Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: sanitat
La inseguretat social programada
04 des 2005
LA SALUT LLIURADA AL MERCAT
Le Monde Diplomatique
La inseguretat social programada
SALUT
LA SALUT LLIURADA AL MERCAT

Poques vegades el Govern francès deu haver estat tan generós amb els més rics i tan garrepa amb els més desfavorits. Ha reduït lâimpost sobre el benefici (cost: 1,6 mil milions dâeuros) i suprimit lâassignació de solidaritat específica destinada a 130.000 aturats (economia: 500 milions). Encara és més greu perquè, amb lâacord del passat gener del 2003 entre la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la patronal, com a mínim 260.000 aturats no seran indemnitzats. I el primer ministre deixa als grups farmacèutics lliures per fixar els preus dels nous productes, mentre, alhora, restreny els reembossaments de molts medicaments.

Per Martine Bulard

LA SALUT LLIURADA AL MERCAT
La Seguretat Social aviat només serà un antic record? Utilitzant els dèficits previstos per aquest any, el Govern francès fa els últims retocs a la seva argumentació per justificar la seva reforma estructural oficialment aplaçada a les acaballes del 2004. De totes maneres, les mesures preses a partir dâara en donen el to: descens dels reembossaments, alça del cost dâinternament hospitalari, augment de les taxes sobre el tabac, lâalcohol, tancament dels llits hospitalaris... La panòplia, per més clàssica que sigui, sâutilitza en la majoria dels països desenvolupats.

Els sistemes públics de salut estan en perill a tot arreu, encara que es basin en recursos relacionats amb el treball i gestionats mixtament (sistema anomenat bismarckià, com a Alemanya o als Països Baixos), o estatals i finançats amb impostos (sistema beveridgià, com al Regne Unit, Itàlia o Suècia...), o fins i tot mixtos (com a França). A tot arreu, les desigualtats exploten però els dèficits també, mentre que les restriccions de les prestacions es considera que ompliran els forats financers.

En efecte, la corba dels dèficits socials segueix globalment la de lâatur. A França, si els ingressos de les cotitzacions haguessin augmentat el 2002 com el 2001 (un 6%), no hi hauria forat financer. Però la caiguda del creixement redueix les cotitzacions destinades i alimenta els dèficits, els quals susciten programes dâausteritat, que comporten descens del consum, que asfixia el creixement, que redueix les entrades socials..., i així contínuament. Un pou sense fons.

Aquesta simple observació hauria de portar a preguntar-se per una medicació tan eficaç com la sagnia dels metges de Molière. Però fereix a una veritable capa de plom ideològica que impedirà simplement mirar la realitat de cara, i a fortiori considerar les tècniques noves.

Efectivament, no hi ha complot mundial ni cap dâorquestra clandestí que imposi urbi et orbi les mateixes receptes. Per contra, les pressions dels grups directament interessats en la mina de les cotitzacions socials (uns 3.500 mil milions de dòlars âmés o menys igual en eurosâ a escala planetària) són ben reals. Dâaquestes pressions, nâhi ha sobretot en organismes internacionals, que pretenen tenir una neutralitat perfecta. Es pot citar, per exemple, lâinforme de la Banca Mundial del 1994, que va servir de model per tots els altres, que explicava detalladament que les despeses es convertirien en âun farcell insuportable per a les nacions, alterant perennement els sistemes de seguretat (1)â?. Al seu torn, lâOrganització Mundial del Comerç (OMC) va entrar en dansa amb lâAcord General sobre els Serveis (AGS), nou sinònim de privatització.

Aquestes idees funcionen tan bé que els pretesos experts canvien fàcilment de camisa. Així, una dels coautors de lâinforme de la Banca Mundial, la Sra. Estelle Jame, es va unir amb armes i equipatge a lâequip del Sr. George W. Bush, per ocupar-se del tema... de la privatització de les prestacions socials (2). A França, el ministre de Salut Jean-François Mattei, i el dâAssumptes Socials François Fillon han encarregat a dues personalitats del sector privat âel Sr. François Chadelat, alt executiu de lâasseguradora Axa, i el Sr. Alain Coulomb, representant dels hospitals i clíniques privadesâ fer les propostes aptes per clarificar els rols... del públic i del privat (3).

