Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: criminalització i repressió
Quarta crònica d'en Francesc Arnau des de Philladelphia
16 ago 2005
QUARTA CRONICA , DES DE PHILADELPHIA.
12-8-05.

"CREMAREM EN BUSH!"
Philadelphia 12.- Un ciutada nordamerica li diu a un altre:
--"Saps que AlQaeda ha segrestat el President Bush ?"
-- "Si ? No fotis !"
-- "Doncs si, si. I diuen que, si no paguem el rescat, el mullaran amb benzina de dalt a baix i i li calaran foc. I que aixo ho podra veure tothom, per la televisio...!"
-- "I quan demanen de rescat ?"
-- "Volen que paguem, al menys, els mateixos milions de dollars que puja el presupost militar d'aquest any per a la guerra d'Irak."
-- "Aixo sera complicat..."
-- "No, al contrari, molt senzill. Sembla que s'arreglara desseguida, perque ja ha comencat la campanya de recaptacio i la gent s'hi ha abocat, realment."
-- "Ah si ? Caray ! I quan acostumen a donar de promig ?"
-- "Doncs depen... ja saps... aixo depen de les possibilitats economiques de cadascu i... de les existencies de benzina en les estacions de servei... hi ha qui dona un litre i n'hi han que en donen deu !!!"
-- "Cremarem en Bush !!!"
(Acudit escoltat en la barra d'un bar de l'oest de la ciutat de Philadelphia, prop de la Universitat de Drexel),

Mentres aquests acudits s'expliquen per aqui, hi ha gent que es velluga. I molt. La senyora Cindy Sheehan, per exemple, s'ha plantat amb una tenda de campanya, al costat del rancho de Crawford, a Texas, on passa les seves vacances el Bush. No pensa moure's d'alla, fins que el President Bush la rebi o fins que ordeni la seva detencio. Vol demanar-li explicacions sobre la mort del seu fill, a l'Irak. I a hores d'ara hi ha molta altra gent, que li fa costat i han acampat alla mateix.

A Manhattan, n'hi ha que s'han animat a convocar manifestacio, per dilluns que ve, a Union Square, en solidaritat amb la Senyora Sheehan. Sembla que la iniciativa esta adquirint unes certes dimensions. Ho veurem...

De moment, el New York Times d'avui dona compte de la doble negativa de Bush: ni vol retirar les tropes --malgrat el que li diuen els seus assessors-- ni vol rebre a la Senyora Sheehan, que ja esta acompanyada per un bon grup de mares igualment afectades per la mort d'un fill, a l'Irak. Els comunicats publics es succeeixen, tant de part de les mares com de part d'en Bush, que continua atrinxerat en el seu rancho i nomes en surt per fer-se retratar amb el Donald Rumsfeld i la Condolezza Rice, tal com els ensenya la foto de la primera plana del Times de Nova York d'avui. Aquest mateix diari demostra un cert realisme, quan cita el Washington Post i recull les declaracions d'un alt oficial militar nordamerica, a Bagdad, que ha volgut mantenir l'anonimat i que reconeix la impossibilitat de les autoritats pro-ianquis de Bagdad, per a fer-se carrec de la situacio --enfront dels moviments insurgents i de resistencia-- al menys fins l'estiu de l'any que ve...

Aqui, molta gent de la meva edat se'n recorda de la guerra del Viet-Nam i de com el govern nordamerica dels anys seixanta i setanta, del segle passat, va trigar mes de nou anys en adonar-se de la necessitat de retirar les tropes d'alla, en 1975. I de com els guerrillers del Viet-Cong, amb la seva lluita, els varen "ajudar" a arribar a aquest convenciment...

I ara, ja es gaire be tothom que es queixa d'aquesta guerra de l'Irak. Els encarregats militars de reclutar nous soldats, tenen problemes seriosos, per arribar a la quota minima que necessiten cada any. I per aixo han hagut de recorrer a tecniques no gaire netes, que han provocat grans escandols en l'opinio publica. Aixi per exemple han abusat de la facil.litat que tenen per accedir als llistats d'estudiants de determinades escoles publiques i han fet trameses massives de propaganda militar ambigua i enganyosa, per tal d'aconseguir que els joves mes incautes o necessitats s'apuntin a l'exercit. Aixi ho explica aquesta setmana una revista, que es diu "The Weekly Press", feta per veins i veines dels barris de l'oest de Philadelphia.

Aquest setmanari popular cita com a precedents d'aquestes tactiques brutes, el programa COINTELPRO, (Counter Intelligence Program), que l'FBI va posar en marxa a mitjans del segle passat, per acabar amb la disidencia d'aleshores (Black Panthers, etc...) I es que sembla que tornin alguns vells temps que no haurien de tornar...

(Signat: Francesc Arnau i Arias, des de Philadelphia.12-8-05)


CUARTA CRONICA , DESDE PHILADELPHIA.
12-8-05.


"QUEMAREMOS A BUSH!"

