Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Cròniques des de USA
per pluja Correu-e: pluja ARROBA latinmail.com (no verificat!)	23 ago 2005
Francesc Arnau, Pere Sanjurjo i Anna Pous ens escriuen des de USA.
SETENA CRÒNICA DES DE PHILADELPHIA Experiències diferents amb els controls policials i altres coses... Philadelphia 18. Vaig sortir de casa pensant, potser pecant una mica d'innocent, que no seria tan difícil arribar a EUA i que tota aquesta paranoia col.lectiva que havia vist a la tele i m'havia explicat en Francesc era una exageració. A Barcelona tot correcte, ens van mirar el passaport i ens van passar la bossa de mà per la cinta. Però tota aquesta tranquil.litat va acabar un cop arribar a Londres. Vam sortir de la terminal 3 i vam agafar un bus per anar a la terminal 1. Fins aquí tot bé. Però va ser fer l'últim graó de les escales de l'entrada quan vaig veure una multitud de gent que anava avançant fent ziga-zaga. Encara no havíem accedit a l'interior de la terminal 1 i ja hi havia el primer control policíac. Nosaltres vam tenir sort, i només ens van passar les bosses per la cinta, però al noi de davant i al de darrera els van escorcollar. No és gaire agradable que t'ho facin, perquè llavors tothom et mira com si fossis un delinqüent. Un cop a dins i després de fer mitja hora de cua per fer el check-in va arribar l'hora de llegir les bandes magnètiques dels nostres passaports. Amb el meu no hi va haver cap problema. Però el d'en Pere els hi costava passar. Jo anava creuant els dits perquè no hi hagués cap problema. Finalment el van poder passar, però el van deixar ben rebregat. Al cap de mitja hora vam embarcar. Vaig pensar que havia estat prou fàcil, però una vegada vam entregar la tarja d'embarcament, ens van fer passar a tots a una sala. Hi havia dues taules amb dos policies a cada una més un parell de vigilants que voltaven la sala encara que aquesta no tenia mes de 20 m quadrats. Allà, la meva sorpresa. Ens van fer obrir la bossa i hi van trobar una ampolla d'aigua petita plena de suc de fruita natural que jo havia preparat el dia abans. La van obrir, la van olorar i em van preguntar què era i jo li vaig respondre. Sembla que no s'ho va acabar de creure (tenia un color de gos quan fuig) i anava insistint amb el tema. Quan semblava mig convençuda em va demanar si en podia beure una mica, i jo naturalment vaig dir que sí. Tot i així semblava que no li feia gaire gràcia, i em va demanar si portava alcohol. Després de veure que jo no en feia ni més ni menys cas i que no em posava nerviosa, la va tornar a ficar dins la bossa i ens va deixar passar, no abans però, d’escorcollar-nos a tots dos. Un cop abandonada la falsa amabilitat londinenca ens va acollir l'estat policíac més gran del mon, on un somriure de la policia que ens agafava les empremptes mentre ens filmava amb una web-cam hagués estat massa forçat fins i tot per ella. La primera impressió que tinc del país es que aquí no estan d'hòsties: si et passes "pilles" segur. Malgrat tot, sorprèn l'expressivitat d'alguna gent, la tibantor europea sembla per fi oblidada. No es tallen un pèl si els sembles un personatge curiós. En aquest sentit, podem dir que en Francesc és una persona fidel al seu estil, i amb les seves espardenyes de vetes (fent país allà on va) impressionava el personal: la taquillera del metro de Philadelphia no se'n va poder estar, de demanar-li de quin país eren, i que n'hi enviés unes, "Francesc shocks America! (Again?)". Tornant de sopar per un dels carrers més estrets de Philadelphia ens hem aturat davant d'una casa amb la senyera penjada d'un màstil, en John i en Francesc han començat a jugar com uns nens mirant per la finestra i escrivint una nota amb el nostre telèfon. El català de la bandera i la seva dona han estat molt amables al fer-nos passar i no trucar la policia, no recordava que els catalans érem tan hospitalaris, el fet d'estar lluny de Catalunya sempre ajuda. Mentrestant, en el New York Times d'ahir, la notícia dels disset soldats espanyols morts a l'Afganistan, ocupava la sisena part d'una pàgina, encara que a cinc columnes, amb foto i a dalt de tot. Era l'únic espai que quedava lliure, després d'incloure en la mateixa pàgina un anunci publicitari gegant per a promocionar les vendes d'uns grans magatzems... tot un símptoma. I avui, el mateix diari publica un reportatge sobre Gibraltar, amb una fotografia de la muntanya, al peu de la qual es pot llegir: "Espanya vol governar Gibraltar, però els gibraltarenys se'n foten" (del verb "to scoff", es a dir, fotre-se'n.) I després el reportatge explica per què... ja us ho podeu imaginar. Signat: Anna Pous i Jutglar, Pere Sanjurjo i Marquine i Francesc Arnau i Arias. 