Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Reflexions sobre el nacionalisme i l'independentisme
per A. C.	13 set 2005
Actualment el projecte d'algunes forces revolucionàries del jovent català es troba en una cruïlla que no promet bones notícies en el camí de bastir una societat socialista. Les baralles internes dins la classe treballadora de l'Estat espanyol poden endarrerir i deformar el curs de la lluita internacionalista, antiimperialista i anticapitalista en un camp de baralles internes estèrils i contraproduents per al proletariat organitzat.
En aquest país tenim la sort o la desgràcia de conviure amb l’anomenada qüestió nacional, un conflicte per recuperar la identitat històrico-cultural catalana que ha sofert al llarg dels últims segles les més variades vexacions alhora que també ha gaudit de moments d’auge i d’àmplia salut. Les causes històriques d’aquest tema de la política espanyola, sempre candent i ple d’espinoses maniobres (poques argumentacions poden atorgar o desmerèixer més suport a una formació política) no són matèria d’aquesta petita dissertació que inicio amb la voluntat de menar a la reflexió d’alguns aspectes que crec importants. En conseqüència a aquesta qüestió nacional, una reivindicació digna i no gens maliciosa, han sorgit les més diverses opinions de múltiples col•lectius i organitzacions que aporten la seva visió o el seu projecte per solucionar-ho. Des de l’espanyolisme ranci i centralista que emana olor de neftalina postfranquista a l’independentisme afèrrim, el catalanisme o la seva negació és un trenca-closques de la política catalana que sovint desencaixa els eixos principals del debat polític internacional, i avui en dia corre el risc de distorsionar completament gran part de l’esquerra nacional en una discussió estèril, buida de contingut revolucionari, sense aplicació pràctica a la realitat del dia a dia i amb un perill constant d’escissionisme, sectarisme i, sobretot, d’esquerranització que dugui cap a postures formalment arxi-revolucionàries que a la llarga faciliten la feina de la dreta. Per analitzar i contrastar tota aquesta informació cal fer unes consideracions prèvies. La societat, com ja va enunciar Marx, té com a base el mode de producció econòmic i les relacions de producció que aquest estableix entre tots els seus integrants. Això, en resumides paraules, indica que el sistema econòmic determina com la societat s’articula de forma administrativa, judicial i política, i quina és la ideologia que predomina entre la població, que sempre és –inevitablement- la ideologia de la classe dominant. Qui avui en dia encara dubti d’aquestes afirmacions, fonamentades en l’estudi científic crític de les societats humanes i en la seva evolució al llarg de la història, no és capaç d’afrontar els reptes que li suposa el present i el futur en quant a la comprensió i la seva possible intervenció en els processos socials, històrics, culturals i econòmics. Aquesta base teòrica aplicada al capitalisme ens mostra com la burgesia, com a classe dominant de la societat, ha imposat el mode de producció capitalista (basat en l’explotació de l’home per l’home, en la propietat privada dels mitjans de producció per part d’una minoria i en la progressiva acumulació del capital generat en les mans d’aquesta part insignificant de la població, impulsant paral•lelament la depauperació de l’àmplia majoria) i la ideologia que li és pròpia, el neoliberalisme, que fonamenta els valors de la propietat privada, l’individualisme i la jerarquització social segons el poder adquisitiu de cadascú. Tornant al tema que ens ocupa, els orígens del catalanisme polític, més enllà de les simples reivindicacions populars fruit d’una conjuntura històrica (com la revolta dels Segadors, que lluny estava de ser motivada per un sentiment independentista o tan sols nacionalista), s’inicia durant el segle XIX impulsat per la floreixent burgesia catalana, que veia en aquesta oposició de forces un mitjà per aconseguir importants beneficis i concessions de la classe dominant espanyola, que fins aquell moment no l’havia tingut en gaire consideració i que, a més, mantenia Catalunya –una regió