Les transferències sâefectuen en els dos sentits: el Sr. Gilles Johanet, exdirector de la Caixa Nacional de lâAssegurança de Malaltia (CNAM) va passar el passat 15 de setembre a la direcció de la divisió âsalut i assegurances col·lectivesâ? dâun altre gegant de lâassegurança: AGF. Tot i que els experts es multipliquen, les solucions continuen essent úniques: reducció de les despeses col·lectives, enfront de la iniciativa individual, considerada més reeixida en virtut dâun precepte digne de les taules de la Llei.

En nom dâaquest principi es va instaurar, a meitat de la dècada dels vuitanta, una regulació purament comptable. Reduirem el nombre de metges, el nombre de farmàcies, el nombre de llits hospitalaris, ens deien, i hi haurà menys malalts..., com a mínim, menys despeses. Des de fa un quart de segle, els successius governs francesos sâhi han aplicat tot creant un numerus clausus per als metges i infermers. Una operació aconseguida més enllà de tota esperança. A partir del 2010, hi haurà més metges que aniran a la jubilació que no pas que entraran a la professió; des dâara, en falten uns 3.500 a lâhospital públic, tot i la presència de 9.000 practicants estrangers (precaris i subpagats).

El nombre de llits sâha reduït, més en el públic (35.352 llits en set anys) que en el privat (18.475). Els petits establiments de proximitat, que podien assumir les patologies corrents i tenir un paper de repartidor de malalts, han desaparegut. No obstant això, haurien pogut ser ben útils aquest estiu, i ningú no dubta que alleugerien les obligacions que pesen sobre les urgències dels grans centres. A províncies, a vegades cal haver de fer una desena de quilòmetres per trobar un hospital molt equipat, però poc adaptat al tractament de casos ordinaris. També sâhan tancat les maternitats en nom de la seguretat de les dones, orientades cap als grans complexos, sovint massa sofisticats pels embarassos no problemàtics. I ens sorprèn que la partida de transport de les prestacions reemborsades augmenti!

En efecte, les despeses continuen escalant. Sense que les desigualtats decreixin. Al contrari. Lâabsència de regulació concertada de la implantació de metges transforma alguns sectors en desert: la Picardie, per exemple, només compta amb 110 especialistes per uns 100.000 habitants contra els 220 de ProvençaâAlpsâCosta Blava, 234 a Illa de França i 169 de mitjana per la resta del territori (a escala de la Unió Europea).

Rècord de despesa als Estats Units

França figura sempre la primera en el rànquing mundial, segons la classificació de lâOrganització Mundial de la Salut (OMS). Els metges encara no fan esperar un any per una operació de maluc o de cor, com al Regne Unit, o tampoc 208 dies per una operació de cataractes, com a Finlàndia, o 128 dies, com a Dinamarca (4).

Però els senyals dâadvertència es multipliquen: a lâIlla de França, un 60% de malalts no poden obtenir una cita per un examen diagnòstic per ressonància magnètica (IRM) com a mínim abans de dues setmanes, mentre els experts estimen que no sâhauria de superar aquesta demora (5). âLâequipament mèdic està ridículament limitat âsubratlla el professor Bernard Debréâ, França és lâúltima en la posició mundial respecte el nombre dâIRM, darrere de Turquia (6)â?. Naturalment, els que es beneficien dâuna xarxa de relacions (les elits econòmiques, polítiques i mediàtiques) no ho pateixen.

Lâabsència escandalosa de medecina preventiva, la seva marginació on era embrionària tant a lâescola com a lâempresa, encara accentua més lâabisme de les desigualtats. Segons lâestudi del Centre de Recerca, dâEstudi i de Documentació en Economia de la Salut (CREDES), un 14,7% dels francesos declara que renuncien a les atencions, per raons financeres, i dâaquests un 30% dels aturats. Malgrat la creació de la Cobertura de Malaltia Universal (CMU), entre un quart i un terç dels interessats no sâha pogut curar per falta de mitjans.

Les famílies obreres gasten dues vegades menys en visites als especialistes o als dentistes que les famílies dâexecutius. Els nens dels barris desfavorits âen zona dâeducació prioritària (ZEP)â pateixen molts més problemes oculars o dentals que els estudiants més privilegiats. A més, lâabsència de mitjans de contracepció és clarament més freqüent entre els obrers i entre les dones que no disposen de cobertura mèdica complementària.

