Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Març»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software


Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sanitat
La inseguretat social programada
04 des 2005
LA SALUT LLIURADA AL MERCAT
Le Monde Diplomatique
La inseguretat social programada
SALUT
LA SALUT LLIURADA AL MERCAT

Poques vegades el Govern francès deu haver estat tan generós amb els més rics i tan garrepa amb els més desfavorits. Ha reduït l’impost sobre el benefici (cost: 1,6 mil milions d’euros) i suprimit l’assignació de solidaritat específica destinada a 130.000 aturats (economia: 500 milions). Encara és més greu perquè, amb l’acord del passat gener del 2003 entre la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la patronal, com a mínim 260.000 aturats no seran indemnitzats. I el primer ministre deixa als grups farmacèutics lliures per fixar els preus dels nous productes, mentre, alhora, restreny els reembossaments de molts medicaments.

Per Martine Bulard

LA SALUT LLIURADA AL MERCAT
La Seguretat Social aviat només serà un antic record? Utilitzant els dèficits previstos per aquest any, el Govern francès fa els últims retocs a la seva argumentació per justificar la seva reforma estructural oficialment aplaçada a les acaballes del 2004. De totes maneres, les mesures preses a partir d’ara en donen el to: descens dels reembossaments, alça del cost d’internament hospitalari, augment de les taxes sobre el tabac, l’alcohol, tancament dels llits hospitalaris... La panòplia, per més clàssica que sigui, s’utilitza en la majoria dels països desenvolupats.

Els sistemes públics de salut estan en perill a tot arreu, encara que es basin en recursos relacionats amb el treball i gestionats mixtament (sistema anomenat bismarckià, com a Alemanya o als Països Baixos), o estatals i finançats amb impostos (sistema beveridgià, com al Regne Unit, Itàlia o Suècia...), o fins i tot mixtos (com a França). A tot arreu, les desigualtats exploten però els dèficits també, mentre que les restriccions de les prestacions es considera que ompliran els forats financers.

En efecte, la corba dels dèficits socials segueix globalment la de l’atur. A França, si els ingressos de les cotitzacions haguessin augmentat el 2002 com el 2001 (un 6%), no hi hauria forat financer. Però la caiguda del creixement redueix les cotitzacions destinades i alimenta els dèficits, els quals susciten programes d’austeritat, que comporten descens del consum, que asfixia el creixement, que redueix les entrades socials..., i així contínuament. Un pou sense fons.

Aquesta simple observació hauria de portar a preguntar-se per una medicació tan eficaç com la sagnia dels metges de Molière. Però fereix a una veritable capa de plom ideològica que impedirà simplement mirar la realitat de cara, i a fortiori considerar les tècniques noves.

Efectivament, no hi ha complot mundial ni cap d’orquestra clandestí que imposi urbi et orbi les mateixes receptes. Per contra, les pressions dels grups directament interessats en la mina de les cotitzacions socials (uns 3.500 mil milions de dòlars —més o menys igual en euros— a escala planetària) són ben reals. D’aquestes pressions, n’hi ha sobretot en organismes internacionals, que pretenen tenir una neutralitat perfecta. Es pot citar, per exemple, l’informe de la Banca Mundial del 1994, que va servir de model per tots els altres, que explicava detalladament que les despeses es convertirien en “un farcell insuportable per a les nacions, alterant perennement els sistemes de seguretat (1)�. Al seu torn, l’Organització Mundial del Comerç (OMC) va entrar en dansa amb l’Acord General sobre els Serveis (AGS), nou sinònim de privatització.

Aquestes idees funcionen tan bé que els pretesos experts canvien fàcilment de camisa. Així, una dels coautors de l’informe de la Banca Mundial, la Sra. Estelle Jame, es va unir amb armes i equipatge a l’equip del Sr. George W. Bush, per ocupar-se del tema... de la privatització de les prestacions socials (2). A França, el ministre de Salut Jean-François Mattei, i el d’Assumptes Socials François Fillon han encarregat a dues personalitats del sector privat —el Sr. François Chadelat, alt executiu de l’asseguradora Axa, i el Sr. Alain Coulomb, representant dels hospitals i clíniques privades— fer les propostes aptes per clarificar els rols... del públic i del privat (3).

