|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder : educació i societat |
|
literatures de l´exili: actualment al CCCB
|
|
|
per a-nonim |
11 oct 2005
|
PRESENTACIÓ
El 26 de gener de 1939 les tropes de Franco són a les portes de Barcelona. Una riuada de gent pren el camí de l'exili. Entre aquesta multitud hi ha escriptors i intel·lectuals, artistes i homes de ciència. Gràcies al suport de diverses organitzacions passen els primers mesos en refugis al sud de França. D'altres, amb menys sort, van a parar als camps de concentració condicionats precàriament en erms i platges. Comença una aventura que obliga a prendre decisions, que es tradueixen en canvis radicals en la manera de viure. Europa es prepara per a la Segona Guerra Mundial. I a Amèrica, només tres països obren les portes a l'allau de refugiats: Mèxic, Xile i la República Dominicana. |
L'obra dels escriptors –la novel·la, els contes, les memòries, la poesia— és el millor testimoni d'una experiència que va afectar milers de persones. Seguint la veu dels escriptors, Literatures de l'exili ha tornat als llocs on es va desenvolupar aquesta història per recuperar llibres, manuscrits i fotografies que transmeten el clima moral de l'exili. I per filmar un documental que permet reviure alguns dels seus episodis fonamentals: el pas de la Frontera, l'arribada a Amèrica, la contribució dels exiliats a la vida cultural dels països d'acollida, el dilema del retorn.
El comissariat de la mostra reuneix tres autors de camps diversos:
El crÃtic literari Julià Guillamon, responsable dels continguts, ha reconstruït les històries dels escriptors exiliats a través de la seva obra literà ria i del testimoni de qui els conegueren.
El cineasta Joaquim Jordà ha recorregut alguns indrets assenyalats de l'exili i els ha filmat tal com estan a l'actualitat, ha defugit la reconstrucció històrica i ha proposat una reflexió sobre el temps i la pervivència de la memòria.
I l'artista plà stic Francesc Abad, autor de les instal·lacions que sintetitzen metafòricament algunes de les seqüències que relata l'exposició.
CRÈDITS
Una coproducció de
Amb el patrocini de
Amb el suport de
TEXTOS DE L'EXPOSICIÓ
Introducció
Perduda la guerra civil, l'any 1939, Catalunya va veure marxar cap a l'exili els seus millors escriptors i intel·lectuals. La seva destinació va ser, primer, França, des d'on va iniciar-se la dià spora que els duria a Anglaterra i a Suïssa, a la República Dominicana, a Mèxic, a l'Argentina o a Xile.
«Literatures de l'exili» ens enfronta amb la vivència d'aquests exiliats en una Europa sacsejada per la Segona Guerra Mundial, i reconstrueix la relació amb els països d'acollida, a l'altra banda de l'Atlà ntic, en una experiència que enfronta la literatura catalana als grans temes de la pèrdua de la identitat, de l' « altre » i de la vida a les grans metròpolis contemporà nies.
L'exposició vol fer reviure l'experiència de l'exili a través de les veus i els testimonis dels seus protagonistes: la desaparició d'un món, que obliga a prendre decisions i desenvolupar estratègies de supervivència. I també l'obertura cap a nous horitzons que es tradueix en un gran nombre d'iniciatives culturals.
= = = = = = = = =
Els darrers dies de la Catalunya republicana
Al gener del 1939 les tropes de Franco són a punt de prendre Barcelona. Als carrers de la ciutat moltes persones es plantegen el mateix dilema: marxem o no marxem ? La major part dels intel·lectuals compromesos amb la causa republicana trien el camà de l'exili. Un grup nombrós surt en direcció a la Jonquera. La frontera és tancada i han d'allotjar-se al Mas Perxers d'Agullana, on la Generalitat ha habilitat un refugi. D'altres formen part de l'exèrcit en retirada i passen a França per Prats de Molló. Camins i carreteres són plens de gent en desbandada, famèlica, malalta, que arrossega maletes i farcells.
= = = = = = = = =
Els vençuts
La magnitud de l'èxode agafa desprevingudes les autoritats franceses. En els passos fronterers s'habiliten punts de desarmament, hospitals i llocs d'acollida. Des d'allà els refugiats es distribueixen per diferents camps de concentració instal·lats en platges i esplanades. La Generalitat, prà cticament sense recursos, no té capacitat per fer front a la situació, però col·labora amb diverses entitats de suport als fugitius i contribueix a la creació de residències per a professors i intel·lectuals. Per millorar les condicions dels internats, a partir de l'estiu del 1939 intervé en l'organització del camp de concentració d'Agde, l'anomenat «camp dels catalans».