Les famílies obreres gasten dues vegades més a lâhospital que les dels executius. Es curen més tard i això costa més car. âDeu mil per any, aquest és el nombre de defuncions prematures que es podrien evitar si els obrers i treballadors tinguessin la mortalitat dels executius superiorsâ?, afirmen els autors dâInégalités socials de santé (7).

En lloc dâatacar aquestes injustícies humanament insuportables i econòmicament aberrants, els projectes en curs encara nâaccentuaran més la diferència. Des del 2001, el Moviment dâEmpreses de França (MEDEF) va presentar un informe complet sobre la seva versió de la Seguretat Social: un sistema a lâamericana amb una assistència mínima pagada amb lâimpost pels pobres, una assegurança complementària pels altres, sota la forma de contractes col·lectius o individuals, oberts a les mútues i asseguradores. No obstant això, es coneixen els resultats econòmics i socials dâaquest tipus de poció.

Dâaquesta manera, els Estats Units, país de la lliure assegurança, sempre citat com a exemple, ostenta el rècord de despeses de salut. El 2001, hi van destinar un 13,9% de les riqueses produïdes contra el 10,7% dâAlemanya, el 9,5% de França, el 7,5% de Finlàndia on la gratuïtat és la norma (8). Uns 41 milions dâamericans no disposen de cap cobertura social. Un fenomen que afecta ja la classe mitjana. El 2001, segons el New York Times, âuns 1,4 milions dâamericans van perdre la seva cobertura de malaltia, dâaquests uns 800.000 tenien uns ingressos superiors a 75.000 dòlars (9)â?. A causa de lâaugment dâatur durant aquest període, però sobretot pel continu augment de les primes dâassegurança: més dâun 48% en tres anys, remarca la patronal (10), que vol reduir el seu finançament.

A més, i contràriament a les idees rebudes, els pacients que volen ser reemborsats no poden escollir el seu metge i aquest no pot exercir com vol: âel managed care (el âgestor de curesâ) sâha convertit de facto en la policia nacional de la salut (11)â?, escriu George Anders, que citava el cas dels pediatres obligats, per les companyies dâassegurança, a reduir a deu minuts la seva consulta.

El Govern francès, també inspirat per aquest model, intenta remodelar els camps coberts pel públic i el privat. Un dels seus caps investigadors, el diputat UMP Jacques Barrot, explica: âAra cal distingir entre petits riscs i grans riscs. (Aquests) han de córrer a càrrec de lâassegurança obligatòria, els altres han dâestar coberts per les assegurances complementàries o voluntàries, de mútues o dâassegurances privades (12)â?. Una distinció dâaquest tipus és mèdicament absurda (un petit risc pot ocultar una gran malaltia), socialment injusta (només es podrien curar els més rics) i econòmicament costosa (com menys es cura a temps, més es gasta després).

Lâinforme del Sr. Chadelat (13), que servia de base de treball al Govern, estava redactat amb el mateix esperit. En proposar âun canvi més gran en el mecanisme de cobertura mèdica a França, com el que hi ha des del 1945â?, reclama la definició dâun cistell de cures (atenció mínima sense definició precisa) que es confiaria al règim general de la seguretat social (assegurança de malaltia obligatòriaâAMO) i per lâassegurança complementària (AMC, configurada essencialment per mútues). Les dues assegurarien un 80% del finançament, la resta estaria cobert per assegurances sobrecomplementàries.

No obstant això, lâAMC només existeix per una part dels treballadors a temps parcial i desapareix quan els treballadors van a lâatur o a la jubilació. Així, només un 52% de les persones de més de 65 anys en disposen. Ãs més, les mútues ara volen imposar regles similars a les de les asseguradores, i les primes que sâhan de pagar corren el risc de ser cada vegada més fortes. Finalment, aquesta nova divisió aniria acompanyada dâuna reducció de la base de les cotitzacions a càrrec dels empresaris i dels treballadors, que representaria, a la Seguretat Social, un cost avaluat en 2 mil milions dâeuros per any complet (més dâun 2% dels seus recursos).

