Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
[Josep.A Vilalta] Volem un pam més de cadena ?
29 set 2005
Article d'opinió de Josep Anton Vilalta, regidor a l'Ajuntament de Torà i membre del Secretariat Nacional de la CUP
Volem un pam més de cadena?

El 25 dâoctubre de 1979, ara farà vint-i-sis anys, la nova classe política del Principat de Catalunya âla mateixa que encara patim- podia respirar tranquilâ¢la: el 88,1% de lâelectorat que havia participat en el referèndum de ratificació de lâanomenat Estatut de Sau havia optat pel vot afirmatiu. Se nâestaven sortint: amb lâaprovació dels estatuts, primer al Principat i posteriorment al País Valencià i les Illes, encaminaven les reivindicacions nacionals i populars catalanes -força importants els darrers anys de la dictadura de Franco i els primers de la monarquia del seu hereu- cap a la via de lâencaix amb lâEstat espanyol i de la renúncia al dret a lâautodeterminació. I, a més a més, ho feien amb el beneplàcit dâuna part important del poble català (o més ben dit dâuns suposats pobles català, valencià i balear artificiosament diferenciats), al que havien encolomat, en nom de lâautogovern, una simple descentralització administrativa.

Dâaquella època recordo un marrec de dotze anys que començava a trempar políticament (o potser hauria de dir també políticament) i que veia lâautonomia com un estadi de semi-independència. Pobre carallot, que nâera dâingenu! Dissortadament la ingenuïtat no era exclusiva dâadolescents sinó que en els primers temps pràcticament tothom, tret de quatre radicalots, valorava positivament la concessió dâautonomies regionals als Països Catalans sotmesos a Espanya. La ilâ¢lusió va durar poc; molt aviat va evidenciar-se el curta que era la cadena que ens lligava i ens lliga a lâEstat espanyol: amb la LOAPA o amb els continus recursos al Tribunal Constitucional, va quedar molt clar el grau dâautogovern que Espanya, la detentora de la sobirania, estava disposada a concedir a les seves autonomies; un sostre constitucional que encara es manté inalterable. També molt aviat van aparèixer les primeres mostres dâinsatisfacció autonòmica al Parlament principatí amb: dâuna banda la dreta governant va especialitzar-se en rendibilitzar electoralment un victimisme regionalista enfrontat permanentment amb un govern central i centralista (en defensa dels interessos de Catalunya, naturalment) i, de lâaltra, la majoria de partits parlamentaris van començar a parlar de reforma de lâestatut, de federalisme simètric o asimètric, de confederació, de noves formes dâencaix amb lâEstat; en definitiva de tot menys de lâúnica garantia per a sobreviure com a poble: la independència nacional.

Però malgrat que la reivindicació independentista restava en mans de partits i organitzacions extraparlamentàries, mediàticament silenciades i perseguides policial i judicialment per la pseudodemocràcia espanyola, durant la dècada dels vuitanta lâindependentisme va experimentar un espectacular creixement, especialment entre el jovent, esdevenint un espai sociològic electoralment prou llaminer per a que alguns partits reformistes tractessin dâapropiar-se, amb èxit divers, de part del seu discurs i del seu capital humà.

