|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
No hi ha apocalipsi i el paÃs aguanta
|
|
|
per ( M ) |
28 oct 2005
|
GRÀCIES I PERDÓ
JORDI CABRÉ, escriptor
Barcelona · 25/10/2005 |
|
Com ens deia fa uns dies el Sr. Eduard Voltas en aquesta pà gina, no ha arribat l’apocalipsi. El paÃs ha aguantat i encara aguanta, afortunadament, però és absolutament fonamental deixar clar que no aguanta grà cies a tothom. Segons l’esmentat article (i una recent “notÃciaâ€? titulada “i si Carod l’hagués encertat del tot?â€?), el pacte del Tinell ha resultat un encert: ha aconseguit bolcar totes les forces polÃtiques catalanes a favor d’un Estatut i ha obligat tothom a pronunciar-se (i retratar-se) en termes nacionals. Nego la major, i prego que es faci un esforç d’equanimitat i de memòria. Situem-nos: el pacte del Tinell se signa amb la previsió d’una continuïtat dretana i espanyolista al govern de Madrid. Se signa, també, creient que CiU acabarà essent no-res sense Pujol i sense el poder (un dirigent republicà ho va afirmar aleshores aixà de categòricament). Encara recordo haver presenciat el brindis d’alguns militants d’ERC per una futura majoria absoluta popular, que els permetria continuar vivint de l’aliança entre les esquerres contra l’amenaça de la dreta (i aquà hi comptaven CiU: recordem-ho). Que el mapa polÃtic hagi canviat arran de la victòria de Zapatero no fa més bo ni més dolent el pacte del Tinell, ni canvia els seus termes. Ara bé, tot text legal o tot contracte, a més de tenir disposicions, té un esperit: i l’esperit del pacte del Tinell deia que, de l’herència del pujolisme, la pitjor part se l’havia d’emportar la força nacionalista majorità ria del paÃs. Fem un altre esforç i imaginem un govern CiU-ERC, més ajustat a la voluntat majorità ria dels votants d’ambdues formacions durant aquells dies. És que potser en aquest cas no s’hauria impulsat cap Estatut, essent com era un compromÃs electoral de quasi totes les formacions? És que hem de pensar que el PSC no s’hi hauria sumat, alineant-se aixà amb el PP? Realment estem davant d’un PSC incapaç de complir les seves promeses electorals si no se li dóna tot (sÃ: tot) el poder del paÃs? I si fos aixÃ, seria tolerable aquest xantatge? Més encara: si realment avui (segons el senyor Voltas) l’eix de la polÃtica catalana gira entorn a la qüestió nacional, és imaginable que ho hauria deixat de fer amb un govern nacionalista? És que no s’hauria desemmascarat, igualment, tota la caverna existent dins del PSOE (i dins del PSC)? És que CiU s’hauria pogut permetre no reclamar, de la mateixa manera que ho ha fet en solitari, el concert econòmic que figurava a la seva proposta d’Estatut? Podem en definitiva fer la demagògia de dir que l’Estatut ha estat possible grà cies al pacte del Tinell? I si no hagués sortit, voldria dir aleshores que seria culpa del govern tripartit? No, m’ensumo que aleshores l’argumentació no seria và lida i el culpable seria un altre. Només dono la raó al senyor Voltas en una cosa: el paÃs ha aguantat bé i no hi ha cap plaga de llagostes. L’Estatut té una oportunitat de tirar endavant malgrat que el pacte del Tinell es va signar perquè no tirés endavant (recordem una vegada més: a Espanya havia de governar el PP). I CiU ha pogut resistir, aixecar el cap i confirmar el seu relleu generacional i ideològic malgrat els intents d’arraconar-la cap a un testimonialisme dretà . És per això que hi ha Estatut, i és per això que el PSC està contra les cordes (i amagant, per cert, les pancartes penjades fa un mes). No grà cies a la decisió d’ERC, sinó potser malgrat la seva decisió. M’agradaria poder dinar tranquil•lament un dia amb el senyor Carod-Rovira perquè em parlés del veritable esperit d’aquell pacte. Seria un immens plaer i tal vegada em suposaria un immens alleujament. No hi ha apocalipsi i el paÃs aguanta, malgrat els considerables errors de cà lcul, de gestió i d’identificació de l’enemic. No hi ha apocalipsi i el paÃs aguanta, aquesta és l’única cosa que pot oferir-nos ara mateix el pacte del Tinell. No sé si aguanta tan bé TV3, o les inversions en infraestructures, o el departament de Cultura, o el barri del Carmel, o l’autogovern real, o la coherència de l’independentisme més liberal. Però el paÃs aguanta. Grà cies, doncs, per no haver-ho destruït absolutament tot. I perdó per ser d’aquells que van decidir aguantar. |
This work is in the public domain |
