Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme
Catalanistas, pero no de izquierdas
08 des 2005
En su lugar, historiadores nacionalistas presentaron a Jordi Pujol y a las fuerzas nacionalistas como las únicas voces disidentes cuando Franco visitaba Barcelona, ignorando las voces y fuerzas antifascistas de izquierdas que mantuvieron la resistencia a tales visitas. Tal sesgo nacionalista apareció también cuando las escasas voces críticas del franquismo dentro de la Iglesia se centraron en un monje de Montserrat (sin citar que Montserrat apoyó el golpe militar y la dictadura, excepto en sus últimos años) en lugar de en sacerdotes próximos al movimiento obrero, que fueron más vocales y un mayor número que los benedictinos de Montserrat.
TRIBUNA: VICENÇ NAVARRO
Catalanistas, pero no de izquierdas
VICENÇ NAVARRO
EL PAÃ?S - 08-12-2005

A raíz del trigésimo aniversario de la muerte del dictador se han mostrado varios documentales en la televisión pública catalana sobre el franquismo, los cuales han mostrado, en general, una visión más catalanista que de izquierdas de lo que fue el franquismo, el periodo más negro de la historia de este país en el siglo XX. Se acentuó, por ejemplo, que la cultura y la identidad catalana fueron dañadas por tal régimen dictatorial, pero no se mostró que la dictadura franquista fue sobre todo una dictadura de clase. Un ejemplo es la producción Franco, el sentinella d'Occident, emitido por el programa del viernes por la noche El Documental, en el que, con la única excepción de las declaraciones de la escritora Rosa Regàs, que señaló que la burguesía apoyó a la dictadura, la dimensión de clase apenas salió en el programa. La clase trabajadora no salió en tales documentales históricos, y eso a pesar de que fue la clase que más sufrió las consecuencias de la dictadura, y también la que protagonizó la resistencia frente a ella. Desde 1974 hasta 1977 España (y muy en especial Cataluña) fue el país en Europa que tuvo un mayor número de huelgas de carácter político. Tal resistencia, en los lugares de trabajo, sin embargo, no se vio en tales programas. Se presentó a una población pasiva (excepto en las grandes manifestaciones de apoyo al dictador, que aparecieron a lo largo del territorio español, incluyendo Barcelona, manifestaciones que, por cierto, ocurrieron en su gran mayoría en los barrios más pudientes de la ciudad -Pedralbes, Diagonal, paseo de Gràcia-, hecho no señalado en el programa). Se reprodujo así la imagen tan extendida en la sabiduría convencional del país de que la población aceptó la dictadura, con la excepción de grupos muy minoritarios que se opusieron. Esta visión, ampliamente promocionada por las fuerzas conservadoras, contrasta con varios hechos. Uno de ellos es el gran temor existente (no sólo en España, sino en los gobiernos conservadores de EE UU y de Europa) en los últimos años de la dictadura de que la clase trabajadora marcara la pauta política del periodo posfranquista. Documentos del Departamento de Estado de EE UU (sesgadamente comentados y seleccionados en La Vanguardia) muestran la gran preocupación del Gobierno federal de aquel país de que las izquierdas cobraran un gran protagonismo después de Franco, siguiendo el modelo italiano de entonces (en lugar del portugués, pues el Gobierno federal de EE UU sabía de las escasas posibilidades de reproducirse la vía portuguesa en España). Otro hecho que confirma que la resistencia antifascista fue mucho mayor que la que se considera en la visión conservadora fue que el número de las personas que merecían compensación por haber sido encarceladas por razones políticas en España resultó varias veces superior al que el Gobierno español y las comunidades autónomas habían calculado y presupuestado. En realidad, la historia de la resistencia (que se centró en la clase trabajadora) no es conocida todavía, y ello, en parte, debido al miedo todavía existente en este país, que ha generado un gran silencio.

