Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder : sanitat
Sobre les absurditats del nostre món...
04 des 2005
Algú podria dir que utilitzar el terme "absurditat" per descriure el comportament dels humans és exagerat. En realitat, no és gaire difícil convéncer-se que el comportament humà és ben absurd... I si no, només cal fer el següent exercici mental: imaginem-nos al bell mig d'una estació de metro a una gran ciutat qualsevol en hora punta, plena de gent fins a vessar, amb homes i dones de totes les edats amb el semblant seriós, dirigint-se als seus llocs de treball, a l'escola o a la universitat, a comprar, o el que sigui. On caram va tota la gent, tan concentrada, prescindint de l'existència dels altres, com si no hi fossin?
Si ens situem a qualsevol autopista d'entrada a l'esmentada ciutat el panorama no millora gaire. Centenars de conductors, amb cara d'amargats, fan cua amb els seus vehicles sense ni tan sols preguntar-se què hi fan allà. Mentre, els tubs d'escapament escupen inexorablement tones i més tones de diòxid de carboni, contribuint a l'escalfament global del nostre planeta.

Els cotxes, que des de fa molt de temps s'han convertit en una mena d'extensió mecànica del cos dels seus conductors, amaguen petits i foscos mons a part: conductors absorts en les notícies de la ràdio; conductors solitaris capficats en les seves il·lusions o desgràcies; passatgers amb el semblant perdut buscant amb la mirada algun lloc ben allunyat de l'asfalt i el formigó; parelles discutint; conductors fent gestos obscens perquè el vehicle de davant no avança, etc.

Fixem-nos en un detall curiós: a part del conductor incívic que es creu amb dret d'esbroncar els altres, tant els nostres viatgers imaginaris de metro com els de cotxe tenen una cosa en comú: fan veure que la resta de gent no hi és, no la perceben. També s'obliden d'una cosa crucial: qui va posar el metro i les autopistes allà on són? Per què hi ha les línies de metro i les autopistes que hi ha i no unes altres? I els cotxes? Per què tothom accepta amb tanta normalitat que les coses siguin com són, encara que aquestes coses no siguin gaire raonables?

Cal no oblidar que l'absurditat humana no és patrimoni només de les grans ciutats. També se'n poden trobar exemples als pobles petits, on la meitat de la gent ofega l'altra meitat amb enveges i rucades. Les persones, sovint massa ambicioses, no aguanten moltes vegades l'ambient tancat dels pobles, i al final els adults omplen els bars i el jovent tendeix a marxar cap a la ciutat.

Ja es tracti de poble o de ciutat, els actes d'incivisme són comuns: carrers plens de brutícia i de caca de gos, cotxes mal aparcats, sorolls, fum de tabac a llocs públics... Moltes persones pensen abans en el benefici personal que en el perjudici que poden fer al col·lectiu, i acaben per apuntar-se al món de la picaresca: no paguen el metro, es treuen el carnet d'estudiant quan ja fa anys que treballen, t'intenten vendre coses que no acaben de funcionar o bé ho fan sense llicència... fins i tot n'hi ha que eviten pagar els impostos! Com faríem cua a les autopistes o com embotiríem els vagons del metro sense pagar impostos?

Els casos de corrupció en la classe política omplen freqüentment les pàgines dels diaris. Però malauradament la corrupció és molt habitual en empreses i en negocis particulars. Moltes vegades, les adjudicacions de contractes entre empreses o les compres de materials van acompanyades de comissions altíssimes, la qual cosa fa encarir el producte final. El resultat: uns s'embutxaquen els diners i la resta paguem els productes que comprem molt més cars. Quant costaria un cotxe si restéssim del preu el cost de la corrupció a l'empresa fabricant i a les empreses subministradores? Un altre exemple: els metges reben amb freqüència "regals" per part de les empreses farmacèutiques perquè receptin els seus medicaments. Això és força sospitós: recepten els metges el millor (i el més barat) per als pacients? Quin és l'objectiu dels fabricants de medicaments? Fer sucosos beneficis o la salut de la gent? Per què les farmacèutiques no semblen estar gaire interessades en les malalties que afecten la gent del Tercer Món?