18-VIII-05 VUITENA CRÒNICA DES DE PHILADELPHIA Mumia Abu-Jamal resisteix dintre i ajusar a resistir fora Philadelphia 21.- Arribem a la porta d'entrada de la presó SCI Greene (State Correctional Institution del comtat de Greene) als voltants de les onze del matí. Havíem sortit de Philadelphia, a quarts de dues de la matinada, per anar a llogar un cotxe a l'aeroport, perquè tenen un horari més llarg i es pot tornar a qualsevol hora. Hem travessat tot l'estat de Pennsylvania, exactament igual que totes les famílies que es van posant darrera nostre, a la cua del primer control, tal com van baixant de l'autocar. En Mumia, després ens explica que això està pensat amb tota la intenció. Aquesta presó --situada a l'extrem de més a l'oest de l'estat-- es va construir a principis dels anys noranta i està pensada per tancar-hi sobretot gent de Philadelphia, que és la primera ciutat que trobes quan véns de l'est, des de New Jersey o Nova York. Amb un cotxe potent pots fer el trajecte en sis hores, però en autocar... i a més el transport és molt car. Tot ha estat molt complicat. La direcció de la presó no dóna cap facilitat. Els disgusta que en Mumia rebi tantes visites, que tanta gent el recolzi i estigui per ell. Els incomoda políticament, que aquest periodista afro-americà, --ex-blackpanther, actualment membre de l’organització revolucionària MOVE, empresonat des de 1981, sota la falsa acusació d'haver mort un policia i condemnat a mort des de 1982-- encara estigui viu. I des de dins de la presó no para d'escriure i parlar. A banda dels incontables articles que es publiquen sense parar a la premsa alternativa i no tan alternativa de tot el món, tot sovint fa sentir la seva veu en emissores de ràdio, per telèfon o amb gravació prèvia. I fins ara ha escrit cinc llibres: "La Vida des del corredor de la mort", "Brolla la Vida", "Totes les coses censurades", "La fe dels nostres pares" i "Volem llibertat!" "WELCOME TO HELL!" "Welcome to Hell!" (Benvinguts a l'Infern!") Ens ho diu mentre riu i recolza els seus punys en el vidre blindat, esperant que nosaltres fem el mateix. El carceller no ens dóna temps de res: es illegal que hi hagi tres persones alhora dins del locutori. Hi ha d'haver com a màxim tantes persones com cadires. Algú ha d'anar fora. Aquestes interrupcions es repetiran durant les tres o quatre hores que durarà l’entrevista. Prohibit estar dret. Prohibit seure en el taulell. A en Mumia tampoc no el deixen estar dret. Cal que s'assegui. Tot son regles absurdes, com a totes les presons del món. Pensades per molestar la gent. Per impressionar la gent. Com això de tenir els presos amb la porta tancada dins del locutori i a més, amb les manilles posades. Cada gest que fa en Mumia, que és molt expressiu, ve condicionat per les manilles. Les manilles --diu en Mumia-- són per a nosaltres, per fer-nos por a nosaltres, els visitants, igual que aquest tampó de tinta invisible que ens estampen en una mà, quan entrem, després de fer-nos deixar fora fins i tot els passaports. Només ens queda això: el tampó de tinta invisible i una fitxa amb els nostres noms, que els mateixos carcellers ens donen i que, en sortir, els hem de tornar. Quan estem al locutori només tenim la nostra roba a sobre i una bosseta de plàstic amb bitllets de dòl·lar, per si necessitem treure una ampolla d'aigua o unes galetes de les maquinetes. Tot és un negoci. A Pennsylvania, abans, el sector capdavanter de l'economia eren les mines. Ara ja no. Ara és el sistema penitenciari. És el que més llocs de treball proporciona. Es el destí dels qui no