|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
la societat catalana, subjecte del dret d´autodeterminació
|
|
|
per ROLLO PATTATERO |
18 oct 2005
|
La noció de poble com a subjecte del dret d'autodeterminació. El cas dels catalans
La idea motriu, amb capacitat per transformar les mentalitats, els sentiments, amb més força que no pas la defensa racional de la sobirania popular i dels drets del ciutadà, és la idea de nació. La nació requereix un origen, una llengua, una història comuna i un sentiment col·lectiu de copertinença a un mateix poble. Molts politicòlegs, economistes il·lustrats i intel·lectuals pronosticaven fins fa poc que, amb la liberalització de les estructures socioeconòmiques i la modernització politicocultural del conjunt europeu, acabarien per desaparèixer els nacionalismes i s'obriria pas a identitats cosmopolites no lligades a les nacions conegudes fins ara.
EL DRET D´AUTODETERMINACIÓ, UNA APROXIMACIÓ A LA NACIONALITAT CATALANA |
Res d'això no ha succeït,(RES D´AIXÒ NO HA SUCCEIT) si bé certament molts pobles han deixat de tenir alguns trets que es consideraven essencials: el catolicisme dels irlandesos, el ruralisme basc, el pairalisme català... Avui, per exemple, la classe mitjana de molts països comparteix els seus hàbits consumistes i el gust pel lleure o la música, i no pas per això se senten menys bretons o escocesos. Per tant, cal buscar allò essencial en altres aspectes més profunds dels lligams de pertinença de les persones concretes als pobles amb els quals s'identifiquen.
Tota persona és condicionada sempre per dues col·lectivitats en les quals es troba immersa al moment de néixer: la família d'origen i el poble amb el qual aquesta família és identificada. A la llar rebem la llengua materna, una manera de pensar i els sentiments collectius que hi són impregnats. El col·lectiu nacional globalitza i completa els elements aportats per la família a l´individu en formació, fins a integrar-lo en una cultura determinada. Aquest bagatge originari acompanya la persona tota la vida, encara que la família es dissolgui o es trenqui, o es renunciï a la identitat originària o s'abandoni la llengua. Aquests canvis no són fruit de decisions lliures normalment, sinó que l'aculturació, l´alienació, la repressió exercida pels estats provoquen canvis de referència nacional i el sentiment d'autoodi pel qual, els que passen a militar en un altre grup nacional que domina el d'origen, esdevenen actius conversos i no mai indiferents o respectuosos amb aquells que persisteixen en la defensa del grup nacional oprimit.
Les ruptures internes de comunitats nacionals, les guerres civils i d'annexió, els traumes col·lectius, els canvis en la mentalitat d'un grup, fruit de la repressió, són realitats vives en la història de les nacions ocupades o oprimides, que la ciència política oficial ha menystingut. Realitats respecte a les qua!s cal renovar els instruments d'anàlisi per tal de comprendre la complexitat dels factors presents en un conflicte nacional.
Aquest tercer criteri és el més progressiu en la línia de l´efectivitat dels drets humans i el més conforme amb la realitat multicultural de la societat contemporània. El criteri democràtic-subjectiu es vinculat fonamentalment amb la idea que un poble és bàsicament una unitat de cultura. Entre les creacions col·lectives que integren una cultura particular, destaca per sobre de les altres la llengua. Aquesta és no solament el vincle a través del qual es comuniquen entre si els que la parlen, sinó també l´arxiu i la síntesi de les principals experiències històriques d'una col·lectivitat, que caracteritza i tipifica una manera de ser i constitueix la imatge que un poble projecta de si mateix a la resta del món.
Tota reconstrucció nacional no pot negligir tanmateix el fet multicultural. Avui les societats europees són multiculturals, però les relacions entre les diferents comunitats culturals no es donen necessàriament en peu d'igualtat. Cal tenir present la distinció conceptual bàsica entre multiculturalitat i interculturalitat. Per multiculturalitat s'entén la presència, en una mateixa societat, de grups amb diferents codis culturals derivats de diferències ètniques, lingüístiques, religioses o nacionals. La multiculturalitat és un fet social, no una fita a aconseguir. És el punt de partida per a la presa en consideració dels elements en conflicte i de les possibles solucions. En canvi, la interculturalitat és una de les respostes normatives, contraposada a l'assimilació o a la segregació, que es pot donar en la realitat social plural, és a dir, multicultural.
Així doncs, la multiculturalitat és un fet social mentre que la interculturalitat és, fonamentalment, un valor que inspira el desenvolupament normatiu que ha de regular una societat plural. Una societat multicultural no implica necessàriament el respecte del valor de la interculturalitat. En la multiculturalitat hi ha implícit un conflicte potencial entre els diferents grups. Enfront d'aquesta realitat hi ha dues reaccions: la que percep el conflicte com a positiu, enriquidor si es canalitza a través de la dialèctica democràtica, i la que contempla el conflicte com a potencialment destructor, com una amenaça a l'ordre establert, i atès que el considera irresoluble, apel·la a la superioritat jeràrquica del sector hegemònic: en l´àmbit mundial, el model occidental pel que fa a les altres cultures, i en l'àmbit estatal espanyol, el model espanyol o castellà pel que fa als pobles basc, català i gallec.
