Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: corrupció i poder
Attac France ayuda a Blair a "influir" en la UE
per Projano 17 oct 2005
La admiración que le tributa Ramonet, director ideológico de ATTAC FRANCE, a Blair y su ardor guerrero-social se ha concretado en la participación de ATTAC FRANCE en un "estudio" sobre la "Europa social" que predica ahora el amigo Tony...
Veamos el artículo publicado por EL PAIS en el que se concreta la participación de ATTAC (France) y se da cuenta de lo mucho que se avanza en materia social en el seno de la Unión Europea:

REPORTAJE (EL PAIS)

A vueltas con el modelo social

El Reino Unido quiere limitar la próxima cumbre de la UE a la globalización para evitar disputas entre los Veinticinco

ANDREU MISSÉ - Bruselas

EL PAÃ?S - Internacional - 17-10-2005
Contra todo pronóstico, el debate sobre el modelo social lanzado por el primer ministro británico, Tony Blair, como asunto estrella durante su presidencia de la UE se está convirtiendo en el principal tema de discusión sobre el futuro de Europa. La Europa que trata del empleo, la educación, las pensiones y demás asuntos urgentes es la que está despertando más el interés de los ciudadanos. "Llevo 25 años en las instituciones comunitarias y nunca había visto un interés y unas discusiones tan intensas sobre los asuntos sociales como ahora", señala un alto funcionario que trabaja en uno de los documentos que prepara la Comisión para la cumbre del día 27 en Hampton Court. Tras el no de Francia y Holanda a la Constitución, el debate social es el más consistente.

La reflexión inicial fue promovida por la propia presidencia británica, con trabajos como el de André Sapir, que incluía una comparación de los cuatro modelos sociales europeos (continental, nórdico, mediterráneo y anglosajón) desde la doble perspectiva de la eficiencia y la igualdad. Un estudio en el que los países nórdicos (Dinamarca, Finlandia, Suecia y Holanda), con un alto nivel de protección social y políticas activas en el mercado de trabajo, eran los que salían mejor parados. Los peor clasificados eran los países mediterráneos (España, Grecia, Portugal e Italia), que concentran su gasto social en pensiones y una regulación salarial muy condicionada por la negociación colectiva.

El estudio de Sapir, inspirado en los análisis de Gosta Esping- Anderson de principios de los años noventa, refleja sobre todo la diversidad de fórmulas desarrolladas por los distintos países para moderar los efectos del "capitalismo salvaje", pero también las dificultades jurídicas de desmantelar los derechos establecidos.

La Comisión Europea prepara también un documento cuyas ideas maestras ha expuesto recientemente Wladímir Spidla, comisario de Empleo, Asuntos Sociales e Igualdad de Oportunidades. Spidla propugna una "reinvención" del modelo social europeo con "más flexibilidad". "Más que de proteger los empleos, se trata de proteger la capacidad de la gente para ocupar un empleo". Para ello considera que se deben acometer una serie de reformas económicas y sociales que "deben combinar el rendimiento económico y la solidaridad".

La realidad es que la participación de la sociedad civil en el debate es ya muy amplia y diversa. Incluye, por ejemplo, desde las jornadas celebradas en Erfurt, con la participación de organizaciones sindicales y ONG, como ATTAC, a las próximas conferencias en Bruselas de destacados economistas como Jeremy Rifkin, y sindicalistas como John Monks, secretario general de la Confederación Europea de Sindicatos. Austria, que ocupará la presidencia en el primer semestre de 2006, ya ha anunciado su propósito de profundizar en la discusión.

En cierta medida, todo este debate se le ha ido un poco de las manos a la presidencia británica. Pronto ha comprendido el elevado riesgo de confrontación que supone el examen de los distintos modelos sociales ante las propias barbas de los jefes de Estado y de Gobierno de Los Veinticinco. Para evitar situaciones embarazosas, Londres ha optado por restringir la duración de la cumbre de dos a un día y reconducir el tema. Según el nuevo enfoque, se trata de "analizar las consecuencias de la globalización en las condiciones sociales y de seguridad de los ciudadanos", según una fuente comunitaria.

Una rectificación oportuna también para Blair y su ministro del Tesoro, Gordon Brown. A la vista de los malos datos que van apareciendo de la economía británica, deberán reconsiderar sus pretenciosas propuestas iniciales a los demás líderes europeos. Los últimos datos de la OCDE suponen una cura de humildad. Este año la economía británica sólo crecerá el 1,7%, frente al 3% o 3,5% previsto. La productividad de la economía del Reino Unido es inferior a la de EE UU, Francia y Alemania, lo que explica que la renta por habitante de los británicos apenas llegue a la media de la OCDE.

Ante esta coyuntura, Reino Unido prefiere "una cumbre sin papeles" en la que los líderes "puedan expresarse en libertad", según una fuente diplomática británica. Por otra parte, varios líderes, especialmente los de los países de la ampliación, no se conformarán con una cumbre dedicada sólo a un debate de ideas y plantearán las cuestiones financieras urgentes.


Más información:

ATTAC FRANCE, palanca reformista contra el "rompimiento del capitalismo".

ATTAC FRANCE, ¿nuevo paladín de la (farsante) tercera vía de Blair ?

This work is in the public domain

Comentaris

La hipocresía de la burguesía democrática
per Xyz 17 oct 2005
Frente a las elucubraciones conservadoras de los lacayos del capital, desde la izquierda que no reniega del comunismo se hacen análisis mucho más certeros de la situación de miseria de la que no queremos saber nada:


