Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Comentari :: globalització neoliberal
Els fracassos del sistema (Cat / Cast)
18 oct 2005
No sempre són fracassos, no podem presumir de tant. A vegades són retards, inconvenients, obstacles. Però cal tenir-ho clar: no sempre els surten les coses tal com voldrien o els convindria. Posar-se en el seu lloc i veure el panorama és una cosa que de tant en tant val la pena fer. Sobretot per saber que les nostres lluites, i les d'altres com nosaltres, no són pas inútils, encara que deixin molt a desitjar. Fem un petit repàs, amb el poc que em dóna de si la memòria.

AMI.
Als anys 90 van idear l'AMI (Acord Multilateral d'Inversions). Pretenia que qui invertís en un país hi tingués uns privilegis davant el Govern local, en el sentit de garantir la continuïtat segura de la rendibilitat de la seva inversió. Fins al punt que, si el Govern local aplicava alguna mesura que perjudiqués la seva inversió, tingués l'obligació d'indemnitzar-lo. Hi va haver protestes, encara que no puc recordar de quin tipus ni on, i fou retirat. (Cal remarcar que, aleshores, nosaltres encara no estàvem «en òrbita», pel que fa al moviment mundial contra el capitalisme, i per tant podem observar tot el que hem canviat, en no gaires anys.)

GATS.
També anomenat, en versió llatina, AGCS (Acord General de Comerç de Serveis). Era —i és— el gran objectiu de l'OMC (Organització Mundial del Comerç). Vol la mercantilització de tots els serveis, inclosos els socials. Fer negoci amb les necessitats més bàsiques. I això per sobre de les lleis dels Estats. La complexitat de l'afer i les resistències fan que sigui un procés lent, molt lent. I per a nosaltres encara sort! En compensació, però, tot es fa d'una manera gens transparent. La «liberalització» dels serveis es fa mitjançant «rondes» o processos negociadors, que duren 4 anys. Els serveis estan dividits en 150 subsectors, o paquets. Espanya ja ha compromès alguns serveis, no gaires, sobretot financers, sense que n'hi hagi informació gaire clara. Però el Govern espanyol no participa en aquestes negociacions directament, sinó a través de la Comissió Europea. És tot un procés d'agressió conduït de manera mafiosa. Però encara hi som a temps, perquè el mètode amb què es fa permet un cert marge de maniobra.

ALCA.
L'Acord de Lliure Comerç de les Amèriques era el gran objectiu dels insaciables EUA. Un acord global entre tots els països del continent (o quasi tots) de «lliure» comerç (entre un país superdesenvolupat i uns altres en procés de desenvolupament). Era el somni «liberal» (més que neoliberal). Després del tractat que està arruïnant Mèxic, per una competència desigual, ara se'n volia fer l'extensió a la generalitat del continent. Les lluites generals dels pobles han aconsellat congelar-lo i substituir-lo pels TLC (tractats de lliure comerç), per negociar país a país. Es calcula que potser no es podrà aconseguir amb tots, però sí amb alguns. Les lluites continuen, sobretot als països centreamericans i als andins.

Directiva Bolkestein.
L'últim invent, cronològicament parlant. Privilegi absolut dels inversors en el camp dels serveis, sense possibilitat que els governs poguessin ni tan sols legislar per arbitrar-los. Aplicant en un país les normes més laxes del país d'origen de l'empresa, o sigui fent dúmping. Ben mirat, era una mena d'AMI perfeccionat i exposat d'una altra manera. Vistes les protestes, fins i tot de governs, que ja és dir, de moment no cola. Però no podem refiar-nos-en. (Darrerament es planteja novament la seva discussió!)

Constitució europea.
Anterior a la directiva, però que s'ha posat sobre la taula després. Era (o és) la constitucionalització de les polítiques neoliberals, de precedència dels afers econòmics i preterició dels socials. Era fixar de manera obligada en una Constitució unes polítiques i uns mètodes injustos, però que, a més a més, els correspon ser conjunturals, depenent de la situació econòmica de cada moment i de la correlació de forces sorgida de cada elecció i expressada en cada govern. Com sabem, està encallada perquè un país l'ha aprovada de manera il·legítima, sense quòrum, dos països l'han rebutjada i cinc o sis han suspès els referèndums previstos per por de perdre'ls. Però tampoc ens en podem refiar, i alguna o altra ens en faran d'aquí a un temps.

Si passem a l'àmbit local, és gran la destrossa que han fet, sobretot als treballadors i treballadores joves. Però també aquí hem de recordar que no ho han assolit tot. Les «joies de la corona» d'empresaris i financers, els anys 90, eren, sobretot, l'acomiadament lliure i la privatització de les pensions. Objectius parcials sí que els han obtingut, com ara contractes nous amb acomiadaments de 33 dies en comptes de 45, i sense indemnització en certs contractes, així com pensions privades complementàries. Però la totalitat dels dos grans objectius, amb la carretada de tinta que aquells anys s'hi va dedicar, no.

Conclusió: encara que a vegades no ho sembli, la lluita és efectiva, tot i que molt menys del que voldríem.

