|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació |
|
Avant 945 (del 15 al 30 setembre)
|
|
|
per AVANT |
17 set 2005
|
|
|
|
Descarrega't aquí l'Avant
http://www.pcc.es/avant/arxiu/pdf/avant945.pdf
Sabem que entre finals d’agost i setembre a la zona del Golf de Mèxic es produeixen huracans, alguns de gran virulència, com sabem que a la tardor, a la mediterrània, es produeixen tempestes que provoquen rierades. Any rera any seguim l’ evolució d’aquests huracans i ens adonem (malgrat el silenci dels mitjans de comunicació) la població de Cuba viu confiada amb el seu sistema que els permet una prevenció i evacuació col·lectiva i que huracans de més intensitat que el Katrina passin per la illa sense que es produeixi cap víctima.
Però aquest any un huracà, que ja es preveia amb una força important, però que hagués pogut passar a la història com un de tants, ha deixat al descobert la vertadera cara del sistema de govern del país que fins ara volia fer creure al món que era la primera potència mundial i la seva manera de viure la millor i única possible.
No ens enganyem; cal dir les coses pel seu nom: qui ha fet mal, qui ha matat la gent de Nova Orleans, no ha estat l’huracà Katrina, sinó les polítiques neolliberals i Bush com a màxim representant.
Els serveis meteorològics van indicar, amb l’antelació necessària, que es produïa l’huracà, la seva trajectòria i la seva intensitat, però les polítiques neolliberals es basen en el «salvi’s qui pugui» i les autoritats estatals es van limitar a recomanar que la gent evacués la ciutat. Així vàrem veure com milers i milers de persones col·lapsaven les carreteres amb els seus vehicles privats, però en cap cas es va organitzar una evacuació col·lectiva, planificada, que vetllés per la seguretat de les persones. Perquè només varen poder marxar aquelles persones que disposaven de vehicle propi i que es podien pagar un allotjament. La resta de persones, majoritàriament pobresi negres (les dues condicions van molt lligades) varen ser condemnades a quedar-se a casa seva veient sense cap recurs com l’aigua negava la seva ciutat en primera instància i com després ningú acudia en el seu auxili ni els proporcionava cap tipus d’ajuda per sobreviure. Perquè quan davant del món va quedar palès la desgràcia humanitària, en lloc d’enviar ajuda per les persones, el govern va enviar 300 soldats que estaven destinats a Iraq, però amb la missió de disparar contra les víctimes que intentaven sobreviure. Així va quedar demostrat que la propietat privada té pel sistema neolliberal, una importància més gran que la vida de les persones.
El President que més parla de seguretat i que va començar una guerra «preventiva» en nom de defensar la seguretat del seu país (això ens volia fer creure), a l’hora de la veritat no és capaç d’assegurar cap mena de seguretat per la pròpia gent del seu país. S’ha demostrat que li mereixen el mateix respecte i la mateixa consideració els homes i dones d’Iraq que les de Nova Orleans. No hem vist en aquesta ocasió discursos patriòtics ni banderes onejants en homenatge a les víctimes; o és que són menys americanes perquè era gent negre, xicana i pobre? La catàstrofe no era inevitable (com alguns mitjans de comunicació o representants d’esglésies expliquen). Les voreres del riu Mississippi s’havien d’haver restaurat feia ja molt temps. Però Bush va retallar el pressupost perquè havia d’invertir en la indústria de la guerra, que és la seva prioritat.
Katrina ha mostrat als ulls del món les conseqüències de les polítiques neolliberals que tenen per principis l’afebliment de l’estat, la privatització dels serveis públics i el predomini de la individualitat front allò col·lectiu; on el concepte de solidaritat no existeix. El Katrina ens ha mostrat que el «somni del model americà» és fals; que dins el país que és creu el més poderós i ric del món, el 44% de les criatures viuen per sota del nivell de pobresa. Que aquest model que en la lluita ideològica dels darrers temps es venia a tot el món com l’únic possible, és un model que no serveix per assegurar la seguretat i el benestar de les persones.
Ens ha sabut greu; la nostra solidaritat amb totes les persones que han patit i pateixen la situació. Queda clar que el model dels Estats Units no és el model que s’hagi d’adoptar per cap país. La Història, com la lluita ideològica ens volia fer creure, no ha acabat i els homes i dones comunistes que defensem un sistema social que proporcioni seguretat real i felicitat a les persones tenim molt a dir |
Mira també:
http://www.pcc.es
http://www.joventutcomunista.org
|
This work is in the public domain |