Els conflictes derivats de la multiculturalitat són bàsicament conflictes d'identitat i de reconeixement. La configuració de la identitat col·lectiva és un procés obert, dinàmic, evolutiu; per tant, el vincle sociopolític que articula els diferents grups en contacte dins un marc normatiu comú, el que es deriva d'un Estat o d'una comunitat d'estats, es troba al bell mig de la confrontació. Quan els subjectes d'una identitat col·lectiva plantegen el seu reconeixement com a poble i volen dotar-se d'un sistema normatiu propi, a quin dret han d'apel·lar? Si no es comença per reconèixer el subjecte col·lectiu, com se li poden atorgar drets?
Will Kymlicka, des d'una òptica liberal, intenta donar-hi una resposta distingint entre estats multiculturals, en què els seus ciutadans pertanyen a nacions diferents, i estats poliètnics, que acullen grups d'immigrants que han abandonat la seva comunitat nacional per incorporar-s'hi. A partir d'aquesta constatació cataloga en tres les classes de drets específics en funció de la pertinença grupal. a/ Drets d'autogovern, reivindicats per les minories nacionals per aconseguir algun tipus de poder propi. b/ Drets poliètnics, propis dels grups ètnics i les minories religioses per exercir la llibertat d'expressar la seva particularitat. A diferència dels drets d'autogovern, només contemplen l'aspiració a ser respectats i ser integrats en el conjunt de la societat. c/ Els drets especials de representació, és a dir, la reserva d'un determinat nombre de representants en diferents organismes per a membres de grups marginats, indígenes, minories lingüístiques... en una mena de variant del que es coneix com acció positiva política.
La idea de justícia entre grups exigeix que els membres dels diferents col·lectius tinguin drets diferents, és a dir, una ciutadania diferenciada. No tots els pobles tenen les mateixes possibilitats d'accedir al mercat cultural en la pròpia llengua, per la qual cosa el reconeixement i suport polític específic tendeixen a posar remei en aquestes desigualtats. Els drets diferenciats varien en funció del grup i es poden concretar en una autonomia territorial, el dret de veto, la representació garantida a determinades institucions, els drets lingüístics. Per a Kymlicka "la perspectiva liberal ortodoxa sobre el dret dels estats a determinar qui adquireix la ciutadania descansa en els mateixos principis que justifiquen la ciutadania diferenciada en funció del grup dins els estats, perquè acceptar el primer, porta, lògicament, a acceptar el segon" [17]. Per tant, la teoria liberal ha d'acceptar una ampla gamma de drets diferenciats en funció del grup per les minories nacionals i grups ètnics totalment compatibles amb la llibertat individual i la igualtat social.
Centrant-nos en el cas català, s'ha estès en els darrers vint anys la concepció que és català "qui viu i treballa a Catalunya". Aquesta definició fa referència al fet que tothom ha de tenir els mateixos drets ciutadans, però no és vàlida des del punt de vista que el vincle de pertinença a un poble és de caràcter sociològico-afectiu. Aquest sentiment es compatible amb l´acceptació de la pertinença a un Estat plurinacional, que és un vincle de caràcter juridicopolític, sempre que les diferències entre Estat i poble siguin clares i respectades pel primer, com és el cas a grans trets de Suïssa. En el cas de l'Estat espanyol tots els ciutadans de l'Estat equiparen oficialment la ciutadania a la condició nacional, quan és evident que això no és així per a una proporció important, a hores d'ara indeterminada, de presumptes espanyols. La societat catalana constitueix, en el marc polític actual, un subsistema d'articulació emmarcat dins el sistema político-institucional espanyol, i en el territori que històricament formen els pobles de cultura catalana conviuen, en relació desigual, col·lectius que s'autodefineixen exclusivament nacionals espanyols, grups de població comunitària i grups d'extracomunitaris. Als Països Catalans hi ha:
-Catalans amb voluntat de nació, independentment del seu origen.
-Catalans (o valencians, eivisencs, etc.) sense una consciència definida sobre la seva singular pertinença al poble català que es mantenen en fórmules ambivalents. Tant són catalans (mallorquins, valencians, etc.) com espanyols amb diferents matisos).
-Espanyols únicament, per origen o per adhesió posterior. Tothom és lliure de mantenir el seu vincle originari o d'assumir l'espanyolitat, deixant la catalanitat en una posició de subgrup. Els ciutadans que fan aquesta opció renuncien implícitament a considerar-se part del poble català i haurien d'assumir-ho clarament i respectar la voluntat dels que continuen perseverant en la seva identitat catalana. El que és il·legítim és que des de la postura assimiladora de la catalanitat dins l´espanyolitat es negui que el poble català existeixi a través de tots aquells que de forma voluntària en volen formar part.