Crisis de la emigración en la frontera hispano-marroquí:
LA HIPOCRESIA DE LA BURGUESIA DEMOCRATICA
En las últimas dos semanas hemos asistido a una sucesión de escenas
sobrecogedoras en la frontera Sur de la Unión Europea. Primero fueron los
asaltos masivos a las alambradas puestas por el gobierno español en las que
miles de emigrantes lograron cruzar no sin dejarse en el camino jirones de ropa
y sangre. Después vinieron las ráfagas de balas que segaron la vida de 5
emigrantes disparadas con toda la probabilidad, pese a las maniobras de
tergiversación informativa, por las fuerzas del “muy democrático� y “muy
pacifista� gobierno del Señor Zapatero que gusta presentarse con la imagen de
un Bambi, un inofensivo cervatillo. A continuación llegó el despliegue masivo
de tropas de la Legión y la Guardia Civil con la consigna de repeler “de forma
humana� (sic) a los emigrantes. El 6 de octubre, tras oscuras negociaciones
entre los gobiernos español y marroquí, los acontecimientos dan un giro: 6
emigrantes mueren ametrallados en territorio marroquí. Estas muertes
constituyen el desencadenante de una serie de actos a cual más brutal:
emigrantes abandonados en el desierto al Sur de Uxda el 7 de octubre, redadas
masivas en las ciudades marroquíes donde se concentran los emigrantes; vuelos
de repatriación hacia Mali y Senegal con los hombres y mujeres amontonados y
esposados y la noticia de un nuevo abandono masivo de emigrantes, en autobuses
de la muerte, en el desierto del Sahara.
A partir del 6 de octubre, el gobierno Zapatero recupera el papel de “campeón
del talante�. “Protesta� ruidosamente ante Marruecos por el trato “inhumano�
que dispensa a los emigrantes y presenta con gran despliegue mediático su
proyecto de una alambrada “ultra-moderna� (en realidad 3 alambradas
superpuestas) que impediría toda penetración “sin causar el más mínimo rasguño�
a los emigrantes. Sus colegas de la Unión Europea se unen presurosos al coro de
la “protesta democrática� frente a los desmanes marroquíes, “exigen� un “trato
respetuoso a los emigrantes� y lanzan sus habituales chácharas sobre la Unión
Europea “tierra de acogida� y sobre la necesidad del “desarrollo� de los países
africanos. El ministro español de Exteriores, un experto en sonrisas beatíficas,
saca los colmillos y anuncia muy serio que “España no va tolerar ninguna
emigración ilegal aunque eso es compatible con el respeto a los emigrantes�
(sic).
En esta crisis estamos viendo las dos caras con las que se nos presentan los
Estados democráticos. Desde el 6 de octubre, el Gobierno Zapatero, con la
guerra sucia contra los emigrantes, hábilmente subcontratada a Marruecos,
exhibe su máscara habitual de angelical promotor de la “paz�, los “derechos
humanos� y el “respeto a las personas�. Es la cara del cinismo, la mentira y la
maniobra, el manto habitual con el que se rodean las “grandes democracias�, el
de la hipocresía más repugnante.
Porque en los días anteriores, el Gobierno Zapatero, apareció con la otra cara:
la del ametrallamiento masivo, la del guardia civil ensañándose con un
emigrante, la de las alambradas y los helicópteros sobrevolando, la de las
deportaciones a los países africanos… Una cara que rasga el velo hipócrita de
los discursos sobre los “derechos� y las “libertades� y deja entrever la
realidad pura y dura: el “socialista� Zapatero hace, frente a los emigrantes,
exactamente lo mismo que el tan denostado Sharon con su muro en Cisjordania y
Gaza o que los estalinistas este alemanes Ulbrich y Honnecker que levantaron el
muro de Berlín.
Las dos caras, la de la hipocresía democrática y la del perro sangriento, no son
en realidad opuestas sino complementarias. Forman una unidad imprescindible en
el método de dominación del capitalismo, un sistema social que sustenta una
clase minoritaria y explotadora, la burguesía, cuya supervivencia choca cada
vez más frontalmente con los intereses y las necesidades del proletariado y de
la gran mayoría de la población.
En el problema trágico de la emigración vemos cómo el capitalismo, abocado a una
crisis cada vez más aguda –y que toma la forma más extrema en continentes como
�frica- ya no es capaz de asegurar un mínimo de supervivencia a masas cada vez
más ingentes de seres humanos que huyen del infierno del hambre, las guerras,
las epidemias más mortíferas.
En su huida, son apaleados y robados por las policías y las mafias de los países
que atraviesan, que cuentan siempre con el beneplácito interesado de sus Estados
respectivos, y cuando llegan a la ansiada meta se topan con un nuevo muro de la
vergüenza, con las alambradas, las balas, las deportaciones… Sometidos a una
crisis cada vez más severa, los países de la Unión Europea son cada vez menos
ese “refugio de paz y prosperidad� con el que pretenden deslumbrarnos. Sus
economías solo pueden absorber pequeñas gotas de esa inmensa marea humana y en
unas condiciones de explotación cada vez más infamantes que progresivamente se
van asemejando a las de los países de los que huyen.
Esa situación se acompaña de un contexto creciente de tensiones imperialistas
entre los diferentes Estados cada cual tratando de buscar cómo golpear al rival
o tener armas para chantajearlo. Eso hace de los emigrantes una apetitosa masa
de maniobra utilizada por los diferentes gobiernos. Marruecos trata de
chantajear a España dando toda clase de facilidades a las mafias especializadas
en la trata de emigrantes para realizar sus “saltos� al otro lado. Pero a su
vez, España, por su condición de puerta de entrada desde el Sur en la Unión
Europea trata de cobrar al más alto precio sus servicios de cancerbero
sangriento.
Este juego sangriento de farsantes y timadores se hace a costa de las vidas de
cientos de miles de seres humanos condenados a una trágica odisea. Los Estados
más fuertes se presentan ante el mundo como “los más humanos y solidarios�
sencillamente porque en la trastienda han logrado que sus colegas más débiles
se encarguen de las tareas sucias. Marruecos aparece como el malo de la
película (la tradición de brutalidad más salvaje de sus fuerzas policiales y
militares le permiten interpretar a la perfección ese papel) mientras que
España y los “socios� de la UE, sus descarados arrendadores, tienen la
desfachatez de darle lecciones de “democracia� y “derechos humanos�.
Sin embargo, las crecientes contradicciones del capitalismo, la profundización
de su crisis histórica, el proceso de descomposición que paulatinamente lo
corroe, la agudización progresiva de la lucha de clases, hacen que esos grandes
Estados, virtuosos consumados del concierto democrático, aparezcan cada vez más
directamente bajo el rostro de perros sangrientos. Hace 3 meses vimos como la
policía británica, la “más democrática del mundo�, asesinaba a sangre fría a un
joven brasileño, hace menos de un mes vimos como el ejército y la policía
norteamericanos repartía palos en lugar de alimentos y auxilios a las víctimas
del huracán Katrina, hoy vemos al Gobierno Zapatero asesinar emigrantes,
desplegar tropas y levantar un muro de la vergüenza.
No es posible un capitalismo de rostro humano. Los intereses de la humanidad son
incompatibles con las necesidades de este sistema. Para que la humanidad pueda
vivir el capitalismo debe morir. Destruir el Estado capitalista en todos los
países, abolir las fronteras y la explotación del hombre por el hombre, tal es
la orientación que el proletariado debe dar a su lucha para que la humanidad
pueda, sencillamente, empezar a vivir.
Corriente Comunista Internacional 11-10-05
Attac Catalunya fa un seminari per difondre economia capitalista
per X 17 oct 2005
A la web d'ATTAC CATALUNYA apareix l'anunci del SEMINARI D'ECONOMIA BASICA, que imparteix el director a Espanya de l'Agencia Gubernamental Vaticana Justitia et Pax.

El que no diu el títol, però es veu clarament es que es tracta D'ECONOMIA CAPITALISTA, on s'accepta com a dogmes els conceptes capitalistes falsificats de preu, mercat, competéncia, mercat financer....

