|
|
|
Notícies :: educació i societat : guerra |
|
Els violents estaven sentats i no cridaven
|
|
|
per Conta COntes |
01 nov 2005
|
|
Els violents estaven sentats i no cridaven |
El passat divendres 28 vaig acudir a l'edifici de la Universitat situat al carrer de la nau convocat, com tants altres, per diferents col.lectius per protestar contra la política genocida i racista de l'Estat d'israel. El motiu era la conferència organitzada per Acció Cultural sobre el conflicte arab-israelià. El ponent, Shlomo Ben Ami, un home d'uns 60 anys que comta al seu currículum amb càrrecs com el de ministre de seguretat pública, ministre d'affers exteriors i finalment embaixador d'Israel a l'Estat espanyol.
Quan vaig arribar al lloc dels fets, al claustre hi havia unes 50 persones amb una pancarta i una gran bandera palestina. El temps va passar, es feren les huit i allà no apareixia cap ponent, mentres arribava més gent i un parell de joves penjaven dins de l'aula magna, on es debia realitzar la conferència, dues banderes: una senyera estelada i una palestina.
Al final arriba el ponent i l'ambient comença a calfar-se. El grup de concentrats arribaria a un centenar de persones,entre joves de diferent estètica, molts amb mocadors palestins,després homes i dones d'una "certa edat" i finalment també un grup palestins. Durant l'entrada del conferenciant es criden proclames contra l'Estat d'israel i s'acusa d'assassí al personatge i de complices als organitzadors. Després d'uns minuts, la porta que ja havia sigut tancada és oberta per un grup de manifestants que criden al conferenciant i colpejen la porta per obrirla del tot. Des de la meua posició no podria dir si la conferència havia començat, el que sí que podia veure eren els guardies de seguretat intentant expulsar de l'aula al grup que es trobava allà.
Al cap del temps, aparegueren un grupet de policies nacionals dins del claustre, es posaren els cascos, els guants (símbol evident de càrrega) i alçaren unes escopetes d'aquestes de pilotes de goma. Inmediatament es convertiren en l'atenció principal dels concentrats provocant gran tensió en l'ambient, però poc després foren obligats, no sé per quí, a abandonar l'edifici.
No recorde quant de temps va passar, ja se sap que en aquestes circunstàncies les coses es recorden malament. El cas és que al poc de temps, al meu parer insistisc, arribà fora la notícia de que la conferència havia quedat anul.lada. Segons la meua opinió d'una manera massa precipitada. Al menys en principi no crec que aquesta fora la intenció dels allà concentrats.
En un altre moment va eixir una xica amb una ferida a la cara provocada pe'ls segurates i no sabria dir si abans o després, tant no importa, una dona (qui sap si era una de les organitzadores) isqué enfadadísima a dir que ella havia anat a Israel i que allà els palestins no estaven tan mal. Al que una palestina li va respondre si havia anat als camps de refugiats i que si ho fera canviaria d'idea i que pot ser també li canviaria la vida. No vaig sentir la resposta de la senyora sionista, però no crec que fora molt convincent, ja que al poc de temps tornà dins de l'aula mirant a terra.
Tot el demés són (més) anecdotes. En definitiva el ponent va acabar "fugint" per la porta de darrere i la resta de persones que es trobàven dins anaren eixint poc a poc, molts d'ells indignats, mentre es barrejaven amb els concentrats. Curiosament moltes persones es coneixien i vaig poder presenciar varies discussions.
Al dia següent els diaris parlaven dels fets com si suposaren el final de la llibertat d'expressió, i dels manifestants com si foren autèntics terroristes. Es parlava d'agressions, de violència, d'un conferenciant pacifista i exemplar. Es parlava de la universitat com a bastió de la llibertat, d'un fet insòlit, etc.
La notícia va correr per tot el País i moltíssima gent comentava "l'abominable atemptat" com si l'haguera viscut en persona. Tots condemnaven els "violents" i demanaven perdó a deu per haver nascut en aquest país on no s'havia deixat parlar a aquest gran home.