-Els ciutadans comunitaris que resideixen de forma permanent en el nostre país però que mantenen la seva adscripció estatal originària i els drets polítics que deriven d'aquesta adscripció.
-Els ciutadans extracomunitaris que cada vegada més s'estableixen als Països Catalans amb voluntat d'integració, però actualment desproveïts de drets polítics.
L'establiment d'un marc de relacions interculturals entre aquests diferents col·lectius està condicionat per l´hegemonia del col·lectiu social adherit al sistema estatal espanyol de referència; per tant, quan en l´espai català es demana el reconeixement de la multiculturalitat no es pot passar per alt el pas previ del reconeixement del poble català com a subjecte col·lectiu de drets.
Per fer compatible el reconeixement de la subjectivitat nacional del poble català amb l'exercici de drets polítics de ciutadans espanyols i comunitaris caldria consensuar el marc institucional sobre les següents bases:
a) Tenen dret a decidir sobre el sistema polític del territori català els ciutadans que hi tinguin veïnatge administratiu i els catalans que resideixin fora dels Països Catalans que vulguin mantenir o adoptar la condició política de catalans.
b) Reconeixement del dret d'autodeterminació del poble català, entenent que la finalitat d'aquest és la preservació i el lliure desenvolupament del nostre poble. Els ciutadans espanyols residents en territori català que no vulguin integrar-se en la condició política de catalans tindran els mateixos drets individuals i socials que els catalans nacionals i exerciran els seus drets polítics, a les eleccions locals, en els municipis on visquin i en els altres casos en els territoris d'on se sentin integrants. Tothom té els mateixos drets, però els exerceix a través del col·lectiu nacional d'adscripció voluntària independentment del territori on visquin. Es tracta d'interioritzar el sistema que actualment s'aplica als residents comunitaris que ja tenen constitucionalment reconegut el dret a votar a les municipals, mentre que mantenen el dret de vot en els seus estats de procedència.
La finalitat de l'autodeterminació no és segregar la societat, dividint-la, sinó al contrari és buscar la màxima integració social entre tots els ciutadans, reconeixent a cadascú la seva identitat i, des d'aquest punt de partida igualitari, decidir el futur comú.
c) Si la majoria d'electors amb dret a vot opta per un poder polític propi (que es pot concretar en resultats diversos: autonomia, federació, confederació, etc.), en tot cas el respecte als drets de les minories que optaren per mantenir-se en la situació política anterior ha d'estar garantit en el marc polític resultant de l'exercici del dret a l'autodeterminació.
Aquest reconeixement de la subjectivitat nacional catalana es compatible amb el tractament que s'hauria de donar en el futur dins l'Europa unida a les diverses situacions nacionals pendents de resoldre's. Sota de la denominació comuna de "fenomen nacional" [18] es poden agrupar una pluralitat de moviments que reclamen l´apel·lació de nacionals i que podem mirar de classificar segons l´ordre següent: les nacions prohibides, les minories nacionals amb Estat de referència i les minories sense referència territorial.
-Les nacions prohibides. En el primer grup, que alguns anomenen també de les nacionalitats històriques, incloem aquells pobles que comparteixen el tret comú d'haver tingut institucions polítiques sobiranes en el passat i que en l´època moderna no han arribat a tenir Estat propi i han mantingut amb alts i baixos una resistència continuada contra els intents d'assimilació per part dels estats dels quals depenen. La incorporació dels Països Catalans a l'Estat espanyol, o de Bretanya i Occitània a l'Estat francès, o d'Escòcia al Regne Unit, és resultat de guerres d'ocupació sota la forma de conflictes de successió dinàstica entre la fi de l'edat mitjana i el començament de l´edat moderna.
Les nacions absorbents, Anglaterra, França i Espanya, van esdevenir imperis mundials on nadius escocesos, catalans o bretons participaren respectivament de forma subordinada, fet que ha induït en la mentalitat d'aquests darrers una sensació de subsidiarietat i dependència. Durant segles, aquestes nacions-imperi han donat per entès davant el món i davant l´interior llur caràcter pretesament uninacional. Fins avui, un silenci alimentat pels estats i acceptat pels successius organismes internacionals, com la Societat de nacions, l´ONU i la Unió europea, ha soterrat l'existència de les nacions sense Estat propi. Són les anomenades nacions prohibides. Sergio Salvi [19] emprà aquesta expressió en una obra pionera sobre els nacionalismes a Europa, i crec que encara avui defineix la situació de no reconeixement d'unes nacions que, integrades formalment en estats democràtics on el vot dels ciutadans pot canviar governs i sistemes constitucionals, no permet encara plantejar l´autodeterminació d'una part del territori. L'autodeterminació per a elles ha de poder concretar-se en la creació d'un Estat propi.