Les transferències s’efectuen en els dos sentits: el Sr. Gilles Johanet, exdirector de la Caixa Nacional de l’Assegurança de Malaltia (CNAM) va passar el passat 15 de setembre a la direcció de la divisió “salut i assegurances col·lectives� d’un altre gegant de l’assegurança: AGF. Tot i que els experts es multipliquen, les solucions continuen essent úniques: reducció de les despeses col·lectives, enfront de la iniciativa individual, considerada més reeixida en virtut d’un precepte digne de les taules de la Llei.

En nom d’aquest principi es va instaurar, a meitat de la dècada dels vuitanta, una regulació purament comptable. Reduirem el nombre de metges, el nombre de farmàcies, el nombre de llits hospitalaris, ens deien, i hi haurà menys malalts..., com a mínim, menys despeses. Des de fa un quart de segle, els successius governs francesos s’hi han aplicat tot creant un numerus clausus per als metges i infermers. Una operació aconseguida més enllà de tota esperança. A partir del 2010, hi haurà més metges que aniran a la jubilació que no pas que entraran a la professió; des d’ara, en falten uns 3.500 a l’hospital públic, tot i la presència de 9.000 practicants estrangers (precaris i subpagats).

El nombre de llits s’ha reduït, més en el públic (35.352 llits en set anys) que en el privat (18.475). Els petits establiments de proximitat, que podien assumir les patologies corrents i tenir un paper de repartidor de malalts, han desaparegut. No obstant això, haurien pogut ser ben útils aquest estiu, i ningú no dubta que alleugerien les obligacions que pesen sobre les urgències dels grans centres. A províncies, a vegades cal haver de fer una desena de quilòmetres per trobar un hospital molt equipat, però poc adaptat al tractament de casos ordinaris. També s’han tancat les maternitats en nom de la seguretat de les dones, orientades cap als grans complexos, sovint massa sofisticats pels embarassos no problemàtics. I ens sorprèn que la partida de transport de les prestacions reemborsades augmenti!

En efecte, les despeses continuen escalant. Sense que les desigualtats decreixin. Al contrari. L’absència de regulació concertada de la implantació de metges transforma alguns sectors en desert: la Picardie, per exemple, només compta amb 110 especialistes per uns 100.000 habitants contra els 220 de Provença–Alps–Costa Blava, 234 a Illa de França i 169 de mitjana per la resta del territori (a escala de la Unió Europea).

Rècord de despesa als Estats Units

França figura sempre la primera en el rànquing mundial, segons la classificació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Els metges encara no fan esperar un any per una operació de maluc o de cor, com al Regne Unit, o tampoc 208 dies per una operació de cataractes, com a Finlàndia, o 128 dies, com a Dinamarca (4).

Però els senyals d’advertència es multipliquen: a l’Illa de França, un 60% de malalts no poden obtenir una cita per un examen diagnòstic per ressonància magnètica (IRM) com a mínim abans de dues setmanes, mentre els experts estimen que no s’hauria de superar aquesta demora (5). “L’equipament mèdic està ridículament limitat —subratlla el professor Bernard Debré—, França és l’última en la posició mundial respecte el nombre d’IRM, darrere de Turquia (6)�. Naturalment, els que es beneficien d’una xarxa de relacions (les elits econòmiques, polítiques i mediàtiques) no ho pateixen.

L’absència escandalosa de medecina preventiva, la seva marginació on era embrionària tant a l’escola com a l’empresa, encara accentua més l’abisme de les desigualtats. Segons l’estudi del Centre de Recerca, d’Estudi i de Documentació en Economia de la Salut (CREDES), un 14,7% dels francesos declara que renuncien a les atencions, per raons financeres, i d’aquests un 30% dels aturats. Malgrat la creació de la Cobertura de Malaltia Universal (CMU), entre un quart i un terç dels interessats no s’ha pogut curar per falta de mitjans.

Les famílies obreres gasten dues vegades menys en visites als especialistes o als dentistes que les famílies d’executius. Els nens dels barris desfavorits —en zona d’educació prioritària (ZEP)— pateixen molts més problemes oculars o dentals que els estudiants més privilegiats. A més, l’absència de mitjans de contracepció és clarament més freqüent entre els obrers i entre les dones que no disposen de cobertura mèdica complementària.

