Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: laboral : dones
La conciliació de la vida familiar i laboral desde una perspectiva de gènere
11 des 2005
Algunes reflexions sobre la necessitat de reestructurar els treballs i els temps de les persones

Dra. Sònia Parella Rubio* Dpt. Sociologia - UAB
sonia.parella ARROBA uab.es
Introducció

Certament, des de fa uns anys al nostre país, el concepte de conciliació entès com la necessitat dâharmonitzar la vida laboral i la familiar -sense oblidar la personal-, ha adquirit notorietat política i mediàtica, tal com bé ens recorden les sociòlogues Teresa Torns (2003 i 2004) i Pilar Carrasquer (2005). Les primeres demandes dâequilibri entre la vida laboral i familiar comencen a aflorar en els països més avançats molt abans que a Espanya i Catalunya-durant els anys 70-, davant la constatació de la ruptura del model de referència de lâera industrial; un model basat en lâestructura familiar nuclear clàssica i en una activitat laboral centrada en la figura del treballador de sexe masculí a temps complet, subjecte a horaris i llocs de treball rígids, i en la consagració de les dones a lâesfera reproductiva.

Però si bé assistim a un canvi dâescenari sense precedents, no podem caure en un excessiu optimisme. En primer lloc, les percepcions socials sobre els treballs i la família no han canviat al mateix ritme que lâestructura del mercat laboral. El model de âtreballador idealâ? que impera en el mercat de treball segueix essent el dâun home amb màxima disponibilitat laboral, cosa que resulta discriminatòria per a les dones, en el seu doble rol dâassalariades i principals responsables del treball domèstic-familiar -així com també per als de moments pocs homes que volen assumir les seves responsabilitats familiars-. En segon lloc, per al cas dâEspanya i Catalunya, les polítiques de conciliació es troben encara en una fase molt incipient en comparació amb els països europeus del nostre entorn -sobretot els nòrdics-, lluny encara de garantir una plaça pública en escoles-bressol per a tots els infants 0-3, o pendent de reconèixer formalment lâatenció a la dependència com a dret universal de ciutadania per a les persones grans amb manca dâautonomia.

Per tant, les necessitats de conciliació i els canvis avancen a un ritme molt més ràpid que les tímides i insuficients respostes i accions que sâestan portant a terme des de lâadministració, en el context dâun estat del benestar poc desenvolupat en el seu vessant més social -el denominat âquart pilarâ?- i amb escassos recursos econòmics. El fet que les famílies tinguin menys fills dels que voldrien, davant la insuficiència de serveis per a les famílies i de mesures de conciliació, és només una cara del problema. Lâaltra cara, la més alarmant, la constitueix lâenvelliment de la població i lâincrement del nombre de persones en situació de dependència. En aquests moments, la manca dâautonomia de la gent gran es resol des de les famílies -eufemisme de dones-. Però la generació de cuidadores informals econòmicament inactives que actualment seân fan càrrec té els dies comptats, mentre el volum de lâatenció a les persones dependents creix i seguirà creixent de forma exponencial en els propers anys.

Així mateix, no sembla que, de moment, hi hagi voluntat de qüestionar els pilars del nostre sistema social i econòmic o dâeliminar les desigualtats de gènere des de la seva arrel. Ãs per això que cal preguntar-se, des dâuna perspectiva de gènere, a què és degut aquest sobtat interès per la âconciliacióâ?, quines institucions i actors entren en joc i quines eines sâutilitzen. Perquè en funció de com sâentengui la conciliació i de com se li doni resposta, el que pot succeir és que, indirectament, estiguem contribuint a reforçar el patriarcat (i, per tant, les desigualtats de gènere) i a fer simplement més âsuportableâ? la âdoble presènciaâ? amb la qual han de conviure les dones. Aquests poden ser els riscos de la conciliació en els termes en els que actualment es planteja. En altres paraules, moltes de les polítiques denominades de conciliació poden tenir efectes contraris als que es persegueixen, en el sentit de convertir-se en âpolítiques per a donesâ?, que reforcin més que no pas modifiquin el tradicional repartiment de funciones socials entre homes i dones, incidint de forma negativa en la igualtat dâoportunitats.

Amb la finalitat de respondre tots aquests interrogants, la primera part de la intervenció proporciona eines de reflexió teòrica que permeten revisar què hi ha darrere del terme âconciliacióâ? i posar sobre la taula tots els seus riscos i obstacles des dâuna perspectiva de gènere. Ara bé, la conciliació sí és possible si es concep sota paràmetres diferents. Ãs per això que la segona part de lâexposició ofereix algunes directrius i eines bàsiques a lâhora dâavançar cap a una veritable conciliació. La clau és deixar dâorientar les polítiques de conciliació només a les dones i fer-les universals, incorporant els homes i contribuint de forma activa a fer-los corresponsables del treball domèstic-familiar.

1. Una reflexió crítica sobre les limitacions i riscos del concepte âconciliacióâ?.

Sense cap mena de dubte, el model de família denominat âmale breadwinnerâ? (home âcap de famíliaâ?/dona âmestressa de casaâ?) ha anat perdent força com a pauta de referència en la nostra cultura occidental. Una part important de la ruptura lâhan protagonitzat les dones. Darrere de la seva incorporació massiva al mercat de treball no només hi trobem els seus desitjos dâemancipació i igualtat, sinó també altres factors com les necessitats empresarials de mà dâobra barata, lâexpansió del sistema educatiu o la impossibilitat per a moltes famílies de subsistir amb un sol salari. En qualsevol cas, la presència de la dona en el mercat de treball, lluny dâhaver permès reduir la seva funció de cuidadora, gestora i executora de les tasques de la llar, li ha suposat exercir de âvariable dâajustamentâ? dels temps dels altres i sumar càrregues i presències (âdoble presènciaâ?). Entretant, lâhome ha mantingut el seu rol unipresencial a lâesfera productiva pràcticament intacte.

En aquest sentit, en trobem en una situació en la que sí podem afirmar que una sèrie de transformacions i canvis han desestabilitzat lâorganització patriarcal de reproducció social tradicional, però no han estat suficients per generar un sistema no-patriarcal capaç de resoldre les necessitats de tots els éssers humans i sense que això afecti especialment a la població femenina. Per a la dona, lâassumpció del treball domèstic-familiar en exclusiva segueix essent la tònica predominant, amb independència de la seva presència en el mercat de treball. Tot això sense oblidar que la âdoble presènciaâ?, tal com lâentenem, lluny de tractar-se dâun fenomen nou que acaben de descobrir les dones occidentals de classe mitjana, ha format part, en silenci, de lâexperiència vital de les dones de classe obrera i de les dones âde colorâ? des de sempre, ja que el treball remunerat mai ha suposat per a elles una elecció personal, sinó un mitjà necessari per a la seva supervivència i la de les seves famílies (Parella 2003).

