Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder
El POUM es el PSOE
01 oct 2005
¿Partido "Obrero" de "Unificación" "Marxista"?
El PSC celebraba el otro día el 70 aniversario del "heróico" POUM. Sí, sí, han oído bien, del POUM. Estaban presentes los revolucionarios camaradas José Montilla, Manuela de Madre...

No hace mucho, además, leí un artículo del presidente de la Fundación Nin en que hablaba de la "llegada del socialismo a España" con el Gobierno González.

Y con todo eso no quiero justificar nada, ni quitar la contribución del histórico POUM a luchar contra el fascismo...pero creo que sus dirigentes han sido y son del PSOE, que también luchó contra el fascismo en España durante la Guerra Civil (por una vez que lo hicieron...). Pero que no nos den gato por liebre. Como tantos anarquistas, son primeramente anticomunistas.

Los artículos de ésta Fundación coinciden plenamente con ese esoterismo de izquierda, lleno de latiguillos y lugares comunes, verbórrea fácil, sin hechos. En la guerra, el POUM tenía una Caserna Lenin, y al mismo tiempo criticaba al partido de Lenin...me pregunto con qué armas querían luchar, si no les gustaba la república, ni tampoco el ejército leal a ella.

Mucha Revolución Proletaria, sindicalismo obrero "escindido", lucha contra el "revisionismo derechista", mucha bandera roja...para luego acabar afirmando que preferieren un sistema capitalista a uno comunista.

En fin, que les vaya bonito, con sus 70 años de inexistencia.

This work is in the public domain

Comentaris

El POUM durant la transició democràtica (1974-1981)
01 oct 2005
El POUM durant la transició democràtica (1974-1981)
Pelai Pagès


Universitat de Barcelona Working Paper nº156 Institut de Ciències Potitiques i Socials (ICPS) Barcelona 1998


A la memòria del bon amic Xavier Virós, que va viure amb intensitat molts moments d'aquesta història i que també creia en un futur socialista


No vull amagar, d’entrada, que quan l’Isidre Molas em va proposar de portar a terme una sessió d’aquest Seminari sobre el POUM durant la transició, vaig tenir els meus dubtes en acceptar. En primer lloc, perquè jo mateix en formava part d’aquesta història, i és ben sabut que quan un hom ha viscut una experiència que després ha d’intentar reviure per als altres, està mediatitzat per les pròpies vivències personals i pels records d’aquestes vivències. El debat sobre l’objectivitat a la història, en aquest cas, assoleix una nova dimensió. Altrament, em frenava també el fet que parlar del POUM durant la transició era parlar d’una gran frustració, d’un intent en el que una colla de gent va posar moltes energies, esperances i il·lusions en un projecte que, al cap i a la fi, no va reeixir. Intentar de refer la història d’un fracàs no és gens agradable. Finalment, un tercer condicionant venia donat pel fet que no sempre el combat polític és un camí de roses, si se’m permet l’expressió. Vull dir que en el procés de discussions i debats i en la pròpia lluita política per aconseguir la reconstrucció del POUM hi van haver problemes, episodis i enfrontaments a vegades personals, que tampoc no és agradable de recordar. A desgrat de tot, em va acabar convencent l’Isidre Molas quan va dir-me que si jo no escrivia, ni que fos una pinzellada ràpida d’aquesta història, tot plegat s’acabaria perdent. I no és que la història del POUM durant la transició sigui una història que mereixi figurar en els annals del moviment obrer. Els anys de la transició configuren un període de la nostra història en el que varen aparèixer nombrosos projectes polítics que, en el moment de passar per la prova de foc de la seva experimentació històrica, de la seva confrontació amb la realitat social, no varen poder resistir-ho. Varen ser nombroses les organitzacions -algunes d’aparença molt sòlida, com les maoïstes- que varen acabar desapareixent de manera molt ràpida i avui formen part ja del record més llunyà

El POUM, però, era, o si voleu, és una altra història. En primer lloc perquè era un partit històric, dipositari de l’herència d’una part molt significativa del moviment obrer català, amb arrels històriques molts profundes, que arrenquen de la segona dècada del segle, dels primers anys heroics de la CNT. Cal recordar que en iniciar-se la transició encara vivien homes com Pere Bonet, Jordi Arquer, Luis Portela i Juan Andrade, noms que apareixen en els annals de la història del comunisme a Catalunya i a l’Estat espanyol. En segon lloc, la història del POUM no estava exempta d’episodis dramàtics, que el convertien en un referent en certa manera mític. La doble repressió stalinista i feixista que havia viscut durant la guerra civil i el primer franquisme -amb l’assassinat del seu dirigent carismàtic Andreu Nin- havien de marcar la vida de tots els militants que varen sobreviure a l’experiència dolorosa de la guerra i la repressió. I el tema era important perquè va provocar reaccions molt diferenciades tant entre la direcció del Partit com entre la militància. Només cal recordar que un dirigent com Joaquim Maurín, que en certa manera pot ésser considerat, molt més que Nin, com el pare del POUM, després de la dolorosa experiència soferta a les presons franquistes, des de l’inici mateix de la guerra, fins a la seva sortida de la presó el 1946, no va tornar a la militància política activa. I varen ser molts els militants que varen arrossegar fins a la fi dels seus dies el trauma de la repressió stalinista. El POUM, a l’inici de la transició, era doncs el referent màxim de l’antistalinisme

La reaparició del POUM durant la transició representava, per tant, una novetat en el panorama política català i espanyol. Més tenint en compte que la darrera vegada que havia existit a l’interior del país una militància organitzada fou a finals dels anys quaranta. Des d’inici dels anys cinquanta, el POUM fou bàsicament una organització d’exili, que va mantenir la infrastructura organitzativa i els contactes a l’exterior, però que en canvi no va posseir una presència activa a l’interior peninsular

Per entendre la història del POUM durant aquests anys de la transició, cal, certament, i en primer lloc, tenir molt presents l’enorme pes històric d’aquests dos fenòmens que acabo d’assenyalar: la persecució stalinista i la seva desaparició de l’interior del país. El primer factor perquè, a banda del que ja he assenyalat, va tenir altres efectes entre nombrosos sectors de la militància, car va animar un anticomunisme visceral, que en molts casos va menar a molts militants a renunciar clarament als principis polítics que havien defensat des de la seva fundació. El replantejament ideològic de molts dirigents del POUM després de la guerra, va abocar, en darrera instància en l’escissió que va protagonitzar Josep Rovira quan va fundar el Moviment Socialista de Catalunya. Fins i tot Joaquim Maurín des del seu exili a Nova York va patir un cert capgirament ideològic i no va estalviar crítiques a la política que el POUM havia portat a terme durant la guerra civil. Era l’evolució lògica d’aquells que no volien caure en el risc d’una identificació entre comunisme i stalinisme i d’aquells que pensaven -també n’hi varen haver- que el POUM va ser perseguit i represaliat perquè va defensar en front de la guerra i la revolució una política excessivament radical, bàsicament errònia

La crisi político-organitzativa que va patir el POUM després de la guerra fou una de les causes que va menar a la seva desaparició organitzativa. Això juntament a les caigudes que va patir a partir dels anys 1947-1948 i següents, quan el franquisme buscava una estabilització definitiva, varen acabar desmoralitzant la militància que s’havia mantingut activa pràcticament des de l’acabament de la guerra

Aquesta manca de continuïtat en la militància activa a l’interior del país durant més de dues dècades va ser important a l’inici de la transició, perquè va implicar una manca de continuïtat generacional: quan s’inicià l’intent de reconstrucció a l’interior del país, existia una militància eminentment adulta, de més de seixanta anys, procedent del Bloc Obrer i Camperol i del POUM històrics, i una militància jove, que en molts casos no arribava als trenta anys, i que havia estat formada en les lluites dels darrers anys del franquisme. Entremig existia un gran buit que, a banda d’altres consideracions polítiques i ideològiques, marcava, evidentment, una ruptura generacional important

Si assenyalo aquest aspecte és perquè, evidentment, la reconstrucció del POUM s’havia de fer entre els vells i els joves militants. La legitimació històrica del POUM residia en aquells que n’havien conservat tot el ric patrimoni polític i ideològic. I per tant, els joves havien de comptar amb el militants vells. Però els vells militants en cap cas podien plantejar-se reconstruir el POUM si no disposaven d’una militància jove, disposada a tirar endavant un projecte que de ben segur seria difícil i feixuc. La diferent cultura política de vells i joves i les experiències militants també divergents foren sovint problemes greus. Sobretot quan es va evidenciar una divergència important en els objectius d’uns i d’altres. Els joves que varen apostar per la reconstrucció del POUM, tenien clar que volien refer el POUM com a organització marxista revolucionària, que se situés en els paràmetres del radicalisme polític i social que havien configurat la seva història, al mateix temps que s’intentava adequar l’estratègia de transformació social als nous reptes que presentava la societat del capitalisme avançat, sobretot després de la crisi soferta per l’esquerra tradicional arran del maig de 1968. Cal recordar que a l’inici del procés de transició democràtica encara era molt recent el ressò de la sotragada soferta pel món occidental i pels partits convencionals, inclosos els de l’esquerra, arran dels moviments del 1968. És cert que la situació ja s’havia estabilitzat a Europa i a Amèrica, però l’eclosió de moviments antiautoritaris, feministes, ecologistes, antimilitaristes, nacionalistes radicals, etc. evidenciava la presència d’una nova realitat que s’havia de potenciar des de la política. Els joves que es varen apropar al POUM pensaven que des d’una plataforma política històrica, amb tradicions antistalinistes i antiburocràtiques i no vinculats a cap ortodòxia ideològica que no fos la genèricament comunista, es podia dinamitzar una esquerra revolucionària, amb voluntat radicalment transformadora, i que tingués com a objectiu donar respostes concretes a una societat capitalista que consideraven en crisi permanent, per tal d’avançar cap a la construcció d’una alternativa socialista real