CAMPS DE CONCENTRACIÓ
Argelers, Sant Cyprien, el Barcarès, Bram, noms de camps de concentració fixats en la memòria de milers de refugiats. Tots els relats coincideixen a presentar les condicions de vida extremes: la falta d'aigua potable, el fred, les tramuntanades, la violència dels espahÃs. Però també el naixement de formes de solidaritat entre els qui es veuen obligats a conviure en espais minúsculs, excavats a la sorra, amb cobertes de canya i de draps. L'experiència dels camps dóna lloc a una literatura testimonial, escrita sobre el terreny o reelaborada més endavant des del punt de vista de l'èpica o de la sà tira ferotge.
REFUGIS D'INTEL·LECTUALS
Les residències d'intel·lectuals organitzades per universitats i auberges de jeunesse a Tolosa de Llenguadoc, Montpeller, Boissy-la-Rivière i Roissy-en-Brie van permetre la supervivència de professors, escriptors, artistes, cientÃfics i professionals liberals. A la primavera del 1939, es va crear la Fundació Ramon Llull, un organisme, amb seu a ParÃs, dedicat a preservar i difondre la cultura catalana. La precarietat de la vida en els primers mesos de l'exili va fer que la Fundació hagués de vetllar per molts refugiats sense recursos, tramitar permisos i subsidis i ajudar a localitzar els familiars dispersos en la dià spora.
TOLOSA DE LLENGUADOC
Al febrer del 1939 el Comité Universitaire Toulousain d'Aide à l'Espagne Républicaine , presidit pel professor Camille Soula, va organitzar un centre d'accueil pensat per albergar universitaris i intel·lectuals, en diferents edificis municipals. La idea inicial fou crear un nucli estable integrat a la vida università ria de Tolosa que fos, al mateix temps, un espai de projecció cultural i cientÃfica catalana. Entre els admesos hi figura l'escriptor Ramon Vinyes –que va inspirar el «sabio catalán» de Cien años de soledad de Gabriel GarcÃa Márquez. En el seu conte «El malson d'un carrer de Tolosa», escrit a Colòmbia, Vinyes lliga l'angoixa dels dies passats en aquesta ciutat amb visions del tròpic.
MONTPELLER
La Résidence des Intellectuels Catalans de Montpeller va seguir el model de Tolosa. Va comptar amb l'ajut del Comité d'Aide aux Intellectuels Catalans i del Comitè Brità nic d'Ajut a Espanya. Va arribar a acollir més de vuit-cents refugiats: professors, metges, advocats, periodistes i escriptors, encapçalats per Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili i Carles Riba. Un grup d'estudiants molt actiu –format pels joves Heribert Barrera, Joan Grases, Josep Pallach, Feliu Riera, Teresa Rovira, VÃctor Torres, Emili Vigo, entre d'altres– va integrar-se a la vida università ria. Un d'aquests joves, Alexandre Cirici, n'ofereix un record meravellat en el seu llibre de memòries Les hores clares.
BIERVILLE / L'ISLE-ADAM
A través de l'escriptor catòlic Josep M. Capdevila, el filantrop Marc Sagnier, fundador dels Auberges de la Jeunesse, va oferir a un grup d'exiliats catalans la possibilitat d'instal·lar-se en un antic molÃ, al parc del castell de Bierville, prop de ParÃs. Carles Riba i Clementina Arderiu, l'historiador Ferran Soldevila i el pintor Joaquim Sunyer hi van viure quatre mesos, abans de traslladar-se al refugi de L'Isle-Adam. Sota la «cúpula verda» del parc de Bierville, prop del rierol que li suggeria idees de corrupció i renovació, Riba va escriure els cinc primers poemes de Les elegies de Bierville , considerat un dels llibres fonamentals de la poesia catalana contemporà nia.
