|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Cicle de xerrades "Alternatives municipalistes" CUP Vilanova i la Geltrú
|
|
|
per fgrfhh |
21 oct 2005
|
|
|
|
Al llarg d'aquesta tardor, la CUP de Vilanova i la Geltrú ha programat un cicle de xerrades per donar a conèixer diverses lluites i alternatives municipalistes.
[+] Info: www.cupvilanova.org
• Divendres 21 d’octubre a les 20h al TOC (C. St. Sebastià, 11); L’alternativa municipal de l’Esquerra Independentista: l’expansió que està vivint l’Esquerra Independentista es va deixar notar en les últimes eleccions municipals, aconseguint representació en forces viles dels Països Catalans, algunes d’elles capitals de comarca. Ponents: Otger Ametller, regidor de la CUP de Vilafranca del Penedès; Aida Garcia, regidora de la CUP de Valls; Anna Gabriel, regidora de la CUP de Sallent.
• Dissabte 29 d’octubre a les 19:30h al Centre Cívic de St. Joan; Lluita pagesa al camp i als ajuntaments: a pobles com a La Fatarella (Terra Alta) els pagesos s’han mobilitzat per defensar els seus drets des dels ajuntantaments. Ponents: Josep Suñé, alcalde de La Fatarella; Josep Riera, ex-coordinador General d’Unió de Pagesos.
• Dissabte 12 de novembre a les 19:30h al C.C. de St. Joan; Les primeres candidatures populars alternatives: l’actual empenta municipalista de l’esquerra independentista té els seus orígens en les candidatures sorgides sota el paraigües de l’Assemblea de Catalunya
Ponents: Jaume Soler, regidor de la CUP a d’Arbúcies; Joan Garriga, membre de UM-9 de Sant Pere de Ribes.
• Dissabte 26 de novembre a les 19:30h al C.C. de St. Joan; Del moviment obrer i veïnal al municipalisme: en alguns municipis ha estat el moviment obrer i veïnal qui, des de les fàbriques i els barris, han construït una alternativa municipalista pròpia.
Ponents: Jacint regidor del COP de Ripollet, Nicolás cofundador del COP de Ripollet; i un representant d’ Alternativa per Badia.
• Divendres 16 de desembre a les 20h al C.C. de St. Joan: Lluita municipalista d’esquerres fora dels Països Catalans: Fora dels Països Catalans òbviament també hi ha alternatives de les quals en podem aprendre. Una de les més sorprenents la trobem a Marinaleda (Andalusia), on des de la política municipal s’ha aconseguit crear un model de societat diferent. Ponent: José Manuel Sánchez Gordillo Alcalde de Marinaleda |
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Cicle de xerrades "Alternatives municipalistes" CUP Vilanova i la Geltrú
|
|
per [Article d'opinió] VOLEM UN PAM MÉS DE CADENA? |
21 oct 2005
|
Article d'opinió de Josep Anton Vilalta, regidor a l'Ajuntament de Torà i membre del Secretariat Nacional de la CUP, on fa una crÃtica a les reformes estatutà ries de l'Espanya de les Autonomies i exposa les contradiccions i les renúncies de les opcions polÃtiques favorables a la reforma autonòmica.
Volem un pam més de cadena?
El 25 d’octubre de 1979, ara farà vint-i-sis anys, la nova classe polÃtica del Principat de Catalunya –la mateixa que encara patim- podia respirar tranquil•la: el 88,1% de l’electorat que havia participat en el referèndum de ratificació de l’anomenat Estatut de Sau havia optat pel vot afirmatiu. Se n’estaven sortint: amb l’aprovació dels estatuts, primer al Principat i posteriorment al PaÃs Valencià i les Illes, encaminaven les reivindicacions nacionals i populars catalanes -força importants els darrers anys de la dictadura de Franco i els primers de la monarquia del seu hereu- cap a la via de l’encaix amb l’Estat espanyol i de la renúncia al dret a l’autodeterminació. I, a més a més, ho feien amb el beneplà cit d’una part important del poble català (o més ben dit d’uns suposats pobles català , valencià i balear artificiosament diferenciats), al que havien encolomat, en nom de l’autogovern, una simple descentralització administrativa.