I no era clar que aquest fos l’objectiu de tots els militants històrics del POUM, com ben aviat es va evidenciar. Els que havien viscut durant els darrers vint o trenta anys a l’interior del país, s’havien desvinculat de tota militància política o s’havien apropat a posicions genèricament socialistes. La seva experiència, política i personal, en molts casos havia estat molt dura i en obrir-se l’expectativa de la fi de la dictadura franquista els era un repte molt feixuc reiniciar una tasca de reconstrucció organitzativa, política i ideològica, que requeria molts esforços. Altrament el temps no havia passat endebades i l’impuls revolucionari de la joventut sovint s’havia esmorteït. La crisi ideològica era el resultat d’un procés històric, personal i polític, tan complex com comprensible. Aquesta mateixa sensació la podien viure amb la mateixa intensitat els militants de l’exili. Feia anys que a París funcionava el Comitè Executiu d’un POUM que a l’entorn de Wilebaldo Solano, secretari general del Partit des del 1947, seguia publicant "La Batalla", seguia mantenint la coordinació entre els militants de l’exili, mantenia també contactes i relacions amb col·lectius i grups de l’interior del país que es podien considerar afins, però, com ja he assenyalat, la seva tasca no es traduïa en una militància organitzada a l’interior del país. I sovint les condicions de l’exili havien arribat a ser molt dures per la militància del POUM, on trobem militants que havien estat jutjats i condemnats, i algun deportat a camps d’extermini nazi, durant la guerra mundial, acusats de propaganda comunista, mentre els "comunistes" oficials els acusaven d’ésser agents del feixisme internacional, amb la màscara del trotskisme

Amb tot el que dic no vull justificar res. Simplement intento explicar actituds, comportaments i canvis ideològics que varen experimentar militants significats del POUM, que havien militat sempre en el partit, en el moment en què el POUM podia experimentar el tomb definitiu: passar d’una organització d’exili a una organització que intentés jugar algun paper en el futur democràtic de Catalunya i de l’Estat espanyol

Si faig una referència a la situació de la vella militància, tal i com la interpreto actualment, és perquè indubtablement el seu paper i les diverses actituds que varen adoptar va tenir una gran importància quan es va iniciar a la pràctica el procés de reconstrucció del POUM a l’interior del país

Certament, els primers militants actius, després de molts anys, que varen aparèixer a Barcelona reclamant-se com a militants del POUM, ho varen fer, almenys durant el període inicial, al marge del Comitè Executiu del POUM de París. Fou l’any 1974 quan Màrius Lleget, un antic militant trotskista que a París havia estat vinculat a la Organisation Communiste Internationaliste (OCI), un dels grups trotskistes internacionals animat per Pierre Lambert, va iniciar els primers contactes a Barcelona. Va comptar amb la col·laboració del jove militant Jordi Tuset i tot seguit es va posar en contacte amb un vell militant que, juntament amb la seva companya, li varen oferir la col·laboració més incondicional. Es tracta de Vicenç Ballester, antic militant del ram de l’aigua que durant la guerra havia format part del Comitè local de Barcelona, i de la seva companya Mery Arbonés també una militant històrica. Ambdós no varen estalviar esforços ni hores de dormir per intentar posar en funcionament el primer nucli organitzat del POUM a Barcelona. Per aquest objectiu van comptar amb una publicació, "Alianza Obrera", que apareixia com a "portavoz del Comité de Enlace de los militantes del POUM en Barcelona", per bé que pràcticament la redacció de la majoria d’articles corrés a càrrec de Lleget

Immediatament, aquest nucli inicial es va posar en contacte amb un grup de militants procedents de les Joventuts Socialistes del PSOE, que havien sofert un procés de radicalització, defensaven postures trotskitzants i ben aviat es varen integrar al POUM. Es tractava d’un grup, encapçalat per Antonio Ruiz, de l’Hospitalet, i del que també formaven part joves militants de Santa Coloma i Badalona. No era, certament, un grup molt nombrós, però sí que tenia una certa experiència política i una gran capacitat de resistència discursiva en el terreny de la dialèctica i de la discussió política. Es tractava d’uns moments, cal recordar-ho, que a partir d’una coincidència política i ideològica genèrica hom havia de convèncer de la bondat i de la justesa de les posicions defensades amb el do de la paraula. Ben aviat Lleget es va manifestar com un gran discutidor, capaç de mantenir un discurs polític seguit, sense papers a la mà, durant més d’una hora seguida. El que feia que a vegades les reunions s’allarguessin eternament i àdhuc provoquessin la desesperació d’un home com Ballester que era molt més un militant d’acció que un teòric

A partir d’aquest nucli inicial en els mesos següents es va produir alguna incorporació més de persones que no havien militat mai en cap organització política, i que contemplaven el POUM com un referent pel futur. Aquest era, per exemple, el meu cas personal

Però com he dit el nucli inicial de Lleget es va constituir al marge de la direcció a París. Fou Sebastià García, un vell militant del POUM també exiliat a París, i vinculat a nuclis lambertistes, el que s’encarregà de presentar-lo al Comitè Executiu. La sorpresa i la incredulitat de molts vells militants fou enorme, més quan se’ls presentava la realitat com un fet irreversible. Però a partir d’aquí varen començar els problemes seriosos, almenys al si de la direcció de l’exili. Mentre una majoria de membres del Comitè Executiu semblava donar credibilitat a Lleget, i es mantenia en posicions que podríem considerar "centristes", Wilebaldo Solano i algun altre dirigent, com Albert Masó, se separaven de la resta de companys, creaven l’esquerra del POUM, entesa com una fracció, i publicaven "Tribuna Socialista", que apareixia com a "revista de crítica marxista", oberta a posicions d’altres partits i militants. En aquests moments, però, la situació es va accelerar arran de la previsible mort del Franco. La crisi en el Comitè Executiu de París es produïa l’any 1975, quan després de la primera greu malaltia de Franco, soferta l’any anterior, es començava a entrellucar la possibilitat d’una nova etapa històrica. Es veritat que l’any 1975 fou un any contradictori, amb una repressió intensíssima per part del règim, que va culminar amb les condemnes a mort i execucions dels militants del FRAP i d’ETA el mes de setembre. Però també fou l’any en que totes les forces polítiques de l’oposició acceleraven la seva preparació davant els canvis que presumiblement s’operarien després de la mort de Franco, cada cop més imminent

Fou en aquesta nova conjuntura històrica quan els vells militants de l’interior del país, que encara mantenien inquietuds polítiques, varen reiniciar els seus contactes amb l’objectiu de reconstituir el POUM. Alguns d’aquests militants, com Joan Rocabert, Manuel Alberich o Ramon Fernández Jurado, havien jugat un paper important en la primera postguerra. De seguida varen gaudir d’una col·laboració immillorable, en la persona de l’Enric Adroher, "Gironella", un antic militant del POUM, que havia estat membre del seu Comitè Executiu durant la guerra, s’havia desvinculat del partit molt aviat a l’exili i el 1947 havia col·laborat en la constitució del Moviment Socialista pels Estats Units d’Europa i, més tard, fou un dels impulsors del Moviment Europeu i dels organitzadors de la Conferència de Munich del 1962

Mort ja Franco, Gironella va constituir amb la resta de vells militants de l’interior el Secretariat Polític del POUM i, al marge del grup dels joves, i amb un contacte difús amb membres del Comitè Executiu de París, varen iniciar la seva activitat política. Varen anar a visitar Tarradellas a Saint Martin-le-Beau, aleshores cita obligada de la majoria de partits polítics catalans, varen ingressar a l’Assemblea de Catalunya i varen entrar en contacte amb la Convergència Socialista de Catalunya de Reventós, que estava iniciant el procés de constitució del Partit Socialista de Catalunya

Val a dir que en aquests moments el grup dels joves havia passat per un mal moment, Lleget havia estat detingut el setembre de 1975 i va romandre a la presó fins l’abril de 1976. La incertesa del moment polític quan fou detingut va motivar que s’adoptessin mesures de seguretat per evitar que la caiguda afectés a més militants. I el grup de joves pràcticament va paralitzar la seva actuació

L’any 1976, a mesura que s’anava aclarint el panorama polític, la situació en què es trobava el POUM era cada vegada més confusa. Per una banda, a l’interior coexistien el grup dels joves i el grup dels vells. És cert que hi havia hagut contactes entre uns i altres i fins i tot es va portar a terme una reunió conjunta a Bellvitge, organitzada per Ramon Fernández Jurado, que no només no va menar a cap conclusió positiva entre els dos col·lectius, sinó que va marcar més les diferències entre uns i altres. Per altra banda, a París es mantenia la divisió dins l’Executiu, però s’anaven decantant també les posicions. Mentre alguns sectors, com Bonet, Roc, Sancho, s’anaven identificant amb el Secretariat Polític, Solano i l’esquerra del POUM havien apostat per la reconstrucció del POUM des de la perspectiva del marxisme revolucionari i el juliol del 1976 havien dissolt l’esquerra del POUM. Enmig hi havia alguns militants, que no s’acabaven de decantar davant la fragmentació orgànica, com Quique Rodríguez o César Zayuelas

Tot plegat, certament, era una mica trist. I fins i tot, repassant l’hemeroteca, en un moment en què la premsa ho publicava tot sobre la nova vida política que estava vivint el país, es pot comprovar com els vells i els joves de l’interior pugnaven per assolir la legitimitat de les sigles del POUM. Recordo fins i tot una entrevista que Lleget i jo mateix vàrem mantenir amb Joan Reventós per tal de deixar-li molt clar que el POUM que s’integrava al Partit Socialista de Catalunya no es podia considerar dipositari únic de l’herència política del POUM històric. Vull recordar també que en els moments de la seva configuració inicial el PSC-Congrés semblava que volia recollir totes les tradicions històriques del moviment obrer català, dins de la qual el POUM lògicament tenia un paper molt destacat

Aquest front es va tancar, però, quan el novembre de 1976 es va constituir el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, antecedent immediat del definitiu Partit dels Socialistes de Catalunya. Mentrestant, els joves del POUM intentaven actuar en tots els fronts possibles, incrementant la seva militància en el terreny sindical, bàsicament dins de la UGT, on ben aviat Lleget va entrar a formar part del Secretariat Nacional de Catalunya. Jo mateix l’estiu d’aquell mateix any vaig anar a presentar la UGT a la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent, acompanyat de Josep Mª Triginer, que hi presentava la Federació Catalana del PSOE. I fou també un militant del POUM el que va participar, en nom de la UGT, al primer míting sindical que es va celebrar a Catalunya després de la guerra. Fou el míting de "Els treballadors per l’autonomia", que, organitzat pel Congrés de Cultura Catalana, es va celebrar al Palau d’Esports de Barcelona el dia 2 d’abril de 1977