Ãs per això que resulta imprescindible abordar la conciliació partint dâuna anàlisi crítica del propi concepte i, per això, em remetré en bona mesura a les lúcides i crítiques reflexions de Teresa Torns (2003 i 2004). En primer lloc, cal preguntar-se per què les polítiques de conciliació apareixen com a quelcom necessari justament ara i a qui van dirigides. Dues preguntes molt senzilles de respondre. Lâabsència de serveis per a atendre les persones malaltes o dependents, per exemple, o la incompatibilitat dels horaris escolars amb els horaris laborals, no són fenòmens nous. Però quan només eren els homes âcap de famíliaâ? els qui realitzaven una activitat remunerada, no disposar de temps per ocupar-se de les persones grans o no poder compartir horaris amb els fills no generava cap tipus de desajustament o de disfuncionalitat; ja que es tractava dâallò âeconòmicamentâ? més rentable i dâallò âsocialmentâ? acceptat. Ja hi havia les dones per fer-se càrrec de tot aquest treball invisible.

Curiosament, és justament quan aquesta incompatibilitat afecta precisament les dones, que sorgeix de cop i volta la necessitat de pensar en polítiques de conciliació; cosa que corrobora que quan es parla de conciliació des del discurs oficial, de forma explícita o implícita, es concep ben sovint com a problemàtica femenina, que requereix el disseny de polítiques dirigides preferentment a les dones, sobretot a aquelles que tenen càrregues familiars. Sembla com si la conciliació no fos "cosa dâhomes", com si aquests no tinguessin vida familiar per a conciliar. Ãs per això que Teresa Torns et al. (2003) conclouen que les polítiques de conciliació en curs no serveixen tal com sovint es plantegen, ja que no incorporen la perspectiva de gènere en el seu enfocament.

En segon lloc, cal tenir ben present que les actuals polítiques de conciliació entre vida familiar i laboral no són només el resultat dâuna demanda social explícita per part de les persones ocupades, o un intent de mitigar les desigualtats entre homes i dones, tal com bé assenyalen autores com Macinnes (2004), Torns (2004) o Carrasquer (2005), sinó sobretot un instrument per a promoure lâocupació en general i la femenina en particular. Per tant, cal tenir present que aquestes polítiques neixen per a mobilitzar la mà dâobra femenina, una mà dâobra infrautilitzada i amb uns nivells formatius cada cop més elevats, de què el mercat de treball no pot prescindir. Allò que es pretén a través dâaquestes mesures és fomentar lâocupació femenina amb la finalitat que superi el 70% de dones en els països de la UE en lâany 2010. A tal efecte, la UE recomana com a principals estratègies a seguir, la regulació de permisos laborals i la promoció de serveis a la vida diària (SAD) (aquests últims, escassament desenvolupats a Espanya).

Del que es tracta, en definitiva, és de remoure alguns dels âobstaclesâ?, que tenen a veure amb les responsabilitats domèstiques en general, que impedeixen la plena disponibilitat femenina per a lâocupació (Carrasquer 2005:6). Lâobjectiu últim dâaquestes mesures de conciliació impulsades des dâinstàncies europees no és altre que assolir una millor disponibilitat horària (sobretot de les dones, ja que els homes sempre nâhan gaudit), a fi que puguin incorporar-se al treball remunerat, en el context dâuna societat en la qual sâestà imposant la norma de la integració en el mercat de treball de totes les persones adultes potencialment ocupables, siguin homes o dones. Des dâaquest prisma, les polítiques de conciliació han sorgit per a promoure les polítiques dâocupació. Mentre es dissenyin mesures que només afavoreixin la conciliació per a les dones, no sâaconseguirà altra cosa que reforçar lâactual contracte social entre els gèneres i el protagonisme femení en el treball domèstic-familiar (Torns et al. 2003; Carrasquer 2005). El lema encobert sembla ser: âja que les dones són les qui assumeixen el treball domèstic i familiar, facilitem-los la seva incorporació laboral al màximâ?.

Una altra qüestió a tenir en compte és que el propi concepte âconciliació de la vida laboral i familiarâ? pretén harmonitzar dos àmbits que no se situen, de partida, en un mateix nivell. Ens trobem davant dâun ordre establert basat en un sistema social i econòmic centrat en la producció i que no valora la reproducció dels individus -condició dâexistència del sistema productiu-. Per tant, tot ajustament que ens plantegem en termes de conciliació requereix repensar el nostre model des de la seva base i no limitar-se a implementar una sèrie de mesures âpal·liativesâ? que, des de lâassimetria i la voluntat de no fer trontollar lâordre establert, poden tenir lâefecte pervers de reforçar encara més allò que pretenen combatre -les desigualtats de gènere-, així com âfer el jocâ? a la lògica productivista que regeix les nostres societats. En aquests moments segueix essent a les dones a qui correspon resoldre els problemes lligats a la âconciliacióâ? dels temps de treball, en la mesura que actuen com a âvariable dâajustamentâ? entre les necessitats humanes i les necessitats productives i organitzatives de les empreses (Carrasco et al. 2003).

El sistema productiu ha mantingut una determinada estructura familiar que li ha permès assegurar la necessària oferta de força de treball masculina, ràcies al treball gratuït de les dones, que sâocupen de la reproducció de la mà dâobra masculina, dels fills i filles i de les seves mares i pares quan són grans (Carrasco et al. 2003). Dâacord amb Antonella Picchio (1992), allò que roman ocult no és tant el treball domèsti-familiar en si mateix, sinó la relació que manté amb la producció capitalista, el nexe entre lâàmbit domèstic i la producció de mercat. Es tracta dâuna espècie de âdumping socialâ?, que converteix les dones en força de treball barata en el mercat i gratuïta a casa (Carrasco et al. 2003). Per tant, els problemes lligats a la conciliació i als temps de treball ens revelen una contradicció i un conflicte molt més profund, que posa en qüestió els fonaments del nostre sistema social i econòmic: la producció capitalista i lâobtenció de beneficis, dâuna banda, i la cura de la vida humana per lâaltra. Molts dels debats sobre la conciliació no evidencien aquesta contradicció, sinó que es limiten a âencobrir-laâ?, cosa que contribueix a invisibilitzar els conflictes en relació a temps i treballs i en relació a les desigualtats entre dones i homes (Carrasco et al. 2003).