-Integren el segon grup les minories nacionals amb un Estat de referència. A diferència dels anteriors, pertanyen a pobles amb Estat propi i són exponent d'una situació minoritzada en estats veïns. És el cas dels alemanys de Romania o dels grecs d'Albània, però també dels sud-tirolesos pel que fa a l'Estat italià. A hores d'ara, hi ha un total de trenta casos de minories nacionals d'aquest tipus a tot Europa, a part de la Federació russa on les dimensions demogràfiques i territorials del problema són encara més grans. L'autodeterminació per a aquests pobles ha d'incloure també la reunificació territorial o almenys el reconeixement de la seva identitat nacional diferenciada en l'Estat del qual formen part en situació de minoria.
-Les minories nacionals sense referència territorial. Es tracta de pobles com els gitanos, els jueus o els kurds i els berbers que estan instal·lats en comunitats on reclamen un reconeixement que no tenen en els estats de procedència. Per a ells el dret d'autodeterminació no té el caràcter de reconeixement d'un poder polític territorial fora del seu país d'origen, sinó bàsicament de reconeixement cultural.
torna a dalt
Nació i territori
Quina vinculació existeix entre nació i territori? Tradicionalment el territori ha estat un element bàsic de la definició de nació, ja que la comunitat de cultura que és un poble troba la primera expressió en un àmbit material on els seus integrants són majoritaris.
Però ara existeixen pobles que fruit dels canvis demogràfics i les migracions han esdevingut minoritaris en el territori que tradicionalment consideraven propi. El fet que molts pobles deixin de ser majoritaris en el territori d'origen no ha d'implicar necessàriament que hagin de renunciar a ser reconeguts com a tals i poder exercir el seu dret a l'autodeterminació. I encara menys ha de suposar que l'Estat identificat amb el grup nacional esdevingut hegemònic tingui carta blanca per liquidar definitivament el problema nacional del poble esdevingut minoritari .
Encara que la noció més progressiva de poble es basa en la cultura, ja que realment no tots els armenis viuen a Armènia, tots els corsos a Còrsega ni tots els jueus a Israel, el territori continua essent un element bàsic de la identitat nacional -perquè, com dèiem, territori i poble són fets indestriables-, baldament aquest territori nacional pugui no ser considerat com a exclusiu. Sempre que hi coincideixin altres pobles caldrà respectar-ne la respectiva especificitat nacional. "Un individu lliure ha de poder, visqui on visqui, afirmar la seva identitat ètnica o cultural i la seva identitat nacional" [20].
Torna a cobrar actualitat la teoria del federalisme personal, propagada a principis de segle per Karl Renner, segons la qual "cal deslligar les nacions d'un suport territorial i constituir-les sota la forma d'associacions de persones que voluntàriament han escollit la seva pertinença nacional" [21]. Això hauria de permetre que els catalans o descendents de catalans que resideixen en estats extracomunitaris i que han adquirit la nacionalitat de l´Estat on resideixen puguin recuperar la vinculació amb el conjunt del poble català.
Els territoris que secularment arranquen d'una rel nacional comuna han anat configurant en el decurs de la història una unitat de cultura que és l´essència de la nostra identitat. El País Valencià, Andorra, la Franja, la Catalunya del Nord, les Illes, el Principat i l'Alguer són els diversos territoris històrics en els quals la població assumeix un nombre, variable segons els casos, d'elements d'identitat compartits. El conjunt de persones que se senten integrants de la comunitat nacional són el subjecte col·lectiu del dret d'autodeterminació del poble català. Es tracta d'una titularitat col·lectiva que s'exerceix individualment a través del vot segons la dinàmica i la intensitat que cada territori permet a cada moment. Per exemple, per als ciutadans de la Franja allò immediat és el reconeixement de la personalitat cultural catalana en l'Estatut d'Aragó; en canvi, els andorrans han consolidat la seva independència amb un Estat propi reconegut i fet present en els organismes internacionals. La concepció del dret d'autodeterminació com un dret col·lectiu imprescriptible permet que el seu exercici s'adapti al ritme i al grau de compromís comú que els ciutadans de cada territori decideixin en cada moment.
Cal recordar que la nacionalitat és una qüestió interior, de vinculació afectiva a la terra, que es dóna entre nosaltres d'una manera immediata a través del sentiment de mallorquinitat o de valencianitat, per posar dos exemples. Un plantejament nacional no es pot fer des de proposicions abstractes, sinó a partir de les lleialtats locals i regionals que són les més immediates per a la majoria de la població. La comunitat cultural entre tots els territoris és majoritàriament acceptada, però la reconstrucció política d'aquesta comunitat és encara una qüestió en vies de resolució.
