políticament, el capitalisme espanyol consolida La seva Espanya al costat del seu aliat històric, el Vaticà. La Espanya que ha de helarte el corazón.
Precisament per l'alt contingut ideològic que té el sistema educatiu, el combat contra aquest es converteix en peça clau del bloc, tant més quan permet ocultar davant la defensa de la "llibertat d'elecció" la baralla pel dret de l'Església a l'adoctrinament massiu en els centres i a un robatori descarat de majors fons públics per a les empreses "educatives" privades darrera els concerts econòmics. Aquesta Espanya ho té clar: la tornada als rancis principis de la CEDA i el franquisme. Però, i l'Altra? On ha de situar-se davant la LOE?


Ja vam analitzar en els LI 60 i 61 d'abril i maig respectivament, que la LOE no és sinó la continuïtat maquillada de la LOCE del PP, els principals trets de la qual eren aprofundir el desmantellament del sistema públic via privatització amb ampliació de concerts econòmics, la negativa a la supressió de la religió, la selecció de l'alumnat i la seva expulsió del sistema amb els itineraris i una major jerarquització en els centres. Tot això maquillat amb grans conceptes com ara no parlar de privada concertada sinó definint com a públics tots els centres sostinguts amb diners públics, defensar la llibertat d'elecció de centre i de credo de les famílies, i impulsar l'autonomia dels centres educatius. Res d'això és nou i els seus antecedents ni són populars ni han resolt els mals que deien enfrontar.

Els precursors britànics: gestió privada de centres públics
Margaret Thatcher, amb la reiterada cançoneta del fracàs del sistema educatiu, va iniciar canvis dràstics en el britànic, mentre desmantellava la mineria, enfrontava les mobilitzacions contra la Pol Tax, desenvolupava la guerra colonial a les Malvines i es convertia en baluard del neoliberalisme. La seva reforma educativa es va implantar el 1988 i es va suprimir el 1998 davant l'increment del fracàs escolar i la polarització social. L'experiència s'hagués hagut de tancar i almenys canviar el discurs.
Però els laboristes -com els socialistes aquí- no van suprimir l'herència neoliberal. El primer govern de Blair va instaurar la Llei d'Estàndards Educatius de 1998 on es van establir Zones d'Acció Educativa (Education Action Zones). Les EAZ van ser una iniciativa del neolaborisme com a "nova croada en la qual s'uneixen empreses, escoles, autoritats locals i pares (…) centrada en l'augment dels estàndards educatius d'una manera nova i imaginativa". La "novetat" era que las EAZ eren corporacions (partnerships) formades per les autoritats educatives locals, pares, comunitat local, organitzacions sense ànim de lucre, empreses i direccions dels centres escolars. El govern de la corporació depèn d'un fòrum (Education Action Forum) de tots els agents implicats que és el responsable de formular un pla per augmentar els estàndards educatius de cada centre, per al que pot establir o fixar nous salaris o adaptar els objectius del Pla Nacional d'Estudis, determinar el treball en una empresa… El finançament és tant públic com privat establint-se "contractes" amb el Ministeri segons plans anuals que contemplen costos i rendiments educatius. A això avui la LOE ho anomena autonomia de centres i itineraris, i a Catalunya aquestes zones implantades per ERC se les anomena "Plans Entorn".
Però Blair avui encara una nova Reforma Educativa davant l'increment del fracàs, l'absentisme i la polarització social, però no ho fa corregint la brutal privatització existent sinó que proposa tornar al model de Margaret Thatcher!

