Aquest 27 de Setembre es compleixen 30 anys dels últims afusellaments del franquisme
Contra els paranys de la memòria
Eva Forest
Gara (www.gara.net)
(als trenta anys d'aquells assassinats)
Recompondre la realitat partint del record que es té d'ella és bastant empobridor, sobretot si es tracta de moments tan candents com ho van anar els de setembre de 1975 viscuts des de la presó. En circumstà ncies aixà la memòria sol seleccionar les dades que més li convenen, destacant uns i relegant altres, com una defensa per a fer més suportable la situació de perill. Aquesta “acomodació protectoraâ€? de la realitat que, inconscientment, la retalla i l'adapta en les grans catà strofes, és precisament la història que es fixa i més es reté; la qual un es repeteix a si mateix i transmet com veritable als altres. No és que un esmenta al fer-lo; és que un s'enganya per a sobreviure a l'hecatombe. Es fabrica aixÃ, a partir de la font mateixa, un relat camús i lineal, una miqueta esquemà tic, que de vegades acaba repetint-se com una estereotip. La posada en peus d'aquesta complexÃssima realitat que es revela en determinats moments i la seva recuperació penso que només pot fer-se per la comunicació sensible, a través de l'expressió artÃstica, per exemple.
Això, que és và lid per a la vida en general –aquà està el “Gernikaâ€? de Picasso dient molt més sobre aquell bombardeig que un munt d'anà lisis juntes-, ho és encara més per a la vida concreta de la presó, perquè en ella els moments extraordinaris, les ruptures de la quotidianitat i les situacions lÃmits són un esdevenir constant. Qui han patit tancament coneixen la intensitat que cobra el mÃnim contratemps allà dintre. I qui estaven presos al setembre de 1975 saben que es van viure dies de gran tensió, una tensió continguda i intensa, molt distinta de la qual sentien els quals es batien fora.
Succeïen tantes coses alhora en aquell reduït i aclaparador espai que no donava temps a retenir-les. Les notÃcies passaven com a flashes, a velocitats vertiginoses, sense donar temps a reflexionar, i s'anaven dipositant en alguna remota golfa de la memòria, on les sento que jeuen enquistades, amb tota la seva cà rrega emotiva, en un aparent oblit. Com si es tractés d'una pel•lÃcula verge, van impressionar l'à nim de tal forma que van deixar en ell petjades inesborrables que algun dia hauré de fer visibles. Recordant ara allò he pensat molt en els nens de L'Iraq. Quins horrors els acompanyaran per a sempre en el futur actuant des de l'aparent oblit?
Recuperar alguns d'aquests moments al cap dels anys era, en certa manera, l'objectiu d'aquesta crònica . Però m'ha fet por seguir el fil del meu diari de llavors. “Algun dia –vaig escriure en ell- reconstruiré aquests instants històrics i infernals...�. Aquest dia no és encara avui. La tornada a aquesta zona infernal queda ajornat una vegada més.
He optat pel pas previ d'anar A l'Hemeroteca i a través de la Premsa d'aquelles setmanes aconseguir una certa ordenació cronològica que em tregui de la confusió.
Tinc obert el gran tom que recull la Premsa del mes de setembre en el dia 27 “.El número de ejecuciones fue el mÃnimo imprescindible para la necesaria lección de ejemplaridad...â€?. Quina estranyesa i quina emoció seure’m ara aquÃ, als anys de l'assassinat, en aquest pupitre vell i tocar les groguenques fulles de “l'ABCâ€?, el mateix periòdic que ens donaven en YeserÃas i al que no vaig tenir accés llavors a causa de la incomunicació. Està vem en vaga de fam per a protestar contra aquestes penes de mort que ara acaben de ser executades... “...va ser el mÃnim imprescindible per a la necessà ria lliçó d'exemplaritat...â€?. Tinc davant les cinc fotos dels joves. Són gairebé les mateixes que al llarg d'aquests anys han presidit els homenatges... Hem recordat tantes vegades aquesta data del 27 de setembre, hem repetit de tan distintes formes com van ocórrer els fets, com es va consumar el crim aquella matinada, com va reaccionar el poble i el sentit que van tenir aquelles morts commemorades en cada aniversari i convertides ja avui, en Euskalherria, en el Gudari Eguna, que quan fa poc em vaig comprometre a escriure una mica sobre la forma que vivim aquells trà gics esdeveniments en la presó de YeserÃas, no podia imaginar que les coses se m'anaven a complicar tant.