Aquest es el programa:

SEMINARI D'ECONOMIA BÀSICA edició 2005

"per ARCADI OLIVERES, membre del Consell Científic i Assessor d'Attac, profesor d'economia a l'UAB, president de Justícia i Pau

Centre Cívic MATAS i RAMIS
c/ Feliu i Codina, 20 - Horta BCN
veure plànol: http://attac-catalunya.pangea.org/Docs/planol.jpg
Metro: L5 (Horta) autobusos: 39, 45, 71
4, 18 i 25 octubre 2005 / 8 i 15 novembre 2005 / a 19,30 h.

Programa de les sessions ...

dimarts, 4 d’octubre 2005
L’economia de Mercat
Producció, consum i estalvi
Ciutadans i empresa
Diner, preus, mercats financers

dimarts, 18 d’octubre 2005
Les polítiques econòmiques
Els sistemes fiscals
Les dades macroeconòmiques Economia

dimarts, 25 d’octubre 2005
L’Economia europea
El procés d’integració europea
Les institucions europees
Altres processos d’integració econòmica en els països industrialitzats
El procés d’integració europea

dimarts, 8 de novembre 2005
L’Economia mundial
Els organismes directors de L’Economia mundial
El subdesenvolupament econòmic

dimarts, 15 de novembre 2005
Les alternatives econòmiques
Re: Attac France ayuda a Blair a "influir" en la UE
per Un Attacante 17 oct 2005
El seminario de Economía Básica enseña a la gente cuales son las reglas del juego, que instituciones económicas internacionales dirigen el comercio mundial, cual es el papel de los estados subordinados al poder corporativo, como las transnacionales utilizan el mundo como campo de operaciones, como funciona la bolsa, como se administran los recursos y como se mercantilizan las materias primas que son extraídas por norma del tercer mundo.

Es muy fácil criticar sin saber de que se habla, es muy sencillo utilizar IMC Barcelona para desacreditar todas las actividades que realizan los movimientos sociales.

Queridos amigo detrás de todo esto hay personas que trabajan de forma totalmente altruista y con el único fin de informar a la ciudadanía que es lo que se cuece en la economía mundial.

Se trata de informar a la gente sobre la economía "capitalista" por que vivimos dentro de un modelo económico capitalista y por ello es racional que se explique que es lo que pasa.

Cierto es que Arcadi Oliveras es presidente de Justicia i Pau, pero también es profesor en la UAB, también imparte un post-grado de globalización en la UB, es Dr. en economía mundial y ciertamente una persona que puede exponer e informar cual es el estado de la economía mundial y quien pone las reglas.

Aquí os dejo un txt suyo en el que explica que es la globalización, para las personas que puedan estar interesadas las conferencias que están previstas se harán en un formato parecido al txt que ahora os transmito.

Un saludo.

QUE ES LA GLOBALITZACIÓ ?
Set aspectes principals de la globalització:
1r aspecte: Ens trobem en un món globalitzat en primer lloc i sobretot gràcies a la gran efervescència del comerç internacional. El comerç internacional és el que ens fa ser conscients que vivim en un món globalitzat. El tenim absolutament present en les nostres vides.
Per exemple, als matins, el primer que fem és aturar el despertador, que si mirem per darrere, deu posar “made in Taiwan�. Acte seguit, entrem a una dutxa, i, com que ara fa fresqueta, voldrem que sigui amb aigua calenta i sabrem que aquesta aigua ha estat escalfada per pretroli de Kuwait o per gas natural d’Argèlia. Acte seguit, ens posarem una samarreta i uns pantalons. Si són de marca, ens diran que són fets a Milà, però en realitat els hauran fet a Filipines o a Honduras. I aleshores ens prendrem un cafè, que tots sabem que deu venir de Colòmbia. Acte seguit, agafarem un cotxe o un autobús per anar a la feina, que deurà ser alemany o japonès. I quan arribem a la feina, ens posarem a escriure en un paper. El paper pot ser reciclat o no ser reciclat. Si no és reciclat, el paper s’haurà obtingut d’una cel•lulosa la qual a la seva vegada l’hauran tret de la manipulació d’una fusta, i aquesta fusta haurà estat obtinguda de boscos finlandesos o de boscos canadencs. I així podríem seguir al llarg de tot el dia. Només amb la nostra primera hora i mitja de la nostra vida diària el comerç internacional ha tingut una presència absoluta.
Què vol dir això? Vol dir que, ens agradi o no ens agradi, nosaltres estem globalitzats. És a dir, que la globalització és un fenomen inexorable: el tenim damunt nostre. Una altra cosa és que no ens agradi! I aleshores cometem un error. Perquè quan no ens agrada, i protestem, diem que som del moviment “antiglobalització�. No. La globalització és un fenomen clar. En tot cas hem de dir que és som el moviment en contra de l’actual forma de globalització. No contra la globalització en general, perquè qui realment està en contra de la globalització general n’hi ha poquíssims: 2 o 3 que estan disposats a viure a la muntanya, a menjar tres herbetes i tenir un vestit de sac. Aquests potser sí que no estan globalitzats. Però la resta, estem tots globalitzats. Per tant, hauríem de canviar el nom, cosa que penso que no podrem fer, perquè un cop a una persona el bategen d’una manera, aquest mot ja li queda.