tenen cap altra oportunitat en la vida: fer-se carceller, policia, bomber... o caure presos. "ET FARÉ A TROSSETS I EL TEU COS DESAPAREIXERÀ... MALA PUTA!" Al cap dels anys, els presos arriben a conèixer els carcellers de prop, el seu caràcter, les seves manies, les seves perversions. En Mumia comenta el cas d'un carceller que es va apuntar als marines per anar a l'Irak, a la guerra. Com que l’única cosa que sap fer es de carceller, doncs va anar a parar a Abu-Graib i és un dels que surten a les fotografies esgarrifoses, de les quals només unes quantes han arribat a ser del domini públic, després de superar la censura militar del Pentàgon. Arran d'això, la seva esposa el va deixar. I ell no ho va pair i no la va deixar tranquil·la. Ella va començar a viure sola i a posar denuncies contra ell, cada vegada que l'agredia d'una manera o altra. Una de les denúncies explica que aquesta dona va arribar un dia a casa seva, cansada de treballar, va entrar al lavabo per dutxar-se, es va despullar i va sonar el telèfon. Era el seu ex-marit-carceller. Li va dir que, abans de dutxar-se, conectés un moment el televisor. Ella ho va fer i a la pantalla van sortir les imatges d'ella mateixa, mentre s'havia estat despullant pocs minuts abans a l'interior del lavabo de la seva pròpia casa. "Et faré a trossets i el teu cos desapareixerà... mala puta!" Es difícil imaginar de que pot ser capaç un carceller així, quan els caps li diguin que pot fer el que vulgui amb una persona presa, a la presó d'Abu-Graib... si ara és capaç de tractar així la dona amb qui havia compartit fins ara la seva vida.... si ara té a la seva disposició aparells tant sofisticats com per relitzar aquest control tant sàdic sobre ella... Signat: Francesc Arnau i Arias, des de Philadelphia 21-VIII-2005 -------------------------------------------------------------------------------- NOVENA CRÒNICA DES DE PHILADELPHIA "Els carcellers estan més presos que nosaltres", diu en Mumia Philadelphia 22.- "Els carcellers estan més presos que nosaltres, perquè la majoria no arriben a ser conscients de què els passa. No fan funcionar el cap. No saben posar el cap fora de la presó, com fem nosaltres, que som capaços, en un moment donat, d'acompanyar els nostres germans de fora en les seves lluites. I es com si ens hi trobéssim, enmig d'una manifestació, posem per cas. Enmig d'un judici, enmig d'una campanya reivindicativa. I a més, a ells els esclavitzen a la manera capitalista. És veritat que, almenys, reben uns diners a canvi, però no poden ser mai propietaris del seu propi destí. I això és literal, perquè en aquesta empresa, la presó, com en tantes altres empreses i cada vegada més, els caps volen que els seus empleats els siguin totalment submisos. Que facin tot el que els diuen i, sobretot, que estiguin sempre disposats a dedicar tot el seu temps --fins i tot el temps lliure, si convé-- a l'empresa." "Aquí dintre mateix, nosaltres veiem com a vegades, en acabar un torn de guàrdia, quan els carcellers ja estan sortint dels mòduls, n'hi ha algun que torna a entrar rondinant, perquè pels altaveus o pel seu telèfon mòbil, li acaben de dir que ha de fer un altre torn, "per necessitats del servei". I aquestes trucades es poden produir quan ja estan a l’aparcament recollint el cotxe, quan estan a la carretera, cap a casa o, fins i tot, quan estan a casa amb la família, durant el cap de setmana, etc... I la gent que em ve a veure m'han explicat que cada vegada hi ha més empreses privades, on el règim de treball es així. Has d'estar sempre a disposició de la direcció de l'empresa. De vegades els fan creure que la seva feina és molt important, que l'empresa no pot prescindir d'ells. Tot mentida... Van començar prohibint a la gent que fumés en el seu lloc de treball. Ep! Que jo ho trobo bé que la gent no fumi, eh ! Però no pot ser que hagis de deixar de fumar perquè el teu cap, a l'empresa, t'ho prohibeixi, perquè darrera d'aquesta prohibició en vénen d'altres, més i més, i quedes totalment anul.lat pel que fa a la teva personalitat." "Aquí hi havia un carceller que guanyava més diners que ninúu. Feia més hores que ningú. Repetia