Aquella alba està vem a l'espera. Segurament vaig estar escrivint durant gran part de la nit, perquè el diari ocupa diverses pà gines, però només recordo això: la llarga espera, l'atenció posada al mÃnim soroll que indiqués el retorn de la companya de Sánchez Bravo que havien dut a Carabanchel perquè s'acomiadés del seu marit. Malgrat l'hora, seguÃem confiant en aquest indult que en les novel•les arriba miraculosament en l'últim minut a salvar la vida del que va a morir... Per fi escoltem arribar A Silvia, però no va entrar en el departament. Fins a més tard no la vam poder veure. Quan ens vam abraçar estava desencaixada: havia estat amb els tres fins a gairebé el final. La hi veia molt sola, bastant allunyada de l'organització. Va ser quan em va retornar l'anell.
L'anell l'hi havia donat jo la nit anterior quan es va confirmar la sentència i ella va aconseguir, després de complicadÃssims trà mits burocrà tics, que la duguessin al costat del seu marit, en capella es diu. A Silvia l'havia conegut feia només tres dies, quan el 24, festa de la Mercè, ens van aixecar el cà stig. Però tot això està confús, embolicat en una espècie de nebulosa i és precisament el que vull que la Premsa de llavors m'ajudi a situar. Les de la vaga de fam érem només vuit. SabÃem que havia molts ingressos perquè percebÃem llunyà el moviment. Les poques notÃcies concretes arribaven pels advocats: una funcionà ria ens acompanyava al locutori; per a arribar a ell havÃem de passar pel pati i havia quantitat de companyes noves sota l'enlluernador sol... Les notÃcies es referien totes als judicis, a les penes de mort. Des de fins d'agost aquests judicis constitueixen com un malson; tot són conjectures i sotsobres. AL retorn ens vam agenollar darrere de la porta metà l•lica, pegà vem la boca al costat de l'escletxa del sòl i transmetÃem els missatges. Impressionava saber que en el pavelló d'ingressos dues dones incomunicades esperaven la mort. el meu advocat Ventura era també l'advocat d'una d'elles, Conquilla Tristán, i per ell seguÃem les aberracions jurÃdiques i el grotesc teatre que estaven muntant. La clau d'allò està aquÃ, en aquesta frase del 27 “, ...el mÃnim imprescindible per a la necessà ria lliçó d'exemplaritat...â€?
El 19 va ser el Consell de Guerra de Txiki. Otaegi feia ja dies que estava condemnat. El dissabte 20 va venir el meu advocat i sense intervenir paraula em va ensenyar entre els cristalls del locutori l'ABC “â€? obert per la mateixa pà gina que estic veient ara. Va ser aixà com em vaig assabentar d'aquella massiva caiguda de militants d'ETA i de la mort de Montxo i de Campillo. Em va semblar que era la fi del món. “Els mataranâ€?, vaig pensar, “als quals queden amb vida els mataranâ€?... i no hi ha manera de reconstruir les hores següents. El 22 ens vam assabentar que Txiki havia estat condemnat a mort. El temps corre, accelerat, contra rellotge. AL fullejar ara aquests periòdics per primera vegada, m'adono que em falten dades de l'exterior... No sabia, per exemple, que el Festival de Cinema de Donostia s'estigués celebrant –el mateix que avui- sobre el teló d'aquests assassinats. Aquest mateix dia el Cabdill, com si gens, rebia als nens de l'Operació Plus ultra. Què faran aquests nens, ja homes? Què pensaran d'allò? Militaran en alguna part? També en la Universitat Autònoma, el dia anterior –aquest dia que un mÃnim de reflex humà ha llançat a tanta gent al carrer a reclamar que no es porti a terme l'assassinat que s'anuncia; aquest mateix dia, Severo Ochoa, tot un premi Nobel, accepta l'homenatge que li rendeixen, presidit pels PrÃnceps. Tot un model d'intel•lectual que gens ha d'envejar als d'aquesta nova etapa “democrà ticaâ€?...
Per què creia jo, fins que he recollit les dades d'aquella setmana, que el cúmul de catà strofes que estaven ocorrent s'havien produït al llarg de diversos mesos? Com és possible haver viscut durant tants anys en aquesta desorientació? Podria silenciar aquesta fallada, però és important parlar d'aquestes coses de les quals es parla poc. Confessar que no és fà cil la recuperació d'aquell temps robat. Que l'infernal de la presó radica precisament en aquestes aparents minúcies que no es veuen, en aquesta tensió, per exemple, en aquest permanent equilibri que cal mantenir a la vora de l'abisme per a caminar per ell i no sucumbir al vertigen del buit: en els tità nics esforços per a conservar la integritat i, sobretot, la descomunal energia que exigeix aquesta resistència. Els quals han estat allÃ, els quals viuen avui en les presons d'extermini, saben de què parlo: aquesta sensació de consumir-se, de cremar més vida de la necessà ria per a seguir vivint amb dignitat...