Philadelphia 12.- Un ciudadano norteamericano le dice a otro:
--"¿Sabes que AlQaeda ha secuestrado el Presidente Bush ?"
--"¿Sí?. ¿No jodas !"
--"Pues si, sí. Y dicen que, si no pagamos el rescate, lo mojarán con gasolina de arriba abajo y y le prenderán fuego. Y que eso lo podrá ver todo el mundo, por la television...!"
-- "¿Y cuánto piden de rescate ?"
-- "Quieren que paguemos, al menos, los mismos millones de dólares que sube el presupuesto militar de este año para la guerra de Irak."
-- "Eso será complicado..."
-- "No, al contrario, muy sencillo. Parece que se arreglará enseguida, porque ya ha comenzado la campaña de recaudación y la gente se ha volcado, realmente."
-- "¿Ah sí? Caramba !. ¿Y cuánto acostumbran a dar de promedio?"
-- "Pues depende... ya sabes... eso depende de las posibilidades económicas de cada uno y... de las existencias de gasolina en las estaciones de servicio... hay quien da un litro y hay que dan diez !!!"
-- "¡¡¡Quemaremos a Bush !!!"
(Chiste escuchado en la barra de un bar del oeste de la ciudad de Philadelphia, cerca de la Universidad de Drexel),

Mientras estos chistes se explican por aqui, hay gente que se mueve. Y mucho. La señora Cindy Sheehan, por ejemplo, se ha plantado con una tienda de campaña, junto al rancho de Crawford, en Tejas, dónde pasa sus vacaciones Bush. No piensa moverse de alla, hasta que el Presidente Bush la reciba o hasta que ordene la su detencion. Quiere pedirle explicaciones sobre la muerte de su hijo, en el Irak. Y a estas alturas hay mucha otra gente, que le apoya y han acampado alla mismo.

A Manhattan, hay quien se han animado a convocar manifestacion, para el próximo lunes, en Union Square, en solidaridad con la Señora Sheehan. Parece que la iniciativa esta adquiriendo unas ciertas dimensiones. Lo veremos...

Por el momento, el New York Times de hoy da cuenta de la doble negativa de Bush: ni quiere retirar las tropas --a pesar de lo que le dicen sus asesores-- ni quiere recibir a la Señora Sheehan, que ya esta acompañada por un buen grupo de madres igualmente afectadas por la muerte de un hijo, en el Irak. Los comunicados publicos se suceden, tanto de parte de las madres como de parte de Bush, que continúa atrincherado en su rancho y sólo sale para hacerse retratar con Donald Rumsfeld y Condolezza Rice, tal y como los muestra la foto de la primera página del Times de Nueva York de hoy. Este mismo diario muestra un cierto realismo, cuando cita al Washington Post y recoje las declaraciones de un alto oficial militar norteamericano, en Bagdad, que ha querido mantener el anonimato y que reconoce la imposibilidad de las autoridades pro-yanquis de Bagdad, para hacerse cargo de la situacion --frente de los movimientos insurgentes y de resistencia-- al menos hasta el verano del año que viene...

Aqui, mucha gente de mi edad se acuerda de la guerra del Viet-Nam y de como el gobierno nortemericano de los años sesenta y setenta, del siglo pasado, tardó más de nueve años en darse cuenta de la necesidad de retirar las tropas de allá, en 1975. Y de como los guerrilleros del Viet-Cong, con su lucha, les "ayudaron" a llegar a este convencimiento...

Y ahora, ya es casi todo el mundo quien se queja de esta guerra del Irak. Los encargados militares de reclutar nuevos soldados, tienen serios problemas, para llegar a la cuota minima que necesitan cada año. Y por eso han tenido que recurrir a tecnicas no muy limpias, que han provocado grandes escandalos en la opinion publica. Así por ejemplo han abusado de la facilitat que tienen para acceder a los listados de estudiantes de determinadas escuelas publicas y han hecho envíos masivos de propaganda militar ambigua y engañosa, por tal de conseguir que los jóvenes mes incautos o necesitados se apunten al ejercido. Así lo explica esta semana una revista, que se llama "The Weekly Press", hecha por vecinos y vecinas de los barrios del oeste de Philadelphia.

Este semanario popular cita como precedentes de estas tacticas sucias, el programa COINTELPRO, (Counter Intelligence Program), que el FBI puso en marcha a mediados del siglo pasado, para acabar con la disidencia de entonces (Black Panthers, etc...) Y es que parece que vuelvan algunos viejos tiempos que no tendrían que volver...

(Firmado: Francesc Arnau y Arias, desde Philadelphia.12-8-05)

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Quarta crònica d'en Francesc Arnau des de Philladelphia
17 ago 2005
Cuando el capital perciba que Bush el poli malo ya no le sirve, pondrá marioneta "demócrata" el poli bueno y así, arropados por la estulticia de millones de imbéciles, preparar la siguiente...
Re: Quarta crònica d'en Francesc Arnau des de Philladelphia
17 ago 2005
"Retirarán" las tropas visibles, pero seguirán con la guerra...esta es la cuestión.