torns perquè volia. No sé què en feia, dels diners. I tenia la seva família abandonada. Resultat: la seva esposa el va deixar, però ell no la va deixar tranquil·la i, al final, va anar a matar a l'home amb qui ella havia començat a sortir. Ara està al corredor de la mort, igual que jo, però en una altra presó. I cap d'aquests carcellers que veieu per aquí, que abans semblaven tan amics seus, no l'ha anat a veure. Ni sembla que se'n recordin, d'ell. Se n’han apartat completament. I això també és molt indicatiu de com funciona el Sistema. Aquí, a ningú no se li agraeix res. Tots els anys anteriors, de servei fidel a l'Estat, --fidelitat de gos-- ara no li agraeix ningú. Abans era un dels “capos� dels carcellers i ara està al corredor de la mort. Porta el mateix uniforme que jo, amb aquest fastigós color de taronja. D'un dia per l'altre... això els hauria de fer pensar una mica. Però no, ni així." "El Sistema fa creure a la gent que la manera de progressar, d'escalar, és apartar-se dels que cauen en desgràcia. No s'admet res que s'assembli a la solidaritat humana. La manera de progressar és apartar-se dels pobres, apartar-se dels negres. Apuntar-se al racisme i a la discriminació més descarada." "EL SISTEMA NO DÓNA RES SENSA LLUITA" "Jo no em canso de repetir-m'ho a mi mateix: cal resistir. Resistir al Sistema. I tenir molt clar que el Sistema no ens regalarà res. No ens donarà res sense lluita." En un moment donat, del cantó del Mumia, se sent una veu que diu "Jamal! el número!" I en Mumia, també a crits, contesta: "AM--8335!". I el carceller que se'n va a controlar un altre locutori, un altre pres... Aquesta identificació numèrica a mi em recorda les matrícules dels cotxes perquè, segons ens explica en Mumia, per les lletres del davant els carcellers saben l'antiguitat del pres. Saben quants anys fa que és a la presó. "Jo he après moltes coses dels MOVE. Vaig conèixer en Phil i en Delbert Africa, quan ells ja estaven dins de la presó, el 1980. Jo feia de periodista radiofònic i els vaig fer una entrevista com a presos que eren. Em varen deixar impressionat amb les seves experiències, amb la seva manera de resistir les agressions dins de la presó. I moltes de les coses que em varen explicar, després les vaig viure jo, quan em varen empresonar a mi, però jo tenia l’avantatge que em suposaven les seves ensenyances. Han estat uns mestres per a mi. I jo trobo moltes similituds entre el pensament de John Àfrica, un dels fundadors dels MOVE i Frederic Douglas, un gran líder negre, revolucionari, ex-esclau, que va arribar a criticar i enfrontar-se, fins i tot, amb el president Lincoln. Li va dir que era un covard o un inconscient, perquè no gosava a comptar clarament amb la gent negra. No gosava armar-los, per afrontar el perill secessionista que venia de les classes dominants del sud. I és que Abraham Lincoln tampoc no era tan clar, encara que ara estigui considerat com un gran progressista pel seu temps... Ell havia dit, d'una manera mes o menys velada, que la cosa més important del món, per a ell, era preservar la Unió. I que si per preservar-la s'havia de legalitzar l'esclavatge, doncs que es resignaria a fer-ho... ja sabeu que va caure assassinat... no es pot anar amb aquestes vacil·lacions. Igual que li va passar al candidat demòcrata, John Kerry, l'any passat. En el súmmum de la seva ambigüitat, va arribar a dir que estava disposat a enviar més tropes a l'Irak... resultat: la gent va pensar: "aquest és més Bush que en Bush"; hi va haver una gran abstenció, altra vegada. I ell va perdre les eleccions. Cal ser més clar en tot. I després, si resulta que tenies raó, els fets ja s’encarreguen de donar-te-la. S'han conservat anàlisis militars de la Guerra Civil Nord-americana, segons les quals la guerra civil la varen guanyar els del nord i la Uniú es va mantenir gràcies a dos-cents mil combatents negres, que foren allistats per les forces unionistes. El seu entusiasme era tal, que al cap de poc temps d'entrar en combat, es va acabar la guerra..." Signat: Francesc Arnau i Arias, des de Philadelphia 22-VIII-05
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more