En aquesta conjuntura es va produir un esdeveniment transcendental destinat a modificar quantitativament i qualitativa la situació del POUM a l’interior del país. Fou l’ingrés dins del POUM d’un grup important de militants d’Acció Comunista. En aquest punt val la pena recordar alguns aspectes significatius de la història d’AC. Certament aquest grup havia sorgit l’any 1964 del si del Frente de Liberación Popular, els "felipe", quan la seva Federació Exterior fou expulsada per l’aparell en considerar que adoptava posicions excessivament revolucionàries. Era un moment en que l’aparell del FLP propugnava l’ingrés dins del Partit Comunista. L’origen d’Acció Comunista residia en la publicació del mateix nom que havien començat a publicar juntament amb membres de les Joventuts Socialistes Revolucionàries -les Joventuts del POUM- i antics militants del PCE.L’afinitat d’Acció Comunista amb el POUM era, doncs, més que evident, i fins i tot algun dels fundadors d’Acció Comunista, com Antonio Ubierna, havien afirmat en alguna ocasió que si Acció Comunista existia era per culpa del POUM. Sembla que ja en el 1964 es va plantejar l’ingrés dels expulsats del FLP en el POUM, però la desorganització del Partit a l’interior i alguna altra qüestió ho varen impedir. Altrament, a l’exili de París s’havien portat a terme contactes freqüents entre el POUM, AC i altres organitzacions afins. El juny i el novembre del 1974, abans de l’inici de la crisi en el Comitè Executiu del POUM, s’havien produït dues Conferències per al reagrupament dels marxistes revolucionaris, en les que hi havien participat, a més del POUM i Acció Comunista, Lucha Obrera i la Unión Comunista de Liberación. Fins i tot s’havia decidit constituir un Comitè d’enllaç permanent per tal de seguir impulsant, en el domini teòrico-polític i en el de la intervenció conjunta, el procés de reagrupament. La política de reagrupament, en un moment que imperava la dispersió més absoluta, era la que s’havien marcat el nucli dirigent del POUM de París format per Solano-Masó, amb la col·laboració d’algun militant jove, immigrat a França, com era el cas d’Alberto González, un militant de la USO que després es traslladaria a viure a Madrid. Però sembla que aquesta política no havia estat massa ben vista per la resta de membres del Comitè Executiu

A partir, doncs, dels contactes preestablerts, i en un moment en que Acció Comunista havia entrat en crisi, amb la formació d’un nucli dirigent que propiciava un populisme militant, que no excloïa la lluita armada, un sector important va abandonar la organització i va ingressar dins el POUM. Justament, el 1976 s’havia celebrat a Barcelona una Conferència d’Acció Comunista, a la que hi va assistir una delegació del POUM, que no va poder finalitzar les seves sessions per problemes amb la policia

L’ingrés d’aquest nucli era important perquè incloïa militants d’una llarga tradició de lluita, i amb molta experiència política, com els germans Ubierna, Antonio i Ignacio, dins del grup de Barcelona, algun sector de l’exili, com els membres d’Acció Comunista de Frankfurt, que ben aviat es reincorporarien a Barcelona, sectors dispersos del País Valencià, militants a títol individual de gran vàlua, com Fernando Hevia, del País Basc, i dos nuclis molt actius a Sevilla i a Alcalá de Guadaira, amb forta implantació obrera. Al mateix temps a Barcelona ingressava un grup de joves militants que procedien de les Joventuts de Bandera Roja, amb moltes ganes de treballar, però molt crítics respecte al burocratisme dels partits polítics existents. I d’altres que no havien militat mai enlloc, com Xavier Virós, que abans d’ingressar al POUM havia iniciat ja una intensíssima activitat sindical dins del Sindicat de premsa de la UGT, que el va menar a representar Catalunya al Secretariat estatal de premsa del sindicat

Era evident que en poc temps s’havia modificat la situació del POUM. Nombrosos sectors de l’exili havien seguit fidels al Partit i es mostraven disposats a col·laborar en el que fos amb els joves. Duran de Toulouse, Pasión de Carcasona, Bitriu de Perpinyà, Reig de París, que aviat es traslladà a viure a Barcelona, són alguns dels noms que ara mateix recordo. Altres vells militants de l’interior, com Gràcia, Rodríguez, Ferrando, o Enric Penedés estaven també disposats a col·laborar amb la reconstrucció del POUM. D’un POUM que en aquells moments s’estava constituint a partir de tradicions polítiques molt diferenciades, que anaven des de l’esquerra socialista fins el trotskisme

Semblava clar, doncs, que era el moment de celebrar una reunió àmplia, una Conferència del Partit que donés coherència a les diverses tradicions que havien confluït en el mateix projecte, i marqués la línia política i les tasques a desenvolupar en un moment en què els esdeveniments polítics anaven molt ràpid. El desembre de 1976 s’havia realitzat el Referèndum de la reforma política, davant del qual el POUM, com la resta d’organitzacions d’esquerra i democràtiques, havia propugnat el boicot. Però semblava clar que s’havia iniciat el procés de desmantellament del franquisme que només podia abocar en la configuració d’un sistema democràtic. Els dubtes que existien eren saber si es tractaria d’una democràcia restringida o d’una democràcia plena i conèixer els terminis per a la celebració d’unes primeres eleccions democràtiques

En aquesta situació precisa els dies 7 al 10 d’abril de 1977 es va celebrar la IV Conferència General del POUM a Toulouse, que aplegava, per primera vegada des de l’inici de la transició, les diverses tradicions existents al si del POUM a més d’una extensa representació de la vella militància de l’exili. Possibilitar que els vells militants de l’exili poguessin assistir a la Conferència fou la causa bàsica de que la reunió se celebrés a Toulouse

El desenvolupament i els resultats de la Conferència foren, en certa manera, els previstos. Per una banda hi hagué una discussió molt viva sobre el moment polític que s’estava vivint i el programa que defensava el POUM, que en aquests moments era clarament rupturista, tant respecte al franquisme com en relació a les perspectives polítiques que s’estaven apuntant sota el govern Suárez. Hom va fer un pronunciament clar contra la monarquia -cosa que durant els primers temps de la transició també feien moltes altres organitzacions d’esquerra, i no només les de l’extrema esquerra-, i a favor de la República, i una crida per a la formació d’una assemblea constituent, i a favor de l’autodeterminació de les nacionalitats, en la perspectiva d’un futur socialista

La resolució política aprovada a la Conferència va partir d’un text ampli que havia presentat Wilebaldo Solano, i que en algun aspecte significatiu havia discutit Màrius Lleget, qui per la seva banda també havia presentat un text polític per a la seva discussió. Hom va aprovar també una resolució sindical, a partir del text elaborat per Masó i González, de París, i unes normes provisionals de tipus organitzatiu que haurien de regir fins a l’aprovació d’uns nous Estatuts del POUM en un proper Congrés. Les novetats més significatives d’aquestes normes foren, sens dubte, el reconeixement del dret de tendència al si del partit i la voluntat clarament expressada que el POUM faria tot el possible per tal de garantir la seva legalització i desenvolupar una activitat pública. Finalment, hom va nomenar un Comitè Central de quinze membres -més sis suplents-, dotze dels quals residien a Espanya i tres a l’exterior

La nota emotiva de la Conferència fou la carta d’adhesió i solidaritat que havia enviat Juan Andrade des de París, on feia una crida a la necessària renovació política i ideològica que havien de potenciar els companys del POUM i animava a tothom a culminar la tasca per la qual el Partit havia sorgit el 1935, i que no era altra que la d’intentar superar la parcel·lització organitzativa en què es trobaven les organitzacions marxistes revolucionàries de cara a construir entre totes elles una alternativa socialista. Aquesta carta, juntament amb el conjunt de les resolucions aprovades, fou publicada en forma de fullet com a Resoluciones de la IV Conferencia General del Partido Obrero de Unificación Marxista. POUM

De retorn a Barcelona, la situació política s’accelerà, quan el govern va prendre la decisió de legalitzar el PCE, en plena Setmana Santa, i de convocar les primeres eleccions democràtiques pel 15 de juny de 1977. Era una mostra força clara que s’anava cap a un sistema plural i democràtic no restrictiu, car els "comunistes" de Carrillo eren, sens dubte, molt més que les organitzacions de l’extrema esquerra, la bèstia negra dels franquistes i de molts sectors polítics i militars que encara eren més que presents dins de l’aparell de l’Estat

Al POUM se li presentava la necessitat de donar resposta a un requeriment no previst de forma immediata, i que no s’havia discutit a la conferència de Toulouse. Però per coherència amb el que s’havia decidit, per necessitat d’aprofitar la plataforma política que podia oferir un procés electoral, la majoria del Comitè Central, amb el vot en contra de Màrius Lleget, va decidir intervenir en el procés electoral i iniciar immediatament converses amb organitzacions afins per tal de constituir una coalició electoral conjunta. I es va decidir, al mateix temps, iniciar els tràmits per tal d’aconseguir la legalització del Partit