Les famílies obreres gasten dues vegades més a l’hospital que les dels executius. Es curen més tard i això costa més car. “Deu mil per any, aquest és el nombre de defuncions prematures que es podrien evitar si els obrers i treballadors tinguessin la mortalitat dels executius superiors�, afirmen els autors d’Inégalités socials de santé (7).

En lloc d’atacar aquestes injustícies humanament insuportables i econòmicament aberrants, els projectes en curs encara n’accentuaran més la diferència. Des del 2001, el Moviment d’Empreses de França (MEDEF) va presentar un informe complet sobre la seva versió de la Seguretat Social: un sistema a l’americana amb una assistència mínima pagada amb l’impost pels pobres, una assegurança complementària pels altres, sota la forma de contractes col·lectius o individuals, oberts a les mútues i asseguradores. No obstant això, es coneixen els resultats econòmics i socials d’aquest tipus de poció.

D’aquesta manera, els Estats Units, país de la lliure assegurança, sempre citat com a exemple, ostenta el rècord de despeses de salut. El 2001, hi van destinar un 13,9% de les riqueses produïdes contra el 10,7% d’Alemanya, el 9,5% de França, el 7,5% de Finlàndia on la gratuïtat és la norma (8). Uns 41 milions d’americans no disposen de cap cobertura social. Un fenomen que afecta ja la classe mitjana. El 2001, segons el New York Times, “uns 1,4 milions d’americans van perdre la seva cobertura de malaltia, d’aquests uns 800.000 tenien uns ingressos superiors a 75.000 dòlars (9)�. A causa de l’augment d’atur durant aquest període, però sobretot pel continu augment de les primes d’assegurança: més d’un 48% en tres anys, remarca la patronal (10), que vol reduir el seu finançament.

A més, i contràriament a les idees rebudes, els pacients que volen ser reemborsats no poden escollir el seu metge i aquest no pot exercir com vol: “el managed care (el ‘gestor de cures’) s’ha convertit de facto en la policia nacional de la salut (11)�, escriu George Anders, que citava el cas dels pediatres obligats, per les companyies d’assegurança, a reduir a deu minuts la seva consulta.

El Govern francès, també inspirat per aquest model, intenta remodelar els camps coberts pel públic i el privat. Un dels seus caps investigadors, el diputat UMP Jacques Barrot, explica: “Ara cal distingir entre petits riscs i grans riscs. (Aquests) han de córrer a càrrec de l’assegurança obligatòria, els altres han d’estar coberts per les assegurances complementàries o voluntàries, de mútues o d’assegurances privades (12)�. Una distinció d’aquest tipus és mèdicament absurda (un petit risc pot ocultar una gran malaltia), socialment injusta (només es podrien curar els més rics) i econòmicament costosa (com menys es cura a temps, més es gasta després).

L’informe del Sr. Chadelat (13), que servia de base de treball al Govern, estava redactat amb el mateix esperit. En proposar “un canvi més gran en el mecanisme de cobertura mèdica a França, com el que hi ha des del 1945�, reclama la definició d’un cistell de cures (atenció mínima sense definició precisa) que es confiaria al règim general de la seguretat social (assegurança de malaltia obligatòria–AMO) i per l’assegurança complementària (AMC, configurada essencialment per mútues). Les dues assegurarien un 80% del finançament, la resta estaria cobert per assegurances sobrecomplementàries.

No obstant això, l’AMC només existeix per una part dels treballadors a temps parcial i desapareix quan els treballadors van a l’atur o a la jubilació. Així, només un 52% de les persones de més de 65 anys en disposen. És més, les mútues ara volen imposar regles similars a les de les asseguradores, i les primes que s’han de pagar corren el risc de ser cada vegada més fortes. Finalment, aquesta nova divisió aniria acompanyada d’una reducció de la base de les cotitzacions a càrrec dels empresaris i dels treballadors, que representaria, a la Seguretat Social, un cost avaluat en 2 mil milions d’euros per any complet (més d’un 2% dels seus recursos).