Va passar igual amb l’expressió ONG, que des del primer moment que es va considerar molt dolenta perquè moltes associacions/ institucions/ entitats, etc. són governamentals i a més a més els lingüistes afirmen que no es pot definir una paraula en negatiu sinó en positiu.
Ara jo dic que no ens diguem “antiglobalització�. I com ens direm? Alterglobalització.
Però bé, a part del nom, només dic que la globalització és un fenomen inexorable sobretot gràcies al comerç internacional. I de comerç internacional s’ha de dir que cada vegada n’hi ha més. Moltes vegades podem veure als diaris com es van firmant acords per reduir o eliminar les duanes, que evidentment això facilita molt el comerç internacional, com també facilita el comerç internacional el fet que hi hagi unes empreses, que anys enrere anomenàvem multinacionals i que ara anomenem transnacionals perquè transiten, van constantment d’un lloc a l’altre: en un país busquen la matèria primera, en un altre país la transformen amb mà d’obra barata, en un tercer país hi dipositen deixalles perquè a casa seva ja no els ho deixen dipositar, en un quart país busquen un magatzem de distribució i en un cinquè país venen la mercaderia. I aleshores ens trobem que una mateixa mercaderia, sense haver sortit d’una mateixa empresa, ja ha passat per 5 països diferents fins que arriba al client. I, per tant, genera comerç internacional.
I què més genera comerç internacional? Doncs la nostra actitud com a consumidors. Nosaltres, com a consumidors, som gent cada vegada més sofisticada. Això vol dir que cada vegada ens agraden més els productes específics i no els productes genèrics. Just al contrari del que ens diuen que hem de fer amb els medicaments (que ens han d’agradar més els genèrics i menys els específics).
Per què? Doncs per una cosa que explicaré tot seguit. Espanya té com a primera exportació els cotxes: allò que més venem a fora, Però si mirem les nostres importacions, veiem que com a 3r o 4t lloc, veiem que també hi ha els cotxes. I aleshores la pregunta és: per què? Si en tenim tants i ens en sobren tants, que en venem tants a fora, per què n’hem de comprar a fora? La resposta és que no ens interessa el genèric cotxe. Ens interessa l’específic utilitari que venem cap a fora o l’específic cotxe que importem de fora cap aquí.
Bé, això amb els cotxes s’entén, ja que no és el mateix circular amb un Mercedes que amb un Panda. Però a vegades aquesta sofisticació arriba fins a nivells insospitats, com el que m’explicava un company meu amb una anècdota que li va passar.
Aquest company té un amic que és propietari d’un camió. I aquest propietari del camió li va dir al meu amic: jo em guanyo molt bé la vida, però a vegades crec que me la guanyo absurdament perquè me la guanyo fent un viatge setmanal de Barcelona a Amsterdam amb el camió carregat d’enciams del Prat de Llobregat, que els diposito al mercat central d’Amsterdam. I quan tinc el vehicle buit, me’n vaig a uns hivernacles propers a Amsterdam i carrego el camió amb uns enciamets petits que es venen molt bé a El Corte Inglés. De manera que el que jo faig és transitar absurdament per Europa portant enciams amunt i avall amb la conseqüent despesa d’energia, ocupació de carreteres, contaminació, etc. Per què? Perquè hem esdevingut consumidors sofisticats. I ja no ens agrada fer una amanida qualsevol, sinó que volem fer una amanida amb enciamets holandesos, tomaquets xinesos, volem menjar nespres fora de temporada, volem menjar endívies de Bèlgica i volem no sé quantes coses més. Som consumidors sofisticats i generem comerç internacional.
I aquí sorgeix la primera pregunta i la primera valoració de la globalització: el fet que en el món hi hagi molt comerç internacional, és bo o és dolent? Depèn. Segons els llibres d’economia, és magnífic, perquè si ens diuen si hi ha molt comerç les empreses seran molt competitives, entraran a molts mercats de fora, tindran gran capacitat de tenir clientela... i nosaltres com a consumidors tindrem accés a tot tipus de productes, i com que vindran d’empreses molt competitives, els tindrem a bon preu. Per tant, per les empreses, mercat mundial i competitivitat, i pels consumidors, accés a tota mena de productes i més barats. A partir d’aquí, sembla que això del comerç és extraordinari.
Seria extraordinari si el comerç fos el que ens diuen els llibres d’economia que és, però que no sempre és. El comerç, perquè sigui possible, es basa en una transacció. Si no hi ha transacció, no hi ha comerç. I perquè una transacció es pugui produir, hi ha d’haver un preu. Si no hi ha preu, no hi ha transacció.
Com s’elabora el preu? Bé, si hem fullejat algun cop algun llibre d’economia, veurem que el preu és el fruit de la barreja dels interessos dels que ofereixen i dels que demanen. Hi ha una corba d’oferta i una altra corba de demanda, les dues corbes es creuen en un punt determinat, que en diem punt d’equilibri, i aquest punt d’equilibri determina el preu. I qui no hagi llegit mai cap llibre d’economia, és igual. Ho explicaré amb un exemple més concret.
Nosaltres anem de vacances a Turquia. El dia que ja tornem cap a Barcelona ens passegem pel bazar d’Estambul perquè volem portar un record a casa. Ens volem endur una figureta que està allà exposada i li preguntem al venedor què val aquesta figureta. Ell ens diu: 2 milions de lires. I nosaltres, que sabem que en el bazar d’Estambul cal regatejar, li diem: de cap manera! Li donem 1 milió de lires i estigui tranquil! El venedor, que coneix l’ofici, diu: No! Un milió no! Però miri: si vol li puc arreglar una mica i enlloc de 2 milions li deixo a 1.800.000 lires. Nosaltres, que tenim ganes d’endur-nos la figureta, li diem: miri, potser li pujarem a 1.400.000 lires. El venedor diu: home, en aquest cas jo li deixaré a 1.600.000 lires. I al final diem: sabeu què? Ho deixem a 1.500.000 lires i tots contents. Això és el punt d’equilibri. Ell partia de 2 milions, nosaltres d’un milió, hem fet la transacció a 1 milió i mig i tots contents. Si tot el comerç mundial es produís en aquestes condicions, seria perfecte. Però no es produeix en aquestes condicions, perquè en la nostra vida real el comerç tampoc no es produeix en aquestes condicions. Jo no em veig, per exemple, anant a aquí a la benzinera de la cantonada i dient-li al venedor de la benzinera: a quan deixem el litre avui? A 1,20? A 1,30? A 1,40? El de la benzinera dirà: noi! A aquí posa 1,49. O pagues això o te’n vas buit a casa. Però per què? Perquè no tenim la mateixa força negociadora com el d’Estambul i jo. Ell pertany a un monopoli, o a un oligopoli, em pot imposar el preu i jo he de callar i obeir. Si hi ha molt comerç com el d’Estambul, va molt bé per tothom. Si hi ha molt comerç com el de la benzinera, va molt malament per mi i molt bé per Repsol, per dir-ho d’alguna manera.
Quin és el resultat? Doncs el resultat és que en el comerç internacional els països del primer món fem de Repsol i els països del 3r món fan de nosaltres. És a dir, que ells mai poden imposar el preu. Com per exemple, ara està sortint als diaris la situació de misèria que està vivint Sudamèrica, més de l’habitual, arrel precisament de la caiguda dels preus normals del cafè. Perquè el preu del cafè no el fixen ells, sinó que es fixa en un mercat internacional de primeres matèries, que té la seva seu a Londres. I el preu del cafè està per terra, encara que nosaltres a la cafeteria el paguem com sempre, perquè per alguna cosa hi ha una cosa que en diuen intermediaris. Bé, resulta que el preu del cafè està baix i ells no el poden ni fixar. Però quan enlloc de vendre cafè els països del tercer món compren, posem per cas, una fotocopiadora, el preu de la fotocopiadora, lògicament, tampoc no el fixen ells. El fixen la Ranx Xerox, la Canon, la Olivetti, etc. I quin és el resultat? Doncs un resultat que avui tenim estadísticament demostrat durant tot el segle XX. Durant tot el segle XX el 3r món ha anat venent cada vegada més barat i ha anat comprant cada vegada més car. Amb la qual arribes a la conclusió evident: Un comerciant que tingui el costum de vendre cada vegada més barat i de comprar cada vegada més car, probablement s’arruïnarà. Per tant, primera dada de la globalització: Cada vegada hi ha més comerç i cada vegada és més favorable per uns i perjudicial pels altres.

