|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Mentides i drets
|
|
|
per Un |
22 ago 2005
|
|
|
Extret de vilaweb:
Pel que sembla el partit que va en contra dels «Drets Històrics» ha ordenat que tots els seus militants escriguin o facin declaracions per denigrar no solament els «drets històrics» que estableix la mateixa Constitució espanyola, sinó fins i tot el concepte d’aquests drets, la finalitat d’aquests drets, i la justÃcia que representen aquests drets. Però es veu i es nota que, en donar-los aquestes consignes, no han tingut ni la més petita delicadesa de fornir-los-hi un estudi o un informe o, si més no, un argumentari que expliqués o justifiqués el rebuig frontal a la reivindicació d’aquests drets. La realitat és que potser els militants que han fet els articles o les declaracions són ignorants de la història nacional de Catalunya, i sense voler han dit mentides molt grosses. Mentides de tal envergadura que més que portar llum, han fet fum. D’aquesta manera hom no pot avançar. La mentida mai no podrà ultrapassar la realitat dels drets.
Primer.— Sembla que hi ha una certa harmonia sobre els disbarats que molts han escrit o han dit, per exemple:
• «Els drets històrics no s’adapten a la Catalunya moderna, a la nova Espanya...» (Geli)
• «Apelar ahora a los derechos históricos medievales situa el nacionalismo en el espacio de la fantasÃa mÃtica» (Puigverd)
• «Alguns posen en perill l’Estatut ancorant-se en el segle XVIII» (�lvaro Cuesta)
• «invocar los derechos históricos para ampliar o blindar competencias, lejos de fortalecer el autogobierno de Cataluña, lo debilita, y lejos de demostrar ambición, denota incompetencia y falta de rigor» (Montilla)
• «en el camino de la búsqueda de la felicidad medieval» (Mercader)
Hem recollit aquest conjunt d’idees per palesar que hi ha un sentiment, en conjunt, de fer anar enrere els drets històrics, com si fossin una antigalla medieval i que la seva aplicació avui no es cap ambició, ans al contrari no enforteix la competència exclusiva en l’autogovern. És una autèntica mentida. En primer lloc caldria parlar del significat de les paraules. Hom parla sempre dels «drets històrics» perquè la Constitució espanyola aixà ho va definir i expressar. Però els catalans, tradicionalment, no hem parlat de «drets històrics» quan hem reivindicat l’antiga llibertat. En tot temps els catalans han reivindicat les Constitucions i, en general, les llibertats. Pels catalans les llibertats eren en el nucli vital de les seves institucions polÃtiques de govern.
No endebades els catalans varen ser els primers d’Europa en organitzar la Pau i Treva per mantenir la seguretat, els primers europeus en tenir Parlament (abans que el de Westminster); els catalans, segons tots els autors, són els primers en aportar a la civilització europea la llibertat, els catalans són els primers d’Europa en organitzar un sindicat de pagesos, els catalans mai no varen tenir un rei absolut, era un prÃncep paccionat, la nissaga catalana no era heredità ria, etc. Tots aquests principis s'incorporen a les Constitucions de Catalunya. I aquestes relacions de poder entre la «sobirania» i els «ciutadans» tan và lides eren al segle XVIII com ara, atès que el concepte de llibertat no ha variat gens, quan es tracta de valorar les relacions que existeixen entre el «poder» i el «ciutadà ». Pels catalans tan perniciós era abans dependre d’un Borbó absolut, com avui i ara estar sotmès a una majoria absoluta del Congrés dels diputats espanyol. La «llibertat republicana» avui i sempre significa que els ciutadans no estan dominats per ningú. Per això, els catalans cal que tinguem «la competència de les competències» per tal de que ningú no ens pugui sotmetre.1
En conseqüència, invocar els «drets històrics» com un residu del feudalisme medieval és ser molt hipòcrita. Aquà no es demana pas el mateix i idèntic sentit que podia tenir el «dret històric» en el segle XVIII pel que fa a l’organització administrativa i polÃtica. Aquà el que es reclama i s’exigeix és la llibertat que tenien els catalans en l’autogovern. És la llibertat el nostre «dret històric». Intentar confondre'ns fent-nos pensar que els «drets» són antigalles, sense explicar-nos que els nostres drets, les nostres Constitucions, són les llibertats, és signe de mala fe.2
Segon.— Cal tenir present que les llibertats dels catalans s'aconseguiren amb molt d'afany. Segons diu la Generalitat ja en el segle XV, la llibertat pels catalans és la mà xima opulència i «que poch lo han fet gran e lo fan ésser en la reputació que és».3 I a més a més explica la Generalitat que aquesta llibertat a voltes s’ha assolit amb sang i també per via onerosa. En conseqüència, ningú no podia treure aquesta llibertat als catalans, atès que l’havien assolit pel seu propi esforç, esforç econòmic i esforç de valentia. Les llibertats dels catalans eren de la seva propietat i ningú no podia arrabassar-los-hi. I aquesta propietat robada només es pot resoldre restituint-la i fent la «devolució».