Una medecina finalment preventiva

Aquesta via de comercialització generalitzada resultaria explosiva per a la societat sencera, ja que la Seguretat Social no es resumeix a qüestions de salut o de jubilació: dissenya els contorns de l’organització social, perquè aporta als que no tenen capital una certa autonomia davant de les incerteses de l’existència. Permet excloure’s de la caritat i de l’assistència per instal·lar-se en un sistema de drets. Aquesta és la gran ruptura que va aportar el naixement de la Seguretat Social: al fil de les lluites, les relacions socials s’han emancipat progressivament del mercat.

Fer-les trontollar en la incertesa del contracte individual i la bogeria dels mercats financers representaria un bon retrocés històric. Una gran part dels joves i dones —precaris, sense cobertura complementària, però massa rics per beneficiar-se de la CMU— haurien d’acceptar, sense queixa, viure en l’angoixa permanent del demà, sense poder mai projectar-se positivament en el futur.

Quant a les persones grans amb pensions desnerides, no tindrien dret a beneficiar-se d’una jubilació tranquil·la. Observant que un 70% de les despeses de salut passen els darrers sis mesos de vida, l’economista Alain Cotta proposava recentment “una mena d’autoregulació organitzada per la societat (que crearia) una funció social: donar mort (14)�. I de fixar el venciment a “més de 90 anys�, el que equivaldria a codificar una mena d’eutanàsia social.

Aquesta societat de menyspreu als més grans, d’exclusió als més joves, d’individualització extrema, no té res d’ineluctable. És evident que les reformes són indispensables. Encara cal admetre que les despeses socials augmentaran. En efecte, l’elevació del nivell de vida es tradueix en tots els països per una demanda més gran de cures (i també de cultura i oci); el progrés tecnològic engendra costos de tractament més elevats; la prolongació de la durada de vida exigeix un seguiment mèdic més important; l’aparició de patologies greus (la sida) o el seu desenvolupament (el càncer) necessiten mitjans financers suplementaris; sense oblidar la millora de la natalitat (l’augment de partida llevadores en els reemborsaments de la Seguretat Social és una de les més fortes: un 11,8% el 2002).

La part de la riquesa nacional dedicada a la salut està condemnada a augmentar. Això no és un drama ni un problema insuperable, amb la condició que no s’orienti el debat cap a pistes falses i de concebre una nova arquitectura sanitària, recolzada en nous recursos financers. En primer lloc, no s’hauria d’oblidar que les despeses de salut són també... receptes de creixement. Generen feines de serveis qualificats, per als particulars, en hospitals, laboratoris, però també en la recerca i la indústria. La promoció d’una veritable política de prevenció sobretot als establiments escolars i a les empreses obriria també llocs de treball... D’una manera més general, la millora del treball qualificat representa el millor mitjà d’omplir el forat: uns 100.000 aturats de menys representen un miler de milions d’euros de cotització de més.

D’altra banda, aquesta és la raó per la qual aquests últims han de continuar lligats a la creació de riquesa en l’empresa, i no ser transferits cap al pressupost de l’Estat i l’impost via aquesta perla inventada pel Partit Socialista: la Contribució Social Generalitzada (CSG). Hauria de permetre que no pesi més en els ingressos salarials, tot i estar configurada per un 93%... dels beneficis del treball!

A més, les exoneracions de les cotitzacions sense contrapartida positiva alliberen enormes masses de diners, una bona part de les quals va cap a les places borsàries. D’un 1,3 miler de milions d’euros el 1991, s’ha passat a uns 8,8 mil milions d’euros el 2001 (més que el dèficit fixat pel mateix any). Recuperar-ne una part donaria oxigen per tal d’iniciar una reforma real del finançament, segons el mateix principi de les jubilacions: ampliant la base al valor afegit (i no només als salaris) i modulant les cotitzacions per afavorir relativament les empreses que creen treballs qualificats correctament remunerats (15). Valorar el treball d’una altra manera que intensificant o suprimint un dia de vacances.

Des del punt de vista sanitari, les inversions també operen, sobretot per introduir un sistema més preventiu. No obstant això, per ara, la prevenció només mobilitza un 2,3% de les despeses totals. En un primer moment, la prevenció costaria una mica més cara, però esdevindria aviat una font d’economia. Les experiències dirigides a Sena Saint-Denis en el domini de la higiene bucodental a les escoles es traduiria en càries menys freqüents (i en menys cures costoses per als dentistes). Hi ha d’altres experiències positives que s’han dut a terme per les mútues.