Puc estar d'acord amb moltes persones en que el fet d'impedir parlar a una persona no és una acitud del tot adequada. Puc acceptar per tant que els resultats de la convocatòria no foren del tot positius, en el sentit de que tothom hauria de tindre dret a parlar, inclús quan el que es diu és el que ja se'ns diu tots els dies des dels grans mitjans de comunicació i que són, basicament, propaganda d'Estat, en aquest cas de l'Estat d'israel. El debat sobre la llibertat d'expressió és senzill, però complicat al mateix temps. En el sentit de que no podem acceptar, al menys jo em negue, un discurs d'aquest tipus fet per gent que en diverses ocasions a aplicat la censura i la manipulació, ja siga directa o sibilina. Òbviament m'estic referint a la Universitat de València i als diaris i periodistes de torn.
El que no puc acceptar és que es negue la legitimitat de la protesta. Que s'acuse als concentrats de violents i terroristes quan estaven allà de manera pacífica (recorde que l'únic ferit era una jove que s'havia limitat a cridar) i que al mateix temps es tracte al ponent com a un home de pau que ha fet un gran paper per al seu País i el món. Això no.
Potser Shlomo Ben Ami no és Sharon, de fet no ho és, potser éll no haja ordenat la creació del nou "mur de la vergonya" (encara que les seues teories no foren molt llunyanes!). Però no és el que ara ens diuen que és. El senyor Ben Ami és responsable, com a Ministre de Seguretat (1999-2001) al govern Barak, de centenars de morts de palestins, va proposar un procés de pau, que tot i no ser tan raccionari com les propostes del Govern Sharon, condemnava a l'exili en camps de refugiats a 3.000.000 de palestins (pregue als cínics que quan lligen les xifres pensen en que són PERSONES de veritat).
Per tant ens trobem, ens trobàvem, davant d'una persona que ha participat a la massacre del poble palestí, una persona que ha ordinat i justificat assassinats, una persona que diu tranquilament que s'ha de tornar a les fronteres del 67 però que les persones que abans vivien a Israel ara no poden tornar, éll en canvi sí que hi pot viure, perquè fa dos-mil anys l'expulsaren (¿?), per que éll té el 'pedigrí' suficient i els altres no.
Per tant ens trobem, ens trobàvem, davant d'un racista, d'un assassí. El senyor Ben Ami és això, independentment de que siga jueu, musulmà o secretari del club de rol de la facultat.
No és pitjor el que més crida, no és violent el que colpeja una porta, igual que no és violent qui llança un ou de pintura contra un mur per protestar perquè altres ordenen masacres en països estrangers.
El divendres 28 el violent estava sentat i no parlava, inclús potser tenia cara de bona persona, de víctima d'un fet intolerable, éll, Shlomo Ben Ami, que sols era responsable de centenars de morts i milions d'exilis, éll, que sols justificava l'existència d'un estat colonial i racista, éll, que comparat amb els seu succesors era un angelet. No es podia tolerar que una persona tan bona fóra "amenaçada" per aquest grup de persones amb forts crits "violents" i damunt soportar colps a la porta d'aquella aula. Sense dubte és un fet inadmisible. Les persones que feren allò no són persones, en canvi éll sí, per això pot viure a Israel, no com els altres.
*
Conta Contes |
This work is in the public domain |
|
Re: Els violents estaven sentats i no cridaven
|
|
per Enhorabona ! |
02 nov 2005
|
Jo haguera estat amb vosaltres a les portes de l'Universitat de València , amb un mocador Palestí, per tal d'impedir que un representant d'un Estat ocupant i genocida ( que fou Ministre de Seguretat i responsable directe de la mort de 13 palestins) parlara , invitat per una entitat ,ACPV, que diu defensar "la cultura, llengua i llibertat del Pais Valenciá".
Felicitats per la vostra dignitat ! |