Una medecina finalment preventiva

Aquesta via de comercialització generalitzada resultaria explosiva per a la societat sencera, ja que la Seguretat Social no es resumeix a qüestions de salut o de jubilació: dissenya els contorns de lâorganització social, perquè aporta als que no tenen capital una certa autonomia davant de les incerteses de lâexistència. Permet excloureâs de la caritat i de lâassistència per instal·lar-se en un sistema de drets. Aquesta és la gran ruptura que va aportar el naixement de la Seguretat Social: al fil de les lluites, les relacions socials sâhan emancipat progressivament del mercat.

Fer-les trontollar en la incertesa del contracte individual i la bogeria dels mercats financers representaria un bon retrocés històric. Una gran part dels joves i dones âprecaris, sense cobertura complementària, però massa rics per beneficiar-se de la CMUâ haurien dâacceptar, sense queixa, viure en lâangoixa permanent del demà, sense poder mai projectar-se positivament en el futur.

Quant a les persones grans amb pensions desnerides, no tindrien dret a beneficiar-se dâuna jubilació tranquil·la. Observant que un 70% de les despeses de salut passen els darrers sis mesos de vida, lâeconomista Alain Cotta proposava recentment âuna mena dâautoregulació organitzada per la societat (que crearia) una funció social: donar mort (14)â?. I de fixar el venciment a âmés de 90 anysâ?, el que equivaldria a codificar una mena dâeutanàsia social.

Aquesta societat de menyspreu als més grans, dâexclusió als més joves, dâindividualització extrema, no té res dâineluctable. Ãs evident que les reformes són indispensables. Encara cal admetre que les despeses socials augmentaran. En efecte, lâelevació del nivell de vida es tradueix en tots els països per una demanda més gran de cures (i també de cultura i oci); el progrés tecnològic engendra costos de tractament més elevats; la prolongació de la durada de vida exigeix un seguiment mèdic més important; lâaparició de patologies greus (la sida) o el seu desenvolupament (el càncer) necessiten mitjans financers suplementaris; sense oblidar la millora de la natalitat (lâaugment de partida llevadores en els reemborsaments de la Seguretat Social és una de les més fortes: un 11,8% el 2002).

La part de la riquesa nacional dedicada a la salut està condemnada a augmentar. Això no és un drama ni un problema insuperable, amb la condició que no sâorienti el debat cap a pistes falses i de concebre una nova arquitectura sanitària, recolzada en nous recursos financers. En primer lloc, no sâhauria dâoblidar que les despeses de salut són també... receptes de creixement. Generen feines de serveis qualificats, per als particulars, en hospitals, laboratoris, però també en la recerca i la indústria. La promoció dâuna veritable política de prevenció sobretot als establiments escolars i a les empreses obriria també llocs de treball... Dâuna manera més general, la millora del treball qualificat representa el millor mitjà dâomplir el forat: uns 100.000 aturats de menys representen un miler de milions dâeuros de cotització de més.

Dâaltra banda, aquesta és la raó per la qual aquests últims han de continuar lligats a la creació de riquesa en lâempresa, i no ser transferits cap al pressupost de lâEstat i lâimpost via aquesta perla inventada pel Partit Socialista: la Contribució Social Generalitzada (CSG). Hauria de permetre que no pesi més en els ingressos salarials, tot i estar configurada per un 93%... dels beneficis del treball!

A més, les exoneracions de les cotitzacions sense contrapartida positiva alliberen enormes masses de diners, una bona part de les quals va cap a les places borsàries. Dâun 1,3 miler de milions dâeuros el 1991, sâha passat a uns 8,8 mil milions dâeuros el 2001 (més que el dèficit fixat pel mateix any). Recuperar-ne una part donaria oxigen per tal dâiniciar una reforma real del finançament, segons el mateix principi de les jubilacions: ampliant la base al valor afegit (i no només als salaris) i modulant les cotitzacions per afavorir relativament les empreses que creen treballs qualificats correctament remunerats (15). Valorar el treball dâuna altra manera que intensificant o suprimint un dia de vacances.

Des del punt de vista sanitari, les inversions també operen, sobretot per introduir un sistema més preventiu. No obstant això, per ara, la prevenció només mobilitza un 2,3% de les despeses totals. En un primer moment, la prevenció costaria una mica més cara, però esdevindria aviat una font dâeconomia. Les experiències dirigides a Sena Saint-Denis en el domini de la higiene bucodental a les escoles es traduiria en càries menys freqüents (i en menys cures costoses per als dentistes). Hi ha dâaltres experiències positives que sâhan dut a terme per les mútues.