D’aquella època recordo un marrec de dotze anys que començava a trempar polÃticament (o potser hauria de dir també polÃticament) i que veia l’autonomia com un estadi de semi-independència. Pobre carallot, que n’era d’ingenu! Dissortadament la ingenuïtat no era exclusiva d’adolescents sinó que en els primers temps prà cticament tothom, tret de quatre radicalots, valorava positivament la concessió d’autonomies regionals als Països Catalans sotmesos a Espanya. La il•lusió va durar poc; molt aviat va evidenciar-se el curta que era la cadena que ens lligava i ens lliga a l’Estat espanyol: amb la LOAPA o amb els continus recursos al Tribunal Constitucional, va quedar molt clar el grau d’autogovern que Espanya, la detentora de la sobirania, estava disposada a concedir a les seves autonomies; un sostre constitucional que encara es manté inalterable. També molt aviat van aparèixer les primeres mostres d’insatisfacció autonòmica al Parlament principatà amb: d’una banda la dreta governant va especialitzar-se en rendibilitzar electoralment un victimisme regionalista enfrontat permanentment amb un govern central i centralista (en defensa dels interessos de Catalunya, naturalment) i, de l’altra, la majoria de partits parlamentaris van començar a parlar de reforma de l’estatut, de federalisme simètric o asimètric, de confederació, de noves formes d’encaix amb l’Estat; en definitiva de tot menys de l’única garantia per a sobreviure com a poble: la independència nacional.
Però malgrat que la reivindicació independentista restava en mans de partits i organitzacions extraparlamentà ries, medià ticament silenciades i perseguides policial i judicialment per la pseudodemocrà cia espanyola, durant la dècada dels vuitanta l’independentisme va experimentar un espectacular creixement, especialment entre el jovent, esdevenint un espai sociològic electoralment prou llaminer per a que alguns partits reformistes tractessin d’apropiar-se, amb èxit divers, de part del seu discurs i del seu capital humà .
En un primer moment, el fet que algun partit parlamentari assumÃs part del discurs de l’Esquerra Independentista podia semblar, als ulls de molta gent, un avenç en la lluita per la reunificació i la independència dels Països Catalans però, desgraciadament, el present ens fa evident que tots els esforços i les il•lusions sinceres de la gent que va anar a engruixir opcions parlamentà ries esdevenen ara, per obra i grà cia del pactisme, matèria primera per a tractar de regenerar (inútilment) el putrefacte Estat espanyol.
Recentment el sud de la nostra nació, el PaÃs Valencià , ha aprovat un nou Estatut pactat entre el PP i el PSOE. L’article primer és molt clarificador de les coincidències entre aquests dos partits i del “talanteâ€? que cal esperar-ne: “El poble valencià , històricament organitzat com a Regne de València, es constituix en comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en el exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.â€? La unitat de la nació espanyola, en això estan d’acord tots els que, tard o d’hora, han de decidir per nosaltres a las Cortes!
El nou Estatut del Principat també ha de ser constitucional: ni autodeterminació, ni esmentar la territorialitat, ni oficialitat única de la llengua, ni sobirania fiscal... En això coincideixen tots, inclosos els independentistes parlamentaris (amb alliberadors com aquests no calen opressors!) L’argument que esgrimeixen com a coartada per acceptar l’actual marc de dominació és que actualment no hi ha al Principat, i encara menys a la resta del paÃs, una majoria social suficient per anar més lluny. En una cosa estem d’acord: el principal requisit per a avançar cap a la independència és que aquesta tingui un ampli suport entre el nostre poble. Ara bé: creieu que ajuda a augmentar aquest suport popular que un partit que es defineix com a independentista doni suport a un estatut que no contempli com a mÃnim l’autodeterminació? O bé, contrà riament, això contribueix a legitimar l’ocupació, fent-la més “suportableâ€? o directament invisible als ulls de molta gent? Cal denunciar obertament aquests posicionaments que, lluny de fer créixer la consciència independentista, contribueixen a reforçar la identificació amb un Estat suposadament respectuós amb la pluralitat lingüÃstica, cultural i nacional (una pluralitat que allà a Espanya no es creu ningú!) i les persones més interessades en aquesta denúncia haurien de ser totes aquelles que, com deia més amunt, des de posicions inequÃvocament independentistes van optar per seguir un camà que acaba al mateix punt de partida: en una simple descentralització administrativa, una altra vegada, potser amb un parell de competències més. Caldria, però, evitar episodis com els viscuts recentment. Segons quines situacions no només no ajuden a que la gent del carrer –la gent poc polititzada, la majoria de la gent- visualitzi les contradiccions de l’independentisme parlamentari (i de la resta de grups parlamentaris). Al contrari: determinats incidents (o més exactament la seva posterior i esperada mediatització) desvien el debat cap a aspectes més propis de la crònica de successos -entre agredits i agressors- en lloc de centrar-lo en termes polÃtics -entre un independentisme parlamentari que defensa el règim autonòmic i un altre independentisme que, ves per on, vol la independència.