Un altre camp de recerca per un sistema sanitari més eficaç i més econòmic: els medicaments. Al contrari del que sovint es diu, França no ostenta el rècord de consum. És lluny, darrere de Suècia, els Estats Units, el Canadà, Finlàndia, Austràlia, Irlanda, però per davant d’Alemanya i d’Itàlia (16). Sembla, per contra, la campiona del consum d’antidepressius...

És evident, que les firmes farmacèutiques pesen molt en el procés de decisió, mentre que el Govern, tanmateix, els ha donat la llibertat de fixar el preu dels nous medicaments. Per sortir d’aquesta cadena, les comissions transparents i independents que incloguin els metges, els representants de la Seguretat Social, les mútues i els malalts haurien de fixar les llistes i el preu, tot privilegiant els genèrics (a penes un 10% del consum actual contra el 28% d’Alemanya, per exemple).
Cap a una altra arquitectura sanitària

Una altra carta per jugar: la redefinició del paper del metge. No és qüestió d’acusar la llibertat d’elecció del malalt, i la llibertat de prescripció del practicant. Però cal reconèixer el bloqueig del sistema actual: un 14% dels generalistes prescriuen un 50% dels medicament reemborsats; un 40% dels especialistes i un 50% dels dentistes superen les tarifes convencionals. Si els metges de poble o de barri difícil exerceixen difícilment amb 20 euros la visita, d’altres tenen un tren de vida confortable (14.200 euros al mes de mitjana per un radiòleg, amb totes les despeses pagades).

La formació continuada es manté marginal. Philippe Hourcade, especialista de l’economia de la salut, preconitzava un control més actiu d’algunes pràctiques, que impedien per exemple als malalts passar d’un especialista a l’altre i als metges de prescriure sense límit. Però sobretot recomanava “la incentivació de noves formes d’exercici i de remuneració: la diferenciació de tarifes segons la importància del diagnòstic i el temps passat; la incitació a l’exercici de gabinet en grup, a l’obertura de “centres mèdics� que assegurin permanències per desembossar les urgències hospitalàries; l’experimentació de remuneració amb cost fix segons la naturalesa de la intervenció (17) ...�.

Finalment no es donarà to i energia al sistema, amb una preocupació d’èxit i d’economia, sense democràcia. Actualment, els diputats fixen les normes de despesa anual, sense tenir la menor idea de les conseqüències mèdiques de la seva decisió. I a causa d’això, la gènesi de les malalties i l’evolució de les patologies pràcticament no s’estudia (18). Els gestors de la Seguretat Social (sindicats i patronat) no donen comptes a ningú: les eleccions es van suspendre des del 1983. Les associacions de malalts, que tindrien malgrat tot alguna cosa a dir, n’estan excloses. El sistema combina estatalització i burocratització.

Al seu temps, Pierre Laroque, el pare de la Seguretat Social, considerava que calia, per crear una protecció universal, conjugar “una política econòmica dirigida per la preocupació del ple treball; una política de repartició dels beneficis que tendiria a modificar la repartició que resulta del joc cec dels mecanismes econòmics (19)�. Una ambició vasta, ràpidament oblidada, i més que mai d’actualitat: es tracta de construir un altre sistema de salut.
Abans que lliurar-la al mercat, valdria més fer recular la inseguretat de la vida quotidiana, i consolidar la llarga cadena de solidaritat (dels joves respecte els vells, dels que estan bé amb els malalts, dels solters cap a les famílies), que és el mateix esperit de la Seguretat Social.


(1) “Averting the old age crisis�, Banca Mundial, Washington DC, 1994. El maig de 2003, reiterava amb “Pension Reform in Europe: Process and Progress�.

(2) Llegiu Dean Baker, “The World Bank’s attacks on social security�, Center for Economic and Policy Research, 7 d’agost de 2001, Washington.

(3) Llegiu Serge Halimi, “Crimes contre la nation�. A: Le Monde diplomatique, setembre de 2003.

