Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal : immigració
Algunes notes minimalistes (mínimes) sobre la hiphopera Revolta dels Barris a l’Estat francès.
per espurnes de revolució 26 nov 2005
A qui interessi: aquestes ratlles pretenen exposar algunes pinzellades sobre la Revolta dels Barris a l’Estat francès, a un parell de setmanes de la seva davallada, intentant comentar algunes de les coses que s’han anat publicant...
A) Sobre les causes, s’ha escrit força sobre el tema. Des del mitjans alternatius fins als del sistema, tothom apunta allà mateix (conseqüència de la força d’una revolta, la visibilitzacio de les causes). Un bon resum per mi es l’article publicat aquí de Genaro Carotenuto (http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/215367). Hores d’ara ningú en els seus cabals –excepte el Felix de Azua o el Vicenç Villatoro, que és el mateix que dir ningú- crec que dubti que el binomi immigració(1) més exclusió social, agreujades per la polítiques neoliberals i repressives del govern francès son les idees clau per entendre’n els orígens. Més enllà de l’espurna dels fets del 27 d’octubre.

lou) I no deixa de ser una expressió de la lluita de classes. Però clar, en aquest tombant de mil·leni no és pot continuar utilitzant aquest concepte sense haver entès el que significa, en la seva totalitat d’explicació de les societats a partir de les contradiccions socials i de com s’hi relacionen les diferents expressions culturals -i deixar de fer un caduc reduccionisme economicista- (2).

et) Algú ha parlat dels situacionistes o de la seva absència. Gairebé mig segle després de “la societat de l’espectacle� de Guy Debord., aquest concepte resulta revelador d’aquest Matrix de cartro-pedra que és el capitalisme globalitzat : la hipocresia d’un sistema que amaga darrera del gran aparador del consum mediatitzat i mediatic -coronat en el cas francès per les tres repetides grans i buidades màximes (“Llibertat, Igualtat, Fraternitat�)-, l’exclusió i la precarietat en els països del seu centre, la guerra i la misèria en la seva perifèria.

“Son los signos del segundo asalto proletario contra la sociedad de clase. Cuando los hijos perdidos de este ejército todavia inmovil reaparece sobre ese terreno, que convirtiendose en otro permanece igual, siguen a un nuevo ‘General Ludd’ que los lanza, esta vez, a destruir las ‘maquinas del consumo permitido’ (Guy Debord, 1968,“La sociedad del espectaculo�)

Neoluddisme. En l’ascens del capitalisme maquinista els seguidors del “King Ludd� tenien clar que calia acabar amb aquella revolució industrial que els empresonava en els nous recintes de control, les fabriques, i els convertia en pur apendixs-esclaus d’aquells nous aparells mecànics. En l’era del capitalisme consumista i tecnològic la maquina s’ha convertit en el cotxe, la fabrica en la ciutat i el barri dormitori.

“El urbanismo es la toma de posesion del ambiente natural y humano por el capitalismo (...) consumacion moderna de la tarea ininterrumpida que salvaguarda el poder de clase: el mantenimiento de la atomizacion de los trabajadores a quienes las condiciones urbanas habia reunido peligrosamente (...) La dictadura del automovil, producto-piloto de la primera etapa de la abundancia mercantil ... disloca los antiguos centros e impone una dispersion mas acentuada.“(Debord, idem)

te) Les Revoltes no tenen perquè ser a on es preveuen, de fet poques vegades ho son. Segurament, ningú s’esperava aquest Novembre francès o com a mínim la seva
magnitud. Això també ha d’ajudar a replantejar-nos el debat entre espontaneisme i organització