El resultat d’aquesta doble decisió fou, per una banda, inesperat. Màrius Lleget, que no havia assumit els resultats de la Conferència de Toulouse, i que no estava d’acord ni amb la participació electoral ni amb sol·licitar la legalització, va marxar del POUM, quan es va quedar en minoria, i, després de convèncer els companys que procedien de les Joventuts Socialistes del PSOE, es va autoproclamar com a "únic i veritable POUM". Altra vegada hom reproduïa una situació lamentable. És cert que la situació de duplicitat no fou gaire duradora, ja que els primers mesos de 1978, quan es va constituir el POSI, la secció espanyola de la OCI francesa, Màrius Lleget va passar a integrar-la, però el mal estava ja fet. Durant uns mesos varen existir, al menys per la premsa, dos POUMs, un dels quals es manifestava a favor del boicot de les eleccions i de la instauració immediata de la República. Aquesta diguem-ne escissió no va comportar mals majors. És cert que a alguns companys, com a mi mateix i a Vicenç Ballester, ens va saber greu. Perquè havíem passat moltes hores amb els companys que ara marxaven. I vàrem demanar un temps de reflexió. Però la situació requeria adoptar mesures ràpides. El POUM, finalment, va formar part d’una de les candidatures d’extrema esquerra que es varen constituir de cara a les eleccions del 15-j: el Front per a la Unitat dels Treballadors, el FUT, que l’integraven, a més, la Lliga Comunista Revolucionària, l’Organització d’Esquerra Comunista i Acció Comunista. I al mateix temps, va participar en tots els actes de propaganda i mítings que es varen celebrar a nivell estatal. Especialment emotiva fou la intervenció de Wilebaldo Solano en el míting final de la campanya al Palau d’Esports de Barcelona, el dia 9 de juny, on fou l’únic orador que va demostrar que coneixia a la perfecció els secrets d’una oratòria de masses. Al mateix temps el dia 4 de juny es presentava al Ministeri de la Governació la documentació necessària per a la legalització del POUM. L’acta notarial estava firmada per Wilebaldo Solano, Antonio Ubierna, Enric Panadés, Josep Mª Rodríguez i Josep Gràcia. Tots, menys Ubierna, antics militants del POUM. La resposta afirmativa del ministeri va arribar el 17 de setembre. Altrament, el POUM va obrir un local públic al carrer Fontanella de Barcelona i va intensificar la seva presència en tots els actes que se celebraven en aquests mesos de deliri polític. Val a dir que en les tasques polítiques i organitzatives d’aquests primers mesos va tenir un paper molt important un vell militant del POUM, que va baixar de París, tot abandonant feina i família, amb la idea de col·laborar amb els companys de l’interior durant unes quantes setmanes, i que finalment va romandre a Barcelona durant més de dos anys. Es tracta d’Albert Masó, conegut com a J. Gil, un vell militant que durant el llarg exili havia militat en organitzacions franceses, com Socialisme ou Barbarie, i que havia retornat al POUM a començaments dels anys 70. També es va incorporar a Barcelona, procedent de Frankfurt, un antic militant d’Acció Comunista, Baltasar Palicio, "Joaquín", que va assumir les feines de la Secretaria administrativa del POUM

El resultat de les eleccions va ser, en certa manera, decebedor per les organitzacions de l’esquerra revolucionària, alguns grups de la qual es pensaven que la seva capacitat militant i mobilitzadora al carrer tindria una justa correspondència a les urnes. Però la realitat fou tota una altra i a partir de 1977 la gran majoria de les organitzacions situades a l’esquerra del PCE, començant per les grans, com el PTE o la ORT, varen entrar en una crisi que va acabar sent irreversible

Aquesta nova realitat va animar el POUM a rellançar la política del reagrupament dels marxistes revolucionaris, que mai no havia abandonat. Es partia de la necessitat d’acabar amb el fraccionament existent, com a condició per a superar la crisi de l’esquerra revolucionària. No es tractava evidentment d’una unificació en la confusió, de construir un conglomerat polític i ideològic que aglutinés les tendències més diverses. Però hom pensava que existien grups, com Acció Comunista o l’OIC, que mantenien molts punts de contacte amb el POUM. Fou en aquests moments quan va esclatar la crisi dins de la OIC, que va culminar amb l’expulsió del seu secretari general, Didac Fàbregas, i en la formació d’un col·lectiu anomenat Col·lectiu per a la Unificació Marxista (CUM). El cas de les organitzacions trotskistes era més complex, perquè gairebé totes depenien d’una obediència internacional, amb la seva corresponent IV Internacional. El POUM, que l’agost del 1977 va celebrar a Barcelona la seva V Conferència General, on es va aprovar una important tesi sindical, publicada en forma de fullet amb el títol de Trabajadores y sindicatos en la encrucijada: defensa de clase o política "pactista", i que va regularitzar l’aparició mensual de "La Batalla", com a òrgan central del Partit, ben aviat va centrar una part important dels seus esforços a la política de reagrupament. L’octubre de 1977 donava a conèixer el document Por la unificación de los marxistas revolucionarios, que va servir de base per l’inici formal de contactes amb Acció Comunista

A començament del nou any 1978 el repte més important del POUM era concretar de manera definitiva la política del reagrupament. I ben aviat es va posar a funcionar una Comissió Coordinadora d’Unificació inicialment integrada per Acció Comunista i el POUM, però a la que de seguida es va integrar el Col·lectiu per a la Unificació Marxista. Els dies 4 i 5 de març es va celebrar a Barcelona la primera Conferència per a la Unificació, en la que hi varen participar prop de dos-cents delegats de tot l’Estat, que va obrir un optimisme considerable. És cert que tot just s’havia iniciat el procés i que existia la consciència de que calia incidir en la discussió política i en el treball comú, però les conclusions d’aquesta primera Conferència tothom les va valorar com a extraordinàriament positives

Immediatament, es va posar en funcionament una Comissió Central d’Unificació, que portava a terme les tasques de coordinació i discussió centrals i alhora es va fer una crida perquè les diferents organitzacions locals iniciessin un treball en comú, de cara a potenciar el que havia de ser la futura organització unitària. En la pràctica, però, no semblava que la situació acabés de funcionar massa bé. En un Butlletí Interior que el POUM va publicar el mes de maig de 1978 hi apareixen diverses informacions que així semblen confirmar-ho: per una banda la manca d’aprofundiment en la discussió política i per altra les deficiències en la coordinació dels organismes locals. Una nota del Comitè local del POUM de Barcelona, datada el dia 2 de maig del 1978 es queixava de que no s’havia celebrat encara cap Assemblea conjunta dels militants barcelonins de les tres organitzacions

A desgrat d’això els dies 24 i 25 de juny del mateix any es va celebrar a Quart de Poblet, prop de València, la 2ª Conferència per a la unificació dels marxistes revolucionaris, que en aquest cas va aplegar prop de 150 delegats, i representants, a més, d’un col·lectiu de militants escindits de la OIC del País Valencià i del col·lectiu obrer de la fàbrica Condiesel, del Vallès. En aquest cas els debats es varen centrar sobre quatre temes centrals: la concepció del socialisme, la concepció del partit revolucionari, els problemes del bloc històric i la crisi de l’esquerra revolucionària. En el decurs dels debats es va valorar que existia un elevat grau d’acord polític entre les organitzacions i els col·lectius participants, com es va posar en relleu a les Conclusions de la Conferència, que foren publicades immediatament. I es va proposar la celebració d’un Congrés d’Unificació que s’hauria de celebrar a Barcelona el mes d’octubre del mateix any

No vull amagar que els resultats de la Conferència de València varen crear una certa eufòria entre la militància del POUM, tenint en compte, a més, que hi havia locals, com la de Sevilla, en la que els militants d’Acció Comunista i del POUM ja treballaven conjuntament sense més problemes. Tot semblava, en certa manera, dat i beneït per a una propera i satisfactòria unificació. I fins i tot el mes de setembre va aparèixer un número de "La Batalla/Voz Obrera", com a "periódico de AC-CUM-POUM (Proceso de Unificación)". Que l’eufòria no estava del tot justificada ben aviat es va posar de manifest, sobretot perquè s’anava al Congrés sense que s’haguessin aclarit alguns dels aspectes que podien ser conflictius a l’hora de la veritat. I un d’aquests era el nom del nou Partit, fruit de la unificació, i la pròpia concepció que hom tindria del Partit

Poques setmanes abans de la inauguració del Congrés el POUM havia plantejat el seu ajornament, perquè entenia que la clarificació política sobre aspectes fonamentals no era prou madura com per anar a una sola organització unificada. S’havia produït, a més, alguna manifestació de militants d’AC que anava en contra dels acords de la conferència de València. Però AC i el CUM varen rebutjar qualsevol ajornament. No tenia sentit anar a un Congrés d’Unificació sense saber quin seria el nom de la nova organització. El POUM havia defensat el nom del POUM, no per una estricta qüestió "patriòtica", sinó perquè hom pensava que la reivindicació del nom significava entroncar amb la tradició del marxisme revolucionari a l’Estat espanyol, reconèixer les arrels que situaven el conjunt d’organitzacions en la mateixa trajectòria històrica de la lluita contra el capitalisme i la burocràcia, i a favor del poder dels treballadors, i significava, finalment, entroncar amb la revolució del 1936

Aquestes idees el POUM les havia exposat en dos documents de treball: un que portava per títol El nombre de la organización unificada: un problema político, que havia publicat el Comitè Central del POUM el 15 de juliol de 1978, i un altre sense data titulat Una organización obrera de nuevo cuño: el POUM, on es volia deixar constància que lluny de reproduir el passat gloriós del Partit, el POUM volia ser una organització útil davant els requeriments múltiples de la realitat política del present i dels reptes del futur

Quan es va iniciar el Congrés d’Unificació a Barcelona, el dia 14 d’octubre, aviat es va evidenciar que no acabaria de quallar. El POUM havia proposat que el Congrés celebrés a porta tancada una primera sessió sobre un tema que considerava cabdal: "Organització i Estatuts". I en aquest punt de seguida es varen evidenciar les diferències, quan varen aparèixer dues concepcions radicalment oposades: per una banda el POUM, juntament amb alguns delegats d’AC de Barcelona, Madrid i altres indrets, i la secció unificada AC/POUM de Sevilla defensava una organització política dotada de la coherència i centralització necessàries per a permetre una intervenció conjunta. Per altra banda, els delegats del CUM, amb sectors d’AC de Madrid, Barcelona i València eren contraris a una organització centralitzada i defensaven una mena de federació de grups i col·lectius locals. A mesura que les diferències es varen intensificar, es va anar deteriorant el clima dels debats, fins el punt que els delegats del POUM varen optar per retirar-se, abandonar el Congrés conscients que el mandat que havien rebut del conjunt de militants resultava irrealitzable en el marc de les sessions congressuals, tal i com s’estaven desenvolupant

El fracàs de la unificació va causar un gran pessimisme al si del POUM. En una valoració que el Comitè Executiu va realitzar el mes de desembre, es va intentar donar una explicació d’aquest fracàs, assenyalant, en primer lloc, un error comès pel POUM en valorar l’evolució d’AC i del CUM en el sentit que s’estaven orientant cap a posicions similars a les del POUM, quan en realitat s’estaven allunyant cada vegada més respecte a les concepcions organitzatives i el tipus d’intervenció militant. S’assenyalava també que no s’havia pogut modificar aquesta situació, en el decurs dels deu mesos que havia durat el procés, perquè a excepció de Sevilla la resta de locals del POUM havien anat actuant autònomament. En uns casos per incompatibilitats geogràfiques, com al País Valencià, en altres per feblesa organitzativa del POUM, com a Madrid, i en altres per desídia militant, com a Barcelona. Finalment, hom ressaltava que el POUM havia afrontat el procés sumament acomplexat, perquè era l’única organització que es definia com a partit, i aspirava a crear una nova organització centralitzada i coherent i a mantenir el seu propi nom per a la futura organització unificada. Les reticències que per aquestes raons havien sorgit entre militants d’AC i del CUM i el temor que el POUM volgués instrumentalitzar el procés, varen motivar tot un seguit de concessions polítiques i de cauteles per part del POUM, que a la fi varen actuar de manera negativa