Quins són els obstacles a lâhora dâassolir una veritable conciliació? Certament, tal com han abordat estudiosos i estudioses de les polítiques familiars com Brullet (2000), Escobedo (2000), Flaquer (2000) i Valiente (2000), existeixen importants impediments materials a lâhora dâimplantar les polítiques de conciliació en societats com la nostra, amb un Estat del benestar poc desenvolupat: manca dâescoles-bressol, de centres de dia, de residències per a persones grans, de serveis dâatenció a la vida diària (SAD), de polítiques familiars i dâocupació que tinguin en compte la flexibilitat horària, etc. Això no obstant, més enllà dâaquestes dificultats de caràcter material, que abordarem en la segona part de la intervenció, cal destacar també lâexistència dâunes resistències dâordre sociocultural, que acostumen a ser ignorades en els distints fòrums i debats i que són claus a lâhora de determinar el resultat i lâeficàcia de les mesures conciliadores. Ens referim a una sèrie de resistències en el terreny simbòlic, que tenen a veure amb els imaginaris col·lectius que emparen lâactual contracte social entre els gèneres, materialitzat en el model "male breadwinner-mestressa de casa" (Torns et al. 2003).

Les resistències masculines

Per més mesures legals en matèria de permisos, excedències i reduccions de jornada relacionades amb la maternitat/paternitat i la cura de la família, si es plantegen des de la neutralitat, en el sentit de reconèixer drets de forma indistinta a pares i a mares -aquest és el cas de la Llei 39/1999, de 5 de novembre, per a promoure la conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores- , difícilment els homes sâhi acolliran si la societat i el mercat de treball es regeix per imaginaris patriarcals i productivistes que penalitzen que lâhome destini part del seu potencial temps de treball assalariat a "temps per als altres". Ben sovint troben en la biologia el pretext idoni per al·ludir al component innat, ânaturalâ? i instintiu de la maternitat i de la criança dels fills.

Afortunadament, aquests imaginaris estan canviant de forma notòria entre la població masculina més jove, que ha sabut redefinir el significat de la paternitat. Però tot i així, encara queden força obstacles per a superar. Aquí rau la idoneïtat de mesures com la que acaba dâaprovar la Generalitat de Catalunya, la individualització dâun permís de paternitat de 4 setmanes, independent del de la mare, de què gaudiran els funcionaris de la Generalitat i dels ajuntaments catalans un cop hagin acabat les 16 setmanes de permís que tenen les mares després de parir -en el marc del Projecte de llei de mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya_.

Certament, dissenyar fórmules dirigides en exclusiva als pares, a través de drets no transferibles a les dones, suposa adoptar un paper més actiu des de la perspectiva de gènere que no només pot incidir en un canvi dels imaginaris -major implicació dels pares en la cura dels menors-; sinó que, des dâuna lògica estrictament econòmica, pot contribuir a desincentivar els empresaris a preferir contractar un home abans que una dona.

Les resistències femenines

Però el problema no és només que els homes eludeixin les seves responsabilitats. Les pròpies dones sovint es consideren les úniques responsables dâassolir aquesta conciliació, especialment en tot allò que té a veure amb les tasques de responsabilitat i organització del treball domèstic-familiar, tal com ho demostra un interessant estudi de Teresa Torns et al. (2002). Lâestudi, titulat âLâestudi de la doble presència: una aposta per la conciliació de la vida laboral i familiarâ?, finançat per lâIMU, aborda els obstacles de caràcter sociocultural a la conciliació a partir de lâús de la tècnica dels grups de discussió. No podem oblidar que el treball de gestió i responsabilitat domèstica és una càrrega però alhora és un poder. Certament, a les dones els agradaria compartir les tasques i responsabilitats domèstiques-familiars però, alhora, senten la pressió familiar i social dâhaver de sentir-seân les úniques supervisores i gestores i, en alguns casos, fins i tot les úniques executores. Els autors de lâestudi sintetitzen aquesta paradoxa en un doble lema: âels homes no volen pensar en el treball domèstic i familiar" i âles dones no volen cedir el poder domèstic".

Un rerefons sociocultural familista

Així mateix, a més a més de lâescassetat de serveis per a les famílies, no podem oblidar que molts ciutadans i ciutadanes no els conceben com a serveis exigibles i demandables, un dret bàsic de ciutadania. Això es deu, en primer lloc, a un rerefons sociocultural profundament familista, on les famílies han estat sempre un dels pilars de provisió de serveis bàsics de suport i de cura a persones dependents. En segon lloc, ho podem atribuir també a la influència dâun Estat del benestar assistencialista, amb poca tradició en la demanda de drets socials de ciutadania.

Una âcultura empresarialâ? tradicional que encara es resisteix

Mentre la âcultura empresarialâ? contradigui la filosofia de les polítiques de conciliació, per més normatives que sâimpulsin, les persones assalariades -sobretot els homes- seran reàcies a utilitzar-les per por a les represàlies i als costos en la seva promoció i futur laboral. Ens estem referint a una âcultura empresarialâ? que prima el treball presencial i les llargues jornades laborals i que se sol organitzar a partir dels horaris partits, amb una llarga pausa per dinar que suposa haver de passar moltes hores a la feina al llarg del dia. Aquesta âcultura empresarialâ? comporta major desigualtat per a les dones, des del moment que els empresaris segueixen considerant el treball domèstic-familiar com una qüestió privada i estan convençuts que resulta més car contractar una dona que no pas un home. Ãs cert que cada cop són més les empreses que estan canviant la seva cultura organitzacional a fi de facilitar la conciliació dels seus treballadors i treballadores, però aquest procés de canvi només lâestan assumint determinats tipus dâempreses. El tamany, el percentatge de treballadores, la competitivitat del mercat laboral i el grau de preocupació per a reclutar i retenir la plantilla són els factors que més directament determinen que una empresa acabi optant per impulsar programes de treball i família (Chinchilla, Poelmans 2002).