Quan el 24 ens van aixecar el cà stig i vam sortir d'aquella penombra cel•lular, havia un sol que enlluernava en aquell estrany pati rectangular ple de cares desconegudes. He llegit fa uns moments que va haver una gran redada a València. Coincideix: SerÃem gairebé seixanta. Han hagut d'habilitar llits en altra galeria. Hi ha una agitació inhabitual: carreres, crits, abraçades, exclamacions d'alegria, de rà bia, de dolor. Les sensibilitats estan a flor de pell. La majoria de les companyes han sofert horribles tortures, no ha donat temps a encaixar el cop, estan traumatitzades, penjades, en carn viva encara. No paren d'arribar advocats; circulen alarmants notÃcies que es desmenteixen a l'estona i es reafirmen després. Es parla d'onze penes de mort; que aquesta és només la primera tanda de judicis; que li seguiran altres, s'auguren més penes de mort per al grup de bascos que acaben de detenir... Hi ha una trentena de persones sobre les quals pot caure aquesta pena cabdal, entre elles estem dues del sumari de Carrero Blanco...
A partir d'aquest contacte amb les altres tot s'accelera, caòtic. Són hores atapeïdes, denses, presidides per l'excés: l'emoció ens desborda i un sentiment crispant d'impotència que s'estavella contra els murs, que només em sembla suportable en la mesura que, més enllà d'ells, hi ha altres homes que perllonguen la rà bia i la còlera que sentim en aquest tancament i la concreten en accions de protesta. “Saber que no estem sols, que som part d'aquest poble que combat en els carrers; això em salva de consumir-me en aquesta ratera que ens immobilitza impotents...�, vaig escriure llavors en una carta.
Sé que és un moment crucial, històric. Estem vivint l'agonia d'un sistema, les últimes sacsejades espasmódiques. Seran més durs que mai però per poc temps. Això ho veig molt clar i m'angoixa: és un problema de mesos i això fa més terribles les sentències que s'anuncien per a demà passat. És trà gic i desesperant morir just ara quan tot s'acaba... Era qüestió de parar el temps. Aquesta obsessió em persegueix aquest matà radiant de sol, en aquest pati estret, superpoblat de dones que anem i venim a l'espera de lloes esdeveniments. Va anar enmig d'aquest desordre quan vaig conèixer a Silvia. Algú em va indicar que el seu company era un dels condemnats i la vaig buscar. Estava sola. Tenia necessitat de parlar i ho vam fer durant molt temps. Vaig deixar que contés la seva vida, la del seu company, la forma que s'havien conegut els dos, en un metre... Tenien encara que confirmar la sentència però com cabia esperar el pitjor la vaig animar perquè preparés la sol•licitud de visita.
Jo tenia un jersei vermell: sento en el nas el pel aspre que desprèn; és una llana dolenta, la qual m'han portat donada la urgència de la meva petició. Ho he començat fa uns dies, quan vaig veure la foto dels detinguts d'ETA i em vaig imaginar que els mataven. Vaig començar com una obsessió aquest jersei. Tinc el projecte de fer varis, d'enviar-los de seguida a Carabanchel, com una petita mostra de solidaritat. És un gest absurd, ho sé. Desplego en ell una activitat febril que m'estimula: en el que moc a tota velocitat les agulles, camà i parlo... Són coses que ocorren i que un observa, temps després, amb gran respecte.
“És necessari que traguem d'aquest dolor una lliçó, però no un trauma...â€?, llegeixo en alguna part d'aquest periòdic de fa tantÃssims anys... Quanta retòrica, quanta xerrameca buida... Malgrat les dades que estic recollint no aconsegueixo donar-li continuïtat al relat. Hi ha llacunes immenses, buits... En conjunt, l'eco que m'arriba és horrible, espantós... D'aquest conjunt amalgamat d'emocions, hi ha alguns moments que es perfilen i cobren força, com escenes que s'il•luminessin de sobte.