ROISSY-EN-BRIE
A l'abril del 1939, un grup procedent de Tolosa, format per Benguerel, Calders (que aviat va deixar el seu lloc a Agustà Bartra), Cluselles, Guansé, Jordana, Montanyà , Murià , Obiols, Oliver, Rodoreda i els germans Trabal, s'instal·la a l'Auberge de Jeunesse de Roissy-en-Brie: un château del segle xviii , amb jardÃ, piscina i camp d'esports, que esdevindrà , en paraules de Benguerel, un «paradÃs equÃvoc». La llarga convivència i l'esclat imminent de la Segona Guerra Mundial provoquen friccions i inquietuds. Dels dies de Roissy resten innombrables testimonis: des de cartes i dietaris que relaten la vida quotidiana fins a poemes i novel·les que mitifiquen un espai de seguretat entre dues guerres.
PRADA DE CONFLENT
En els primers moments de l'exili, Prada de Conflent va esdevenir un punt de trobada d'intel·lectuals i artistes, al voltant de Pau Casals. Pompeu Fabra hi va passar uns mesos, enmig de grans estretors econòmiques, abans de traslladar-se a Montpeller, on va reprendre l'activitat intel·lectual amb la redacció d'una Grammaire catalane (1941) per encà rrec de la Fundació Ramon Llull. L'autor del Diccionari General de la Llengua Catalana va morir a Prada el dia de Nadal del 1948. El seu enterrament va congregar polÃtics i intel·lectuals en una extraordinà ria manifestació de dol que es va convertir en un dels sÃmbols de l'exili.
= = = = = = = = =
L'Exiliada
Fins al 1940 l'exili republicà es concentra, sobretot, a França. La imminència de la Segona Guerra Mundial obliga a prendre decisions. Comença la dià spora. Mentre que alguns s'estableixen a Londres i a ParÃs, molts d'altres prenen el camà d'Amèrica en expedicions organitzades pel Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) y per la Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles (JARE), a l'espera que la victòria dels aliats comportarà la caiguda de Franco. La duresa de la vida durant l'ocupació empeny uns pocs a tornar a l'Espanya franquista, on s'exposen a possibles represà lies.
= = = = = = = = =
K_L. Reich
Joaquim Amat-Piniella va fer la guerra al front d'Aragó, va travessar la frontera per Prats de Molló i va anar a parar al camp de concentració d'Argelers. Va entrar a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers, va ser detingut mentre treballava a les fortificacions de la lÃnia Maginot i el van enviar a Mauthausen. La novel·la K_L. Reich , escrita el 1946, és un clà ssic poc conegut de la literatura dels camps de concentració. Relata la peripècia d'un grup de refugiats, entre els quals hi ha Pere Vives, l'amic d'Agustà Bartra, i Francesc Boix, el fotògraf que va participar com a testimoni als judicis de Nuremberg.
= = = = = = = = =
ParÃs 1940
ParÃs ha exercit des de sempre una poderosa atracció sobre els escriptors i artistes catalans. A causa de la guerra i de l'exili, molts arriben a la ciutat per primera vegada i alguns s'hi queden a viure. Enfront del mite literari, de les imatges del cinema i del music hall, la realitat quotidiana: pensions i cambres de minyona, moltes estretors i dificultats per viure. A l'estigma del refugiat, s'hi afegeix la por que l'arribada dels alemanys comporti la repatriació forçosa.
ABANS DE L'OCUPACIÓ
Entre les seves activitats en favor del reconeixement de la cultura catalana, la Fundació Ramon Llull reprèn la «Revista de Catalunya», una publicació de prestigi, que reuneix la plana major dels escriptors i intel·lectuals de l'exili. Armand Obiols i Mercè Rodoreda, que són a ParÃs, s'hi incorporen. Al mateix temps, els organismes d'evacuació de refugiats preparen la fugida a Amèrica. Grà cies a un ajut del SERE, Pere Calders aconsegueix embarcar cap a Mèxic a bord del vaixell Mexique . Carles Riba, en canvi, va fer papers per anar a Amèrica, però finalment va tornar a Catalunya el 1943.
L'OCUPACIÓ
L'entrada dels alemanys a ParÃs el 14 de juny de 1940 va provocar el caos entre els refugiats, temorosos que els nazis els lliuressin a les autoritats franquistes. Molts van fugir cap a la França de Vichy. D'altres van sobreviure en condicions de gran precarietat a la zona ocupada. Armand Obiols i Mercè Rodoreda van fugir cap a Llemotges i Bordeus. Un quadern inèdit d'Armand Obiols retrata el moment de la fugida, amb la riuada de gent i els atacs de l'aviació alemanya, en un episodi que Mercè Rodoreda va recrear en el conte Orleans, 3 quilòmetres.