La desvalorització del treball domèstic i familiar

Un altre dels aspectes simbòlic-culturals que incideix de forma negativa és la gran desvalorització i manca de consideració social del treball domèstic-familiar. Tal com assenyalen Torns et al. (2003), com es pot pretendre que els homes sâincorporin per voluntat pròpia en un àmbit socialment infravalorat, que no ofereix prestigi, ni estatus i dâon estan legitimats a absentar-se?. Ãs cert que els imaginaris estan canviant, sobretot entre les generacions més joves, però moltes vegades la presència masculina es concep com âajutâ? cap a un treball que els homes no senten que sigui la seva responsabilitat. Així ho corroboren els diversos estudis sobre lâús del temps.

A tall de conclusió dâaquesta primera part, cal tenir ben present que tota mesura o línia dâacció que obviï la falta dâequitat de partida entre homes i dones, entre treball productiu i reproductiu, no conduirà a la conciliació; sinó només a que les dones acumulin una major càrrega total de treball. Tal com hem demostrat, si les polítiques de conciliació es conceben com a mer instrument per a augmentar lâocupabilitat de les dones i la seva disponibilitat, difícilment permetran la millora de la seva situació dins i fora de la família, a no ser que siguin capaces de qüestionar la centralitat del sistema productiu i el fonament de les desigualtats de gènere.

2. La âconciliacióâ? des de la âdoble presènciaâ?. Les seves repercussions en la vida professional de les dones.

Una vegada vistos els riscos de la conciliació i els principals obstacles i resistències a la implantació dâuna veritable cultura âconciliadoraâ?, a continuació analitzarem quins són els efectes per a les dones que viuen en permanent règim de âdoble presènciaâ?: no aconsegueixen altra cosa que acumular una major càrrega total de treball i tenir menys temps lliure i menys temps per a si mateixes. A tot això cal afegir-hi lâestrès que suposa la âdoble presènciaâ?, els costos per a la seva salut (Artazcoz 2001), així com el fet dâhaver de conviure moltes vegades amb un fort sentiment de culpabilitat i impotència. Lâestrès pot provocar manca de qualitat del temps que es dedica a la família, així com una reducció del rendiment en el lloc de treball, menor satisfacció vital i baixes laborals (es concedeixen més baixes per estrès que per maternitat) (Chinchilla, Poelmans 2004:110-111).

Sense oblidar, per descomptat, totes les repercussions negatives que té per a la vida professional de les dones, tant en lâaccés com en la promoció, a diferència del que esdevé en el cas dels homes. Tal com sâapuntava abans, la âdoble presènciaâ? sí es tradueix en greus repercussions per a les trajectòries professionals de les dones. Aquelles situacions laborals més properes a la precarització del mercat de treball i als contractes de treball âatípicsâ? (temporalitat, temps parcial, economia submergida, treball a domicili), sense oblidar lâatur (sobretot el de llarga durada), presenten major incidència femenina. Tal com constaten Teresa Torns et al. (1995), el fet de tenir responsabilitats familiars és una variable clau a lâhora dâentendre la presència desigual de la dona en el mercat de treball. La situació sâagreuja encara més quan es tracta de dones que sâhan incorporat al mercat de treball després dâun llarg període dâinterrupció.

Els propis empresaris són conscients de la relació existent entre treball remunerat i funcions domèstiques; és per això que, especialment quan volen cobrir llocs de responsabilitat, prefereixen homes casats i amb fills abans que dones, ja que suposen que aquestes, a diferència dels seus homòlegs masculins, tindran conflictes i tensions entre les responsabilitats familiars i les laborals en la gestió de la seva vida quotidiana. Pressuposen que minvarà la seva imatge professional, la seva dedicació, el seu interès i la seva eficàcia. Aquest és el âsostre de vidreâ? (glass ceiling) al que sâenfronten les dones que ocupen llocs de treball qualificats, que fa que vegin totalment limitades les possibilitats de promoció laboral quan han de competir amb candidats de sexe masculí.

La forta caiguda de la fecunditat en els darrers anys també és un bon reflex dâaquestes dificultats. Si el âpreuâ? a pagar per a la conciliació és tan elevat, el nombre de fills es redueix i sâendarrereix la decisió de tenir el primer fill, sobretot entre aquelles dones joves amb aspiracions en el terreny professional. En aquest sentit, les crítiques a la conciliació tenen com punt de referència una cèlebre frase de Alva Myrdal (1968), que cita Teresa Torns (2004) i que a continuació reproduïm: âEl que ha de protegir-se no és tant el dret al treball de les dones casades com el dret de les dones treballadores a casar-se i tenir criaturesâ?.

La situació de âdoble presènciaâ? que afecta principalment les dones, genera diferents estratègies dâajustament, tal com recull Mª Ã?ngeles Durán (2004):

- La reducció dâobjectius, tant en el terreny familiar com laboral (menys fills o renúncia a les aspiracions de promoció professional, per exemple)

- Delegar a una altra persona la producció dâun servei (generalment a les àvies, de manera que sâassisteix a un traspàs de treball reproductiu entre dones)

- La seqüencialització, que consisteix en alternar la producció per a la família i per al mercat, a fi que no coincideixin en el temps (excedències, permisos parentals, abandonament temporal del mercat de treball), amb les negatives repercussions que aquesta estratègia té per a la vida professional de les dones

- La derivació cap al mercat, quan els ingressos econòmics ho fan possible (escoles-bressol, residències geriàtriques i, cada cop més, la contractació de dones immigrants, habitualment des de lâeconomia submergida).

- La derivació cap als serveis públics. Les famílies no poden decidir de forma unilateral lâoferta dâaquests serveis i la seva accessibilitat. Lamentablement, aquest tipus de serveis estan molt poc desenvolupats a Espanya i a Catalunya. A lâescassetat de places cal afegir-hi la seva lògica fonamentalment assistencial, que fa que amplis sectors de la població, pertanyents als estrats econòmics mitjans, en quedin exclosos.

- Repartiment de tasques tant entre homes i dones com intergeneracional -entre pares/mares i fills/es-

Pel que fa a lâexternalització del treball domèstic-familiar, el grau de substitució, ara per ara, depèn del nivell dâingressos, de lâoferta pública de serveis a les famílies, de les exigències del mercat de treball (âcultura empresarialâ?) i del grau de resistència cultural. Certament, no tot el treball domèstic i familiar és delegable, ja que hi ha algunes tasques, sobretot les de cura, que impliquen relacions afectives difícilment separables de lâactivitat mateixa. Ara bé, en qualsevol cas, lâexternalització o no del treball domèstic i familiar hauria de ser una decisió individual, no condicionada ni pels recursos econòmics, ni pels requeriments dâuna esfera productiva que no contempla el temps de cura, ni per lâabsència o escassetat de serveis públics.

