Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: altres temes
La «dialèctica» del món (nova lectura del Gènesi) (Cat / Cast)
17 set 2005
LA «DIALÈCTICA» DEL MÓN
O una nova lectura del Gènesi

No el llegíem bé, el Gènesi. I tantes vegades de fer-ho; tot no, és clar, però sí el començament. Gosaria dir que, en un cert sentit, el llegíem «al revés». Vèiem una frase contundent: «Al principi, Déu creà el cel i la terra.» Tot seguint venien (vénen) unes frases estranyes, que, còmodament, ens saltàvem, i anàvem al gra: «Déu digué: Que existeixi la llum...», etc. Esdevenia un text, molt conegut, que «descrivia», de manera mítico-poètica, uns fets dels orígens. Per a una persona normal, no tenia gaire interès, tant si era creient com si no.

Vet aquí que el mallorquí mossèn Teodor Suau, en el llibret «Del caos al cosmos», ens ofereix una nova lectura, del tot diferent. Les claus de la nova lectura són dues: 1) Aquelles tres frases que menyspreàvem perquè no vèiem què hi pintaven, en aquell lloc, i que resulta que són el quid de la qüestió: «La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües.» 2) L'època de la redacció (definitiva) del llibre. S'havia cregut que havia estat redactat en un moment determinat o indeterminat de la història del Regne d'Israel (o bé dels dos regnes). Ara creiem saber que fou després de l'exili (segle V aC). Això la redacció definitiva, sense descartar possibles redaccions parcials anteriors, sobretot tenint en compte que es tracta d'un recull de tradicions i mites dels pobles veïns, adaptats.

I què vol dir «després de l'exili»? Vol dir un país devastat i abandonat. Perquè Israel havia estat envaït pels exèrcits babilònics, arrasat, la capital destruïda i fins i tot el temple. I els habitants (o potser una part important d'aquests) obligats a marxar a la terra del vencedor. I obligats a restar-hi uns 50 anys. I tornar a la pròpia terra era enfrontar-se a un país destruït i abandonat, o parcialment abandonat, durant 50 anys. (Recordem: «La terra era caòtica i desolada».) Era tornar a començar de zero. Imaginem-ho per un moment. I, fins i tot, per a la majoria, era un país del tot desconegut, ja que havien nascut i crescut a l'exili.

I aleshores, un autor (o uns autors) té una intuïció genial, que podríem expressar amb paraules com aquestes: «Tot està com devia estar en el principi del món, fet un caos... I aleshores Déu ho va ordenar... Doncs ara també...»

I planteja l'esperança il·lusionada en un redreçament nacional basant-se en com imagina que devia haver estat una altra vegada. Què li passava al món, just després d'haver estat creat? «La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà...» És a dir: Era fosc, les aigües i les terres estaven barrejades, i no hi havia éssers vius. I «l'Esperit de Déu planava sobre les aigües». I, segons el text tan conegut, aquest Esperit, 1) hi va posar llum, 2) va separar les aigües de les terres, per tal de configurar dos hàbitats adaptats a dues formes de vida, 3) va crear els éssers vius: plantes, animals de tot tipus i persones. És a dir: hi havia posat «ordre» i «vida», en aquell caos.

I ara s'hi podia tornar a confiar. Amb una gran diferència, però: al principi Déu actua directament, però, a partir d'haver creat les persones, cessa la seva actuació directa i només actuarà «a través de les persones, lliures, i respectant escrupolosament la seva llibertat».

Fins aquí, però, no seria massa diferent. Hauria canviat la causa promotora del llibre. Seria un al·legat a favor de la reconstrucció nacional, més que una explicació «cultural» dels orígens. Però no deixaria de ser una descripció d'un passat, encara que motivada políticament.

Hi ha molt més. Falta la part més bona. En els episodis següents del Gènesi es mostra com el món (o la societat, o la humanitat) té com una mena de tendència «innata» a «tornar al caos inicial». Veiem el crim de Caín, la corrupció de la generació antediluviana, la de la generació prebabèlica... I així fins a arribar a la destrucció d'Israel. El món tornant enrere: en contra del bon ordre, en contra de la vida. Tot motivat per dos grans factors negatius: l'egoisme de «tenir per tenir» i els abusos del poder.