Un altre camp de recerca per un sistema sanitari més eficaç i més econòmic: els medicaments. Al contrari del que sovint es diu, França no ostenta el rècord de consum. Ãs lluny, darrere de Suècia, els Estats Units, el Canadà, Finlàndia, Austràlia, Irlanda, però per davant dâAlemanya i dâItàlia (16). Sembla, per contra, la campiona del consum dâantidepressius...

Ãs evident, que les firmes farmacèutiques pesen molt en el procés de decisió, mentre que el Govern, tanmateix, els ha donat la llibertat de fixar el preu dels nous medicaments. Per sortir dâaquesta cadena, les comissions transparents i independents que incloguin els metges, els representants de la Seguretat Social, les mútues i els malalts haurien de fixar les llistes i el preu, tot privilegiant els genèrics (a penes un 10% del consum actual contra el 28% dâAlemanya, per exemple).
Cap a una altra arquitectura sanitària

Una altra carta per jugar: la redefinició del paper del metge. No és qüestió dâacusar la llibertat dâelecció del malalt, i la llibertat de prescripció del practicant. Però cal reconèixer el bloqueig del sistema actual: un 14% dels generalistes prescriuen un 50% dels medicament reemborsats; un 40% dels especialistes i un 50% dels dentistes superen les tarifes convencionals. Si els metges de poble o de barri difícil exerceixen difícilment amb 20 euros la visita, dâaltres tenen un tren de vida confortable (14.200 euros al mes de mitjana per un radiòleg, amb totes les despeses pagades).

La formació continuada es manté marginal. Philippe Hourcade, especialista de lâeconomia de la salut, preconitzava un control més actiu dâalgunes pràctiques, que impedien per exemple als malalts passar dâun especialista a lâaltre i als metges de prescriure sense límit. Però sobretot recomanava âla incentivació de noves formes dâexercici i de remuneració: la diferenciació de tarifes segons la importància del diagnòstic i el temps passat; la incitació a lâexercici de gabinet en grup, a lâobertura de âcentres mèdicsâ? que assegurin permanències per desembossar les urgències hospitalàries; lâexperimentació de remuneració amb cost fix segons la naturalesa de la intervenció (17) ...â?.

Finalment no es donarà to i energia al sistema, amb una preocupació dâèxit i dâeconomia, sense democràcia. Actualment, els diputats fixen les normes de despesa anual, sense tenir la menor idea de les conseqüències mèdiques de la seva decisió. I a causa dâaixò, la gènesi de les malalties i lâevolució de les patologies pràcticament no sâestudia (18). Els gestors de la Seguretat Social (sindicats i patronat) no donen comptes a ningú: les eleccions es van suspendre des del 1983. Les associacions de malalts, que tindrien malgrat tot alguna cosa a dir, nâestan excloses. El sistema combina estatalització i burocratització.

Al seu temps, Pierre Laroque, el pare de la Seguretat Social, considerava que calia, per crear una protecció universal, conjugar âuna política econòmica dirigida per la preocupació del ple treball; una política de repartició dels beneficis que tendiria a modificar la repartició que resulta del joc cec dels mecanismes econòmics (19)â?. Una ambició vasta, ràpidament oblidada, i més que mai dâactualitat: es tracta de construir un altre sistema de salut.
Abans que lliurar-la al mercat, valdria més fer recular la inseguretat de la vida quotidiana, i consolidar la llarga cadena de solidaritat (dels joves respecte els vells, dels que estan bé amb els malalts, dels solters cap a les famílies), que és el mateix esperit de la Seguretat Social.


(1) âAverting the old age crisisâ?, Banca Mundial, Washington DC, 1994. El maig de 2003, reiterava amb âPension Reform in Europe: Process and Progressâ?.

(2) Llegiu Dean Baker, âThe World Bankâs attacks on social securityâ?, Center for Economic and Policy Research, 7 dâagost de 2001, Washington.

(3) Llegiu Serge Halimi, âCrimes contre la nationâ?. A: Le Monde diplomatique, setembre de 2003.