Segona qüestió: Creixen enormement, en força i en poder, les empreses transnacionals. En el món hi ha uns 180 Estats independents, dels quals, 30 són Estats que en diríem desenvolupats, i 150 serien Estats que en diem subdesenvolupats (evidentment, subdesenvolupats en un sentit estrictament econòmic del terme).
Doncs resulta que la xifra de negocis, allò que venen les 50 primeres transnacionals del món, en dòlars, és més gran que la renda dels 150 països junts del món que no són els 30 més rics. Dit d’una altra manera: una empresa com General Motors mou més diners que un país com Polònia, per exemple. Què vol dir, això? Doncs que el president de la General Motors té més poder que el president de Polònia.
Per què fa servir el seu poder el president de Polònia? Si ho fes bé, ho faria servir pel servei dels ciutadans de Polònia. Però, per què fa servir el seu poder el president de la General Motors? Doncs per maximitzar el seu benefici. Ell no té poble al darrere i, per tant, la seva feina és fer màxim el seu benefici. I els ho asseguro que les grans empreses no s’estan de res per fer màxim el seu benefici.
Ara fa pocs dies els diaris ens han informat que l’empresa de petroli Shell seria sotmesa a judici als tribunals nordamericans sota l’acusació d’assassinat. Per què s’acusa la Shell d’assassinat? Doncs simplement perquè la Shell va començar a buscar petroli a la costa nigeriana. Va plantar-hi aquelles famoses plataformes. Però al mateix temps que treia petroli, el petroli embrutava l’aigua. I aleshores els pescadors que vivien a la zona es van quedar sense aliment bàsic. Van organitzar un moviment de protesta contra la Shell. La Shell, que és més poderosa que el govern nigerià, li va dir al govern nigerià: No volem maldecaps. Treu-me aquesta gent del davant. El govern nigerià, ben obedient, va reprimir aquest moviment, va detenir el seu dirigent màxim, el va jutjar, el va condemnar a mort i el va executar. I a hores d’ara els familiars d’aquest senyor han aconseguit que els tribunals nordamericans jutgin, no el govern de Nigèria, sinó a la Shell, com a instigadora de l’assassinat d’un senyor.
I d’aquests casos n’hi ha molts i cada vegada més, però no m’extendré per no fer-ho massa llarg. D’aquest poder amagat de les transnacionals ens en faríem creus.
Espanya estava acostumada a rebre transnacionals, no a enviar-les cap a fora. Però en els darrers anys hem començat amb aquest costum d’enviar-ne també cap a fora. L’empresa transnacional més coneguda d’Espanya és la que es diu Telefónica. Telefónica és una empresa que va estar dirigida fins l’any 1999 per un curiós personatge anomenat Juan Villalonga, que ell mateix s’identificava com a “íntimo amigo y compañero de pupitre en el colegio del Pilar de Madrid de mi amigo Jose Mari, el qual Jose Mari és un senyor que va viure a la Moncloa, com tots sabem.
Bé, doncs gràcies a això, ell va fer una expansió important de Telefónica i avui en dia el seu balanç ens diu que Telefónica va guanyar aquell any 300.000 milions de ptes. I d’aquestes 300.000, 100.000 els va guanyar a Amèrica Llatina. Resulta, que si Telefónica vol agafar aquests 100.000 milions de ptes. i dur-los cap aquí té dret a fer-ho perquè d’aquesta manera remunerarà els seus accionistes. I què estarà fent en aquest cas? Doncs estarà portant d’Amèrica Llatina cap a Espanya una meitat de l’ajuda espanyola al tercer món. I si comptem el que fa Repsol, el que fa Gas Natural, Sol Meliá, el Central Hispano, el Bilbao Vizcaya, etc. I resulta que des d’aquí, i no som pas el país més important del món, xuclem del tercer món “n� vegades més del que després els hi enviem en concepte del 0,7, de l’ajuda al desenvolupament, de les ONG, etc.

3r element: Les finances. Si nosaltres ens col•loquem adequadament davant d’Internet, podem entrar a la borsa de Tokyo, més tard a la de Londres, després a la de Nova York, després a Madrid, Los �ngeles, Melbourne, Singapur, i si som capaços de no dormir, podem tornar a entrar a la de Tokyo, etc. excepte durant 8 hores del diumenge, que està tot tancat. I podem anar comprant i venent. I a vegades hi guanyem i a vegades hi perdem. Però curiosament hi ha una sèrie de gent que no és que a vegades guanyi i a vegades perdi, sinó que sempre guanya. I com són tan espabilats, aquests, que aconsegueixen guanyar sempre? Que saben quina serà l’orientació de la borsa? No. Però ells compren i venen tant que ells influeixen en què pugi i baixi. I, per tant, en alguns moments, poden saber si han de comprar o vendre a l’alça o a la baixa. Exemple: el més gran especulador mundial: un senyor que es diu James Soros. Aquest senyor al 1993 es va fer famós per una acció especulativa amb la lliura esterlina. Ell va ordenar que l’endemà compressin totes les lliures esterlines que hi hagi al mercat, a càrrec seu. I el dia després, igual. Així durant 5 dies (evidentment, en Soros tenia un gran capital previ). I de tantes lliures que va comprar, que el preu de la lliura va pujar molt. I quan ja en tenia moltes i el preu estava molt alt, va decidir vendre-les totes al mercat. Aquell dia, no hi havia demanda per tantes lliures i com que l’oferta era superior a la demanda, el preu de la lliura va baixar. I els propietaris de lliures que no sabien res de l’operació d’en Solos, en veure que la lliura baixava, van decidir vendre’s les seves lliures abans que no perdessin més valor. I així encara van contribuir a que la lliura baixés més. En un sol dia, la lliura havia perdut fins a un 17 % del seu valor inicial. I aquell era el moment ideal perquè Solos decidís comprar totes les lliures del mercat un 17% més barates. Al cap de poques setmanes la lliura es va recuperar i Soros va decidir començar a vendre les seves lliures, però a poc a poc perquè les seves vendes no influïssin en el preu de la lliura. En 4 mesos havia venut totes les seves lliures un 17 % més cares de com les havia comprat. Amb aquesta operació Soros va guanyar 150.000 milions de ptes.
De moment no hi ha cap autoritat mundial que prohibeixi aquesta mena d’operacions, així que Soros i altres persones com ell, es dediquen a especular d’aquesta manera. Però Soros és l’especulador individual més gran del món, però hi ha un especulador més gran que ell a nivell col•lectiu, que són totes les entitats bancàries que gestionen fons d’inversions. Tots els fons d’inversions es dediquen a especular.
4t element: Un altre aspecte financer molt important és el deute extern. Una dada: segons l’informe publicat no fa gaire per les Nacions Unides, que fa referència i diu que el tercer món va enviar al primer món 353.000 milions de dòlars per pagar el deute. I el primer món, per ajudar el tercer món en el seu desenvolupament, que no arriba ni molt menys al 0,7 % del PIB, sumant totes les ajudes mundials de totes les fonts, li va enviar 32.000 milions de dòlars. O sigui que nosaltres els enviem 32.000 milions de dòlars i ells per pagar-nos el deute ens paguen 353.000 milions de dòlars. Qui ajuda a qui?