Un altre precedent fracassat: les reformes franceses
A França, la mateixa línia privatitzadora, d'ingerència empresarial i de doble xarxa educativa ha tingut un curs diferent perque l'oposició dels treballadors i estudiants ha estat molt més gran. El 1979 (Beullac), 1983-84 (Savary), 1985-86 (Chevènement), 1986-87 (Monory), 1988-89 (Jospin), 1991-92 (Jospin), 1992-93 (Lang), 1993-94 (Bayrou), 1997-98 (Allègre), són les successives reformes amb un fil conductor: la selecció subtil de l'alumnat per evitar la massificació dels estudis superiors dels 60-70, tornant a circumscriure aquests a la classe social a la qual "pertanyen".
El sistema actual essencialment es basa en les Reformes dels socialdemòcrates Savary i Allègre. El primer no només no elimina les ZEP (Zones d'Educació Prioritària creades en 1981, emulant les EAZ britàniques) sinó que les va potenciar amb la Carte de l'éducation prioritaire per a l'atenció específica de les àrees geogràfiques deprimides amb elevades taxes de fracàs escolar i absentisme. Això obligava els centres a aplicar els projectes educatius específics aprovats en cadascuna de les zones, posant especial èmfasi en la rendibilitat de les mateixes. No obstant això -com en el seu moment van plantejar els manifestants que es van oposar a aquesta legitimació de currículums diferenciats que va consagrar Allègre-, les polítiques de lluita contra la desigualtat social i educativa mitjançant la sectorització escolar la van accentuar. Així s'ha consolidat un sistema educatiu paral·lel que reproduïx les desigualtats socials, i legitima objectius educatius específics destinats a ciutadans de segona o tercera categoria. El fracàs escolar ha superat la barrera del 20%, cada any el sistema escup 60.000 joves sense cap titulació i 10.000 estudiants que entren a secundària ho fan en condicions d'analfabetisme funcional… L'actual revolta francesa és també expressió d'un sistema educatiu que va aprofundir el problema social.
El govern de Raffarin no només reconeixia la situació, sinó que fins i tot al setembre del 2002, el seu ministre d'educació, Ferry, el relacionaba amb el procés de privatització i "rendibilitat" imposat als centres: "Lamento que en el transcurs d'aquests últims anys, el model seguit per a orientar l'acció de les autoritats escolars s'hagi transformat en el d'administració d'una empresa". Només que la seva proposta de " remei" no feia sinó incrementar la malaltia diagnosticada: necessitat de supeditar l'oferta formativa a la competitiviat i de mantenir la segregació de l'alumnat -proposada pel conservador Lang- a partir dels 14 anys, doncs "El descobriment dels oficis -és- entre els 14 i els 22 anys". Aquestes són les premisses amb que s'encara una nova Reforma basada en un estudi d'"experts" al capdavant dels quals hi ha un empresari. És l'anomenada Reforma Fillon que -com era previsible- proposa: "racionalitzar" la despesa pública en matèria de personal, crear noves titulacions incrementant la selecció de l'alumnat…
Com en el cas anglès, els paral·lelismes amb la LOE són obvis, encara que hi ha alguna diferència substancial com és que, a més, a l'Estat Espanyol la inversió educativa és molt menor que el 7% del PIB francès.

El fons de la qüestió
Les versions francesa, anglesa i avui la del PSOE, són els intents de legitimar la doble xarxa educativa -tant en continguts com en centres- al servei d'un capital que exigeix d'un costat rendiments socio-laborals del producte educatiu -i en aquest cas d'una majoria de treballadors sense qualificació professional disposats a sotmetre's a precarietat i amb nuls drets laborals- i de l'altre costat exigeix rendibilitat de la pròpia gestió educativa amb un pressupost públic que engrossi els seus milionaris beneficis. I això és una lluita implacable contra la conquesta dels treballadors d'un ensenyament públic de qualitat.
Sistemes que no han viscut aquesta situació per la derrota del moviment de masses després de la II guerra mundial, com ara Alemanya, Àustria o Suïssa, gaudeixen de xifres menors d'absentisme i fracàs, essencialment perquè ambdós conceptes formen ja part de l'estructura del sistema. Així passa amb el sistema dual alemany -secundària- perquè és directament la patronal qui selecciona i forma els seus futurs treballadors, finançat per l'erari públic i "complementat" per professionals del sector educatiu en les àrees comunes de secundària. És part del sistema la titulació desqualificada de la immensa majoria dels estudiants que recauen en la petita empresa, així com ho és també la de l'elit que selecciona Mercedes o VW, mentre totes les empreses usufructuen d'una mà d'obra "en formació" de cost zero.
Perquè el criteri de les autoritats socialdemòcrates alemanyes, no mesura el fracàs del sistema ni per les desercions ni per la qualitat de les titulacions. L'èxit del sistema educatiu, diuen, s'amida en el creixement del PIB, i mentre aquest segueixi creixent és que l'educació ofereix la mà d'obra que el mercat laboral precisa. Amb aquest criteri -que és el que realment prima perquè el sistema educatiu no deixa de ser una peça de l'aparell d'estat capitalista- l'Estat Espanyol amb els seus creixements superiors a la mitjana de la UE, té el millor sistema educatiu del continent!
Però al PSOE i als seus socis de govern no els agrada aquest discurs descarnat, i l'empolainen de grans frases per a aplicar les mateixes i ja experimentades receptes. Que no ens venguin la LOE com el que no és. És un altre híbrid laborista o socialdemòcrata que aplica els plans de mercantilització i selecció de l'OMC amb la seva doble xarxa educativa i l'espoli del pressupost públic. Tampoc no és ni el mal menor ni un pas cap a una situació millor. Els qui ho van intentar vendre així a Gran Bretanya o França, lluny d'haver resolt el problema, encaren avui noves mesures en la liquidació del sistema públic.
Per això cal enfrontar la LOE. I per això cal recuperar el carrer que avui fa seu la dreta. Cal fer-ho al costat dels universitaris que enfronten Bolonya i pateixen la LOU, al costat dels treballadors en defensa d'una educació de qualitat per als nostres fills… perquè ni la LOE ni el PSOE encarnen l'altra Espanya, sinó que com molt bé diu Fernández de la Vega, la LOE garanteix tant la religió com la llibertat d'elecció, o sigui la doble xarxa i la confessionalitat que són els elements centrals pel desmantellament del sistema públic de qualitat.

Lluita Internacionalista LI

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat