Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: criminalització i repressió
L'ONU considera "freqüents i creïbles" les denúncies per maltractaments a detinguts a Espanya
11 nov 2005
L'ONU considera "freqüents i creïbles" les denúncies per maltractaments a detinguts a Espanya
Fa uns quants dies, es va celebrar a Barcelona una Trobada sobre la tortura impulsada per l'organització Exil i altres grups cívics. El dret internacional prohibeix absolutament la tortura sobre persones privades de llibertat. Per aquesta raó, les disposicions legals tendeixen a reduir al mínim els períodes de detenció governativa, a incrementar les garanties durant la detenció i, en tot cas, a assegurar el control judicial. Van ser, al seu dia, conquistes democràtiques que avui l'Administració nord-americana, davant la passivitat de la comunitat internacional, ha destruït practicant i justificant la tortura a Guantánamo i a l'Iraq. Però a Europa també corren perill, veient les iniciatives anunciades pels governs del Regne Unit i de França, que pretenen sacrificar garanties bàsiques dels ciutadans.

En aquella trobada, es van sentir relats escruixidors de la brutalitat de les dictadures de Xile i l'Argentina. Però es va fer una pregunta: la tortura, el delicte de l'article 174 del Codi Penal, ¿és present a Espanya? Perquè seria greument preocupant, fins i tot si fos una pràctica aïllada o ocasional. El problema és d'una gran rellevància.

Fa uns quants mesos, Amnistia Internacional va publicar un informe sobre aquesta realitat titulat Acabar amb la doble injustícia. Havia analitzat 95 sentències, dictades entre els anys 1980 i 2004, en les quals s'acreditaven com a fets provats els se- güents: obligar una persona a quedar-se despullada davant d'altres; a recollir amb les seves mans els seus propis excrements; introduir-li el cap al vàter i estirar la cadena; menjar pipes i posar-li les closques a la boca; arrencar-li la barba i, barrejada amb tabac, donar-l'hi per menjar; obligar-la a realitzar exercicis físics durant llarg temps; apuntar-li al cap amb una arma; posar-li una pistola a la boca; amenaçar-la amb una castració o de violar o torturar un familiar pròxim...

I, a més a més, descrivia gravíssimes insuficiències en la persecució d'aquests delictes com, entre altres, aquestes:

Un. El procés es prolonga excessivament (12 anys i 8 mesos de mitjana en aquell període) fins a impedir una condemna, cosa que dificulta la reparació de la víctima i li afegeix patiments injustificats. Per això, el Comitè contra la Tortura de l'ONU, el 2002 va expressar la seva preocupació per la "prolongada dilació de les investigacions judicials per denúncies de tortura" i va recordar a Espanya "la seva obligació de realitzar investigacions ràpides i imparcials".

Dos: en molts casos, allargar el procés dificulta la reparació del mal causat a les víctimes tant d'ordre econòmic com la rehabilitació pública que es mereixen.

Tres: concessió injustificada d'indults als condemnats, al·legant-se en algun moment falta de gravetat de la pena o dilació del procés. A vegades, el Govern el va atorgar contra el criteri del tribunal.

I quatre: dificultats per identificar els autors. El cas més patent va ser el d'una brasilera a la brigada d'estrangeria de Bilbao el 1995, on va ser apallissada i violada. Els tres acusats van ser absolts per falta de proves per l'Audiència de Biscaia. El Tribunal Suprem, tot i reconeixent els fets, va afirmar que era incompatible amb un Estat democràtic de dret que un "gravíssim delicte de violació" quedés sense càstig. Es va obrir un altre procés i els imputats van tornar a ser absolts. El fet va quedar impune.

El relator especial contra la tortura de l'ONU, el febrer del 2004, va estimar que les denúncies per tortura a Espanya eren "freqüents i creïbles". I va requerir l'Estat espanyol a suprimir les mesures legals que poden afavorir la comissió d'aquest delicte, com per exemple el règim d'incomunicació per a determinats detinguts i presos, que els sotmet a una privació de drets que n'incrementa l'aïllament de l'exterior i la seva vulnerabilitat. El Tribunal Constitucional ja havia plantejat dubtes sobre la incomunicació quan va dir: "És alguna cosa més que un grau d'intensitat de la pèrdua de llibertat, tenint en compte les transcendentals conseqüències que es deriven de la situació d'incomunicació per als drets dels ciutadans i molt en particular en els casos que aquesta incomunicació té lloc en fase de detenció governativa".

Davant la tortura són rebutjables les manipulacions inspirades en motius espuris. Però tampoc és admissible el silenci, perquè perjudicaria i contaminaria el sistema democràtic.

Per això, per constatar-ne la possible presència al nostre país s'ha de recórrer a una font solvent, les estadístiques de la Fiscalia General de l'Estat. Pel delicte de tortura, es van incoar els procediments penals o diligències prèvies següents: el 1999, 43; el 2000, 35; el 2001, 53; el 2002, 84; el 2003, 142 (30 a Madrid), i el 2004, 78 (18 a Cadis). En total, 435. És una xifra preocupant.

¿Quants han estat arxivats? ¿Quin ha estat el curs de tots ells? ¿Quants han acabat en acusació i judici oral? ¿Quantes sentències condemnatòries han recaigut? ¿Quin va ser el fonament de les absolutòries? Les respostes a aquestes i altres preguntes permetrien formular un diagnòstic precís sobre la pràctica de la tortura.

Mentrestant, els ciutadans, a través d'organitzacions de defensa dels drets humans, han d'augmentar el control sobre tota classe de llocs de detenció o internament per conèixer, amb visites a aquests centres, l'estat de salut de les persones que hi ha recloses, el tracte que han rebut, i han de poder entrevistar-se amb aquestes persones. El Govern ha fet un pas en aquesta direcció al subscriure el protocol de la Convenció contra la Tortura que crea aquests mitjans cívics de prevenció. Ara s'ha de ratificar per fer possible, sense interferències governamentals, que la societat civil cooperi en la definitiva desaparició de la tortura, com un dels millors signes de l'enfortiment de la nostra democràcia.

This work is in the public domain
Sindicat