(4) “Les systèmes de santé danois, suédois et finlandais: décentralisation et accès aux soins�. A: Etudes et Résultats, núm. 214, Direction de la recherche et des études de l’évaluation et des statistiques (DREES), gener de 2003, París.

(5) “Les trajectoires des patients en Île de France: l’accès aux plateaux techniques�. A: Question d’économie de la santé, núm. 31, juliol de 2000, París.

(6) “Comment soigner un tel malade�. A: France soir, 2 de desembre de 2002.

(7) Annette Leclerc, Didier Fassin, Hélène Grandjean, Monique Kaminiski i Thierry Lang (dir.), La Découverte/Inserm, París, 2000.

(8) “Health data 2003�, segona edició, Organització de Cooperació i de Desenvolupament Econòmic, OCDE, juliol de 2003.

(9) “Problems of lost health benefits is reaching into the middle class�. A: New York Times, 25 de novembre de 2002.

(10) Milt Freudenheim, “Health benefit cost soar in US�. A: International Herald Tribune, París, 11 de setembre de 2003.

(11) “The medecine of the future�. A: New York Review, 12 de juny de 1997.

(12) La Tribune, París, 28 d’octubre de 2002.

(13) Commission des comptes de la Sécurité sociale, París, juliol de 2003.

(14) Entrevista al Journal du Dimanche, París, 7 de setembre de 2003.

(15) Llegiu “Financer les retraites autrement�. A: Le Monde diplomatique, juliol de 2003.

(16) “Health Data 2003�, op. cit.

(17) També llegiu Main basse sur l’assurance maladie, Notes de la Fundació Copernic. París: Syllepse, 2003. Igual que Marie Kayser, del sindicat de Medecina General,

(18) Llegiu Martin Winckler, “La canicule, révélateur d’une santé malade�. A: Le Monde diplomatique, setembre de 2003.

(19) Extracte d’Henry C. Galant, Histoire politique de la Securité sociale française – 1945-1952, Librairie Armand Colin, 1955.


Mig segle de sapa patronal

Les primeres societats d’ajuda mutual van aparèixer a França a la darreria del segle xix. Però s’ha hagut d’esperar fins el 1930 per tal que la cobertura de malaltia fos obligatòria. En aquella època, l’Alemanya d’Otto von Bismarck ja havia creat assegurances de malaltia i vellesa obligatòries des de feia més de quaranta anys.

Amb l’Alliberació, les forces polítiques franceses reunides en el si del Consell Nacional de Resistència (CNR) van volen satisfer aquest retard. Adoptat en la clandestinitat el 15 de març del 1944, el seu programa d’acció proposava “un pla complet dirigit a assegurar a tots els ciutadans els mitjans d’existència, en tots els casos que no siguin capaços de procurar-se’ls amb el treball, amb una gestió que pertanyi als interessats i a l’Estat (1)�. El CNR pretenia anar cap a una seguretat social per a tots, basada en el treball, cogestionada pels treballadors i l’Estat. També es parlava d’un “ordre social nou�, segons l’expressió de Pierre Laroque, primer dirigent de la Seguretat Social (2).

El patronat, que estava compromès durant l’ocupació, l’acolliria “amb resignació� (3), com escrivia el general De Gaulle a les seves memòries. Però les mútues i les assegurances, que havien adquirit mercat en l’avantguerra, feien pressió, substituïdes pels metges i les associacions familiars. Alguns van arribar a denunciar “un projecte totalitari, absolutament en contradicció amb les idees de llibertat�.

L’elecció del metge continua essent lliure. Però la majoria dels practicants rebutgen les convencions i les tarifes. El 1955, només es van signar 35 convencions departamentals. El 80% del reembossament continuen essent veus pietoses. A més, els sindicats de metges s’oposen “a la creació o al manteniment de qualsevol privilegi material, fiscal o altre, en els centres de diagnòstic o de cura�. En efecte, els centres de diagnòstic continuen essent escassos, marginant d’aquesta manera qualsevol medecina preventiva. Els metges no acceptaran convencions col·lectives (assortiment de contrapartides financeres) com el 1971! Treva de curta durada: el 1980 es va crear el sector 2 que autoritzava la superació d’honoraris.