EL PARÃ?S ALLIBERAT
El tercer moviment del concert de violà de Robert Gerhard combina les notes de La Marsellesa amb els sons d'una sardana. És un sÃmbol de les esperances de molts refugiats que veien en l'alliberament de ParÃs el preludi del retorn a casa. En els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, artistes i escriptors reprenen l'activitat pública. Es creen galeries d'art, s'editen llibres d'artista i sorgeixen projectes de futures publicacions –Ferran Canyameras, per exemple, contracta els llibres de Simenon per a l'editorial Albor– pensant en la represa.
= = = = = = = = =
Ruta d'Amèrica
Alguns països d'Amèrica van oferir als exiliats republicans un refugi durant la Segona Guerra Mundial. En una primera etapa, fins al 1945, es tracta d'un exili provisional tot esperant la caiguda de Franco. Però la situació polÃtica en els anys de la guerra freda va impedir un retorn immediat i va convertir aquest exili provisional en un exili de llarga durada i, en molts casos, definitiu. Els escriptors van haver de replantejar-se la seva activitat en un context anòmal. Allunyats dels lectors, sense plataformes per donar a conèixer la seva obra, amb una llengua abolida.
VALPARAÃ?SO
El 3 de setembre de 1939 va arribar al port de ValparaÃso el vaixell Winnipeg , que va dur a Xile 2.200 refugiats republicans en una operació de prestigi del govern del Front Popular de Pedro Aguirre Cerda. El poeta Pablo Neruda, ambaixador a ParÃs, es va encarregar de l'organització. Altres grups de refugiats –com el format pels escriptors Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar-August Jordana, Joan Oliver i Francesc Trabal– van arribar a Santiago des de Buenos Aires, travessant la serralada dels Andes.
VERACRUZ
Veracruz va ser el port d'arribada de la major part d'expedicions de refugiats republicans, que van viatjar fins a Mèxic a bord de vaixells transatlà ntics vells i desgavellats. Els testimonis parlen d'una rebuda entusiasta i del xoc amb un paisatge i uns costums dels quals sabien ben poca cosa. El govern de Lázaro Cárdenas va habilitar centres d'acollida i menjadors col·lectius, va organitzar la distribució dels exiliats per diverses poblacions i els va proporcionar una primera feina. Mèxic va ser l'únic paÃs que no va reconèixer mai el règim de Franco.
= = = = = = = = =
Oda a Catalunya des dels tròpics
Entre el novembre del 1939 i el maig del 1940 van arribar a la República Dominicana diverses expedicions de refugiats republicans, amb destinació a les colònies agrÃcoles que el dictador Leónidas Trujillo havia establert a l'interior del paÃs. Entre aquests refugiats hi havia escriptors com Agustà Bartra, Vicenç Riera Llorca, Joan Sales, i artistes com Joan Junyer o Josep Gausachs, que han deixat testimoni de les condicions de vida a l'illa i del xoc cultural provocat per la vida del tròpic.
SAN PEDRO DE MACORÃ?S
Joan Sales i Núria Folch van passar més de dos anys a la República Dominicana, entre el 1940 i el 1942. Un cop de sort –la trobada amb un antic conegut que ocupava un cà rrec important al govern del generalÃsimo Trujillo i que els va trobar feina de professors– els va permetre organitzar-se confortablement la vida, en un bungalou de platja, a Sant Pedro de MacorÃs. Sales hi va escriure la segona part del Viatge d'un moribund , el llibre que aplega la seva obra poètica. Amb el delit de retrobar els antics companys de lluita, al gener del 1942 es van traslladar a Mèxic.
CIUDAD TRUJILLO
A la República Dominicana, Agustà Bartra va connectar amb poetes i llibreters, va publicar un llibre en castellà , El árbol de fuego (1940), i l'anava a vendre casa per casa, seguint el costum del paÃs. Durant cinc o sis mesos, Bartra i la seva muller, Anna Murià , van anar pels pobles organitzant recitals i visitant possibles compradors. El 20 de febrer de 1941 van marxar cap a l'Havana, per retrobar-se amb els seus amics, el pintor Joan Junyer i la pedagoga Maria Dolors Canals, abans d'establir-se a Ciutat de Mèxic.