Però amb l'incivisme, la picaresca i la corrupció no s'acaba pas tot. Les persones estem sovint més preocupades de la nostra imatge personal que de conviure amb els altres. Així, per exemple, molta gent no compra les coses per necessitat, sinó per oferir certa imatge. Frases com "jo tinc...", "jo sóc..." o "jo he fet..." són comunes en els nostres dies. Necessitem ser els millors, tenir cases grans i cotxes potents, i fer viatges com més lluny millor. Cedir els seients del metro a la gent gran, mantenir els carrers nets i dir bon dia als veïns no sembla donar prou bona imatge... Això sí: la gent acaba per canviar-se el mòbil cada dos anys, els nens necessiten una consola de darrera generació per poder donar la cara a classe i, en definitiva, l'èxit d'una persona s'acaba mesurant amb el seu salari, els metres quadrats del seu pis i amb la cilindrada del cotxe que condueix. Quants iots es moren de fàstic als ports esportius?

De tan preocupats que estem per la nostra imatge i els nostres interessos, inevitablement acabem entrant en conflicte amb la resta d'humans. Normalment és per ximpleries, perquè dos no es barallen si un no vol. No obstant, la naturalesa humana és egocèntrica i egoista, la qual cosa es troba massa freqüentment en l'origen dels problemes entre les persones. L'orgull, que és el que ens fa estar tan preocupats de la nostra imatge, és el que ens converteix en ferotges enemics quan entrem en conflicte amb els altres. Si ens empasséssim l'orgull més sovint tot aniria molt millor!!! Com que no ho fem, vet aquí el resultat: parelles que trenquen, pares i fills que no s'entenen, germans o amics barallats, discussions entre veïns, etc.

Tot plegat no pinta gaire bé, oi? Doncs encara és molt pitjor, perquè com és ben sabut els problemes del gènere humà són a escala global. Només cal fullejar el diari per adonar-se de la magnitud de la bogeria humana i de l'absurditat de tot plegat: conflictes armats, problemes ecològics, corrupció de la classe política, fam i pobresa, atur, multinacionals abusives amb beneficis multimilionaris, i un llarg etcètera. És cert que cada dia es poden sentir veus denunciant tot allò que no acaba de rutllar, i també és cert que els humans, a poc a poc, anem resolent alguns dels nostres problemes. Però en general tots plegats vivim endormiscats i aliens a la crua realitat (i preocupats per comprar un nou mòbil o per contractar unes vacances a la Conxinxina...).

En realitat, l'origen dels conflictes a escala planetària es troba en què, al capdavall, les persones influents (mandataris, alts executius d'empreses multinacionals,...) no deixen de ser simples éssers humans. De fet, són tan humans (o inhumans) com el conductor incívic de l'autopista o com el ciutadà que embruta el carrer. La diferència és que els actes de les persones influents tenen conseqüències globals. Per exemple, a Catalunya s'han construït en els darrers anys desenes de ports esportius, de gran interès econòmic i turístic. Però els ports alteren els corrents marins, la qual cosa ha fet que les platges del litoral català tinguin menys i menys sorra cada any que passa... A més, s'ha construït de manera desmesurada a gairebé tota la franja litoral, per la qual cosa el paisatge de la costa catalana fa pena i misericòrdia. Quants constructors s'han fet milionaris en els darrers temps? L'activitat humana malmet massa sovint l'entorn...

Els governants prenen freqüentment decisions en funció dels seus interessos, sense tenir en compte els ciutadans. Així, un governant sonat d'un país poderós pot decidir envair un altre país amb pretextos humanitaris però amb l'objectiu real de controlar les fonts de riquesa del país (petroli, diamants,...). O bé pot decidir engegar la creació de grans infrastructures, amb el pretext de modernitzar el seu país, i que hàbilment acaben afavorint empresaris del seu entorn. En tot cas, els polítics són necessàriament persones ambicioses, perquè volen estar al poder i manar. I així la cosa no pot rutllar de cap manera...