àmpliament industrialitzada i amb una base econòmica cada cop més capitalista- lligada a les restriccions i les estructures pròpies d’un Estat fonamentalment agrícola i endarrerit com era Espanya. Des de llavors fins ara, aquest fenòmen polític sempre ha corregut a compte de les forces de la burgesia catalana i de les anomenades classes mitjanes (això és, petita burgesia i sectors benestants de la classe treballadora) que, satisfetes amb el sistema i compromesos amb la seva perdurabilitat, enganyen i desvien l’atenció de la massa popular en qüestions que fàcilment poden provocar-ne la mobilització per aconseguir el control del poble i la seva voluntat, sempre sotmesa a les estrictes normes del sistema que gràcies a això passen desapercebudes per la majoria de la població (no qüestionis l’autoritat, ni el dret de propietat privada, ni el teu dret a treballar menys hores…). Forces com Convergència i Unió o Esquerra Republicana de Catalunya són clares referències actuals que beuen de la llarga tradició que el nacionalisme i les seves vessants (regionalisme, independentisme) han tingut en la classe alta i mitjana del país. El nacionalisme, no només a Catalunya, sempre ha estat domini de les classes privilegiades de la societat, que utilitza diversos pretextos al•ludint a la “dignitat nacional� o qualsevol altra estratagema que pressumptament engloba tota la població del país per conduir el poble –autèntic motor econòmic i únic aliment de la força militar- a les situacions més inversemblants, enganyats i convençuts per uns principis que ni els seus promotors es creuen. Només així poden explicar-se experiències històriques tan nefastes com el feixisme o la seva vessant germànica, el nazisme: aliment ideològic absurd per a un poble amb fam de culpables de la pèssima situació que vivia (evidentment els autèntics responsables, per exemple, de l’estat crític en què vivia l’Alemanya dels anys trenta havia estat la pròpia burgesia alemanya que havia impulsat la població en una guerra imperialista –la I Guerra Mundial- per fer realitat el seu somni de dominar l’anhelada Mitteleuropa, després anomenat Espai Vital (1)), i que impulsà les classes populars en un altre conflicte bèl•lic que només obeïa a les ambicions econòmiques i territorials de la classe dominant. Els pretextos racials, l’odi inculcat contra comunistes, socialistes i anarquistes, no eren més que part d’una ideologia feta a mida per aconseguir l’adhesió automàtica del poble alemany a la política del capital (que, a més, havia rebut la influència d’una elit política psicòpata i sense escrúpols que no dubtà en emprar els mètodes més ferotges de dominació mental de la població per reeixir en els seus propòsits). D'altra banda, el nacionalisme i els conflictes nacionals sempre han estat eines de la dreta en la seva lluita contra els moviments revolucionaris impulsats per la classe treballadora o les capes populars de la societat. Abans de la caiguda provocada de la Unió Soviètica (que ha generat tanta propaganda anticomunista que alguns dels qui es diuen revolucionaris en aquest país s’empassen i prediquen cada cop que en tenen ocasió (2)), la contrarevolució interna existent als països que la conformaven i les forces del capital internacional –en altres paraules, la intervenció nord-americana i de l’Europa occidental-, sempre a punt per dur a terme tota mena d’atemptats i accions il•legítimes contra població civil per tal de desestabilitzar el suport popular al socialisme, va aprofitar-se d’alguns reclams “nacionals� de certs sectors que antigament van pertànyer a les classes mitjanes per dur a terme el major intent de dominació imperialista que s’ha fet mai: l’ensorrament del camp socialista, el model soviètic i els valors que aquesta nova societat impulsava. Tot aquest cúmul d’exemples històrics serveixen per abordar el tema fonamental d’aquesta modesta intervenció en el debat polític actual, que és resumeix en la següent afirmació: el nacionalisme és una arma de doble fulla, impulsat per la burgesia i emprat com a eina de dominació ideològica de la societat. Les forces d’esquerra, les organitzacions vertaderament revolucionàries, han