Antoni Ferret

http://llengcat.com/aferret
_________________


LOS FRACASOS DEL SISTEMA

No siempre son fracasos, no podemos presumir tanto. A veces son retrasos, inconvenientes, obstáculos. Pero hay que tenerlo claro: no siempre les salen las cosas tal y como querrían o les convendría. Ponerse en su lugar y ver el panorama es algo que de vez en cuando vale la pena hacer. Sobre todo para saber que nuestras luchas, y las de otros/as como nosotros, no son inútiles, aunque dejen mucho que desear. Hagamos un pequeño repaso, con lo poco que me da de sí la memoria.

AMI.

En los años 90 idearon el AMI (Acuerdo Multilateral de Inversiones). Pretendía que quien invirtiera en un país tuviera unos privilegios ante el Gobierno local, en el sentido de tener garantizada la continuidad segura de la rentabilidad de su inversión. Hasta el punto de que, si el Gobierno local aplicaba alguna medida que perjudicara su inversión, éste tuviera la obligación de indemnizarle. Hubo protestas, aunque no puedo recordar de qué tipo ni dónde, y fue retirado. (Hay que recordar que, entonces, nosotros todavía no estábamos «en órbita», con respecto al movimiento mundial contra el capitalismo, y por lo tanto podemos observar cuánto hemos cambiado, en no demasiados años.)

GATS.

También denominado, en versión latina, AGCS (Acuerdo General de Comercio de Servicios). Era —y es— el gran objetivo de la OMC (Organización Mundial del Comercio). Quiere la mercantilización de todos los servicios, incluidos los sociales. Hacer negocio con las necesidades más básicas. Y ello por encima de las leyes de los Estados. La complejidad del asunto y las resistencias hacen que sea un proceso lento, muy lento. ¡Y para nosotros menos mal! Pero en compensación todo se hace de una manera nada transparente. La «liberalización» de los servicios se hace mediante «rondas» o procesos negociadores, que duran 4 años. Los servicios están divididos en 150 subsectores, o paquetes. España ya ha comprometido algunos servicios, no muchos, sobre todo financieros, sin que haya información demasiada clara. Pero el Gobierno español no participa en estas negociaciones directamente, sino a través de la Comisión Europea. Es todo un proceso de agresión conducido de manera mafiosa. Pero todavía estamos a tiempo, porque el mètodo con el que se hace permite un cierto margen de maniobra.

ALCA.

El Acuerdo de Libre Comercio de las Américas era el gran objetivo de los insaciables EEUU. Un acuerdo global entre todos los países del continente (o casi todos) de «libre» comercio (entre un país superdesarrollado y otros en proceso de desarrollo). Era el sueño «liberal» (más que neoliberal). Tras el tratado que está arruinando a México, por medio de una competencia desigual, ahora se quería hacer la extensión a la generalidad del continente. Las luchas generales de los pueblos han aconsejado congelarlo y sustituirlo por los TLC (tratados de libre comercio), para negociar país a país. Se calcula que quizás no se podrá conseguir con todos, pero sí con algunos. Las luchas continúan, sobre todo en los países centroamericanos y en los andinos.

Directiva Bolkestein.

Es el último invento, cronológicamente hablando. Privilegio absoluto de los inversores en el campo de los servicios, sin posibilidad de que los gobiernos pudieran ni siquiera legislar para arbitrarlos. Aplicando en un país las normas más laxas del país de origen de la empresa, o sea haciendo dúmping. Bien mirado, era una especie de AMI perfeccionado y expuesto de otro modo. Vistas las protestas, incluso de gobiernos, lo cual ya es decir, por el momento no cuela. Pero no podemos fiarnos. (Últimamente se ha planteado de nuevo su discusión.)

Constitución europea.

Anterior a la directiva, pero que se ha puesto sobre la mesa después. Era (o es) la constitucionalización de las políticas neoliberales, de precedencia de los asuntos económicos y preterición de los sociales. Era fijar de manera obligada en una Constitución unas políticas y unos métodos injustos, pero que, además, les corresponde ser coyunturales, dependiendo de la situación económica de cada momento y de la correlación de fuerzas surgida de cada elección y expresada en cada gobierno. Como sabemos, está encallada porque un país la ha aprobado de manera ilegítima, sin quórum, dos países la han rechazado y cinco o seis han suspendido los referéndums previstos por miedo de perderlos. Pero tampoco nos podemos fiar, y alguna u otra jugada nos harán dentro de algún tiempo.

Si pasamos al ámbito local, es mayúsculo el perjuicio que han causado, sobre todo a los trabajadores y trabajadoras jóvenes. Pero también aquí hay que recordar que no lo han logrado todo. Las «joyas de la corona» de empresarios y financieros, en los años 90, eran, sobre todo, el despido libre y la privatización de las pensiones. Objetivos parciales sí los han conseguido, como por ejemplo contratos nuevos con despidos de 33 días en vez de 45, y sin indemnización en ciertos contratos, así como pensiones privadas complementarias. Pero la totalidad de los dos grandes objetivos, con el montón de tinta que en aquellos años se dedicó, ciertamente no.

Conclusión: aunque a veces no lo parezca, la lucha es efectiva, si bien mucho menos de lo que querríamos.

Antoni Ferret

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Els fracassos del sistema (Cat / Cast)
18 oct 2005
i necessaria. El problema és quanta lluita ens cal per no caure en un absurd insoportable, insostenible, irreparable.
Sindicat