Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Palestina, Ocupacio i Resistència (resum)
per Intifada 29 oct 2005
Breu resum del llibre de Salah Jamal sobre Palestina, de lectura interessant i rapida, recomanable per a tothom.
JAMAL, SALAH, Palestina, ocupació i resistència. Manual pràctic sobre la qüestió palestina i el conflicte arabo-israelià, Edicions el Jonc, Lleida, 2001 (4a. edició 2002) 121 p..
--------------------------------

Una breu descripció geogràfica, econòmica i demogràfica (dels 6 milions d’actuals palestins, la meitat són refugiats a d’altres països) ens introdueix a un repàs històric dels principals poblaments i invasions del territori: des de gassulians fins a musulmans otomans, els israelians no són més que un de tants “pobles� o “ètnies� que hi han romàs. “(...)per què (...) els jueus consideren Palestina exclusivament seva?� (p.10). Expulsats pels romans el 135, a partir de la reconquesta musulmana de Saladí es produeixen petits retorns, en un clima de convivència harmoniosa, comparable a la de l’Andalusia musulmana.
El XIX, l’ascens del nacionalisme a Europa provoca desplaçaments i persecucions a ètnies tals com gitanos i jueus (aquest darrers amb un important poder econòmic) i originaran el Primer congrés mundial sionista, on s’aprova la proposta de Theodor Herzl de creació d’un territori sota dominació estrictament jueva -criticat per la majoria de jueus- a Palestina (n’hi havia d’altres: Argentina, EUA, Uganda...) Proposta coincident amb els interessos colonialistes britànics al Pròxim Orient. A Palestina, des de mitjans segle, fruit de la pressió del fisc otomà els pagesos perden les seves terres en benefici de grans terratinents i famílies tradicionals, majoritàriament foranies Això afavorirà les primeres compres sionistes i la creació de les primeres colònies amb el suport del multimilionari Rothschild. Entre 1905-1907 una anomenada “segona onada�, crea els kibutz, col·lectivitats agrícoles estrictament jueves, protegides per paramiltars; a més, es recomana l’ocupació de ma d’obra exclusivament jueva. Els palestins passen d’un primer recel per la presència dels paramilitars estrangers a les escaramusses i protestes, quan a les noves terres que van adquirint els jueus s’expulsa els antics jornalers i parcers palestins –antics propietaris-.
Durant la Primera guerra mundial, França i Gran Bretanya prometen al líder àrab Hussein el califat sobre tota la mitja lluna fèrtil (menys Egipte). Al mateix temps es pretén donar suport a la colonització jueva de Palestina, de cares entre d’altres a que l’influent lobby jueu nord-americà pressioni als EUA perquè entrin en la guerra de part dels aliats. Així, el 1917 els anglesos ocupen Palestina, la qual per la declaració de Sir Balfour brinden a la colonització jueva (un 10% dels habitants del moment), atorgant-los tota mena de privilegis. La Societat de Nacions (1922) confirma, malgrat les protestes àrabs per la “judaització� de Palestina, un mandat britànic que afavoreixi la immigració jueva, la construcció de la seva “llar nacional� i les autonomies dels autòctons. El 1920 un aixecament popular palestí és durament reprimit pels anglesos. Els informes negatius dels primers governadors anglesos sobre el pla endegat seran substituïts per l’arribada del sionista anglès H. Samuel com a governador, el qual crea un consell consultiu que serà contestat pel Congres Nacional Palestí que reivindica un govern nacional. El projecte de Churchill, de creació d’un emirat a Transjordània que serveixi com a refugi pels palestins desplaçats, originarà revoltes que seran frenades pels grups dominants palestins. El 1929 l’ocupació armada sionista de la zona del Mur de les Lamentacions a Jerusalem genera aldarulls a tot el país. La repressió anglo-jueva provoca 300 morts i milers de ferits i detinguts.
L’esmentada política laboral racista dels jueus provoca el 1936 una Intifada (aixecament popular): una vaga general indefinida que durarà cap a 8 mesos que serà contestada per la repressió anglo-jueva generalitzada. Ara els anglesos proposaran la partició de Palestina entre àrabs i jueus Mentrestant, els desplaçaments de població a Centreuropa (ascens del nazisme) provoquen un augment de la immigració jueva (150.000 nous immigrants): el 1937 són ja un 30%, de condició econòmica benestant enfront d’una població autòctona empobrida. El 1939 el “llibre blanc� de Shaw conclueix que la impossibilitat de Palestina d’absorbir nous immigrants provocarà forçosament el desplaçament dels autòctons. Els compromisos dels britànics variaran a l’entorn de la 2ª guerra mundial: es proposa ara un govern