= = = = = = = = =
L'ombra de l'atzavara
Pere Calders va viure vint-i-tres anys a Mèxic dedicat a diferents activitats en el món editorial. D'aquesta experiència –i de l'aventura fallida de la impremta Cal-Fer–, en va sorgir la novel·la L'ombra de l'atzavara (1964), que retrata la vida d'un refugiat, Joan Deltell, un home de l'Orfeó Català , casat amb una mexicana. Els esforços frustrats de catalanitzar el fill Jordi, els conflictes amb els treballadors de la impremta, amb un costums incompatibles amb la mentalitat europea, donen lloc a escenes altament còmiques.
CHALMA
A la seva novel·la Érem quatre (1960), LluÃs Ferran de Pol retrata la peregrinació al Santuari del Santo Cristo de Chalma, a l'Estat de Mèxic, on sota la litúrgia catòlica s'ha conservat el record dels antics rituals precolombins. Segons que relata fra Bernardino Sahagún a Historial de las Cosas de Nueva España, a les festes primaverals els antics habitants de les muntanyes de Chalma oferien al déu Xipetotec mà scares macabres fetes amb la pell dels escorxats. La visita al Santuari de Chalma remou en el protagonista, refugiat català a Mèxic, records de la guerra, quan just en saltar de la trinxera va ser abatut pels trets d'una metralladora. Xipetotec, mite de l'eterna renovació...
= = = = = = = = =
Quetzalcoà tl
La figura de Quetzalcòatl, sÃntesi llegendà ria de diversos personatges mÃtics i reals, va atreure de seguida els escriptors de l'exili. Rei pacÃfic i humanitari, instaurador d'un bateig per netejar les culpes dels infants i d'una confessió per perdonar els mancaments dels homes, va proposar substituir els sacrificis oferts als déus per ofrenes de papallones i flors. Els antics sacerdots es van revoltar, però Quetzalcòatl no va voler sufocar la revolta amb violència i va abandonar el seu reialme. La llegenda del retorn de Quetzalcòatl va precipitar la caiguda dels asteques davant les tropes d'Hernán Cortés.
= = = = = = = = =
Megà polis
El 1939 Mèxic era una urbs de dos milions d'habitants, que vivia un moment de fort creixement econòmic. Molts dels refugiats republicans eren tècnics i professionals que es van integrar rà pidament: van crear negocis, van col·laborar amb els antics residents i van contribuir a donar impuls a la ciutat, que en pocs anys va multiplicar la seva població fins a esdevenir una gran megà polis. La influència de l'exili es va deixar sentir en tots els aspectes de la vida mexicana, i de manera molt especial en el camp de la cultura.
DE LÓPEZ A POLANCO
Els à lbums familiars reflecteixen l'evolució de la vida dels refugiats: els primers pisos de lloguer –generalment, cambres de minyona–, els primers cotxes, el naixement dels fills, la descoberta del paÃs, les primeres vacances, el confort i fins o tot, en alguns pocs casos, el luxe. A mesura que anaven consolidant la seva posició econòmica, els exiliats canviaven de barri. Des del carrer López, al centre, on Pere Calders hi va tenir un despatx, fins a les zones residencials de Las Lomas o de la colònia Polanco.
AVENIDA GUATEMALA
El 1966 Camilo José Cela va encarregar a Carles Fontseré una sèrie de fotografies per a un llibre il·lustrat sobre la ciutat de Mèxic que havia de publicar l'editorial Alfaguara. Fontseré va fer tres viatges a Mèxic. L'escriptor Juan Rulfo li va descobrir aspectes de la ciutat que eren desconeguts per als mateixos mexicans. El resultat en van ser centenars de negatius que reflecteixen el contrast entre el Mèxic tradicional i les formes de vida contemporà nies.
AVENIDA INSURGENTES
El creixement econòmic va contribuir a consolidar la situació dels antics residents catalans i va afavorir els emprenedors. Al voltant de l'Avenida Insurgentes, en una de les artèries principals de la ciutat de Mèxic, molts catalans van establir negocis. Són les editorials i les llibreries, les pastisseries i els restaurants, les botigues de mobles i electrodomèstics, que s'anunciaven a les revistes de l'exili.