(Haig de dir que no accepto les interpretacions concretes de cada episodi que fa mossèn Suau, excepte la darrera. Les genèriques sí. Això va per les persones que hagin llegit el llibre o el vulguin llegir. Crec que hi ha coses que no quadren. Penso que l'autor (o autors) del Gènesi, com tants autors de l'Antic Testament, té una concepció de Déu encara primària (un déu sovint arbitrari, autoritari i cruel), lluny de la concepció que ens en donen els Evangelis. Una concepció primària, ai las!, que s'ha anat arrossegant al llarg dels temps i que encara cueja avui.)

Però l'esquema sí. I l'esquema és que el món, la societat i la humanitat estan sotmesos a una «dialèctica», basada en la lluita continuada, per un costat, de l'egoisme personal i el poder, en el sentit de conspirar contra el bon ordre i contra la vida en plenitud, en un intent de retorn al caos (del qual la màxima expressió és la guerra); i per un altre costat, de l'Esperit, actuant a través de les persones de bona voluntat, pensin com pensin, en favor d'un ordre humanitzat i solidari. De manera que el llibre que era «descriptiu de fets passats» esdevé, sorprenentment, un llibre altament ideològic, amb un valor de passat, present i futur. Un dels llibres més revolucionaris de la Bíblia. Gràcies, mossèn Suau.

«Persones de bona voluntat, pensin com pensin». (A partir d'aquí, la interpretació és meva, i, si voleu, no en feu tant de cas.) Perquè, igual com un dia Crist va dir als dirigents jueus: «en vindran d'Orient i d'Occident i seuran a taula... al Regne... mentre que els fills del Regne seran... [apartats]»; és a dir: el nou missatge l'haurien d'haver escampat els jueus, com a poble escollit i per tant els primers cridats, però no se'n van mostrar dignes, i la iniciativa va passsar als anomenats «gentils»; perquè, com sovint es diu, «l'Esperit bufa on vol», és a dir, no segueix esquemes concrets; de manera semblant s'ha esdevingut els darrers 150 anys, més o menys.

Al llarg de la Història, el «projecte» més gran de desordenar i desorganitzar el món ha estat el del capitalisme. Ha millorat, almenys a la llarga i per a certes poblacions, les condicions de vida de molta gent, però ha sotmès les persones, en els primers moments, a unes condicions de misèria pitjors que les anteriors, els ha fet anar d'un lloc a l'altre, de vegades molt lluny, els ha destruït sovint les seves formes de vida tradicionals, els ha arrabassat béns, ha causat guerres (no noves, però sí pitjors), ha creat formes d'opressió refinades i cruelíssimes per tal de mantenir la situació, ha ideat mètodes d'enganyar la gent fent passar el blanc per negre, ha acabat destruint l'equilibri natural... I mai, des que el món és món, o des que se'n té coneixença, consta que hi hagi hagut tant esforç de tanta gent i tan sostingut en el temps i tan ple de bona voluntat i de sacrifici per «refer» el món d'una manera més humana. Però, molt majoritàriament, per part de persones que no se sentien cristianes. I no perquè hi hagués hagut una «tria a priori», perquè la Història ens explica que els primers socialistes (els «utòpics») eren intel·lectuals cristians. Però la tradició no va continuar. Perquè l'Església del segle XIX no estava en condicions de seguir aquest camí (salvant excepcions). Ni una gran part de la d'avui. Però l'Esperit no podia pas quedar-se parat... Ni s'hi quedarà.

Aquesta és la dialèctica del món.