“Espontaneidad y conciencia: Los autoritarios no tiene confianza en la capacidad de las masas para llegar por si mismas a la conciencia, y les tienen un miedo panico aun cuando pretenden lo contrario. Si hay que creerles, éstas todavia están aun embrutecidas por siglos de opresion; tienen necesidad de ser guiadas y dirigidas: una pequeña elite de jefes debe sustituirlas, enseñarles una estrategia revolucionaria y conducirlas a la victoria. Los libertarios sostienen, por el contrario, que la Revolucion debe ser obra de las mismas masas, de su espontaneidad, de su libre iniciativa, de sus facultades creadoras tan insospechadas como formidables y ponen en guardia contra los jefes, que en nombre de una mayor conciencia pretenden imponerse a las masas para expoliarles luego los frutos de su victoria.
En cuanto a Marx y Engels, éstos ponen el acento unas veces en la espontaneidad, otras en la conciencia. Sin embargo, la sintesis permanece defectuosa, incierta, contradictoria. Por otra parte, conviene precisar que los mismos libertarios no escapan siempre al mismo reproche. Yuxtaponiendose a la exaltacion optimista de la ‘capacidad politica de las clases obreras’, encontramos en Proudhon pasajes pesimistas, en los que arroja dudas sobre dicha capacidad y se reune con los autoritarios que sugieren que las masas deben ser dirigidas desde arriba. Bakunin, del mismo modo, no logra nunca despojarse completamente del conspiracionismo ‘cuarenta y ochesco� de su juventud, e inmediatamente después de haberse jugado por el irresistible instinto primario de las masas, lo vemos preconizar por dirigentes conscientes y organizados en sociedades secretas, el ‘nucleamiento’ invisible de las mismas. De ahí este singular peloteo: los que el acusa a veces no sin fundamento de autoritarismo, lo encuentra en flagrante delito de maquiavelismo autoritario. (...) Sera necesario esperar a Rosa Luxemburgo para que sea propuesta una sintesis aproximadamente valida entre espontaneidad y conciencia [Trotsky] se reune finalmente con las concepciones blanquistas de Lenin [lo cual] le impedira dar salida a la parte de luxemburguismo que estaba en su pensamiento ... (Daniel Guerin, Para un marximos libertario: Marxismo y Socialismo Libertario)

je) Violència. La primavera de 1934, el degà de la premsa burgesa catalana, La Vanguardia, publicava la seva alarma per l’extensió dels atracaments i la delinqüència. En una situació prerrevolucionària com aquella les persones benpensants no deixaven de dedicar terroritzats tota mena d’epitets a qui dos anys després es convertiren en la base social que va aturar el feixisme. La xusma, la púrria, els descamisats, els sans-cullottes... ha estat pintada de les maneres mes espantoses (amb l’ús recorrent al mite de la “perversió sexual�, la vella poligàmia torna ara segons el sectors més o menys ultres) en totes les èpoques, des de la Revolució Francesa, passant per la Revolució d’Octubre fins el 1936 o el 1968, pels sectors reaccionaris.

Per altra banda, a la Revolució d’Octubre John Reed explica com alguns bolxevics estaven empaurats per la possible destrucció del capital artístic moscovita; o al 36 català, tant els poumistes com els anarquistes varen maldar per frenar els excessos que les patrulles de control varen portar a la practica. Fins i tot, es teoritzava com el terrorisme revolucionari ve inevitablement aparellat amb l’extrema agudització violenta de la lluita de classes.

Això no pretén resoldre el tema de la violència a França contra bens propis o usats per la mateixa classe treballadora dels barris revoltats, però si que no es pot perdre aquesta perspectiva si hom pretén situar-se en un punt de vista revolucionari (per exemplificar què vol dir això i tornant al mateix John Reed: el seu gairebé afusellament per part dels bolxevics no el van fer tornar precisament un contrarrevolucionari)

t’a) Repàs a diferents posicions i marcs organitzatius

El maig del 68 el PCF va actuar com element “moderador�, finalment contrarrevolucionari. Ara, (http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/215180) en els seus comunicats s’ha tornat a deixar entreveure el que caracteritzà l’estalinisme des de finals dels anys 20: la por a la revolta: “Restablir l’ordre� ha estat en les seves prioritats (“pas d’essaier de recuperer rien�, això ho deixen per trosquistes, radicals i anarquistes, ens deia un company comunista francès en aquestes planes). Uns “marxistes� defensant l’ordre i el poders polítics francesos (l’Estat es independent de les classes socials... ja no es un aparell de dominació de classe per aquests “marxistes�)

Els sectors alternatius i radicals i l’esquerra post-Maig 68.