independent arabo-jueu i el fre a la immigració. Els jueus reaccionaran decantant-se pels EUA i amb el terrorisme antianglès. A la fi de la guerra, amb la descoberta publica dels crims del nazisme, els EUA pressionen per l’acceptació de 100.000 nous colons foragitats de Centreuropa i rebutjats pels altres països europeus. La nova Lliga àrab protestarà. El 1947 els britànics porten el problema a la ONU que resol la partició de Palestina (1/3 part de la població tindria el 56% del territori). Desprès de la retirada anglesa i la matança jueva de 250 persones (dones, avis i nens) la població palestina, presa del pànic, comença a refugiar-se fora del país. La proclamació de l’Estat d’Israel (1948), reconegut immediatament per Truman, inicia la 1ª guerra arabo-israeliana, guanyada per la superioritat numèrica i, posteriorment, militar dels jueus (finançats pels EUA) que eixamplaran les seves fronteres (amb l’excepció de Cisjordània i Gaza), iniciant-se la diàspora palestina (1 milió de refugiats).
A partir de la derrota àrab, el panarabista Nasser encapçalarà un cop d’estat dels oficials joves (1952) a Egipte. Desprès de la nacionalització del Canal de Suez, els israelians envairan el Sinaí, seguits després per anglesos i francesos L’amenaça soviètica d’intervenció provocarà la seva retirada. La popularitat de Nasser augmentarà, multiplicant-se al món àrab els cops d’estats segons el model egipci i dividint-lo entre països pobres prosoviètics i països rics prooccidentals. Sota el seu aixopluc es crearà el 1964 l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) i al seu interior organitzacions com Al Fatah. El conflicte arabo-israelià s’incrementarà ara, arran del conflicte sobre el riu Jordà, i portarà a la Guerra dels 6 dies (1967) on Israel obtindrà una ràpida victòria. Les noves colònies es succeiran ràpidament als nous territoris ocupats de Cisjordània i Gaza, mentre es generen mig milió de nous refugiats palestins. La pèrdua de prestigi de Nasser s’acompanyarà de l’ascens de l’Aràbia Saudita en el liderat àrab i el de les noves organitzacions guerrilleres de masses: els fedayins palestins assentats a Jordània es convertiran en un contrapoder que el Setembre Negre de 1970 el rei Hussein esbandirà cap el Líban. El successor de Nasser, Sadat, orientarà de forma diferent la política egípcia: malgrat la guerra de 1973 amb Israel, s’acostarà als països àrabs petrolers i, posteriorment, als EUA, acabant per reconèixer diplomàticament Israel a canvi de recuperar el Sinaí. Els palestins, sols, es veuran inmersos en la guerra civil libanesa. Ariel Sharon, cap de l’exercit israelià, aprofitarà la desviació de l’atenció de l’opinió publica internacional cap a la guerra irano-iraquí per envair el Líban i arribar fins a Beirut, exigint la sortida dels fedayin del Líban (que es dirigiran cap a Tunísia i el Iemen). El 1982, als campaments de refugiats de Sabra i Shatila s’exterminarà unes 4.000 persones, població civil palestina, sota la direcció de Sharon. Desprès, el conflicte entrarà en una fase d’inactivitat i diplomàcia, al mateix temps que la reislamització s’estén en el món àrab.
Els 2 milions de palestins que restaran als territoris ocupats el 1967 viuran un greu deteriorament de les seves condicions de vida com ma d’obra barata d’una economia jueva que subjuga a la palestina, la qual cosa desencadenarà una nova Intifada: des del 1987 i durant cinc anys el món veurà com els palestins lluiten a pedrades davant un exercit modern. La invasió iraquiana de Kuwait (1990) originarà l’exigència als països occidentals per part dels països àrabs aliats d’encarar també la retirada israeliana de Cisjordània i Gaza, un cop resolt aquell conflicte a la Guerra del Golf. En els Acords d’Oslo de 1993 es resoldrà fer efectiva la retirada israeliana de Gaza i la negociació d’un acord definitiu. Però el procés de pau s’anirà enterbolint poc a poc (assassinat de Rabin, assassinats de dirigents de Hamas, deteriorament econòmic palestí, augment de nous colons jueus -de 50.000 a 200.000- ...). Amb l’ascens a l’estat israelià del dretà Netanyahu es recolonitza els territoris ocupats. La provocació del ara cap del ultradretà Likud, Ariel Sharon, a l’esplanada de les mesquites (2000) farà ressorgir la protesta palestina: la repressió deixa 400 morts. Mentrestant Sharon guanya les eleccions israelianes on promet l’aplastament dels palestins: la revolta de la població civil palestina serà atacada fins i tot amb avions F-16, helicòpters ... Desprès de l’atemptat a les Torres Bessones, Sharon procedeix a la reocupació de Cisjordània amb un desplegament militar esfereïdor.