(4) âLes systèmes de santé danois, suédois et finlandais: décentralisation et accès aux soinsâ?. A: Etudes et Résultats, núm. 214, Direction de la recherche et des études de lâévaluation et des statistiques (DREES), gener de 2003, París.

(5) âLes trajectoires des patients en Ãle de France: lâaccès aux plateaux techniquesâ?. A: Question dâéconomie de la santé, núm. 31, juliol de 2000, París.

(6) âComment soigner un tel maladeâ?. A: France soir, 2 de desembre de 2002.

(7) Annette Leclerc, Didier Fassin, Hélène Grandjean, Monique Kaminiski i Thierry Lang (dir.), La Découverte/Inserm, París, 2000.

(8) âHealth data 2003â?, segona edició, Organització de Cooperació i de Desenvolupament Econòmic, OCDE, juliol de 2003.

(9) âProblems of lost health benefits is reaching into the middle classâ?. A: New York Times, 25 de novembre de 2002.

(10) Milt Freudenheim, âHealth benefit cost soar in USâ?. A: International Herald Tribune, París, 11 de setembre de 2003.

(11) âThe medecine of the futureâ?. A: New York Review, 12 de juny de 1997.

(12) La Tribune, París, 28 dâoctubre de 2002.

(13) Commission des comptes de la Sécurité sociale, París, juliol de 2003.

(14) Entrevista al Journal du Dimanche, París, 7 de setembre de 2003.

(15) Llegiu âFinancer les retraites autrementâ?. A: Le Monde diplomatique, juliol de 2003.

(16) âHealth Data 2003â?, op. cit.

(17) També llegiu Main basse sur lâassurance maladie, Notes de la Fundació Copernic. París: Syllepse, 2003. Igual que Marie Kayser, del sindicat de Medecina General,

(18) Llegiu Martin Winckler, âLa canicule, révélateur dâune santé maladeâ?. A: Le Monde diplomatique, setembre de 2003.

(19) Extracte dâHenry C. Galant, Histoire politique de la Securité sociale française â 1945-1952, Librairie Armand Colin, 1955.


Mig segle de sapa patronal

Les primeres societats dâajuda mutual van aparèixer a França a la darreria del segle xix. Però sâha hagut dâesperar fins el 1930 per tal que la cobertura de malaltia fos obligatòria. En aquella època, lâAlemanya dâOtto von Bismarck ja havia creat assegurances de malaltia i vellesa obligatòries des de feia més de quaranta anys.

Amb lâAlliberació, les forces polítiques franceses reunides en el si del Consell Nacional de Resistència (CNR) van volen satisfer aquest retard. Adoptat en la clandestinitat el 15 de març del 1944, el seu programa dâacció proposava âun pla complet dirigit a assegurar a tots els ciutadans els mitjans dâexistència, en tots els casos que no siguin capaços de procurar-seâls amb el treball, amb una gestió que pertanyi als interessats i a lâEstat (1)â?. El CNR pretenia anar cap a una seguretat social per a tots, basada en el treball, cogestionada pels treballadors i lâEstat. També es parlava dâun âordre social nouâ?, segons lâexpressió de Pierre Laroque, primer dirigent de la Seguretat Social (2).

El patronat, que estava compromès durant lâocupació, lâacolliria âamb resignacióâ? (3), com escrivia el general De Gaulle a les seves memòries. Però les mútues i les assegurances, que havien adquirit mercat en lâavantguerra, feien pressió, substituïdes pels metges i les associacions familiars. Alguns van arribar a denunciar âun projecte totalitari, absolutament en contradicció amb les idees de llibertatâ?.

Lâelecció del metge continua essent lliure. Però la majoria dels practicants rebutgen les convencions i les tarifes. El 1955, només es van signar 35 convencions departamentals. El 80% del reembossament continuen essent veus pietoses. A més, els sindicats de metges sâoposen âa la creació o al manteniment de qualsevol privilegi material, fiscal o altre, en els centres de diagnòstic o de curaâ?. En efecte, els centres de diagnòstic continuen essent escassos, marginant dâaquesta manera qualsevol medecina preventiva. Els metges no acceptaran convencions col·lectives (assortiment de contrapartides financeres) com el 1971! Treva de curta durada: el 1980 es va crear el sector 2 que autoritzava la superació dâhonoraris.