Sovint el que decideixen els polítics afavoreix els interessos de les grans companyies. Sorprenentment, això té efectes directes en tot allò que els ciutadans acaben fent i essent. Els polítics volen naturalment ser reelegits, per a la qual cosa cal que l'economia vagi bé, i per tant cal que les multinacionals, que tenen un pes importantíssim en l'economia dels països avançats, facin negoci i venguin els seus productes (cotxes, telèfons mòbils, roba, menjar, viatges magnífics, ordinadors, etc.). Cal doncs que la gent els vulgui comprar. Les companyies, amb el permís dels governants, han acabat imposant-nos un model de vida amb campanyes publicitàries segons les quals cal consumir per assolir la felicitat. Però en definitiva aquest sistema no rutlla, ja que els productes que comprem ens acaben generant insatisfacció perquè no ens solucionen la vida. I el que és pitjor, aquells individus que no poden comprar (és a dir, seguir el model imposat) es senten rebutjats pel sistema, la qual cosa els genera moltíssima insatisfacció i infelicitat.

Tot plegat forma part d'allò que mal anomenem progrés, que en principi hauria de ser font de benestar per a tothom però que al final beneficia un grup de gent més aviat reduït (i si no, pregunta a l'Àfrica, a l'Àsia o a Sudamèrica a qui beneficia el progrés. Als països rics també pots trobar molta gent marginada del progrés: és l'anomenat quart món!).

A part de no ser per a tothom i de no acabar satisfent les persones, aquest "progrés" genera greus problemes mediambientals: residus, contaminació dels mars i de l'aire, efecte hivernacle, destrucció de boscos, espècies animals i vegetals en perill d'extinció,... És ben conegut que les centrals tèrmiques, que generen l'energia elèctrica necessària per utilitzar tots els aparells elèctrics que tenim a casa i a la feina, i també els cotxes, avions, etc., produeixen grans quantitats de diòxid de carboni i altres gasos contaminants que estan fent molt de mal al planeta. Però sovint oblidem que la fabricació d'aparells elèctrics, cotxes, materials de la construcció, maquinàries, mobiliaris,... també tenen una factura mediambiental altíssima. Per exemple, per fabricar un ordinador calen 1500 Kg d'aigua, 240 Kg de combustibles fòssils i més de 22 Kg de productes químics!!!

Fixem-nos ara en un detall: per fabricar un cotxe o un ordinador cal un gran nivell de tecnologia, el qual només està a l'abast de les grans empreses. Si tothom comprés els cotxes o els ordinadors només per necessitat, no fent cas al model imposat de "comprar per assolir la felicitat", amb l'objectiu de preservar el medi ambient i adoptar un model de vida més raonable, probablement a les empreses no els sortiria a compte fabricar res i, per tant, no podrien existir. I llavors, qui generaria el "progrés"? Qui fabricaria els cotxes, els mòbils, i tota la resta? I què passaria amb les persones que treballen en aquestes empreses?

En definitiva, les grans corporacions necessiten engegar grans campanyes publicitàries per fer negoci i per fer moure l'engranatge de l'economia. Així, acaben modelant el tipus de vida de la gent amb un sol objectiu: vendre. Fins i tot moltes vegades aquestes companyies, per poder generar sucosos beneficis, han d'establir una política de treure al mercat nous i millors productes cada cert temps, amb la qual cosa el que tenim a casa queda antiquat i ja cal que comprem el nou producte si és que volem seguir el model de vida que ens proposen. L'impacte que té aquesta dinàmica en el planeta Terra és brutal: es requereixen una barbaritat de recursos energètics i naturals i es generen una gran quantitat de deixalles per mantenir aquest sistema en funcionament. Com a conseqüència de tot això, el nostre planeta està molt i molt malalt. I la gent no és més feliç pel fet de tenir més i més trastos!!!


Cumulunimbus: un món millor és possible. Darrera modificació: 15 de Juliol de 2005.
1
Mira també:
http://www.geocities.com/nimbus_bcn/1.htm

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Sobre les absurditats del nostre món...
06 des 2005
Molt bona reflexió!!!
Re: Sobre les absurditats del nostre món...
14 des 2005
estic d'acord amb tot lo que posa!

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more