El cinquè element és la progressiva marxa enrere de l’estat del benestar (sistemes de pensions, hospitalitzacions, baixes per malaltia, etc.). Al primer món, això s’està retirant. No es fa de cop, perquè la gent protestaria, però es va fent de manera subtil. Per exemple, fa mesos la Sra. Villalobos, ex-ministra de sanitat, va publicar tota una llista de medicaments que abans els pagava la seguretat social i ara ja no. Al cap de 10 dies, es firmava a Madrid un pacte de pensions que deia que el càlcul de la pensió cada vegada es faria sobre més anys de la teva vida laboral. Fins ara es calculava la pensió de jubilació segons el que s’havia cotitzat en els últims 10 anys. D’aquí 15 anys, ja serà segons el que s’ha cotitzat durant tota la vida laboral. I, evidentment, sempre es cobra menys en els primers anys de cotització que en els últims. Per tant, ens estan dient que ens baixaran les nostres pensions.
Per tant, estem fent marxa enrere en l’Estat del Benestar. I com ho argumenten? Doncs dient que no poden obligar a les empreses perquè paguin tanta seguretat social pels treballadors al primer món perquè la nostra mà d’obra ha de competir amb la dels països on està tan barata. Les empreses del primer món no poden tenir uns costos de 100 pel fet de ser fabricades al primer món i uns costos de 60 a Taiwan, on no hi ha seguretat social i on els impostos són més baixos. I si volem competir amb Taiwan, hem de produir més barat.
Però hi ha una altra solució per competir amb la mà d’obra barata del 3r món: cobrar drets de duana als productes que es fabriquin als països sense prestacions socials de manera que s’igualin els preus. I després es poden enviar a Taiwan aquests diners per crear un sistema de seguretat social que encara no tenen i d’aquí 4 dies els de Taiwan ja voldran fer marxa endavant i gaudir de les nostres prestacions socials.
Un altre component de l’Estat del benestar és el paper de l’Estat en la redistribució de la renda: treure diners dels més rics per donar-los als més pobres. L’Estat no ha abandonat aquesta política, però cada vegada la pot fer menys, ja que a qui més li tocaria pagar, els més rics, són els que més en saben d’escaquejar-se i posen diners a paradisos fiscals.
Segons la revista nordamericana Fortune, el Sr. Emilio Botín té un patrimoni personal de 400.000 milions de ptes., però les 2/3 parts de la seva fortuna no les té declarades a Espanya, sinó que les té col•locades en paradisos fiscals. O sigui que el Sr. Botín és el segon Sr. més ric d’Espanya (el primer es el propietari de Zara, Massimo Dutti, etc.) i també és el màxim evasor d’impostos del país. I el més curiós és que quan el Sr. Botín es troba pel carrer el Sr. Rodrigo Rato, que és era el responsable de que nosaltres paguessim els impostos, sempre l’abraça efusicament. I és perquè el pare d’en Rato té molts negocis gairebé en situació de fallida (i de fet va estar molts anys a la presó per negocis bruts) i l’únic que va donar-los crèdit de 1.000 milions de ptes. va ser el Sr. Botín.

6è element: La globalització no deixa circular gairebé gens la tecnologia. Aquells que disposen d’avenços tecnològics se’ls guarden. Hi ha molts països del tercer món que no poden comprar les patents del primer món però que com a mínim tenen gent que podria investigar. Però aquesta gent que podria investigar al seu país acaba investigant pel 1r món. Per exemple, a USA hi estan treballant 32.000 científics de la �ndia. I la �ndia només pot gaudir dels fruits dels seus investigadors pagant les patents corresponents a USA, quan de fet els Estats Units no han pagat ni un duro a la �ndia pel fet d’haver-los proporcionat gent preparada.
I com que els Estats Units han vist que aquest negoci és molt rendible, han decidit, des d’aquest mes de gener, publicar a tots els diaris anuncis que ofereixen permís de treball i permís de residència a fins a 600.000 persones que vulguin anar a viure a Estats Units, sempre que tinguin el títol de doctor.
I això no només passa a Estats Units. També passa a molts altres països, com per exemple, el fet que a França hi ha més metges senegalesos que no pas metges senegalesos al Senegal. Perquè hi ha un pacte post colonial on qualsevol persona que acaba la carrera al Senegal se’n pot anar a viure a França. Però d’aquesta manera el Senegal paga tota la formació dels metges fins que tenen uns 25 anys i després se n’aprofiten els francesos. I les estadístiques de la ONU diuen que a França hi ha 1 metge per cada 300 persones i al Senegal hi ha un metge per cada 18.000 persones.


7a qüestió: Les migracions: Tot circula excepte la tecnologia i les persones. Deixem circular els capitals, deixem circular les mercaderies, deixem circular les empreses... però les persones com a treballadors, tothom a casa seva. Hem fet tot un seguit de lleis al 1r món per evitar l’entrada de treballadors del 3r món.
Estic radicalment en contra de la llei d’estrangeria. No tenim cap mena de dret per frenar l’entrada d’estrangers.
1r) Perquè no hem de perdre la memòria històrica. I si algú ha estat emigrant per excel•lència, aquest ha estat Europa. El primer va ser Cristòfol Colom, on els Azteques segur que no li van demanar cap visat quan va arribar. I durant 500 anys Europa ha anat invadint tot el que li ha semblat sense cap tipus d’escrúpul (res a veure amb la discreció com ho fan els immigrants ara, amb una pastera i sense fer soroll). Sense cap escrúpul, ens hem endut tota la plata americana, hem fet desaparèixer totes les ètnies que hem volgut, hem destruït tot el que ens ha semblat i això ho hem fet al llarg d’anys i anys. I entre el 1850 i el 1908, 50 milions d’europeus van emigrar d’Europa a fer les Amèriques. I gràcies a això Europa va poder tenir un excedent agrari i es va poder industrialitzar. I Espanya també ho va fer, una segona vegada, als anys 60 del segle XX, quan el 10 % dels espanyols van anar a Alemanya. I ara sembla que això se’ns hagi oblidat.
A Gran Bretanya va emigrar un 30 % de la població, Irlanda va quedar buida, Escandinàvia es va reduir també en un 30 % de la població, Itàlia es va reduir en un 40 % de la població (sobretot cap a Amèrica del sud).