La principal contradicció interna que frena el nostre alliberament nacional és la contraposició entre les dinàmiques econòmica i política. Així, mentre la primera relliga l´eix mediterrani Perpinyà-Alacant sobre una base mediambiental i climàtica òptima, amb un teixit productiu diversificat i amb una població que comparteix uns valors culturals comuns en relació amb el món del treball, la segona imposa la divisió. La dinàmica política tendeix a esquarterar el país lingüísticament, institucionalment i territorialment, amb una planificació de les infraestructures de comunicació pensades per a reforçar la dependència de l'Estat i assegurar les actuals condicions de dominació política sobre una població susceptible d'adoptar uns referents nacionals distints dels de l´espanyolitat. A tot Catalunya l´economia uneix i la política separa, a l'inrevés del que succeeix en el conjunt estatal espanyol, on l´economia separa i la política uneix.
Per superar aquesta situació d'atzucac cal recuperar una cultura política comuna apta per ser compartida des de les diverses parts del territori nacional. Més enllà de les opcions partidistes, necessàries però no suficients per a un canvi històric, és imprescindible que el teixit associatiu i els moviments politicoculturals configurin uns elements de referència semblants als quatre punts amb què l'Assemblea de Catalunya, en el seu moment, sintetitzà la voluntat de ruptura política i de transformació social de la majoria del poble. En la conjuntura actual, el contingut dels quatre punts hauria de recollir la reivindicació permanent de les llibertats individuals, la seva projecció social a través dels drets col·lectius i la seva globalització mitjançant el reconeixement dels drets nacionals. Llibertat, solidaritat, autodeterminació i Països Catalans podrien esdevenir els quatre eixos d'una alternativa nacional davant l´ordre político-constitucional en vigor.
El dret d'autodeterminació té una llarga trajectòria en la tradició política dels catalans, com resumeix en un treball Josep Lluís Carod-Rovira [22]. Cal aplicar-lo tant en les vinculacions internes entre els territoris dels Països Catalans i els respectius ritmes polítics, com en les relacions amb els estats espanyol i francès. Si s'articula un bloc politicosocial en el si del poble català a partir dels quatre eixos citats i amb prou força per engegar un procés sobiranista, es desencadenaran relacions de col·laboració i de confrontació entre els múltiples agents socials i polítics presents que obligaran a preveure fórmules de resolució dels conflictes que una transformació institucional d'aquestes característiques inevitablement comporta.
Constitució i autodeterminació: contradiccions jurídiques i polítiques
D'antuvi, el primer obstacle que cal tenir en compte és la reforma política del postfranquisme, que es féu precisament per consolidar la unitat de l'Estat entesa com a principi irrenunciable de tot el sistema constitucional. Des dels poders fàctics que van transigir a democratitzar l'Estat espanyol, la condició prèvia perquè hi hagués democràcia era que no és plantegés la possibilitat de l'autodeterminació. Aquesta imposició encara es manté vint anys després, i ha estat interioritzada per la classe política que va protagonitzar la transició.
En el text constitucional es recullen, certament, els drets individuals i en menor mesura els drets socials, però són ignorats els drets dels pobles. Aquesta gradació en els drets dóna com a resultat un ordenament basat en una filosofia política que prima l´individualisme per sobre d'allò que és comunitari, que relativitza tot allò que fa referència als grups socials, la seva diversitat, el pluralisme cultural i lingüístic i culmina l'edifici amb l´igualitarisme abstracte que l'Estat garanteix per a tots els ciutadans. Aquesta aparença igualitària encobreix les condicions reals de dominació política que subsisteixen i sostenen l´actual Estat espanyol.
En contraposició existeix tot un corrent filosòfic i jurídic que considera/els drets individuals fonamentats en l'existència d'un/grup en el si del qual s'han d'exercir aquestes llibertats. Aquest plantejament vincula els drets humans a la idea de justícia, a una visió no estàtica sinó dialèctica de la societat i dels grups que la integren. El dret a prendre decisions personals només té sentit en un marc on és possible prendre decisions col·lectives, és a dir, d'autodeterminació. És en aquest sentit que el dret a l´autodeterminació dels pobles encaixa amb els drets humans col·lectius. No és aquesta la mentalitat amb què ha estat redactada la Constitució espanyola, ni l´ordenament que se'n deriva, fonamentada en una visió individualista de les llibertats personals, desvinculades de les col·lectives.
Aquesta Constitució no recull el dret a l'autodeterminació perquè no reconeix el subjecte col·lectiu, el poble o la nacionalitat que hi pot tenir dret. Estableix una ciutadania espanyola a la qual són atribuïts drets i deures, però nega que les persones conscients de pertànyer a un grup amb elements d'identitat comuns, territori, llengua, història i cultura puguin reclamar el dret de ser reconegudes legalment com a nació.