(El llibre de Salah Jamal ha tingut diverses edicions. La que s'ha usat aqui (la quarta) arriba fins poc desprès de l’atemptat de l’11/11/2001)
Mira també:
http://www.edualter.org/material/palestina/jamal.html

Comentaris

Activisme contra el Sionisme
per Palestina lliure 30 oct 2005
palestinita.gif
Front à l'incoherència dels que diuen defensar la llengua, la cultura i la llibertat del Pais Valenciá i al mateix temps recolçen polítiques racistes, invasores, imperialistes i d'Ocupació à Palestina...defensarem sempre l'Alliberament de tots els Pobles (no tan sols del nostre ).
Palestina lliure!
PAÃ?SSOS CATALANS LLIURES!
+info
per shalom 30 oct 2005
Ben-Ami, un falcó amagat

El traumatismo persistente de los árabes israelíes
por Joseph Algazy

Cuando el 4 de agosto pasado el desertor Eden Nathan Zada asesinó a cuatro árabes israelíes en Shfaram, el primer ministro israelí Ariel Sharon condenó “el acto vil de un terrorista judío sediento de sangre�. Pero el Ministerio de Defensa señaló que a los ojos de la ley, Zada no era terrorista porque no pertenecía a una organización “hostil a Israel�. Hasta en la muerte los palestinos de Israel son ciudadanos de segunda.

A lo largo del mes de agosto, los medios de comunicación del mundo entero mostraron la mesura del ejército y la policía israelíes durante la evacuación de las veintiún colonias de Gaza y las cuatro de Cisjordania. No había sucedido lo mismo cinco años atrás, cuando los palestinos de Israel manifestaron su solidaridad con sus hermanos de los territorios ocupados caídos en Jerusalén, tras la visita del general Ariel Sharon a la Explanada de las Mezquitas, el 28 de septiembre de 2000, que desató la segunda Intifada. Esa sangrienta represión dejó profundas heridas en los ciudadanos árabes del Estado judío.

En pocos días, a comienzos de octubre de 2000, las fuerzas de choque de la policía, los francotiradores y los participantes del pogrom antiárabe en Nazaret durante la noche de Kippur, el 8 de octubre de 2000, asesinaron a 13 árabes –12 ciudadanos israelíes y 1 habitante de los territorios ocupados– e hirieron a varias decenas de personas. El jefe del gobierno israelí, Ehud Barak, su ministro de Seguridad, Shlomo Ben Ami, y su ministro del Interior, Haim Ramon, todos ellos dirigentes del Partido Laborista en el poder y supuestas “palomas�, justificaron legalmente la matanza: el Estado de Israel –explicaron– no podía tolerar el bloqueo de una ruta principal.

Dos años después de estos acontecimientos, el 1 de septiembre de 2003, una comisión gubernamental presidida por Theodore Or, miembro de la Corte Suprema, publicó al respecto un informe de 831 páginas. El informe reafirmaba el principio según el cual el Estado tiene derecho a intervenir para desbloquear, de ser necesario por la fuerza, las principales rutas del país, pero señalaba que los disparos con balas reales y a fortiori el uso de francotiradores no son medios apropiados para dispersar a las multitudes.

Texto completo en la edición impresa de Le Monde Diplomatique octubre 2005



Shlomo Ben-Ami y els Premis d'Octubre

Carlos Sanchis
Rebelión

Desconozco que clase de inspiración ha llevado a los organizadores del Premis d’Octubre de este año a invitar a la exposición de sus reflexiones al señor Ben-Ami, el día 28 en el Aula Magna de la Universidad de Valencia. La cosa va del conflicto israelo-palestino .