La Corona de Castella abolà els «drets històrics» dels catalans escrits en les Constitucions —les quals constitucions garantien les catalanes llibertats— mitjançant el dret de conquesta i després d’una derrota militar. La derogació de les Constitucions de Catalunya es féu de forma il•legal, atès que no es reformaren les Constitucions seguint les mateixes normes que estaven reglamentades.
En conseqüència, si ara aquests nous augurs del «botiflerisme» ens volen dir que els «drets històrics» dels catalans són un anacronisme, per què el «dret de conquesta» que encara és vigent, aplicat pels castellans, no és anacrònic? quina diferència hi ha —posats a parlar d'anacronisme i de vigència— entre la llibertat dels catalans del segle XVIII i la dominació polÃtica que patim avui els catalans a causa del «dret de conquesta» dels espanyols? Qui pugui contestar que ho faci. Però ningú no podrà fer-ho amb equitat si les Constitucions de Catalunya les considera invà lides i derogades i, en canvi, el «dret de conquesta» l’estima vigent i eficaç.
Tercer.— Un altre pronòstic usat pels intervinents és quan afirmen que si es demana l’aplicació dels «drets històrics» aquesta petició comportarà la divisió del poble català :
• «pot fer la impressió que s’enfronta amb nacionalistes i no nacionalistes» (Castells)
• «Perquè Catalunya segueixi camins que no li son propis només faria que dividir i portar les reformes en via polÃtica morta» (Geli)
Això és una altra mentida. Si expliques malament el que són els «drets històrics», efectivament que pots arribar a fer pensar en situacions conflictives i discordants. Però, si expliques que «drets històrics» no és res més que la llibertat de què els catalans gaudien en relació al poder del prÃncep, la qual llibertat estava garantida per les Constitucions, i que aquestes Constitucions es varen eliminar i abolir d’una forma il•legal i per la via de la violència i de les armes, és ben segur que tothom trobarà correcte i seductor lluitar per la seva recuperació.
I encara n'afegiria més. Si els catalans el que volem és la llibertat que sempre và rem tenir i que les Constitucions abolides il•legalment ens garantien, la seva restitució només es pot fer per via democrà tica. Per això qualsevol estat veritablement democrà tic i pacifista el que hauria de fer és organitzar un plebiscit 4 i preguntar als ciutadans catalans si volen recuperar la seva antiga llibertat. És a dir, expressar la situació polÃtica de forma que és l’estat qui vol fer la «devolució» de les llibertats dels catalans, atesa la seva derogació il•legal. Per tant aquest plebiscit, que seria part del dret a l’autodeterminació, no hauria pas de preguntar als ciutadans una «qüestió» mal formulada. No. La pregunta que hauria de plantejar el Govern de l’estat és simplement aquesta:
Els catalans voleu que l’estat us faci restitució
de totes les llibertats que se us varen abolir
il•legalment el 1715 pel «dret de conquesta»?
Us ben asseguro que no hi hauria pas divisió d’opinions. I molt menys divisió del poble català . La divisió que propugnen els aprenents de bruixot seria una fantasia mai acomplida. Aixà hom no podria mentir més sobre els «drets històrics».
Quart.— D'altra banda, entre els quins volen frenar l’Estatut, s’hi troba també un argument totalment hiperbòlic:
• «[Catalunya] no quiere artificiosos choques con una España que, dejando a un lado la pervivencia de feroces núcleos ultramontanos, muestra el rostro más amable...» (Puigverd)
• «l’Estatut ha de ser d’unió a Catalunya per “entendre'ns�, no per anar a barallar-se amb el conjunt d’Espanya» (Castells)
• «tienen que saber que el Estatut es una ley española que se tramita según la lógica constitucional vigente» (Mercader)
Aquests principis esgrimits signifiquen, segons aquests epÃgons, que invocar, reclamar o reivindicar els «drets històrics» porta a un xoc artificiós contra Espanya o provoca una baralla contra el conjunt d’Espanya, o que tal com diu Mercader no es pot anar contra la lògica constitucional espanyola, malgrat que la Constitució garanteix el respecte dels «drets històrics».