Otro mito de la sabiduría convencional conservadora (reproducido en algunos sectores de las izquierdas) ha sido el de presentar la democracia como resultado de la intervención del Monarca, contribuyendo así a la idealización de tal figura y de la institución monárquica, reforzando así el blindaje mediático que existe hacia el Rey en los medios de información y persuasión españoles (incluyendo los catalanes), fruto de la escasa cultura democrática de tales medios. En ningún país democrático habría pasado inadvertido -como ha ocurrido en el nuestro- el hecho de que la gran mayoría de asesores económicos del Monarca -Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde, Javier de la Rosa, Alberto Alcocer y otros- han terminado en la cárcel o están a punto de ir, ni se hubiera permitido que el Monarca no tuviera que dar cuentas de los 8,5 millones de euros anuales que recibe del erario público. Este supuesto protagonismo del Rey en el proceso democrático a costa del silencio acerca de la resistencia existente de grandes sectores de la clase trabajadora, ha caracterizado la mayoría de documentos de la televisión pública catalana y española, situación que se explica por la exclusión(al no ser invitados) de historiadores de izquierda en tales reportajes históricos. En su lugar, historiadores nacionalistas presentaron a Jordi Pujol y a las fuerzas nacionalistas como las únicas voces disidentes cuando Franco visitaba Barcelona, ignorando las voces y fuerzas antifascistas de izquierdas que mantuvieron la resistencia a tales visitas. Tal sesgo nacionalista apareció también cuando las escasas voces críticas del franquismo dentro de la Iglesia se centraron en un monje de Montserrat (sin citar que Montserrat apoyó el golpe militar y la dictadura, excepto en sus últimos años) en lugar de en sacerdotes próximos al movimiento obrero, que fueron más vocales y un mayor número que los benedictinos de Montserrat.

Mientras que las voces de la clase trabajadora no se oyeron, sí aparecieron, en cambio, las voces del mundo empresarial y franquista, hecho que parece reflejar un malentendido principio de objetividad y equilibrio en la exposición histórica. El bando franquista tuvo su espacio, aunque nunca se aclaró el grado de derechismo de algunos entrevistados, como fue el caso del historiador estadounidense Stanley Payne (profundamente conservador, promotor ahora del trabajo de Pío Moa, el apologista mayor del régimen franquista), que tuvo la oportunidad de presentar su tesis de que el dictador, al escoger a Juan Carlos, era consciente de que después de él se instauraría la democracia. Es sorprendente que no se cuestionara tan obvia falsedad. Tales programas tampoco cuestionaron la postura democrática del Monarca, cuando podría haberse hecho fácilmente mostrando que los primeros borradores propuestos por el Rey distaban mucho de ser demócratas. Como señalan los documentos del Departamento de Estado de EE UU, "el Rey fue variando su posición en respuesta a la percepción de que si no permitía cambios, podría perder todo el poder".

Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas de la UPF.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Catalanistas, pero no de izquierdas
09 des 2005
La repressió feixista de Franco als Països Catalans i Euskadi va tenir un doble objectiu, està clar, d´una banda esclafar la més mínima emergència del moviment obrer, i de l´altra esclafar de la manera més salvatge i efectiva possible tot rastre d´identitat nacional de catalanes i basques.
Em sembla que ningú pot negar que l´alçament feixista del 36 tenia una clara obsessió amb la unitat d´Ecs-panya, al igual que encara avui és obsessió dels hereus de Franco (el PP i cia.), així com la de mantenir els privilegis de les classes benestants, cosa que un procés d´alliberament nacional a Euskadi i Països Catalans posaria seriosament en perill.
I van ser molts/es els/les lluitadors/es antifranquistes catalans/es i bascos/ques que van patir exili, tortua, presó, camp de concentració i mort per la seva doble condició de treballadors i catalans/nes i bascos/ques.
Crec que aixó és una evidència històrica innegable, a partir d´aquí buscar dobles lectures o interpretacions demagògiques i falses més encaminades a crear confussió a través de la intoxicació, està totalment fora de looc i cal combatre-ho.
Per últim només destacar que aquest article sembla escrit per algú proper al Foro Babel, organització impulsada pel neofranquista Alejo Vidal Quadras .

I el que l´ha posat aquí té un autoodi de jutjat de guària. Apa , que et bombin!! Dona records a En Boadella de part meva cabronàs!!
Re: Catalanistas, pero no de izquierdas
09 des 2005
Ets un malalt, Kiki. Fes-t'ho mirar idiota. Aquest article para d'ANTIFRANQUISME. I demostra que els nacionalistes d'en Pujol, en Mas i en Duran ben poc tenien d'antifranquistes, sino tot el contrari.

Si això et molesta és que potser el franquista sociologic ets tú. Un franquista, posteriorment reconvertit en fals catalanista. Encara que ho vulguis dissimular.
Re: Catalanistas, pero no de izquierdas
09 des 2005
L'alçament franquista fou un alçament reaccionari de CLASSE.

No reinventeu la historia falsos catalanistes, venuts!!
Catalanistes...on?
09 des 2005
És un bon article, aquest del catedràtic Navarro; llàstima que sigui un articulista que gairebé sempre l'hem de llegir en castellà o traduït del castellà.