Altrament, era fàcil que del pessimisme es passés a la crisi. En la pràctica, però, només a Barcelona es varen detectar símptomes seriosos de crisi, quan dos membres del Comitè Executiu, Antonio Ubierna i Eduardo Varela -aquest darrer havia militat anteriorment en el Partit del Treball- varen presentar la seva dimissió, i posteriorment es varen donar de baixa dos militants de l’Hospitalet. Al mateix temps es va produir un cert absentisme en la militància barcelonina. Era el resultat de les tensions acumulades durant moltes setmanes: Barcelona havia assumit les tasques centrals de la unificació, assumia també les de l’organització i fou a Barcelona on es varen presentar els problemes més greus amb AC i el CUM. De fet l’esclat de la crisi podia havia tingut unes conseqüències més greus. Però tret del cas barceloní, la reacció de la resta de locals fou de serenitat. Només els companys andalusos d’Alcalá de Guadaira varen prendre l’acord que calia iniciar els contactes de cara a la unificació amb la LCR

A desgrat de tot, hom va reiniciar l’activitat política, que en les setmanes següents es va centrar en la campanya del referèndum constitucional que s’havia de celebrar el dia 6 de desembre. El POUM arreu va fer campanya a favor del NO i a Barcelona, àdhuc va participar en el míting central que varen celebrar la Lliga Comunista Revolucionària i el Bloc Català de Treballadors. En la mesura, però, que s’havia frustrat la unificació, calia replantejar l’estratègia del POUM. I aquest fou l’objectiu de la Conferència Extraordinària que es va celebrar a Sevilla dels dies 30 de desembre de 1978 a l’1 de gener de 1979. Sense triomfalismes, però en un clima afable i distès, que només els andalusos són capaços de construir quan cal, i que va incloure la celebració de la festa de cap d’any, la Conferència va contribuir a dotar de serenitat al Partit. La participació a la Conferència de militants d’Acció Comunista a títol individual, creava encara esperances d’un reagrupament futur, però era clar que la unificació era un procés a llarg termini. En el si de l’esquerra revolucionària, estaven apareixent tendències que, tot rebutjant un cert "marxisme" ortodox, abonaven concepcions clarament "antipartit". El POUM creia que el que calia, en primera instància, era constituir fronts de lluita i unitat en l’acció amb la resta de forces de l’esquerra revolucionària

El POUM, doncs, va mantenir més o menys, el tipus, i gràcies a un equip de treball, en el que, entre altres, caldria destacar a Albert Masó, Baltasar Palicio, Fernando Hevia -que es desplaçava sovint de Bilbao, on residia, fins a Barcelona- i Xavier Virós, es va garantir la continuïtat de "La Batalla" mensual i les tasques mínimes centrals

Altrament, l’any 1979 es tornava a presentar com un any farcit de nombrosa activitat política: després de la promulgació de la Constitució, es van convocar noves eleccions legislatives pel primer de març i les primeres eleccions municipals pel dia 3 d’abril. El dia 25 d’octubre estava previst també la celebració dels referèndums de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i Euskadi

El POUM, conscient de les seves limitacions, i davant el panorama de fragmentació política que presentava l’esquerra revolucionària, va optar per no presentar-se a les eleccions, i únicament els companys de Castelló de la Plana -l’hiperactiu Ricard Colom- van integrar-se en la candidatura de l’Esquerra Independent de Castelló, formada pel PSAN i per independents. En una Carta abierta a la izquierda revolucionaria, el POUM lamentava la divisió existent i la progressiva desmobilització que ja s’estava produint en la militància de l’esquerra revolucionària i feia una crida a impulsar la convergència i la unitat perquè després de l’u de març es fos capaç de començar a superar la incapacitat que estava demostrant l’esquerra radical d’intervenir políticament amb un mínim d’eficàcia

Pel que fa a les eleccions municipals, el POUM únicament va participar a Sevilla, Alcalá de Guadaira i Dos Hermanas, en coalició amb la Lliga Comunista Revolucionària, i a Castelló i a Gandia, a les candidatures de l’Esquerra Independent. Per altra banda, front els referèndums estatutaris, la posició majoritària i oficial, però que no era compartida per tots els militants, fou la de cridar a l’abstenció, una postura que havia de manifestar el rebuig cap a uns Estatuts d’Autonomia que havien estat enormement retallats respecte a la redacció original i que, és clar, negligien l’autodeterminació

En el decurs de l’any 1979 s’estava evidenciant, però, les enormes dificultats de mantenir una organització política, amb una militància que no creixia i davant d’un panorama que cada vegada era de desconcert més gran a les files de l’esquerra revolucionària. Quan el mes de maig del 1979 es va celebrar a Barcelona una reunió del Comitè Central es va analitzar la situació orgànica amb uns tons molt pessimistes, i fins i tot es va plantejar la possibilitat de la dissolució del Partit, alternativa que es va descartar per la voluntat bàsicament de la majoria de representats del Comitè Central. A desgrat d’això les diverses organitzacions locals varen anar cercant alternatives per poder fer més efectiva la seva intervenció. A Andalusia els militants de Sevilla varen participar activament en el naixement i evolució de l’anomenat Frente Andaluz de Liberación, mentre els companys valencians també es decantaven cap a alternatives popular-nacionalistes radicals al si de l’Esquerra Unida del País Valencià, que s’estava constituint. Per aquesta raó, quan es va plantejar la celebració de les primeres eleccions als Parlaments de Catalunya i d’Euskadi, convocades pel març del 1980, el POUM de Catalunya va participar a la coalició de BEAN-Unitat Popular i a un company d’Euskadi se li va oferir participar a la candidatura d’Herri Batasuna

De fet pel que respecta a Catalunya fou la darrera campanya important a la que el POUM va participar. Hom va participar-hi pel fet que el BEAN es plantejava com a una plataforma unitària que aplegava, és cert, sectors del nacionalisme radical, al voltant de Lluís Mª Xirinachs, però també sectors obrers, com el Bloc Català de Treballadors, al voltant de Sánchez Carreté i d’un sector procedent del Partit del Treball, un col·lectiu d’obrers independents i el Partit Feminista de Lidia Falcón. I semblava que es tractava d’una plataforma que es mantindria més enllà de les eleccions. El POUM va participar molt activament en tota la campanya electoral i també en el míting central de fi de campanya

Però a partir d’aquest moment l’activitat va anar minvant. És cert que encara va aparèixer un número de "La Batalla" el mes de maig de 1980, però el Partit a Barcelona va anar minvant l’activitat cada vegada més, i el centre de gravetat de l’acció política semblava que es desplaçava cap el País Valencià. L’any 1981 encara van aparèixer dos exemplars d’una revista editada pel POUM valencià amb el nom de "L’Espurna", subtitulada "Revista antiautoritària, perifèrica i mediterrània". Era evident que des del 1974 s’havia fet molt de camí, però que les capacitats militants estaven exhaurides. La crisi del POUM no era un fenomen aïllat, reflectia la incapacitat social per vertebrar un projecte polític independent a l’esquerra del Partit Comunista. I el fenomen era d’abast europeu i generalitzat a totes les tendències ideològiques del moviment obrer. Ningú no va prendre, però, cap iniciativa per tal de dissoldre oficialment el POUM. Ni quan uns anys més tard es va constituir la Fundació Andreu Nin, per tal de preservar la memòria històrica del moviment i fomentar el necessari debat polític. I això ha permès que quan s’ha seguit parlant del POUM, arran, per exemple, del documental sobre l’assassinat d’Andreu Nin, de Dolors Genovès, o de la més recent pel·lícula de Ken Loach, Terra i Llibertat, arreu segueixin apareixent militants que es reivindiquen del POUM, com si fos un partit encara existent o com si formés part d’una mena d’imaginari col·lectiu, inconcret i diàfan, que segueix, però, essent el punt de referència i l’esperança en un futur sense autoritarismes, ortodòxies ni opressions. Aquesta és, segurament, una de les funcions que per a molta gent encara segueix complint el record del POUM i de la seva història. És en aquest punt on la història es converteix en mite
Dedicado a quien usurpa el nombre de Karl Marx
01 oct 2005
bso_-_Teletubbies.mid
bso - Teletubbies.mid (16,73 KiB)
Oid
Re: El POUM es el PSOE
01 oct 2005
El jueves se realizaron dos actos, uno en el PSC y otro en el ateneo que es el de la Fundación Nin. Antes de hacer valoraciones informate bien, chaval. En 1978 una facción del POUM, entonces existente, entró en el PSOE, en efecto, y aunque nosotros, los militantes de la LSR, discrepamos con aquella decisión, creo que era otro momento y había la idea de hacer una facción de izquierda en ese partido. Evidentemente la historia dio la razón a quienes discrepamos de esa decisión, el PSOE se convirtió en gestor del capitalismo, pero por eso el PSOE cree legitimado la conmemoración. En todo caso, somos muchos los que nos sentimos herederos del POUM y apostamos por el socialismo revolucionario, porque el POUM fue, ante todo, un partido revolucionario.
Re: El POUM es el PSOE
01 oct 2005
la gente del PSUC no descansa. Antes eran agentes de franco y ahora son agentes de Gónzalez...