Aquà hi tenim un principi molt curiós, que és el del que pateix la sÃndrome del dominat. Fa temps que el sotmès ha estat paltrigat i, a desgrat d'aquesta situació, només té bons miraments cap aquell que el fueteja. Els catalans no podem exigir els nostres «drets constitucionals» perquè entrarÃem en un xoc artificiós o ens barallarÃem amb els espanyols. Aleshores pregunto: Com poden sentir-se ferits els espanyols per causa dels drets històrics reclamats pels catalans, si aquests drets històrics no són res més que les llibertats que tenÃem en el moment de configurar-se Espanya?
En el moment precÃs que Espanya es configura polÃticament ho fa a través d’una certa col•laboració entre la Corona castellana i la Corona catalano-aragonesa. Des d’aquell moment la Corona de Castella, amb les seves classes dominants, ha mantingut la seva hegemonia polÃtica i fins i tot l’ha estesa pels països veïns. En canvi, als territoris de la Corona de Catalunya-Aragó, conquerits per les tropes castellanes i mitjançant el «dret de conquesta», se’ls hi derogaren les llibertats. Doncs bé, si ara els catalans reclamen les llibertats abolides il•legalment —les quals foren vigents en el moment de la formació d’Espanya i durant tres segles més—, ningú no pot pas titllar-les de ser anti-espanyoles i motiu de xoc o de baralla.
Cap espanyol honest i honrat pot anar en contra de les llibertats (drets històrics) que tenien els catalans en el moment de erigir-se Espanya. Hi pot haver algú que vagi en contra de l’aportació que feren els catalans a Espanya? Qui es capaç d’argumentar que les llibertats dels catalans, vigents durant la formació d’Espanya, poden anar en contra dels «drets històrics» previstos a la Constitució espanyola del 1978 i considerar que xoquen contra Espanya? Algun espanyol es pot barallar perquè els catalans reclamen allò que fou bo i servà per constituir Espanya? L’Espanya primigènia, l’Espanya original, ara resulta que va contra els espanyols?
El que històricament s’ha palesat és que els regents de la Corona de Castella —i més des de la introducció de la Casa de Borbó— han patit un problema psicològic, pel qual tenien necessitat imperiosa de poder dominar al Principat de Catalunya. S’ha verificat històricament que els castellans envejaven els drets i les llibertats dels catalans. Ara bé, això avui no hauria de ser causa d’enveja. I cal dir més, anar contra els drets que els catalans tenien en bastir Espanya, seria anar contra el mateix «ésser» d’Espanya. Els catalans que actualment, amb el corresponent autoodi, blasmen els «drets històrics» del Principat de Catalunya (i de retruc també els del PaÃs Valencià ), no poden dir frÃvolament que les llibertats dels catalans van contra Espanya i que serviran per barallar-se, perquè això significaria que els espanyols són molt poc espanyols en atacar directament l’ésser del mateix estat.
Cinquè.— Hom pot observar que cap dels escrivans que han publicat en contra dels «drets històrics» no hagin especificat, en algun moment, quines competències representen aquests drets històrics. Només Montilla admet que els «drets històrics» poden donar suport al Dret civil català . Però també és mala sort. El «Dret civil català » està assignat al Principat de Catalunya per l’article 149.8è de la Constitució espanyola i per tant no cal acollir-se a cap dret històric. També fa grà cia ara veure com s’indica la protecció del «Dret civil català » quan els socialistes varen portar per tres vegades consecutives les lleis civils catalanes davant del Tribunal Constitucional espanyol en contra de l'aprovació feta per part del Parlament català . Qui feia la interpretació de la Constitució espanyola? És curiós que mai els catalans no poden fer cap interpretació correcta de la Constitució espanyola, interpretar-la correspon sempre —només— a la Corona de Castella i als seus regents.
També és cert que verbalment s’ha dit que, ultra el «Dret civil català », es podria admetre com a «dret històric» la llengua catalana i la cultura. Només faltaria que la llengua no fos competència nostra. Ara bé, no podem oblidar que la llengua catalana ha estat duta contÃnuament davant del Tribunal Constitucional i davant de tribunals de tota mena per treure-li qualsevol normalitat o igualtat amb el castellà . Si aquestes actuacions estaven emparades pels «drets històrics» n’hi ha per tremolar. I pel que fa a la cultura és el mateix. De la competència exclusiva de cultura en redactar-se l’Estatut del 1979, s'ha passat a la competència comprada, laminada i arranada després del Cop d'estat de Tejero i de la consegüent aplicació de la LOAPA.5
No podem pas oblidar que el Principat de Catalunya tenia la competència de les fronteres, de les duanes, de la moneda, de la justÃcia, de la seguretat, de l’exèrcit (Usatge PrÃnceps Namque), de les drassanes, dels ports, de les carreteres, de la vida econòmica (Consolat de Mar), dels impostos, del notariat, de l’ensenyament, dels jocs i de l’esbarjo, dels recs, etc. No es podria examinar, una per una, cada competència i contemplar-ne les que suara poden ser d'eficà cia?