Ara bé, catalanistes...on?

D'historiadors nacionalistes, com no siguin espanyols, no sé a quins es refereix. Trobo desafortunat acusar TVE3 i l'establishment de tertulians i corifeus de "catalanisme": la seva visió és classista i punt (no hem descobert la sopa d'all, oi?)

La Catalunya del Maragall, Piqué, Vidal Quadras, Regàs, Serra...és un simple negoci, un trampolí que de tant en tant els permet "ofrendar glorias a España",...això sí, la dignitat nacional (catalana) i la justícia social se la passen per l'entrecuix.

Rosa Regás... millor no parlar-ne, perquè puc treure tota la bilis.
Re: Catalanistas, pero no de izquierdas
09 des 2005
A Catalunya, a partir dels anys 60, la lluita contra el franquisme està protagonitzada en una immensa majoria dels casos per comunistes del PSUC i per sindicalistes de CCOO (la majoria també comunistes) i són aquests precisament els oblidats en la majoria dels reportatges històrics que ha fet TV3 en l'època convergent, i el que és més trist, en l'època tripartit.

El mateix mite Pujol va ser possible perquè molts comunistes van sortir a fer pintades i escampar fulls denunciant el cas, mentre la majoria dels seus companys de classe social es quedaven a casa.

La majoria dels que van patir tortures i llargues penes de presó van ser obrers, ja que no tenien familiars connectats amb el franquisme, com si tenien els burgesos detinguts.

Per cada nacionalista detingut, segurament hi ha centenars d'obrers, però clar la majoria d'aquests eren d'origen immigrants d'altres llocs de la península i això no agrada. Mentre la majoria de la burgesia catalana participava del règim franquista o callava (amb petites excepcions) una part de la classe obrera catalana (també petita, encara que creixent en número) era la que protagonitzava la resistència contra el feixisme.

Ah, en això de la memòria històrica Vicenç Navarro (escrigui en castellà o català, que cal ser gilipolles per entrar en això) és dels pocs articulistes de grans mitjans que està donant la cara.
Re: Catalanistas, pero no de izquierdas
09 des 2005
de la historia sempre n'hem d'aprendre. ho!
Re: Catalanistas, pero no de izquierdas
09 des 2005
I, encara q no es digui, als obrers i les classes oprimides pel franquisme a Catalunya els hi bufava el tema de la independencia. Això és una manipulació a posteriori, per tal de construir la idea que Catalunya va lluita contra Espanya durant el franquisme.

Però, el cert, és que bona part de Catalunya, tota la Catalunya burgesa, de classe mitjana i conservadora va APLAUDIR en Franco.
Re: Catalanistas, pero no de izquierdas
10 des 2005
Si home si, ara resultarà ke el franquisme no va perseguir tot signe d´identitat ke no fos espanyol oi?
i tots els milers de cartells escampats pel nostre país ke deien "Si eres español ¿habla español!" ke?
Aquí ningú ha reinventat res, només s´ha de constatar ke el Franquisme va esclafar el moviment obrer (dins del qual hi havia catalanistes i basquistes) i també va esclafar la cultura catalana, basca, galega...etc, Ke no era obrer i de tradició obrerista i catalanista Miquel Martí i Pol, Ovidi Montllor, Raimon, Joan Fusté...etc,
Ke no hi havia moltíssims catalanistes en el PSUC, ke no era obrer el PSAN ke donava suport actiu a CC.OO. en akells temps, no tot el catalanisme era dretà ni molt menys.
El meu pare era i és un independentista convençut i l´any 74 estava al PSUC pk considerava ke era la millor manera de lluitar contra el feixisme, i com ell molts altres companys i companyes seus, recordem ke el PSUC apostava clarament per l´autodeterminació, tot i ke després amb la transició es va vendre de mala manera, la qual cosa feu ke el meu pare i molta altra gent, com tb feu l´Ovidi Montllor, es donessin de baixa davant de tantes renúncies socials i nacionals, kuan el PSUC va fer un seguidisme indecent del PCE amb els pactes de la Moncloa.
Akesta és la realitat, prou de palles mentals per favor!!
Re: Catalanistas, pero no de izquierdas
11 des 2005
El poder nacionalista català és burgès, no obrer.
Re: Catalanistas, pero no de izquierdas
11 des 2005
El discurs lerrouxista és el principal aliat de l´estat capitalista espanyol als Països Catalans!

I per cert, d´obrer no en té res aquest discurs!

Lerrrouxistes a la foguera!!!
JOTAKE!!

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more