Amb el transcurs del temps, el patronat va realitzar un autèntic treball de sapa. En la línia de mira, les cotitzacions (massa elevades), les despeses (que mostraven lâassistència i no la seguretat social) i els assegurats (irresponsables). Des del 10 de novembre del 1948, la Cambra de Comerç de París proclamava un diagnòstic definitiu: âLa Seguretat Social sâha convertit per a lâeconomia en una càrrega considerableâ?. Sobre la marxa vitupera, els assalariats âsâhan aprofitat dels tractaments que potser no necessitaven del tot, a la menor malaltia ja han pretextat repòs. Sâha desenvolupat lâabsentismeâ?. Reclamava restriccions. Però fins el 1967, no es va assistir sobretot a un moviment dâextensió de la cobertura social, sense evitar algunes mossegades al contracte social.

A mesura que augmentaren les despeses, els governs van multiplicar les comissions encarregades de preparar les cures dâausteritat: comissió Dobler el 1963 (que inclou el Sr. Michel Rocard), comissió del 5è pla el 1965â1966 lâinformador de la qual era el Sr. Jacques Delors. Aquesta darrera observa que âha estat conduïda a generar una lleugera inflexió en la repartició del finançament entre lâEstat, els subjectes i les empreses. [...] Per raons econòmiques i financeres, però també per la preocupació dâincrementar la responsabilitat dels beneficiarisâ?. Aquesta cançoneta esdevindrà ràpidament una vàlvula patronal. Un any més tard, la comissió Fridel, (amb el Sr. Delors encara) reclama la transferència de les assignacions familiars cap al pressupost de lâEstat, una jubilació al punt que acabaria de completar un mínim de vellesa realment mínim.

Per la seva banda, el Consell Nacional del Patronat Francès (CNPF) publicava âlâinforme Pikettyâ?. Alarmista sobre lâevolució de les despeses, dissenya una llista de âprestacions en les quals la Seguretat Social haurà dâabandonar el reembossament (i que) podrien estar cobertes per la mutualitat i la previsió lliureâ?. Fustiga âels preus anormalment baixos dels medicaments francesosâ?, reclama que esclatin les caixes de seguretat social i âla igualtat dels representants dels treballadors i empresarisâ?. Des de lâAlliberació, les caixes estaven administrades amb dos terços per representants dels assalariats designats després dâescollits.

Les amenaces són prou serioses per mobilitzar els sindicats, però sense aconseguir fer retrocedir el Govern. Ãs cert que la Força Obrera (FO) situa els franctiradors en plena mobilització. El Sr. Maurice Derlin aleshores secretari confederal de la FO explica: âLa FO ha preferit la defensa eficaç de la Seguretat Social a lâabstenció espectacular [...]. Fer la política del pitjor ens ha semblat la pitjor de les polítiquesâ?. Tot agraït, el Sr. Derlin es convertirà en president de la Caixa Nacional de lâAssegurança de Malaltia, amb el suport del CNPF, després de les ordenances del 22 dâagost del 1967 preses pel govern del Sr. Georges Pompidou.

Des de llavors, ja no es comptarà més amb els informes (una dotzena entre el 1967 i el 1981) i els plans dâeconomia (com a mínim vuit durant aquest mateix període) amb una alça de les cotitzacions, essencialment salarials, disminució de les despeses hospitalàries, creació del numerus clausus que restreny el nombre dâestudiants de medecina.

França coneixerà una pausa el 1981, sobretot amb la jubilació als 60 anys. A continuació es comptarà amb uns 25 plans âde darrera oportunitatâ?, sense oblidar la Contribució Social Generalitzada (CSG), inventada pel Sr. Rocard i estesa pel Sr. Alain Juppé.
M. B.


(1) Extracte del Programa dâAcció de la Resistència.

(2) Citat a La Sécurité sociale â Son histoire à travers les textes, Volum III â 1945â1981, sota la direcció dâAlain Barjot, Associació per a lâEstudi de la Història de la Seguretat Social, Ministeri de Treball i dâAssumptes Socials, París, 1997. Si no sâindica el contrari, totes les cites estan extretes dâaquesta obra.

(3) Mémoires de guerre, volum 2, París: Plon/Omnibus, 1999.

Enviar a un amic
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=317&mode=thread&order=0&thold=0&POSTNUKE

This work is in the public domain
Sindicat