Sobre aquests fonaments es basteix una argumentació aparentment democràtica consistent a emparar l´individu i el seu dret individual a autodeterminar-se, tot negant la possibilitat d'identificació amb el col·lectiu nacional català i postergant tot plantejament en favor de la llibertat i la justícia reals, és a dir, tot referent col·lectiu. Amb aquest fil argumental es vicia d'arrel el sentit comunitari dels drets i s'encobreix el caràcter autoritari de la negació del dret del poble català a autodeterminar-se. Aquesta visió de les llibertats individuals en contraposició dels drets col·lectius conforma la columna vertebral que utilitzen determinades instàncies per defensar el dret individual dels castellanoparlants enfront del dret col·lectiu de consolidar la llengua catalana. Afirmen l'individu (el castellanoparlant) per negar el poble (la nació catalana) com a subjecte col·lectiu de drets.
Les situacions de fet que comporten la negació de drets acaben cedint, si existeix un projecte polític que contempli de forma complementària els drets individuals, els socials i els nacionals. La negació d'algun d'aquests drets converteix un règim polític en una democràcia limitada, com és l'espanyola, la qual encobreix l'autoritarisme institucional que nega la justícia i la igualtat real dels pobles que la integren sota l'aparença de la defensa dels drets individuals.
A diferència de fa vint anys, avui hi ha dos factors fonamentals que marquen l´evolució d'Europa de cara al segle vinent: la construcció de la Unió europea i el procés de globalització mundial. Els estats no són els perímetres dels mercats interiors ni tenen l'atribut exclusiu de la sobirania. La liberalització dels mercats i la seva internacionalització depassen les possibilitats dels estats. En el futur els contrapesos a les dinàmiques del mercat es basaran en organismes internacionals que vetllaran per la defensa dels drets humans, la preservació del medi socioambiental i l'equilibri territorial.
De fet, avui a l'Estat espanyol les barreres competencials entre ajuntaments, comunitats autònomes i l´estat han saltat en molts àmbits, i són cada cop més habituals les relacions de cooperació entre aquests tres nivells d'administració i també cada vegada més nombrosos els projectes compartits amb iniciatives privades o sorgides de la societat civil. Per tant, l´estratificació de les administracions públiques i la pretesa superioritat sobre la iniciativa privada són miratges del passat. Avui la fragmentació del poder polític i la seva recomposició, paral·leles al fenomen de la globalització (paraula que defineix la complementarietat entre allò global i allò local) fan que les propostes polítiques que parteixen d'una concepció dirigista o homogeneïtzadora de la societat tinguin poc futur.
La peça clau de tot aquest plantejament és com superar el marc constitucional i autonòmic vigent que no reconeix el dret d'autodeterminació [23]. Un punt de partida es pot trobar desenvolupant l'acord parlamentari de 1989 i partint de la convicció que es tracta d'un dret humà fonamental de caràcter col·lectiu, la finalitat del qual és preservar els pobles com a unitats de cultura i, en últim terme, les persones que els integren i en reben un component irrenunciable de la seva personalitat.
A partir d'ací cal argumentar la necessitat de reconèixer el dret del poble català a l´autodeterminació per tal que pugui retornar a una situació d'igualtat amb altres pobles que ara se li nega. Aquesta restitució de la igualtat personal i col·lectiva lliga amb la idea de justícia i és independent del fet que els catalans siguem o no majoritaris en una part o altra del nostre territori nacional. Si la voluntat de ser lliures i iguals que altres pobles arriba a ser majoritària en una part del nostre territori, a través de l'exercici del dret a l'autodeterminació, concretada en la victòria en un referèndum convocat a l'efecte, llavors tindrem estat propi. Però si no s'hi arriba, l´autodeterminació haurà servit per obtenir un estatus col·lectiu en grau de garantir la nostra continuïtat com a poble.
Davant l'immobilisme del marc polític espanyol, amb una constitució pràcticament inalterable i amb un estatut configurat com a llei orgànica que demana per a la seva entrada en vigor el vot favorable de la majoria absoluta de les Corts espanyoles, la via de la reforma en el marc espanyol és una via morta. Cal plantejar, doncs, un conflicte jurídic i polític per situar el dret a l'autodeterminació com allò que és realment, un dret humà fonamental l´efectivitat del qual no pot dependre de si és o no reconegut per la Constitució espanyola.
L'article 96 d'aquesta Constitució i l'aricle 1 del Codi civil estableixen que els tractats internacionals subscrits pel govern espanyol s'integren en l'ordenament jurídic intern. Així, des del 1977, els Pactes sobre drets civils de l'ONU de 1966 que recullen específicament el dret d'autodeterminació, són de dret intern estatal. La seva contradicció amb els articles 1 i 2 de la Constitució espanyola són evidents. La declaració del parlament autonòmic del Principat de 1989 no té efectes constitutius, sinó solament testimonials. En canvi, si una proposta d'exercici del dret a l'autodeterminació s'aprovava com a llei, es plantejaria un conflicte jurídic constitucional que podria ser portat (a banda del pronunciament del Tribunal constitucional espanyol, que hauria de fer-se de conformitat amb el dret internacional i no segons una interpretació interna) davant els tribunals internacionals de justícia.