El que fuera embajador de Israel en España, fue también ministro de seguridad entre 1999 y 2001, responsable directo por tanto de la represión e injusticias infringidas por el aparato de seguridad israelí a la población palestina. Baste decir que a lo largo del año 2000, entre las fuerzas armadas israelíes y los no menos armados colonos, mataron a 297 palestinos de los cuales 15 fueron ejecuciones extrajudiciales, es decir, simple y llanamente asesinatos.

Así mismo Shlomo Ben Ami fue ministro de exteriores en el gobierno de Barak.

Cuanto menos, los responsables d'Acció Cultural del País Valencià podían haber invitado a que alguien defienda la versión desde la otra parte, evitando la unilateralidad de la visión racista y excluyente de los postulados sionistas del ponente.

Habría sido bueno que, también desde la tribuna, se recordara que Israel es un estado que pone en práctica políticas discriminatorias de Apartheid análogas a las que en otro tiempo puso en practica el gobierno de la minoría blanca en la Republica de Sudáfrica y que fueron ampliamente condenadas y boicoteadas por la Comunidad Internacional.

Hubiera sido justo, que alguien le recordara a Ben-Ami que en la planificación del Muro del Apartheid en Cisjordania tuvo mucho que ver el gobierno del que formó parte, con su política de paz mediante la separación “ ellos allí y nosotros aquí�. Que le recordara ( a él y a Acció Cultural del País Valencià) que la Corte Internacional de Justicia el 9 de julio de 2004 condenó la construcción de ese Muro y la política de ocupación por considerarlos contrarios a la ley internacional.

Este judío marroquí, nacido en Tánger, gracias a su derecho histórico ( ¿o habría que decir divino?) pudo establecerse en su Tierra Prometida de Israel pero ahora, en cambio, niega el derecho humano ( claro está, menos importante) al retorno de los cientos de miles de refugiados palestinos expulsados por Israel con métodos violentos de sus casas y tierras.

Las resoluciones y compromisos de la Conferencia de Durban en agosto del 2001 no han sido suficientes para que Acció Cultural del País Valencià se lo pensara dos veces: La conferencia de Ben-Ami sigue en pie en los mismos términos y planteamientos.

Servidor- por mí que no quede- les recordó lo tratado en Durban, especialmente los artículos 420 y 425 referentes al conflicto que nos ocupa y a las obligaciones de la comunidad internacional. Me consta que no fui el único.

Claro está que cuando se "pide a la comunidad internacional..." es norma girar la vista y silbar. Me habría gustado pensar que en el caso d'Acció Cultural del País Valencià no era así. Una lástima porque Acció Cultural había sido un referente desde hace muchos años para mí. Primero en Consells Populars de Cultura Catalana, más tarde en la elaboración y redacción de La Rella. Eran otros tiempos.

Una lástima.
Re: Palestina, Ocupacio i Resistència (resum)
per hola 30 oct 2005
Viva españa, viva israel, viva franco, viva Ben-ami, viva harafat, viva Piqué, viva rajoy, viva el capitalismo, viva yo.

adios
Re: Palestina, Ocupacio i Resistència (resum)
per para hola.... 30 oct 2005
mira que llegais a ser tontorrones las fascistas de mierda.... me cago en españa,me cago en israel, en el capitalismo, el rajoy, en piqué y sobre todo en tod@s l@s fascistas de mierda!!!
Re: Palestina, Ocupacio i Resistència (resum)
per monitor 30 oct 2005
Por que algunos catalanes teneis esta obsesión por saliros de españa? Seais civilizados, dejaros de tonterias. En francia los franceses estan orgullosos de su patria, los ingleses también, los alemanes creo que también (o por lo menos lo estuvieron), los norteamericanos, los australianos, los japoneses, etc.. es decir, todas las naciones que el consenso internacional considera ricas, modernas y civilizadas. En canvio vosotros, los catalanes os solidarizais con los palestinos, con los kurdos, con los chechenos, con los indios de no se donde.. y otras pobres etnias, pueblos o tribus sin estado dirigidas por capitostes separatistas. Hacer el favor de tener un poco de "seny" como presumiis a veces y volver buenamente al redil de la madre patria.

La constitución se hizo para obedecerla. Queda claro?
Re: Palestina, Ocupacio i Resistència (resum)
per purrum 30 oct 2005
Para monitor : eres en realidad rajoy ?.. jajaja¡¡ no me extrañaria..
Sindicato Sindicat