Hom ha pogut trobar diferents posicions, des de la crida a la revolta de la CNT-AIT fins les crides al rebuig a Sarkotzy ‘pacíficament’ tal com es demanava des dels llibertaris que animen www.rebellyon.org Posició similar que han anat adoptant els trosquistes, principalment, la LCR, l’organització més important de l’extrema esquerra francesa sorgida del maig del 68, present a les lluites mes importants que hi ha hagut a França des d’aleshores “Com lluitar més i en millors condicions?� Una de les màximes que se’ls atribuïa sembla haver quedat enaigualida en la reducció del que significava una revolta gairebé insurreccional (3) en una campanya antiSarkotzy: es pot demanar a milers de joves que es rebel·len contra el sistema que redueixin la seva ràbia a l’exigència de la dimissió d’un membre del Govern?. Cal, fins i tot, arribar a firmar un comunicat juntament al PCF (http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/214236) on es demanava ‘frenar les violencies’?. Deia Maurin que ajuntar-se amb segons qui, en lloc de sumar el que fa es restar (i es curiós veure que no s’hagi après res de les pròpies critiques que feia el trosquisme al Poum, que, malgrat tot, des d’un primer moment es va dedicar a organitzar l’empenta revolucionaria popular)...

En conjunt, potser erròniament, però tristament, em sembla que l’esquerra alternativa post-Maig del 68 no ha estat poc mes que una espectadora més d’uns fets que els han superat, la qual cosa ens ha de fer reflexionar a totes i tots plegats, assumint-ho com a cosa pròpia.

Per altra banda, es va publicar ben aviat en aquestes planes –“Paris bajo las bombas� http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/214752- una interpretació que podria qualificar-se d’anarco-autonoma -com a minim en l'esperit- (fins i tot comencen a pul·lular firmes d’�autonom�) Per be que a mi em sembla que és qui s’acosta més be a algunes aspectes, sembla que hom s’hagi entestat en crear una nova ‘avantguarda’, interpretadora d’un espontaneisme de base classista -que tampoc sembla entendre’s massa- i el qual tampoc els autònoms son els qui l’han generat (de “Recuperadors�, la seva paraula estrella, acusen a tothom que no sigui ells, oblidant-se que l’Autonomia també se la "recupera", ja té cap uns quaranta anys de rodatge i forma part de la mateixa esquerra post-maig 68, antisistema, antiautoritaria i antiestalinista, que ells o elles pretenen criticar)

Cal esmentar en aquest repàs separadament a Indymedia: la xarxa creada entorn el moviment antiglobalitzacio ha distat molt de ser un observatori privilegiat del que passava. No gaire mes que l’altaveu que els diferents grups ideologitzats, alternatius, etc deien –dèiem- sobre la Revolta. (a Imc-Barcelona més de 10 dies després es destacava en el post central, però no la mateixa revolta sinó l’estat de queda decretat per Villepin: es pot fer extensiva la mateixa critica que faig a d’altres sectors de l’extreme gauche, teòricament més “anclats� en concepcions del passat que aquestes noves formes d’organització). Es pot dir que ja es molt, però crec que es bo i ens serà més útil que ens demanem a totes i tots plegats alguna cosa més que això, d’aquesta eina.

pri) De la revolta al putch, de la revolta a la rebel·lia o de la revolta a la Revolució.

En l’escrit de “Paris bajo las bombas� es parlava dels luddites. Les noves relectures que a partir de Thompson han permès de recuperar-los, no deixen de fer-nos intuir una critica –la qual no se si l’ha fet ningú- a cert avantguardisme que Marx i Engels varen inaugurar amb la relació de ‘socialisme ‘cientific’-fabrica-progres-moviment obrer’ i que en certa manera trencava la continuïtat amb les lluites populars preexistents

Si el 89 va caure el mur això no significa que de totes les lluites anteriors a aquella data no es pugui aprofitar res, des de les col·lectivitzacions catalanes i aragoneses de 1936 fins al maig francès, passant per la revolució sandinista o d’altres processos en els països colonitzats ...