El capitalismo no renuncia nunca a la depredación.

No al capitalismo. No a la patraña socialdemócrata.
Re: Quarta crònica d'en Francesc Arnau des de Philladelphia
17 ago 2005
CINQUENA CRÒNICA DES DE PHILADELPHIA.--------

DIUMENGE A LA TARDA, EN LA PRESO DE DALLAS, PENNSYLVANIA.-------------------

Philadelphia 15.- Jo anava rumiant que una estona després, assenguts a la petitíssima sala de visites de la presó de Dallas (Pennsylvania), ja tindríem oportunitat d'explicar-los, als presos, com ens havien tractat els guàrdies de l’aparcament: "El que més m'agrada és escorcollar els cotxes de les persones que protesten..." comentava el policia en veu ben alta, tot veient la cara que feien els meus amics mentre ell ho regirava tot. I ho regirava només per molestar. Fa més de vint-i-cinc anys que els amics i familiars d'en Phil i en Delbert Àfrica els van a visitar, sense que mai els hagin pogut acusar d'intentar introduir res perillós a la presó. És igual, des del moment en què el cotxe ha trepitjat el recinte penintenciari, ens han posat la vista a sobre i ja no ens l'han tret. Quan el cotxe ha estat parat, tres policies han començat a apropar-se, de manera amenaçadora: "Deixin tots els seus objectes personals dins i surtin només amb els carnets d'identitat !"

En Delbert explica que ja podem estar contents si, almenys, hem arribat a la sala de visites i no han fet entrar els gossos dins del cotxe, per ensumar-ho tot. De vegades hi ha famílies que no passen de l’aparcament. Com els integrants d’aquella família afro-americana, que l'altre dia foren acusats de portar marihuana en un racó del cotxe. Era un cotxe llogat i ningú de la família en consumia. I ells no sabien que allò estava allà. I a més era una quantitat ínfima... s'havien escarrassat donant explicacions, però no va servir de res. No varen entrar. I els varen sancionar amb un any sense visites... Tampoc no sabran mai si realment la marihuana venia amb el cotxe o si potser algun d'aquells gossos la hi va dipositar... Als policies ja els va bé, de tant en tant, fer servir algú d'exemple, per escarmentar la resta.

En aquesta sala no hi caben més de cinquanta persones i encara algunes haurien d'estar dretes, perquè no hi ha prou taules ni cadires. I aquí hi ha dos mil homes presos. Els diumenges a la tarda, no hi ha manera. Al cap d'una estona d'estar asseguts dins, fan sortir fora tot el teu grup, i així en poden entrar altres. Fora fa massa sol i sota un cobert escarransit tampoc no hi cabem tots... les ombres van molt buscades.

En Phil i en Delbert expliquen i no acaben. També pregunten com ens van les coses fora. Parlem de les bombes de Londres del mes passat. I de les de Madrid el 2004. I d'aquell pres que va morir (o el varen matar) l'any passat a la Presó Model de Barcelona, José Antonio Cano Verdejo. Ells també ho sabien i s’alegren que el Col.legi d'Advocats m'hagi deixat tranquil, al final, i hagin desistit de seguir-me acusant de falta de respecte a les autoritats penintenciàries, per les meves crítiques contra el director de la presó.

Ens fan notar com la presó aixafa la gent, l’espatlla, la fa malbeé. Tots aquests presos que ara tenim al voltant, que veiem com es comporten i reaccionen amb les seves famílies i amics, després, a dintre, en el seu mòdul, semblen autòmates, la majoria. I aquells a qui no ve a veure ningú, es pot dir que ja són autòmates. Hi ha excepcions, però cal una gran fortalesa d'esperit, per resistir el sistema penitenciari. En Phil i en Delbert són una excepció. Tothom ho sap. I per això, sovint altres presos els demanen ajuda. Acudeixen a ells i no a cap dels líders espirituals de qualsevol de les religions presents a la presó i al servei del sistema.

L'any 2008 farà trenta anys que els membres de l’organització revolucionària MOVE són a la presó. És el mínim en què consistia la seva condemna, però això no vol dir que els deixin lliures. Poden continuar a la presó fins a un màxim de... setanta anys mes. En total, cent. És absurd, però això és legal, aquí.

I, mentrestant, ja hem tornat a travessar tots els controls i som un altre cop a l’aparcament. En Raymond Àfrica és un noi de vint-i-un anys. Ell posa en marxa el nostre cotxe. Des que va néixer ha sentit a parlar d'aquests homes i dones de la seva família, condemnats injustament a presó. I abans de fer-nos seure i arrencar, mira sota el cotxe, revisa amb cura les quatre rodes, destapa el dipòsit de la benzina, comprova l'oli... No, aquesta vegada tampoc no hi ha cap perill: ningú no ha afluixat cap roda, ni han tirat sorra dins del dipòsit, ni res... I, en qualsevol cas, tornarem.

(Signat: Francesc Arnau i Arias, des de Philadelphia.---------------------15-8-05.-----------------------------
Sindicat Terrassa