Les conseqüències per a les dones també difereixen segons quin sigui el seu origen social, ètnia, nacionalitat, etc.. Les mares de classe treballadora, amb posicions laborals febles i precàries que no els permeten accedir a certa flexibilitat horària, acumulen tots els efectes negatius de no poder compaginar els diferents temps i treballs en la seva vida quotidiana, en un context dâabsència de serveis a la vida diària i sense recursos econòmics propis per poder âinventarâ? altres estratègies.

Tot això sâagreuja encara més quan manca el suport de la família extensa, les denominades âàvies-mareâ?, únic subterfugi a lâabast de moltes mares de classe treballadora, que no els suposa cap cost econòmic. En aquest sentit, cal tenir present que les xarxes de suport entre dones, generalment entre mares i filles, estan en vies dâextinció; cada vegada són més les dones que no poden ocupar-se dels seus néts perquè són treballadores en actiu; sense oblidar que la creixent separació geogràfica intergeneracional dificulta encara més aquesta funció. A més, cal tenir ben present que la conciliació no se circumscriu només a la cura dels fills. Un dels seus principals reptes apareix amb el progressiu envelliment de la població i lâaugment de les situacions de dependència. Qui cuidarà aquestes mateixes âàvies-mareâ? quan arribin a situacions de manca dâautonomia durant la vellesa?

En canvi, per a les dones amb major poder adquisitiu, el repte de la âdoble presènciaâ? és sens dubte més suportable i el ventall dâestratègies més ampli, ja que tenen lâopció de mercantilitzar o externalitzar part del treball domèstic i familiar. Ãs cada vegada més habitual que les classes mitjanes supleixin la manca de prestacions i serveis per a les famílies subcontractant âaltresâ? dones per tal que realitzin determinades tasques domèstiques (neteja de la llar, per exemple) i la cura de les persones (sobretot les persones grans dependents), a baix cost. Aquestes dones solen ser dâorigen immigrant que, davant la manca de recursos i oportunitats en els seus respectius països dâorigen, arriben a la nostra societat atretes per la forta oferta dâocupació en el servei domèstic. En aquests casos, aconseguir conciliar allò irreconciliable sâestà produint a base de traspassar càrregues reproductives (i, per tant, desigualtats) dins del propi col·lectiu de dones, sobre la base de lâètnia o de la condició dâimmigrant econòmica, la denominada âinternacionalització de la reproduccióâ? (Parella 2003).

3. Pràctiques i recomanacions per assolir una âveritableâ conciliació. La reestructuctació dels treballs i els temps de les persones

Del que hem vist fins ara seân desprèn que tota voluntat dâassolir una veritable conciliació requereix transformar lâactual relació del treball i el temps en la vida quotidiana. Això requereix el disseny de polítiques de conciliació emmarcades en unes altres dâàmbit més general -tota política de forma directa o indirecta té a veure amb la conciliació-, orientades al voltant de tres eixos, dâacord amb Torns et al. (2003):

- assolir la redistribució de la càrrega total de treball (ocupació i treball domèstic-familiar i també treball cívic) entre totes les persones no dependents.

- promoure el canvi de lâorganització del temps socialment vigent en lâàmbit laboral (jornada laboral), en la ciutat (polítiques de temps i ciutat) i en el conjunt de la societat.

- impulsar el canvi de les pautes socioculturals que emparen el model âmale breadwinnerâ?.

Com es tradueix tot això en mesures concretes?. Recollirem a continuació algunes reflexions sobre com cal dissenyar aquestes mesures per tal que facilitin realment la conciliació, contribueixin a un canvi cultural que permeti la revaloració de la cura i no es converteixin en instruments que reforcin les desigualtats de gènere i la centralitat del temps de treball productiu. En principi, dâacord amb Cristina Brullet (2003), es tracta de concebre aquestes mesures com a drets individuals de ciutadania.

Dâuna banda, es requereixen polítiques de reorganització dels temps, que facilitin a cada individu, sigui home o dona, tingui o no tingui responsabilitats familiars, sigui quin sigui el seu nivell dâingressos, una millor gestió de la seva vida quotidiana. Certament, tots els éssers humans necessitem temps per a lâocupació, la família, la llar, lâoci, les amistats, la formació, el descans, la salut, la participació social, etc. En aquest sentit, dâuna banda, cal respectar el dret de totes les persones a triar i a assumir de manera responsable el seu estil de vida. Per lâaltra, es parla de polítiques familiars de conciliació de vida laboral i la vida familiar que afecten a qui manté vincles familiars actius (serveis a la vida diària, permisos per paternitat, maternitat i, flexibilitat laboral, etc.).

Un dels obstacles als quals sâenfronten les polítiques de conciliació és que, alienes a la realitat de la âdoble presènciaâ?, no inclouen la sincronia temporal que acompanya lâorganització i realització quotidiana de la càrrega total de treball. Treball remunerat i treball domèstic-familiar no són dues jornades sobreposades. Els homes tendeixen a viure el temps de treball de forma diacrònica, en funció de si mateixos: les dones, en canvi, viuen sincrònicament els temps dels seus treballs (activitat laboral i de reproducció). La demanda de sincronització està bastant generalitzada. Les dones són de nou les que estan suplint aquestes desincronies i, en definitiva, les qui sâencarreguen de conciliar els temps dels diferents membres de la família. Però les desincronies, en realitat, tenen a veure no només amb la naturalesa del treball reproductiu, sinó també són conseqüència dels horaris i de lâestructura de les institucions de reproducció social (col·legis, hospitals, administració pública), dels temps de les ciutats (mercats, comerços, transports) o del temps de treball assalariat. Des dâaquesta perspectiva, la conciliació troba un escenari molt més proper i quotidià en el qual situar-se: la ciutat. Lâàmbit local és un espai polític decisiu per a promoure la cultura i la pràctica de la conciliació. Lâús de la ciutat és diferent i més intens per part de les dones, que en la seva gran majoria utilitzen la ciutat en la doble vessant dâassalariades i cuidadores de persones. Mentre els homes es mouen de forma pendular per la ciutat -de la feina a casa i de casa a la feina-, les dones ho fan en zig-zag, de forma segmentada i per motius múltiples (feina, fer la compra, portar els nens a lâescola o al metge, cuidar el pare que es troba malament, etc.) (Román 1995). Des dâaquesta lògica, la proximitat o llunyania dels serveis públics i els seus horaris poden facilitar o, pel contrari, dificultar la conciliació de les dones. Els centres escolars, els sistemes de transport, la banca, lâadministració i els comerços segueixen una lògica encara afí al model de família que hem denominat âmale breadwinnerâ?, que ja no es correspon amb la realitat i que planteja creixents dificultats per aquelles persones -sobretot dones- que estan subjectes a un horari laboral âtradicionalâ? i a la âdoble presènciaâ?. No hi ha dubte que ens trobem davant una qüestió que no és fàcil de resoldre, en la mesura que la flexibilització de tots aquests serveis, si no es fa amb la sensibilitat i amb els recursos suficients, podria acabar comportant lâagreujament de la conciliació de la vida laboral i familiar de la plantilla dels sectors implicats. Molt abans de la irrupció pública de les polítiques de conciliació, ja es recollia la possibilitat de desenvolupar polítiques de temps que fossin capaces de solucionar bona part de les qüestions relacionades amb el treball i el temps, sense utilitzar el terme conciliació. Les promotores dâaquest enfocament han estat les dones italianes, a través de lâavantprojecte de llei conegut com âla llei dels tempsâ? (Belloni-Bimbi 1997), que reclamaven âtemps de vidaâ? (Balbo 1991). El âtemps de vidaâ? és un concepte integral de temps, que engloba el treball entès en la seva doble accepció dâactivitat laboral i domèstica/familiar, així com un temps de no treball en el qual hi ha dâhaver cabuda al temps lliure i al temps per a un/a mateix/a. Aquesta filosofia, aplicada a lâàmbit local, es concreta a través de lâaproximació dels serveis municipals a la ciutadania. Es tracta de desenvolupar eines i instruments (plans reguladors de la ciutat, oficines del temps, bancs de temps, etc.) que facilitin una societat més amiga de les dones per a, dâaquesta manera, ser més amigues de tothom.