si te hubieras pasado por el acto de la fundación andreu nin habrias escuchado hablar de marxismo revolucionario en boca de muchos activistas. Te suena marxismo revolucionario? Pues eso...
Re: El POUM es el PSOE
01 oct 2005
de veritat xaval, segur que no et convindria posar-te harpo que karl? perque dius una de tonteries que el de la bocina es fotaria un fart de riure amb tu
"sus dirigentes son del PSOE" Si et refereixes als seus dirigents historics doncs és cert. En Nin va militar un parell d'anys a la Federacio catalana del PSOE cap alla el ...1916 (saps d'on van sorgir els comunistes madrilenys?). A Catalunya, d'on era el 90% de la militancia poumista, el PSOE no va tenir mai cap força (excepte a Mataro). Acabada la guerra, la situacio pels militants del POUM va ser d'una segona clandestinat, a vegades una segona dintre la clandestinitat imposada per a tothom al franquisme, perseguits per l'estalinisme catala (el del petitburges PSUC, el partit d'ordre, el partit dels botiguers, el partit que ficava a la UGT associacions de petits empresaris -la GEPCI, Gremi d'Empresaris del Petit Comerç i de la Industria- denunciat per antiobrer pels mateixos cenatistes que tanta mania els tens) i l'estalinisme espanyol (saps que a la zona de Murcia el PCE va arribar a fer cartells dient que defensaria la propietat privada fins el final?)
Llavors com altres organitzacions (la mateixa CNT) el POUM teniar dues organitzacions, una a l'interior i una a l'exili. Despres de la 2a guerra mundial un bon grapat de militants, els de l'interior crec, esperançats per que els aliats acabessin amb Franco, pero més que aixo, degut a que la dictadura franquista es va revel·lar com l'intent mes greu de etnocidi contra el poble catala (llegeix-te els discursos de'n Comorera abans que els teus l'entreguessin a Franco, despres que els hagues fet tota la feina bruta, un altre episodi nefast de l'estalinisme a casa nostra) varen potenciar un front comu amb la resta de forces socialistes (incloent-hi molts militants del PSUC, desenganyats del totalitarisme estalinista, i d'altres de l'Esquerra). Aquest moviment, fundat per Josep Rovira i per Pallach, va acabar convertint-se en partit, els musics, el Moviment Socialista de Catalunya. La seva maxima era "des del Socialisme per l'Autodeterminacio".

Els anys varen passar, el franquisme es va consolidar, molts sectors es van acabar desenganynat completament del que fou la Revolucio russa (saps que va passar a Hongria el 1956 o a Txecoslovaquia el 1968?). La repressio del franquisme, la persecucio que els va sotmetre l'estalinisme ... va acabar que alguns d'ells es passassin a la socialdemocracia, mentre que molts d'ells -el mateix Maurin- van acabar abandonat la militancia activa, moltes vegades desorientats.

En fi i resumint, mentre que l'embaixada politica de la URSS de Krushev va aconseguir conectar amb les noves generacions del renascut moviment obrer catala i a la resta de l'Estat, originat en torn de ... el sindicalisme cristia! (l'HOAC i les JOC) , totes les forces sindicals i revolucionaries del 36 van restar ben desorientades fins els anys 70. Les noves generacions revolucionaries que van creixer en torn Algeria, Cuba, el maig del 68 ... es van organitzar de forma diferent als seus predecessors, moltes vegades sense cap conexio (lluitar contra una dictadura sense el suport de cap Estat al darrera es dificil). A mes, el nou PSUC que va sorgir als anys 60 poc tenia a veure amb el PSUC dels anys 30. La seva base social va canviar completament: als anys 60 i 70 la formava en bona part l'allau immigratori obrer de l'epoca. El trencament generacional va ser gairebe absolut. O potser es que creus que alguna cosa tenia a veure en Manuel Sacristan o en Comin amb l'Ovsenko i els seus sequaços dels anys 30?!
A la mort de Franco, la restes del naufragi de l'MSC varen ser xuclats per la Federacio Catalana del PSOE (la Federacio CAtalana del PSOE era part integrant del PSU del 36!). Els sectors procedents del MSC -Convergencia Socialista i el Reagrupament de Pallach i Heribert Barrera- distaven molt pero de ser el mateix que els anys 40. Pero s'intentava des d'alguns sectors organitzar una organitzacio unitaria del socialisme catala i catalanista. Un sector procedent del POUM tb si va voler integrar, el liderat per en Gironella -estem parlant de gent que devia rondar ja els 60 o 70 anys o mes-. Aquest son doncs els que, amb aquella edat, van optar per no continuar donant brega i es van quedar en allo que va resultar ser un muntatge tecnocratic al servei dels poders factics, el capitalisme i l'espanyolisme: el PSC-PSOE. Breument et recordo, per si no ho saps, que abans del Congres de Fresnes, on en Gonsales va guanyar, el mateix Felipito deia que la unica solucio per Europa era la dictadura del proletariat, el PCE va acceptar abans que ningu, abans que el PSOE, renunciar al republicanisme i combregar amb el Borbo imposat per Franco... (i en Roca Junyent estava per passar a la lluita armada... i tothom considerava l'autodeterminacio dels pobles com quelcom irrenunciable...)

Aquests son doncs l'evolucio d'alguns dels avis i avies que el PSC va voler homenatjar. Tot es mes complicat en aquest pais que les burrades apreses de l'estil de les series televisives de bons i dolents que a alguns us han buidat el cervell de petits.

(continuara...)
Y para muestra un boton
01 oct 2005
de, si vols enterarte que era el POUM (i que significa pels revolucionaris que no s'han empassat mai que la merda totalitària i contrarrevolucionaria de l'estalinisme tingui alguna cosa a veure amb el marxisme o qualsevol pensament alliberador, subversiu i revolucionari) a banda de llegirte l'Orwell o veure la peli del Loach o alguns dels darrers documentals de la tele3 o...

pots llegirte (entre línies si vols) el que el sant PCE deia en el seu 75 aniversari sobre el la guerra, la revolucio el PCE i el POUM (les majuscules son meves):

“El enfrentamiento del PCE a la «revolución en la revolución»; puesta en práctica a escala regional por la CNT y preconizada por el POUM resultaba, en consecuencia, algo perfectamente lógico. Otra cosa son las formas que asume dicha discrepancia, así como la presión sobre el PSOE en forma de proselitismo. En ambos aspectos, la aspereza de la política del PCE dejará profundas huellas, por contraste con el legado unitario que producirán otros movimientos de resistencia antifascista, como el italiano. La impresión es que una cosa era el contenido de las directrices de la Internacional en cuanto a la unidad antifascista y otra su puesta en práctica en España, con una visible propensión a ocupar a toda costa posiciones claves en el poder político y militar, desplazando a los aliados. No hacía falta la intervención personal de Stalin para que el éstalinismo funcionara. Al frente del partido, hasta 1937, sigue estando Victorio Codovilla, un auténtico «cacique», según la descripción que de él hace André Marty en octubre de 1936. Ocupa el despacho principal de la antigua sede de la CEDA en Madrid dirige.el partido sin permitir que nadie intervenga, redacta incluso los editoriales de Mundo Obrero. Cuando sea finalmente relevado, Dolores Ibárruri, por lo demás siempre cercana a él, constata: «el método de trabajo de Luis (Codovilla) hacía inútiles las reuniones del buró político, privándoías de toda importancia». Codovilla contemplaba la estrategia unitaria como una platafornia para incrementar el pesó político del PCE, pasando por la participación en el gobierno (que él defiende apenas producida la sublevación militar), para llegar por último a una situación de monopolio del poder. Tal vez por eso no se entera de la importancia del 18 de julio, la minimiza después, y mueve sus piezas en el doble sentido de ascenso, hacia posiciones de poder y desplazamiento implacable de todo obstáculo. Era la unidad de fuerzas plurales como premisa para su ulterior anulación, conforme recoge una decisión de Stalin, probablemente sugerida por él, en septiembre de 1937, que hubiera tenido por resultado una hegemonía comunista similar a la que diez años más tarde conseguirán los peces en las democracias populares de Europa oriental. En los primeros meses de 1937, la llegada de otro peso pesado de la Internacional, Stepanov, no cambia las cosas imprimiendo incluso una dosis suplementaria de violencia. El Frente Popular se ponía en práctica por métodos propios del «clase contra clase» y así no estuvo lejos de ser provocado el estallido del gobierno Negrín tras el asesinato de Andreu Nin. Esa situación explica posiblemente la decisión tomada en el verano de 1937 de enviar a España a Togliattí («Ercoli») el número tres de la Internacional, para instaurar otro modo de hacer política, evitando después que Codovilla regresara a su feudo español tras un viaje a Moscú. La peripecia de Bullejos se repetía.
Desde Moscú llega la consigna de acabar con el trotskismo, encarnado en España por el POUM. Era este un partido izquierdista de implantación fundamentalmente catalana y partidario de aprovechar la crisis de la guerra para una conquista del poder SIGUIENDO EL MODELO DE OCTUBRE DE 1917. PARADÓJICAMENTE, EL POUM ERA EL PARTIDO NEOBOLCHEVIQUE EN 1936-1937, EN TANTO QUE EL PCE RECUPERABA LA DEMOCRACIA AJUSTÃ?NDOSE A LA ESTRATEGIA DE FRENTES POPULARES. Para la mayoría de los observadores la virulenta política antirrepublicana del POUM ha quedado en la sombra, tras el asesinato de su líder Andrés Nin por la policía secreta de Stalin, creándose una confusión poco justificable entre su carácter de víctima del estalinismo y el contenido de su política específica. Esta ofrece escasas bases para la angelización, pero pocos se detienen a analizar las propuestas contenidas en la Batalla, su órgano de prensa. El hecho es que .el POUM constituía una fuerza subversiva frente al régimen republicano de ahí su participación en los hechos de mayo de 1937, pero la persecución de que fue objeto no se refería a ese izquierdismo insurreccional, sino a una supuesta (y falsa) dependencia de los servicios secretos de Franco. El trotskismo, por el solo hecho de existir, formaba parte de «la canalla fascista». Y, por lo mismo, al insistir obsesivamente en el antitrotskismo, la política unitaria del PCE quedaba contaminada por la atmósfera derivada de los grandes procesos de Moscú. Es una mancha sobre la imagen histórica del PCE que sobrevive hasta nuestros días. La sombra del homenaje a Cataluña de OrweII se alarga hasta Tierra y Libertad, de Ken Loach."
[Antonio Elorza, Catadratico de la UCM: La "perestroika" del PCE, 1934-1939
Mundo Obrero, Especial 75 aniversario, juny 95, pgs. 910`]

Per altra banda et vull fer saber per a la teva informacio que el senyor Diego Martinez Barrio, president de la Republica el 19 de juliol va dissoldre l'Exercit mitjançant decret. No entrarem aqui a discutir qui i com es va parar el cop d'estat sobretot a llocs de primera importancia com Barcelona o Madrid ni qui, ni amb què, ni com, ni en contra de qui va parar als feixistes al Front d'Arago

Monte Aragon, posicio enemiga propera a Osca, presa pels milicians del POUM
montearagon.jpg
Re: El POUM es el PSOE
02 oct 2005
Como explicáis, por tanto, la celebración que se hizo hace un par de días en la sede del PSC, con José Montilla y Manuela de Madre?