Amb el transcurs del temps, el patronat va realitzar un autèntic treball de sapa. En la línia de mira, les cotitzacions (massa elevades), les despeses (que mostraven l’assistència i no la seguretat social) i els assegurats (irresponsables). Des del 10 de novembre del 1948, la Cambra de Comerç de París proclamava un diagnòstic definitiu: “La Seguretat Social s’ha convertit per a l’economia en una càrrega considerable�. Sobre la marxa vitupera, els assalariats “s’han aprofitat dels tractaments que potser no necessitaven del tot, a la menor malaltia ja han pretextat repòs. S’ha desenvolupat l’absentisme�. Reclamava restriccions. Però fins el 1967, no es va assistir sobretot a un moviment d’extensió de la cobertura social, sense evitar algunes mossegades al contracte social.

A mesura que augmentaren les despeses, els governs van multiplicar les comissions encarregades de preparar les cures d’austeritat: comissió Dobler el 1963 (que inclou el Sr. Michel Rocard), comissió del 5è pla el 1965–1966 l’informador de la qual era el Sr. Jacques Delors. Aquesta darrera observa que “ha estat conduïda a generar una lleugera inflexió en la repartició del finançament entre l’Estat, els subjectes i les empreses. [...] Per raons econòmiques i financeres, però també per la preocupació d’incrementar la responsabilitat dels beneficiaris�. Aquesta cançoneta esdevindrà ràpidament una vàlvula patronal. Un any més tard, la comissió Fridel, (amb el Sr. Delors encara) reclama la transferència de les assignacions familiars cap al pressupost de l’Estat, una jubilació al punt que acabaria de completar un mínim de vellesa realment mínim.

Per la seva banda, el Consell Nacional del Patronat Francès (CNPF) publicava “l’informe Piketty�. Alarmista sobre l’evolució de les despeses, dissenya una llista de “prestacions en les quals la Seguretat Social haurà d’abandonar el reembossament (i que) podrien estar cobertes per la mutualitat i la previsió lliure�. Fustiga “els preus anormalment baixos dels medicaments francesos�, reclama que esclatin les caixes de seguretat social i “la igualtat dels representants dels treballadors i empresaris�. Des de l’Alliberació, les caixes estaven administrades amb dos terços per representants dels assalariats designats després d’escollits.

Les amenaces són prou serioses per mobilitzar els sindicats, però sense aconseguir fer retrocedir el Govern. És cert que la Força Obrera (FO) situa els franctiradors en plena mobilització. El Sr. Maurice Derlin aleshores secretari confederal de la FO explica: “La FO ha preferit la defensa eficaç de la Seguretat Social a l’abstenció espectacular [...]. Fer la política del pitjor ens ha semblat la pitjor de les polítiques�. Tot agraït, el Sr. Derlin es convertirà en president de la Caixa Nacional de l’Assegurança de Malaltia, amb el suport del CNPF, després de les ordenances del 22 d’agost del 1967 preses pel govern del Sr. Georges Pompidou.

Des de llavors, ja no es comptarà més amb els informes (una dotzena entre el 1967 i el 1981) i els plans d’economia (com a mínim vuit durant aquest mateix període) amb una alça de les cotitzacions, essencialment salarials, disminució de les despeses hospitalàries, creació del numerus clausus que restreny el nombre d’estudiants de medecina.

França coneixerà una pausa el 1981, sobretot amb la jubilació als 60 anys. A continuació es comptarà amb uns 25 plans “de darrera oportunitat�, sense oblidar la Contribució Social Generalitzada (CSG), inventada pel Sr. Rocard i estesa pel Sr. Alain Juppé.
M. B.


(1) Extracte del Programa d’Acció de la Resistència.

(2) Citat a La Sécurité sociale – Son histoire à travers les textes, Volum III – 1945–1981, sota la direcció d’Alain Barjot, Associació per a l’Estudi de la Història de la Seguretat Social, Ministeri de Treball i d’Assumptes Socials, París, 1997. Si no s’indica el contrari, totes les cites estan extretes d’aquesta obra.

(3) Mémoires de guerre, volum 2, París: Plon/Omnibus, 1999.

Enviar a un amic
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=317&mode=thread&order=0&thold=0&POSTNUKE

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more