Sense cap mena de dubte, els serveis a la vida diària són una de les claus fonamentals per assolir lâequitat entre gèneres i aportar benestar quotidià. Cal recordar, a més, que aquests serveis han de ser re-clamats com a drets de ciutadania, de caràcter universal i individualitzat i, a més, amb caràcter dâurgència, a tenor de lâenvelliment de la població i de la irrupció dâun important volum de necessitats derivades de les situacions de dependència (Parella 2003, Torns 2004). Aquests serveis, en el moment actual a Espanya i a Catalunya, adoleixen de la seva escassa implantació des del sector públic i es caracteritzen per la seva expansió a través dâun mercat desregulat i desprofessionalitzat que, com hem vist anteriorment, es nodreix de dones dâorigen immigrant que treballen en condicions laborals màximament precàries, moltes vegades en situació irregular i a canvi de baixos salaris (Parella 2003).

Els efectes derivats de la dificultat de conciliació entre la vida laboral, familiar i personal afecta directament el teixit productiu. La centralitat productiva imperant no és sostenible. Si ens encaminem cap a empreses socialment responsables, cal pensar en instruments i normatives que ajudin els treballadors/es a trobar un equilibri entre el treball remunerat i la vida familiar i pesonal. En un escenari que prima la plena ocupació per als homes i per a les dones, les empreses es veuran cada cop més obligades a implantar mesures de conciliació per a la seva plantilla. Dâaquesta manera, la conciliació es converteix en una mesura necessària no només per a permetre la incorporació al mercat de treball de nous col·lectius (especialment dones), sinó també per poder mantenir a mig i llarg termini una força de treball que ja comença a valorar la disponibilitat de temps per sobre de la retribució. A més, des del sector empresarial és primordial qüestionar una cultura laboral com lâespanyola, caracteritzada per les llargues jornades laborals tot i comptar amb un dels nivells de productivitat més baixos de la UE. La flexibilització del temps de treball, juntament amb les polítiques de serveis, constitueixen els eixos bàsics dâactuació per part de les denominades âempreses familiarment responsablesâ? (EFR) (Chinchilla, Poelmans 2004).

El que és fonamental és no confondre què sâentén per flexibilitat quan es parla de conciliació ocupació-família. Ara per ara, la flexibilitat en el temps de treball remunerat sâacostuma a entendre des de les empreses com una resposta a la incertesa del mercat i la creixent competitivitat i no tant com un sistema de producció més flexible que permeti satisfer en millors condicions les necessitats humanes i permetre que cada persona organitzi la seva vida dâacord als seus propis interessos. Un interessant estudi de Carrasco et al. (2003) mostra que la flexibilitat està prenent cada vegada més la forma de disponibilitat total davant exigències no programables, horaris impredictibles, jornades atípiques, torns en hores no habituals, etc. En definitiva, instruments que aguditzen encara més els problemes de compatibilització de temps i espais per poder realitzar les diferents activitats necessàries per a la sostenibilitat de la vida humana. Ãs en aquest context de flexibilitat mal entesa, reforçadora de la precarietat, que sâha utilitzat principalment la jornada a temps parcial a Espanya, per exemple, i no pas per raons familiars.

Les veritables polítiques de flexibilitat, també denominades flexitime, són una altra cosa. Del que es tracta és dâintroduir un marge de maniobra per tal que els membres de les unitats familiars puguin atendre les seves pròpies necessitats o les dels seus familiars sense que això els suposi cap sanció per part del mercatâ? (Flaquer 2000). Són mesures que han de permetre el treballador/a disposar dâun horari flexible, absències curtes o llargues del lloc de treball en virtut de les necessitats familiars, ja sigui de forma sistemàtica i quotidiana o puntual. Ãs necessari reordenar la jornada laboral a fi i efecte de superar la rigidesa imperant en els temps de treball productiu i reproductiu. Les pràctiques de flexibilitat més recurrents són lâhorari laboral flexible -el treballador/a assumeix el control sobre el seu horari laboral-, el teletreball -gràcies al desenvolupament de les noves tecnologies- i la jornada a temps parcial, malgrat els riscos que comporten les dues últimes des dâuna perspectiva de gènere.

Pel que fa a la jornada a temps parcial, aquesta ha de ser entesa com a reducció del temps de treball per a tots i per a totes, no només per a les dones. En els països del nostre entorn on la jornada a temps parcial està més implantada i més ben regulada, si bé cal reconèixer que proporciona millors condicions laborals i facilita la conciliació a les persones que voluntàriament sâhi acullen, la seva forta feminització ha suposat, en paraules de Teresa Torns (2003), lâexcusa perfecta per tal que segueixi essent la dona la qui assumeixi la totalitat de la càrrega de treball a la llar/família. En aquest sentit, aspirar a un model de âdoble temps curtâ? -en la línia del que sâestà impulsant a països com els Països Baixos, no es podrà fer realitat si la regulació i desenvolupament del treball a temps parcial se situa en el marc dâun debat més ampli, encaminat a renegociar el âcontracte social entre els sexesâ? (Fagan et al. 2000:396).