de ser conscients de la dificultat de llur tasca d’avantguarda. I, en aquest sentit, cal saber mesurar molt bé fins a quin punt la reivindicació dels drets nacionals i de la pròpia cultura, història, llengua o integritat nacional responen a una veritable necessitat de la classe treballadora en el camí de la seva emancipació i constitueixen un projecte coherent amb l’objectiu de la transformació radical de la societat capitalista en una nova realitat socio-econòmica basada en el socialisme, el comunisme i la solidaritat internacionalista. Molt fàcilment aquest front de lluita pot deformar-se i confrondre’s amb el discurs de la dreta, excloent, maliciós, acientífic i nafrat de prejudicis i d’interessos particulars. De forma molt senzilla la petició del dret de l’autodeterminació que tot poble té dret a exercir pot assumir els mateixos arguments que el nacionalisme burgès, que poc a veure té amb la destrucció del sistema imperant i la construcció d’un món nou. La joventut, veritable dipositària del futur, ha de saber afrontar aquests reptes i no caure en el joc imprudent de ser condescendents amb el nacionalisme, per poder mirar sempre cap a a un horitzó en què la independència o les fronteres nacionals no tindran cap mena de sentit. Quin sentit té enfrontar-se a la classe treballadora de la resta de l’Estat espanyol? És útil desmarcar-se del moviment obrer espanyol en vies d’un suposat “alliberament nacional� que pressumiblement ha de basar-se en la solidaritat entre els pobles, la lluita sens quarter al poder de l’Estat capitalista i la confraternitat entre tots els treballadors d’Espanya, d’Europa i del món? És que en un Estat socialista, on la dictadura del proletariat –de la classe treballadora- passarà comptes a qui ens oprimeix avui en dia per obrir pas a la societat comunista sense Estat, no gaudirem els catalans de la llibertat més absoluta en tots els sentits? És a dir: si no podem confiar en la classe obrera espanyola, que poc té a veure amb l’opressió que s’ha exercit contra Catalunya i la cultura i llengua catalanes, en qui podem confiar? No creiem en l’única i indiscutible unitat dels treballadors del món en el camí cap a la construcció d’un món millor? No és evident, doncs, que reclamar la “independència� és posar-se al mateix nivell que Esquerra Republicana de Catalunya, un partit petit-burgès que té com a màxima aspiració per a aquest país la creació d’un nou Estat català a la Unió Europea, basat en les obsoletes promeses de l’Estat del Benestar que tant mal ha fet a la causa del proletariat europeu? Companys i companyes, intentem discernir amb la claredat que ens permeten les eines ideològiques que tenim al nostre abast (marxisme-leninisme) quin és el veritable enemic de la nostra lluita i el principal obstacle per fer realitat les nostres aspiacions: la burgesia catalana, agent autòcton de la violència que l’Estat capitalista exerceix cada dia de les nostres vides als carrers, a les fàbriques, a les empreses, a les ETT’s, a les escoles i a les residències. El nostre nèmesi és a les files de la burgesia, sigui d’on sigui i parli el que parli, i no pas en els treballadors i treballadores d’Espanya i d’arreu del món, que comparteixen el nostre sofriment, angoixa i voluntat d’alliberament. Perquè abans que catalans, som treballadors. I si això no ho tenim clar, mai no aconseguirem deslliurar-nos de les cadenes que ens mantenen esclaus de la maquinària inhumana capitalista. PROLETARIS DE TOTS ELS PA�SOS, UNIU-VOS! VISCA CATALUNYA COMUNISTA! (1) DIETRICH, Heinz: Las guerras del capital. Editorial de Ciencias Políticas, La Habana, 2001. (2) “Reneguen de Lenin / els bocamolls, / s’inflen i es mostren / als aparadors. / Recorren a Stalin / per justificar / el seu reformisme / alitat del capital�, fragment d’àmplia vigència de la cançó "Gen comunista" dels ja desapareguts Inadaptats, de vegades confosos en la preeminència del mal anomenat alliberament nacional dels Països Catalans però notablement encertats en quant a la lluita ideològica que exerceix el poder.
This work licensed under a Creative Commons license

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more