AVENIDA MADERO
Els refugiats van tenir un gran paper en el desenvolupament de la indústria editorial mexicana i van donar un impuls decisiu a la Universitat. El 1938 el govern de Lázaro Cárdenas va crear el Colegio de España en México –l'actual Colegio de México–, per acollir escriptors i intel·lectuals fugitius. L'antiga seu del Colegio, a la avenida Madero, va esdevenir una veritable «casa de l'èxode». Escriptors, correctors, tipògrafs, impressors, enquadernadors es van incorporar a les editorials que ja existien –com ara Fondo de Cultura Econòmica, fundada el 1934– i van impulsar-ne de noves: Quetzal, Costa-Amic, Séneca, UTEHA, Hermes, Grijalbo, Era.
CALLE BUCARELI
Avel·là ArtÃs-Gener, TÃsner, va ser un dels escriptors que més rà pidament es va integrar a la vida mexicana. Va començar fent feines d'escenògraf per al cinema, va treballar en publicitat i va ser un dels pioners de la televisió mexicana quan els estudis de la XHTV-Canal 4 Televisión de México eren al carrer Bucareli. El 1954 ArtÃs-Gener va intervenir com a escenògraf en una producció nord-americana filmada a Mèxic, Sheena, Queen of the Jungle , que ha esdevingut una sèrie de culte.
= = = = = = = = =
Temperatura
L'exili canvia vides i trastoca fortunes. Grà cies a la mediació de Pablo Neruda i a l'ajut d'un grup de catalans, antics residents, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar-August Jordana, Joan Oliver (Pere Quart) i Francesc Trabal van ser acollits generosament a Santiago de Xile, amb les seves famÃlies, al gener del 1940. Mesos més tard s'hi afegiria el filòsof Josep Ferrater Mora. La història del «grup andû, dels seus projectes i desenganys, de la seva relació amb la colònia catalana i amb els intel·lectuals xilens, il·lustra les diferents opcions davant l'exili: integrats, inadaptats, emprenedors i homes perduts.
Cèsar-August Jordana
Cèsar-August Jordana va arribar a Xile amb la dona i dos fills. Al cap de molt poc temps la parella es va separar i Jordana va marxar a viure a Buenos Aires, on va ser assessor literari i traductor de dues empreses creades per refugiats catalans: l'Editorial Sudamericana d'Antoni López Llausàs i l'Editorial Poseidón de Joan Merli. Les seves experiències d'estranyament i solitud a Buenos Aires van donar lloc a la novel·la El món de Joan Ferrer , que es va publicar pòstumament el 1971. De retorn a Santiago, va morir el 1958 als seixanta-cinc anys.
Francesc Trabal
La història de Francesc Trabal és una de les més tristes de l'exili. En els primers anys de ser a Xile va dur a terme una intensa activitat a l'Oficina de Prensa Aliada, al Pen Club Xilè, a l'Instituto Chileno Catalán de Cultura, al diari «La Nación» i a Radio Prat. Va donar a conèixer en castellà algunes de les seves obres d'abans de la guerra i va publicar una novel·la, Temperatura (1945) . El desenllaç de la Segona Guerra Mundial i el fet que Franco es pogués mantenir en el poder impunement el van abocar a la depressió. Va morir a Santiago de Xile el 1957.
Domènec Guansé
Domènec Guansé va ser secretari del Centre Català de Santiago de Xile i un dels puntals de l'Agrupació Patriòtica. És autor d'un dels millors llibres sobre la dià spora – Ruta d'Amèrica –, novel·lista, autor de les biografies de Margarida Xirgu i de Pompeu Fabra. El seus Retrats literaris –que el 1966 va refondre amb el tÃtol d' Abans d'ara – són una referència indispensable per conèixer el clima cultural de la Barcelona dels anys trenta. Va tornar a Catalunya el 1963.
Xavier Benguerel
Amb les fórmules d'un medicament antiespasmòdic i amb els diners que li van enviar de Barcelona, Xavier Benguerel va fundar a Santiago de Xile el Laboratorio Benguerel Ltda., que en pocs anys li va permetre assolir una confortable posició econòmica. Al mateix temps, va continuar fent vida d'escriptor. Va traduir Paul Valéry i Edgar Allan Poe i va posar els fonaments d'una obra novel·lÃstica que culminaria l'any 1974 amb Icà ria, Icà ria , que va guanyar el Premi Planeta. Va tornar definitivament a Catalunya el 1954.