A Melilla s’han creat uns murs semblants als que hi havia a Berlín i ara a Palestina per impedir l’entrada d’immigrants del Marroc. I això està finançat i mantingut pel pressupost de la UE d’ajuda al desenvolupament. Quina hipocresia!
2n) La immigració a l’Estat espanyol és petitíssima. Tan petita, que ara el ministeri de l’Interior va fer una revisió de la regularització i va dir que a l’estat espanyol hi ha 500.000 immigrants no comunitaris amb papers i entre 100.000 i 200.000 sense papers. En total, 700.000 immigrants com a màxim, per una població de 40 milions d’habitants, que significa l’1,7 % de la població. A Europa la immigració és el 4,6 % de la població. A França és el 7,5 %, a USA és el 14 % de la població, i nosaltres, amb l’1,7 % i això fent un càlcul generós.
Als 60’s a Espanya van marxar 3 milions d’espanyols, dels quals van tornar només 1,5 milions i l’altra es va quedar allà. Per tant, saldo de sortida: 1,5 milions. Saldo d’entrada: 700.000 màxim. Saldo total: -800.000 immigrants. Aquesta és la realitat espanyola.
Una cosa diferent és el fet que hi ha zones amb molta presència d’immigrants formant ghettos. Però això té a veure amb el preu de l’habitatge, amb l’organització de les escoles... però no és un problema d’immigració.
3r) Està extesa la idea que la immigració ens treu llocs de treball. L’atur és un problema molt seriós, probablement el que més ens preocupa als espanyols. Però l’atur és fruit del fet que la tecnologia progressa molt de pressa i nosaltres no hem estat capaços de reduir les nostres hores de treball en la mateixa proporció en com la tecnologia avança.
Primer les jornades laborals eren de 16 hores, després 14, després 12, després 10, i ara 8. Però encara es pot reduir molt més. Ara ens dirien bojos si pensem a treballar 4 hores, però una persona del segle passat pensaria igualment que ens hem tornat bojos de treballar 8 hores en comptes de 16 com feien ells.
A més a més, la immigració està ocupant aquells llocs de treball que els espanyols no volem fer. Els immigrants han anat treballant en ocupacions molt concretes: filipines per assistència social i ajudes laborals (especialització), també se sap de quin lloc vénen els que cullen fruita, i els que reparteixen butà, etc. Per tant, NO ENS TREUEN LLOCS DE TREBALL.

4a) La Universitat Pompeu Fabra va encarregar un estudi per estudiar el fenomen migratori a casa nostra. Ara fa pocs mesos van sortir les conclusions, que deien que els immigrants van aportar a Catalunya, en concepte d’aportacions a la seguretat social, 80.000 milions de ptes. I van tenir una despesa sanitària de 7.000 milions de ptes. És a dir, que regalaven en els catalans 73.000 milions de ptes. en la seguretat social, que ens serviran per pagar les pensions.
5a) Marta Ferrussola i Heribert Barrera, cadascun per la seva banda, van fer unes declaracions poc afortunades sobre què passaria amb la cultura catalana el dia que entressin massivament immigrants. Pensaven que la cultura catalana es podria perdre. Es van fer enquestes i el 80 % de la població van pensar que aquestes dues persones tenien raó. Però NO TENEN RAÓ.
La cultura catalana no és altra cosa que el fruit, el sediment, el pòsit, de totes les migracions que hem anat rebent al llarg de la història. I si els catalans avui som el que som és perquè a aquí hi ha passat els íbers, els fenicis, els cartaginesos, els grecs, els romans, l’islam i els jueus. I si no, si us plau, facin una prova.
Demà que és diumenge, dediquin-lo sencer a la cultura catalana. Per exemple, anem a Girona i anem a l’oficina de turisme per anar a visitar una zona emblemàtica i ens diuen que visitem el call jueu i els banys àrabs. Ho visitem i, acabat el passeig, ens en anem a la Bisbal, capital de la sardana, per ballar la nostra dansa. Mirem a l’enciclopèdia a veure què hi diu sobre la sardana i llegim: sardana: dansa bizantina. Ui. Amb tot això s’ha fet l’hora de dinar i demanarem panallets o turrons per postres. I tant els panallets com els turrons són uns postres típicament magrebins fruit de la barreja de la mel amb els pinyons, les ametlles i les avellanes.
Després, se’ns acudeix posar-nos una barretina, que el diccionari ens diu que és un gorro de l’àsia menor. Llavors anem a Montserrat, on fins fa poc la verge era negra i que ara el seu color està sota sospita. I sortint de Montserrat ens en anem al camp del Barça, que el va fundar un suís, i on els nostres jugadors són brasilers, argentins, holandesos, etc. I tot això és la cultura catalana.
Per tant, hem d’anar molt en compte amb el rebuig a la immigració. És un fenomen inexorable que hem d’aprofitar i aprendre a conviure. I no rebutjar-lo d’aquesta manera tan absurda i estúpida com està fent el nostre govern.



7è element: Aquesta globalització nostra està vigilada pels exèrcits. Els exèrcits ens diuen que són per protegir-nos d’aquesta globalització.
Al Sr. Bush, abans dels atemptats de l’11 de setembre, li van preguntar per què volia construir l’escut antimíssils. I ell va dir: per defensar-nos dels enemics. I li van dir: però de quins enemics? I llavors va dir: simplement, el que volem és donar més seguretat al poble americà. El que no va dir era que l’empresa que fabrica aquest escut antimíssils és propietat del seu pare.
Al llarg de la història el que hem après és que l’exèrcit només ha servit per protegir la riquesa dels rics, no fos cas que els pobres també ho volguessin. I prou. I això des de sempre.
L’any passat, la despesa militar espanyola va ser de 6.300 milions de ptes. diàries. Això ens surt caríssim a tots i és un pur negoci d’uns quants.