De sobte, en aquesta espècie de peixera acristallada on ens apinyem per a escoltar la TV, es fa un gran silenci. Dels onze condemnats, la pena de mort queda ratificada per a cinc. S'escolta un gemegat i es desencadenen escenes de tot tipus. Fujo angoixada. Surto al pati sense que ningú s'adoni. És una nit temperada. El pati és com un túnel llarg i estret, perforat per un potent focus que ho perfora al llarg. Sembla una via morta per la qual estigués entrant un estrany tren que se'm vingués damunt. No m'importaria que m'atropellés, no faria res per apartar-me. Tampoc m'importaria que disparés la seva arma sobre mi el guà rdia civil que està darrere del far. No és que vulgui morir, ho faig com un desafiament: no podran. Camà cap a ell sense parpellejar. És un repte absurd. El feix blanc està poblat de minúscules partÃcules que brillen; em projecten ombres. Sóc com el personatge d'un còmiccòmic. Camà fins al final, fins a tocar el mur, sota la garita escolto els clics de l'arma, la respiració del sentinella. En una solitud còsmica vaig d'extrem a extrem d'aquest estret túnel: d'esquena al far, de cara al far: dalt i baix, de pressa, estrenyent les dents, els punys: no em veuran plorar, crec que esbosso un somriure...són instants que mai es conten. I aixà fins que toca el timbre per a tancar-nos. Abans parlo encara amb Silvia. Es va ja a Carabanchel. Ens abracem. Busco paraules que no em vénen; només trobo un anell d'alumini fabricat amb les restes d'un avió americà que em van regalar els vietnamites. Fa més d'un any, quan m'ho van llevar entre riallades en la DGS, la seva sola petjada blanca en el dit torrat pel sol em va donar forces per a resistir. És una petita joia. L'hi dono. Li donarà força: és la solidaritat que circula. Aquest mateix desig de solidaritat fa que Sánchez Bravo m'ho retorni hores després de dur-lo posat. Quan ho recullo, conserva encara la calor d'algú que ha de morir, que estarà morint en aquells moments, vuit passades del matÃ, l'última calor d'un home que somiava amb canviar l'ordre del món. M'ho he posat i em crema. Passegem altra vegada pel pati, ja de dia. Silvia plora i se sincera. Pot ser que dies després es penedeixi de transmetre les últimes i pertorbadores paraules del seu company. M'espanta la situació de l'home que va a morir amb aquesta lucidesa. Guardaré gelosament el secret. Quan em quedo sola ploro amb una desolació infinita.
Hi ha altre moment que em fereix tan profund que sé que no podré superar mai. Ha vingut l'advocat a donar notÃcia de com s'ha produït la mort dels cinc. És molt dolorós, però el que ha passat amb Otaegi em paralitza. Quan li han comunicat la sentència l'ha escoltat amb calma i ha expressat el desig de veure a la seva mare i que vagi el seu advocat, que és l'únic que té dret a quedar-se amb ell fins a l'execució. A mitjanit, després d'un accidentat viatge, arriba la mare acompanyada d'un parent i un amic que ha conduït el cotxe. Tenen una curta entrevista durant el qual Angel tranquil•litza al seu amatxo i li diu que accepta morir, que hi ha molts altres que ho han fet abans que ell, que no deu apesarar-se...Quan s'acomiaden, Angel pregunta pel seu advocat. Li diuen que no ha pogut venir, que té lumbago... M'està contant això l'advocat i ja no li escolto. Em falta l'aire, el locutori em dóna voltes. Sento una nà usea, un buit molt dolorós i enmig d'ell el crit atronador “On està l'advocat?â€? Imagino l'escena –passaran els anys i la seguiré veient igual-. Diuen que era tranquil. Ho veig amb aquella calma, encoratjant a les dones, comunicant-se malament en una llengua estrangera perquè li han prohibit utilitzar l’Euskera, malament i només vint minuts. S'acomiaden ja. “I l'advocat?â€? Comprèn que estarà sol, acompanyat per estranys, infinitament sol aquestes últimes hores, ell, que tenia l'amor de tot el seu poble... La pregunta em crema com si me l'haguessin marcat a foc. Ploro amb desconsol. On està aquest cabró d'advocat?. Li maleeixo, escupo sobre el seu nom. No hi ha perdó per a ell.
Seguint per aquÃ, a la calor de l'emoció, seria fà cil llençar del fil i obrir altres punts de llum per a entrar en aquella complexa realitat. Però sé també que aquests punts que il•luminen oculten les ombres de al voltant en les quals pot ser que s'agotni el més important d'aquests dies. Viure en col•lectiu una situació lÃmit d'aquestes magnituds produeix traumes dels quals un mai es recupera. la presó no és una broma. On situar, per exemple, aquesta festa de disfresses que davant l'esbalaïment general s'organitza en el departament del FRAP la mateixa nit dels afusellaments? Aquesta dantesca festa “per a mantenir la moralâ€? els crits de la qual Mari Luz i jo escoltem espantades en un racó del llit? Alguna vegada tindré el valor d'emprendre el gran viatge –imprescindible per a la cura- i llavors serà el moment de furgar en aquest diari que ara no m'atreveixo a llegir.
Setembre de 1985-2005 |