Significa això que els parlaments regionals no són eines và lides per avançar cap a la independència? En els moments actuals i amb les correlacions de forces existents la resposta és òbvia. Altra cosa seria que en algun Parlament regional hi hagués una hipotètica majoria favorable a aprovar un Estatut clarament sobiranista (i per tant inconstitucional) que donés resposta a les mancances nacionals i socials del nostre poble i que després aquest estatut fos massacrat a Madrid. Això serviria, com a mÃnim, per a deixar clar a alguns sectors cagadubtes del poble català la impossibilitat de reconvertir l’Estat espanyol en un ens veritablement plurinacional. Serviria de despertador de consciències.
El que aproven però no és un despertador sinó un somnÃfer per a tenir adormit aquest paÃs com més temps millor. Vint-i-cinc llargs anys diuen alguns que ha de durar. Uf! L’adolescent ingenu del 79, el que signa aquest escrit, estarà a les portes de la jubilació. Feu tots i totes aquest mateix exercici mental: On éreu –si és que ja hi éreu- el 79? On creieu que sereu –si és que encara compteu ser-hi- el 2030? En mig segle és produeixen molts canvis en la vida d’una persona. En canvi, pel que es veu, en la vida d’un paÃs no se n’ha de produir cap: la nostra classe polÃtica ens proposa que el 2030 els Països Catalans estiguin en la mateixa situació que el 1979 o el 2005: polÃticament sotmesos, territorialment esquarterats, culturalment colonitzats, militarment ocupats, econòmicament espoliats... Quin panorama més engrescador! En nom del possibilisme pretenen que ens deixem posar una cadena nova, com a molt un pam més llarga, per a que passem tota la vida lligats a una intocable i inqüestionable Constitució postfranquista que, d’aquà un quart de segle, només hauran pogut votar els septuagenaris i les septuagenà ries!
“Independència o mort� deia el lema d’una de les organitzacions capdavanteres de l’independentisme dels vuitanta. Per molt que els opressors de rostre amable i tarannà pretesament dialogant i els seus col•laboracionistes autòctons vulguin fer-nos creure el contrari, la disjuntiva continua vigent. Mentre als diferents Parlament regionals decideixen quin ha de ser l’encaix definitiu amb Espanya (sinònim de l’única cosa veritablement definitiva: la mort), la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista continuarà lluitant pel que ha lluitat sempre: per la llibertat dels Països Catalans.
Josep A. Vilalta
Regidor a l’Ajuntament de TorÃ
Membre del Secretariat Nacional de la CUP |
|
Re: Cicle de xerrades "Alternatives municipalistes" CUP Vilanova i la Geltrú
|
|
per [Article d'opinió] Potser al final ens allargaran la cadena |
21 oct 2005
|
Article d'opinió de Carles Bonaventura, membre del col·lectiu Mata de Jonc - Països Catalans, que ha publicat el diari El Punt (15/10/05), on qüestiona les limitacions de la reforma estatutària del Principat de Catalunya i el paper mesell de la classe política envers la situació colonial que patim als Països Catalans.
Potser al final ens allargaran la cadena
"Continuem treballant a la finca de l'amo, amb la cadena al coll, les terres que un dia van ser nostres -les més fèrtils, productives i més ben cultivades- i que, els que ara manen al mas, per la força de les armes un dia ens van prendre"
CARLES BONAVENTURA i CABANES.