Quien es el contrarrevolucionario? Aquel partido que, en su 70 años aniversario, es homenajeado por un partido capitalista? O aquel que venció al fascismo y logró constituir un sistema socialista e internacionalista, y que vosotros acusáis de "totalitario", como si fuérais un neoconservador cualquiera.

Os harán falta textos mucho más largos para que os creamos vuestra cantinela llorona.
Re: El POUM es el PSOE
02 oct 2005
Los dirigentes del PUM que fueron encarcelados por su participación en el fraccionamiento del bando republicano, fueron liberados por las autoridades republicanas antes de que Franco entrara en Barcelona.

Eso, nunca lo dicen éstos maestros de la manipulación emocional. De proletarios, no tienen nada.
Re: El POUM es el PSOE
02 oct 2005
Querido amigo karl... nunca has escuchado a dirigentes del PSC elogiando al PSUC? (en el debate extraordinario del estatut, por ejemplo) No hay entre las filas del PSC antiguos militantes del PSUC? Peor: no hay entre las filas del PP antiguos militantes del PSUC??

Aqui quien manipula son otros...

Los dirigentes del POUM no fueron encarcelados por fraccionar el bando republicano. Fueron encarcelados por ser "agentes de Franco", no manipules la historia. Y seguramente algunos (los que no habian sido asesinados primero) serian liberados por alguna autoridad republicana antes de que Franco entrara en Barcelona. No todo el mundo se creyo la farsa del PSUC, y aunque no simpatizaran con el POUm, reconocieron su labor en el frente luchando contra el fascismo, y cuando llegaron los fascistas a Barcelona, los liberarian, dandose cuenta del sin sentido de estar presos.
Re: El POUM es el PSOE
02 oct 2005
Fraccionar el bando de la República y desoir al ejército leal a ella, equivalió en la práctica a trabajar para Franco, Hitler y la Sociedad de Naciones. ¿O no?

Lo habéis comentado vosotros: sóis del PSOE o simpatizáis con sus políticas, además de apropiaros de Marx, de la Internacional y del Partido Comunista que nunca habeis sido.

¿Dónde estaba el POUM durante el franquismo? "Espontáneamente" surgió durante la transición, para entrar, ejem, en el PSOE...con toda una retórica revolucionaria que nunca llevaron a la práctica, porque eran pocos y acomodados.

Seréis -o diréis que sois- comunistas. Pero a Orwell tampoco le gustaba el comunismo. Con él vivisetis el minuto de gloria que el pueblo catalán y la República os negó porque mientras caían bombas fascistas, vosotros os negabais a hacer la guerra, sembrando confusión y desorden contrarevolucionario. Sólo hace falta leer el ABC de mayo del 37, para darse cuenta lo mucho que celebraban la situación descontrolada de Barcelona...

Los capitostes del POUM salieron vivos de la cárcel, porque la República les salvó la piel.

Eso, eso, vosotros banalizad el aporte de los comunistas del PC. Gente que construyó solidaridad, gente que salvó vidas en Matthausen, gente que se organizó contra el fascismo.

Y encima teneis la solemne desfachatez de negarlo. Entrar en el PSOE como partido y ser homenajeado por éste no os califica demasiado para repartir targetas de revolucionario...
El POUM viu !
02 oct 2005
"...Como explicáis, por tanto, la celebración que se hizo hace un par de días en la sede del PSC, con José Montilla y Manuela de Madre?..."
-Karl Marx?!, tu no t'has llegit les respostes anteriors o es que lo teu és mera retorica.
Si us plau, llegeix-te els comentaris dels companys "Groucho Marx", "David Rey" i l'article de Pelai Pàges, i encetem una discusió profitosa, no un dialeg de sords. Llegeix amb atenció, reflexiona i iniciem un dialeg en base a arguments no consignes.

No hay mas tanto que el que no quiere oir!
Re: El POUM es el PSOE
02 oct 2005
Wilhem Reich deia que hi havia els feixistes blaus i els feixistes rojos.

Al mateix Acte del dijous parlant amb una militant deia com al treure de la preso als militants empresonats -entre ells el seu company- els van portar a un poble de la frontera (la companya de 85 anys no recordava el nom). Alla els "comunistes" del PSUC volien afussellar-los. Cosa que va ser evitada perque els mateixos guardies d'assalt que els acompanyaven s'hi van oposar.

Al darrer reportatge de la teletres "Zona Roja" es va ben explicar per en Solano, com molts dels presos del POUM van ser rescatats per un escamot del Partit.

Pots continuar manipulant tot el que vulguis, perque la unica cosa a que dones peu es que la gent mes jove coneixi l'experiencia d'una organitzacio marxista revolucionaria de masses que va existir en aquest pais, formada per gent que era una part important del moviment obrer i popular des dela anys 10 del segle passat (molts d'ells participants a la CNT de primera hora, com David Rey, que n'estava a la fundacio; la Federacio Comunista CAtalo-Balear va sorgir dels Comites Sindicalistes Revolucionaris de Maurin; tant ell com Nin n'havien estat activistes destacats -="dirigents"- als anys 20; fins i tot hi ha la curiositat que els dos fills del Noi del Sucre foren militants del BOC, etc.); unes i uns militants que juntament a la militancia anarcosindicalista, a la gent de la FAI -i no tant sols, perque molta gent de la base social d'ERC, del catalanisme radical- varen animar una Revolucio Social profunda, col·lectivista, plural, llibertaria, democratica, esperançadora... que va ser la Revolucio del 1936. I que l'estalinisme, la petita-burgesia i despres el feixisme es van encarregar d'aplastar, deixant-nos com a rastre per a ells i per a nosaltres mig segle de fracassos, de terror, de desencants, de falses Icaries, de traicions, de transicions pactades amb els poders factics i firmades pel Partido...

Parles de socialdemocrates i els unics que han estat aixo ha sigut tota la orbita hereva de l'estalinisme, amb els seus Pactes de la Moncloa, amb la conversio de les Comissions Obreres primer en un apendix del Partido i despres en un apendix de l'Estat capitalista, amb la renuncia a la Republica, amb la renuncia als drets dels pobles.

El POUM, amb les seves possibles vacilacions o possibles errors o possibles encerts es una font inesgotable d'experiencies de lluita per a molts i moltes perque va ser una experiencia viva i revolucionaria del moviment obrer d'aquest pais. Un Encobert, un Serrallonga del segle XX. Que fa creure que entre el capitalisme globalitzador "final de la historia", la falacia del fals miratge de la dictadura dels burocrates i la venda al sistema dels seus representats autoctons, queda sempre la lluita dels d'abaix, la lluita de la gent d'apeu, la lluita dels pobles.
Re: El POUM es el PSOE
02 oct 2005
Una pregunta con trampa: Las Brigadas Internacionales venían atraídas por el esoterismo del POUM? O venían a luchar contra el fascismo, a favor del marxismo y en la defensa clara y contundente de la República? Os recuerdo que mientras jugábais a revolucionarios en la Plaza Urquinaona, morían gentes venidas de todo el mundo en Brunete. 30.000 comunistas, del partido comunista, del único PC posible: el de los afiliados a la Internacional, defensores de la URSS y de las revoluciones de tipo soviético, que son las que han dejado a pueblos informados, con altos niveles culturales, pese a las traiciones de sus dirigentes como Gorbachov o Breznev.

El POUM vaciló en la defensa de la República. La historia -a excepción de los dogmáticos y mistificadores reportajes de TV3- os giró muy pronto la espalda. Y la clase trabajadora también, visto los brillantes resultados de vuestra lucha antifranquista...

No conozco a nadie del POUM que fuera torturado por luchar contra el sistema franquista, ni por organizar un sindicato de trabajadores, ni bregándose en los barrios.

Las fotos mistificadoras y los posters, eso sí, que no falten. Peron en 1939 el POUM ya no era nada, por dogmáticos, por minoritarios...partidos de masas?

Base social d'ERC...gent del catalanisme radical? tú estas de vacile o qué? ERC siempre fue un partit petitburgès. Y, además, desde la Generalitat contribuyeron a poneros un poco firmes en mayo del 37. ¿O también manipularéis la historia en este sentido, con falsos romanticismos?

Queda confirmado lo de vuestra buena consideración con el PSOE y su "socialismo libertario-revolucionario", pues.
Re: El POUM es el PSOE
02 oct 2005
No vale la pena discutir contigo Karl Marx, la gente te ha puesto datos, te ha hecho preguntas que no has contestado, etc.

Has demostrado q el unico dogmatico aqui eres tu, que has entrado a este foro con la clara intencion de desprestigiar al POUM, y digan lo que te digan nada te va a hacer cambiar de opinion.

Menos mal que siempre habra gente, como se demostro el jueves pasado en el Ateneu de Barcelona, dispuesta a no olvidar a los olvidados.
On és Nin? Preguteu als del GPU que ho saben ben segur.
02 oct 2005
1/Una pregunta con trampa: Como acabarón la mayoria de Heroes de las Brigadas Internacionales al volver a sus países de origen del Bloque Socialista-stalinista.

Que se lo pregunten al Campesino.


2/"...No conozco a nadie del POUM que fuera torturado por luchar contra el sistema franquista..." Aqui viene lo de...
ON ÉS NIN?
POUM
EN SALAMANCA O EN BERLIN
PSUC
(Andreu Nin va ser assesinat per la GRU (la KGB pels que no coneixin d'història).