L'estratègia fóra reclamar-ne l'exercici directament des de les institucions catalanes bo i cercant el suport de les institucions internacionals que vetllen per prevenir i resoldre els conflictes nacionals, l'Alt comissaria per a les minories nacionals de l'OSCE per exemple. Em sembla que de la sentència de la Cort suprema del Canadà d'agost de 1998 es poden extreure conclusions molt aprofitables sobre els procediments previs, les condicions d'exercici per part del territori interessat a autodeterminar-se, les negociacions amb l'estat per establir els mecanismes d'aplicació del resultat del referèndum i les condicions que han de garantir el respecte a les minories en el nou ordre polític sorgit de l'autodeterminació. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: la societat catalana, subjecte del dret d´autodeterminació
|
|
per bona pedagogia! |
18 oct 2005
|
|
molt bé que des d'indymedia es fomenti el valor de la interculturalitat en contra de la multiculturalitat del nacionalisme de dretes. Salut i revolta! |
|
Re: la societat catalana, subjecte del dret d´autodeterminació
|
|
per primera objeccio segon paragraf |
18 oct 2005
|
el "pairalisme" "catala" no va existir mai, fou una invencio de la intelectualitat burgesa barcelonina al tombant del segle XIX-XX
(L'Avenç, 132, desembre de 1989, Dossier "La invencio de la familia catalana", pags. 15-53, especialment "El pairalisme com a model ideologic" de Joan Prats, pags. 34-53) |
|
Re: la societat catalana, subjecte del dret d´autodeterminació
|
|
per ...i.... |
18 oct 2005
|
“cal buscar allò essencial� = allò natural? ->falsedat si es parteix que la diferència entre natura i cultura social és només una convenció
Hi ha altres parà metres que condicionen la vida social de l’individu: la classe social també és un fet col·lectiu i viscut, la posició social, el “prestigi�... dintre aquella determinada comunitat nacional .... i altres condicionants ...
“un poble és bà sicament una unitat de culturaâ€? llavors haurÃem de definir com es lliga el fet classe, posició social i altres condicionants; si per exemple, poble=classe haurÃem de definir quina nacionalitat té històricament la burgesia barcelonina quan anava al Liceu, per exemplificar un fet cultural en minúscules qualsevol; si per exemple poble inclou classes diverses i contraposades no el podem concebre com una unitat de cultura ja que entenent el concepte de cultura en el sentit antropològic seria un fet cultural històric català l’anticlericalisme popular; no crec que el senyor Duran-Lleida estigui massa d’acord en reivindicar aquest tret diferencial.
Kymlicka "la perspectiva liberal ortodoxa sobre el dret dels estats a determinar qui adquireix la ciutadania descansa en els mateixos principis que justifiquen la ciutadania diferenciada en funció del grup dins els estats, perquè acceptar el primer, porta, lògicament, a acceptar el segon" [17]. Per tant, la teoria liberal ha d'acceptar una ampla gamma de drets diferenciats en funció del grup per les minories nacionals i grups ètnics totalment compatibles amb la llibertat individual i la igualtat social.
DifÃcil d’entendre la proposició (on són les notes?), “drets dels estats a determinar la ciutadaniaâ€?; decididament i tal com està ara el pati a Ceuta i Melilla aquesta proposició fa posar vermell de mala òstia “mateixos principis que justifiquen la ciutadania diferenciadaâ€? tres tasses més. Ben bé em sembla que el liberalisme és la ideologia de la llei de la selva i no té compte els diferents nivells i relacions de poder-submissió que els diferents grups humans tenen entre si (bà sicament perquè és la ideologia del poder).
“Encara que la noció més progressiva de poble es basa en la cultura, ja que realment no tots els armenis viuen a Armènia, tots els corsos a Còrsega ni tots els jueus a Israel� L’estat jueu és un estat teocratic, racista i genocida, fruit del colonialisme anglo-americà ; els jueus formen part, entre d’altres, de la cultura europea i americana, la qual no pot ser explicada sense la seva presencia històrica a Europa i Amèrica,
“el territori continua essent un element bà sic de la identitat nacional�. O no.
“com dèiem, territori i poble són fets indestriables� Llavors el poble gitano? els afroamericans?