(membre del col·lectiu Mata de Jonc - Països Catalans)
Després dels primers moments d'eufòria estatutària sobredimensionada dels polítics catalans, els espanyols ja s'han encarregat de posar aigua al vi. Recapitulem. El Parlament va aprovar el 30 de setembre un text que, comptat i debatut, va tenir com a objectiu no tant satisfer els interessos de la població catalana, com passaria en un país normal -amb estat propi-, sinó no traspassar els límits imposats per una constitució que no és la del propi poble sinó la d'un estat que ja la va fer, en el seu dia, per impedir que Catalunya -els Països Catalans- poguessin arribar mai a ser una nació normal, és a dir sobirana. Mala peça al teler... i encara més si tenim en compte que a aquest joc s'hi ha prestat un partit que es va presentar a les eleccions enarborant la bandera de la independència. Com a mínim ara ha quedat clar que ERC ha certificat la liquidació de l'independentisme parlamentari i, amb uns anys de retard, s'ha sumat al pacte constitucional i estatutari de la transició. Que algú agafi el relleu sisplau.
No vull ser jo, però, qui negui que aquest nou estatut podria ser, malgrat tot, un avenç per al poble de Catalunya: migrat, diminut, poruc, escarransit... però ho podria ser, almenys tenint en compte d'on venim. De tota manera, és ben frustrant, tot i el que digui el PP i part del PSOE, que malgrat l'intent de pas de puça o de pardal que fem ja parlen de «ruptura d'Espanya» -tant de bo fos així-, veure com la majoria de la classe política catalana ens intenta vendre com una gran victòria un estatut que certifica, de fet, la continuïtat de la nostra relació de subordinació envers Espanya. ¿Es pot considerar una victòria nacional que, a hores d'ara, en ple segle XXI, en l'era de la globalització, de l'Europa unida... encara pidolem a un Estat que fa segles que intenta fer-nos desaparèixer del mapa que accepti les nostres peticions sense retallar-les gaire? Perquè aquesta és una altra... un polític català amb un mínim de dignitat pot restar impassible contemplant com una proposta aprovada pel 90% dels grups del Parlament és després escapçada, rebaixada i esquarterada per llei per uns senyors que no formen part de la nació catalana? Té res de democràtic això o correspon més aviat a una situació política d'arrel colonial?
La nostra classe política ha aprovat un estatut que es queda a mig camí de gairebé tot: diu -per ara- que Catalunya és una nació, però només en el preàmbul -que no té validesa jurídica- cita el dret a la lliure determinació, a més pràcticament es renuncia al concepte de Països Catalans; vol equiparar els drets i deures de la llengua catalana amb la castellana, però consagra un bilingüisme suïcida per al país; millora el sistema de finançament però no posa fi ni al dèficit fiscal ni a la solidaritat forçada amb Espanya, i podríem continuar. No obstant aquests i altres dèficits, els líders del país es vantan ara del que han assolit i ho fan davant una població que veu amb sana enveja com diferents països del continent europeu amb menys potencial polític, cultural, econòmic i demogràfic que el nostre com Malta, Eslovàquia, Eslovènia, Lituània... no tenen cap problema per ser reconeguts i respectats arreu. On som nosaltres -mil anys d'història, diuen-? No necessitem un estatut, sinó un estat propi.
Per ara, continuem treballant a la finca de l'amo, amb la cadena al coll, les terres que un dia van ser nostres -les més fèrtils, productives i més ben cultivades- i que, els que ara manen al mas, per la força de les armes un dia ens van prendre. Ara sembla que aconseguirem que el senyor ens allargui uns centímetres -la llargària dependrà de l'humor que tinguin ell i la seva família el dia que hagin de prendre la decisió- la cadena que ens permetrà acostar-nos una mica més a la tanca barrada amb barrots ben gruixuts -constitucionals, per descomptat- per poder veure de més a prop com circulen pel carrer els ciutadans lliures i com van a dinar o sopar amb els seus propis diners als restaurants que ells lliurement trien. Mentrestant, amb la nostra docilitat, lleialtat i obediència potser aconseguirem que l'amo de la finca ens doni una mica més de ranxo, mentre que, amb els productes que nosaltres elaborem amb el nostre esforç i que ell regularment ens pren, permetrem que els seus fills es donin bona vida sense fotre brot. Encara sort que la família de l'amo és demòcrata de tota la vida... |
|
|