En un primer moment, el fet que algun partit parlamentari assumís part del discurs de lâEsquerra Independentista podia semblar, als ulls de molta gent, un avenç en la lluita per la reunificació i la independència dels Països Catalans però, desgraciadament, el present ens fa evident que tots els esforços i les ilâ¢lusions sinceres de la gent que va anar a engruixir opcions parlamentàries esdevenen ara, per obra i gràcia del pactisme, matèria primera per a tractar de regenerar (inútilment) el putrefacte Estat espanyol.
Recentment el sud de la nostra nació, el País Valencià, ha aprovat un nou Estatut pactat entre el PP i el PSOE. Lâarticle primer és molt clarificador de les coincidències entre aquests dos partits i del âtalanteâ? que cal esperar-ne: âEl poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituix en comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en el exercici del dret dâautogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.â? La unitat de la nació espanyola, en això estan dâacord tots els que, tard o dâhora, han de decidir per nosaltres a las Cortes!
El nou Estatut del Principat també ha de ser constitucional: ni autodeterminació, ni esmentar la territorialitat, ni oficialitat única de la llengua, ni sobirania fiscal... En això coincideixen tots, inclosos els independentistes parlamentaris (amb alliberadors com aquests no calen opressors!) Lâargument que esgrimeixen com a coartada per acceptar lâactual marc de dominació és que actualment no hi ha al Principat, i encara menys a la resta del país, una majoria social suficient per anar més lluny. En una cosa estem dâacord: el principal requisit per a avançar cap a la independència és que aquesta tingui un ampli suport entre el nostre poble. Ara bé: creieu que ajuda a augmentar aquest suport popular que un partit que es defineix com a independentista doni suport a un estatut que no contempli com a mínim lâautodeterminació? O bé, contràriament, això contribueix a legitimar lâocupació, fent-la més âsuportableâ? o directament invisible als ulls de molta gent? Cal denunciar obertament aquests posicionaments que, lluny de fer créixer la consciència independentista, contribueixen a reforçar la identificació amb un Estat suposadament respectuós amb la pluralitat lingüística, cultural i nacional (una pluralitat que allà a Espanya no es creu ningú!) i les persones més interessades en aquesta denúncia haurien de ser totes aquelles que, com deia més amunt, des de posicions inequívocament independentistes van optar per seguir un camí que acaba al mateix punt de partida: en una simple descentralització administrativa, una altra vegada, potser amb un parell de competències més. Caldria, però, evitar episodis com els viscuts recentment. Segons quines situacions no només no ajuden a que la gent del carrer âla gent poc polititzada, la majoria de la gent- visualitzi les contradiccions de lâindependentisme parlamentari (i de la resta de grups parlamentaris). Al contrari: determinats incidents (o més exactament la seva posterior i esperada mediatització) desvien el debat cap a aspectes més propis de la crònica de successos -entre agredits i agressors- en lloc de centrar-lo en termes polítics -entre un independentisme parlamentari que defensa el règim autonòmic i un altre independentisme que, ves per on, vol la independència.

Significa això que els parlaments regionals no són eines vàlides per avançar cap a la independència? En els moments actuals i amb les correlacions de forces existents la resposta és òbvia. Altra cosa seria que en algun Parlament regional hi hagués una hipotètica majoria favorable a aprovar un Estatut clarament sobiranista (i per tant inconstitucional) que donés resposta a les mancances nacionals i socials del nostre poble i que després aquest estatut fos massacrat a Madrid. Això serviria, com a mínim, per a deixar clar a alguns sectors cagadubtes del poble català la impossibilitat de reconvertir lâEstat espanyol en un ens veritablement plurinacional. Serviria de despertador de consciències.

El que aproven però no és un despertador sinó un somnífer per a tenir adormit aquest país com més temps millor. Vint-i-cinc llargs anys diuen alguns que ha de durar. Uf! Lâadolescent ingenu del 79, el que signa aquest escrit, estarà a les portes de la jubilació. Feu tots i totes aquest mateix exercici mental: On éreu âsi és que ja hi éreu- el 79? On creieu que sereu âsi és que encara compteu ser-hi- el 2030? En mig segle és produeixen molts canvis en la vida dâuna persona. En canvi, pel que es veu, en la vida dâun país no se nâha de produir cap: la nostra classe política ens proposa que el 2030 els Països Catalans estiguin en la mateixa situació que el 1979 o el 2005: políticament sotmesos, territorialment esquarterats, culturalment colonitzats, militarment ocupats, econòmicament espoliats... Quin panorama més engrescador! En nom del possibilisme pretenen que ens deixem posar una cadena nova, com a molt un pam més llarga, per a que passem tota la vida lligats a una intocable i inqüestionable Constitució postfranquista que, dâaquí un quart de segle, només hauran pogut votar els septuagenaris i les septuagenàries!

âIndependència o mortâ? deia el lema dâuna de les organitzacions capdavanteres de lâindependentisme dels vuitanta. Per molt que els opressors de rostre amable i tarannà pretesament dialogant i els seus colâ¢laboracionistes autòctons vulguin fer-nos creure el contrari, la disjuntiva continua vigent. Mentre als diferents Parlament regionals decideixen quin ha de ser lâencaix definitiu amb Espanya (sinònim de lâúnica cosa veritablement definitiva: la mort), la CUP i el conjunt de lâEsquerra Independentista continuarà lluitant pel que ha lluitat sempre: per la llibertat dels Països Catalans.

Josep A. Vilalta
Regidor a lâAjuntament de Torà
Membre del Secretariat Nacional de la CUP
Mira també:
http://www.llibertat.com/cup

This work is in the public domain
Sindicat