Altres pràctiques de flexibilitat des de les empreses són la setmana laboral comprimida, el còmput dâhores per any/semestre/mes, etc. En qualsevol cas, del que es tracta és de plantejar reduccions horàries de la jornada laboral amb caràcter sincrònic i quoti-dià i no només pensades per a períodes de temps puntuals -polítiques excepcionals-, com acostuma a passar amb lâoferta de permisos de què disposem ara. Cal reordenar la jornada laboral sempre des dâuna lectura longitudinal que tingui en compte les exigències del treball de la reproducció al llarg del cicle de vida, tenint en tot moment present que existeixen demandes de cura i atenció que no són susceptibles de ser previstes amb antelació (Carrasquer 2005:19). Un bona pràctica de temps flexible i sincrònic és el âbanc dâhoresâ?, a partir del qual els treballadors i treballadores poden accedir quan ho necessitin a una espècie de crèdit de temps (reducció de jornada), a retornar segons negociació o regulació conjunta amb lâempresa (Carrasco et al. 2003). Ãbviament, aquestes demandes de temps variaran al llarg dels diferents moments del cicle de vida de les persones.

Aquest tipus de mesures que aposten per la flexibilitat dels temps de treballs, malauradament, són ara per ara encara excepcionals en el nostre país i només es recullen en els convenis interns dâalgunes multinacionals i grans empreses, cada dia més convençudes de la necessitat de fidelitzar els professionals amb elevat capital humà a base dâincrementar la seva qualitat de vida. Tal com es desprèn de lâestudi âPolítiques Familiarment Responsablesâ?, realitzat per dos economistes de lâIESE, Mª Nuria Chinchilla i Steven Poelmans (2002), existeixen programes de conciliació entre família i ocupació en aproximadament només un 10% de les empreses privades espanyoles. Un altre estudi, realitzat per Torns-Miguélez (2000) des del grup dâinvestigació QUIT i finançat per lâAjuntament de Barcelona, és crític amb les polítiques de conciliació des de la perspectiva de les estratègies empresarials, ja que considera que contribueixen a allunyar els temes de la conciliació del procés de negociació col·lectiva i reforcen la individualització de les relacions laborals. Aquí ja no es tracta tant del risc dâorientar la conciliació cap a només les dones, sinó de dirigir les mesures principalment a aquells perfils de treballadors i treballadores amb un nivell de qualificació que els fa menys prescindibles per a lâempresa.

CONCLUSIONS

En qualsevol cas, cal tenir ben present que totes aquestes mesures flexibilitzadores de la jornada laboral, des de la seva neutralitat, si no sâacompanyen dâinstruments que incentivin els homes a corresponsabilitzar-se en el treball domèstic i familiar, de poc serviran si segueixen essent només elles les qui sâhi acullin -ja sigui per una qüestió dâimaginari social o bé perquè són elles les que segueixen tenint nivells salarials més baixos-. Des de la igualtat formal, només acaben conciliant les dones. Ãs així com cal fer un salt i advocar per una legislació laboral que abandoni la neutralitat, donat que les condicions de partida entre homes i dones, com ha quedat demostrat al llarg dâaquestes pàgines, no són les mateixes. Només incorporant aquesta assimetria en el disseny de les mesures es podrà aspirar a la igualtat efectiva i real entre homes i dones. Ãs així com tota mesura conciliadora que no contempli la implicació, dâuna manera o altra, dels homes, no podrà contribuir a disminuir la situació de discriminació que pateixen les dones en el mercat de treball. Aquesta és lâassignatura pendent.

De lâanàlisi de la conciliació que hem realitzat seân poden extreure una sèrie de conclusions. El que ens allunya en aquests moments dâuna conciliació i harmonització de la vida familiar, laboral i personal en els termes que sâha plantejat, no és només la manca de recursos, serveis i infraestructures, sinó també lâabsència dâuna veritable cultura de la conciliació. Les polítiques de conciliació han dâemmarcar-se en unes altres dâàmbit general que abordin la igualtat entre els gèneres. I al seu torn, a nivell general, la resta de polítiques socials han de recordar que, lluny de ser neutrals, estan també directament implicades en les qüestions relatives a les desigualtats de gènere (Torns 2001). La conciliació ha de ser substituïda per polítiques orientades a transformar la manera masculina de veure i estar en el món i a revaloritzar les tasques de la cura i atenció a les persones.

Lâactual model masculí de participació laboral no és generalitzable. Si les dones imiten el model masculí, qui sâocuparà de la vida humana? (Carrasco et al. 2003). Les polítiques públiques han de desafiar el model dâocupació masculina tradicional a temps complet i establir les bases per una responsabilitat compartida dâambdós treballs. Darrere de la conciliació hi trobem la necessitat dâestudiar com sâestructuren els temps de treball i de vida de les persones. Tal com conclouen Cristina Carrasco et al. (2003), la clau es troba en deixar dâorientar les polítiques de conciliació només a les dones i de fer-les universals.

El futur desitjable és que la conciliació sâestengui a tots els adults no dependents, ja que això voldrà dir que tant els homes com les dones assumeixen en condicions dâigualtat el treball necessari per tal que la societat subsisteixi (Torns 2001). Una veritable âconciliacióâ? tindrà lloc quan siguin âellsâ? els qui conciliïn, ja que les dones ho estan fent des de sempre. Així mateix, des dâun replantejament de les polítiques de lâEstat del benestar, també resulta clau el desenvolupament dels serveis a la vida diària de caràcter universal, com a eina fonamental per arribar a una major paritat entre homes i dones i a un major benestar per a tots i totes.

Lluny dâaspirar a generalitzar els estàndards masculins per a homes i dones, cal aprofitar lâoportunitat que la conciliació planteja per repensar una societat que fins a ara sâha configurat únicament al voltant de la centralitat del treball productiu. Es tracta dâassolir un terme mig, que incorpori el treball reproductiu com a patrimoni de la vida pública i reestructuri el temps de treball productiu, de manera que tots els temps necessaris per al desenvolupament integral dels individus tinguin cabuda, amb o sense responsabilitats familiars. Ãs per això que és més adequat parlar de âregular o reestructurar el temps de treballâ?, i no tant de âconciliacióâ?, a tenor de les connotacions que té aquest terme des dâuna perspectiva de gènere. Això faria possible que homes i dones puguin percebre ingressos propis en condicions dâigualtat (tant de partida com de resultats), tenir una vida personal pròpia gratificant, realitzar-se en les seves vides professionals i, al mateix temps, assumir les seves responsabilitats domèstiques-familiars i gaudir de la gestió dels afectes i de les emocions. La societat ha de començar a pensar també en femení. Només així podrà ser més igualitària.