Joan Oliver/Pere Quart
Joan Oliver va ser un dels primers a tornar. En els primers temps va tenir un paper molt actiu en la colònia catalana de Santiago: va dirigir la revista «Germanor» i va publicar un dels millors llibres de poemes de l'exili, Saló de tardor (1947). Però es va embrancar en negocis que no van funcionar i la seva dona, Conxita Riera, no es va adaptar mai a la vida de Xile. El mes de gener del 1948 Joan Oliver va embarcar a bord del Vinland amb destinació a Europa. A Barcelona va tenir un paper decisiu en la represa cultural dels anys seixanta.
Els Jocs Florals de l'Exili
En els anys de l'exili, els Jocs Florals van arribar a tenir una extraordinà ria significació cultural i social. En cadascuna de les ciutats on es van celebrar, la festa constituïa una oportunitat de posar en contacte els escriptors catalans amb els intel·lectuals del paÃs, els exiliats amb els antics residents de l'emigració econòmica. Perseguida la llengua, escampats els seus poetes i novel·listes, els Jocs Florals van esdevenir un espai de trobada i reconeixement per a la comunitat catalana dispersa arreu del món.
= = = = = = = = =
Tornar o no tornar
En els anys de la transició es va popularitzar la imatge d'intel·lectuals i polÃtics a l'aeroport, retrobant-se amb la gent del paÃs, en un acte de reparació simbòlica. Però no hi ha un únic moment per al retorn. Alguns es van reincorporar de seguida, d'altres van ser fora més de vint anys, d'altres no van tornar mai. Xavier Benguerel va escriure que l'exili no té final, i que l'exiliat ho és per sempre. En resta l'obra. Novel·les, llibres de poemes, memòries, assaigs, escrits a ParÃs i a Ginebra, a Mèxic o a Santiago de Xile. I també a Barcelona, a partir de les experiències i els records de la dià spora.
LA PEL·L�CULA DE JOAQUIM JORDÀ
Sinopsi
L'audiovisual que acompanya l'exposició Literatures de l'exili recorre els camins que van seguir alguns escriptors catalans en abandonar Catalunya al gener del 1939: des de la sortida de Barcelona, l'estada al Mas Perxés d'Agullana, el pas per la frontera (el Voló, Coll d'Ares i Portbou) i Perpinyà , en alguns casos, els camps de concentració i l'espera als refugis intel·lectuals abans d'emprendre el viatge a Amèrica, amb un recorregut pels llocs de Xile i Mèxic on van residir durant el seu exili.
Aquesta peça documental cerca les ressonà ncies que els escriptors catalans deixaren en aquests espais. A partir del testimoni escrit de molts d'ells encarnat amb veus dramatitzades, l'audiovisual combina imatges actuals de tots aquests llocs amb imatges d'arxiu, entrevistes puntuals amb algun personatge significatiu i dibuixos per il·lustrar les seqüències més narratives.
Rodat a Catalunya, França, Xile i Mèxic, aquest documental es mostrarà dividit en 12 capÃtols distribuïts al llarg del recorregut de l'exposició:
AGULLANA
PORTBOU
COLL DE MANRELLA
COLL D'ARES
CAMPS DE CONCENTRACIÓ
REFUGIS INTEL·LECTUALS
ROISSY-EN-BRIE i PARÃ?S OCUPAT
ARRIBADES A MÈXIC
XOC AMB LA CULTURA INDÃ?GENA
VIDA A MÉXICO D.F.
XILE
CEMENTIRIS (Cotlliure: Machado, Prada: Pompeu Fabra, Panteó francès, Santiago de Xile)
= = = = = = = = =
Fitxa tècnica
Direcció: Joaquim JordÃ
Guió: Joaquim Jordà , Julià Guillamon i Laia Manresa
Ajudant de direcció i producció: Irina Vañó
Operador de cà mera: Diego Dussuel
Tècnic de so: Amanda Villavieja
Muntatge: Núria Esquerra
Producció Mèxic: Eugènia Montiel
Producció Xile: Ricardo Sepúlveda
Il·lustradors: Miguel Brieva, Teo Navarro i Ricardo Egoscozábal
Realització vÃdeo Casa de Hernán Cortés, Antigua, Venta de frutas, Veracruz
MarÃa Novaro
Realització vÃdeo Chalma
Juan Carlos Rulfo
Realització vÃdeo Encuentro con Vicente Rojo
Arturo Ripstein
Realització vÃdeo Pantéon Francés, México D.F.
Valentina Leduc |
This work is in the public domain |
|
|