En la recerca dels «drets històrics» tampoc no caldria pas anar tan enrere, si voleu, perquè en tenim de molt més propers. Després del Cop d’estat del 1981 el Tribunal Constitucional i les institucions de l’estat varen canviar de criteri i, a desgrat que la Constitució espanyola no va canviar en res, ni en cap lletra, les interpretacions esdevingueren molt diferents. D’ençà d’aquest fet, a la prà ctica, desaparegueren les competències exclusives. Quan es diu que cal anar per la lògica de la constitució, a quina lògica es refereixen? a la de bon començament, és a dir, de quan es va redactar l’Estatut de 1979? o a les interpretacions posteriors al Cop d’estat de Tejero?
Ara ens volen seduir predicant-nos que la Constitució espanyola és un text gairebé revelat i divÃ, i que només el poden interpretar aquells quins van en contra de les llibertats dels catalans, ja que sempre ens estableixen el lÃmit dels nostres drets en el perÃmetre de la seva constitució. I quan hi ha una esberla (que ha estat teoritzada per un espanyol, Herrero de Miñón6) amb especial i singular aplicació a favor del Principat de Catalunya, surten els corifeus que neguen la validesa de dites afirmacions i, erigint-se aquests com a portaveus exclusius de l’oracle constitucional, maldestrament invoquen les inconstitucionalitats dels catalans. Ergo, els catalans —que varen constituir l’Espanya polÃtica—, sempre serem minoria i mai no tindrem cap poder ni per interpretar ni per aplicar la Constitució espanyola. Els catalans hem de continuar sotmesos per l’aplicació del «dret de conquesta»: aquest sà que és un dret actual, và lid, lÃcit i democrà tic?
Abans d’acabar aquest meu comentari haig de fer memòria de tots aquells que per defensar les llibertats de Catalunya, tots aquells que per defensar els «drets històrics» del Principat de Catalunya, tots aquells que per defensar les Constitucions, donaren la seva vida; els catalans tenim el deure de lloar-los i de remembrar-los perpètuament. Hom no pot jugar gratuïtament amb la negació dels drets històrics, atès que per aquestes llibertats molts de catalans han mort, d'altres han estat perseguits, d'altres empresonats, d'altres exiliats, i força més n'hem resultat mutilats en els nostres drets civils. Aquesta no és una discussió teòrica. Aquesta és una qüestió que, per defensar-la primer, per invocar-la després i per reivindicar-la més endavant, hi ha hagut molts de catalans que han patit persecució.
______________________
NOTES:
1. El domini polÃtic avui encara l’hem pogut observar en competències traspassades que estaven sota la titularitat de la Generalitat de Catalunya. N’és una prova la «loapització» dels incendis forestals i dels pollastres, per causa de les demandes del PP amb motiu del foc a Guadalajara i de les infeccions dels pollastres de València. Això significa que l’estat sense gaires miraments retalla, arrana i, si convé, elimina competències de l'Estatut del 1979 perquè no respecta la llibertat dels ciutadans del Principat de Catalunya.
2. Per denigrar els «drets històrics» el diari digital 20 minutos va titular la notÃcia del finançament basat en el sistema català , dient «...apela a un obispo del siglo XIV». Es referia al president de la Generalitat en Berenguer de Cruïlles.
3. Jaume Sobrequés, «Nació, nacionalisme i ordre constitucional català durant la guerra civil del s. XV», dins Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions, II Congrés Recerques, UdL-Pagès Editor, Lleida, 2002.
4. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: plebiscit [s. XIX; del ll. plebiscitum, Ãd., comp. de plebs 'poble' i scitum 'decret', del verb sciscere 'informar-se, inquirir', der. de scire 'saber'] m 1 DR CONST Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat polÃtica, per obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. 2 DR INTERN Votació de la població d'un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d'un estat, o el canvi de sobirania d'un estat. 3 DR ROM Decisió de carà cter legislatiu adoptada per l'assemblea plebea (concilia plebis), després de la proposició prèvia d'un magistrat plebeu.
5. La Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) fou aprovada, amb el vot favorable dels socialistes, pel Congrés espanyol el dia 30 de juny del 1982.
6. Miguel Herrero de Miñón, «Sobirania i drets històrics», dins Les transformacions de la sobirania i el futur polÃtic de Catalunya, dirigit per Enric Fossas, Ed. Proa, Barcelona, 2000. |
This work is in the public domain |
|
|