1) Els diaris haurien de dir cada dia: avui han mort 60.000 persones de gana gràcies a la globalització, dels quals 40.000 eren nens. Això al diari d’avui, de demà, demà passat, etc. Mai cap guerra ni fenomen de cap tipus ha matat 60.000 persones cada dia. Només la gana. I això en un planeta que produeix cada any aliments suficients per cobrir les necessitats de tota la població mundial en calories, i que en sobrin un 10 %. I per què es moren de gana? Perquè no tenen diners per comprar els aliments. Aquests països, o paguen el deute, o compren aliments. Però les dues coses a la vegada no poden fer.
2) No podem acceptar que, gràcies a la globalització, les diferències econòmiques siguin cada vegada més grans.
Als 60’s un Sr. del Canadà tenia uns ingressos 30 vegades més grans que un Sr. de la �ndia (de Bangladesh). Als anys 80, la diferència ja no era de 30 a 1 sinó de 60 a 1. Avui en dia, la diferència és de 82 a 1. I això gràcies a la globalització.
3) Reducció de l’esperança de vida. A començaments dels anys 90 tot Àfrica havia superat els 40 anys d’esperança de vida. Avui en dia molts països africans ja estan als 36 anys d’esperança de vida. Per què? Perquè els hem sotmès a guerres i misèria.
El país del món que té menys esperança de vida és Sierra Leona, que ara és de 36 anys. I què li passa a Sierra Leona? Que està sotmesa a una guerra, que des d’aquí ens diuen que és trival però que no és trival. És una guerra entre una ètnia recolzada per una empresa de diamants de Sudàfrica i una altra empresa de diamants d’Estats Units, que recolza una altra ètnia. Llavors lluiten aquestes dues ètnies a veure qui s’emporta els diamants a casa. I el propietari de l’empresa de diamants d’USA va cada matí a la borsa de NY (a Wall Street) i és saludat amb grans reverències.
Cal posar normes en contra de l’especulació financera internacional, democratitzar la ONU (on cada país té un vot, independentment del seu número d’habitants: el vot d’Andorra val igual que el de la �ndia) i el Fons Monetari Internacional (on té més vots el país que més paga).
Hem de mirar que la política torni a dominar l’economia.
Re: Attac France ayuda a Blair a "influir" en la UE
per x 17 oct 2005
Todo esto ya lo sabemos, y que entre los defensores del capitalismo hay dos grandes corrientes: la corriente globalizadora o "neoliberal" y la corriente "proteccionista" o "soberanista". En la historia del desarrollo del capitalismo y el imperialismo, siempre ha habido una lucha entre los liberales y los "proteccionistas" o arancelarios, lo que de ningún modo significa que los "proteccionistas", que ahora se llaman "altercapitalistas", sean luchadores a favor de la clase trabajadora, sino elementos que perciben de forma "proteccionista" el desarrollo del capitalismo, primando a las industrias y financieros locales frente a las industrias y financieros globales. Pero que en definitiva, se trata de partidarios del capitalismo. Pues esto es lo que queremos decir, que el Sr. Doctor en Economía que imparte ese seminario es un partidario del capitalismo de la corriente proteccionista. Lo que imparte es por tanto, ideología capitalista y pro-capitalista y no en absoluto ninguna confrontación con el capitalismo, sino un desarrollo ideológico del capitalismo.
Re: Attac France ayuda a Blair a "influir" en la UE
per En resumen 17 oct 2005
Que ese señor doctor en globalización lo que hace es apoyar campañas soberanistas, por ejemplo, de boicot a multinacionales anglosajonas globales como Exxon, pero apoya a multinacionales catalanas o francesas "locales" como Gas Natural o Lyonnais des Eaux
Re: Attac France ayuda a Blair a "influir" en la UE
per uno 17 oct 2005
¿Y como las apoya? ¿desde su clase en la universidad?

Quizas si te informaras podrias haber leido un articulo en el que hablaba de la perversión que esta intentando hacer Gas Natutal para adueñarse
del mecardo energetico, también se ha declarado an contra de las multinacionales del MAT.

Pero como siempre parace que en Indy Barcelona se esta más por especular y criticar sin sentido comun que por estar informados acerca del trabajoque realizan los movimientos sociales y no especular gratuitamente acerca de rumores absurdos... esto parece salsa rosa y no un medio independiente de contra información....
Re: Attac France ayuda a Blair a "influir" en la UE
per k sus den 17 oct 2005
al meu entendre les critiques a ATTAC les fan cuatre polis i les segueixen cuatre imbecils que no tenen idea de res, això si van del pal super radical en posesió de la veritat absoluta.
Es evident que ATTAC no es lo millor del mon i segurament te molts punts foscos, però també és una organització que fa de pont entre els moviments socials concienciats i la societat en general. Consegueix amb les seves conferències pedagogiques que molts sociatas es radicalitzin, i que molta gent que no te contactes amb gent del rotllo comenci a militar per amb el temps acabar en moviments molt mes coherents.
Que hi hagin cuatre punkis-guarros pintan A per les parets al poder se li enfot una merda. De fet s'en riu d'aquests desgraciats. El poder tremola quan veu una societat informada que a mida que es va conciencian poc a poc exigeix mes i mes. Pero si la gent que te que informar del anticapitalisme nomes despren odi i rabia l'únic que es consegueix transmetre es llàstima i compasió per uns chavals que tenen una adolescencia mal portada.
Attac per molt greu que sapiga als cuatre iluminats significava un augment de militants anticapitalistes, de lluita social, de reivindicació de drets perque els seus esforços no van destinats als que ja estan concienciats sino a gent nova. Per això al poder li fa nosa ATTAC
Re: Attac France ayuda a Blair a "influir" en la UE
per otro 17 oct 2005
Da la impresión de que "Projano", "Xyz" y "X" sean la misma persona. Lo digo porque siempre es un esquema que se repite. Provocación de ...jano, primera respuesta a favor, otra más y después ya dejan cancha para las respuestas en contra. O eres un grandísimo creído o eres un provocador infiltrado. Por cierto IMC Barcelona no es responsable. Es un sitio libre y estos problemas surgen, es el precio a pagar por la libertad de expresión.
sobre ADECAF
per Libero 17 oct 2005
Ver el informe-análisis sobre ADECAF:

http://euskalherria.indymedia.org/eu/2005/10/22818.shtml
Re: Attac France ayuda a Blair a "influir" en la UE
per Si 18 oct 2005
ATTAC, es decir, la militancia de base, poco tiene que ver con el pensamiento y acción de la cúpula elitista y restringida de los Ramonet, Cassen, George y otros que están a la sombra y que cuando se "apuntan" contra la opinión de esa misma base a eventos tan "anticapitalistas" como el Fórum del Sr. Clos, se excusen diciendo que es "para ganar audiencia". Ramonet hizo en su día (1998) un editorial en Le Monde Diplomatique del cual nació ATTAC, un editorial que si lo lees sin prejuicios verás que no tiene nada de anticapitalista: la cuestión es que ATTAC, es decir, su base social ha crecido en otro terreno, y tal vez sea ya lo suficientemente madura para superar ese discurso y crear su propio DISCURSO POLITICO. Muchos que hemos seguido cn interés el nacimiento y primer desarrollo de ATTAC, estamos muy interesados en saber cómo las bases militantes definen (definimos) ese POSICIONAMIENTO POLITICO. A algunos, es evidente que nos gustaría que se desmarcara completamente del dictado de los Ramonet y Cía, desarrollando un posicionamiento político de base libertaria y por la colectivización de la economía, haciendo una crítica del capitalismo para su superación y no para su "humanización", que no es más que una careta, muy gastada por cierto.

Nuestra crítica no es hacia ATTAC, sino a las maniobras filo-capitalistas de su cúpula burguesa "humanizadora", los Ramonet, Cassen, George, Oliveras y Cía.
Sindicato Sindicat