De fet sempre es fa una relectura del que ja s’ha fet i s’ha dit perquè la lluita dels oprimits i oprimides es tant llarga com la mateixa historia (com a mínim l’escrita).

A la Revolta dels barris s’hi combinen fenòmens nous amb altres que no ho son. Tot plegat en un escenari, el capitalisme, que continuar transformant-se per no canviar res essencialment. En aquest marc, si hom no vol començar de zero cada vegada, recuperar l’experiència revolucionaria del passat es no menysprear cap eina que ens permitir avançar cap a la transformació social.

I aquesta experiència es la que ens permet veure que, malgrat tot, la derrota breu o llarga, exitosa o fracassada, del capitalisme ha estat aquella combinació d’impuls contestatari de la majoria de gent i la seva organització.

Cal organitzar la ràbia. I això no significa solament fer-ho des de les formes clàssiques, però també. Les xarxes de contrainformacio, els ateneus i CSO etc son formes d’organització. Minimitzar-les i esperar-ho tot de l’espontaneisme és –com deia- voler començar des de zero cada nova vegada que el sistema presenta símptomes d’esquerdament. A més quan la revolta ha tingut les seves pròpies formes d’organització amb les que cal crear relació.

“Unamonos contra ellos, porque solo son muerte� (la polla records)

...maré la tête



Països Catalans, novembre de 2005


-------------------------------
(1) Sobre això algunes explicacions tendeixen a minimitzar-ho. Fins a quin punt es interessat per els qui temen que tot plegat no s’exporti a aquesta banda dels Pirineus? No es pot oblidar tampoc que les polítiques uniformistes, agressives contra la identitat cultural de milers de persones han estat una característica d’aquest govern. I això també es una manifestació de l’exclusió, superestructural si es vol, però que marca la vida d’aquests milers de persones a les que es nega la seva cultura, els seus orígens, la seva memòria. I en aquest sentit el jacobinisme, que impregna tota la vida social francesa, de tots els signes polítics, hi te la ma trencada. –es curiós veure com la radiació de Paris funciona a França tant be des de fa 200 anys-. Força lluny de la percepció que es te a aquesta banda dels Pirineus de la diversitat (com a mínim gairebé ningú nega la seva existència); i amb una immigració molt menys nombrosa i menys tradicional que a França.
(Per altra banda resulta superflu constata que no es pot començar a parlar mai seriosament d’immigració sense partir de la base que hores d’ara és un fet estructural del sistema, conseqüència de l’ofegament, la superexplotacio i el desballastament de les societats dels països empobrits)
(2) ...o, pitjor, aquella caricatura tant generalitzada d’imaginar-se el proletariat amb gorra de 1840 a 1936 cantant la Internacional o A las Barricadas a 3 veus i proclamant la Comuna, i el burgès amb barret de copa, puro i panxagut del darrer àpat ... confondre els imaginatius dibuixos d'un George Grosz amb la realitat...
(3) Un cop en gairebé davallada definitiva les corrents que preconitzaven la lluita armada a llarg termini contra el sistema, la insurrecció, mitjà que el marxisme revolucionari més clàssic i altres corrents tenien com a predilecte sembla haver també quedat al calaix?

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Algunes notes minimalistes (mínimes) sobre la hiphopera Revolta dels Barris a l’Estat francès.
per marx i engels 27 nov 2005
Ha davallat perque no té objectiu polític i és espontaneisme pur i dur.

Així mai s'ha fet cap Revolució.
terror en el supermercado, horror ultramarino
per paradigma de la movida 27 nov 2005
amos a ver

visto lo que se esta viendo en la lokomotora capital, provincias mejor ni mentarlas, de la UE y en el extrarradio gabacho...

reapareceran los bosnio musulmanes del protectorado de pater Solana de la OTAN para agredecernos los servicios prestados?

vendran bombas inteligentes serbias a bombardearnos la, siempre buenafuente, television?


estan ustedes preparados?
Re: Algunes notes minimalistes (mínimes) sobre la hiphopera Revolta dels Barris a l’Estat francès.
per per marx i engels 27 nov 2005
"... del que es tracta no és interpretar-lo, sino de transformar-lo..."
Sindicato Sindicat