3/A lo del Komitern. El POUM Formava part del Buro de Londres, una internacional alternativa a la dirigida desde Mocou.
Re: El POUM es el PSOE
02 oct 2005
Primer: amb qui parles? "jugabais a revolucionarios" has d'entendre es força dificil que estiguis parlant amb algu que hagues estat a la plaça urquinaona al 1936; i que, encara que et costi entendre-ho, tu tampoc hi podies ser (tens entre 85 i 95 anys? si es aixi retiro el que dic); estas parlant d'uns fets HISTORICS (no d'un joc de rol, amb bons i dolents) a veure si ho entens. I aquests fets solen ser per definicio el que nosaltres no estem visquent ni hem viscut. Tant tu com els altres que estem escrivint aqui tenim aquesta o una altra versio de les coses per les fonts que ens arribat, pel que ens han explicat gent que SI ho va viure. Per tant has de canviar de xip, perque no estas parlant de la pelicula que vas veure ahir o del partit de futbol de l'altre dia. I et recomano que, no tant sols pel POUM i la Revolucio del 36, sino per multiples altres fets historics els enfoquis d'una altra manera per no arribar a, no se com dir-ho, a aquesta absurditat absoluta a la qual estas arribant; no per ser un marxista en historia, sino per entrar dins uns parametres de discussio possible amb d'altre gent i deixar de fer el ridicul
[Per cert, la historia no gira la espalda a ningu, no es un ser animat, i parlar aixi t'acosta mes al Fukuyama que a qualsevol que tingui 2 nocions basiques sobre historia i una i mitja de materialisme historic (del qual m'ensumo no en tens ni la mes punyetera idea de que és)]

Com fas un poti-poti que treus de tot ...
(per cert ets una bona curiositat tu, em pensava que aquest tipus de personal, que ja eren curiosos abans del 89, havien desaparegut amb la caiguda del mur, la guerra als Balcans i el fi del regim Enver Hoxa- ah! aquelles vetllades inoblidables sentint Radio Tirana, la vos de Albania, amb aquells discursos infumables de l'Enver Hoxa, el regimen monarquico-fascista que va passar a ser la España democratica quan van establir relacions amb ... la España del PSOE!!, etc, etc seguit de la musiqueta aquella... danzas de las montañas de Albania etc.. m'estant començant a caure les llagrimes no se si de nostalgia o de la nostalgia del fart de riure que ens fotiem, ja preguntare a algun col·lega del PCC si son ells els que us tenen guardats en algun lloc per venir a veure-us...)

Com fas un poti-poti, deia, et contestare dos coses: el suport internacional va venir de les Brigadas Internacionals, pero tambe comprendras que dintre les milicies de la CNT i les del POUM tambe hi havia molts internacionalistes. No se si estan ben quantificats i enquadrats com les que va organitzar l'estalinisme, no ho conec, pero la seva existencia es una evidencia, paradigmatica en el cas de l'Orwell pel seu renom, pero n'hi havia a milers (i una cosa es el paper i el funcionament de l'estalinisme -hi ha algu que no ho reconeixi aixo?, t'he posat abans allo del PCE, que vols mes?- i l'altre que, efectivament, el suport que el comunisme oficial tenia a molts llocs del mon creua tot el segle -la qual cosa no vol dir que les purgues, les deportacions, el gulag, Hongria del 56, Txecoslovaquia del 68 etc no existissin; el cas més paradigmatic de descoberta d'allo que era l'estalinisme i les democracies populars es el del comunista alemany Bertolt Brech que un cop retornat a, evidentment, la RDA hi va durar crec que un any...

Base social d'ERC. Mira aixo t'ho dic com a aportacio personal: el meu avi, paleta, amb carnet de l'Esquerra (i no se si de la CNT, tb) en el moment de la Revolucio es va moure en torn de la gent dels grups revolucionaris del meu poble (POUM, CNT, FAI, JJLL), treballava a la Construccio col·lectivitzada i com et dic estava "al voltant" del Comite Revolucionari (per la seva sort fisica, no s'hi va implicar mai del tot) Pero el cas del meu avi podria ser anecdotic. Pero que ERC fos un partit petitburges no vol dir que la seva base social fos en exclusiva la petita burgesia (poc que haurien guanyat cap eleccions si fos aixi!). Es sabut que, malgrat que la direccio de la CNT -en Peiro- digues que si Macia proclamava la separacio -es deia aixi als anys 30- la CNT sortiria el carrer en contra... Pero es una idea comuna que les masses de gent que es veuen en aquelles filmacions de l'epoca seguint la proclamacio de la Republica catalana etc, sino tenien alhora el carnet de CNT i votaven a l'Esquerra, d'on sortien? Les societats no son pastissos que els tallis cap aqui o cap alla (saps on havien mlitat en Miravitlles o en Rodriguez Salas; o en Balius?)
Pero be, sobre el suport del catalanisme radical et remeto tambe a "Zona Roja" on sortia algun exmilitant d'Estat Catala que va deixar molt clar com en l'expedicio miliciana a Mallorca hi va participar gent del seu partit, com explicava que l'ambient de idees transformacio social era una cosa general al pais i mes entre les milicies...

En resum, el que vull dir es que, si be la situacio d'enrariment i de que el que anomem contrarrevolucio anes avançant a partir del setembre (dissolucio del comite de milicies i dissolucio -oficial pero no real- dels comites revolucionaris, expulsio del POUM del govern, militaritzacio de les milicies etc) fos preparada des del juliol per la direccio de l'Esquerra i induida per en Comorera i els seus sota les ordres del Komintern, no vol dir que aquell any i principalment l'estiu del 36 a la Revolucio social que es va produir principalment a Catalunya no li dones suport tothom, o com a minim tothom que hagues vist amb frustracio com els 5 anys de Republica burgesa no havia solucionat cap dels problemes, socials i nacionals, que estaven plantejats -fins i tot el PCE passava a zigazagues de politiques ultrarrevolucionaries a assumir el discurs interclassista que li dictaven des de Moscu -del "clase contra clase" al suport a la idea de Leon Blum de "frente popular", en la mes clara demostracio de l'absurditat de les politiques maniobreres que Stalin imposava als seus seguidors arreu del mon, les quals nomes eren una peça més en el joc de la diplomacia sovietica, etc
Per altra banda amb aixo del catalanisme radical suposo que no saps que molta gent del BOC en provenia, com del mateix PSUC, com l'anomenat Balius, el dels Amigos de Durruti, etc

(per cert, l'ultima frase argumenta-la i desenvolupa-la perque no se que et confirme que, tens un sistema de raonament ben extraordinari tu)
Re: Homenaje a José Diaz: PCE-IU siguen reivindicando su pasado estalinista
02 oct 2005
Homenaje a José Diaz: PCE-IU siguen reivindicando su pasado estalinista
LA CRONICA
LA OPINIÓN.
Postestalinismo postmortem:
MISERIAS DEL PASADO; MISERIAS DEL PRESENTE.
LIBROS PARA CONOCER LA HISTORIA DEL P.C.E.
Andalucía Libre
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/175453
Re: El POUM es el PSOE
03 oct 2005
Vuestro odio al PCE -o a cualquier internacional comunista- confirma que no os cuesta congeniar con el PSOE, por no citar al PP. Neocon...

Mentirosos!
Re: El POUM es el PSOE
03 oct 2005
no feu cas del troll Karl Marx = Franctirador = adecaf
El POUM es la falange
03 oct 2005
Orwell era un soplón del espionaje británico.
Nin juró lealtad a la República y luego promocionó un golpe por la espalda. La pena a los traidores es la muerte y si es en tiempos de guerra, pues habría que haberle ejecutado dos veces.
¡ Viva Stalin !
Re: El POUM es el PSOE
03 oct 2005
que internacional comunista? la dels quatre primers congressos? eing de que habla este, congresos? pensar, conocer? nooo mejor ser un borrego o un hooligant, eso si con un trapo de color rojo bien grande grande y una hoz y un martillo mas grande aun -y viva la muerte dice el otro- i aixo ens portara el socialisme cual mana caigut del cel, no cal raonar nomes cal fer el bruto i aixi cada dia mes hem de pringar tots i totes una mica mes i ni revoluciones sovieticas con pueblos informados ni ostias, ser comunista es ser un broncas y a los demas que los jodan y asi comeremos mierda todos y todas hasta el fin de los tiempos porque (algunos) humanos se dan de cabezazos en la misma piedra toda su vida y sus hijos y sus nietos, zoquetones somos y zoquetones moriremos perque l'unica cosa que sabem fer es l'orangutan a Indymedia. Viva el mal, viva el capital, muera el pensamiento y el razonamiento, viva el insulto, la difamacion y la mentira, la propaganda de lo que sea, quememos los libros, los que piensan diferente, y asi nos pudrimos y entre el socialismo o muerte, pues ya ves.
Re: El POUM es el PSOE
03 oct 2005
Ay, querido Karl, si es que siempre fuiste un bullero, colega! Mira que te saqué de líos y malrollos, y ya está tu otra vez metiendote en problemas. No te acuerdas ya de aquello que yo te decía, en los gloriosos años de la Primera (ah, aquellas batallas con Mihkail...!): gobernar, controlar, dominar, sí, pero siempre desde las sombras...

Y aquí estás tú, enseñando demasiado las barbas. No ves que estos aprendices no estan a tu altura, Karl? Tu sigue escalando posiciones en las sombras, no te muestres al enemigo contrarevolucionario, ya sabes nuestra verdad: los comunistas somos nosotros !

P.S Te espero a las 9 en el café de siempre, Karl. TEngo una cosa importante que decirte.
Re: El POUM en la Memoria
05 oct 2005
El POUM en la Memoria - Articulo y Debate en Andalucía
A quien pueda interesar, he aqui debate sobre el POUM en Andalucia

http://estrecho.indymedia.org/andalucia/newswire/display/15789/index.php
Re: El POUM es el PSOE
16 oct 2005
me gusta eso de donde esta nin, en salamanca o en berlin? pues el señor nin, estaba torturado, asesinado y enterrado en algun lugar de españa, por parte de los mercenarios social-fascistas de la kgb y el pce, zerdos al servicio de un moscu estalinistas, asesino y corrupto. Ahi estaba nin. Vaya castigo el de nin, por haber intentando acercar posiciones entre CNT-POUM, xa lograr la primera revolucion obrera de verdad (no la de la imperialista urss), y por ello fue asesinado, por los criminales terroristas de la urss-pce. Por mi, ojala y hubieran acabado con todos ellos, lo ke hicisteis al poum, y a la cnt, no tiene nombre ni perdon. Como decia una cancion " malditos socialistas, vendidos al patron, nos habeis traicionado, sin ninguna verguenza, nos habeis desterrado y matado tambien. Habra ke hechar la cuenta de tantas injusticias, la cuenta de la sangre y de la libertad"
VIVA LA ALIANZA REVOLUCIONARIA OBRERA CNT-POUM. VIVA LA REVOLUCION SOCIAL ESPAÑOLA!

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

Sindicat