Si bé tot el text parla de fets dinà mics, aquà la influència clà ssica ahistorica de la definició d’Stalin sobre el què és i què no és una nació i les condicions que ha de complir es deixa veure “una nació és....� (hom pot veure una definició que el segueix i la cita a Pierre Vilar “Iniciacion al vocabulario de analisis historico�, tot i que certament el mateix Vilar amb la seva practica historiogrà fica el desmenteix, sota el meu entendre)
“una unitat de cultura que és l´essència de la nostra identitat� tornem amb les “essències�, tornem amb les “unitats�
“Cal recordar que la nacionalitat és una qüestió interior, de vinculació afectiva a la terraâ€? tot i que en el nostre cas és evident que això és en un percentatge molt elevat aixÃ, és ben gratuït presentar-ho com quelcom universal, deixant de banda aixo tant subjectiu i també gratuit d’â€?interiorâ€?.
“contraposició entre les dinà miques econòmica i polÃtica. AixÃ, mentre la primera relliga l´eix mediterrani Perpinyà -Alacant sobre una base mediambiental i climà tica òptima, amb un teixit productiu diversificat i amb una població que comparteix uns valors culturals comuns en relació amb el món del treball, la segona imposa la divisióâ€?
“A tot Catalunya l´economia uneix i la polÃtica separa, a l'inrevés del que succeeix en el conjunt estatal espanyol, on l´economia separa i la polÃtica uneixâ€?
De la mateixa manera que és un fet que el eix econòmic català funciona (es pot veure estadÃsticament en els moviments de treballadors al llarg dels Països Catalans avui en dia. per exemple) és surrealista plantejà això tenint quatre idees bà siques sobre el procés d’industrialització català , la trajectòria polÃtica i econòmica de la burgesia catalana al llarg del XIX i el XX, en fi... (Historia de Catalunya, v VIII?, el d’en Fontana) Precisament una de les raons que sempre s’han apuntat en la configuració de l’Estat burgès espanyol i per tant del procés d’espanyolització, és la que té relació amb els interessos econòmics d’aquesta burgesia (què en diria l’Aribau de tot plegat?!). (per cert, els de “La Caixaâ€? o els de “Gas Naturalâ€? els faria grà cia aquesta part, es fotarien un fart de riure)
“s'articula un bloc politicosocial en el si del poble català â€?; i aquà estem al cap del camÃ, el famós bloc unitari, però quin? deixem el polÃtic, quin “socialâ€??
--------------------
Em sembla que la ponència deu ser de les presentades en el Congres de Cultura Catalana de l’any 2000 (va be posar minimament les fonts)
La resta de l’article em sembla be, algunes parts molt acertades les altres no tant o gens. L’objecció general és: o aprenem a mirar les coses com tots contradictoris (dialèctics diu el text) amb elements confrontats dintre la pròpia societat(s) catalana (o dels Països Catalans), sense essencialismes ... o estem condemnats a no saber veure les relacions socials de conflicte que en ella existeixen i que, precisament, determinen la nostra situació de submissió, minoritzacio i opressió nacional. Precisament el text esdevé molt mes “progressista� quan parla de l’autodeterminació en relació als drets democrà tics col·lectius que hem d’exigir. Això no vol dir que no existeixin fets culturals, tradicions, costums ... diferenciades entre pobles i que el fet nacional només es redueixi a una simple qüestió de drets democrà tics negats. Això seria no entendre res de res (allò tant tradicional en certes esquerres d’ “estem d’acord amb els drets dels pobles però l’existència dels pobles ens interessa ben poc i, fins i tot, ho considerem contraproduent� normalment expressat en la llengua que l’Estat considera oficial i que és la que tothom entén o ha d’entendre). Però tampoc vol dir que aquests mateixos fets culturals, costums etc. siguin una “unitat� on altres circumstancies socials no afectin.
Obviar els antagonismes socials que existeixen en una societat capitalista com en la que vivim és voler tornar a repetir els mateixos errors d’un interclassisme nacionalista que, des de Valentà Almirall segurament, i evidentment com tot interclassisme en una societat de classes, acaba afavorint a la classe dominant i els seus representants, es diguin Cambo o Pujol.
Un altre punt és plantejar el fet “Estat� com la panacea que tot ho ha de solucionar (explica-li als irlandesos i la seva llengua). Aixo no vol dir que no sigui necessari alliber-nos del poder d’aquest aparell politic-ideologic que es diu España o Estat espanyol, com més aviat menys pitjor. Pero aquesta obsessio “estatista� crec que menysté la capacitat de resistència que el poble català ha demostrat, la capacitat de generar un discurs propi i nou sobre identitats, llengues, cultures, pobles, nacions ... i diferenciat de tot allo que havien estat les idees i plantejaments entorn el nacionalisme dels Estats-nacio... obviant a més la necessitat de continuar “armant-nos� d’una forma autocritica perquè de moment no hi ha masses dreceres ... i, a més, es podria discutir molt si el que ens interessa per fer algun tipus de “bloc polticosocial� que s’enfronti a qui ens domina és continuament està insistint amb aquella idea ... i si el que hem de proposar com a forma d’organitzacio social lliure s’ha de definir com a “Estat�. |
|
|