BIBLIOGRAFIA

Artazcoz, L. 2001. âSalud y conciliación de la vida laboral y familiar, ¿una contradicción para las mujeres?â?. Ponencia presentada en las Jornadas Doble jornada, doble presencia, Pamplona, 17 de octubre de 2001.

Balbo, L. 1979. âLa doppia presenzaâ?. Inchiesta, nº 32.

Balbo, L.1991. Tempi di vita. Milán: Feltrinelli.

Belloni, M.C.; Bimbi, F. 1997. Microfisica della cittadinanza. Città, genere, politiche dei tempi. Milán: Franco Angeli.

Brullet, C. 2000. âEl debat sobre la conciliació ocupació-família dins el marc de la Unió Europeaâ?. Revista Catalana de Sociologia, nº 12, pp-155-186.

Brullet, C. 2003. âIndividuos, familias y tiemposâ?. La Vanguardia, 8 de febrero de 2003, p. 24.

Carrasco, C. et al. 2003. Tiempos, trabajos y flexibilidad: una cuestión de género, Madrid: IMU.

Carrasquer, P. 2005. âEn torno a la conciliación entre vida laboral y familiar. Una aproximación desde la perspectiva de la doble presenciaâ?. Revista REDSI- Red Social Interactiva, nº 6. [redsirevista.cebs-es.org]

Carrasquer, P.; Torns, T. et al. 1998. âEl trabajo de la reproducciónâ?. PAPERS. Revista de Sociologia, 55, pp. 95-114.

Chinchilla, N., Poelmans, S. 2002. Políticas familiarmente responsables. Informe IFREI 2002. Barcelona: IESE-Universidad de Navarra.

Chinchilla, N., Poelmans, S. 2004. La conciliació de la vida laboral, familiar i personal. Barcelona: Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

Del Re, A. 1995. âTiempo del trabajo asalariado y tiempo del trabajo de reproducciónâ?. Política y Sociedad, 19, pp. 75-81.

Durán, Mª Ã?ngeles. 2004. âUn desafío colosalâ?. El País, 5 de septiembre de 2004, p. 15.

Escobedo, A. 2000. âLes llicències laborals per a mares i pares amb fills menors de tres anys. Una comparació dels sistemes vigents a Dinamarca, Finlàndia i Espanyaâ?. Revista Catalana de Sociologia, nº 12, pp. 187-214.

Fagan, C. et al. 2000. âEl trabajo a tiempo parcial en los Países Bajos, Alemania y el Reino Unido: ¿un nuevo contrato social entre los sexos?â?. A: Las nuevas fronteras de la desigualdad, ed. per M. Maruani et al., Barcelona: Icaria.

Flaquer, L. 2000. Les polítiques familiars en una perspectiva comparada. Barcelona: Fundació âLa Caixaâ?.

Flaquer, L. 2004. âMedidas públicas y estrategias privadasâ?. El País, 5 de septiembre de 2004, p. 15.

Macinnes, J. 2004. âWork-life balance: three terms in search of a definitionâ?. Ponencia presentada en el Seminario sobre âLâorganització social del temps: conciliació de la vida laboral i familiarâ?, organizado por el QUIT. Dpt. Sociología, Bellaterra, 30 de enero de 2004.

Parella, S. 2003. Mujer, inmigrante y trabajadora: la triple discriminación, Barcelona: Anthropos.

Picchio, A. 1992. Social Reproduction: the Political Economy of the Labour Market, Cambridge: Cambridge University Press. Román, M. 1995. âLa reconstrucción del espacio cotidianoâ?. Mujeres (Instituto de la Mujer)nº 19. [http://www.nodo50.org/mujeresurbanistas/#Articulos]

Solé, C.; Parella, S. 2004. âNuevasâ? expresiones de la maternidad, Barcelona: Institut Català de la Dona. (Informe de investigación).

Torns, T. 2001. âLa doble presencia: ¿una propuesta para lograr la conciliación?â?. Ponencia presentada en las Jornadas Doble jornada, doble presencia, Pamplona, 17 de octubre de 2001.

Torns, T. 2004. âDe la imposible conciliación a los permanentes malos arreglosâ?. Ponencia presentada en el VIII Congreso Español de Sociología, organizado por la FES, del 23 al 25 de septiembre de 2004

Torns, T.; Carrasquer, P.; Romero, A. 1995. El perfil sociolaboral del paro femenino en España. Madrid: Instituto de la Mujer.

Torns, T.; Miguélez, F. (dirs.) 2000. Temps i Ciutat. Barcelona: Consell Econòmic i Social de Barcelona. [http://www.cesb.org]

Torns,T. et al. 2002. El estudio de la doble presencia: una apuesta por la conciliación de la vida laboral y familiar, (informe de investigación), QUIT-Dpt. Sociologia-Instituto de la Mujer, Bellaterra.

Torns, T.; Borràs, V.; Carrasquer, P. (2003). âLa conciliación de la vida laboral y familiar, ¿Un horizonte posible?â? Sociología del Trabajo, nº 50, pp. 111-153.

Valiente, C. 2000. « Reconciliation policies in Spain » en : Gendered policies in Europe. Reconciling employment and family life, editado por L. Hantrais. New York: Poligrave.
Mira també:
http://www.mujeresenred.net/donesenxarxa/article.php3?id_article=32

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La conciliació de la vida familiar i laboral desde una perspectiva de gènere
12 des 2005
Aquetes palles mentals se les llegeix algú?
Re: La conciliació de la vida familiar i laboral desde una perspectiva de gènere
12 des 2005
tu no
Re: La conciliació de la vida familiar i laboral desde una perspectiva de gènere
14 des 2005
lo malo de no conciliar la vida familiar y la laboral es que crea gente como tú. Además, qué sabes de pajas mentales? No creo que uses mucho tu cerebro para pensar, en cuanto a los onanismos...deberías hacerte más en vez de molestarte en ir poniendo comentarios en artículos que no te interesan. Te aburres mucho???
Sindicat