Antoni Ferret

http://llengcat.com/aferret
___________________________________


LA «DIALÉCTICA» DEL MUNDO
O una nueva lectura del Génesis

No lo leíamos bien, el Génesis. Y tantas veces de hacerlo; no todo, claro está, pero sí el comienzo. Osaría decir que, en un cierto sentido, lo leíamos «a la inversa». Veíamos una frase contundente: «Al principio, Dios creó el cielo y la tierra.» Acto seguido venían (vienen) unas frases extrañas, que, cómodamente, nos saltábamos, e íbamos al grano: «Dios dijo: Que exista la luz...», etc. Así venía a ser un texto, muy conocido, que «describía», de manera mítico-poética, unos hechos de los orígenes. Para una persona normal, no tenía demasiado interés, tanto si era creyente como si no.

He aquí que el mallorquín padre Teodor Suau, en el libro «Del caos al cosmos», nos ofrece una nueva lectura, del todo diferente. Las llaves de la nueva lectura son dos: 1) Aquellas tres frases que despreciábamos porque no veíamos qué pintaban, en aquel lugar, y que resulta que son el quid de la cuestión: «La tierra era caótica y desolada, las tinieblas cubrían la superficie del océano, y el Espíritu de Dios planeaba sobre las aguas.» 2) La época de la redacción (definitiva) del libro. Se había creído que fuera redactado en un momento determinado o indeterminado de la historia del Reino de Israel (o bien de los dos reinos). Ahora creemos saber que lo fue tras el exilio (siglo V aC). Esto en lo tocante a la redacción definitiva, sin descartar posibles redacciones parciales anteriores, sobre todo teniendo en cuenta que se trata de un conjunto de tradiciones y mitos de los pueblos vecinos, adaptados.

¿Y qué quiere decir «tras el exilio»? Quiere decir ante un país devastado y abandonado. Porque Israel había sido invadido por los ejércitos babilónicos, arrasado, la capital destruida e incluso el templo. Y los habitantes (o quizás una parte importante de éstos) obligados a marchar a la tierra del vencedor. Y obligados a permanecer allí unos 50 años. Luego volver a la propia tierra era enfrentarse a un país destruido y abandonado, o parcialmente abandonado, durante 50 años. (Recordemos: «La tierra era caótica y desolada».) Era volver a empezar desde cero. Imaginémoslo por un momento. E, incluso, para la mayoría, era un país totalmente desconocido, puesto que habían nacido y crecido en el exilio.

Y entonces, un autor (o unos autores) tiene una intuición genial, que podríamos expresar con palabras como éstas: «Todo está como debió estar en el principio del mundo, hecho un caos... Y entonces Dios lo ordenó... Pues ahora también...»

Y plantea la esperanza ilusionada en una reconstrucción nacional basándose en como imagina que debió haber sido otra vez. ¿Qué le ocurría al mundo, justo tras ser creado? «La tierra era caótica y desolada, las tinieblas cubrían la superficie del océano...» Es decir: estaba oscuro, las aguas y las tierras estaban mezcladas, y no había seres vivos. Y «el Espíritu de Dios planeaba sobre las aguas». Y, según el texto tan conocido, dicho Espíritu, 1) puso luz, 2) separó las aguas de las tierras, para configurar dos hábitats adaptados a dos formas de vida, 3) creó los seres vivos: plantas, animales de todo tipos y personas. Es decir: había puesto «orden» y «vida», en aquel caos.

Y ahora se podía volver a confiar. Con una gran diferencia, sin embargo: al principio Dios actúa directamente, pero, a partir de haber creado las personas, cesa su actuación directa y sólo actuará «a través de las personas, libres, y respetando escrupulosamente su libertad».

Pero cuidado. Hasta aquí no sería demasiado diferente. Habría cambiado la causa promotora del libro. Sería un alegato a favor de la reconstrucción nacional, más que una explicación «cultural» de los orígenes. Pero no dejaría de ser una descripción de un pasado, aunque motivada políticamente.

