|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Onzena crònica, des de Baltimore
|
|
per Koordinadora d'Osona kontra la tortura
Correu-e: pluja ARROBA latinmail.com (no verificat!) |
26 ago 2005
|
|
Aquesta vegada anava preparada per entrar a la presó. Bé, això és el que jo em creia... |
ONZENA CRÒNICA DES DE BALTIMORE, MD.----------------------25-8-05.-----------------------------
MARSHALL EDDIE CONWAY, EX-BLACK PANTHER EMPRESONAT DES DE 1970.---------------
Baltimore 25.-Aquesta vegada anava preparada per entrar a la presó. Bé, això és el que jo em creia. Tots els esquemes que jo m'havia fet a la presó d'en Mumia (SCI Greene) ara no servien per a res. La presó estava a només mitja hora de la civilització, cap policia no enes esperava a fora, l'entrada no estava del tot neta i no hi havia guardes blancs, sinó guardes negres i dones. Això ha estat una grata sensació, però no del tot real. Encara no havia tingut temps de llegir totes les normes de la presó i que estan penjades a la paret, que una guarda em diu que m'he de posar un jersei que em tapi més: total, portava una brusa de tires amples. Després de passar per un detector i haver ensenyat els nostres passaports, comencem a travessar portes i reixes que s'obren i es tanquen davant i darrera nostre. Aquesta sí que s'assembla a les presons que jo havia vist a les pelis!! Abans de travessar el pati envoltat de filferro espinós, una altre guarda ens demana els passaports i ens posa un braçalet de color groc, com el que es posen als concerts. Quan li vaig per donar el meu passaport perquè em posés el braçalet, em diu que no. Jo no ho havia entès, fins que m'han explicat que només es posa als homes, perquè no hi hagi intercanvi amb un presoner.
Entrem a un altre edifici i la guarda em diu que m'he de treure el turbant i deixar-lo a la guixeta. Incomprensible, no? però cert. Encara em pregunto el perquè.
Per fi podem entrar on hi ha l'Eddie. Només ens separa una barra prima que es pot salvar fàcilment. No hi ha cabines, sinó una gran sala on tots podem estar junts. El primer que fem es abraçar-nos tots. Aquesta es una sensació que no et permeten amb en Mumia. El color del seu uniforme és blau cel, i per suposat no porta manilles. Li he explicat totes les traves que han posat a la meva roba per entrar. La resposta és la mateixa que em va donar en Mumia quan li vaig demanar per les seves manilles. " El que volen és que la gent s'impressioni i no torni a fer-nos més visites"
"AIXÒ EM CREMA. JO AGUANTO, PERÒ EM CREMA..."
"Això em crema. Jo aguanto, però em crema... Cada vegada hi ha una diferencia més gran entre els homes que van entrant presoners aquests últims anys i jo mateix. Ells cada vegada són gent mes jove, Al voltant dels vint anys. I n'hi ha molts que entren amb cadena perpètua. Us imagineu la situació: tens vint anys i et diuen que no sortiràs d'aquí en tota la teva vida... pots fer qualsevol cosa, si et desesperes a aquesta edat. De tant en tant n'hi ha algun que es tira contra les filferrades, i intenta escalar les muralles. Naturalment queda atrapat sense remei amb les punxes. Tot ple de sang. I el porten cap a l'hospital i després, altra vegada dins."
Quan l'Eddie explica això, em vénen al cap aquelles imatges tan repetides de les filferrades electrificades que envoltaven els camps de concentració nazis, a l'Europa ocupada dels anys quaranta. Les filferrades servien sovint perquè els presoners, sense esperança de vèncer el feixisme, es suïcidessin: quedaven cremats i enganxats a les filferrades. L’única diferència és que ara, a la MHC (Maryland House of Corrections) retiren de seguida els ferits o els cadàvers...
"A l'Alemanya nazi, almenys, la gent era conscient de què estava passant. Era sabut que el règim estava perpetrant veritables genocidis contra les persones i els pobles que eren considerades enemics. Ara, aquí, no. Molt poca gent s’adona del genocidi que estan cometent amb nosaltres, els presoners. I aquesta situació encara empitjorarà. Fa vint anys, als Estats Units no hi havia més de 500.000.- persones preses. Ara n'hi ha més de 2.000.000.- (I en tot el món no n'hi ha més de 8.000.000, de presos). És en els últims anys, que s'està enregistrant aquesta progressió geomètrica, que va augmentant i augmentant..."
Se'm posa la carn de gallina, només de pensar que aquesta mateixa situació acabi de desencadenar-se a Europa, a l'Estat Espanyol... Vull pensar que no. Que aquesta feixistització global no pot imposar-se a Europa, perquè allà la gent ha patit el feixisme pur i dur no fa gaire temps. No és com aquí, a Nord-Amèrica, on les guerres sempre els queden tan lluny... segurament és per això que una de les consignes més repetides els anys seixanta i setanta del segle passat, era "Bring the war home", és a dir, "Portem la guerra a casa". Això es el que es proposaven aquells joves universitaris que es feien dir "The weather underground" o "Weathermen", és a dir "El clima clandestí" o "Els homes del temps". Gent d'un romanticisme clar, però que de cap manera els era reconegut pel Sistema. Hem pogut veure documentals on el president d'aleshores, Richard Nixon --també republicà com en Bush, també bel·licista com en Bush-- insultava de la manera més grollera a aquests nois i noies, perquè s'havien atrevit a oposar-se a la bogeria de l’època: la guerra del Vietnam. I ho havien fet utilitzant el llenguatge de les bombes, dins dels Estats Units, contra comissaries de Policia, contra instal·lacions militars, contra empreses fabricants d'armes. I havien agafat el seu nom d'una cançó de Bob Dylan que diu "No necessitem consultar l'home del temps, per saber d'on bufa el vent..." Hi ha qui ara, en plena guerra de l'Irak, troba a faltar algú que reaccioni així, algú que desperti les consciències de la gent nord-americana, encara que sigui d'aquesta manera...
Però l'Eddie ens fa veure que està ple de portes obertes a l'esperança. Que a l'Amèrica Llatina ara predominen els governs democràtics de filiació parlamentaria esquerrana. I això ja és alguna cosa. Que a més comencen a haver-hi règims polítics que busquen emmirallar-se més amb Cuba que amb els EEUU... I aquí mateix, a la presó, assegut al costat nostre, a la sala de visites, hi tenim Fred Hampton júnior, un home de trenta-cinc anys, que ara està en llibertat i pot visitar l'Eddie, però que ja ha passat nou anys de la seva vida a la presó, únicament perquè és negre, és fill del Fred Hampton, --líder dels Black Panther, que fou assassinat per l'FBI, mentre dormia en un pis de Chicago, a finals dels anys seixanta-- i perquè s'ha atrevit a continuar la lluita del seu pare... Aquest jove que, abans de néixer, va sobreviure a la bala que va travessar l'estómac de la seva mare, per a mi també personifica l'esperança...
(Signat: Anna Pous i Jutglar, Pere Sanjurjo i Marquine i Francesc Arnau i Arias, des de Baltimore.------------------25-8-05.-------------------------------) |
This work is in the public domain |
|
Re: Onzena crònica, des de Baltimore
|
per pluja
pluja ARROBA latinmail.com |
28 ago 2005
|
Si voleu escriure l'Eddie a la presó, ho podeu fer a aquesta adreça:
Marshall Edward Conway
#116469
PO Box 534
Jessup, MD. 20794
USA |