Hay mucho más. Falta la parte mejor. En los episodios siguientes del Génesis se muestra cómo el mundo (o la sociedad, o la humanidad) tiene una especie de tendencia «innata» a «volver al caos inicial». Vemos el crimen de Caín, la corrupción de la generación antediluviana, la de la generación prebabélica... Y así hasta llegar a la destrucción de Israel. El mundo volviendo atrás: en contra del buen orden, en contra de la vida. Todo ello motivado por dos grandes factores negativos: el egoísmo de «tener por tener» y los abusos del poder.

(He de decir que no acepto las interpretaciones concretas de cada episodio que hace el padre Suau, excepto la última. Las genéricas sí. Esto va para las personas que hayan leído el libro o lo quieran leer. Creo que hay cosas que no cuadran. Pienso que el autor (o autores) del Génesis, como tantos autores del Antiguo Testamento, tiene una concepción de Dios todavía primaria (un dios a menudo arbitrario, autoritario y cruel), lejos de la concepción que nos dan de él los Evangelios. Una concepción primaria, ¡ay!, que se ha ido arrastrando a lo largo de los tiempos y que todavía resiste hoy.)

Pero el esquema sí. Y el esquema es que el mundo, la sociedad y la humanidad están sometidos a una «dialéctica», basada en la lucha continuada, por un lado, del egoísmo personal y el poder, en el sentido de conspirar contra el buen orden y contra la vida en plenitud, en un intento de regreso al caos (cuya máxima expresión es la guerra); y por otro lado, del Espíritu, actuando a través de las personas de buena voluntad, piensen como piensen, en favor de un orden humanizado y solidario. De tal forma que el libro que era «descriptivo de hechos pasados» deviene, sorprendentemente, un libro altamente ideológico, con un valor de pasado, presente y futuro. Uno de los libros más revolucionarios de la Biblia. Gracias, padre Suau.

«Personas de buena voluntad, piensen como piensen». (A partir de aquí, la interpretación es mía, y, si queréis, no hagáis mucho caso.) Porque, igual como un día Cristo dijo a los dirigentes judíos: «vendrán de Oriente y de Occidente y se sentarán a la mesa... en el Reino... mientras que los hijos del Reino serán... [apartados]»; es decir: el nuevo mensaje lo tendrían que haber difundido los judíos, como pueblo escogido y por lo tanto los primeros llamados, pero no se mostraron dignos de ello, y la iniciativa pasó a los denominados «gentiles»; porque, como a menudo se dice, «el Espíritu sopla por donde quiere», es decir, no sigue esquemas concretos; de manera parecida ha acontecido en los últimos 150 años, más o menos.

A lo largo de la Historia, el «proyecto» más grande de desordenar y desorganizar el mundo ha sido el del capitalismo. Ha mejorado, por lo menos a la larga y para ciertas poblaciones, las condiciones de vida de mucha gente, pero ha sometido a las personas, en los primeros momentos, a unas condiciones de miseria peores que las anteriores, los ha hecho ir de un lugar a otro, a veces muy lejos, les ha destruido a menudo sus formas de vida tradicionales, les ha arrebatado bienes, ha causado guerras (no nuevas, pero sí peores), ha creado formas de opresión refinadas y cruelísimas con tal de mantener la situación, ha ideado métodos de engañar a la gente haciendo pasar lo blanco por negro, ha acabado destruyendo el equilibrio natural... Y nunca, desde que el mundo es mundo, o desde que se tiene conocimiento, consta que haya habido tanto esfuerzo de tanta gente y tan sostenido en el tiempo y tan lleno de buena voluntad y de sacrificio para «rehacer» el mundo de una manera más humana. Pero, muy mayoritariamente, por parte de personas que no se sentían cristianas. Y no porque hubiera habido una «elección a priori», porque la Historia nos cuenta que los primeros socialistas (los «utópicos») eran intelectuales cristianos. Pero la tradición no continuó. Porque la Iglesia del siglo XIX no estaba en condiciones de seguir este camino (salvando excepciones). Ni una gran parte de la de hoy. Pero el Espíritu no podía por ello quedarse parado... Ni se quedará.

Ésta es, pues, la dialéctica del mundo.

Antoni Ferret

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat